Entrevista a Salva Racero, Pemi Fortuny i Jimmy Pinyol, músics de Lax'n'Busto: "Al darrera d'un treball musical hi ha una gran feina"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-pemi-rovirosa-salva-racero-i-jimmy-pinol-musics-de-laxn-busto/

L’expectació és màxima a la platea del teatre de l’institut perquè a l’escenari lluen, entre penombres, els instruments que habitualment usen els Lax’n’Busto (En Vendrell, 1986) en les seves actuacions: una bateria, un parell de guitarres, els corresponents micròfons i també tot un muntatge de llums, amplificadors i bafles, que han de permetre-els-hi emular els efectes i sensacions d’una actuació en directe, ni que sigui de mida reduïda, adaptada, de fet, a l’espai en el qual es troben. La professionalitat consisteix també en això: en un exercici constant d’adaptació a les circumstàncies singulars del moment.

S’encenen els focus de colors, els músics surten a l’escenari i saluden a un públic expectant i impacient, integrat completament per nois i noies adolescents d’entre 13 i 16 anys, que directament, embogeixen tant aviat veuen als músics sortir d’entre les cortines del teló i ocupar els seus llocs. Els crits, els xiulets i els aplaudiments (mínimament continguts per la presència del cos de mestres, que obliguen a mantenir les formes i l’actitud), s’alcen i omplen tot l’espai de la sala. El xivarri és eixordador i reté el nerviosisme per veure en directe als músics, als ídols, als referents. La vichyssoise hormonal pròpia de l’edat fa la resta. La prudència evita algun desmai però no conté els xiscles. És una de les múltiples cares de l’alegria.

Acte seguit, tres dels sis integrants dels Lax’n’Busto, el Pemi Rovirosa a la guitarra, el Jimmy Piñol a la bateria i el cantant Salva Racero, comencen a tocar i s’inicia així el projecte educatiu “Lax’n’rock a les aules”. “L’objectiu d’aquesta activitat, “Lax’n’rock a les aules”, és arribar al màxim nombre de joves i adolescents possible, als nois i noies que estan estudiant Primària, ESO, Batxillerat, que estudien a les escoles de música, que pertanyen a associacions educatives i entitats dedicades als joves. Anem a fer actuacions directament als seus col·legis i instituts i els expliquem que al darrera d’un treball musical hi ha tot l’esforç de creació, d’aplicació i de professionalitat, d’una gent que ha decidit dedicar-se a la música”, comenta el Pemi Rovirosa.

Les cançons que es van alternant a les explicacions dels tres membres dels Lax són totes conegudíssimes i els nois i les noies les canten: “Blues del diumenge”, “M’agrades tu”, “T’estimo molt”, que serveixen de demostració per allò que els músics volen transmetre als joves: “Els expliquem cadascun dels passos que seguim per arribar a treure un disc”, comenta el Pemi, “des de la composició, el treball en equip, els assajos i l’enregistrament del disc en un estudi professional. Els fem saber tota la gent que treballa en les campanyes de promoció i totes les que treballen als concerts en directe. És a dir, expliquem tot el que hi ha darrera de la nostra feina”.

Tot fent pedagogia a les aules

Fer pedagogia és una de les tasques que també es demana als bons professionals de qualsevol àmbit. “L’ofici de músic és com el d’arquitecte, advocat o mestre d’escola”, explica el Jimmy Piñol. “Abans de començar a treballar, el músic també ha de preparar-se, estudiar, dominar la tècnica de la seva feina i invertir una sèrie d’anys en adquirir el coneixement i la pràctica que requerirà el seu virtuós exercici, sense deixar mai d’aprendre i perfeccionar-se”.

“Qui sap quants músics pot haver-hi a la sala”, segueix el Pemi, “i per tant, els anirà molt bé a aquests joves, conèixer les possibilitats laborals que hi ha en el negoci de la música. De vegades sembla que la música giri només entorn dels músics i això és veritat només en part, perquè també es pot ser productor, tècnic d’estudi, treballar als concerts, en managements o en discogràfiques. Són aspectes que sovint la gent desconeix i que són tant o més importants que els altres, només que la seva feina no és de cara al públic”.

L’aproximació dels músics als estudiants no deixa indiferents ni als uns ni als altres i ambdues parts estan contentes. El Salva comenta: “Ens agrada apropar-nos a l’alumnat. Ens veuen per la televisió, potser ens escolten per la ràdio, a través dels mitjans, però no tenen l’oportunitat d’acostar-se a nosaltres. La manera que tenim d’explicar-els-hi el que fem, a què ens dediquem i l’esforç que això suposa, és anant directament a les escoles i als instituts. Som conscients que això provoca una gran expectació, que ens ajuda a arriba als joves més fàcilment i així fer-els-hi entendre en què consisteix la professió”. I encara rebla: “És un bon moment per fer-ho perquè els estudiants han de decidir en breu, quin serà el seu futur professional”.

La posada en escena és espectacular, amb tots els mitjans possibles de llum, música i projecció. El Jimmy Piñol comenta: “Procurem que tant la xerrada com l’actuació sigui amena i no els deixi indiferents. Toquem música en directe, els hi muntem llums, so, pantalles de vídeo, ordinadors, els hi ensenyem amb imatges tot el procés de la nostra feina, li donem forma de documental i al final de la xerrada els fem un mini-concert. La idea és que els nois i noies ho passin molt bé i recordin el que se’ls ha explicat.”

La importància de l’ofici

L’activitat està pensada per estudiants de primària i de secundària, amb lleugeres variacions: la de primària està preparada amb més audiovisuals, amb dibuixos animats i explicacions molt planeres i divertides. Per als més grans la xerrada és més tècnica, més complexa i detallada. “Se’ls ensenya tot el procés de la feina dels músics, des del moment en el qual el músic pren un paper pautat i es posa a escriure una cançó, fins que aquesta cançó arriba al públic en forma de disc i posteriorment, la poden cantar en directe amb el grup, en les seves diferents actuacions i concerts en directe. També expliquen com funciona un estudi de gravació i es dóna molta la importància a la gent que intervé en tot el procés, sobretot en el directe”, explica el Pemi Rovirosa.

El Salva Racero comenta: “Cal valorar tot el que es fa, tant en l’àmbit de la música com en la resta de facetes de la vida. En aquesta xerrada donem molta importància al nostre treball a fi que els i les joves coneguin la feina d’un músic i siguin conscients dels esforços i anys d’estudi que hi ha al darrera”.

El Jimmy Piñol, molt seriós, afegeix: “Expliquem al jovent que no tot el que tenen és gratis i perquè sí. Seria un error que pensessin que per fer una descàrrega des de la xarxa no passa res. Això no és així. En el fons, estan fent riques a les companyies telefòniques, que són les que s’enriqueixen d’una feina que fem els altres. Per culpa d’aquesta pirateria s’està perdent molta música, fet que afecta a la cultura i per nosaltres, que cantem en català, també a la cultura catalana, la qual mereix tot el respecte i protecció”.

Un cop acabada l’actuació, un centenar llarg d’estudiants s’acosten als músics armats amb les seves agendes, discos, càmeres fotogràfiques amb les que immortalitzaran el moment… i sobretot, amb la seva emoció i ganes d’explicar cadascú la seva anècdota, el que senten. Els músics els escolten pacients amb atenció. Invertiran tot el temps que calgui en atendre a tothom i s’ho prenen amb calma. Marxen a la fi, ben contents.

Una banda consolidada

Els Lax’n’Busto van irrompre al panorama musical català l’any 1986, per tant, aquest proper mes d’agost, els Lax celebraran el seu 25è aniversari com a professionals. Avalen la seva trajectòria els 14 discos que tenen enregistrats, que contenen cançons “bandera” tan conegudes com “Llença’t”, “La meva terra és el mar”, “Miami beach” o “Més que la meva sang”, només per esmentar-ne algunes. El cantant dels Lax, Salva Racero, comenta: “25 anys després d’haver començat, els Lax estem en el nostre millor moment musical i tenim una maduresa que ens ha donat l’edat i l’experiència. Ara és quan més gaudim de la nostra feina i com més podem fer gaudir d’ella al públic”.

La darrera fita que han aconseguit ha estat omplir d’un públic entusiasta el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, on van interpretar, juntament amb l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, sota la direcció de Joan Albert Amargós, el seu darrer disc “Simfònic”, que és una revisió d’algunes de les seves cançons més conegudes, però amb l’arranjament adequat per ser interpretades per orquestra i conjunt. Sobre el “Simfònic”, el Salva explica: “El disc està integrat per cançons que els Lax’n’Busto no toquem en un concert habitual, però que estan enregistrades en els diversos discos. Vam presentar el projecte al Joan Albert Amargós i arran d’això vam fer la selecció de cançons del Simfònic. De fet, al disc no hi són totes perquè algunes altres es poden comprar a través d’Itunes i al concert en directe en toquem 5 o 6 més com a mínim”.

De fet, el concert al Liceu va ser un enorme èxit, tant de públic com pel que fa a l’actuació en sí i per tant, no poden (ni tenen perquè) amagar la seva alegria i satisfacció “El Liceu va ser la cirereta del pastís”, explica el Salva. “Després de 25 anys de professió en el món de la música, l’actuació al Liceu va ser un moment molt màgic per nosaltres i per tothom que voler compartir-lo.”

En breu els Lax’n’Busto actuaran ben a la vora de Tarragona, concretament, el dia 18 de juny tocaran a Reus i el 23 de juliol a Riudoms. Molta sort i una llarga vida!.

Per a més informació es pot visitar la pàgina del grup: http://www.laxnbusto.com/aules.htm

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-pemi-rovirosa-salva-racero-i-jimmy-pinol-musics-de-laxn-busto/

Entendre la política

Article publicat al blog del Col·legi de Periodistes de Catalunya: http://www.periodistes.org/?q=entblog/45010

Estem vivint temps renouers socialment parlant, però apassionants des del punt de vista periodístic, ja que a cada hora que passa, la situació d'alguns ajuntaments importants de casa nostra, canvia de signe i de color.Això és el que ha estat passant aquests dies a Tarragona.

Després de les eleccions municipals que van donar 12 regidors al socialista Josep Fèlix Ballesteros i que el van portar a fregar la majoria absoluta (que s'aconsegueix a Tarragona amb 14 regidors), es va obrir un període intens de converses, de negociacions, de correndisses, d'informacions creuades, de filtracions i d'accions per part de tots els grups que han obtingut representació al plenari municipal. I és que la situació no era baladí i els números, capritxosament interpretables depenent del lector de torn. Deixant de banda el resultat del PSC i els dotze regidors que unes línies més amunt es comentaven, a la part baixa de la classificació va quedar IC, amb una sola regidora, l'Arga Sentís, que ha desaparegut del món tots aquests dies i després, a la part compromesa, CiU i PP, empatats amb 7 regidors i regidores cadascun i separats només per la minimíssima xifra de 3 paperetes a favor de CiU.

Està clar que amb aquesta situació, podia passar de tot i que un pacte CiU-PP que reduís el PSC a la més mísera oposició, no només era possible aritmèticament, sinó desitjable més com a revenja personal que no pas com a acció afirmativa i positiva en favor de Tarragona i de la seva ciutadania, perquè hi ha hagut moments al llarg d'aquests darrers dies, en els que l'encegament ha fet perdre a CiU la perspectiva general de la negociació que s'estava portant a terme i la finalitat última per la que es treballava.

Amb anterioritat a la data de les eleccions, el pacte CiU-PP ja estava fet, amb repartiment del cartipàs municipal i tot, sempre i quan però, la diferència de regidors entre CiU i PP hagués aconseguit fer prevaler els drets dels uns sobre els dels altres per una qüestió de suport a les urnes. No ha estat aquest el cas. CiU i la seva candidata, Victòria Forns, han volgut fer prevaldre un major suport popular basant-se en només tres paperetes, tres simples i senzilles paperetes. El PP d'Alejandro Fernández, però, no s'ha deixat abassegar per unes argumentacions tan míseres i per tant, no s'ha deixat imposar la voluntat convergent que amb la llei a la mà, s'ha vist amb els mateixos drets i poders exactes, que els seus contrincants convergents. A banda, una assemblea fraudulenta, una escenificació de boudevil davant el número 2 del partit, Oriol Pujol i unes intencions no gens clares per part d'un Joan Aregio en hores baixes, han aconseguit que el pacte no arribi a bon port, tan clar com en un principi estava. Si no hagués estat així, pregunto, s'haurien arriscat tant Forns com Fernández a esventar públicament i a crits als quatre vents, que ja es veien alcaldessa i alcalde respectivament? Un punt de prudència i d'atenció als rivals, tampoc els hauria fet cap mal davant l'opinió pública.

En tot aquest procés, Ballesteros ha estat l'únic que s'ha mantingut en el seu lloc, malgrat la sensació que el fins ara alcalde estava no només sol davant el perill, sinó també "captiu i desarmat" en la seva batalla per la permanència en el càrrec pels propers quatre anys. Al llarg d'aquests dies, ha estat el més digne de tots i per aquest motiu, entre d'altres, ara té l'alcaldia.La pregunta és òbvia: si en una fase activa de negociació entre CiU i PP, aquests dos partits no s'han entès i els seus respectius candidata i candidat han acabat retreient-se en públic i davant la premsa, totes les misèries i patetismes de la seva negociació, si haguessin arribat a obtenir l'un o l'altre l'alcaldia, què hauria passat? Probablement (intueixo), haurien acabat esbatussant-se als plenaris fent prevaler els seus impetuosos personalismes i a la llarga, deixant la ciutat de potes enlaire. Potser m'equivoco però em sembla que no.

Finalment, s'ha imposat el seny, la seriositat i la voluntat de la majoria de la gent que va convertir la llista del PSC que encapçalava Josep Fèlix Ballesteros, en la més votada. Tarragona afronta en aquests quatre anys que vindran, projectes i problemes seriosos i cal gent preparada i responsable per afrontar-los i donar-els-hi sortida. El temps dirà qui es va equivocar.

A la gent normal, els costa entendre la política i els seus entortolligats camins cap a la consecució d'alguns fins, però la trama prèvia, ordida pel tàndem CiU-PP molt abans de la data de les eleccions, té els signes de la traïdoria i la maquinació, sense tenir en compte el que havien de dir les urnes. Estava clar que l'opinió de la gent expressada a les paperetes en l'exercici lliure del dret a vot, els importava a Forns-Fernández exactament un pito. A la gent normal, la bona gent del carrer, la gent de cada dia, els costa veure i comprendre com les revenges personals, els ajustos de comptes per qüestions passades (fins i tot molt passades), les ànsies de poltrona i el poder que atorga, el pujar un o dos graons socials, resulta ser el més important en política, trepinant i destrossant a la ja malmesa democràcia.

La visió externa de tot l'assumpte és aquesta i és una llàstima. Si m'ho permeteu, és una merda, una autèntica traïció a la ciència política i els seus fonaments i a la ciutadania que assisteix amb estupor al drama escenificat per uns politicastres que desafien la intel·ligència de la gent.El temps s'encarregarà, però, d'atorgar a qui la tingui, la seva justa raó.

Entrevista a Miquel Àngel Essomba: "La base de la democràcia és respectar les regles del joc”

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat:
http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-miquel-angel-essomba-la-base-de-la-democracia-es-respectar-les-regles-del-joc/

Que la situació política i social actual és complicada, és una afirmació que qui més qui menys ha pogut constatar i comprovar, només amb el simple exercici de donar un tomb pel carrer i estar mínimament informat a través dels mitjans de comunicació. L’anàlisi rigorosa de l’actualitat, el punt de vista acadèmic i d’experiència vital i personal de Miquel Àngel Essomba pot encendre una llum en les tenebres grises del moment.

Miquel Àngel Essomba (Barcelona, 1971), és el director del Centre UNESCO de Catalunya, doctor en pedagogia, màster en psicologia de l’educació i postgraduat en pedagogia intercultural. Fa de professor del Departament de Pedagogia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona i és director del grup d’investigació ERIC (Equip de Recerca en Interculturalitat i Immigració a Catalunya).

A l’hora de parlar amb Miquel Àngel Essomba sobre l’actualitat política, cal fer referència als resultats de les darreres eleccions municipals viscudes. “En aquestes darreres eleccions municipals hi ha hagut un gir conservador molt important més enllà dels partits”, reflexiona Essomba. “Jo sempre dic que no és que els partits conservadors guanyin, sinó que els partits de progrés perden. En termes absoluts, CIU ha guanyat 30 o 40.000 vots més que a les últimes municipals i el PP no s’ha mogut massa, entre 20.000 i 30.000 vots, que representa un percentatge baix respecte del global. En canvi els socialistes s’han enfonsat en 200.000 vots i ERC també n’ha perdut 100.000 i escaig”.

Perquè passa això? “Doncs perquè el vot conservador és fidel, constant i va degotant; en canvi, el vot de progrés és un vot que fluctua i la conseqüència d’això condueix a que podem tenir un alcalde del PP a Badalona, que ha mostrat comportaments racistes i que ha basat la seva campanya en la xenofòbia. Trobo bastant fort que aquest senyor pugui ser alcalde, però resulta que el missatge xenòfob dóna vot i neutralitza a Plataforma per Catalunya i a Ciutadans. Si cal escollir entre PP i Ciutadans o entre PP i Plataforma, el més segur és que els electors escullin el PP. Així, el PP ha ocupat l’espai dels altres dos partits”.

El creixement dels partits xenòfobs. Què està passant?

“Un partit xenòfob com Plataforma per Catalunya s’alimenta de diners provinents de l’extrema dreta europea. D’on treu el capital el senyor Anglada? I amb l’època de crisi que vivim, el partit pot viure només de les quotes dels militants?. Se sap que l’aportació de diners li ve de l’extrema dreta europea”. I continua: “Les anàlisis sobre Plataforma per Catalunya més encertades es van fer després del 28-N. Quan es pensa en clau nacional en comptes d’en clau local, s’obté una altra composició de vot, perquè la clau local dibuixa determinades tendències polítiques. Quan es van fer les eleccions del 28-N es va veure molt clar que el vot de PXC era molt dispers, heterogeni, díscol, un vot d’enfotre’s del valor de la democràcia. És un vot volàtil, de gent frívola i poc democràtica”.

El retrocés de la democràcia

El dia 2 de maig, Miquel Àngel Essomba escrivia en el seu mur de Facebook: “Vivim en un Estat en el qual els únics totalitaris que tenen dret a reconvertir-se en demòcrates són els franquistes. Aquests, després d’haver estat censors i assassins, poden fundar partits polítics legítims o presidir comunitats autònomes. Tot sense haver condemnat la dictadura al seu propi parlament. Avui, la involució democràtica a Espanya ha fet un pas més endavant cap a una deriva d’impredictibles resultats”.

“Això venia a tomb del cap de setmana fatídic de la il·legalització de Bildu en el qual hi havia un alcalde de Guernica, un senyor d’Eusko Alkartasuna que porta escorta perquè està amenaçat per ETA com a possible objectiu d’assassinat. A aquest senyor, que ara es presenta per Bildu, li diuen que no es pot presentar perquè és d’una organització vinculada al terrorisme d’ETA, la mateixa organització que el volia assassinar. Caure en aquest tipus de paradoxes, en les que es veu clarament que hi ha un joc salvatge, a mi em preocupa molt”.

La crítica de Miquel Àngel Essomba al voltant del sistema judicial és contundent. “De les tres potes de l’Estat, el poder judicial és, probablement, el que menys s’ha democratitzat. S’ha democratitzat molt més l’exèrcit, que el món judicial, que ja als anys 70 comptava amb “Jueces por la democracia”, “Jutges per la Pau” i no sé quantes coses més. La politització del sistema judicial és una perversió de la democràcia que m’inquieta, perquè crec molt seriosament en la necessitat i la importància de la separació de poders. Que es polititzi la justícia fins al punt que, quan unes persones es volen presentar a unes eleccions, no se’ls hi permeti perquè ocupen un espectre de l’àmbit que els altres necessiten i això impulsa a determinades formacions a fer pressió per eliminar aquest vot utilitzant la justícia com un instrument, per anar a favor d’interessos partidistes. Això em genera una inquietud enorme perquè es trenquen les regles del joc, es traspassa la ratlla vermella del que significa l’equilibri i la mesura. A més, tant el PP com el PSOE es deixen arrossegar. Jo no penso que PP i PSOE siguin la mateixa cosa i penso que qui ho digui és un mal analista, però sí crec que un marca el compàs i l’altra balla i tant responsable és l’un com l’altre, que s’acabi ballant un pasdoble o un tango”.

El Tribunal Suprem va negat la possibilitat de concórrer a les eleccions municipals a Bildu, possibilitat que després, aquesta formació va recuperar en el marc del Constitucional. “Ha sigut molt interessant veure les reaccions de la caverna mediàtica espanyolista madrilenya, respecte al constitucional”, comenta Essomba, “perquè quan el Constitucional va negar els drets i va retallat el ja esmicolat Estatut de Catalunya, aleshores el Constitucional es va erigir per part d’aquesta caverna mediàtica, com el paradigma de la defensa de l’essència d’Espanya. Quan el Constitucional ha aprovat que Bildu es presenti a les eleccions, en contra de la decisió del Suprem, aleshores aquest Constitucional no val per res, s’ha d’anular, etc. Això a mi em sembla molt inquietant, l’arbitrarietat i la falta de coherència política perquè posen de manifest una continuïtat de la ideologia franquista, que encara perviu”.

Moda i màrqueting més que ideologia

“Avui la gent no vota en funció de la ideologia ni del programa electoral, sinó que es vota el partit que creuen que serà el guanyador. Hi ha un percentatge de vot que sempre es decanta cap aquí i jo crec que la gent vota els partits en funció de la dimensió simbòlica que representen i no tant per la dimensió ideològica. Vivim en una societat en que la construcció de la realitat social depèn de nosaltres, dels mitjans de comunicació i aquests es basen en allò que el cicle polític acaba mastegant, digerint i metabolitzant i aquesta construcció de la realitat social genera uns missatges que són els que han de donar tranquil·litat”.

Segons Essomba, un ciutadà busca que el seu govern el protegeixi i li confereixi seguretat. “Aquí neix la idea de l’estat-pare. El ciutadà que busca l’estat-pare és el majoritari a la societat, després de 40 anys de franquisme. Per tant, les situacions de generació d’una tendència que va teixint un vincle de sotmetiment a una determinada ideologia política, és molt fàcil per les dinàmiques socials, que fan que les persones s’orientin molt en aquest sentit. Aquell partit que té capacitat de demostrar fermesa, líders forts (més que intel·ligents o carismàtics) que generin seguretat i que quan parlin diguin ‘tranquil fill meu, les coses amb mi t’aniran millor’, tindran a la gent al costat, perquè la gent es conforma només amb això i ja en té prou. Quin va ser el lema de CIU a les eleccions del 28-N? “Una Catalunya millor”, i jo em pregunto: el PP no volia una Catalunya millor?, i el PSC?, i ERC?, i IC? Però en canvi, aquest partit ha tingut la gran habilitat d’apropiar-se de la marca social de ‘nosaltres som els de la seguretat, et protegirem i farem que tot et vagin millor’ i per això han guanyat".

Màrqueting i retallades

Tanmateix, en aquest moment, la societat a casa nostra viu la incertesa de la crisi i el càstig de les retallades. “Tot és justificable”, argumenta Miquel Àngel Essomba. “La gent que ha votat CIU es justifica dient que les retallades són culpa del tripartit, que l’Artur Mas no ho està passant bé amb les retallades i que les retallades són necessàries per mantenir l’estat del benestar. Aquests tres missatges són un còctel que funciona i que acontenta a la majoria silenciosa. És màrqueting total”.

“Vivim en una societat-mercat on tot es compra i es ven i per tant, la política també és un producte, com l’educació. Jo vaig al supermercat de l’educació i dic ‘m’interessa aquest màster, me’l compro’. L’educació ja no té el valor de construcció de ciutadania i ja no existeix per canviar la societat sinó només per capacitar i formar a les persones de cara al mercat laboral. La política també és un producte més a la societat-mercat, que la gent consumeix. Llavors, s’oferten diferents productes amb diferents marques i colors i es pot dir ‘aquest és el de sempre i ja me’l conec, aquest està caducat i per tant ben lluny, aquest és fresc i me’l compro’. La política és un producte més dins de la societat-mercat i la política és conseqüència d’aquesta dinàmica social”.

El punt de vista personal. I a tu què et sembla això?

“A mi em sembla que és una deriva cap a la insostenibilitat social”, respon Essomba. “Crec que hem agafat un camí que porta al col·lapse. La crisi econòmica és també moral i ètica i és molt profunda. Tot això són símptomes del col·lapse d’un sistema insostenible que estava basat en uns axiomes falsos: el progrés il·limitat, el creixement sense aturador i el mercat desregulat com a àrbitre d’aquest progrés il·limitat i d’aquest creixement desmesurat. Aquest còctel és terrible i afecta les bases de la mateixa democràcia. La nostra ideologia és profundament liberal i en ella, l’individu, l’ésser humà, la persona, és el principi i el final de tot; però això té una sèrie d’anomalies i de disfuncions que si no es corregeixen, porten al col·lapse”.

La següent pregunta és obligada: i com es fa això? “Això es fa a partir de dos processos: un procés macro i un procés micro. Un procés macro de canvi de norma. La norma ha de ser democràtica, que vol dir parlada i discutida per tothom per arribar a un acord final, sorgit d’una àgora. En segon lloc, a nivell micro, hem de fer una feina molt important i profunda, per recuperar el debat i el diàleg des d’una perspectiva de comunitat”.

Per Miquel Àngel Essomba, per tal que funcioni la societat-mercat cal crear valor en l’ocupació, que és l’atenció a les persones. Així ho explica: “El nou capital i la matèria primera d’una societat sostenible hauria de ser l’atenció a les persones. Perquè no té valor plantar arbres? Doncs perquè hem decidit que no té valor, però el dia que decidim que en tingui i que qui ho faci, guanyi diners per plantar arbres, hauran canviat la nostra mentalitat i els nostres valors. És una qüestió de transformació del model econòmic que implica una transformació necessària del model axiològic, perquè si no hi ha, en paral·lel, un procés de transformació de valors, tot el procés estarà malament. La gent ens movem d’acord amb això: on hi ha un valor segur, que és valuós i està valorat, cap allà tendim”.

L’àgora i parlar de política

Els antics grecs, pares de la democràcia, consideraven l’àgora, la plaça pública, l’element més important de les seves ciutats estat, ja que era el centre cultural i polític del la seva societat, on es portaven a terme assemblees de ciutadans i s’hi decidien els assumptes que afectaven a la res pública. Avui el concepte l’àgora queda molt lluny. “Quan vas a prendre cafè en un bar, sents a la gent parlar del Barça i del Madrid i de vegades també de la crisi, però és un tipus de debat mimètic que reprodueix els missatges que els líders polítics mediàtics vénen i que la gent compra. Aquests debats no tenen la seva base en dades objectives perquè un debat en profunditat no interessa”.

I segueix explicant: “Jo faria dos tipus d’anàlisi: una diacrònica basada en la història i una altra anàlisi sincrònica. L’anàlisi històrica ens porta a ser conscients d’un dèficit democràtic evident, a causa del franquisme. La primera generació que vam veure morir Franco a través de la televisió, ara tenim 40 anys, però això no vol dir que la rèmora d’una generació i mitja, quaranta anys de franquisme, no hagi deixat un pòsit. La nostra democràcia és fràgil. Han passat 30 anys, però és poc temps per fer un tomb. Els que automàticament faran un tomb democràtic, si volen, seran els nostres fills, si nosaltres els deixem. Aquesta pot ser una anàlisi històrica del perquè no hi ha aquesta àgora i sobre la fragilitat democràtica, per una qüestió generacional històrica. El segon factor es refereix a les dinàmiques socials actuals, ja que aquesta societat funciona com els anuncis publicitaris. La nostra vida és un continu que es composa de moltes parts i ha perdut la unitat de sentit. Som la suma de diferents fragments de moltes coses i no sempre acabem d’integrar-ho tot dins del que nosaltres som. Quan tens una racionalitat fragmentada, hi ha una pèrdua de sentit, falta un significat que lligui tots els elements i resistir sense aquesta capacitat és molt difícil, perquè hi ha dinàmiques socials malaltisses que no són naturals. Tot això, traduït a la dimensió política, fa que les persones ens esforcem tant en poder satisfer les necessitats que ens generen tensió a la nostra vida quotidiana, que no trobem un espai per a la ideologia, per seure i construir projectes. Tenim el temps just per sobreviure però no per projectar com viure, ja que la mateixa dinàmica ho impedeix. Si no hi ha un canvi de condicions vitals, és molt difícil que es pugui regenerar la política, ja que la política exigeix temps, formació, diàleg, una sèrie de condicions que la vida actual no dóna”.

Sobre els indignats acampats

Aquestes darreres setmanes, l’opinió pública ha vist créixer en diferents ciutats, un moviment de gent, la immensa majoria joves, que acampen a les places públiques com a senyal de protesta per la situació política i social actual. Al respecte d’aquest moviment Miquel Àngel Essomba opina: “La política-producte ha generat un malestar social que ha anat tenint diferents expressions. La primera expressió silenciosa, que és salvatge i s’hauria de tenir en compte, és la de l’abstencionisme. Al nostre país hi ha 2 milions i mig de persones que pensen que anar a votar no és important i no ho han fet. El 45% dels que estaven cridats a les urnes no han anat a votar i això ens hauria de preocupar. Després tenim el sorgiment del discurs d’uns partits racistes i en tercer lloc, ens trobem davant del fenomen dels acampats, que també estan farts d’aquest sistema, no se senten representats i fan això”.

Pel que fa al tema concret dels acampats, “no m’han despertat especial curiositat ni interès perquè veig que cíclicament, neixen moviments d’aquest tipus. Fa dos anys estaven contra el Pla Bolonya i ara contra el sistema. La base de la democràcia és respectar les regles del joc. Si no es respecten les regles del joc no hi ha democràcia i si no hi ha democràcia hi ha caos i el caos és la llavor del feixisme. Les regles del joc garanteixen els propis drets. Si es vulneren i s’obre el meló de suprimir les regles, vol dir que qualsevol pot trencar o modificar el joc”.

I segueix: “Quan observo les acampades hi veig diverses coses: primer, una ingenuïtat excessiva que gira en contra de les pròpies idees, des del punt de vista, per exemple, de què significa el poder. El poder és aixecar el telèfon i ordenar que la policia surti al carrer. Això és poder. En segon terme, escolto un debat molt irreal (cancel·lació d’hipoteques, etc.). Això està molt bé, fantàstic, però la qüestió és, com fem el camí per aconseguir-ho? Des del punt de vista ideològic, estan buits de contingut i crec que la manera com s’estan manifestant va a la contra del que realment volen aconseguir. El que volen aconseguir s’assoleix des de l’estudi, des de l’anàlisi rigorosa, des de la profunditat, des del crear comunitat, des del fer àgora. Hi ha un dèficit important en aquesta qüestió i per això sóc benèvolament crític, perquè no estic d’acord amb les formes. Les formes són les que permetran aconseguir l’objectiu. Poden ser uns bons ideòlegs si estudien una mica més del que demostren fer-ho, però són uns mals estrategs i s’ha de ser un bon estrateg per aconseguir els objectius. La segona qüestió, fonamental, és que no són un grup plural. Les prostitutes, per exemple, no estan a la Plaça Catalunya, ni els immigrants, ni els discapacitats, ni els més pobres desheretats de la terra i per tant, un moviment que neix per transformar la societat, però en el qual la societat no hi és representada, ens i els hauria de fer reflexionar. La majoria són nois i noies amb formació universitària, amb cultura, que somien en transformar la societat, però no tenen tots necessàriament experiència d’haver treballat en entorns socials desfavorits, per exemple, i això és vital perquè dóna una experiència i una sensibilitat que si no es té, falta un punt de vista importantíssim. I per tot això crec que no s’arribarà enlloc”.

Veurem.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-miquel-angel-essomba-la-base-de-la-democracia-es-respectar-les-regles-del-joc/

Entrevista a Pepa Plana: "Els pallassos posem un mirall davant el públic i per això fem riure"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-pepa-plana-els-pallassos-posem-un-mirall-davant-el-public-i-per-aixo-fem-riure/

Surt a l’escenari amb una mica de timidesa i es mostra sencera tal i com és: menudeta, primeta, però molt coqueta i presumida. Qui deu ser aquella noieta que enlluerna els espectadors amb els seus llarguíssims cabells de color carbassa? Vès que no sigui la Penèlope… o millor dit, la Pepa Plana, en el paper de la soferta muller de l’Ulisses del mite d’Homer. Doncs sí que ho és. Porta un vestit menudet com ella de color blau i unes sabatasses enormes de pallasso i per si encara quedava cap dubte, al nas hi porta la màscara més petita del món: un nassiró de pallasso. Ara ja està clar. És hora de gaudir de l’espectacle de la pallassa més famosa de Catalunya, la Pepa Plana.

La Pepa Plana (Valls, 1965) va tenir clar molt aviat que volia ser pallassa i això, en tota l’extensió del terme, és a dir, una combinació de colors estrambòtics en el vestiuari, unes sabatasses desmesurades, un nas característic i força personal. Ara en aquest moment, està representant amb molt d’èxit de públic i crítica el seu darrer espectacle, Penèlope.

“Les representacions van molt bé”, explica la Pepa Plana. “Ara ve la gira de Catalunya i per tant farem cada setmana tres o quatre funcions, però amb l’avantatge que cada dia vas a dormir a casa. Tot ique el ritme és frenètic, en el meu cas no haig de fer el sacrifici d’haver d’anar massa lluny. Altre cosa serà quan vinguin les representacions a Espanya i a l’estranger, concretament a Eslovènia, però vaja...” I continua, somrient convençuda: “El pitjor d’aquesta feina és quan no la tens i per tant, no em queixo mai de tenir representacions contractades, perquè és millor això que aquest neguit de no tenir feina”.

Penèlope

“La Penèlope és un espectacle que vaig estrenar fa un any i per tant, és molt jove. Els espectacles de pallassos solen tenir una llarga vida perquè els vas aprenent a mesura que els fas, i els fas i els fas. De fet, hi ha pallassos que han fet un sol espectacle a la seva vida. L’Avner Eisenberg (Avner the Eccentric) fa 35 anys que fa el mateix espectacle, o per exemple, el Tortell Poltrona, que és genial. És un treball d’artesania que sempre es va polint. Mai fas ben bé el mateix, sinó que vas perfeccionant-ho i fent teu el número”.

Penèlope és el darrer espectacle de la Pepa en solitari damunt l’escenari i tot i que ja porta més de 60 funcions, tot just comença a caminar. “Paral·lelament també tinc altres quatre espectacles en cartell, comptant “De Pe a Pa”, que és el primer espectacle que vaig fer com a pallassa i no he aparcat mai, igual com la Giulietta o L’Atzar. Molts espectacles ja els he fet a Catalunya i per tant, també sento aquesta necessitat meva de posar-me en nous reptes i fer espectacles nous”.

La Penèlope és una revisió del mite clàssic que reflecteix aquest model de dona submissa, que espera durant 20 anys que el seu marit, l’Ulisses, arribi de la guerra de Troia. “Era delirant pensar què opina la Penèlope d’això d’haver d’esperar i posar el meu punt de vista com a pallassa i com a dona: val la pena seguir esperant o no i ja n’hi ha prou? I també aquest drama profund, aquesta perversió que té l’amor perquè, qui no ha esperat hores i hores una trucada o que et vinguin a buscar?.És aquest punt de la Penèlope el que conecta amb el públic perquè, en el fons, tots hem esperat alguna vegada”. I segueix argumentant la Pepa Plana: “La història de la Penèlope s’ha explicat sempre des del punt de vista masculí i les dones som les grans oblidades del mite, sempre quedem en l’anècdota, però hi ha hagut dones històriques que s’han passat tres pobles, com Cleòpatra, per exemple, i d’altres, però normalment la història s’explica en masculí. La meva Penèlope és una modista i qui marxa és el Ramon i amb aquesta facilitat que tenim les pallasses de dir: ‘i si sóc la Penèlope? Aleshores jugo a ser la Penèlope. Qui no torna és el Ramon i és molt divertit quan s’explica la faula, però com que el Ramon no torna, aleshores dius, pobre, no?”.

El drama i la comèdia

Tot i que semblin dos aspectes diametralment oposats, el drama i la comèdia tenen un punt de contacte força evident, segons el sentir de la Pepa Plana: “És aquesta doble capa. Que divertit quan imagino que no em passa a mi, però quin drama més profund quan sí que em passa, però els pallassos no fem altra cosa que posar un mirall davant el públic i jo penso que per això fem riure. També connectem i commoven perquè ser pallassa és això: ets patètica, ets ridícula, fracasses, però en el fons, estàs dient-li al públic que tu ets igual que ells i aquest punt de contacte, em sembla que és imprescindible”.

El més còmic sol estar en el drama i en el drama portat al límit hi ha la comèdia. “És cert”, explica la Pepa. “No hi ha res més còmic que veure algú caient pel carrer i de fet, els espectacles de pallassa són això: estirar el drama portant-lo tant al límit que provoca el riure. És part de la condició humana: ens agrada riure’ns dels altres i som cruels. És així. El pallasso fa riure i commou perquè en un moment determinat se li planteja un problema i tot i que busca solucions constantment, amb cada solució se li planteja un nou problema i aleshores busca la solució d’aquest problema, que resulta ser un altre problema i la nova solució és un altre problema. En el fons, el pallasso, la pallassa, no es busca els problemes però aquests li venen sols, exactament igual com passa a la vida”.

D’actriu a pallassa

La formació de la Pepa Planas la va encaminar a fer d’actriu i de fet, s’hi va treballar com a actriu els deu primers anys de la seva carrera professional però un bon dia, va veure que el que volia, era fer una altra cosa. Com te’n vas adonar, Pepa? “Per casualitat i per sort. Jo no m’havia plantejat mai ser pallassa. Jo sóc de Valls i vaig venir a Tarragona a estudiar teatre perquè en un primer moment, jo no sabia ni que el teatre s’estudia. Molts actors i actrius de les comarques del sud de Catalunya vam començar a l’Escola de Teatre de Tarragona i després vam fer el salt cap a Barcelona, cap a l’Institut del Teatre. Jo volia ser actriu: còmica, dramàtica, m’era igual i vaig ser actriu durant deu anys. Però de cop i volta vaig topar amb el pallasso i vaig trobar que era molt divertit jugar a posar-se la màscara més petita del món”.

Tres esdeveniments crucials

“El primer va ser amb un espectacle a París al Teatre du Soleil, en el que vaig veure una pallassa i em vaig dir: ostres que xulo això de la pallassa i m’hi vaig decantar perquè jo pensava que enriquia la meva actriu, que li donava més recursos. El segon esdeveniment crucial va ser quan vaig veure la primera dona pallassa, a la Gardi Hutter i vaig pensar: jo vull ser com aquesta dona. Em semblava tan deliciós i tan bonic el que feia que no gosava dir que allò era fer de pallassa i després, una altra dona pallassa, la Virgínia Imaz va ser qui em va posar les bases, l’estructura, del que vol dir ser pallassa i em va fer fascinar per l’ofici. Així que vaig pensar que m’havia de buscar una maleteta i ensenyar la meva feina a on fos, als bars, als carrers, a on fos i a més, vaig veure que no hi havia marxa enrera, que ja no m’interessava ser actriu, que podia explicar les històries com volgués, que ja no depenia d’un director que em truqués i estar esperant el paper de la meva vida, perquè fent de pallassa podia anar més enllà. Definitivament, ja no hi havia marxa enrera. Sabia que havia trobat un camí i que m’apassionava”.

El pallasso pejoratiu

Qui no ha dit alguna vegada “ves si és pallasso”, referint-se a algú en el sentit de menysprear-lo i de no prendre-se’l seriosament. Aquest pallasso pejoratiu, ofensiu fins i tot, entristeix a la Pepa Plana. “Em sap greu quan pallasso s’usa com a insult, anomenant així a algú que no s’ha de tenir en compte perquè fa pallassades. Sap greu perquè és un ofici que es fa amb molt de respecte. A mi m’entristeix quan algú utilitza el nom de pallasso com a insult, perquè denota que aquest algú té molt poc vocabulari, perquè hi ha insults deliciosos i molt adequats: “cantamañanas”, “capsigrany”, “borinot”, “imbècil” i fins i tot, polític… (i riu)… denota una gran pobresa de vocabulari, perquè n’hi ha tants d’insults preciosos…”

La crítica i el públic de la Pepa

La Penèlope està tenint molt bones crítiques tant per part dels crítics professionals com de part del públic. La Pepa demostra satisfacció a l’hora de tocar el tema. “Sí, però a mi, més que la crítica, em commouen els correus que de vegades m’envia la gent, particulars que no conec de res. Són gent espontània que m’escriu coses que m’emocionen. Jo faig espectacles per al públic, no per la critica. Ara m’acaben de donar un premi a la Gala dels Premis de la Revista Zirkolika i és un premi del públic, no del jurat. Això sí que em pentina l’ego, molt més que la crítica. El públic m’escriu sense que li hagi demanat, li surt el fer-ho, i això és molt xulo perquè el públic em diu coses des de dintre, des de la veritat, i ja està”.

El nas (valga’m déu quin nas!)

Tot pallasso i tota pallassa que es preui ha de tenir un nas. La Pepa plana en té diversos que sempre tragina dins la seva bossa de mà (que per cert, representa una ràdio antiga molt original) i els porta desats en capsetes metàl·liques amb tanca, ben bé iguals, tot i que de mida més reduïda, als grans baguls que serveixen per transportar els focus i el material elèctric i electrònic dels seus espectacles. “El nas és una màscara, la màscara més petita del món i té el seu intríngulis, tant posar-se-la com portar-la. De vegades és incòmoda i si estàs refredat ja ni t’ho explico, és horrorós, però t’he de dir que et poses el nas i te n’oblides que el portes. Per mi l’estrany seria sortir sense màscara, perquè m’ajuda en la meva feina i me n’oblido completament. Hi ha tants nassos de pallasso com pallassos i cadascú, d’alguna manera, s’inventa el seu. L’Slava Polunin, que és un pallasso rus, porta per nas un tap de Coca-cola, sense anar més lluny. De fet, per un pallasso, és una eina de treball imprescindible”.

Si et ve la inspiració…

“… que m’agafi treballant, com deia Picasso. Jo creo els meus espectacles, els meus personatges i els col·loco en el seu món imaginari i quan més idees surten és treballant, perquè vas obrint portes”. Pel que fa al cas de la Penèlope, la direcció és de la Nola Rae, que és la degana de les pallasses. “Si”, diu la Pepa “i és una sort i un regal haver treballat amb ella. L’altre regal imprescindible va ser comptar amb la col·laboració del Joan Busquets, que és el meu director de capçalera. El primer espectacle, “De Pe a Pa” el vaig fer agafada de la seva mà i em va ajudar a donar els primers passos de pallassa. Amb la Penèlope va ser ell qui em va donar la pauta, el treball de pallassa, perquè ja em coneixia moltíssim. Ens va deixar el mes de maig passat, ara ha fet un any i el trobo molt a faltar. Hi ha molts dies que baixa. Hi ha dies que en coses que vam treballar i en les que m’ajudava, en el moment que ho faig el sento a la vora. Aquest art efímer que fem que és a l’escenari, viurà només a la memòria i no vull deixar de fer aquesta memòria perquè hi ha molt del segell Joan Busquets. Si hagués sigut un pintor haurien quedat les seves obres però com que aquest és un art efímer, el seu art es veurà als meus espectacles mentre els faci”.

Fa uns quants dies va aparèixer als mitjans de comunicació que la Pepa Plana ha fitxat pel Cirque du Soleil i que és amb aquest circ, el més important del món en aquest moment, en el que seguirà els seus passos com a pallassa. Tant de bo la veiem plena d’èxits, ben aviat.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-pepa-plana-els-pallassos-posem-un-mirall-davant-el-public-i-per-aixo-fem-riure/

Entrar en política

Article publicat a la pàgina http://www.periodistes.org/?q=entblog/44106 del Col·legi de Periodistes de Catalunya

Em fa gràcia aquesta expressió “entrar en política”, perquè cada vegada que es pronuncia, sembla que qui emprèn l’acció s’endinsi en una selva profunda i enredada en la que es deu viure prou bé, perquè n’hi ha molts que hi volen entrar i els que són a dins de cap manera en volen sortir.

Aquestes eleccions municipals han portat a encapçalar distints cartells de les més diverses formacions, a persones que han entrat en política (almenys en política municipal) de retruc, portats de la mà de la seva militància activa en aquest o aquell partit i enlairats al capdamunt de les llistes perquè en ocasions, la formació de torn, no tenia altra alternativa i d'entre el pitjor han escollit el que encara pot salvar-se. Corren mals temps per als aficionats. Suposo que en poblacions de cens escuet, la simple coneixença amb el cap de llista ja deu ser suficient però en altres casos, l'aposta arriscada per cares noves pot pagar-se cara a l'hora de la veritat perquè, abans de res, com en totes les matèries, cal ser professional i coneixedor dels assumptes que es tenen entre mans, especialment quan des del poder de gestió de l'Ajuntament, es governa el dia a dia d'uns centenars o d'uns milers d'ànimes que es veuen abocades a confiar en el govern que tenen més a la vora.

Trobo que aquesta campanya electoral ha resultat ser, resumint-la i generalitzant molt, grisa i sense trempera. Una vegada més s'han escoltat lemes com "un projecte nou", "necessitat d’aire fresc", "canvi", postulats publicitaris molt poc originals i repetitius que en boca d'alguns líders, tenen la consistència d’una bombolla de sabó enmig d’una ventada. La intenció no és només el que compta.

Tothom mereix una oportunitat? És clar que sí, només que en aquest moment, la política necessita autèntics professionals, gent capacitada, preparada i oberta de mires, capaç de demostrar que pot fer surar la societat enmig d'aquesta tempesta perfecta i els ajuntaments són, de fet, el primer pas i també la primera institució que ha de retornar a la ciutadania la confiança en l'exercici de la noble ciència de la política, portats a la realitat quotidiana a través dels seus mecanismes de funcionament. Són els ajuntaments qui han de saber captar l'atenció dels desenganyats, dels desil·lusionats, dels que en aquest moment tan renouer, ho estan passant malament. La feina no és ni fàcil ni baladí, però aquí està.De polítics aprenents, pusil·lànimes, oportunistes i vividors ja en coneixem molts. I encara més: de corruptes, de venuts, de pressumptes delinqüents que tenen diverses causes obertes amb la justícia. El temps dirà si la llista es pot allargar amb uns quants noms més.

Article publicat al blog "Coses que dèiem avui": http://www.periodistes.org/?q=entblog/44106

Entrevista al doctor Eduard Estivill: "Dormim per estar desperts"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat:
http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-dr-eduard-estivill-dormim-per-estar-desperts/

La negra nit està tancada. És hora de fer un pensament i d’anar a dormir, un cop enllestides les feines del dia. Per algunes persones, aquesta hora, la d’anar a dormir, és una de les més angoixants i incòmodes del dia, perquè per uns o altres motius, no hi ha manera que puguin dormir en condicions. Moltes vegades és més profitós dormir que menjar i a banda, dormir és, estrictament, una necessitat vital.

El doctor Eduard Estivill (Barcelona, 1948) és el responsable de la Unitat d’Alteracions del Son de l’Institut Dexeus de Barcelona i un expert en la matèria. Molt amable, amb un somriure pràcticament permanent i una veu que convida a la confiança i fins i tot a la relaxació, contesta a la primera pregunta, que té un to una mica impertinent.

Com ha dormit avui, doctor?

“Doncs jo dormo com tothom. Alguns dies dormo malament però la majoria de dies dormo bé”. Què fa que algunes nits dormim malament?. El doctor Estivill ho aclareix: “Dormir bé o malament depèn de molts factors i és un símptoma. En medicina un símptoma indica alguna cosa que ens passa, provocada per alguna causa. Per exemple, hi ha gent que dorm malament perquè pren 5 cafès al dia, altres perquè prenen drogues, altres perquè treballen de nit i han de dormir de dia, hi ha gent que dorm malament per diferents malalties: perquè té alzheimer o una depressió. La principal causa del mal dormir és el cúmul de petits estats d’estrès i ocupacions durant el dia. Hi ha un moment que s’acumulen i actuen com una tapadora que no deixa sortir la son. Aquesta és la causa del 80% de la gent que dorm malament. És a dir, no és un trastorn del son sinó que un trastorn del dia”.

Persones amb insomni

“Si la causa és aquesta, el cúmul de petits estats d’estrès i de tensió durant el dia, no estem davant un problema psicològic ni psiquiàtric, sinó que és el tarannà de cadascú. Això és un símptoma. Les persones amb insomni no tenen malalties, excepte aquesta, que dormen malament. El son és com una fàbrica, un taller en el que reparem i restaurem el que hem gastat el dia anterior, per deixar-ho tot a punt pel dia següent. Per tant, la gent que dorm malament, durant el dia està més cansada, més irritable, de mal humor, i això fa que quan arribi la nit, dormi pitjor i per tant, si dorm pitjor, l’endemà el dia encara és pitjor i torna a passar mala nit… llavors es crea aquest cercle que condueix a aquesta situació de cansament, físic i mental”.

De fet, després d’aquestes nits en les quals s’ha dormit malament o simplement no s’ha dormit, l’endemà sembla que el terra s’ondula sota els peus. “Exactament”, comenta el doctor Estivill. “És aquest taller. Si aquest taller no pot reparar adequadament, les sensacions les tens durant el dia: cansament, malestar, irritabilitat, mal humor, pèrdua de concentració, pèrdua de memòria, etc. Dormim per estar desperts. Si arribem als 90 anys, haurem dormit 30 anys de la nostra vida, però no és una pèrdua de temps, sinó una inversió per poder estar-ne 60 de desperts”.

Dormir més o menys hores

Tot i que la mitjana d’hores per dormir s’aconsella que sigui d’unes 8 diàries, no tothom en necessita la mateixa quantitat. Sobre aquesta qüestió, el doctor Estivill aclareix: “Si tenim en compte que la son és un taller on restaurem, reparem i memoritzem el que hem gastat el dia anterior, s’entén fàcilment que les hores de son depenen de l’edat. En un nen de 5 anys que es mou molt durant el dia, que gasta molt, que aprèn molt, el taller ha de funcionar 11 o 12 hores per estar a punt pel dia següent. El 90% dels adults, amb 7 o 8 hores en tenen prou, però d’entre aquests, hi ha un 5% que amb 5 o 6 hores ja funcionen. Això vol dir tot i haver dormit només 5 o 6 hores, arriben al final del seu dia magníficament bé. Si hi arriben matats vol dir que no en tenen prou”.

La medicina de la son

L’estudi del son és una disciplina molt nova dins el món de la medicina. “Fins ara es pensava que dormir era perdre el temps”, comenta el doctor Estivill. “Ara en canvi, se sap que dormir bé és viure millor”. I ho recalca: “dormir bé és viure millor. Per tant, la informació sobre què és el son, perquè serveix, què passa mentre dormim, és encara minsa. Fins ara no en sabíem res. Només fa 80 anys que els metges hem començat a estudiar a la gent mentre dorm. Abans ens pensàvem que era com un parèntesi, que no passava res. Ara sabem que es mora més gent de nit que de dia, que hi ha més infarts, més atacs d’asma, de pànic o d’ansietat. Hi ha moltes patologies que són exclusivament nocturnes, com el ronc i les apnees”.

Els roncs i les apnees

De totes les patologies nocturnes, la més comú és el ronc. Pràcticament a cada casa hi ha una persona que ronca, més sovint un roncador, més que no pas una roncadora. “Els homes ronquen i les dones respiren fort”, explica el doctor Estivill amb un mig somriure. “El ronc és un soroll anòmal. Quan estem desperts no ronquem pas. Perquè? Doncs perquè hi ha unes circumstàncies que afecten el pas de l’aire quan entra i surt a l’hora d’omplir els pulmons. És a dir, el ronc és una afectació de la nostra respiració quan dormim”.

I quines causes el provoquen? “La gent ronca per diferents causes. La més normal és per sobreprès. El greix corporal té tendència a posar-se a la musculatura del coll i a la panxa i això fa que aquest coll es tanqui més durant la nit. En tancar-se provoca la dificultat d’entrada i sortida de l’aire i aquesta circumstància provoca el ronc. També, les persones que tenen la barbeta tirada enrera i dormen de enlaire, la musculatura se’ls relaxa i dormen malament i ronquen. El ronc és un símptoma. Un cop se n’identifica la causa, ja es pot tractar: si és per sobreprès, el pacient s’ha d’aprimar; si és perquè té la mandíbula molt petita o tirada enrera, s’ha de posar una pròtesi. El primer i més important és saber el diagnòstic, perquè hi ha diferents tipus de ronc i diferents gravetats d‘apnees; per això és tan important que quan un ronca i té apnees, vagi al metge”.

Els roncs es poden “arreglar”

“Si”, contesta rotund el doctor Estivill. “El 99,9% dels casos de roncs s’arreglen. La gent que no va al metge ho fa per desconeixement. I compte, perquè els roncs poden ser una font d’hipertensió i un problema cardíac. Les persones que ronquen molt, poden morir per un atac de cor per la falta d’oxigen que pateixen. Això cal que se sàpiga molt bé i s’han de difondre aquestes alteracions”.

A tot el món, entre un 5 i un 7% dels homes ronquen. “Pel que fa a les dones”, diu el doctor Estivill, “ és cert que no ronquen quan són joves, perquè les hormones femenines els donen una protecció perquè no se’ls estovi tant el coll; però quan arriba la menopausa, ronquen igual que els homes. Una dona molt obesa, encara que sigui jove, pot roncar per culpa de l’obesitat, igual que una dona amb una barbeta molt tirada enrera de naixement, segur que també roncarà, però la gran majoria de dones que ronquen, ho fan a partir de la menopausa”.

Un dels problemes associats als roncadors són les apnees. “Apnea vol dir falta d’oxigen i en els grans roncadors es produeixen d’una forma molt freqüent. Si això els passa 5, 10, 50 vegades en una nit, vol dir que el cos els funciona sense oxigen. Això a la llarga afecta el cor i es pot produir una aturada cardíaca enmig d’una apnea, per falta d’oxigen. Aquesta qüestió no s’ha difós tant com caldria i és molt important que se sàpiga. Ho estem intentant”.

Els tractaments de la son

Antigament es pensava que dormir no tenia cap importància, que tothom dormia i que la nit era només una pausa entre dos dies i prou. Avui dia però, gràcies a l’estudi del son, es pot saber que quan una persona dorm, també pot estar malalta. “Hi ha tres grans grups de patologia”, explica el doctor Estivill. “Són la gent que no dorm, la gent que dorm massa i la gent que no deixa dormir. Quan venen a la Clínica de la Son, els tractem de la següent manera. Primer es fa una història clínica, després una exploració (que és veure com dormen, el que se’n diu un estudi del son) i arribem al diagnòstic, a identificar la causa que provoca el problema”. I segueix: “Després del diagnòstic es fa el tractament adequat, ja sigui farmacològic o no. Per exemple, si el problema és bàsicament un cert desordre en els horaris de la persona que no pot dormir, o per exemple, que pren massa cafè, posem ordre a la seva vida mitjançant unes pautes. Aquest seria un tractament no farmacològic. En canvi, si es tracta d’una persona molt neguitosa, llavors utilitzem alguns medicaments durant el dia, no pas per dormir, sinó per arribar a la nit amb una situació millor. Però això sempre acompanyat de normes no farmacològiques: canvi d’estil de vida, una mica d’exercici, és a dir, el que sap tothom però que la gent no es pren seriosament fins que apareix un problema de son”.

Bons hàbits en els nens

El doctor Eduard Estivill és molt conegut també, pels seus llibres, en concret i entre altres, per seu “Nen, a dormir” (Ed. Debolsillo), en el que desenvolupa el famós Mètode Estivill per ensenyar als nens l’hàbit del son. Segons els que l’han provat, funciona en el 95% dels casos i ensenya com fer-ho perquè anar a dormir es converteixi en un fet mecànic, gens traumàtic. En aquest sentit, el doctor Estivill comenta: “Avui sabem que un nen que dorm bé de petit, dorm bé tota la vida. En canvi, un nen que ha dormit malament de petit, arrossega problemes de son tota la vida. És aquest nen que quan és gran pren pastilles, té problemes d’ansietat, etc., per culpa de no haver après a dormir bé de petitet. És molt important ensenyar els nens a dormir, perquè dormir és una necessitat del cos, però aprendre a dormir bé és un hàbit. La feina que hem fet en aquest llibre la Sylvia Bejar i jo, s’ha dedicat a ensenyar els pares que ells són els responsables d’ensenyar a dormir als seus nens. Aquest ha estat el nostre mèrit en una de les feines que hem fet i que s’ha fet més popular”. I somriu satisfet.

Altres llibres del doctor Estivill per ensenyar als nens els bons hàbits que han de regir la vida de tota persona educada estan escrits en forma de contes. Així, “Contes per anar a dormir”, “Nous contes per anar a dormir” o “Contes per créixer”, són alguns dels títols disponibles. “Els contes constitueixen una activitat que serveix molt per interrelacionar-se pares i fills, per comunicar afecte i els nens els accepten molt bé. La coautora, la Montserrat Domènech i jo, vam pensar que podíem fer contes, molt específics, amb temes concrets i que ensenyin un valor. Sempre hi ha una part pedagògica. El conte té la gràcia de ser atractiu i divertit pel nen, però al darrera hi ha una conclusió que serveix als pares per inculcar valors als nens com la tolerància, les bones maneres, el respecte… tot això va calant en els nens i és, de fet, una de les feines de les que estem més orgullosos”.

Ara bé, el conte serveix per transmetre afecte mentre s’expliquen històries, no és per dormir. “Normalment el nen, després d’aquesta activitat, es relaxa i llavors és quan l’hem de portar a dormir. És important llegir els contes en un lloc diferent del lloc on dorm. És molt agradable asseure els nens al sofà, abraçar-los i explicar-els-hi el conte. Els pares han de parlar-los perquè no s’adormin, entretenint-los i inculcant-los valors. Ells saben que quan s’acaba el conte comença una cosa diferent que és el dormir i això s’aprèn sol”.

Recomanacions per dormir bé

Realment, sabem dormir o més encara, sabem preparar-nos per dormir bé? El doctor Estivill dóna uns quants consells professionals. “Un concepte molt important: el son no ve de cop, no podem passar d’esta totalment activats, connectats a l’ordinador, fent llistes, parlant o pensant en les coses que hem de fer demà fins a l’últim molent del dia, anar-nos-en al llit, apagar el llum i pensar que el son vindrà de cop. El son s’ha de preparar. És igual que la llum i la foscor. No passem de tenir llum de dia a tenir negre nit, sinó que entre un i altre hi ha el crepuscle. La nit s’ha de preparar, el son s’ha de preparar”. Per tant, consells pràctics. “Primer. Dues hores abans d’anar a dormir, cal apagar l’ordinador, el telèfon, no fer res de la feina que es fa habitualment i fer una cosa totalment diferent de l’habitual, ja sigui ordenar amaris, decorar (si no ets decorador), escoltar música (si no ets músic), etc. Segon: fer un sopar adequat a base de pasta, verdura, derivats làctics i fruita. Per exemple, una amanida de pasta amb una mica de formatge, genial, i en la quantitat apropiada. Tercer: abans d’anar a dormir, fer qualsevol activitat que sigui relaxant, des d’escoltar música (si no ets músic) o llegir (si no ets escriptor ni periodista). És una disciplina molt recomanable de seguir i mantenir”.

Condicions per a un bon descans

Un cop tranquils i preparats per al son, és important complir una sèrie de condicions perquè el son es tradueixi en un bon descans. Així ho explica el doctor Estivill: “És molt important la superfície de dormir. El matalàs és bàsic i ha d’estar en funció del pes i l’alçada. El més normal que és els dos membres d’una parella, necessitin matalassos diferents. Per això, són molt bons aquests llits que fan que els dos matalassos estiguin separats però a la vegada junts. Un altre aspecte essencial és absència total de llum i de soroll. Són molt recomanables els taps de dormir. Els taps fan que disminueixi el soroll ambiental, però en canvi, no priven sentir el plor d’un nen o el despertador. La tercera Recomanació és la temperatura, que ha d’estar entre els 18 i els 22 graus”.

“És quan dormo que hi veig clar…

“… foll d’una dolça metzina. Amb perles a cada mà, Visc al cor d’una petxina”, continua recitant el doctor Estivill. De fet, aquest poema de JV Foix omple tota sencera, una de les parets del rebedor de la Clínica de la Son. “Aquesta qüestió està en tots els idiomes. Molta gent diu: si no veus una cosa clara, dorms i a l’endemà ho veuràs millor, allò de consultar al coixí i realment és veritat perquè, mentre dormim posem en ordre totes les idees que durant el dia anem captant. Durant la nit configurem la nostra memòria, organitzem el nostre cervell, organitzem les idees i és per això que “és quan dormo que hi veig clar”. I somriu, amable. I els somnis? La quantitat de bestieses que veiem mentre dormim i que no sempre recordem: “El somni és la reunió de diferents informacions, però sense cap coherència”, explica el doctor Estivill. “El cervell, quan està despert, té la capacitat de tot el que té emmagatzemat i quan ho necessita, ho ajusta coherentment. Quan somiem, tota aquesta informació es barreja de forma incongruent: un record, una cosa feta, una cosa vista, una de pensada, una d’escoltada, i a més, en aquesta barreja estranya, el cervell perd la capacitat d’organitzar coherentment la informació quan està dormint. A més, s’hi ajunten emocions com l’ansietat, la tristor, l’alegria, per això un somni pot ser angoixant i convertir-se en un mal son, o pot ser alegre. Hi ha gent que riu, que parla o que crida. Tot això és el somni. Per recordar un somni necessitem despertar-nos”.

Feliços somnis.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-dr-eduard-estivill-dormim-per-estar-desperts/

Entrevista a Roger Alier: "A l'òpera cal anar-hi sense prejudicis"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat:
http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-roger-alier/

La gent coneixem més òpera de la que ens pensem i l’acceptem a la nostra vida d’una forma natural. No cal anar als grans teatres per acostar-se a aquest gènere, sinó que el podem trobar en els nostres afers diaris: en la banda sonora d’algunes pel·lícules, en els fils musicals de moltes cadenes, fins i tot en els tons de l’espera en les trucades de telèfon, per exemple. Això és curiosament habitual. Val la pena fer aquest exercici d’atenció.

L’historiador i crític musical Roger Alier (Los Teques, Miranda, Veneçuela, 1941) és una de les personalitats de referència en el món de l’òpera a Catalunya, en les vessants de divulgació, crítica i ensenyament. És llicenciat en Història Moderna i va obtenir la seva tesi doctoral l’any 1970 amb “Els orígens de l’òpera a Barcelona”. A més, té publicats diversos llibres: “Guía Universal de la Ópera”, “La Zarzuela” y “¿Qué es esto de la ópera?”, entre altres. És un conferenciant incansable, loquaç i extraordinàriament interessant, que té la capacitat de divulgar els temes operístics més densos d’una forma molt fàcil i amena. En el seu ampli llistat de reconeixements hi destaca el d’acadèmic electe de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, membre del Consell Assessor del Conservatori del Liceu, president honorari de la Federació d’Associacions d’Amics de l’Òpera de Catalunya, professor a l’Escola d’Òpera de Sabadell i de la Universitat de Barcelona. Actualment, cada dimecres se'l pot escoltar en el programa de Catalunya Música "Històries de l'Òpera: al Liceu", que realitza juntament amb el periodista Marcel Gorgori.

Una entrada a l’òpera

Què cal fer per donar un primer pas i acostar-se a l’òpera? El Roger Alier ho té clar i respon sense rumiar-s’ho massa: “Primer, no anar-hi amb prejudicis, perquè l’òpera no és un espectacle ni més bo ni més extraordinari que un altre. Que sigui més bo o més dolent depèn del dia, de l’obra, del cantant, de la interpretació i d’un mateix, del propi estat d’ànim. Jo recomanaria anar-hi amb tranquil·litat, anar a sentir i a escoltar, amb atenció i agafar una obra que sigui fàcil i assequible; per això recomano les òperes tardanes de Mozart com “Les noces de Fígaro” o “Don Giovanni”, les òperes de Donizetti o de Verdi i en un aspecte més líric, les òperes belcantistes són molt boniques; per aquells que els hi vagi més la ‘marxa’, potser les òperes de Puccini, més veristes. Sigui quina sigui, la clau és escoltar amb atenció, no fer judicis prematurs, escoltar bé i veure què t’acaba semblant”.

Els nous cantants han superat a altres cantants més antics?

“Això de superar és un terme molt difícil d’establir perquè no hi ha un varem ni una mesura. Discutir sobre si un cantant agrada més o menys en un determinat paper, és una qüestió opinable. Avui als cantants se’ls enregistra i se’ls retoca tant com calgui i d’aquesta manera no es pot comparar amb igualtat de condicions abans i ara”. I continua: “Per exemple, escoltes l’Alfredo Krauss en una gravació moderna i la poses al costat d’una grabació del Tito Schipa feta els anys 30 i no hi ha color. En aquell moment es feien gravacions amb uns aparells infames que avui no faríem servir ni per la primera comunió del nen, però en aquella època era el que hi havia”.

L’òpera: un espectacle de moda i en plena expansió

“Sóc de l’opinió que avui hi ha més òpera que mai”, comenta el Roger Alier amb un cert grau de satisfacció a l’hora de dir-ho. “Hi ha més difusió, més facilitats per arribar a tot arreu, fins i tot geogràficament. Per exemple, des de fa quatre o cinc anys hi ha un teatre d’òpera fix a Tailàndia, n’hi ha un altre a l’Azerbaidjan, etc. En aquests llocs hi ha teatres d’òpera que estan funcionant. Potser ara tenen un nivell baix però hi són i aquest també és un punt de creixement de l’espectacle”.

Malgrat la seva dilatada experiència i d’haver vist grans moments operístics, Roger Alier està convençut que aquest l’òpera no es farà mai majoritària. Explica: “No serà mai universal, però està creixent i ho continuarà fent. Pel que fa al cas d’Espanya, jo recordo perfectament quan vaig anar a València a sentir la primera òpera de Mozart que es feia fora de Barcelona (d’això fa 25 anys o 30). En canvi ara, només a l’any passat, a Espanya hi va haver 14 temporades d’òpera, en un país que només hi havia la de Barcelona i la de Bilbao. A Amèrica l’òpera ha crescut enormement. A molts països europeus es fan moltes representacions. A més, el mercat nou de l’audiovisual, que en quatre dies s’ha imposat d’una forma impressionant, permet en qualsevol moment, veure la inauguració de l’Scala de Milan, que es transmet a molts cinemes de Barcelona i de tota Europa. Això és una forma de difusió increïble”.

Seguint el fil de la mateixa qüestió, Alier explica: “En la darrera edició del Concurs de Cant Montserrat Caballé que es fa a Saragossa, vaig parlar un moment de cara al públic i vaig veure tot de gent jove allà asseguda i vaig dir ‘això que diuen que a la gent jove no li interessa l’òpera és mentida. Mireu, tota la gent que hi ha aquí, que ve a escoltar aquests cantants i mireu tots aquests cantants, n’hi ha més de 150 que es volen dedicar a l’òpera’. Hi ha l’afició, l’interès, l’entusiasme. Ara, per la gent és com un tòpic: ‘la gent jove ja no va a l’òpera, això no interessa a ningú’. No, no és veritat, és completament al revés i hem de lluitar contra aquesta actitud pessimista que, potser en algun moment va tenir una certa raó, però avui dia no en té cap”.

La composició de noves òperes

A la programació dels grans teatres d’òpera del món, cada temporada segueixen sortint els mateixos títols i es segueixen programant les òperes de sempre. Preguntat per aquesta qüestió, Roger Alier explica: “És realment preocupant. La gent va a sentir allò que ja coneixen i això sí que ho considero negatiu. A la gent els dic: ‘allò que ja coneixes ho vas conèixer un dia, no? Doncs perquè no fas el mateix amb un títol desconegut? Però no ja entre els títols contemporanis sinó també entre els antics?’. Si el títol no els hi sona o no el coneixen, no van al teatre. Aquest aspecte sí que és molt negatiu, la manca de curiositat pel coneixement. Per altra banda, també n’han tingut culpa els compositors”.

Els compositors: un plat a banda

Les òperes antigues estaven escrites perquè agradessin al públic i pràcticament, l’únic objectiu que tenien és que havien d’agradar. “Alguns compositors contemporanis han volgut fer obres d’un gran atreviment, s’han mirat el melic i han procurat captar l’atenció del veí, de l’altre compositor, dient-li ‘mira què faig jo!’ i és clar, mira, però no et mira ningú i això és una llàstima. Amb això s’han fet malbé moltes expectatives. Un director d’orquestra (el nom del qual el Roger manté en secret) em va dir que alguns compositors han perdut la carta de navegar, en el sentit que ja no escriuen pel públic i aquest és un gran problema”.

I segons Alier, no és l’únic: “De vegades, l’espectador que va a veure l’òpera no és una persona que s’hi dedica, sinó algú que va a buscar en l’espectacle un cert enlairament, unes amplituds de mires i per tant, no se li pot demanar que faci grans esforços per entendre una cosa, que no es pot entendre sense tenir la partitura al davant i coneixent perfectament l’estil que pretenen seguir els compositors. Si no és així, no hi ha manera”. El problema, segons el punt de vista de Roger Alier, va més enllà: “Avui dia els compositors no escriuen pel públic sinó que ho fan per les institucions: escriuen pels governs, per les generalitats, pels ministeris de cultura, per les ràdios, per entitats que paguen. Però resulta que al ministeri de torn hi ha unes persones responsables que no en tenen ni idea, reben al compositor i aquest els hi diu: ‘escolti, vostè està en contra de l’òpera contemporània? No, no, jo no’. I aquí, immediatament, s’hi imposen. L’altre, per no quedar malament, contracta, paga, escenifica i llestos. En aquestes condicions, no poden pretendre que el públic vagi a veure i escoltar òpera massivament”.

L’òpera del segle XX

L’òpera del segle XX presenta una dispersió d’estils i de formes impressionant. “Del segle XVIII no es troben òperes d’estils extravagants perquè no se’n feien. El compositor cobrava de l’empresa, generalment del noble o de l’entitat que era l’empresari de teatre. Al segle XX això ha desaparegut i a canvi, hi ha aquesta absoluta dispersió. Un compositor s’ha pogut dirigir cap a un camí que potser a ell li ha semblat molt adequat i no segueix el model del compositor del costat que està fent exactament el contrari, també amb els mateixos objectius. En aquest aspecte s’ha perdut la unitat de criteri, el sentit de per on va la música. Com a conseqüència, l’’espectador es perd i deixa d’anar a veure l’espectacle”.

En aquest sentit i seguint el mateix fil, algunes veus autoritzades opinen que aquesta dispersió que apuntava el Roger Alier no hauria de ser un fet negatiu en sí; el que fa que s’hi torni és que la recerca no sigui en funció de buscar. L’art sempre té un punt de transgressió, que sovint vol dir evolució de la base preexistent, però quan es transgredeix la transgressió de la transgressió transgredida, pot sortir una cosa inescoltable.

Muntatges escènics originals i fora del comú

Roger Alier comenta sobre aquesta qüestió: “Els muntatges estranys ja fa temps que duren. Aixo va començar a alemanya. A Berlín vaig veure un Mesies de Haendel tan horrorós, que em vaig aixecar i me’n vaig anar perquè no es podia aguantar. Hi havia un anyell que creixia i se li obria el cos i sortia sang i fetge i no sé quantes coses. Em sap greu perquè els alemanys em cauen molt bé i cada any vaig al festival de Bayreuth, des de ja en fa 29. Em sap greu que estiguin una mica desorientats en aquest aspecte però com que això, per la raó que sigui, ven, doncs estan a on estan”.

Tanmateix, no tots els muntatges són així i n’hi ha de més amables i encertats. Damunt l’escenari no hi ha res més que un gran rellotge que marca les hores. Quan toca, entra i surt de l’escena un sofà o una cadira i pel que fa a escenografia, res més. Suficient? Potser sí, d’acord amb el punt de vista del director d’escena Wolfgang Gussmann. En aquesta representació d’òpera tan minimíssima de “La Traviata” de Verdi, que es va estrenar al Festival de Salzburg l’any 2005, la soprano Anna Netrebko va donar vida a Violeta Valery i el tenor Rolando Villazón a Alfredo Germont. De fet, ells dos sols, ja eren suficients i no calia una Traviata vestida d’època, movent-se per salons plens de gent, seguint la imatge clàssica de l’obra. “Hi ha directors d’escena que són molt bons professionals i busquen una manera de fer que la transgressió tingui un sentit”, explica el Roger Alier. “També hi ha el que només va a fer nom, fortuna i fama i representa qualsevol cosa, com més bèstia millor. En canvi, hi ha escenografies molt senzilles però molt ben aconseguides, com la representació de La Traviata del festival de Salzburg el 2005, que està plena de simbolismes. Quan Violeta està amb el seu amant estan tots els sofàs coberts de flors i quan s’acaba la història ella treu les fundes dels sofàs. És d’una gran simplicitat i està força bé. Igual com el rellotge, que simbolitza el pas del temps. Verdi, amb la Traviata va voler posar el personatge en època contemporània i per tant, que els cantants surtin vestits com anem avui dia, té un sentit”.

Els tres tenors van acostar l’òpera al gran públic?

L’any 1990 els tenors Luciano Pavarotti, Josep Carreras i Plácido Domingo, van protagonitzar una idea innovadora que va tenir un enorme ressò: una sèrie de concerts dels “3 tenors” en els quals interpretaven, prioritàriament, fragments conegudíssims d’òpera. Aquests concerts van acostar l’òpera al gran públic? Roger Alier no ho veu així: “En realitat, aquest acostament és una ficció. És cert que hi va haver molta gent que va sentir més òpera del que havien sentit abans, però d’afició a l’òpera en va agafar un percentatge que potser igualment l’hauria agafat amb una altra cosa. El que els cantants han de fer per difondre l’òpera és cantar bé, tenir una gran personalitat i una gran presència. Jo vaig veure els tres tenors al Camp Nou i vaig veure que la gent, després de sentir-los, se n’anava i ja està perquè per entrar al món de l’òpera s’ha de tenir uns cert nivell de coneixement i la gent que hi vulgui entrar ho pot fer sense sentir els tres tenors”.

Roger Alier és home de geni viu i d’opinions sòlides i ben fonamentades, que alça el to de veu quan una cosa l’empipa. “Hi ha una cosa que em deprimeix molt”, explica, “per exemple, quan es va posar de moda “La mamma morta” de l’òpera Andrea Chénier de Giordanno, perquè estava a la banda sonora de la pel·lícula Philadelphia. “La mamma morta” ha estat sempre allà, des que es va escriure el 1896, però la gent va haver de descobrir-la a través d’una pel·lícula. Per què aquesta gent no s’havia pres la molèstia d’intentar descobrir alguna cosa interessant en aquella òpera, que està a les cantonades i que es ven a les cases de discos?. No, ha de venir la pel·lícula perquè l’ària es faci famosa. Ja sé que és així i ja sé que és inevitable, però trobo que és una llàstima que la gent sigui tan rutinària, que no pugui prendre una decisió pel propi gust i hagi d’esperar que li diguin ‘mira que maco’ i així, au, tots cap allà. També va sortir el Duet de les flors de Lakmé (Léo Delibes) en un anunci d’una companyia d’aviació. Aquell Duet de les flors hi ha estat sempre. S’havia fet aquí, s’havia fet allà, s’havia fet a tot arreu, hi ha quaranta versions d’aquest duet i el dia que una empresa diu ‘posem això com a fons’, és quan té èxit. Ho trobo trist. Ja sé que és la societat en la que vivim i que no hi podem fer més, però de tota manera no deixa de ser trist”.

Bons cantants i cantants com’ si com’ sa i… “andando”

“Un cantant no s’arrisca a cantar si no està molt ben preparat”, explica el Roger Alier. “És molt difícil que sentis un cantant fer una veritable porqueria. Jo tinc una gran quantitat d’òperes gravades en disc i et podria citar no més de cinc o sis exemples de cantants que canten horrorosament en una gravació. Normalment estan preparats i el director no els deixa fer el ridícul”. Però sempre hi ha una excepció. Somriu amb una mica de malícia i continua: “Tinc el cas d’una mezzosoprano molt famosa que canta una ària secundària del Barbero de Sevilla (Rossini) que és per tancar-la a la presó, però això és una excepció i la tinc com un cas especial; si algun dia vull posar un exemple d’algú que canta malament, poso aquella cantant. Ara bé, això de dir que un cantant no val res, sovint no és veritat. M’irrito quan algú al teatre diu ‘aquest tio és molt dolent’. No senyor!, aquest senyor és un cantant, que ha fet un esforç molt gran per arribar fins aquí, que ha treballat i que, si no li ha sortit del tot bé, és perquè el seu treball és insegur, i imprevisible el que en pot sortir”.

Un exemple: “Una vegada”, explica el Roger Alier, “el tenor Nicolai Gedda va fer un gall espectacular al Liceu, però espectacular!. Al “Rigoletto” de Verdi, l’ària de ‘la donna e mobile’, (que no és una ària sinó una cançó), és molt traïdora i és molt fàcil fer-hi un gall. Jo n’he sentit quatre de galls, en aquesta mateixa cançó, per quatre cantants diferents. I el Gedda va fer una cosa que no s’ha de fer mai, que és intentar-ho arreglar. Quan surt el gall, si intentes reconduir-lo encara és pitjor. Si hagués tallat immediatament no s’hauria notat tant. Això són incidents que poden passar. Aquest cantant era boníssim, l’assaig general li va sortir molt bé i l’home sembla que anava tranquil, però quan escoltes aquella gravació, les últimes notes abans del gall, aquella veu va sonar insegura i és clar, se li va trencar. Va intentar arreglar-ho i la va acabar s’espifiar. Això pot passar al millor i al pitjor dels cantants i per tant, no té cap importància. El que té importància és la trajectòria, el resultat, el treball, la manera com enfoca el personatge”.

Un bon col·leccionista

Degut a la seva feina però sobretot a la seva passió, Roger Alier té una col·lecció d’òperes molt important. Quàntes? “No sé ben bé dir-ho perquè ja fa molt que he perdut el compte. D’òperes diferents jo en conec unes quatre-centes; conèixer d’haver-les sentit i que jo conegui bé, un centenar. Després n’hi ha unes quantes de les que tinc referències i d’altres no les conec de res. D’òperes al món, disponibles per ser escoltades, n’hi ha unes 30.000, el que passa és que d’aquestes 30.000, 29.500 no surten mai del forat. Després hi ha un grup d’unes 130 o 140 que són el que en diem el repertori; el repertori marginal, 50 o 60, és el que surt alguna vegada”.

L’òpera preferida de Roger Alier és “El matrimoni secret” de Cimarosa, “seguida immediatament del “Cosi fan tutte” de Mozart i de “La Cenerentola” de Rossini”, s’afanya a aclarir. “Aquestes són les meves preferides ara, però això també canvia”. I abans d’acabar, una recomanació del ‘doctore’: “Hi ha una òpera preciosa, francesa de Rossini que es diu “Le comte Ory”, L’enregistrament del tenor Juan Diego Flórez és molt recomanable. No te la perdis”.

Prenc nota.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-roger-alier/