Benedetta Tagliabue a casa seva amb el seu llorito "Pepe".
Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-benedetta-tabliabue/
L’escriptor francès Víctor Hugo (1882-1885) va dir que l’arquitectura és el gran llibre de la humanitat. La seva afirmació es veu fonamentada en l’evidència, en la petitesa dels homes davant la seva pròpia obra arquitectònica. Totes les civilitzacions han deixat per a la posteritat els seus monuments i edificis, projectats i aixecats per satisfer finalitats concretes, personals o col·lectives, sovint mostres del poder i de la vanitat. Qui no ha sentit admiració davant els grans temples clàssics, els sumptuosos palaus europeus, els castells històrics, els gratacels que desafien la gravetat?
Cada element arquitectònic respon a l’episodi concret en el qual va ser alçat i d’aquesta manera, mostra un estil constructiu i decoratiu concret, una manera determinada d’entendre el món i el propi home. Tècnicament, tota arquitectura ha hagut de sotmetre’s i adaptar-se als coneixements adquirits en cada moment, signant i rubricant així, el llibre de la humanitat que anunciava poèticament Víctor Hugo.
Benedetta Tagliabue (Milà, 1963), és una important arquitecte, la feina de la qual es pot veure arreu del món. Sòcia del que va ser el seu marit, el també arquitecte Enric Miralles (1955-2000), actualment dirigeix els seus projectes des de l’estudi Miralles-Tagliabue ubicat al Passatge de la Pau de Barcelona.
L’estudi d’arquitectura Miralles-Tagliabue és un immens laberint de maquetes, eines, llarguíssimes llibreries atapeïdes d’enormes volums d’arquitectura tècnica i d’artistes als quals els arquitectes d’avui admiren. Dels seus despatxos han sortit projectes com l’edifici del Gas Natural de Barcelona, el Pavelló d’Espanya de l’Expo de Shangai, el Museu Zhang da Qian de la Xina, l’estació del metro Metropolità de Nàpols, el centre comercial Trinity Quarter de Londres, el Parlament d’Escòcia, la Primary School de Katmandú al Nepal, l’Escola de Música d’Hamburg o els pannells acústics de la Gran Via de Barcelona, entre molts d’altres. Una mirada al present i al futur, de l’arquitectura feta a casa nostra.
“Crec que aquest és un moment apassionant per l’arquitectura, per les grans possibilitats que té” –comenta Benedetta Tagliabue. “Si es consideren les limitacions que tenien els constructors dels edificis gòtics o renaixentistes, la falta de materials, les complicacions tècniques per mantenir-los dempeus, la feina que van fer va ser de molt valor. Tenien unes tècniques que havien d’innovar molt poc a poc per no cometre errors enormes i molt costosos. Ara en canvi, treballar en arquitectura és molt divertit perquè es poden fer molts experiments. Es disposa de materials diferents, de distintes capacitats. Els equips estan formats per persones increïbles, enormes professionals que donen sentit als projectes, que hi ajuden. En aquestes circumstàncies els arquitectes ens podem atrevir a fer edificis de molts tipus”.
Malgrat l’espectacularitat dels edificis més variats que s’estan alçant a dia d’avui, al seu voltant també s’han desenllaçat algunes crítiques. En aquest sentit, Benedetta Tagliabue comenta: “Entenc les crítiques perquè de vegades els edificis són massa protagonistes”. Reflexiva però riallera, Benedetta explica: “Està bé recordar que no som els arquitectes qui proposem segons quines construccions, sinó que és la situació la que mana. L’arquitectura sempre ha estat un art per lluir-se i per això les societats han intentat utilitzar-lo per perdurar, perquè és el que més es veu, més es nota i més hi és. Avui dia, com que les possibilitats tècniques són fantàstiques, s’ha desfermat una mena de bogeria pels edificis-espectacle. Aquí a Europa hem tingut aquesta visió i l’hem interpretat com la manera que tenen els poderosos per representar-se i perpetuar-se amb unes arquitectures sempre novedoses i molt especials. A la Xina, per exemple, s’estan fent construccions increïbles. Hi ha un moment en el que diversos grups de poder desitgen que l’arquitectura faci per a ells treballs sempre més experimentals i més bojos. Avui dia ja es pot”.
Un projecte casolà: el mercat de Santa Caterina a Barcelona
Benedetta Tagliabue, té el seu domicili familiar molt a la vora del mercat de Santa Caterina, al barri de Ciutat Vella de Barcelona. Quan ella i el seu marit, l’Enric Miralles, van comprar la seva casa, aquesta era un magatzem. “Sobta l’espai i la distribució de la casa. Antigament era una casa burgesa però quan nosaltres el vam comprar era un magatzem. Els antics propietaris havien tirat a terra tots els envans i era un espai tipus loft. Llavors vam decidir que el deixaríem així, però de cop van començar a aparèixer elements propis de les cases burgeses. Hem trobat i posat a la vista arcades gòtiques i fins i tot hem trobat un àngel pintat, cosa que ens porta a pensar que potser va ser una capella o alguna mena de palau”.
La primera intervenció del matrimoni Miralles-Tagliabue en aquell espai recent adquirit va ser habilitar-lo i distribuir-lo per convertir-lo en una llar, respectant, conservant i recuperant, però, els elements antics trobats i fent-los conviure amb els estris moderns que aporten confort a les famílies modernes. Benedetta Tagliabue compara la tasca feta a casa seva amb la realitzada al Mercat de Santa Caterina. “Santa Caterina és un projecte que hem fet trobant-nos-hi a casa”, explica Tagliabue. “Hem viscut el projecte com una qüestió gairebé domèstica. Havíem viscut l’experiència d’aquesta casa, de viure en un lloc històric, trobar elements antics, reaccionar, conviure, fer unes intervencions en les que s’accepta un arc gòtic i al costat s’hi col·loca la televisió i també s’accepten algunes representacions de les fusteries antigues, els colors i les ceràmiques del terra... tot això és molt bo com a experiència per acceptar un edifici preexistent i fer un joc de convivència que després hem aplicat a Santa Caterina”.
I continua: “El projecte de Santa Caterina ens va arribar tres o quatre anys després de viure en aquesta casa i realment, sentíem que estàvem actuant com a arquitectes del barri. Vam parlar amb els polítics perquè es remodelés el mercat i també el pla del barri. Aprofitant unes contribucions europees vam revisar el pla urbanístic, vam caminar pel barri amb els polítics i els vam convèncer que no es pot enderrocar un barri històric complet. Així vam identificar tot el que ens semblava interessant i maco, aplicant aquest joc d’integració, de convivència perquè, sense tirar-ho tot a terra, hi arribés la llum, es pogués respirar bé, perquè la gent hi visqui contenta. Amb el mercat va passar el mateix. Ja era maquíssim però s’havia de renovar, donar nova vida a l’estructura ja existent i per això va ser aquesta cosa subtil, de dir: conservem aquesta part, aquesta altra la tirem i aquesta la reconstruïm però viu amb els murs existents”.
La convivència entre l’arquitectura moderna i l’arquitectura antiga
L’arquitectura encaixa en l’espai i sovint ha de conviure amb altres elements arquitectònics preexistents, no necessàriament coetanis. Sobre aquest aspecte, Benedetta Tagliabue comenta: “Per nosaltres sempre ha estat fonamental relacionar-se amb l’ambient. Quan comencem un projecte, primer mirem on estem, dibuixem un plànol, ens documentem, fem fotografies, fem una pel·lícula, provem de conèixer a la gent... Això és molt important perquè a l’hora de la veritat, l’edifici no es vegi solitari, isolat i que en el seu entorn, no grinyoli. En el seu moment, l’Enric Miralles, abans de començar cap projecte, posava en pràctica el costum de fer un plànol de situació, i a més, ell elaborava dibuixos a mà i els feia i refeia tants cops com calia”.
Avui dia, l’ús de les noves tecnologies facilita molt la tasca de projecció de les construccions i al mateix temps, també ajuda en la ubicació mental dels arquitectes mentre realitzen la seva feina. Amb un mig somriure, Benedetta aclareix: “La tasca de fer el dibuix dóna la possibilitat de pensar i mentre vas dibuixant vas pensant, vas reflexionant sobre el que estàs fent. Sovint posa en ordre el pensament i obliga a preguntar-se si realment, aquest edifici funciona aquí o si s’ha de fer un esforç més gran perquè s’integri en l’entorn. En aquest sentit és realment útil”.
Plantejat de la forma com ho fa Benedetta Tagliabue, l’arquitectura es presenta abans de res, com un exercici de reflexió intens. “L’arquitectura és una disciplina molt complexa que inclou distints aspectes: el dibuix, la imatge, la construcció, l’estructura. A tot plegat cal posar-hi una part de pensament. És imprescindible. Cada arquitecte pot enfocar els projectes d’una manera o d’una altra, subratllant més, per exemple, temes constructius, més formals, més urbans o més socials perquè aquesta disciplina permet moltes variacions i ofereix moltes possibilitats”.
Els límits de l’arquitectura
Sovint l’arquitectura sorprèn per les seves possibilitats tècniques i de resultat final, especialment en aquests darrers anys en els quals s’ha prioritzat l’alçada de les construccions. Els edificis més impressionants del món són, de fet, els de més alçada com l’edifici Burj Khalifa de Dubai, que té 160 pisos o l’edifici Taipei de la Xina amb 101 pisos, corresponents a una mica més de mig quilòmetre d’alçada. La pregunta és obligada: On són els límits de l’arquitectura? Benedetta respon: “Els límits s’estan trencant d’una manera evident. Un dels aspectes que sempre impressiona són les torres altes, aquest és un tema mític. A mi no és el que més m’interessa de l’arquitectura. A mi m’interessen altres aspectes com la delicadesa, la capacitat d’integrar-se, fer un edifici realment harmònic en el que la gent hi estigui a gust”.
Benedetta no pot evitar gesticular molt quan parla i a més s’expressa tant amb gestos com amb paraules: “Hi ha una bogeria al món per construir tremendament. Països com la Índia o la Xina fins ara estaven una mica més retinguts però en aquest moment s’hi estan alçant construccions increïbles. Penso que s’ha d’apostar per tenir una mica més de consciència i fer espais sostenibles perquè tard o d’hora han de passar de pares a fills. Cal estar atents a l’energia que es consumeix, a la despesa del seu manteniment; a ser possible els edificis han de ser sensats, han de tenir sentit comú”.
Vista des d’aquest prisma, potser l’arquitectura projectada per un home o per una dona tingui trets distints i clarament identificatius de la mà que signa el treball. Benedetta argumenta: “A mi em sembla que l’arquitectura d’ara és molt femenina encara que la signi un home. És una arquitectura molta superfície, molt integrada amb la terra amb la qual es va barrejant sense imposar-s’hi. No és com l’arquitectura neoclàssica, forta, amb molta força al centre, dins uns ordres clàssics. L’arquitectura d’ara es va difuminant i fins i tot hi ha vegades que arriba a confondre el paviment amb la façana. Jo crec que aquest és una tret força femení, aquest intent de difuminar i em sembla que aquesta és una bona època d’”arquitectura femenina”.
Un abans i un després de l’Enric Miralles
L’arquitecte Enric Miralles, parella de Benedetta Tagliabue i soci de l’estudi que porta el nom d’ambdós, va morir sobtadament l’any 2.000, deixant embastats una colla de projectes que ara, 11 anys després, ja s’han finalitzat. Amb expressió nostàlgica Benedetta explica: “He intentat mantenir una continuïtat. No pas fer una altra cosa, perquè no en sabria i tampoc no podia ni volia i per tant, hem anat acabant els projectes de l’Enric com si encara fos aquí, com si estiguéssim treballant tots junts. Però poc a poc, quan mires amb perspectiva te n’adones que has anat fent un camí però que estem a deu anys de distància. A l’estudi hem fet moltes coses, hem experimentat nous camins. Ja fa temps que vam enllestir les coses que va deixar l’Enric per acabar i segurament, malgrat tot, ja som un estudi d’arquitectura totalment nou”.
Un dels projectes que ronden pel cap de la Benedetta i que d’una forma evident la il·lusionen, és crear la Fundació Enric Miralles. “Hi estic pensant i donant-li voltes. M’agradaria que la Fundació Enric Miralles estigués a prop de l’estudi. Vull que s’hi pugui col·laborar, que s’hi facin moltes coses noves i que no sigui només un arxiu on es parli de l’Enric. Vull que hi hagi una barreja entre el coneixement de la figura de l’Enric, el seu treball i les seves capacitats i fer nous experiments al voltant d’això, provant a veure què serà”.
El món segons Benedetta
Malgrat la duresa dels materials amb els que treballa Benedetta Tagliabue i amb els que està acostumada a tractar habitualment, si ella hagués de fer un dibuix del seu món particular seria tal i com l’explica: “M’agradaria que fos un món ple d’amistat i de llum. Tindria la forma d’una gota d’aigua gegant, a la que pots veure de formes diferents, que és voluble i mal·leable, que es pot moure, que es pot anar adaptant, perquè a mi no m’agrada gens la rigidesa. Jo sóc una mica així. Quan decideixo “avui el meu dia serà així”, sovint m’és dificilíssim aconseguir-ho. M’agrada fer imprevistos, fer un espai a l’agenda per alguna cosa agradable que no esperava… mantenir el meu futur obert”.
Obert, esperançat i ple de talent. Sense cap dubte.
Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-benedetta-tabliabue/
Cada element arquitectònic respon a l’episodi concret en el qual va ser alçat i d’aquesta manera, mostra un estil constructiu i decoratiu concret, una manera determinada d’entendre el món i el propi home. Tècnicament, tota arquitectura ha hagut de sotmetre’s i adaptar-se als coneixements adquirits en cada moment, signant i rubricant així, el llibre de la humanitat que anunciava poèticament Víctor Hugo.
Benedetta Tagliabue (Milà, 1963), és una important arquitecte, la feina de la qual es pot veure arreu del món. Sòcia del que va ser el seu marit, el també arquitecte Enric Miralles (1955-2000), actualment dirigeix els seus projectes des de l’estudi Miralles-Tagliabue ubicat al Passatge de la Pau de Barcelona.
L’estudi d’arquitectura Miralles-Tagliabue és un immens laberint de maquetes, eines, llarguíssimes llibreries atapeïdes d’enormes volums d’arquitectura tècnica i d’artistes als quals els arquitectes d’avui admiren. Dels seus despatxos han sortit projectes com l’edifici del Gas Natural de Barcelona, el Pavelló d’Espanya de l’Expo de Shangai, el Museu Zhang da Qian de la Xina, l’estació del metro Metropolità de Nàpols, el centre comercial Trinity Quarter de Londres, el Parlament d’Escòcia, la Primary School de Katmandú al Nepal, l’Escola de Música d’Hamburg o els pannells acústics de la Gran Via de Barcelona, entre molts d’altres. Una mirada al present i al futur, de l’arquitectura feta a casa nostra.
“Crec que aquest és un moment apassionant per l’arquitectura, per les grans possibilitats que té” –comenta Benedetta Tagliabue. “Si es consideren les limitacions que tenien els constructors dels edificis gòtics o renaixentistes, la falta de materials, les complicacions tècniques per mantenir-los dempeus, la feina que van fer va ser de molt valor. Tenien unes tècniques que havien d’innovar molt poc a poc per no cometre errors enormes i molt costosos. Ara en canvi, treballar en arquitectura és molt divertit perquè es poden fer molts experiments. Es disposa de materials diferents, de distintes capacitats. Els equips estan formats per persones increïbles, enormes professionals que donen sentit als projectes, que hi ajuden. En aquestes circumstàncies els arquitectes ens podem atrevir a fer edificis de molts tipus”.
Malgrat l’espectacularitat dels edificis més variats que s’estan alçant a dia d’avui, al seu voltant també s’han desenllaçat algunes crítiques. En aquest sentit, Benedetta Tagliabue comenta: “Entenc les crítiques perquè de vegades els edificis són massa protagonistes”. Reflexiva però riallera, Benedetta explica: “Està bé recordar que no som els arquitectes qui proposem segons quines construccions, sinó que és la situació la que mana. L’arquitectura sempre ha estat un art per lluir-se i per això les societats han intentat utilitzar-lo per perdurar, perquè és el que més es veu, més es nota i més hi és. Avui dia, com que les possibilitats tècniques són fantàstiques, s’ha desfermat una mena de bogeria pels edificis-espectacle. Aquí a Europa hem tingut aquesta visió i l’hem interpretat com la manera que tenen els poderosos per representar-se i perpetuar-se amb unes arquitectures sempre novedoses i molt especials. A la Xina, per exemple, s’estan fent construccions increïbles. Hi ha un moment en el que diversos grups de poder desitgen que l’arquitectura faci per a ells treballs sempre més experimentals i més bojos. Avui dia ja es pot”.
Un projecte casolà: el mercat de Santa Caterina a Barcelona
Benedetta Tagliabue, té el seu domicili familiar molt a la vora del mercat de Santa Caterina, al barri de Ciutat Vella de Barcelona. Quan ella i el seu marit, l’Enric Miralles, van comprar la seva casa, aquesta era un magatzem. “Sobta l’espai i la distribució de la casa. Antigament era una casa burgesa però quan nosaltres el vam comprar era un magatzem. Els antics propietaris havien tirat a terra tots els envans i era un espai tipus loft. Llavors vam decidir que el deixaríem així, però de cop van començar a aparèixer elements propis de les cases burgeses. Hem trobat i posat a la vista arcades gòtiques i fins i tot hem trobat un àngel pintat, cosa que ens porta a pensar que potser va ser una capella o alguna mena de palau”.
La primera intervenció del matrimoni Miralles-Tagliabue en aquell espai recent adquirit va ser habilitar-lo i distribuir-lo per convertir-lo en una llar, respectant, conservant i recuperant, però, els elements antics trobats i fent-los conviure amb els estris moderns que aporten confort a les famílies modernes. Benedetta Tagliabue compara la tasca feta a casa seva amb la realitzada al Mercat de Santa Caterina. “Santa Caterina és un projecte que hem fet trobant-nos-hi a casa”, explica Tagliabue. “Hem viscut el projecte com una qüestió gairebé domèstica. Havíem viscut l’experiència d’aquesta casa, de viure en un lloc històric, trobar elements antics, reaccionar, conviure, fer unes intervencions en les que s’accepta un arc gòtic i al costat s’hi col·loca la televisió i també s’accepten algunes representacions de les fusteries antigues, els colors i les ceràmiques del terra... tot això és molt bo com a experiència per acceptar un edifici preexistent i fer un joc de convivència que després hem aplicat a Santa Caterina”.
I continua: “El projecte de Santa Caterina ens va arribar tres o quatre anys després de viure en aquesta casa i realment, sentíem que estàvem actuant com a arquitectes del barri. Vam parlar amb els polítics perquè es remodelés el mercat i també el pla del barri. Aprofitant unes contribucions europees vam revisar el pla urbanístic, vam caminar pel barri amb els polítics i els vam convèncer que no es pot enderrocar un barri històric complet. Així vam identificar tot el que ens semblava interessant i maco, aplicant aquest joc d’integració, de convivència perquè, sense tirar-ho tot a terra, hi arribés la llum, es pogués respirar bé, perquè la gent hi visqui contenta. Amb el mercat va passar el mateix. Ja era maquíssim però s’havia de renovar, donar nova vida a l’estructura ja existent i per això va ser aquesta cosa subtil, de dir: conservem aquesta part, aquesta altra la tirem i aquesta la reconstruïm però viu amb els murs existents”.
La convivència entre l’arquitectura moderna i l’arquitectura antiga
L’arquitectura encaixa en l’espai i sovint ha de conviure amb altres elements arquitectònics preexistents, no necessàriament coetanis. Sobre aquest aspecte, Benedetta Tagliabue comenta: “Per nosaltres sempre ha estat fonamental relacionar-se amb l’ambient. Quan comencem un projecte, primer mirem on estem, dibuixem un plànol, ens documentem, fem fotografies, fem una pel·lícula, provem de conèixer a la gent... Això és molt important perquè a l’hora de la veritat, l’edifici no es vegi solitari, isolat i que en el seu entorn, no grinyoli. En el seu moment, l’Enric Miralles, abans de començar cap projecte, posava en pràctica el costum de fer un plànol de situació, i a més, ell elaborava dibuixos a mà i els feia i refeia tants cops com calia”.
Avui dia, l’ús de les noves tecnologies facilita molt la tasca de projecció de les construccions i al mateix temps, també ajuda en la ubicació mental dels arquitectes mentre realitzen la seva feina. Amb un mig somriure, Benedetta aclareix: “La tasca de fer el dibuix dóna la possibilitat de pensar i mentre vas dibuixant vas pensant, vas reflexionant sobre el que estàs fent. Sovint posa en ordre el pensament i obliga a preguntar-se si realment, aquest edifici funciona aquí o si s’ha de fer un esforç més gran perquè s’integri en l’entorn. En aquest sentit és realment útil”.
Plantejat de la forma com ho fa Benedetta Tagliabue, l’arquitectura es presenta abans de res, com un exercici de reflexió intens. “L’arquitectura és una disciplina molt complexa que inclou distints aspectes: el dibuix, la imatge, la construcció, l’estructura. A tot plegat cal posar-hi una part de pensament. És imprescindible. Cada arquitecte pot enfocar els projectes d’una manera o d’una altra, subratllant més, per exemple, temes constructius, més formals, més urbans o més socials perquè aquesta disciplina permet moltes variacions i ofereix moltes possibilitats”.
Els límits de l’arquitectura
Sovint l’arquitectura sorprèn per les seves possibilitats tècniques i de resultat final, especialment en aquests darrers anys en els quals s’ha prioritzat l’alçada de les construccions. Els edificis més impressionants del món són, de fet, els de més alçada com l’edifici Burj Khalifa de Dubai, que té 160 pisos o l’edifici Taipei de la Xina amb 101 pisos, corresponents a una mica més de mig quilòmetre d’alçada. La pregunta és obligada: On són els límits de l’arquitectura? Benedetta respon: “Els límits s’estan trencant d’una manera evident. Un dels aspectes que sempre impressiona són les torres altes, aquest és un tema mític. A mi no és el que més m’interessa de l’arquitectura. A mi m’interessen altres aspectes com la delicadesa, la capacitat d’integrar-se, fer un edifici realment harmònic en el que la gent hi estigui a gust”.
Benedetta no pot evitar gesticular molt quan parla i a més s’expressa tant amb gestos com amb paraules: “Hi ha una bogeria al món per construir tremendament. Països com la Índia o la Xina fins ara estaven una mica més retinguts però en aquest moment s’hi estan alçant construccions increïbles. Penso que s’ha d’apostar per tenir una mica més de consciència i fer espais sostenibles perquè tard o d’hora han de passar de pares a fills. Cal estar atents a l’energia que es consumeix, a la despesa del seu manteniment; a ser possible els edificis han de ser sensats, han de tenir sentit comú”.
Vista des d’aquest prisma, potser l’arquitectura projectada per un home o per una dona tingui trets distints i clarament identificatius de la mà que signa el treball. Benedetta argumenta: “A mi em sembla que l’arquitectura d’ara és molt femenina encara que la signi un home. És una arquitectura molta superfície, molt integrada amb la terra amb la qual es va barrejant sense imposar-s’hi. No és com l’arquitectura neoclàssica, forta, amb molta força al centre, dins uns ordres clàssics. L’arquitectura d’ara es va difuminant i fins i tot hi ha vegades que arriba a confondre el paviment amb la façana. Jo crec que aquest és una tret força femení, aquest intent de difuminar i em sembla que aquesta és una bona època d’”arquitectura femenina”.
Un abans i un després de l’Enric Miralles
L’arquitecte Enric Miralles, parella de Benedetta Tagliabue i soci de l’estudi que porta el nom d’ambdós, va morir sobtadament l’any 2.000, deixant embastats una colla de projectes que ara, 11 anys després, ja s’han finalitzat. Amb expressió nostàlgica Benedetta explica: “He intentat mantenir una continuïtat. No pas fer una altra cosa, perquè no en sabria i tampoc no podia ni volia i per tant, hem anat acabant els projectes de l’Enric com si encara fos aquí, com si estiguéssim treballant tots junts. Però poc a poc, quan mires amb perspectiva te n’adones que has anat fent un camí però que estem a deu anys de distància. A l’estudi hem fet moltes coses, hem experimentat nous camins. Ja fa temps que vam enllestir les coses que va deixar l’Enric per acabar i segurament, malgrat tot, ja som un estudi d’arquitectura totalment nou”.
Un dels projectes que ronden pel cap de la Benedetta i que d’una forma evident la il·lusionen, és crear la Fundació Enric Miralles. “Hi estic pensant i donant-li voltes. M’agradaria que la Fundació Enric Miralles estigués a prop de l’estudi. Vull que s’hi pugui col·laborar, que s’hi facin moltes coses noves i que no sigui només un arxiu on es parli de l’Enric. Vull que hi hagi una barreja entre el coneixement de la figura de l’Enric, el seu treball i les seves capacitats i fer nous experiments al voltant d’això, provant a veure què serà”.
El món segons Benedetta
Malgrat la duresa dels materials amb els que treballa Benedetta Tagliabue i amb els que està acostumada a tractar habitualment, si ella hagués de fer un dibuix del seu món particular seria tal i com l’explica: “M’agradaria que fos un món ple d’amistat i de llum. Tindria la forma d’una gota d’aigua gegant, a la que pots veure de formes diferents, que és voluble i mal·leable, que es pot moure, que es pot anar adaptant, perquè a mi no m’agrada gens la rigidesa. Jo sóc una mica així. Quan decideixo “avui el meu dia serà així”, sovint m’és dificilíssim aconseguir-ho. M’agrada fer imprevistos, fer un espai a l’agenda per alguna cosa agradable que no esperava… mantenir el meu futur obert”.
Obert, esperançat i ple de talent. Sense cap dubte.
Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-benedetta-tabliabue/
