diumenge, 17 de juliol del 2011

Entrevista a la doctora Antònia Claveria: "La sordesa és un problema però té tractament. Altres patologies no poden dir el mateix"



















Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat:
http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-antonia-claveria-la-sordesa-es-un-problema-pero-te-tractament-altres-patologies-no-poden-dir-el-mateix/



L’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona és un centre hospitalari particular pel que fa a la seva “decoració” interior. Dedicat a la pediatria, la ginecologia i l’obstetrícia, els infants són els seus pacients més habituals i és sobretot, un hospital en el qual es tracten problemes de salut que, fent referència als nens, afecten a tota la família. Per això no és gens estrany trobar un camí fet a base de dibuixos enganxats al terra, que condueix fins als despatxos i les consultes dels diferents especialistes, que una trepa de pallassos circulin pels passadissos i entrin alegrement a les habitacions i que de qualsevol racó pugui sortir com per art de màgia, en Mickey Mouse, la Ventafocs o la Blancaneus. Els nens internats agraeixen aquestes reconfortants presències i els nens que només acuden a l’hospital per fer-hi una visita puntual i rutinària a algun especialista, el temps d’espera se’ls fa més divertit i passable.




La doctora Antònia Claveria treballa a l’Hospital Sant Joan de Déu des de fa més de 30 anys. És metge otorrino especialitzada en la sordesa dels infants i en els tractaments dels quals avui dia es disposa per solucionar aquesta patologia. Ara bé, per fer una visita a la doctora Claveria, no cal tenir cap dolença concreta. “No cal tenir un problema mèdic per venir-me a veure, perquè sóc persona abans que cap altra cosa i per tant, per qualsevol persona que volgués parlar amb mi, sempre estic accessible a tothom”.



En referència a la seva feina a l’hospital, explica: “La meva polarització dintre de l’especialitat d’otorrinolaringologia és la pèrdua auditiva en els nens, especialment els nens que pràcticament no senten res, que neixen o que adquireixen durant el seu primer temps, una sordesa pregona. Davant una pèrdua auditiva jo us atendria, segur, però a nivell personal, podríeu venir a mi per qualsevol altra cosa. No sé deslligar la feina de la persona”. I segueix: “Penso que no ens hauríem de limitar a atendre només els malalts. El malalt és algú que ha perdut la salut però per damunt de tot, és una persona i això és el més important”.




La necessitat i la utilitat del cribatge auditiu




En el moment en el qual neix un infant és molt difícil determinar si pateix sordesa i en tot cas, en quin grau. Tanmateix, la rapidesa amb la qual s’arriba a un diagnòstic de sordesa és vital, fonamental, per iniciar ràpidament el tractament. “Des de l’agost de 2010 és obligatori fer-li un cribatge auditiu, a tots els nens que neixen a Catalunya. Aquesta prova serveix per saber si un nen neix amb una pèrdua auditiva, especialment la pèrdua auditiva congènita, que és la que, en diferents graus, no permet als infants evolucionar correctament”.



Per què la necessitat d’aquesta rapidesa? “Doncs perquè els primers anys de la vida són essencials per informar el cervell a través de la vista i l’audició”, respon la doctora Claveria. “És molt important detectar les sordeses, sobretot quan són severes i pregones”.



Els especialistes distingeixen distints nivells de sordesa: lleu, moderada, severa i pregona, essent el darrer cas el més greu de tots. Així ho explica la doctora Claveria: “En néixer podem detectar la sordesa moderada, la severa i la pregona, a través del cribatge. A les maternitats es fa aquesta petita prova i en el cas que el nadó no la passi, és immediatament derivat a l’hospital com a unitat de referència diagnòstica. És a dir, que a tot nen que neixi amb un grau de pèrdua, se li farà un diagnòstic i es començarà el camí del tractament, el qual, està recollit en un document base en el que l’equip d’especialistes de l’Hospital de Sant Joan de Déu hem col·laborat i que contempla el diagnòstic, el tractament i el seu seguiment, i això d’una forma precoç”.



Segons la doctora Claveria, en el cas que el tractament hagués de ser un implant coclear, és bàsic iniciar-lo de forma precoç, “des del primer any de vida si pot ser, perquè és el moment en el qual, el cervell del nen és més plàstic. Més endavant va perdent aquesta plasticitat i tot i que tindríem molt bon tractament i podríem donar-li audició, potser no acabaria de comprendre el que se li diu”.



La prova que es porta a terme en els nadons consisteix en: “produir un estímul sonor i observar la resposta coclear. Si aquesta resposta no es produeix, és que el nen té problemes d’audició. La còclea és l’orella interna i en ella es troben allotjades les cèl·lules ciliades que tenen com a funció recollir els sons que reben de l’exterior i transformar-los en impulsos elèctrics. Després,aquestos arribaran fins al cervell a través del nervi auditiu. Si aquest cribatge es fa ben aviat i es pot arribar ràpidament a un diagnòstic i a iniciar el tractament, el nen sord té moltíssimes possibilitats d’evolucionar el més a prop possible de la normalitat”.




Diagnòstic: sordesa pregona. I ara què?




Quan els especialistes arriben al diagnòstic, arriba el moment de posar fil a l’agulla i iniciar el tractament. Aquest dependrà del grau de pèrdua auditiva. Explica la doctora Claveria: “Un nen amb una pèrdua auditiva moderada i fins i tot en alguns casos de sordesa severa, sovint en té prou amb un audiòfon, que és una pròtesi auditiva adaptada en les millors condicions per professionals experts infantils. El tractament també ha d’incloure en tots els casos, una estimulació auditiva. En els casos d’una sordesa pregona o profunda, que vol dir que el nen pateix una pèrdua superior als 90 dB, el tractament més adequat és l’implant coclear”.




Un implant coclear no deixa de ser una pròtesi auditiva que consta d’una antena, un micròfon, un processador i una sèrie d’elèctrodes. “Si”, explica la doctora Claveria, “però aquesta pròtesi, a diferència del que passa amb l’audiòfon, té una adaptació quirúrgica. L’implant coclear té dues parts: una d’interna i una altra d’externa. La part externa és una peça que va enganxada directament al cap i que té un micròfon. Aquest capta el so i el transmet a la part interna de la pròtesi, col·locada quirúrgicament dintre el cargol, la còclea, que és on normalment hi ha la pèrdua auditiva. Després uns elèctrodes estimulen les ramificacions del nervi auditiu. La part externa capta el so, el processa i l’envia cap a l’interior de la través de l’antena, que va unida a la part interna amb un iman. La caixeta conté l’elèctrode que estimula les arrels nervioses de la còclea. Aquestes envien la informació fins al cervell i aquest, a través d’una estimulació auditiva de reconeixement i d’una teràpia de rehabilitació, descodifica allò que sent i ho identifica com una paraula, un text i un llenguatge”.



Un llarg camí, però no pas en solitari




Quan els pares dels nens reben el diagnòstic de sordesa, sempre es posen en el pitjor”, comenta la doctora Claveria. “Han de saber, però, que no estan sols, que els professionals els anem acompanyant en tot el procés. És molt important que els papes entenguin què significa una sordesa i en prenguin consciència. Ja sé que això és difícil perquè els pares no es plantegen mai que això li pugui passar al seu fill. Per tant, és molt important establir una empatia amb ells i acompanyar-los en tot moment. Afortunadament, de seguida que detectem la sordesa del nen, ens posem en contacte amb els serveis públics de rehabilitació que són els CREDA, els Centres de Recursos Educatius per a Deficients Auditius. Als CREDA hi ha un equip de persones multidisciplinar i allà on no arribem nosaltres els metges, hi arriben altres professionals perquè tot sigui més fàcil per al nen sord i pugui desenvolupar-se el més proper possible a la normalitat”.




Davant el problema de la sordesa del seu fill, els pares, recurrentment, formulen una pregunta a la doctora Claveria: i nosaltres, què podem fer a partir d’ara? “Sobretot al principi, fer amb el nen una vida absolutament normal”, explica la doctora. “Cal intentar oblidar que hi ha aquest problema, perquè els professionals ja ens en farem càrrec. Cal tractar el nen com a qualsevol altre bebè, gaudir-lo, observar la seva potencialitat i sobretot, que sempre tingui contacte visual amb els pares i la família, quan hi hagi un acte comunicatiu, fins que li puguem donar l’audició que li correspon”.




Una mala notícia i una bona notícia




Després d’arribar al diagnòstic, és el moment de donar la notícia als pares: “Mireu, jo sé que us estic donant una mala notícia i ara mateix potser ni n’enteneu la magnitud, però penseu que aquest problema té un tractament, una solució que farà que el vostre fill es pugui desenvolupar com qualsevol altre nen”. La doctora Claveria recorda i reflexiona: “Quan jo vaig començar a exercir com a metge, donar aquesta doble notícia (el nen és sord però podem resoldre-ho) no era possible. Ara ho és gràcies a l’avenç tecnològic. Hi ha un abisme entre la sordesa pregona de fa 20 anys i el seu tractament actual. Molts sords pregons han fet un esforç brutal i han arribat a aconseguir fites molt difícils. En canvi ara, al nen, li podrem donar audició i es desenvoluparà amb normalitat, estarà a la classe amb els altres nens, farà una vida pràcticament normal i podrà oblidar que porta un implant coclear. Està clar, la sordesa no deixa de ser un problema, però un problema que té un tractament. Altres patologies no ho poden dir igual”.




En aquest sentit, amb l’implant coclear i amb els audiòfons hi ha un abans i un després dins el camp mèdic de la sordesa. Els audiòfons són cada cop més petits, més precisos i personalitzats. “El primer pas per a la implantació coclear és la cirurgia i després vindrà la programació d’aquest aparell, que ha de fer-la una persona expertes. La finalitat és que l’adaptació sigui el més còmode possible per a l’audició d’aquell nen, perquè pugui aprendre el llenguatge. Passa igual amb l’audiòfon”.




Medicina i tecnologia




De tot el dit fins ara es pot deduir fàcilment que la medicina ha fet grans avenços en els seus tractaments recolzant-se en la tecnologia i que ambdues avancen juntes cap al futur. “La tecnologia s’avança sovint a la medicina i la medicina s’adapta a la tecnologia”, aclareix la doctora Claveria, “La revolució en el món de l’electrònica ha permès que puguem arribar fins aquí. També té el seu pes el camp de la investigació, per descomptat, però els avenços tecnològics ens han permès als metges, arribar a un punt en el que mai vaig somiar. Jo crec que mai a la vida hauria pogut pensar que tinguéssim tractaments com els audiòfons o els implants coclears, que retornen l’audició a sords profunds i en aquest sentit, em sento molt feliç”.




Investigació. Cap a on anem ara?



Tot i l’enorme avenç que representa per als professionals metges, el fet de poder resoldre problemes de sordesa d’una manera tan ràpida i efectiva, el camp de la investigació no està tancat i l’inconformisme dels professionals fa que vulguin avançar encara una mica més. “Jo crec que anem cap a la regeneració neuronal”, argumenta la doctora Claveria. “Es produeix la sordesa quan hi ha una pèrdua de cèl·lules sensorials, per la causa que sigui. S’estan fent estudis d’investigació per arribar a regenerar aquestes cèl·lules sensorials, perquè puguin tornar a sentir. Jo crec que el futur anirà per aquest camí”.




Quin seria el millor futur? “Doncs que poguessin tornar a regenerar les cèl·lules que formen el nervi auditiu i que el nen tornés a sentir sense la necessitat d’un implant coclear. Això seria meravellós!. Ara bé, quan s’arribarà aquí? No ho sé però jo penso que aquest és el camí que s’està fent i que podria ser millor del que tenim ara. Fins i tot sobre l’implant coclear encara s’està estudiant per millorar-lo, introduint l’elèctrode dins la còclea perquè sigui el menys traumàtic possible, perquè aquella còclea rebi el menys possible… això ja s’està fent, és una realitat i s’ha aconseguit. L’implant i la recuperació de l’audició tenen la mateixa filosofia i per tant, què pot ser millor que això? doncs intentar que el que està perdut es pugui regenerar. Penso que aquest és el futur. Quan es produeixi, serà un petit miracle”.



Esperem veure-ho ben aviat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada