Passa de vegades. Una persona qualsevol es planta davant d’un quadre i la contemplació de la imatge que l’artista hi ha deixat plasmada, fa que l’espectador, d’una forma automàtica i pràcticament immediata, es senti atret cap a l’escena que contempla que, posem per cas, és un paisatge. Aleshores, amb l’ànim dins el quadre, l’espectador pot caminar pels seus paisatges i descobrir, des de l’interior del propi quadre, racons i raconets que s’amaguen a la vista. Si el paisatge del quadre és prou ampli, frondós i detallat, la contemplació pot durar hores, dies, i es pot repetir l’experiència en cada nova ocasió. L’ànim en revolta i permanent urgència apaivaga momentàniament la seva fúria pel fet de trobar-se en un lloc de calma. Molts cops, trobar aquest espai de pausa enmig d’una ciutat, és com trobar un oasi al desert.
Pintor de renom internacional
“Projecte Oasis”. Així és com l’artista d’origen cubà Ramon Cecilio Oña, “Ramce” (Ciutat de La Havana), ha titulat l’obra més gran, pel que fa a les dimensions, que ha portat a terme fins al moment. Ramce és un pintor de renom internacional que malgrat el seu impressionant currículum i una obra que l’avala per ella mateixa, no és excessivament conegut a casa nostra. A l’haver de Ramce hi ha una quantitat de premis internacionals impressionant: com a pintor, 26 primers premis, 14 segons premis, 1 accèssit i 5 mencions; com a dissenyador gràfic, 19 primers premis, 23 Segons Premis i 11 mencions; com a com a humorista gràfic, 34 Primers Premis, 25 Segons Premis i 32 mencions. Haver participat en115 mostres col·lectives a Bulgària, Canadà, Cuba, Finlàndia, Holanda, Itàlia, Japó, Mèxic, Nicaragua, l’antiga URSS, Alemanya, Estats Units i Espanya . Des de l’any 1972 i fins a dia d’avui ha realitzat un total de 47 exposicions personals a Angola, Alemanya, Cuba, Mèxic, Espanya, Estats Units i Japó, en les que ha ensenyat al món la seva prolífica obra que arriba a un total de 2.435 quadres, la majoria d’ells de grans dimensions.
“Projecte Oasis”. Així és com l’artista d’origen cubà Ramon Cecilio Oña, “Ramce” (Ciutat de La Havana), ha titulat l’obra més gran, pel que fa a les dimensions, que ha portat a terme fins al moment. Ramce és un pintor de renom internacional que malgrat el seu impressionant currículum i una obra que l’avala per ella mateixa, no és excessivament conegut a casa nostra. A l’haver de Ramce hi ha una quantitat de premis internacionals impressionant: com a pintor, 26 primers premis, 14 segons premis, 1 accèssit i 5 mencions; com a dissenyador gràfic, 19 primers premis, 23 Segons Premis i 11 mencions; com a com a humorista gràfic, 34 Primers Premis, 25 Segons Premis i 32 mencions. Haver participat en115 mostres col·lectives a Bulgària, Canadà, Cuba, Finlàndia, Holanda, Itàlia, Japó, Mèxic, Nicaragua, l’antiga URSS, Alemanya, Estats Units i Espanya . Des de l’any 1972 i fins a dia d’avui ha realitzat un total de 47 exposicions personals a Angola, Alemanya, Cuba, Mèxic, Espanya, Estats Units i Japó, en les que ha ensenyat al món la seva prolífica obra que arriba a un total de 2.435 quadres, la majoria d’ells de grans dimensions.
En aquest moment Ramce viu a Tarragona i des del mes de setembre de 2010 es dedica a la grandiosa pintura mural de l’aparcament de Saavedra. “Li vaig posar “Oasis” al projecte perquè calia donar vida a aquest espai de l’aparcament”, explica Ramce. “Els túnels i els aparcaments són, en general, llocs amb poca gràcia i fins i tot una mica tenebrosos. Aquesta part de Saavedra, a més, estava força deteriorada perquè hi havia filtracions i humitats que calia arreglar abans d’iniciar el treball d’aquest mural, en el qual, volia plasmar la naturalesa, aquesta naturalesa que estem fent malbé cada dia. Ubicar-la en un espai d’aquestes característiques era com trobar un oasi al desert. Per això porta aquest nom”.
La impressionant pintura que s’allargassa per les parets del túnel a banda i banda, és un paisatge lineal, continu, amb unes enormes dosis de surrealisme. “Ens trobarem en un ambient molt agradable, que encomanarà pau, un ambient que convidarà a la gent a connectar-se amb aquest espai”.
Ramce viu a Tarragona i des del mes de setembre de 2010 es dedica a la grandiosa pintura mural de l’aparcament de Saavedra.
Un paisatge lineal
La distribució del mural va d’esquerra a dreta. “Efectivament”, aclareix Ramce. “El paisatge comença de dia i acaba de nit. En aquest moment del treball he acabat la fase de dia i ara que ja estic a la segona paret, on comença la nit”. Perquè és així? “Doncs perquè en el paisatge, el públic hi trobarà tot el que hi ha a la naturalesa, vist des d’una perspectiva onírica, com potser es podria veure en somnis. Per tant, no s’hi veurà un paisatge que es pugui identificar en cap lloc concret, sinó un d’imaginari que jo tinc al cap. Així sorgeix aquest procés creatiu en el que plasmo el que vull expressar i com vull que es vegi dins l’obra. Vull que la gent senti la natura i s’hi connecti per començar a estimar-la i a respectar-la més. Vull que aquest mural toqui les fibres sensibles de les persones que de vegades, passen entremig del paisatge natural sense prestar-li cap atenció”.
El treball creatiu, la planificació i la realització del Projecte Oasis és una feina de volum considerable per la gran quantitat d’elements distints que conté el mural i també, pel grau de detallisme que té cada un d’aquests elements. “Aquest mural porta molta feina i conté molta informació. És un treball que, tot i que es conclourà en breu, per enllestir-se del tot, per donar-lo per acabat i perquè s’hi pugui veure tot el que jo he imaginat, caldria disposar de més temps, ben bé d’un any i mig més per poder fer tota la feina. Ara bé, quan s’obri el túnel, el públic hi veurà una pintura completament acabada, que contindrà molta informació per a tots els gustos”.
Tanmateix, la intenció de Ramce amb aquest treball va una mica més enllà de la qüestió purament estètica. Ell ho explica així: “Les persones que vegin l’obra i la mirin amb profunditat, ni que sigui només per fragments, experimentaran una sensació que les connectarà amb el seu jo intern i segurament sentiran coses. Hi ha molta poesia en tot el mural. El plantejament és molt oníric. Estic jugant amb el realisme i introduint-hi elements surrealistes, de manera que l’espectador es podrà fer preguntes, rememorar moments, sentir coses de la seva vida. Són petites bogeries que se m’acuden i que deixo plasmades aquí”.
Quan el públic visita una exposició en una galeria d’art, la galeria reuneix una sèrie de condicions d’ambientació, il·luminació i fins i tot fil musical, que afavoreixen la contemplació de les obres exposades de la millor manera possible. Està clar que el Projecte Oasis de Saavedra, almenys de moment, no disposa d’aquestes facilitats: “El túnel s’ha d’ambientar col·locant-hi una il·luminació d’acord amb el meu projecte i està previst que es faci”, explica Ramce. A banda, el pintor també va iniciar l’obra pensant en altres usos que se li puguin donar: “Jo penso que la millor manera perquè el públic pugui veure l’obra és que les persones puguin transitar pel túnel. Això significa que caldria anular un carril per als cotxes, deixant el túnel només en entrada o només en sortida. Espero que aquesta qüestió es tingui en compte. La considero força important”.
Experiència innovadora a Tarragona
A Tarragona, aquesta és una experiència innovadora i la ciutat, a banda de guanyar un actiu estètic, també podrà disposar d’aquests espai per portar-hi a terme esdeveniments culturals de petit format. “Penso honestament que a Tarragona li falten alguns espais per portar-hi a terme actes culturals. Ja és hora que tot el contemporani, el nou, comenci a jugar el seu paper, perquè cal deixar un legat a la següent generació. Només cal veure l’exemple dels romans, que van deixar la seva ciutat, els seus monuments, les seves construccions, per a les generacions següents. D’això Tarragona en sap molt. Ara ens toca a nosaltres: hem de deixar el nostre legat artístic als que ens venen al darrera”.
A Tarragona, aquesta és una experiència innovadora i la ciutat, a banda de guanyar un actiu estètic, també podrà disposar d’aquests espai per portar-hi a terme esdeveniments culturals de petit format. “Penso honestament que a Tarragona li falten alguns espais per portar-hi a terme actes culturals. Ja és hora que tot el contemporani, el nou, comenci a jugar el seu paper, perquè cal deixar un legat a la següent generació. Només cal veure l’exemple dels romans, que van deixar la seva ciutat, els seus monuments, les seves construccions, per a les generacions següents. D’això Tarragona en sap molt. Ara ens toca a nosaltres: hem de deixar el nostre legat artístic als que ens venen al darrera”.
I continua argumentant Ramce: “Tarragona aspira a ser referent cultural a Europa però en aquest moment, no estic segur que estigui en condicions de ser-ho, perquè les comissions avaluadores tenen en compte, no només el que hi ha, sinó també el que es fa. Jo crec que si Tarragona vol ser capital Europea de la Cultura el 2022, ha de fer dues coses: un canvi de mentalitat i un anàlisi que indiqui exactament què es vol fer. A partir d’aquí cal fer una planificació que permeti anar recollint els valors que hi ha a la ciutat, idees que permetin créixer i que vinguin de persones que estimin la cultura. Per créixer cal fomentar els projectes i no ofegar-los en el moment que sorgeixen. En aquest moment hi ha moltes persones que tenen coses a dir però que sovint, troben que no tenen un espai on dir-les. Ara tindran també el túnel de Saavedra. Penso que aquest treball canvia completament el sentit de l’aparcament i més encara si s’hi fan dues voreres perquè la gent hi pugui transitar i veure l’obra com a mostra de les coses noves que s’estan fent a la Tarragona. Potser a partir d’aquest túnel es llencin altres projectes novedosos. Per exemple, aquí s’hi poden fer concerts de càmera o de jazz, xerrades d’art, representacions teatrals de petit format… Penso que si aquest túnel es gestiona com un espai que, integrat a l’aparcament, ha de donar diners a tota costa, es farà malbé de seguida com a espai polivalent per a altres usos. Espero que això no passi”.
“Jo pinto amb acrílic”, aclareix Ramce. “Quan vaig començar, les parets estaven en força mal estat i per tant, el primer que va caldre va ser sanejar-les per deixar-les el més semblant possible a una tela. Un cop fet aquest treball previ, pel que fa a la pintura en sí, vaig força de pressa, perquè es tracta de dues parets molt llargues, de 71 i 68 metres respectivament. Procuro treballar ràpid sense descuidar la qualitat. De fet, treballo al ritme que ho he fet sempre, però tot i així, fa set mesos que el túnel està tancat i això és molt de temps”.
‘Mai havia treballat en condicions tan hostils’
Tanmateix, no són les dificultats tècniques les que disgusten a Ramce, sinó algunes situacions d’incomprensió i de tensió en les quals comenta que s’ha trobat, tant per part d’alguns usuaris de l’aparcament, que s’han queixat pel fet de no poder accedir a la instal·lació a través de l’entrada de l’Avinguda Catalunya, com per part d’algunes persones de la pròpia instal·lació. “La base material per fer el treball ha tingut alguns problemes però la base humana, la que m’hauria permès treballar en un entorn agradable, aquesta ha fallat completament”.
En aquest aspecte, Ramce comenta entristit: “Mai havia treballat en condicions tan hostils per part d’algunes persones de l’empresa, una hostilitat agressiva que no té res a veure amb l’empresa en sí, sinó en la qualitat humana d’alguns treballadors que hi ha allí, dels quals, quan acabi el treball diré els noms i cognoms. Cal entendre’m. La meva feina al túnel és de creació, no estic collant cargols en una cadena de muntatge, per exemple i per tant, quan tens al voltant tant de soroll, et desconnectes, et desconcentres i no pots continuar. Això ha passat al llarg d’aquests mesos. És lamentable però és com ho sento”. I segueix explicant: “Vaig començar a treballar en aquest projecte amb molta il·lusió, però l’he anat perdent durant tot aquest temps. Quan acabi ho explicaré tot i ho donaré a conèixer perquè la gent sàpiga en quines condicions humanes vaig treballar. Són només 4 o 5 persones a les que em refereixo, amb massa frustracions a la seva vida. Malgrat això, com que la ciutat no en té cap culpa, acabaré el meu treball mantenint-me molt fidel als meus principis i per respecte al meu propi nom. No permetré que per totes aquestes situacions el treball quedi malament o amb no prou qualitat, perquè aquesta és l’obra que deixaré a la ciutat de Tarragona”.
D’entre els projectes i compromisos professionals que Ramce té previst atendre, el principal d’ells un cop finalitzat el túnel, el portarà a Mèxic. “Com a pintor em cal seguir connectat a les galeries amb les quals he treballat fins ara, per tant, en breu tornaré cap a Mèxic”. Entre els seus projectes, Ramce també preveu obrir la seva pròpia galeria d’art. “A Espanya el negoci de l’art costa molt de moure però a Mèxic, per exemple, és molt diferent. De fet, Mèxic és una de les meves places principals i l’art allí es mou de forma molt diferent”.
El paper de les galeries
Segons el punt de vista de Ramce, el problema aquí és que les galeries fomenten i recolzen, sobretot, els artistes autòctons. Ramce ho comenta així: “Les galeries s’han tornat molt conservadores i potser sense adonar-se’n, estan dificultant i molt, aquesta trobada, aquest intercanvi amb els artistes d’altres llocs del món. A Espanya l’únic esdeveniment fort és la fira ARCO (Arte Contemporáneo) i en canvi, a altres països, de l’estil d’ARCO tenen diversos esdeveniments a l’any repartits en diverses ciutats. Als Estats Units hi ha cada any un munt de mostres i fires en les quals els artistes poden participar. Aquí no passa el mateix. Sento que a Espanya s’ha deixat passar el temps i s’ha perdut la oportunitat que l’art estigui ben valorat. Aquí el col·leccionista mitjà inverteix uns 6.000 euros a l’any en la seva col·lecció i en canvi, només a Mèxic, els col·leccionistes es gasten una mitja de 2 o 3 milions de dòlars en la col·lecció. Estic parlant del moment abans de la crisi”.
Segons el punt de vista de Ramce, el problema aquí és que les galeries fomenten i recolzen, sobretot, els artistes autòctons. Ramce ho comenta així: “Les galeries s’han tornat molt conservadores i potser sense adonar-se’n, estan dificultant i molt, aquesta trobada, aquest intercanvi amb els artistes d’altres llocs del món. A Espanya l’únic esdeveniment fort és la fira ARCO (Arte Contemporáneo) i en canvi, a altres països, de l’estil d’ARCO tenen diversos esdeveniments a l’any repartits en diverses ciutats. Als Estats Units hi ha cada any un munt de mostres i fires en les quals els artistes poden participar. Aquí no passa el mateix. Sento que a Espanya s’ha deixat passar el temps i s’ha perdut la oportunitat que l’art estigui ben valorat. Aquí el col·leccionista mitjà inverteix uns 6.000 euros a l’any en la seva col·lecció i en canvi, només a Mèxic, els col·leccionistes es gasten una mitja de 2 o 3 milions de dòlars en la col·lecció. Estic parlant del moment abans de la crisi”.
Segons Ramce, precisament en aquest context de crisi es dóna el millor moment per invertir en art. “Sí perquè l’art es revaloritza. L’obra d’un artista, ni que sigui desconegut o novell, sempre prendrà valor amb els anys: una pintura, una escultura… Jo entenc que aquest moment econòmic fa difícil la inversió en art, però a banda, jo sento que s’ha perdut la cultura de col·leccionar i l’hem convertit en una pura acumulació. La gent compra una làmina i l’emmarca. La gent no té connectada la idea d’invertir en obres d’art i en aquests darrers 20 anys, a Espanya s’ha perdut sensibilitat en aquest sentit. Per tant, la gent no té idea del valor que té una obra d’art, no només per a l’artista a la que se li compra, sinó per a ells mateixos”.
Per qui vulgui tenir més informació sobre el Projecte Oasis, pot connectar-se a la pàgina de Facebook: https://www.facebook.com/RAMCE2211#!/pages/Proyecto-oasis/155271144522912?sk=wall i en breu, al propi túnel.
