Entrevista publicada a Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-angel-pitxi-alonso/
En ocasions el futbol dóna grans moments de glòria als equips i als futbolistes, que sovint s’alternen amb períodes d’alegries més aviat escadusseres. Diuen que ha d’haver-hi de tot i el cert és que tant en uns moments com en uns altres, alguns noms han sobresortit i han passat a les pàgines de la història del futbol, prenent la categoria d’ídols. Aquest és el cas d’Àngel Alonso Herrera (Benicarló, 1954): Pitxi Alonso.
Aquest davanter centre, tocat per la mà de la fortuna pel que fa a la capacitat golejadora, va jugar primer a Segona divisió amb el Castelló, i més tard, als anys 70 i cavall dels 80, va formar part de les files del Saragossa, de l’Espanyol i també del FC Barcelona.
Es va retirar del futbol actiu amb 34 anys, però mai s’ha desvinculat d’aquest esport. Va començar a treballar com a entrenador, primer com a ajudant de Víctor Muñoz (són intimíssims amics) al RCD Mallorca i posteriorment, com a seleccionador nacional de la Selecció Catalana de Futbol, ja entrada la dècada del 2000. A dia d’avui, la seva dedicació al futbol ha disminuït en intensitat però no pas en interès, ja que forma part de l’equip de TV3 encarregat de les retransmissions de futbol i especialment, del programa Hat Trick.
Tranquil, feliç, molt relaxat, respon obertament i de forma clara a les qüestions que se li proposen, demostrant ser una persona molt assequible. Somriu i amb un punt d’ironia mentre pica l’ullet, comenta: "Hi ha gent que em diu que semblo xulo, distant, i fins i tot prepotent, però és tot el contrari. Sóc molt obert i el primer en voler-ho passar bé, en fer soroll, en tenir ganes de riure. Sóc irònic i gasto una mena d’humor britànic. Ara bé, la feina que estic fent per TV3 és força seriosa: l’anàlisi de les jugades, del desenvolupament del partit, de l’actuació arbitral, del comportament dels jugadors. És una feina que ha de ser tractada amb rigor".
En Pitxi Alonso és conscient que en moltes ocasions ha donat grans alegries a les aficions dels distints clubs pels quals ha competit. Ell defuig l’adjectiu d’ídol o de referent i explica: "Els futbolistes d’abans no som ídols com ho son els d’ara, perquè el jovent està més bolcat en el món de l’esport en general però especialment, en el futbol. La gent que omple els camps de futbol, tot i que majoritàriament és adulta, també té un nombre significatiu de gent molt jove, que segueix el futbol i els futbolistes. Això als clubs els va molt bé a nivell de marketing. Sens dubte, els futbolistes tenen més incidència social que quan jo era jove".
Una vocació primerenca i un gran delit
Corrien els anys seixanta quan un nen de Benicarló que es deia Àngel Alonso, es passava el dia jugant a futbol amb els seus amics. De fet, aquesta era una de les poques maneres que tenia de passar les seves estones d’oci, en un moment en el qual, a nivell general, els equipaments esportius brillaven per la seva absència. En Pitxi va tenir claríssim que a ell li agradava el futbol i que volia ser futbolista. "Jo era un cas especial: era un malalt del futbol que pensava en futbol a totes hores", confessa. "Això feia que conegués els detalls de tots els cracs del futbol del moment que jo admirava, tot i no disposar de les facilitats que tenen avui dia els xavalets per accedir a la informació, a través de la ràdio, la televisió i sobretot Internet. Per mi eren ídols i jo volia fer el mateix que ells".
Pitxi Alonso, doncs, tenia molt clar que volia ser futbolista i ho va aconseguir. Diu que va dedicar-se al futbol perquè no tenia massa més opcions. "Jo sóc de Benicarló i al poble, quan érem petits, no teníem massa sortides. A l’hora de practicar algun esport, el futbol era el més fàcil perquè jugàvem enmig del carrer. Només calien unes botes (qui en tenia, o si no amb sabates), una pilota i ganes de jugar. El terreny de joc era el carrer, sovint sense asfaltar i la porteria eren dues pedres. Estic parlant de fa 40 anys enrera, quan jo en tenia 12 o 13. Ens passàvem tot el dia jugant al carrer". Reflexiu, continua: "Els que surten del carrer són els millors futbolistes, els més vocacionals. A les escoles de futbol ensenyen la tècnica però per ser murri, saber controlar la situació, com el carrer no hi ha res. Només cal fixar-se en els jugadors brasilers, en els argentins, que s’han fet al carrer. Són els més "futboleros" de tots. Nosaltres jugàvem a futbol en qualsevol lloc. No teníem poliesportius, ni piscina, ni pista d’atletisme. Les activitats d’oci es feien al carrer: jugàvem amb cromos, xapes, caniques… no teníem videoconsoles ni aquests súper jocs que converteixen els nens en passius".
L’altre manera de viure el futbol era a través de la televisió i sobretot, de la ràdio. "Jo vivia pel futbol", -explica en Pitxi. "Aleshores televisaven pocs partits, i per tant, jo seguia les competicions per la ràdio. A casa meva, a dalt el terrat, hi havia una habitació amb una ràdio i jo escoltava els partits allí. Amb les retransmissions que feien els locutors del moment jo visionava perfectament el partit. Escoltava la retransmissió d’un partit i veia el partit. Després vaig tenir dos cops de sort: tenir les condicions adequades per poder jugar professionalment, i estar en el lloc correcte en el moment oportú. És com quan et col·loques en una cinta transportadora i la seva dinàmica que t’empeny endavant".
Pitxi
Més o menys en aquesta mateixa època, quan l’Àngel Alonso embogia pel futbol, els seus companys d’escola el van rebatejar amb el sobrenom de Pitxi. "És un renom que em van posar els companyts de l’institut quan tenia 9 anys, potser perquè en aquella època jo era baixet i grassonet. De fet, el renom ha portat a algunes confusions perquè l’han lligat amb el trofeig al màxim golejador de la lliga, al Pitxitxi. Com que jo era un jugador que feia molts gols i que sempre estava lluitant per ser pitxitxi, hi ha gent que pensa que em diuen Pitxi per això, però de fet, no té res a veure una cosa amb l’altra".
Göteborg
Hi ha una fita esportiva del Barça que va lligada al nom de Pitxi Alonso: els tres gols que va marxar a l’IFK Göteborg a la semifinal de la Copa d’Europa de la temporada 85/86. Pitxi comenta al respecte: "Göteborg és un moment de gran ressò pel que va significar i pel que hagués pogut significar, però hi ha hagut altres moments a la meva vida que considero més importants, per exemple, que el Castelló i el Saragossa s’interessessin per mi, poder fitxar pel Barça... Aquests són moments molt més significatius. El que passa és que, en una situació determinada, vaig tenir la sort de ser el protagonista i per això se’m recorda. Cada cop que s’ha aixecat un partit complicat, es recorda la remuntada del Göteborg i em tornen a fer famós durant un temps. Ja em sembla bé" i riu.
Seleccionador català
Des de l’any 1995 i fins al 2005 Pitxi Alonso va exercir com a seleccionador de la Selecció Nacional de Futbol. "La feina de seleccionador català va ser molt maca –explica-, perquè quan m’ho van dir vaig pensar: això és un compromís d’un dia, un partit sense complicacions un cop a l’any i ja està. El que passa és que quan vaig entrar s’estava coent un moviment important a favor de les seleccions esportives catalanes, amb la creació de la Plataforma Pro-seleccions Catalanes. Aquesta gent va començar a empentar i de cop, estàvem jugant cada any i no contra seleccions petites sinó contra Brasil i altres grans. Vam portar el Brasil i vam omplir el Camp Nou. Semblava un miracle. I el més bonic és que era el moviment social el que empenyia endavant"
Pitxi Alonso va deixar el càrrec deu anys després. "Vaig veure que havíem arribat al màxim i que la gent que havia de tirar endavant la feina per tenir selecció catalana, no feia res. Va faltar que els polítics es reunissin amb els clubs més importants i amb la Federació i que diguessin: vinga, fem tot el possible per obtenir el que volem i que la selecció catalana sigui una realitat. Quan vaig veure que els que políticament podien fer alguna cosa i no feien res, vaig dir-me: crec que sobro aquí".
Un futur de "partits de costellada" o alguna cosa més sòlida?
Quan es tracta la possibilitat d’aconseguir una selecció catalana de futbol basada en un projecte sòlid, Pitxi Alonso no dóna treva i la seva crítica és contundent: "Segueixo veient el mateix: es juga un partit a l’any superant moltes dificultats per trobar rivals assequibles i d’entitat. Estem com al 1996 o 1997 i en aquests anys no s’ha progressat en res. La selecció catalana no surt a jugar fora de casa, no competeix, no ha aconseguit tenir una data FIFA per poder jugar contra Holanda, França, Itàlia, contra qualsevol selecció, perquè en data FIFA vindrien a jugar. Fora de les dates FIFA les seleccions no poden obligar els seus jugadors i menys encara per Nadal i un compromís de patxanga. Per tant, estem igual que fa 15 anys".
I segueix: "Aquest és un tema polític. No es pot lluitar contra la Federación Españo de Futbol ni contra la UEFA. Ha de ser a través d’altres organismes que demanin el reconeixement nacional, com ja s’ha fet en altres disciplines. El que passa és que el món del futbol és molt primitiu, molt arcaic, i les regles no canvien. Vaig escoltar un dirigent de la UEFA que deia: "¿para qué vamos a cambiar nada si ya somos el deporte número uno? Doncs està clar, cal canviar per progressar, per millorar... si millores seguiràs sent el número 1 però millor. Jo crec que ha de ser una mesura política la que obligui a les associacions i les federacions esportives a poder entrar en aquest assumpte, però la pega principal és que no és una prioritat. Políticament no es considera prioritari aconseguir les seleccions catalanes i que aquestes que puguin competir oficialment. Entenc que el reconeixement de les Seleccions Catalanes implicaria altres qüestions de caràcter polític i social, una mica més lluny del que la Federación està disposada a permetre i així estem".
El moment del Barça
Content, fins i tot un punt emocionat i molt cofoi, Pitxi Alonso comenta el gran moment pel qual està passant el Barça i n’atribueix el mèrit al seu entrenador Pep Guardiola. "Jo crec que tenen un entrenador com mai han tingut. És el millor amb molta diferència. Òbviament si el Pep, no tingués els jugadors que té, no podria aconseguir tot això, però, ell, amb el bo que és, ha aconseguit treure-li molt més partit a una situació dolça que vivia el Barça. Aquesta situació neix quan ve Michel a entrenar aquí, al 70 i pocs; després es va reafirmar amb l’arribada de Cruyff, qui va implantar una manera de jugar, una filosofia, un estil propi, que s’incorpora al futbol base i aquest fubol base ha donat una sèrie de jugadors d’un nivell estratosfèric: Xavi, Iniesta, Mesi... En vindran uns altres com aquests? És molt difícil. Per bé que treballin és molt difícil que surtin uns altres jugadors tan bons i que siguin considerats els tres millors del món. Si a tots aquests factors hi afegeixes un tio com el Guardiola, que sap treure el profit de tot això, passa que aquest és el millor Barça que jo he conegut, amb diferència".
Sense poder dissimular l’eufòria que sent a mesura que va parlant, Pitxi Alonso continua: "Guardiola ha aconseguit un equilibri ofensiu-defensiu increïble; ha trencat un munt de tabús que hi havia en el futbol; ha posat humilitat, sentit comú, falta de prepotència en xavals joves. Educa en una sèrie de valors que aquesta societat ha perdut. Aquest és l’únic equip que jo conec, que pot servir com a exemple pels nens, perquè té uns valors. S’ha donat una sèrie de gent molt sana, que són un exemple a seguir pels xavals. No és només labor de Guardiola, però Guardiola és el director que està fent que tot això funcioni. No se li escapa ni un detall, és una cosa meravellosa. A més és una persona molt culta, molt preparada, que sap afrontar les coses. Les rodes de premsa d’en Guardiola són un exemple a seguir: no ha faltat mai el respecte a cap equip, sap valorar els rivals... és la persona com a tal i la seva preparació com a entrenador. Jo crec que ha fet un complement ideal. No sé si parlo amb excessiva empatia cap a ell, però així és com ho veig".
Ha estat un plaer parlar amb ell.
Entrevista publicada a Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-angel-pitxi-alonso/
