Entrevista a Àngel "Pitxi" Alonso: "Fa falta voluntat política per tirar endavant les Seleccions Esportives Catalanes”

Entrevista publicada a Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-angel-pitxi-alonso/

En ocasions el futbol dóna grans moments de glòria als equips i als futbolistes, que sovint s’alternen amb períodes d’alegries més aviat escadusseres. Diuen que ha d’haver-hi de tot i el cert és que tant en uns moments com en uns altres, alguns noms han sobresortit i han passat a les pàgines de la història del futbol, prenent la categoria d’ídols. Aquest és el cas d’Àngel Alonso Herrera (Benicarló, 1954): Pitxi Alonso.

Aquest davanter centre, tocat per la mà de la fortuna pel que fa a la capacitat golejadora, va jugar primer a Segona divisió amb el Castelló, i més tard, als anys 70 i cavall dels 80, va formar part de les files del Saragossa, de l’Espanyol i també del FC Barcelona.

Es va retirar del futbol actiu amb 34 anys, però mai s’ha desvinculat d’aquest esport. Va començar a treballar com a entrenador, primer com a ajudant de Víctor Muñoz (són intimíssims amics) al RCD Mallorca i posteriorment, com a seleccionador nacional de la Selecció Catalana de Futbol, ja entrada la dècada del 2000. A dia d’avui, la seva dedicació al futbol ha disminuït en intensitat però no pas en interès, ja que forma part de l’equip de TV3 encarregat de les retransmissions de futbol i especialment, del programa Hat Trick.

Tranquil, feliç, molt relaxat, respon obertament i de forma clara a les qüestions que se li proposen, demostrant ser una persona molt assequible. Somriu i amb un punt d’ironia mentre pica l’ullet, comenta: "Hi ha gent que em diu que semblo xulo, distant, i fins i tot prepotent, però és tot el contrari. Sóc molt obert i el primer en voler-ho passar bé, en fer soroll, en tenir ganes de riure. Sóc irònic i gasto una mena d’humor britànic. Ara bé, la feina que estic fent per TV3 és força seriosa: l’anàlisi de les jugades, del desenvolupament del partit, de l’actuació arbitral, del comportament dels jugadors. És una feina que ha de ser tractada amb rigor".

En Pitxi Alonso és conscient que en moltes ocasions ha donat grans alegries a les aficions dels distints clubs pels quals ha competit. Ell defuig l’adjectiu d’ídol o de referent i explica: "Els futbolistes d’abans no som ídols com ho son els d’ara, perquè el jovent està més bolcat en el món de l’esport en general però especialment, en el futbol. La gent que omple els camps de futbol, tot i que majoritàriament és adulta, també té un nombre significatiu de gent molt jove, que segueix el futbol i els futbolistes. Això als clubs els va molt bé a nivell de marketing. Sens dubte, els futbolistes tenen més incidència social que quan jo era jove".

Una vocació primerenca i un gran delit

Corrien els anys seixanta quan un nen de Benicarló que es deia Àngel Alonso, es passava el dia jugant a futbol amb els seus amics. De fet, aquesta era una de les poques maneres que tenia de passar les seves estones d’oci, en un moment en el qual, a nivell general, els equipaments esportius brillaven per la seva absència. En Pitxi va tenir claríssim que a ell li agradava el futbol i que volia ser futbolista. "Jo era un cas especial: era un malalt del futbol que pensava en futbol a totes hores", confessa. "Això feia que conegués els detalls de tots els cracs del futbol del moment que jo admirava, tot i no disposar de les facilitats que tenen avui dia els xavalets per accedir a la informació, a través de la ràdio, la televisió i sobretot Internet. Per mi eren ídols i jo volia fer el mateix que ells".

Pitxi Alonso, doncs, tenia molt clar que volia ser futbolista i ho va aconseguir. Diu que va dedicar-se al futbol perquè no tenia massa més opcions. "Jo sóc de Benicarló i al poble, quan érem petits, no teníem massa sortides. A l’hora de practicar algun esport, el futbol era el més fàcil perquè jugàvem enmig del carrer. Només calien unes botes (qui en tenia, o si no amb sabates), una pilota i ganes de jugar. El terreny de joc era el carrer, sovint sense asfaltar i la porteria eren dues pedres. Estic parlant de fa 40 anys enrera, quan jo en tenia 12 o 13. Ens passàvem tot el dia jugant al carrer". Reflexiu, continua: "Els que surten del carrer són els millors futbolistes, els més vocacionals. A les escoles de futbol ensenyen la tècnica però per ser murri, saber controlar la situació, com el carrer no hi ha res. Només cal fixar-se en els jugadors brasilers, en els argentins, que s’han fet al carrer. Són els més "futboleros" de tots. Nosaltres jugàvem a futbol en qualsevol lloc. No teníem poliesportius, ni piscina, ni pista d’atletisme. Les activitats d’oci es feien al carrer: jugàvem amb cromos, xapes, caniques… no teníem videoconsoles ni aquests súper jocs que converteixen els nens en passius".

L’altre manera de viure el futbol era a través de la televisió i sobretot, de la ràdio. "Jo vivia pel futbol", -explica en Pitxi. "Aleshores televisaven pocs partits, i per tant, jo seguia les competicions per la ràdio. A casa meva, a dalt el terrat, hi havia una habitació amb una ràdio i jo escoltava els partits allí. Amb les retransmissions que feien els locutors del moment jo visionava perfectament el partit. Escoltava la retransmissió d’un partit i veia el partit. Després vaig tenir dos cops de sort: tenir les condicions adequades per poder jugar professionalment, i estar en el lloc correcte en el moment oportú. És com quan et col·loques en una cinta transportadora i la seva dinàmica que t’empeny endavant".

Pitxi

Més o menys en aquesta mateixa època, quan l’Àngel Alonso embogia pel futbol, els seus companys d’escola el van rebatejar amb el sobrenom de Pitxi. "És un renom que em van posar els companyts de l’institut quan tenia 9 anys, potser perquè en aquella època jo era baixet i grassonet. De fet, el renom ha portat a algunes confusions perquè l’han lligat amb el trofeig al màxim golejador de la lliga, al Pitxitxi. Com que jo era un jugador que feia molts gols i que sempre estava lluitant per ser pitxitxi, hi ha gent que pensa que em diuen Pitxi per això, però de fet, no té res a veure una cosa amb l’altra".

Göteborg

Hi ha una fita esportiva del Barça que va lligada al nom de Pitxi Alonso: els tres gols que va marxar a l’IFK Göteborg a la semifinal de la Copa d’Europa de la temporada 85/86. Pitxi comenta al respecte: "Göteborg és un moment de gran ressò pel que va significar i pel que hagués pogut significar, però hi ha hagut altres moments a la meva vida que considero més importants, per exemple, que el Castelló i el Saragossa s’interessessin per mi, poder fitxar pel Barça... Aquests són moments molt més significatius. El que passa és que, en una situació determinada, vaig tenir la sort de ser el protagonista i per això se’m recorda. Cada cop que s’ha aixecat un partit complicat, es recorda la remuntada del Göteborg i em tornen a fer famós durant un temps. Ja em sembla bé" i riu.

Seleccionador català

Des de l’any 1995 i fins al 2005 Pitxi Alonso va exercir com a seleccionador de la Selecció Nacional de Futbol. "La feina de seleccionador català va ser molt maca –explica-, perquè quan m’ho van dir vaig pensar: això és un compromís d’un dia, un partit sense complicacions un cop a l’any i ja està. El que passa és que quan vaig entrar s’estava coent un moviment important a favor de les seleccions esportives catalanes, amb la creació de la Plataforma Pro-seleccions Catalanes. Aquesta gent va començar a empentar i de cop, estàvem jugant cada any i no contra seleccions petites sinó contra Brasil i altres grans. Vam portar el Brasil i vam omplir el Camp Nou. Semblava un miracle. I el més bonic és que era el moviment social el que empenyia endavant"

Pitxi Alonso va deixar el càrrec deu anys després. "Vaig veure que havíem arribat al màxim i que la gent que havia de tirar endavant la feina per tenir selecció catalana, no feia res. Va faltar que els polítics es reunissin amb els clubs més importants i amb la Federació i que diguessin: vinga, fem tot el possible per obtenir el que volem i que la selecció catalana sigui una realitat. Quan vaig veure que els que políticament podien fer alguna cosa i no feien res, vaig dir-me: crec que sobro aquí".

Un futur de "partits de costellada" o alguna cosa més sòlida?

Quan es tracta la possibilitat d’aconseguir una selecció catalana de futbol basada en un projecte sòlid, Pitxi Alonso no dóna treva i la seva crítica és contundent: "Segueixo veient el mateix: es juga un partit a l’any superant moltes dificultats per trobar rivals assequibles i d’entitat. Estem com al 1996 o 1997 i en aquests anys no s’ha progressat en res. La selecció catalana no surt a jugar fora de casa, no competeix, no ha aconseguit tenir una data FIFA per poder jugar contra Holanda, França, Itàlia, contra qualsevol selecció, perquè en data FIFA vindrien a jugar. Fora de les dates FIFA les seleccions no poden obligar els seus jugadors i menys encara per Nadal i un compromís de patxanga. Per tant, estem igual que fa 15 anys".

I segueix: "Aquest és un tema polític. No es pot lluitar contra la Federación Españo de Futbol ni contra la UEFA. Ha de ser a través d’altres organismes que demanin el reconeixement nacional, com ja s’ha fet en altres disciplines. El que passa és que el món del futbol és molt primitiu, molt arcaic, i les regles no canvien. Vaig escoltar un dirigent de la UEFA que deia: "¿para qué vamos a cambiar nada si ya somos el deporte número uno? Doncs està clar, cal canviar per progressar, per millorar... si millores seguiràs sent el número 1 però millor. Jo crec que ha de ser una mesura política la que obligui a les associacions i les federacions esportives a poder entrar en aquest assumpte, però la pega principal és que no és una prioritat. Políticament no es considera prioritari aconseguir les seleccions catalanes i que aquestes que puguin competir oficialment. Entenc que el reconeixement de les Seleccions Catalanes implicaria altres qüestions de caràcter polític i social, una mica més lluny del que la Federación està disposada a permetre i així estem".

El moment del Barça

Content, fins i tot un punt emocionat i molt cofoi, Pitxi Alonso comenta el gran moment pel qual està passant el Barça i n’atribueix el mèrit al seu entrenador Pep Guardiola. "Jo crec que tenen un entrenador com mai han tingut. És el millor amb molta diferència. Òbviament si el Pep, no tingués els jugadors que té, no podria aconseguir tot això, però, ell, amb el bo que és, ha aconseguit treure-li molt més partit a una situació dolça que vivia el Barça. Aquesta situació neix quan ve Michel a entrenar aquí, al 70 i pocs; després es va reafirmar amb l’arribada de Cruyff, qui va implantar una manera de jugar, una filosofia, un estil propi, que s’incorpora al futbol base i aquest fubol base ha donat una sèrie de jugadors d’un nivell estratosfèric: Xavi, Iniesta, Mesi... En vindran uns altres com aquests? És molt difícil. Per bé que treballin és molt difícil que surtin uns altres jugadors tan bons i que siguin considerats els tres millors del món. Si a tots aquests factors hi afegeixes un tio com el Guardiola, que sap treure el profit de tot això, passa que aquest és el millor Barça que jo he conegut, amb diferència".

Sense poder dissimular l’eufòria que sent a mesura que va parlant, Pitxi Alonso continua: "Guardiola ha aconseguit un equilibri ofensiu-defensiu increïble; ha trencat un munt de tabús que hi havia en el futbol; ha posat humilitat, sentit comú, falta de prepotència en xavals joves. Educa en una sèrie de valors que aquesta societat ha perdut. Aquest és l’únic equip que jo conec, que pot servir com a exemple pels nens, perquè té uns valors. S’ha donat una sèrie de gent molt sana, que són un exemple a seguir pels xavals. No és només labor de Guardiola, però Guardiola és el director que està fent que tot això funcioni. No se li escapa ni un detall, és una cosa meravellosa. A més és una persona molt culta, molt preparada, que sap afrontar les coses. Les rodes de premsa d’en Guardiola són un exemple a seguir: no ha faltat mai el respecte a cap equip, sap valorar els rivals... és la persona com a tal i la seva preparació com a entrenador. Jo crec que ha fet un complement ideal. No sé si parlo amb excessiva empatia cap a ell, però així és com ho veig".

Ha estat un plaer parlar amb ell.

Entrevista publicada a Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-angel-pitxi-alonso/

Entrevista a Josep-Lluís Carod-Rovira: "Catalunya és un país que acostuma a reaccionar quan li omplen la cara de mans"

Entrevista publicada a Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-josep-lluis-carod-rovira/

De vegades passa que els infants, des de ben petits, demostren una certa inclinació envers algunes qüestions i activitats, per les quals senten passió. I el que sorgeix d’una forma innata i precoç, pot convertir-se en una dedicació professional arribada l’hora. Aquest és el cas de Josep-Lluís Carod-Rovira (Cambrils, 1952), polític, escriptor, el verb més fi i clar que ha actuat en la política catalana en els darrers anys. Carod-Rovira als 12 anys ja volia dedicar-se a la política i juntament amb un altre amic de Cambrils va fundar un partit polític que va arribar a tenir l’espectacular xifra de 2 militants: ell i el seu amic.

Bromes a banda, l’exercici de la noble ciència política és l’eix vital de Carod-Rovira i això l’ha portat a militar en distints partits d’esquerres en diversos moments de la seva vida: el PSAN, Nacionalistes d’Esquerra i Esquerra Republicana de Catalunya. En aquest darrer ha estat Secretari General (1996-2004) en el període de més auge de la formació, quan ell encapçala la llista d’ERC al Parlament de Catalunya i Esquerra aconsegueix passar 12 a 23 diputats en les eleccions de 2003. Carod també va ser President del partit de 2004 a 2008. En aquesta darrera legislatura, Carod-Rovira ha assumit la vice-presidència del Govern de Catalunya. Ara, enretirat (que no pas retirat) de la primera línia de foc de l’activitat política, es pren un temps per pensar i reflexionar i per això, aquest és el millor moment per fer balanç.

En aquest sentit Carod-Rovira explica: "S’han d’analitzar els darrers 7 anys, des de 2003 a 2010, que és quan han governat les esquerres a Catalunya. La gran aportació del govern d’aquests darrers 7 anys és l’enorme transformació que s’ha produït a Catalunya en l’àmbit de la inversió pública. Per exemple, no hi ha ningú que estigui a més de 10 minuts d’un centre d’atenció primària o d’un centre sanitari. S’ha invertit en guarderies, hospitals, escoles… cada 2 dies s’ha inaugurat un equipament públic i això ha estat extraordinari". Reflexiu i complagut, Carod-Rovira continua: "També s’ha avançat en el terreny internacional i ara Catalunya disposa d’una arquitectura pròpia d’afers exteriors, aspecte que quedava limitat a la funció institucional del president. En canvi ara tenim presència internacional; s’ha fet un gran ’esforç per normalitzar el català en l’àmbit del cinema, amb l’aprovació de la Llei del cinema i aquest període ha estat aquell en el qual la llengua catalana ha adquirit el seu màxim prestigi internacional, amb la presència de la cultura catalana a la Fira de Frankfurt, a Guadalajara, a Guanajuato, a Venècia…".

Carod comenta que tan laboriosa i complicada ha estat l’acció del govern com aconseguir que aquesta arribi d’una manera clara, directa i entenedora a la gent. La pregunta és senzilla: s’ha sabut explicar l’obra del de govern? Carod-Rovira es posa seriós i respon contundent: "Jo no crec que el govern s’hagi explicat malament. El problema és que no hi ha hagut complicitat amb molts mitjans de comunicació perquè recollissin allò que el govern havia fet. Més encara: algun mitjà de comunicació s’ha dedicat més a combatre i assetjar el govern que no pas a facilitar el coneixement dels ciutadans d’allò que el govern feia".

Aquests han estat temps difícils perquè els plantejaments i les intencions inicials del govern s’han vist arrossegades per circumstàncies externes de caràcter internacional, que planegen encara sobre el panorama polític i econòmic a nivell global. "Hem coincidit amb la crisi econòmica més gran que hem conegut en dècades i tot i que en terrenys concrets s’ha avançat molt, el crac econòmic i financer internacional ha fet que molta gent s’hagi vist afectada per aquesta situació. Per més que el govern hagi fet la seva feina tant bé com ha pogut i sabut (tot i que sempre hi ha aspectes millorables), hi ha fenòmens contra els quals no es pot lluitar i encara menys en solitari".

A Catalunya s’han viscut situacions dificultoses i de mal resoldre. "El govern també ha tingut alguna mala sort" –comenta Carod-Rovira. "Primer la sequera, que va obrir la porta a uns temps realment molt complicats; després els incendis, alguns fenòmens meteorològics que han portat accidents com apagades de llum, etc. Això ha afectat i desgastat la imatge del govern".

Poc compromís institucional

Hi ha un tema que Carod-Rovira considera cabdal per explicar els mals resultats electorals dels partits que han estat governant Catalunya. Ell ho explica així: "El govern no va poder imposar-se per sobre dels partits que li donaven suport i per tant el govern, sovint no tenia el marge de maniobra i la llibertat de moviments que ha de tenir tot govern. Alguns partits han tingut poc compromís institucional i el govern ha aparegut públicament com a poc unit, fins el punt que en segons quins projectes hi havia partits del govern que hi votaven en contra i això és insòlit en qualsevol país del món. Això es pot atribuir a IC i ERC". I continua: "Hi ha un altre element que hauria d’haver estat la principal eina de funcionament en la defensa de Catalunya a Madrid: els 25 diputats del PSC, que han brillat per la seva absència. El PSC a Madrid, ha prioritzat la Moncloa per davant de la Plaça de Sant Jaume i això explica moltes coses. Tot ha anat d’una manera que no havia d’haver anat i la gent ha optat per CiU tot i que és una coalició que no té cap proposta espectacular, sinó més aviat una filosofia d’anar fent i prou".

Es va desaprofitar l’esperit del 10J

El dia 10 de juliol de 2010, un cop coneguda i difosa als quatre vents la sentència sobre l’Estatut del Tribunal Constitucional, la gent va sortir pels carrers de Barcelona en manifestació pacífica, mostrant indignació, un enorme i creixent descontentament i cridant per primer cop d’una forma contundent, per un desig d’independència de Catalunya. La gent ens preguntàvem què passaria el dia 11 i si el govern seria capaç d’articular aquell moviment ciutadà. Carod-Rovira comenta: "Era impossible que un fenomen social com el del 10 de juliol pogués tenir una relació directa amb les eleccions del mes de novembre. Formalment era impossible articular tot allò. Jo crec que ara es presenten dos problemes immediats: la manca de lideratge polític i ideològic de la societat catalana i la seva manca de vocació de majoria i de cultura governamental. Catalunya va perdre la calma el 10 de juliol i després no ha tingut la gent adequada per liderar aquest moviment. És evident que no".

Consultes populars sobre la independència

Pel que fa a les consultes populars sobre la independència Carod-Rovira comenta: "Crec que són una experiència positiva, singular, que neix de la gent sense que les promogui ni les controli cap partit polític. Ho valoro molt positivament però jo sóc dels que creu que els referèndums s’han de fer o per guanyar-los o per fer-hi un bon paper col·locant-te en un 48%, perquè quan un país convoca un referèndum, com ha passat al Quebec, tothom sap que està en llista d’espera i que el conflicte latent es resoldrà per la via democràtica".

Carod-Rovira també detecta alguna de les principals traves per assolir l’objectiu d’atraure la majoria necessària que propiciaria el pas cap a la independència de Catalunya i reconeix: "És molt complicat quan hi ha tants interessos creats al voltant de la dependència. Hi ha gent que fa negoci amb la dependència de Catalunya: la dependència econòmica, política, mediàtica, cultural...i òbviament, posar fi a aquests negocis d’uns quants pel benefici de la majoria, no és fàcil".

El procés de la independència

Posem per cas ara que Catalunya avança decidida pel camí sense retorn que mena a la independència. Aquest seria un procés d’emancipació progressiu, democràtic i pacífic que culminaria amb una majoria independentista al parlament. Carod-Rovira explica: "No es produiria un trencament traumàtic, però Catalunya té dret a buscar la manera que els seus ciutadans visquin millor. Per això, cada vegada és més important el nombre de persones de Catalunya que creuen que viurien millor sent independents i alhora, sent uns bons veïns i col·laboradors d’Espanya. Jo vull viure com a habitant de casa meva i amb bones relacions amb els veïns, plantejament bastant diferent al fet que siguin els veïns els qui manin a casa meva". I convençut, continua: "Hi ha més sectors que mai en la societat, partidaris de la independència i que ara la defensen, però no ens podem permetre fer les coses malament. Una declaració d’independència l’ha de fer un govern legitimat amb una majoria parlamentària àmplia, conscient que aquesta proclamació es pot fer de dues maneres: o bé d’acord amb l’estat del qual formaves part fins aquell moment (cosa no pas exageradament probable (somriu irònicament)), o a través d’una mediació internacional que evidenciï una convivència impossible i ajudi amb el divorci".

Espanya ens pren el pèl?

"Catalunya és un país més reactiu que propositiu que acostuma a reaccionar quan li omplen la cara de mans", explica Carod-Rovira i encara segueix, tot parlant de les relacions entre Catalunya i Espanya: "Som capaços d’unir-nos davant les agressions, però som incapaços d’unir-nos al voltant de propostes de futur. Aquest és el nostre punt flac i Espanya ho sap. Jo crec que la clau de volta del futur de Catalunya està en la majoria nacional, en aconseguir que la gent assumeixi com a propi un projecte de país. Si guanyem aquesta batalla ja les tenim totes guanyades. Aquesta és la més important: la batalla de la unitat civil del poble de Catalunya".

El convenciment de la viabilitat d’una Catalunya independent és per a Carod-Rovira un tema fora de tota discussió i de fet, ell ha alçat aquesta bandera en els discursos, xerrades, trobades, conferències, entrevistes, mítings, debats i publicacions en les que ha tingut l’oportunitat per difondre els seus plantejaments al llarg d’aquests anys. Una feina ingent que l’ha portat a aixecar tremperes polítiques entre els seus partidaris i odis profunds entre els seus detractors. "M’he esforçat en presentar un independentisme útil, "de butxaca", sense sentimentalismes; un independentisme de qualitat de vida, fent veure a la gent que en una Catalunya independent encara viuríem millor. No parlo del cor sinó de la butxaca. La gent ha de saber que a Catalunya, amb els impostos que paguem, comparativament, tenim molt menys serveis que la resta de l’Estat. Els empresaris catalans han d’entendre que a Espanya, Catalunya només els interessa pels diners que aporta. Com és possible que allà on hi ha l’economia més dinàmica de tot l’Estat espanyol, que és a la franja litoral mediterrània, no puguem comunicar-nos amb línia d’alta velocitat per fer tirar amunt mercaderies i persones i en canvi, tots puguem comunicar-nos amb Madrid?. Com és possible que no tinguem la capacitat de decisió última sobre l’aeroport?. Totes aquestes són qüestions que afecten la quotidianitat i per tant, la qualitat de vida".

Una fatiga nova

"Jo crec que hi ha un fenomen nou que és el de la fatiga", argumenta Carod-Rovira. "Cada vegada hi ha més gent que té fatiga d’Espanya, que està avorrida que els catalans sempre siguem culpables de tot". I segueix comentant: "La fatiga d’Espanya que es viu a Catalunya és cada cop més gran, però jo crec que per primera vegada, estem davant un fenomen nou: comença a haver-hi a Espanya, fatiga de Catalunya. A Espanya comencen a estar cansats de Catalunya i ha arribat un moment de saturació tan gran, que trobes gent que diu: "escolta, que se’n vagin". És justament el que volem, això!. Jo vull marxar però no per la via del cansament, sinó per la de la lògica, de la racionalitat, el sentit comú, el diàleg i la negociació. Ara, si s’hi ha d’arribar per la via del cansament, mentre sigui pacífic, cap problema".

El temps que ha de venir, dirà la darrera paraula.

Entrevista publicada a Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-josep-lluis-carod-rovira/

Eros y Psique: amor y desamor hasta nuestros días

Article publicat a Suite101.net:
http://www.suite101.net/content/eros-y-psique-amor-y-desamor-hasta-nuestros-dias-a39656

Todas las civilizaciones han ideado una serie de divinidades cuyo culto estaba dedicado al amor y a la pasión amorosa en el ámbito de la pareja.

La vida sentimental de las personas es una de las claves para conseguir la felicidad o la condena que conduce a un estado de desdicha y ansiedad permanente. ¿Por qué algunas personas se atraen y otras se repelen?

La explicación mítica

El corpus de creencias y de cultos de las civilizaciones griegas y romanas daba su propia explicación a estas cuestiones de alcance universal y por ello, griegos y romanos hacían recaer la culpa o el mérito de los altibajos amorosos a un dios en concreto: al dios griego Eros, Cupido para los romanos.

A Eros se le representa como un muchachito alado, vestido con una toguita y armado con arco y flechas. Es el dios del acercamiento y el culpable de la atracción entre personas, las relaciones de los cuales, aseguran la continuidad de la vida.

Con poco acierto y ningún tino, los olímpicos encargaron la tarea de procurar el amor entre los humanos, al dios más joven y travieso del Olimpo. Le proporcionaron un arco y unas flechas, algunas de las cuales estaban rematadas con una punta de plomo y otras con una punta de oro. Armado así, dejaron a su criterio el disparar una flecha con cabeza de plomo o de oro, según la ocasión. Las flechas de oro infligen punzadas de amor y las de plomo provocan repulsión entre hombres y mujeres.

Eros y Afrodita: la terrible combinación

La experiencia adquirida tendría que haber proporcionado a Eros la sabiduría necesaria para elegir la flecha adecuada en cada ocasión, pero esto no es así. Además, Eros se convirtió en el confidente de Venus Afrodita, la cual, se divierte entrometiéndose en asuntos amorosos y goza persiguiendo y acosando a hombres y a dioses. Incluso permite que Eros se siente a la vera de su cama mientras ella goza retozando con alguno de sus amantes.

Este ejemplo excitante empujó a Eros a convertirse en un eterno gamberro adolescente, campando a sus anchas por el Olimpo mientras disparaba las flechas de oro maliciosamente y no después de una atenta reflexión. A menudo clavaba flechas de oro en el corazón de hombres y mujeres incompatibles y flechas de plomo a parejas que podrían haber sido felices juntas. Aún a día de hoy, este dios irreflexivo y alocado, dispara una flecha de oro al corazón de un amante y una de plomo al corazón de la persona deseada, con lo cual, provoca el sufrimiento y la ansiedad del amor no correspondido.

Probablemente Eros ha causado más trastornos que ningún otro dios. Su risa maliciosa se escucha demasiado a menudo sobre las camas de los amantes.

Malévolas confidencias

Se explica que un día, Afrodita le preguntó a Eros si la veía envejecida. Eros le respondió que no existía en el mundo una mujer más bella que ella, pero a Afrodita no le satisfizo la respuesta así que le replicó que Psique, una mortal, afirmaba ser más bella que la diosa y por esa insolencia, Afrodita consideraba que merecía una lección.

Encargó a Eros que fuese en busca de Psique y le disparase una flecha capaz de partirle el corazón. Eros se negó, argumentó razones e intentó convencer a la ofendida diosa, pero Afrodita no cedió y finalmente, Eros le prometió el cumplimiento de la misión encomendada.
Eros y Psique

Eros partió para matar a Psique pero al verla, se enamoró de ella perdidamente. Eros sabía que le convenía ser prudente y que Afrodita no debía saber nada de su amor así que, por si acaso, Psique tampoco debía reconocerle ni identificarle.

Se llevó a Psique a una habitación oscura y le dijo que los dos disfrutarían de un amor infinito con la condición de que Psique no intentase descubrir el rostro de Eros. Así pues, Eros y Psique se amaron durante muchas noches hasta que Psique no pudo resistir la tentación de descubrir a su amante y mientras Eros dormía, se acercó a la cama con una lumbre y vio el rostro del dios dormido. Como es de suponer, en cuanto Psique se acercó a Eros, éste despertó a causa de la luz y al ver a Psique a su lado, mirándole fijamente al rostro, su mirada se oscureció y sin pronunciar palabra, se levantó y en silencio abandonó la habitación.

A lo largo de los meses que siguieron, Psique recorrió el mundo buscando a su amor perdido. Finalmente, desesperada, acudió a Afrodita y le confesó todo. Afrodita respondió que el hombre a quien amaba era su confidente, Eros. Reprimiendo la rabia y sintiéndose traicionada por Eros, Afrodita le dijo a Psique que si hacía exactamente lo que ella le mandaría, encontraría nuevamente a Eros. Psique accedió a acatar las órdenes y seguir las instrucciones de la diosa, ignorando que Afrodita había ideado para ella una tarea que, estaba segura, Psique no podría culminar con éxito.

La vengativa diosa ordenó a Psique que bajara a los infiernos a buscar un cofre de amor. Psique no sabía cómo llegar hasta los infiernos, de manera que vagó sola y desconsolada, inmensamente cansada y triste. Su suerte se vio, sin embargo, favorecida al encontrar en su camino a Orfeo, quien le indicó la entrada al pasadizo que conduce al Hades. Una vez en su interior, Psique fue conducida ante la reina de los Infiernos quien, tras escuchar la historia de Psique y apiadándose de ella, le dijo que Afrodita tendría su cofre. Se lo libró al tiempo que le imponía a Psique una condición: el contenido del cofre sólo podía verlo Afrodita, así que no debía abrirlo. Con esta recomendación le entregó el cofre a Psique.

Pero Psique no pudo resistir la tentación de ver el contenido del cofre y con mucho cuidado levantó la tapa. En su interior no halló belleza sino un profundo sueño eterno. Se echó sobre la hierba y se durmió para siempre.

Article publicat a Suite101.net: http://www.suite101.net/content/eros-y-psique-amor-y-desamor-hasta-nuestros-dias-a39656

Entrevista a Feliu Formosa: 'Visc molt intensament perquè sóc conscient que cada dia, fa que em perdi una mica a mi mateix'

Entrevista publicada a Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-feliu-formosa/

Feliu Formosa (Sabadell, 1934) és un poeta, dramaturg i traductor, el reconegut bagatge del qual l’ha portat a ser mereixedor d’un seguit de premis que reconeixen l’esforç de tota una vida dedicada als llibres, a la literatura i a la difusió de la cultura.

La vida de Feliu Formosa no es podria entendre sense la presència dels llibres. Ell escriu llibres, tradueix llibres, és un lector afamat de llibres de temàtica diversa (167 des de l’estiu del 2008, els títols dels quals anota meticulosament a la seva llibreta per portar-ne millor el compte) i a més, viu envoltat de milers de llibres pulcrament endreçats i arrenglerats, un al costat de l’altre, portada contra esquena, al llarg de les desenes de lleixes de fusta que cobreixen literalment, les parets del seu estudi.

Si fem un recorregut lineal per l’obra poètica de Feliu Formosa, trobarem títols com “Albes breus a les mans” (1973), “Llibre de les meditacions” (1973), “Llibre dels viatges” (1978), “Si tot és dintre” (1980), “Al llarg de tota una impaciència” (1994) o “Centre de brevetat” (2006). En total 12 volums de poemes d’entre els quals, el més personal és “Cançoner” (1976), dedicat a la memòria de Maria, la primera muller de Formosa, que va morir inesperadament quan tenia 40 anys. El poeta explica: “De tots els llibres que he escrit, “Cançoner” és, crec, el millor. Tot i ser un llibre originat per la pèrdua d’una persona estimada, no és gens sentimental. És molt reflexiu i al llarg dels 20 poemes que el formen, la paraula mort no hi surt mai. En canvi sí que es parla d’un hipotètic retrobament, dels records creats a partir de les vivences conjuntes, sense fer un plany molt directe pel perdiment. Vaig expressar-hi la solitud, el desconcert, la dificultat per reconciliar-se amb la realitat quan falta la parella, la difícil readaptació a la realitat. De tot això parla el llibre”.

‘Sala de miralls’

El nou llibre de Feliu Formosa és un dietari, un estil nou que el poeta ja havia tocat en altres volums de caire dietarístic. “Sala de miralls”, el nom que dóna títol al llibre, prové d’una cita del que fou el meu amic, el poeta Joan Vinyoli (1914-1984). Es tracta d’una sèrie d’anotacions fragmentàries sobre tota mena de temes, especialment literaris i relacionats amb la traducció d’autors alemanys, que són els que més he traduït. Parlo molt d’un autor que m’interessa: Klaus Mann, fill de Thomas Mann i parlo molt d’un parell de poetesses alemanyes que he traduït. Entremig també hi afegeixo poemes. Jo crec que és un llibre molt llegible perquè s’hi van tocant temes molt diversos. També hi ha tota una sèrie d’anotacions sobre viatges, per exemple, del viatge que vaig fer l’estiu passat, per Carcassona i el departament d’Aude; descric el que vaig veure, els llocs que vaig visitar, la relació que vaig establir amb gent… És simplement un dietari, no ben bé un diari íntim (encara que també té coses de la vida personal), sinó més aviat un seguit de petits assaigs”.

Un poeta que tradueix a altres poetes

Tot i que a Feliu Formosa se’l coneix especialment per la seva obra poètica, el gruix més important de la seva feina ha estat dedicat a la traducció d’escriptors i poetes alemanys. Dels 115 llibres que ha traduït al català, el 60% són obres de teatre. Justament ara, Formosa està treballant en la traducció d’una obra de Peter Handke que el director Lluís Pascual vol muntar pel Teatre Lliure de Barcelona. “Jo vaig començar al teatre i a hores d’ara, sóc encara un home de teatre”, explica Feliu Formosa. “A primers dels 60, quan vaig tornar de Heidelberg, vaig crear un grup de teatre popular que es deia Gil Vicente i que actuava als barris. Després vaig entrar a l’Institut del Teatre on vaig fer d’actor i de director i de fet, el darrer espectacle que vaig dirigir va ser el 2003, precisament a Tarragona, al Teatre Metropol. Es tractava d’un cicle de lieder de Schubert, sobre una sèrie de poemes de Wilhelm Müller. Els interpretaven un tenor, un baríton i una ballarina. Aleshores vaig crear tot un argument per poder anar col·locant les cançons mentre s’explicava una història. Era com una mena d’”òpera de càmara”. Es va dir “El camí del rierol” i es estrenar a Tarragona en el marc dels actes de la Tardor Literària d’aquell any”.

L’alemany és la seva especialitat

Feliu Formosa va estudiar filologia romànica a la Universitat de Barcelona i va ampliar els seus estudis a la ciutat alemanya de Heidelberg. És per aquest motiu que Formosa domina perfectament l’idioma alemany, fins al punt de poder traduir els autors germànics més importants, entre ells, Botho Strauss, Johan W.Goethe, Thomas Mann, Hermann Hesse, Bertolt Brecht i d’altres. “M’agrada traduir”, explica Feliu Formosa. “La traducció és una mena de coixí idiomàtic, de maneig constant de l’idioma, que enriqueix moltíssim aportant coneixements per escriure els teus propis textos. T’ajuda molt a créixer. Dic això perquè, per exemple, jo recordo que la Generalitat va donar una mena de beca a Miquel Martí i Pol perquè no hagués de guanyar-se la vida traduint i es pogués dedicar a crear. No volien que es dediqués a una tasca inferior”. I continua: “Per a mi la traducció no és una tasca inferior sinó una labor molt creativa i complicada en la qual, has de posar-te a la pell de la persona que va escriure el text a traduir i així, ésser-li el màxim fidel possible, passant-lo a un altre idioma”. Comenta Formosa que el darrer text que va traduir era dificilíssim. Era l’obra “Prometeu” de Heiner Müller, que es va estrenar al Grec la darrera temporada, com a espectacle inaugural".

Activitat pública

Als seus 76 anys Feliu Formosa manté una relació amb el públic molt activa i molt sovint assisteix als actes al qual el conviden, especialment a lectures públiques de la seva obra. “Sempre acostumo a tenir programada alguna activitat pública. Com a mínim una cada mes i de vegades més fins i tot. En aquest moment hi ha una certa afició a les lectures públiques. Encara que la poesia es ven poc, a la gent li agrada escoltar-la. Els festivals de poesia que es fan durant la Setmana de la Poesia de Barcelona, o el festival de Sant Cugat, sempre són plens de gent. A hores d’ara la poesia oral sembla funcionar més i millor que la poesia publicada, a nivell de projecció i de venda”.

Tornant a la poesia

Sempre s’ha dit que els poetes tenen una sensibilitat especial i que la poesia neix d’un sentiment interior profundíssim que, independentment del caire que tingui, ha de sortir fora del poeta. Feliu Formosa va començar a escriure poesia per tota una sèrie de dubtes que el van assaltar a l’any 1972, quan comptava prop de 40 anys. “Vaig començar a escriure poesia –explica Formosa serenament-, perquè tota l’activitat professional anterior i la meva activitat política dins el PSUC, em plantejava dubtes i en comptes de recórrer a un altre gènere més extens, com la novel·la o el teatre, em vaig adonar que la poesia em permetia dir el que em calia dir en poc espai; em permetia sintetitzar i treballar les idees a mesura que m’anaven sorgint. Un poema és, de fet, una tarda o un matí o bé aquella nit en què et despertes amb la idea i t’hi poses. És un gènere que permet una certa llibertat d’acció. En aquell moment em semblava que m’havia de ser útil per reflexionar sobre tot el passat. Així vaig anar abandonant la pràctica teatral i vaig dedicar-me més a la poesia”.

En aquest sentit, les influències de Formosa tenen noms propis escrits en majúscula. “Em va influir molt l’amistat que vaig tenir amb el poeta Agustí Bartra (1908-1982), que va venir a viure a Terrassa amb la seva muller, l’escriptora Anna Murià, després de l’exili de Mèxic. Jo vaig fer el pròleg del primer llibre que va publicar aquí i després, quan vaig escriure els meus primers poemes, els hi vaig passar a l’Agustí perquè els donés el vist-i-plau. El primer llibre el vaig publicar amb un altre poeta que ha estat per a mi com un pare, Joan Oliver (Pere Quart) (1899-1986). Ell era el director editorial de Proa i érem íntims amics. El primer llibre “Albes breus a les mans” (1973) me’l va editar sense cap problema. Aquell mateix any va sortir un altre llibre meu: el “Llibre de les meditacions”.

Feliu Formosa té escrits una dotzena de llibres de poesia i en aquest moment, confessa el poeta, la poesia se li fa cada cop més difícil. “Ara em sento més a gust amb el dietari” –comenta content. “Escric cada dia una cosa nova. Per exemple, em plantejo: avui què he llegit? O ahir, què vaig veure? O perquè no parlo, per exemple, dels veïns pintorescos que hi ha aquí al barri… He descobert que m’agrada molt fer una cosa. Per exemple, Klaus Mann (1906 – 1949) té un llibre en el que sota el títol “Canvi de rumb”, explica els problemes pels quals van passar els exiliats alemanys als Estats Units entre el 1938 i el 1942. Llavors jo reblo aquest text explicant la meva experiència personal: en aquells temps de la meva primera infància: on vivia, què feia, el molt diferent que era tot respecte d’ara, explico coses del meu pare, que era un afiliat al POUM…faig una mena de paral·lelisme entre la situació complicada del Klaus Mann i la situació difícil que s’estava passant aquí. Això m’agrada molt”.

Tanmateix, la poesia no està pas relegada a un segon pla, ni oblidada en un calaix la seva capacitat per jugar amb les paraules i els conceptes: “La darrera cosa que he fet de poesia és una col·laboració amb la Sandra Morera, filla de la meva companya Anna Vila. La Sandra és una noia amb paràlisi cerebral que pinta pedres. El projecte es diu: “La pedra insòlita” (Ed. Meteora). Es tracta d’uns kaikús japonesos a partir de les pedres de la Sandra fotografiades per l’Anna. Els vaig escriure, en molts pocs dies i són com petits diàlegs amb el color i amb el paisatge que ocupen les pedres”.

Una poesia personal i molts premis

Llegir a Feliu Formosa és fàcil. El poeta no es perd per un laberint de conceptes que porten al lector cap a paisatges allunyats de la poesia i del missatge que s’hi vol donar. Més aviat al contrari, les seves imatges són clares, les paraules que utilitza són planeres i els poemes són composicions rodones amb una gran musicalitat. Es pot dir, doncs, com ell mateix proclamava en un poema del llibre “Centre de brevetat”, que ha aconseguit “afirmar-se en l’actitud antipoètica que persegueixo amb ràbia”. Preguntat per aquesta qüestió somriu i amb un gest afable comenta: “És una exageració. Busco un llenguatge molt clar, sintètic i sense floritures. Un llenguatge antiretòric, podríem dir-ne, usant el mínim nombre de paraules possibles però sense que resulti pobre ni fàcil. Visc molt intensament perquè sóc conscient que cada dia fa que em perdi una mica a mi mateix. El temps va passant i això em provoca una certa angoixa. En els meus poemes la relació amb l’altre sempre hi és present, amb una tendència a la nostàlgia, a l’afany de permanència. Tots els meus poemes tenen una història certa al darrera”.

D’entre els guardons amb els quals Feliu Formosa ha estat distingit al llarg de la seva carrera destaquen el Premi Carles Riba de poesia, el Premi Crítica Serra d’Or, el Premi Lletra d’Or, el Premi Nacional de traducció de les Lletres Espanyoles, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la Creu de Sant Jordi i el Premi Nacional de Teatre. Precisament el proper dia 14 de maig Feliu Formosa viatjarà fins a Estocolm on li serà lliurat el Premi per la Difusió de la Cultura Alemanya a l’Estranger que li ha concedit l’Acadèmia de la llengua i la literatura alemanyes. Ben merescudament.

Entrevista publicada a Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-feliu-formosa/

Entrevista a Joan Rigol (2a. part): "Tot poble té dret a independitzar-se"

Entrevista publicada a Tarragona21.cat:
http://www.tarragona21.com/joan-rigol-ii-tot-poble-te-dret-a-independitzar-se/#comment-547

La segona part de l’entrevista amb en Joan Rigol (Torrelles de Llobregat, 1943), ens porta a parlar llargament sobre política. En el dilatadíssim llistat de càrrecs i responsabilitats polítiques que Rigol ha anat assumint al llarg de la seva vida pública, hi figuren el de Conseller de Treball i Indústria (1980-1984), Conseller de Cultura (1984-1985), President del Parlament de Catalunya (1999-2003). També va ser Senador en representació de la Generalitat l’any 1993 i ocupà la vicepresidència de la cambra alta des de 1995 a 1999. Avui, retirat de la primera línea de foc de la política, ofereix el seu punt de vista al darrer llibre que ha publicat: “Les meves consideracions” (Col. Llibres a l’Abast. Edicions 62).

Políticament parlant aquest és un moment delicat ja que els polítics han de fer front a reptes que van mes enllà de les estrictes fronteres, veient-se influïts i arrossegats per esdeveniments de caràcter mundial com la crisi financera que atenalla l’economia mundial des de fa dos anys llargs. En aquest sentit, Joan Rigol identifica dos reptes immediats: “Hi ha dos grans problemes focals que van derivant en altres. L’un és la crisi econòmica i l’altre la complexitat social en la qual vivim. Cal partir de lluny, des del moment de la reforma agrària del s.XVIII en la qual, Catalunya va adoptar el concepte econòmic de procurar crear riquesa i excedents i així obrir l’economia a tot el món. En aquests moments de globalització Catalunya queda en una economia d’escala petita; per tornar a créixer hem d’adoptar altres conceptes i aquest és el primer gran repte”. I afegeix Rigol: “També caldrà saber donar resposta a la societat, tremendament complexa, que tenim ara. Aquest és un gran problema i hem de confiar que la gent que governa el país tingui capacitat, responsabilitat i iniciativa per trobar una solució apropiada, assumint els riscos que toquin en cada moment”.

Les complicades relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol

Una altra qüestió que per a Rigol també es planteja com un repte de primer ordre és la relació que ha de mantenir Catalunya amb Espanya i Espanya amb Catalunya. “Em remeto al discurs de l’Almirall i de Prat de la Riba en el que es deia: “Catalunya és una nació que pot participar de l’Estat espanyol”. Bé, això era abans. Ara arribem a la conclusió que l’Estat espanyol no ens vol reconèixer com a nació; per això nosaltres hem perdut molta confiança en Espanya i no tenim cap doctrina alternativa a això. Són els polítics d’aquí els que han de saber donar una resposta. La sentència del Tribunal Constitucional ha fet veure a molta gent que s’ha arribat al cap del carrer i a la manifestació del 10 de juliol es va veure que quan hi ha un projecte comú, la gent és capaç de sortir al carrer, d’assumir-lo i de tirar-lo endavant, sempre en el marc d’un possibilisme democràtic”. I continua: “Espanya ens trasllada el problema a nosaltres i si ara aquí, fruit d’aquest problema que ens trasllada, ens dividim entre independentistes i no independentistes, ja han guanyat la batalla ells, perquè ens hauran fracturat. Jo crec que nosaltres hem de tenir l’habilitat de saber traslladar el problema a les institucions d’Espanya. Per això es necessita una unitat bàsica sobre l’estructura de partits, perquè tractem un tema de nació, per damunt de qualsevol ideologia. Són aquests temes bàsics els que hem de saber compartir els partits catalanistes, amb el compromís de defensar aquest plantejament a Madrid, per sobre de qualsevol altra relació política a nivell estatal. Amb això, als espanyols se’ls trenquen les oracions, perquè ells entenen el sentit del nacionalisme espanyol com una lluita bipolar per tenir el poder. Amb aquesta cunya a les institucions de l’Estat se’ls ha de fer veure que per aquest camí no van enlloc. Són els polítics d’aquí els que han de fer saber a Madrid que hi ha unes quantes coses amb les que no es juga: la llengua, la cultura, les inversions, etc. Tot el que fa referència al diner i a la dignitat del poble, perquè sinó, encara considerarien que només anem darrera la pela. Hem d’aconseguir l’acord del pacte fiscal, el concert econòmic, però també hem de tenir presents els valors que ens diferencien com a comunitat humana i com a poble”.

Una Catalunya independent

La següent pregunta ha de ser necessàriament directa: Senyor Rigol, si a vostè se li preguntés: una Catalunya independent, sí o no?. La resposta també és directa: “Jo dic sí, com a Joan Rigol persona, però com a Joan Rigol polític, abans de formular aquesta pregunta me n’he de formular una altra que és: sóc capaç de fer que aquest sí meu particular arribi a quallar en una formulació positiva majoritària i que tiri endavant? Perquè de vegades, un sí particular pot significar també una fractura. Aquest és el matís que jo hi afegeixo. Però està clar que això no ve per un vot o dos. Tot poble té dret a independitzar-se , però no ha de fer-ho per un vot sinó d’una manera més important i per voluntat majoritària”.

Després de la multitudinària manifestació esdevinguda el 10 de juliol de 2010, després de fer-se pública la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, semblava que el dia 11 les coses havien de canviar ràpidament i que l’esperit independentista ressuscitat aquell dia, havia de marcar el calendari polític des d’aquell mateix instant. En aquest sentit Joan Rigol opina: “Jo crec que el catalanisme polític ha fallat. I és que després del 10 va venir la campanya electoral, com si el dia 10 hagués estat un accident i això no és així. El dia 10 el poble es va manifestar d’una manera majoritària a favor de la dignitat de Catalunya però aquest esperit es va esvair durant la campanya. Ara, el President de la Generalitat, el Govern, els parlamentaris, es trobaran amb aquest problema una altra vegada, perquè no és una qüestió d’una notícia d’un diari que avui hi és i que demà o d’aquí a una setmana ja no hi és, sinó que és una resposta de fons a una situació. A més, a Madrid no tenen cap ganes de canviar i per tant, caldrà afrontar-ho des d’aquí”.

Tanmateix, segons Rigol, la visió que Madrid percep sobre aquest sentit de nació catalana i d’afirmació com a poble que demostra a Catalunya, té una lectura molt diferent. Ell ho expressa amb contundència: “A Madrid tenen una visió i intenten minimitzar-la perquè així els hi va millor. Pensen: sí, a Catalunya el descontentament per la sentència els hi durarà tres o quatre dies però després vindran a demanar caritat un altre cop i amb calers tot es pot pagar. Ells minimitzen el sentit català perquè no es volen adonar que la dimensió del catalanisme i de la independència es va estenent com una taca d’oli”.

Una tasca delicada al Senat

Durant cinc anys (1995-1999), Joan Rigol va ser vicepresident del Senat espanyol, la Cambra de representació territorial per excel·lència. “Com a vicepresident del Senat em va tocar liderar la proposta de reforma de la Cambra Baixa, que té dos capítols: l’un és, com a segona cambra, quines competències ha de tenir i el segon és, com a cambra de representació territorial, com ha de quedar representada la diversitat que hi ha al conjunt de l’estat. La meva tasca era que les nacionalitats històriques que ja estaven reconegudes a la Constitució, tinguessin un reconeixement específic com a entitats dintre de l’Estat espanyol, per la seva condició d’històriques. Això ho anàvem avançant i ho anàvem negociant amb tots els partits, però va arribar un moment que el senyor Aznar, que aleshores presidia el govern, ho va frenar en sec i aquí es va acabar tot. Aquesta acció des del Senat volia trobar un forat legal a la Constitució per fer-hi entrar les comunitats autònomes històriques. Així hauríem tingut una distinció que hauria advertit al Tribunal Constitucional, que aquí hi ha unes diferències de tracte. La Constitució, a les comunitats històriques, els dóna la possibilitat de fer entrar l’Estatut d’Autonomia per la via de l’article 151, que diu que aquelles comunitats autònomes que ja de per sí tenen dret al 151, faran un Estatut d’Autonomia pactat entre la Comissió de diputats catalans i l’Estat. Aquest sentit de pacte és el que havia de donar sobirania al conjunt de les nacionalitats històriques. Aquesta és la lluita que vaig tenir durant sis anys”.

El parlament de Catalunya amb més grups de la història

Joan Rigol va ser president del Parlament de Catalunya durant la VI Legislatura (1999-2003). En aquest moment, el nombre de partits polítics que comparteixen l’arc parlamentari és més nombrós que en cap altre moment de la història recent, de la democràcia ençà. En aquest aspecte Joan Rigol opina: “La fragmentació no afavoreix la presa de decisions, però cal saber que aquesta fragmentació és fruit de la presa de decisió del poble i per tant, l’hem de saber assumir. En aquesta legislatura sortiran grans temes que ja tenim puntejats. És a dir, o tirem enrere (i això seria alarmant econòmicament) o fem un plantejament amb la força de la societat civil catalana, que és la que ha aguantat aquest país des de 1714 fins que va venir el President Macià. Avui dia la nostra capil·laritat d’iniciativa empresarial és enorme encara i per tant, hem de confiar en donar aire a tota aquesta colla de gent i mirar de sortir de la crisi enfortits”. I continua: “Jo vaig ser conseller de treball (1981-1984) en una època en què l’atur estava al 24%. En aquell moment la crisi era purament espanyola i quan Espanya va pujar al carro de la NATO i de la Unió Europea ens en vam sortir. Aquesta no és una crisi com aquella. Aquesta és molt més dura. Aquesta ens interpel·la i no vindran de fora a rescatar-nos perquè ja prou feina tenen. Ens hem de saber endreçar nosaltres mateixos. Aquí ja no hi valen debats purament dialèctics al Parlament de Catalunya; aquí s’ha de ser operatiu i remar tots en la mateixa corrent”.

El temps dirà.

Article publicat a Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/joan-rigol-ii-tot-poble-te-dret-a-independitzar-se/#comment-547