Entrevista publicada a Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-josep-lluis-carod-rovira/
De vegades passa que els infants, des de ben petits, demostren una certa inclinació envers algunes qüestions i activitats, per les quals senten passió. I el que sorgeix d’una forma innata i precoç, pot convertir-se en una dedicació professional arribada l’hora. Aquest és el cas de Josep-Lluís Carod-Rovira (Cambrils, 1952), polític, escriptor, el verb més fi i clar que ha actuat en la política catalana en els darrers anys. Carod-Rovira als 12 anys ja volia dedicar-se a la política i juntament amb un altre amic de Cambrils va fundar un partit polític que va arribar a tenir l’espectacular xifra de 2 militants: ell i el seu amic.
Bromes a banda, l’exercici de la noble ciència política és l’eix vital de Carod-Rovira i això l’ha portat a militar en distints partits d’esquerres en diversos moments de la seva vida: el PSAN, Nacionalistes d’Esquerra i Esquerra Republicana de Catalunya. En aquest darrer ha estat Secretari General (1996-2004) en el període de més auge de la formació, quan ell encapçala la llista d’ERC al Parlament de Catalunya i Esquerra aconsegueix passar 12 a 23 diputats en les eleccions de 2003. Carod també va ser President del partit de 2004 a 2008. En aquesta darrera legislatura, Carod-Rovira ha assumit la vice-presidència del Govern de Catalunya. Ara, enretirat (que no pas retirat) de la primera línia de foc de l’activitat política, es pren un temps per pensar i reflexionar i per això, aquest és el millor moment per fer balanç.
En aquest sentit Carod-Rovira explica: "S’han d’analitzar els darrers 7 anys, des de 2003 a 2010, que és quan han governat les esquerres a Catalunya. La gran aportació del govern d’aquests darrers 7 anys és l’enorme transformació que s’ha produït a Catalunya en l’àmbit de la inversió pública. Per exemple, no hi ha ningú que estigui a més de 10 minuts d’un centre d’atenció primària o d’un centre sanitari. S’ha invertit en guarderies, hospitals, escoles… cada 2 dies s’ha inaugurat un equipament públic i això ha estat extraordinari". Reflexiu i complagut, Carod-Rovira continua: "També s’ha avançat en el terreny internacional i ara Catalunya disposa d’una arquitectura pròpia d’afers exteriors, aspecte que quedava limitat a la funció institucional del president. En canvi ara tenim presència internacional; s’ha fet un gran ’esforç per normalitzar el català en l’àmbit del cinema, amb l’aprovació de la Llei del cinema i aquest període ha estat aquell en el qual la llengua catalana ha adquirit el seu màxim prestigi internacional, amb la presència de la cultura catalana a la Fira de Frankfurt, a Guadalajara, a Guanajuato, a Venècia…".
Carod comenta que tan laboriosa i complicada ha estat l’acció del govern com aconseguir que aquesta arribi d’una manera clara, directa i entenedora a la gent. La pregunta és senzilla: s’ha sabut explicar l’obra del de govern? Carod-Rovira es posa seriós i respon contundent: "Jo no crec que el govern s’hagi explicat malament. El problema és que no hi ha hagut complicitat amb molts mitjans de comunicació perquè recollissin allò que el govern havia fet. Més encara: algun mitjà de comunicació s’ha dedicat més a combatre i assetjar el govern que no pas a facilitar el coneixement dels ciutadans d’allò que el govern feia".
Aquests han estat temps difícils perquè els plantejaments i les intencions inicials del govern s’han vist arrossegades per circumstàncies externes de caràcter internacional, que planegen encara sobre el panorama polític i econòmic a nivell global. "Hem coincidit amb la crisi econòmica més gran que hem conegut en dècades i tot i que en terrenys concrets s’ha avançat molt, el crac econòmic i financer internacional ha fet que molta gent s’hagi vist afectada per aquesta situació. Per més que el govern hagi fet la seva feina tant bé com ha pogut i sabut (tot i que sempre hi ha aspectes millorables), hi ha fenòmens contra els quals no es pot lluitar i encara menys en solitari".
A Catalunya s’han viscut situacions dificultoses i de mal resoldre. "El govern també ha tingut alguna mala sort" –comenta Carod-Rovira. "Primer la sequera, que va obrir la porta a uns temps realment molt complicats; després els incendis, alguns fenòmens meteorològics que han portat accidents com apagades de llum, etc. Això ha afectat i desgastat la imatge del govern".
Poc compromís institucional
Hi ha un tema que Carod-Rovira considera cabdal per explicar els mals resultats electorals dels partits que han estat governant Catalunya. Ell ho explica així: "El govern no va poder imposar-se per sobre dels partits que li donaven suport i per tant el govern, sovint no tenia el marge de maniobra i la llibertat de moviments que ha de tenir tot govern. Alguns partits han tingut poc compromís institucional i el govern ha aparegut públicament com a poc unit, fins el punt que en segons quins projectes hi havia partits del govern que hi votaven en contra i això és insòlit en qualsevol país del món. Això es pot atribuir a IC i ERC". I continua: "Hi ha un altre element que hauria d’haver estat la principal eina de funcionament en la defensa de Catalunya a Madrid: els 25 diputats del PSC, que han brillat per la seva absència. El PSC a Madrid, ha prioritzat la Moncloa per davant de la Plaça de Sant Jaume i això explica moltes coses. Tot ha anat d’una manera que no havia d’haver anat i la gent ha optat per CiU tot i que és una coalició que no té cap proposta espectacular, sinó més aviat una filosofia d’anar fent i prou".
Es va desaprofitar l’esperit del 10J
El dia 10 de juliol de 2010, un cop coneguda i difosa als quatre vents la sentència sobre l’Estatut del Tribunal Constitucional, la gent va sortir pels carrers de Barcelona en manifestació pacífica, mostrant indignació, un enorme i creixent descontentament i cridant per primer cop d’una forma contundent, per un desig d’independència de Catalunya. La gent ens preguntàvem què passaria el dia 11 i si el govern seria capaç d’articular aquell moviment ciutadà. Carod-Rovira comenta: "Era impossible que un fenomen social com el del 10 de juliol pogués tenir una relació directa amb les eleccions del mes de novembre. Formalment era impossible articular tot allò. Jo crec que ara es presenten dos problemes immediats: la manca de lideratge polític i ideològic de la societat catalana i la seva manca de vocació de majoria i de cultura governamental. Catalunya va perdre la calma el 10 de juliol i després no ha tingut la gent adequada per liderar aquest moviment. És evident que no".
Consultes populars sobre la independència
Pel que fa a les consultes populars sobre la independència Carod-Rovira comenta: "Crec que són una experiència positiva, singular, que neix de la gent sense que les promogui ni les controli cap partit polític. Ho valoro molt positivament però jo sóc dels que creu que els referèndums s’han de fer o per guanyar-los o per fer-hi un bon paper col·locant-te en un 48%, perquè quan un país convoca un referèndum, com ha passat al Quebec, tothom sap que està en llista d’espera i que el conflicte latent es resoldrà per la via democràtica".
Carod-Rovira també detecta alguna de les principals traves per assolir l’objectiu d’atraure la majoria necessària que propiciaria el pas cap a la independència de Catalunya i reconeix: "És molt complicat quan hi ha tants interessos creats al voltant de la dependència. Hi ha gent que fa negoci amb la dependència de Catalunya: la dependència econòmica, política, mediàtica, cultural...i òbviament, posar fi a aquests negocis d’uns quants pel benefici de la majoria, no és fàcil".
El procés de la independència
Posem per cas ara que Catalunya avança decidida pel camí sense retorn que mena a la independència. Aquest seria un procés d’emancipació progressiu, democràtic i pacífic que culminaria amb una majoria independentista al parlament. Carod-Rovira explica: "No es produiria un trencament traumàtic, però Catalunya té dret a buscar la manera que els seus ciutadans visquin millor. Per això, cada vegada és més important el nombre de persones de Catalunya que creuen que viurien millor sent independents i alhora, sent uns bons veïns i col·laboradors d’Espanya. Jo vull viure com a habitant de casa meva i amb bones relacions amb els veïns, plantejament bastant diferent al fet que siguin els veïns els qui manin a casa meva". I convençut, continua: "Hi ha més sectors que mai en la societat, partidaris de la independència i que ara la defensen, però no ens podem permetre fer les coses malament. Una declaració d’independència l’ha de fer un govern legitimat amb una majoria parlamentària àmplia, conscient que aquesta proclamació es pot fer de dues maneres: o bé d’acord amb l’estat del qual formaves part fins aquell moment (cosa no pas exageradament probable (somriu irònicament)), o a través d’una mediació internacional que evidenciï una convivència impossible i ajudi amb el divorci".
Espanya ens pren el pèl?
"Catalunya és un país més reactiu que propositiu que acostuma a reaccionar quan li omplen la cara de mans", explica Carod-Rovira i encara segueix, tot parlant de les relacions entre Catalunya i Espanya: "Som capaços d’unir-nos davant les agressions, però som incapaços d’unir-nos al voltant de propostes de futur. Aquest és el nostre punt flac i Espanya ho sap. Jo crec que la clau de volta del futur de Catalunya està en la majoria nacional, en aconseguir que la gent assumeixi com a propi un projecte de país. Si guanyem aquesta batalla ja les tenim totes guanyades. Aquesta és la més important: la batalla de la unitat civil del poble de Catalunya".
El convenciment de la viabilitat d’una Catalunya independent és per a Carod-Rovira un tema fora de tota discussió i de fet, ell ha alçat aquesta bandera en els discursos, xerrades, trobades, conferències, entrevistes, mítings, debats i publicacions en les que ha tingut l’oportunitat per difondre els seus plantejaments al llarg d’aquests anys. Una feina ingent que l’ha portat a aixecar tremperes polítiques entre els seus partidaris i odis profunds entre els seus detractors. "M’he esforçat en presentar un independentisme útil, "de butxaca", sense sentimentalismes; un independentisme de qualitat de vida, fent veure a la gent que en una Catalunya independent encara viuríem millor. No parlo del cor sinó de la butxaca. La gent ha de saber que a Catalunya, amb els impostos que paguem, comparativament, tenim molt menys serveis que la resta de l’Estat. Els empresaris catalans han d’entendre que a Espanya, Catalunya només els interessa pels diners que aporta. Com és possible que allà on hi ha l’economia més dinàmica de tot l’Estat espanyol, que és a la franja litoral mediterrània, no puguem comunicar-nos amb línia d’alta velocitat per fer tirar amunt mercaderies i persones i en canvi, tots puguem comunicar-nos amb Madrid?. Com és possible que no tinguem la capacitat de decisió última sobre l’aeroport?. Totes aquestes són qüestions que afecten la quotidianitat i per tant, la qualitat de vida".
Una fatiga nova
"Jo crec que hi ha un fenomen nou que és el de la fatiga", argumenta Carod-Rovira. "Cada vegada hi ha més gent que té fatiga d’Espanya, que està avorrida que els catalans sempre siguem culpables de tot". I segueix comentant: "La fatiga d’Espanya que es viu a Catalunya és cada cop més gran, però jo crec que per primera vegada, estem davant un fenomen nou: comença a haver-hi a Espanya, fatiga de Catalunya. A Espanya comencen a estar cansats de Catalunya i ha arribat un moment de saturació tan gran, que trobes gent que diu: "escolta, que se’n vagin". És justament el que volem, això!. Jo vull marxar però no per la via del cansament, sinó per la de la lògica, de la racionalitat, el sentit comú, el diàleg i la negociació. Ara, si s’hi ha d’arribar per la via del cansament, mentre sigui pacífic, cap problema".
El temps que ha de venir, dirà la darrera paraula.
Aquests han estat temps difícils perquè els plantejaments i les intencions inicials del govern s’han vist arrossegades per circumstàncies externes de caràcter internacional, que planegen encara sobre el panorama polític i econòmic a nivell global. "Hem coincidit amb la crisi econòmica més gran que hem conegut en dècades i tot i que en terrenys concrets s’ha avançat molt, el crac econòmic i financer internacional ha fet que molta gent s’hagi vist afectada per aquesta situació. Per més que el govern hagi fet la seva feina tant bé com ha pogut i sabut (tot i que sempre hi ha aspectes millorables), hi ha fenòmens contra els quals no es pot lluitar i encara menys en solitari".
A Catalunya s’han viscut situacions dificultoses i de mal resoldre. "El govern també ha tingut alguna mala sort" –comenta Carod-Rovira. "Primer la sequera, que va obrir la porta a uns temps realment molt complicats; després els incendis, alguns fenòmens meteorològics que han portat accidents com apagades de llum, etc. Això ha afectat i desgastat la imatge del govern".
Poc compromís institucional
Hi ha un tema que Carod-Rovira considera cabdal per explicar els mals resultats electorals dels partits que han estat governant Catalunya. Ell ho explica així: "El govern no va poder imposar-se per sobre dels partits que li donaven suport i per tant el govern, sovint no tenia el marge de maniobra i la llibertat de moviments que ha de tenir tot govern. Alguns partits han tingut poc compromís institucional i el govern ha aparegut públicament com a poc unit, fins el punt que en segons quins projectes hi havia partits del govern que hi votaven en contra i això és insòlit en qualsevol país del món. Això es pot atribuir a IC i ERC". I continua: "Hi ha un altre element que hauria d’haver estat la principal eina de funcionament en la defensa de Catalunya a Madrid: els 25 diputats del PSC, que han brillat per la seva absència. El PSC a Madrid, ha prioritzat la Moncloa per davant de la Plaça de Sant Jaume i això explica moltes coses. Tot ha anat d’una manera que no havia d’haver anat i la gent ha optat per CiU tot i que és una coalició que no té cap proposta espectacular, sinó més aviat una filosofia d’anar fent i prou".
Es va desaprofitar l’esperit del 10J
El dia 10 de juliol de 2010, un cop coneguda i difosa als quatre vents la sentència sobre l’Estatut del Tribunal Constitucional, la gent va sortir pels carrers de Barcelona en manifestació pacífica, mostrant indignació, un enorme i creixent descontentament i cridant per primer cop d’una forma contundent, per un desig d’independència de Catalunya. La gent ens preguntàvem què passaria el dia 11 i si el govern seria capaç d’articular aquell moviment ciutadà. Carod-Rovira comenta: "Era impossible que un fenomen social com el del 10 de juliol pogués tenir una relació directa amb les eleccions del mes de novembre. Formalment era impossible articular tot allò. Jo crec que ara es presenten dos problemes immediats: la manca de lideratge polític i ideològic de la societat catalana i la seva manca de vocació de majoria i de cultura governamental. Catalunya va perdre la calma el 10 de juliol i després no ha tingut la gent adequada per liderar aquest moviment. És evident que no".
Consultes populars sobre la independència
Pel que fa a les consultes populars sobre la independència Carod-Rovira comenta: "Crec que són una experiència positiva, singular, que neix de la gent sense que les promogui ni les controli cap partit polític. Ho valoro molt positivament però jo sóc dels que creu que els referèndums s’han de fer o per guanyar-los o per fer-hi un bon paper col·locant-te en un 48%, perquè quan un país convoca un referèndum, com ha passat al Quebec, tothom sap que està en llista d’espera i que el conflicte latent es resoldrà per la via democràtica".
Carod-Rovira també detecta alguna de les principals traves per assolir l’objectiu d’atraure la majoria necessària que propiciaria el pas cap a la independència de Catalunya i reconeix: "És molt complicat quan hi ha tants interessos creats al voltant de la dependència. Hi ha gent que fa negoci amb la dependència de Catalunya: la dependència econòmica, política, mediàtica, cultural...i òbviament, posar fi a aquests negocis d’uns quants pel benefici de la majoria, no és fàcil".
El procés de la independència
Posem per cas ara que Catalunya avança decidida pel camí sense retorn que mena a la independència. Aquest seria un procés d’emancipació progressiu, democràtic i pacífic que culminaria amb una majoria independentista al parlament. Carod-Rovira explica: "No es produiria un trencament traumàtic, però Catalunya té dret a buscar la manera que els seus ciutadans visquin millor. Per això, cada vegada és més important el nombre de persones de Catalunya que creuen que viurien millor sent independents i alhora, sent uns bons veïns i col·laboradors d’Espanya. Jo vull viure com a habitant de casa meva i amb bones relacions amb els veïns, plantejament bastant diferent al fet que siguin els veïns els qui manin a casa meva". I convençut, continua: "Hi ha més sectors que mai en la societat, partidaris de la independència i que ara la defensen, però no ens podem permetre fer les coses malament. Una declaració d’independència l’ha de fer un govern legitimat amb una majoria parlamentària àmplia, conscient que aquesta proclamació es pot fer de dues maneres: o bé d’acord amb l’estat del qual formaves part fins aquell moment (cosa no pas exageradament probable (somriu irònicament)), o a través d’una mediació internacional que evidenciï una convivència impossible i ajudi amb el divorci".
Espanya ens pren el pèl?
"Catalunya és un país més reactiu que propositiu que acostuma a reaccionar quan li omplen la cara de mans", explica Carod-Rovira i encara segueix, tot parlant de les relacions entre Catalunya i Espanya: "Som capaços d’unir-nos davant les agressions, però som incapaços d’unir-nos al voltant de propostes de futur. Aquest és el nostre punt flac i Espanya ho sap. Jo crec que la clau de volta del futur de Catalunya està en la majoria nacional, en aconseguir que la gent assumeixi com a propi un projecte de país. Si guanyem aquesta batalla ja les tenim totes guanyades. Aquesta és la més important: la batalla de la unitat civil del poble de Catalunya".
El convenciment de la viabilitat d’una Catalunya independent és per a Carod-Rovira un tema fora de tota discussió i de fet, ell ha alçat aquesta bandera en els discursos, xerrades, trobades, conferències, entrevistes, mítings, debats i publicacions en les que ha tingut l’oportunitat per difondre els seus plantejaments al llarg d’aquests anys. Una feina ingent que l’ha portat a aixecar tremperes polítiques entre els seus partidaris i odis profunds entre els seus detractors. "M’he esforçat en presentar un independentisme útil, "de butxaca", sense sentimentalismes; un independentisme de qualitat de vida, fent veure a la gent que en una Catalunya independent encara viuríem millor. No parlo del cor sinó de la butxaca. La gent ha de saber que a Catalunya, amb els impostos que paguem, comparativament, tenim molt menys serveis que la resta de l’Estat. Els empresaris catalans han d’entendre que a Espanya, Catalunya només els interessa pels diners que aporta. Com és possible que allà on hi ha l’economia més dinàmica de tot l’Estat espanyol, que és a la franja litoral mediterrània, no puguem comunicar-nos amb línia d’alta velocitat per fer tirar amunt mercaderies i persones i en canvi, tots puguem comunicar-nos amb Madrid?. Com és possible que no tinguem la capacitat de decisió última sobre l’aeroport?. Totes aquestes són qüestions que afecten la quotidianitat i per tant, la qualitat de vida".
Una fatiga nova
"Jo crec que hi ha un fenomen nou que és el de la fatiga", argumenta Carod-Rovira. "Cada vegada hi ha més gent que té fatiga d’Espanya, que està avorrida que els catalans sempre siguem culpables de tot". I segueix comentant: "La fatiga d’Espanya que es viu a Catalunya és cada cop més gran, però jo crec que per primera vegada, estem davant un fenomen nou: comença a haver-hi a Espanya, fatiga de Catalunya. A Espanya comencen a estar cansats de Catalunya i ha arribat un moment de saturació tan gran, que trobes gent que diu: "escolta, que se’n vagin". És justament el que volem, això!. Jo vull marxar però no per la via del cansament, sinó per la de la lògica, de la racionalitat, el sentit comú, el diàleg i la negociació. Ara, si s’hi ha d’arribar per la via del cansament, mentre sigui pacífic, cap problema".
El temps que ha de venir, dirà la darrera paraula.
Entrevista publicada a Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-josep-lluis-carod-rovira/
