Tot va començar, segons explica la història, quan a l’any 1321 el rei Jaume II va arribar a Tarragona portant una relíquia santa, que es corresponia amb un fragment d’un braç d’una santa anomenada Tecla, que va viure a la ciutat d’Iconio i era filla d’un matrimoni benestant. Els plans vitals de Tecla, es van veure trastocats el dia que va sentir la prèdica de Sant Pau i va decidir seguir-lo, fent-se ella també cristiana i seguint a Sant Pau com a deixeble (i també, diuen, com a amant). Sigui com sigui, els enemics del cristianisme van acabar arrestant-la i sotmetent-la a horrorosos martiris els quals va sortir-ne il·lesa: va ser llençada a un forat amb tot de rèptils verinosos que no van mossegar-la, la van lligar entre dos bous per obrir-la en canal i aquests van perdre la seva força, la van col·locar sobre una pira per cremar-la i el foc es va apartar i a la fi, la van llençar als lleons però aquests van llepar-li les ferides i els hi van curar. Els seus perseguidors es van declarar derrotats i van decidir alliberar-la. Llavors Tecla va arraconar-se fent vida en una cova però un bon dia, la cova es va esfondrar i de sota del munt de runa només en va sobresortir un braç. Els seus seguidors van agafar el braç i el van traslladar a Armènia per enterrar-lo i sembla que és d’Armènia d’on el va traslladar Jaume II fins a Tarragona. A grans trets i d’una forma molt resumida, aquesta és la llegenda de Santa Tecla, venerada com a màrtir i en record de la qual, es celebra la festa major de la ciutat.
Aquest és el dia. 23 de setembre, una data única en el calendari, que els tarragonins esperen d’una manera molt especial. El dia de la celebració de Santa Tecla, Tarragona, que ja està ficada en actes festius, lúdics i culturals des de ja fa unes quantes jornades, arriba al seu moment de màxima ebullició, especialment quan la tradició personificada en el Seguici Popular i la festa i alegria que encomanen, surt al carrer i es barreja amb el públic en una amalgama de celebració de primer ordre. No en va, aquesta festa ha estat declarada Festa Tradicional d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya.
De tots els actes festius, el Seguici Popular s’endú la part per important i significativa de la celebració.
Jordi Bertran és un dels principals artífex del Seguici tarragoní, tal i com el coneixem avui dia, ja que durant molts anys ha estat el tècnic de l’Ajuntament encarregat d’aquesta qüestió. Es pot afirmar, per tant, que Jordi Bertran no és només un expert i curós folklorista, sinó que la seva feina com a tècnic municipal en la vessant de la gestió cultural, l’ha convertit en un especialista en la matèria, reconegut arreu i a banda, és un fervent entusiasta de la festa. En aquest moment, Jordi Bertran es mira el Seguici Popular enretirat dues o tres passes de la seva organització i coordinació. “Em miro la festa com me la mirava quan vaig començar a fer Santa Tecla. Abans de treballar a l’ajuntament participava en diverses entitats i prenia part en la festa com un fester més i ara passa el mateix. No faig la festa però hi participo fent altres coses. Jo diria que me la miro des d’un altre punt de vista però no pas des de fora”, aclareix Jordi Bertran.
I segueix explicant: “Em vaig incorporar a feines de recerca de la festa l’any 1983, tot i que a l’any 80 ja participava en alguna entitat de la Festa Major com un fester més. En aquell moment que jo estudiava a l’institut Pons d’Icart de la Rambla Vella i el Josep Barballó, que n’era professor, em va plantejar un treball sobre l’escriptor tarragoní Josep Pin i Soler i el seu llibre “La família dels Garrigas”, una novel·la que està ambientada a Tarragona entre els anys 1895-1862 i que va sortir publicada posteriorment. En aquest llibre hi ha un moment que explica amb força detall la festa de Santa Tecla. Això em va despertar l’interès per saber més coses i a més, va coincidir en un moment en el qual, un col·lectiu de gent, estudiants dels instituts Martí Franqués i el Pons d’Icart, vam participar en la recuperació del Ball de Diables de Tarragona. Aquest ball no se sabia quan havia deixat de sortir i que de fet, ningú recordava haver-lo vist. Llavors vam combinar la part de recerca amb la part pràctica i aquesta va ser la meva primera acció, participar en la recuperació del Ball de Diables l’any 1983, que van tornar a sortir al carrer l’any 1984. Un any després, l’Alfred Fort, que era el tècnic de cultura que hi havia a l’ajuntament en aquell moment, em va proposar incorporar-me a l’equip i aquell any, va ser el de la meva primera Santa Tecla en temes de producció tècnica per, a través de la recuperació dels elements de cultura popular, donar eines a l’Ajuntament perquè es pogués incorporar més gent a la festa”.
La feina de Jordi Bertran és, sobretot, d’investigació, en el sentit més folklòric del terme. “La meva feina permet que s’encarrilin idees que després cada entitat ha de portar a terme. En els darrers deu anys s’han recuperat a Tarragona tres balls diferents: la Moixiganga, el Ball de Cossis i els Set Pecats Capitals. En el cas d’aquests balls en concret, faltava força documentació però en vaig poder trobar alguna. Ara bé, després cal elaborar la informació que permet partir des de zero, actualitzar i articular-la amb un discurs del segle XXI perquè hi ha molts elements que intervenen, com el vestuari, la música, la coreografia i s’ha d’aconseguir quadrar tot això. No crec que ningú pugui dir la recuperació d’un ball o d’un element és l’obra d’una persona concreta, sinó que és un procés col·lectiu i ningú el firma. No crec que la cultura popular tingui autor”.
Investigació i recerca
L’objectiu últim de la recerca folklòrica és la recuperació d’elements que es puguin incorporar al Seguici Popular però la seva finalitat principal és incorporar i convidar a participar activament de la festa a tanta gent com sigui possible. Tanmateix, aquests dos objectius no sempre són fàcils de complir i en el cas de la investigació, la qüestió es complica quan no hi ha documentació prèvia. “De vegades el repte és difícil perquè si bé hi ha elements que estan molt documentats, d’altres se’n tens poques notícies. Si l’element és compartit amb altres poblacions, aquest fet també pot donar pistes. Per exemple, hi ha elements que a Tarragona no existien però sí que ho feien en altres poblacions en un radi d’uns 70 quilòmetres. De fet, a la zona geogràfica del Camp de Tarragona, el Penedès i el sud del massís del Garraf, molts elements s’han pogut mantenir, si no amb un gran número, sí amb qualitat i això és important i ajuda”.
Hi ha elements que tenen molta documentació històrica. “Sí”, afirma Jordi Bertran, “Els Gegants, per exemple, existeixen i estan documentats des del 1425. Això no vol dir que sempre hagin estat iguals, sense canvis, perquè les figures van canviant i els gegants vells són del 1825. Un altre cas seria el Ball de Diables, que existeix com a tal des del 1426 i la darrera vegada que va sortir a Tarragona va ser després de la guerra. A Tarragona havien vingut diables convidats d’altres poblacions, per exemple del Vendrell. L’Ajuntament els llogava perquè els Diables del Vendrell no s’havien perdut. De fet, els primers ajuntaments franquistes, van potenciar el folklore com un signe de normalitat després de la guerra, tot i que li van donar un tractament regionalista molt allunyat del tractament que té ara. Altres exemples els podríem trobar al Ball de Dames i Vells, que estan documentats el 1514 i arriben fins després de la Guerra Civil, moment en el qual són prohibits perquè els versots no agradaven a l’autoritat del moment”.
Aquests són els tres elements del seguici amb més trajectòria. Tot i que segurament en podríem trobar algun més, aquests són prou significatius. “Efectivament”, respon Jordi Bertran. “Tenen els seus orígens a l‘Edat Mitjana i arriben fins avui. Aquests balls, amb tants anys de pervivència, són més fàcils de documentar”. I segueix explicant Jordi Bertran: “A la meitat del segle XV hi va haver a Catalunya una gran crisi econòmica i arran d’això hi ha un grup d’elements que desapareixen a Tarragona, just a la fi del segle XV. Són bona part del bestiari, exceptuant l’Àliga, que l’assumeix el Gremi de Ferrers i la fan perviure fins al segle XIX, i la Mulassa. Però les altres bèsties desapareixen molt aviat i per tant, hi ha poca documentació. Per contra, les bèsties són les millor documentades perquè han quedat consignades en altres poblacions. A l’hora de recuperar-les cal tenir en compte que a Tarragona, les peces les feien artistes i per tant, les peces noves també s’encarreguen a artistes que ajuden a que pervisquin fins a dia d’avui. De tota manera, les peces que coneixem avui, no són fotocòpies de les peces originals, perquè han anat evolucionant, com tot. Al segle XV, la pirotècnia era diferent de l’actual. A Tarragona hi havia tallers de pirotècnia al segle XIV però les carretilles, sense anar més lluny, no tenien els mateixos colors i ni la força dels d’ara”.
L’imaginari popular
D’alguns balls populars n’han quedat dibuixos, alguns gràfics i fins i tot algunes fotografies, producte de la labor de folkloristes que s’han dedicat a la recerca intensiva, com Joan Amades, per exemple. “Hi ha alguns elements que estan millor documentats que altres. Per exemple, quan es va plantejar recuperar el Ball de Pastorets, vam aconseguir trobar una foto de les primeres vegades que va sortir i del Ball de Dames i Vells també en vam trobar alguna. En el cas del bestiari no hi ha fotografies, però sí que podríem considerar les representacions dels capitells, de les gàrgoles i dels retaules, com les fotografies de l’època”.
I apunta Jordi Bertran: “Aquests elements s’encarregaven a artistes locals que, sovint, eren els mateixos que abans havien fet els capitells. En un dels capitells de la catedral de Tarragona hi ha una escena en la que es veuen uns armats vigilant el sepulcre de Jesús. Bé, resulta que la catedral tenia una representació teatral pròpia, que es deia “La Visita al Sepulcre” en la que es representava la resurrecció de Jesús i hi ha dues figures d’armats, com els coneixem ara. És com una mena de foto de com era aquell drama medieval. Doncs així mateix es pot anar traduint en totes les figures del bestiari”.
Està clar que aquesta és una bona pista a seguir en el procés d’investigació folklòrica. “Sí, però en origen no es va utilitzar al 100%. Hi ha estudis europeus sobre la correlació entre la figura del carrer i una gàrgola o un capitell. Nosaltres aquí ho hem anat incorporant progressivament. La imatge de Sant Miquel que surt el dia 23 de setembre amb el Ball de Diables és una còpia del Sant Miquel que hi ha al retaule de la catedral. Les màscares dels Set Pecats Capitals, són tretes de màscares que existeixen a la catedral. Els Gegants Moros avui coneixem, obra de l’escultor Verderol, presenten una curiosa coincidència amb la imatge d’uns tapissos d’orient del segle XIX. No vol dir que siguin còpies però hi ha una inspiració en aquests tapissos. La Negrita de Tarragona va sortir l’any 1859, dos anys després de la fundació, tant del Ron Negrita com de la imatge que dóna nom al rom, que és ben bé com la Negrita de Tarragona i fins i tot en el procés de restauració es va veure que la roba que portava la Negrita original era de ratlles blanques i blaves, com les del rom. Aquest procés d’inspiració sabem que arriba fins al segle XIX. Els artistes trobaven la seva font d’inspiració primer en les catedrals i després en les arts gràfiques, per fer els elements festius. Mai són còpies exactes, però sí que són clares inspiracions”.
La Comissió Assessora del Seguici
“A Tarragona la recuperació s’ha fet amb molts anys”, explica Jordi Bertran. “Hi ha un procés que comença a l’any 1979 i que encara continua, perquè la festa segueix generant nous elements. Penso que aquest és un moment dolç per la seguici de Tarragona perquè mai com ara havien sortit tants elements. La feina de recuperació i d’investigació és molt artesana i és un procés molt curós en el que tothom hi té un paper. A Tarragona els elements que s’han recuperat han comptat amb l’aprovació d’un òrgan molt important que és la Comissió Assessora del Seguici, la feina de la qual és assessorar i vetllar per aquesta cura en tots els elements del seguici i aglutina la part institucional que representa l’Ajuntament, la part tècnica i professional i les entitats que són, al capdavall, les que donen vida al seguici. Aquesta comissió està formada per persones que aporten els seus coneixements des del punt de vista de la història , l’antropologia, etc”.
El cas de la Víbria és força significatiu. “La Víbria no té documentació a Tarragona, però ens va semblar oportú recrear-la, perquè el rei Jaume I la porta al seu casc. Aquí hi va intervenir el Dídac Bertran, que fa fer un detallat estudi heràldic per poder recuperar-la. Hi havia una gran indefinició sobre com eren les víbries perquè les que s’havien fet eren molt rudimentàries, així que vam voler fer un treball d’heràldica perquè l’heràldica ha mantingut una imatge que la tradició popular no havia conservat. Vull dir amb això que en la tasca de recuperació es suma el treball de moltes persones que hi contribueixen, cadascú en la seva faceta i àmbit professional”.
Un altre exemple a tenir en compte en aquest sentit, és el Ball de la Moixiganga. Així ho comenta Jordi Bertran: “La Moixiganga té un vestuari excepcionalment cuidat, amb les mitgetes calades, els barrets amb les flors. Aquests barrets es van voler fer així perquè a totes les moixigangues de Catalunya apareixien flors. De fet, les representacions de danses religioses acostumen a anar lligades a les flors i aquí a Tarragona es va fer tot el barret sencer de flors, treballant-los amb molta cura. Les atxes porten l’escut de la ciutat. De fet, tots els elements tenen detalls de la ciutat. Al Ball de Diables, la Diablessa té una estructura al seu vestuari que és completament històric. Porta la faldilla acampanada subjecta per enaigües i per una sèrie de cercles que l’abomben. Alguns balls l’havien mantingut i altres l’havien perdut i aquí a Tarragona es va decidir que estava bé donar-li a la diablessa aquesta indumentària històrica. Un altre exemple és la Mulassa. Quan la vam recuperar es va fer un estudi en el qual es va comprovar que la Mulassa porta campanetes i no pas picarols. Per tant, vam buscar una persona experta en guarniments d’equins, qui va confirmar que les mules porten campanes i els cavalls porten picarols. Encara que aparentment això no sigui noticiable ni sembli important, jo crec que és un gest molt important, que porta al resultat final”.
El retaule de Santa Tecla
Al llarg de la celebració de la festa major, hi ha una altra representació que sobresurt per ser molt significativa: el retaule de Santa Tecla. Jordi Bertran explica: “El retaule no és una recuperació sinó que és una creació nova basada en la gestualitat i en moviments coreogràfics antics. Enguany fa vint anys que l’Esbart Santa Tecla va iniciar aquest procés i és una peça modèlica creada a partir d’uns moviments coreogràfics patrimonials de Catalunya. L’Esbart Santa Tecla i el seu director, Jaume Guasch, van crear una representació de la vida de la santa. De vides de Santa Tecla en tenim dues de documentades: una és medieval i l’altra es correspon al ball parlat de Santa Tecla, basat en un text antic i per tant, el retaule va buscar un marc litúrgic a la catedral per poder-lo representar. Penso que també és important aclarir que Santa Tecla va ser un personatge històric i és a partir de la vida i la mort d’aquesta persona, que neix la festa”.
La casa de la festa i la Santa Tecla dels nens
La Festa Major és per a tothom, grans i petits i els petits també hi participen activament contribuint a engrandir-la mentre la gaudeixen. En aquest sentit, Tarragona compta amb un equipament que facilita aquesta tasca, no només els dies que toca, sinó durant tot l’any, que és la Casa de la Festa. “La Casa de la Festa és un equipament històric. A Tarragona, a l’edat mitjana conservaven els seus elements en un lloc que en deien la Casa dels Entremesos, perquè ja tenien la idea que els elements festius eren un bé comú que calia conservar. A València la Casa de les Roques o dels Castells arrenca al segle XV. Les roques són com una mena d’escenaris mòbils que anaven muntats sobre carros estirats per cavalls. A Tarragona també estan documentats. La Casa de la Festa és un equipament que fa la funció de conservació, perquè abans els elements es guardaven en 17 locals diferents, i també fa feina de divulgació d’explicació de la Festa, articulant el que s’hi diu. Ara s’està en procés de completar la dinàmica audiovisual de la Casa”.
Tanmateix, per a Jordi Bertran, hi ha un aspecte de la Casa de la Festa que no s’ha tingut en compte i que li resulta preocupant: “No s’ha fet un pla de dinamització de la Casa i tot i que és un equipament viu, necessita dinamització i elements de suport al que s’hi explica, com per exemple so. No s’entén la festa sense música, so, soroll fins i tot. La festa mai és silenci, excepte en moments molt concrets, quan impera la dimensió religiosa i per tant, a la Casa de la Festa li resulta imprescindible una banda sonora permanent, que ara no té, que acosti la festa als visitants i ajudi a entendre-la”.
Pel que fa a la Santa Tecla Petita, Jordi Bertran opina i adverteix: “A mi em sembla molt bé que els nens tinguin Santa Tecla a les escoles, accés i coneixement de les peces, que hi hagi activitats didàctiques, però hi ha un aspecte amb el que cal anar molt en compte (i això no ho dic jo sinó que ho diu un premi de Cultura Popular que és el Bienve Moya de Vilanova i la Geltrú, la primera persona que valora aquest model festiu i que té una òptica moderna del segle XX) i és el perill que suposa la infantilització de la festa. Tinc la percepció que alguns actes que es deriven de la Santa Tecla Petita es fan més per cobrir la necessitat il·lusòria i inexistent de sumar activitats noves, que per una necessitat real. Cal ser molt prudent. Està documentat que una festa, just abans de començar la seva decadència, s’infantilitza. S’ha d’anar molt en compte que tota aquesta feina que es fa molt bé, no sigui excloent de la cura pels elements grans. No pot ser que en ocasions, els elements petits supleixin els grans. En altres festes del mateix caràcter, com la Patum petita o el Sant Fèlix petit, està molt acotada la participació dels infants a la festa i el que és positiu d’això no s’ha de convertir en una qüestió de suplència de res. De vegades a les escoles hi van els elements petits i jo no sé si és el més adequat, perquè els elements són els grans, no pas els petits. El que passa és que és molt més fàcil i econòmic moure un element petit que un de gran”.
I segueix explicant Jordi Bertran: “Tanmateix, em consta que la Comissió del Seguici ja està pendent d’aquesta qüestió i n’estan parlant. La Santa Tecla Petita ha de ser una còpia del seguici gran i hi ha coses que no s’estan copiant exactament. Els elements de la festa són per la festa i no poden sortir en inauguracions o actes protocol·laris. Està molt estudiat que les festes rituals es caracteritzen perquè només passen el dia que toca i els petits, com que han d’aprendre dels grans, han de fer el mateix que els grans, i això vol dir que com els grans, només han de sortir el dia que toca. Que surtin els nens ho trobo més que positiu però aquest fet no pot ser suplent de res i per mi hi ha símptomes que la Tecla Petita supleix moments de la Santa Tecla gran i per aquí podem tenir una fuga de no cura de la festa, quan el que estem buscant és tot el contrari i que els nens entenguin que repeteixen uns moviments, que tenen un significat i això se’ls ha d’explicar i se’ls hi ha de fer entendre”.
Santa Tecla Gloriosa,
Mare dels Tarragonins,
Què tenim per dinar?
Espineta amb cargolins.
Toca Peron! I Bona festa major per tothom.
Està clar que aquesta és una bona pista a seguir en el procés d’investigació folklòrica. “Sí, però en origen no es va utilitzar al 100%. Hi ha estudis europeus sobre la correlació entre la figura del carrer i una gàrgola o un capitell. Nosaltres aquí ho hem anat incorporant progressivament. La imatge de Sant Miquel que surt el dia 23 de setembre amb el Ball de Diables és una còpia del Sant Miquel que hi ha al retaule de la catedral. Les màscares dels Set Pecats Capitals, són tretes de màscares que existeixen a la catedral. Els Gegants Moros avui coneixem, obra de l’escultor Verderol, presenten una curiosa coincidència amb la imatge d’uns tapissos d’orient del segle XIX. No vol dir que siguin còpies però hi ha una inspiració en aquests tapissos. La Negrita de Tarragona va sortir l’any 1859, dos anys després de la fundació, tant del Ron Negrita com de la imatge que dóna nom al rom, que és ben bé com la Negrita de Tarragona i fins i tot en el procés de restauració es va veure que la roba que portava la Negrita original era de ratlles blanques i blaves, com les del rom. Aquest procés d’inspiració sabem que arriba fins al segle XIX. Els artistes trobaven la seva font d’inspiració primer en les catedrals i després en les arts gràfiques, per fer els elements festius. Mai són còpies exactes, però sí que són clares inspiracions”.
La Comissió Assessora del Seguici
“A Tarragona la recuperació s’ha fet amb molts anys”, explica Jordi Bertran. “Hi ha un procés que comença a l’any 1979 i que encara continua, perquè la festa segueix generant nous elements. Penso que aquest és un moment dolç per la seguici de Tarragona perquè mai com ara havien sortit tants elements. La feina de recuperació i d’investigació és molt artesana i és un procés molt curós en el que tothom hi té un paper. A Tarragona els elements que s’han recuperat han comptat amb l’aprovació d’un òrgan molt important que és la Comissió Assessora del Seguici, la feina de la qual és assessorar i vetllar per aquesta cura en tots els elements del seguici i aglutina la part institucional que representa l’Ajuntament, la part tècnica i professional i les entitats que són, al capdavall, les que donen vida al seguici. Aquesta comissió està formada per persones que aporten els seus coneixements des del punt de vista de la història , l’antropologia, etc”.
El cas de la Víbria és força significatiu. “La Víbria no té documentació a Tarragona, però ens va semblar oportú recrear-la, perquè el rei Jaume I la porta al seu casc. Aquí hi va intervenir el Dídac Bertran, que fa fer un detallat estudi heràldic per poder recuperar-la. Hi havia una gran indefinició sobre com eren les víbries perquè les que s’havien fet eren molt rudimentàries, així que vam voler fer un treball d’heràldica perquè l’heràldica ha mantingut una imatge que la tradició popular no havia conservat. Vull dir amb això que en la tasca de recuperació es suma el treball de moltes persones que hi contribueixen, cadascú en la seva faceta i àmbit professional”.
Un altre exemple a tenir en compte en aquest sentit, és el Ball de la Moixiganga. Així ho comenta Jordi Bertran: “La Moixiganga té un vestuari excepcionalment cuidat, amb les mitgetes calades, els barrets amb les flors. Aquests barrets es van voler fer així perquè a totes les moixigangues de Catalunya apareixien flors. De fet, les representacions de danses religioses acostumen a anar lligades a les flors i aquí a Tarragona es va fer tot el barret sencer de flors, treballant-los amb molta cura. Les atxes porten l’escut de la ciutat. De fet, tots els elements tenen detalls de la ciutat. Al Ball de Diables, la Diablessa té una estructura al seu vestuari que és completament històric. Porta la faldilla acampanada subjecta per enaigües i per una sèrie de cercles que l’abomben. Alguns balls l’havien mantingut i altres l’havien perdut i aquí a Tarragona es va decidir que estava bé donar-li a la diablessa aquesta indumentària històrica. Un altre exemple és la Mulassa. Quan la vam recuperar es va fer un estudi en el qual es va comprovar que la Mulassa porta campanetes i no pas picarols. Per tant, vam buscar una persona experta en guarniments d’equins, qui va confirmar que les mules porten campanes i els cavalls porten picarols. Encara que aparentment això no sigui noticiable ni sembli important, jo crec que és un gest molt important, que porta al resultat final”.
El retaule de Santa Tecla
Al llarg de la celebració de la festa major, hi ha una altra representació que sobresurt per ser molt significativa: el retaule de Santa Tecla. Jordi Bertran explica: “El retaule no és una recuperació sinó que és una creació nova basada en la gestualitat i en moviments coreogràfics antics. Enguany fa vint anys que l’Esbart Santa Tecla va iniciar aquest procés i és una peça modèlica creada a partir d’uns moviments coreogràfics patrimonials de Catalunya. L’Esbart Santa Tecla i el seu director, Jaume Guasch, van crear una representació de la vida de la santa. De vides de Santa Tecla en tenim dues de documentades: una és medieval i l’altra es correspon al ball parlat de Santa Tecla, basat en un text antic i per tant, el retaule va buscar un marc litúrgic a la catedral per poder-lo representar. Penso que també és important aclarir que Santa Tecla va ser un personatge històric i és a partir de la vida i la mort d’aquesta persona, que neix la festa”.
La casa de la festa i la Santa Tecla dels nens
La Festa Major és per a tothom, grans i petits i els petits també hi participen activament contribuint a engrandir-la mentre la gaudeixen. En aquest sentit, Tarragona compta amb un equipament que facilita aquesta tasca, no només els dies que toca, sinó durant tot l’any, que és la Casa de la Festa. “La Casa de la Festa és un equipament històric. A Tarragona, a l’edat mitjana conservaven els seus elements en un lloc que en deien la Casa dels Entremesos, perquè ja tenien la idea que els elements festius eren un bé comú que calia conservar. A València la Casa de les Roques o dels Castells arrenca al segle XV. Les roques són com una mena d’escenaris mòbils que anaven muntats sobre carros estirats per cavalls. A Tarragona també estan documentats. La Casa de la Festa és un equipament que fa la funció de conservació, perquè abans els elements es guardaven en 17 locals diferents, i també fa feina de divulgació d’explicació de la Festa, articulant el que s’hi diu. Ara s’està en procés de completar la dinàmica audiovisual de la Casa”.
Tanmateix, per a Jordi Bertran, hi ha un aspecte de la Casa de la Festa que no s’ha tingut en compte i que li resulta preocupant: “No s’ha fet un pla de dinamització de la Casa i tot i que és un equipament viu, necessita dinamització i elements de suport al que s’hi explica, com per exemple so. No s’entén la festa sense música, so, soroll fins i tot. La festa mai és silenci, excepte en moments molt concrets, quan impera la dimensió religiosa i per tant, a la Casa de la Festa li resulta imprescindible una banda sonora permanent, que ara no té, que acosti la festa als visitants i ajudi a entendre-la”.
Pel que fa a la Santa Tecla Petita, Jordi Bertran opina i adverteix: “A mi em sembla molt bé que els nens tinguin Santa Tecla a les escoles, accés i coneixement de les peces, que hi hagi activitats didàctiques, però hi ha un aspecte amb el que cal anar molt en compte (i això no ho dic jo sinó que ho diu un premi de Cultura Popular que és el Bienve Moya de Vilanova i la Geltrú, la primera persona que valora aquest model festiu i que té una òptica moderna del segle XX) i és el perill que suposa la infantilització de la festa. Tinc la percepció que alguns actes que es deriven de la Santa Tecla Petita es fan més per cobrir la necessitat il·lusòria i inexistent de sumar activitats noves, que per una necessitat real. Cal ser molt prudent. Està documentat que una festa, just abans de començar la seva decadència, s’infantilitza. S’ha d’anar molt en compte que tota aquesta feina que es fa molt bé, no sigui excloent de la cura pels elements grans. No pot ser que en ocasions, els elements petits supleixin els grans. En altres festes del mateix caràcter, com la Patum petita o el Sant Fèlix petit, està molt acotada la participació dels infants a la festa i el que és positiu d’això no s’ha de convertir en una qüestió de suplència de res. De vegades a les escoles hi van els elements petits i jo no sé si és el més adequat, perquè els elements són els grans, no pas els petits. El que passa és que és molt més fàcil i econòmic moure un element petit que un de gran”.
I segueix explicant Jordi Bertran: “Tanmateix, em consta que la Comissió del Seguici ja està pendent d’aquesta qüestió i n’estan parlant. La Santa Tecla Petita ha de ser una còpia del seguici gran i hi ha coses que no s’estan copiant exactament. Els elements de la festa són per la festa i no poden sortir en inauguracions o actes protocol·laris. Està molt estudiat que les festes rituals es caracteritzen perquè només passen el dia que toca i els petits, com que han d’aprendre dels grans, han de fer el mateix que els grans, i això vol dir que com els grans, només han de sortir el dia que toca. Que surtin els nens ho trobo més que positiu però aquest fet no pot ser suplent de res i per mi hi ha símptomes que la Tecla Petita supleix moments de la Santa Tecla gran i per aquí podem tenir una fuga de no cura de la festa, quan el que estem buscant és tot el contrari i que els nens entenguin que repeteixen uns moviments, que tenen un significat i això se’ls ha d’explicar i se’ls hi ha de fer entendre”.
Santa Tecla Gloriosa,
Mare dels Tarragonins,
Què tenim per dinar?
Espineta amb cargolins.
Toca Peron! I Bona festa major per tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada