Entrevista a Martí Gironell: "La literatura del país ha de donar a conèixer personatges, reivindicar-los i lligar-los a la pròpia història"

El naixement de la darrera novel·la de l’escriptor i periodista Martí Gironell (Besalú, 1971) gira a l’entorn d’una casualitat. Un dia, en Gironell estava fullejant un diari quan, de cop i volta, la notícia que s’estava restaurant una mòmia egípcia que hi ha a Montserrat, li va cridar l’atenció. Què hi fa una mòmia egípcia a Montserrat? Com hi ha anat a parar? En quines circumstàncies? La notícia també incloïa una fotografia en blanc i negre d’un monjo que havia viscut al monestir de Montserrat, el pare Bonaventura Ubach (Barcelona, 1879 – Montserrat, 1960), i al peu de foto hi deia “El pare Bonaventura Ubach, és el responsable de portar aquesta mòmia i molts altres tresors de l’orient bíblic a Montserrat”. Aquest va ser el punt d’arrencada d’en Gironell. De moment no va saber ben bé què fer de la informació que anava obtenint sobre el pare Ubach, però a mesura que anava endinsant-se en aquesta història, va entendre que calia posar sobre paper i des d’una visió novel·lada i moderna, la història del pare Bonaventura Ubach, barrejant una part (la més important) de biografia i una altra part de novel·la, per obtenir finalment, l’èxit literari del moment en català, “L’arqueòleg”.

“L’arqueòleg” va sortir el 25 de novembre i estic molt content de com està anant”, comenta satisfet en Gironell. “Va ser el llibre més venut el Nadal passat i per Sant Jordi va estar entre els tres més venuts. Estic molt content perquè la gent respon i quan em demanen que els hi firmi el llibre, m’adono que sovint no es tracta d’un lector puntual de “L’arqueòleg”, sinó que també porten els altres títols que he escrit. Aleshores veig que he anat fent una parròquia i això em fa molta il·lusió”.

En aquest moment “L’arqueòleg”, de Martí Gironell segueix formant part de la llista dels deu llibres més venuts. “Va oscil·lant entre el cinquè, el setè, el quart, va pujant i baixant. Des del mes de novembre fins aquí han passat molts mesos i no es pot menysprear la gran competència que té. Tenim la percepció que els llibres duren cada vegada menys i que perquè es mantinguin a les llibreries, han de comptar amb una gran implicació de l’autor. Això jo ho he tingut sempre molt clari. El llibre no té cames i l’has d’acompanyar, no té rodes i l’has de portar i l’has de defensar a tort i a dret a tot arreu”.

La feina de promoció del llibre no és pas poca ni baladí, però en Gironell comenta que també resulta molt gratificant fer-la. “Quan arribes a un lloc i t’esperen 70 persones o ni que només n’hi hagi 15, saps que totes 15 marxaran amb el llibre i que en seran uns bons prescriptors, ajudant molt al boca-orella. Ara bé, això cal treballar-ho. Cal que la novel·la estigui bé i que a la gent li agradi. Això farà que la recomani, que la regali, que la faci córrer”.

Sense anar més lluny, quan es va fer la presentació de “L’arqueòleg” a Tarragona, explica en Martí Gironell: “Es va fer a El Corte Inglés. Aquell dia van posar una pila enorme d’exemplars en una taula llarga i jo era allà, voltant-hi al davant. Quan veia algú que s’aturava a la pila, que agafava el llibre, que es mirava la contraportada, li deia, “escolta, vols que te l’expliqui? Més que res perquè, com que en sóc l’autor t’ho puc explicar de viva veu que sempre és millor”. A la gent això els sorprenia i també els feia gràcia i al final, molts van acabar emportant-se el llibre a casa”. I somriu satisfet mentre ho explica.

L’arqueòleg

“No coneixia el pare Ubach abans de llegir la notícia al diari, però em va cridar molt l’atenció”, comenta en Gironell. “Vaig posar-me en contacte amb Montserrat i el cap de premsa em va respondre: “el pare Ubach, quin personatge!”. A Montserrat em van donar un munt de documentació, una biografia que s’havia escrit sobre ell i em va deixar fotocopiar el seu primer llibre de viatges de l’any 1913”. Així va començar en Gironell el seu treball.

Ras i curt: “Bonaventura Ubach era un monjo de Montserrat que el 1911 tenia la dèria de fer la bíblia en català, perquè no n’hi havia cap”, argumenta en Martí Gironell. “Ell era un biblista, que havia estudiat els textos sagrats a l’Escola Bíblica de Jerusalem i li feia molta ràbia que no tinguéssim una Bíblia en català. Per tant, li va proposar a l’abat d’aquella època que el deixés viatjar pels indrets bíblics, d’on Ubach volia extraure tot el que pogués per fer la Bíblia en català, il·lustrada, amb fotos i dibuixos. A banda, també volia recollir i portar tot de peces, arqueològiques i també de flora i fauna, per fer un museu que ajudés a la gent a entendre el que s’explica a l’Antic Testament i que veient-ho i tocant-ho, ho poguessin entendre”.

Està clar, doncs: el pare Ubach era un aventurer que anava pel món armat només amb la seva pròpia fe. Però al mateix temps era un visionari que tenia un concepte museístic molt modern. “El pare abat li va dir que sí a l’Ubach”, segueix en Gironell “i per tant, el pare Ubach va viure, durant 35 anys, des del 1911 fins al 19454, constants viatges d’anada i tornada de Terra Santa a Montserrat, interromputs per la Primera Guerra Mundial. Va travessar Egipte, fins al Sinaí, Jerusalem, Jordània, Síria, Mesopotàmia, Babilònia (l’actual Iraq), tota la zona del Wadi Rum, Petra i fins a Grècia, perquè el Nou Testament està escrit en grec. Tot això fa que passi mil i una aventures al més pur estil Indiana Jones. Els seus llibres de viatges són dietaris d’un viatger per aquelles terres, en les que explica les peripècies i l’odissea que va viure per aconseguir la mòmia egípcia, per exemple, regatejant amb el director del museu del Caire o portant peces històriques, les quals, estan totes inventariades i amb el seu corresponent rebut perquè mai ningú pogués acusar Montserrat d’espoli o de saqueig”.

El pare Ubach va coincidir a Terra Santa amb distints arqueòlegs britànics que han passat a la història, com Leonard Wooley, per exemple, però també va trobar espoliadors britànics que no tenien tanta cura ni eren tan legals com ell. Gironell ho explica així: “Al llibre també hi ha una crítica ferotge a aquell moment en el que francesos i britànics es repartien el botí colonial, mentre ell, un català vestit d’àrab, parlant àrab i amb una colla de beduïns primer i amb un atrotinat Ford T després, anant des d’Alep (a Síria) fins a Bagdad, va recorrent la pàtria d’Abraham i de Moisès, per traduir la Bíblia al català i posar les bases per construir el Museu Bíblic que, tot just ara, fa 100 anys que va obrir les portes”.

El Museu Bíblic del pare Ubach

“Quan entres al museu bíblic i ja has llegit el llibre, fa molta gràcia saber la història que hi ha rera aquelles peces, com va costar aconseguir-les i portar-les, tant a nivell econòmic (només disposava de 10.000 pessetes) com a nivell personal. L’Ubach va haver de posar tot el seu enginy i tota la seva traça en aconseguir el que volia. Era un home molt respectuós, obert de ment, de mires, però mai imposava el seu criteri a ningú”, comenta Gironell amb una evident admiració pel personatge que a hores d’ara, tant bé coneix. I continua: “Era un Indiana Jones sense fuet ni pistola. Això sí, era molt persuasiu i molt cabut (Hauré de fer més o menys giragonses però ho aconseguiré). Si volia fotografiar una noia perquè li havia semblat veure en la seva cara un personatge que s’imaginava de la Bíblia, volia aquella foto encara que per la cultura islàmica és impossible fer una foto a una noia, però ell se les va enginyar perquè el pare li donés permís per fer aquella foto. Com? Doncs en el llibre s’explica aquesta anècdota, entre moltes altres coses que li passen”.

A “L’arqueòleg” també s’hi expliquen molts detalls de les cultures beduïna i àrab, que en Martí Gironell ha extret dels diaris del pare Ubach i de la documentació que s’ha anat procurant, a mesura que ha anat escrivint el llibre. “He barrejat aquests trets culturals amb històries, llegendes, rituals i tradicions àrabs. Això enriqueix tot el relat perquè aquest, no deixa de ser un llibre de viatges, d’aventures, que permet conèixer el bressol de les civilitzacions: l’egípcia, la babilònica i la mesopotàmica; conèixer països que en aquell moment estaven emergint sota els paraigües imperials dels francesos i els britànics, abans que arribessin els italians i els nazis. I en tot aquest poti-poti, hi havia un català per allà al mig, fent de les seves. És al·lucinant!”.

Malgrat totes les seves aventures i el que va arribar a aconseguir, el pare Bonaventura Ubach era un perfecte desconegut per a la immensa majoria de gent. Com pot ser que no el coneguéssim, abans de “L’arqueòleg”? “Els lectors que ja han llegit el llibre, sovint es pregunten el mateix. L’Ubach era un monjo que a principis del segle XX s’embolica la manta al cap (i mai tan ben dit) i se’n va a fer un París-Dakar en camell”, bromeja en Martí Gironell. “Com t’ho faries per travessar el desert amb unes condicions mínimes? perquè anava amb un esclop i una espardenya, molt a la catalana, amb el mínim pressupost no fos cas que gastéssim… Clar, és increïble, i tot, només per la tossuderia de recollir aquest coneixement, portar-lo aquí i compartir-lo amb els catalans”.

Tot recaptant proves de l’existència real de les històries bíbliques

No es pot perdre de vista l’objectiu que el pare Ubach es va marcar: reunir proves de l’existència real de les històries bíbliques. “Amb això sí que es fot una colla de trucs als morros força importants”, diu en Martí Gironell francament, “perquè tot i anant armat amb una gran fe, topa amb algunes coses que un altre diria per aquí no anem bé, això m’ho desmenteix, això altre m’ho desmunta, però ell sempre acaba trobant una explicació teològica al fet o al moment, però el lector va veient que allò no s’aguanta per enlloc. Si el lector té un coneixement religiós obtindrà una lectura d’aquesta novel·la diferent d’algú que no la tingui, però això no impedeix que passi una gran aventura, un gran viatge, que faci grans descobertes al costat del pare Ubach i de la resta de personatges que l’acompanyen”.

Un d’aquests personatges és el pare Joseph Vandervorst, que acompanya a Ubach des de l’inici del viatge, travessant el Sinaí i Egipte fins a la terra promesa, tot reproduint plegats el viatge de Moisès i els israelites fins arribar a Jerusalem. En Martí Gironell comenta sobre aquest personatge: “És un monjo belga que va existir i que va estar estudiant amb l’Ubach a l’Escola Bíblica. Es deia Joseph Vandervorst. D’ell només en sabem el nom i en tenim una foto que li va fer l’Ubach. No en sabem res més i això m’ha permès crear un personatge com una mena de Sancho Panza del Quixot. Quan l’Ubach està esverat, l’altre el fa tocar de peus a terra (Ubach, per aquí no anem bé, Ubach, vols dir que d’aquí no en sortirem malparats? Ubach ves alerta). I a part, també em permet fer-li fer coses que l’Ubach no pot fer com per exemple, enamorar-se d’una beduïna i penjar els hàbits per aquesta beduïna. Em serveix per tractar la figura d’aquell monjo que se n’ha hagut de fer per obligació, perquè les famílies es treien de sobre els fills que no eren l’hereu i els enviaven al seminari. Així, mentre l’Ubach fa un viatge cap a un objectiu molt concret, l’altre fa un viatge interior per veure què està fent aquí, si realment aquesta és la seva vida, si això és el que vol fer. El llibre, per tant, té moltes lectures, moltes capes, més enllà dels viatges i les aventures”.

Moltes aventures en un sol any

“Jo agafo només un any de la vida de l’Ubach, des que es planteja el que vol fer, fins el 27 d’abril de 1911, quan s’obre el museu. Però clar, això no vol dir que ell no continués viatjant. He agafat els elements més importants i he traçat un viatge en dues etapes, amb personatges diferents a la primera part i a la segona, amb un fil conductor que és ell, la seva història i la seva dèria”.

Un dels llocs que més sovint visita el pare Ubach, és el Caire. En Martí Gironell explica una anècdota força aclaridora: “Al Museu del Caire el coneixien molt i amb en Reginald Engelbach, que és el director d’aquella època, eren col·legues. Hi ha una fundació a Montserrat que ha cuidat molt tota la col·lecció egípcia i van fer, ara fa 5 anys, un llibre il·lustrat amb els objectes que ell va portar. Per fer aquest catàleg, els responsables van anar fins al Museu del Caire per parlar amb la seva conservadora, amb qui van contrastar dades, especialment d’una figura en concret. La conservadora va buscar als arxius i va treure la fitxa amb el rebut dient: “Si si, això ho va comprar l’any 22 un tal Bonaventura Ubach, i va pagar tantes lliures; aquest home sabia, realment, què es feia i què comprava”. Són anècdotes com aquesta que demostren la importància i la dimensió del personatge. Això és el que m’empès a endinsar-me en una història així i donar-lo a conèixer, perquè penso que també és un servei que ha de fer la literatura d’aquest país: no només donar a conèixer personatges i reivindicar-los sinó també lligar-los a la pròpia història”.

Un llistó altíssim de cara a propers treballs

Fins al moment, en Martí Gironell ha aconseguit un gran èxit en tots els llibres que ha publicat, especialment amb “El pont dels jueus” i “La venjança del bandoler”, del qual ha venut 15.000 exemplars. Com serà el pròxim llibre? “Encara no ho puc dir ben bé”, respon en Gironell amb un mig somriure, “però tinc clar de què anirà. Penso que és una història que mereix molt la pena i em resulta igual de fascinant que “L’arqueòleg”. Espero que el públic l’accepti bé. Jo m’hi dedicaré tant o més que amb aquesta. Això és un ofici i en vas aprenent a mesura que vas fent llibres l’un darrer l’altre. Però tot i així, estic molt il·lusionat amb el nou projecte”.

En Martí Gironell és un treballador incansable, amb una voluntat de ferro per aconseguir els objectius que s’ha marcat. “Procuro fer-ho sempre el millor que sé i puc. No em permeto adormir-me als llorers perquè un llibre o dos o tres, hagin tingut èxit. Quan vaig lliurar a l’editorial “L’arqueòleg”, ja em vaig posar a treballar en la història que m’ocupa ara perquè, arran d’haver estat en contacte amb Montserrat, vaig descobrir una cosa d’un altre monestir, en el que hi ha un personatge que em va cridar molt l’atenció... en fi…”.

Caldrà esperar a veure i llegir les novetats i mentre, que tinguem tots plegats bones lectures.

Entrevista a Ramce Oña: “Ja és hora que l’art contemporani comenci a jugar el seu paper”

Passa de vegades. Una persona qualsevol es planta davant d’un quadre i la contemplació de la imatge que l’artista hi ha deixat plasmada, fa que l’espectador, d’una forma automàtica i pràcticament immediata, es senti atret cap a l’escena que contempla que, posem per cas, és un paisatge. Aleshores, amb l’ànim dins el quadre, l’espectador pot caminar pels seus paisatges i descobrir, des de l’interior del propi quadre, racons i raconets que s’amaguen a la vista. Si el paisatge del quadre és prou ampli, frondós i detallat, la contemplació pot durar hores, dies, i es pot repetir l’experiència en cada nova ocasió. L’ànim en revolta i permanent urgència apaivaga momentàniament la seva fúria pel fet de trobar-se en un lloc de calma. Molts cops, trobar aquest espai de pausa enmig d’una ciutat, és com trobar un oasi al desert.

Pintor de renom internacional

“Projecte Oasis”. Així és com l’artista d’origen cubà Ramon Cecilio Oña, “Ramce” (Ciutat de La Havana), ha titulat l’obra més gran, pel que fa a les dimensions, que ha portat a terme fins al moment. Ramce és un pintor de renom internacional que malgrat el seu impressionant currículum i una obra que l’avala per ella mateixa, no és excessivament conegut a casa nostra. A l’haver de Ramce hi ha una quantitat de premis internacionals impressionant: com a pintor, 26 primers premis, 14 segons premis, 1 accèssit i 5 mencions; com a dissenyador gràfic, 19 primers premis, 23 Segons Premis i 11 mencions; com a com a humorista gràfic, 34 Primers Premis, 25 Segons Premis i 32 mencions. Haver participat en115 mostres col·lectives a Bulgària, Canadà, Cuba, Finlàndia, Holanda, Itàlia, Japó, Mèxic, Nicaragua, l’antiga URSS, Alemanya, Estats Units i Espanya . Des de l’any 1972 i fins a dia d’avui ha realitzat un total de 47 exposicions personals a Angola, Alemanya, Cuba, Mèxic, Espanya, Estats Units i Japó, en les que ha ensenyat al món la seva prolífica obra que arriba a un total de 2.435 quadres, la majoria d’ells de grans dimensions.

En aquest moment Ramce viu a Tarragona i des del mes de setembre de 2010 es dedica a la grandiosa pintura mural de l’aparcament de Saavedra. “Li vaig posar “Oasis” al projecte perquè calia donar vida a aquest espai de l’aparcament”, explica Ramce. “Els túnels i els aparcaments són, en general, llocs amb poca gràcia i fins i tot una mica tenebrosos. Aquesta part de Saavedra, a més, estava força deteriorada perquè hi havia filtracions i humitats que calia arreglar abans d’iniciar el treball d’aquest mural, en el qual, volia plasmar la naturalesa, aquesta naturalesa que estem fent malbé cada dia. Ubicar-la en un espai d’aquestes característiques era com trobar un oasi al desert. Per això porta aquest nom”.

La impressionant pintura que s’allargassa per les parets del túnel a banda i banda, és un paisatge lineal, continu, amb unes enormes dosis de surrealisme. “Ens trobarem en un ambient molt agradable, que encomanarà pau, un ambient que convidarà a la gent a connectar-se amb aquest espai”.

Ramce viu a Tarragona i des del mes de setembre de 2010 es dedica a la grandiosa pintura mural de l’aparcament de Saavedra.

Un paisatge lineal

La distribució del mural va d’esquerra a dreta. “Efectivament”, aclareix Ramce. “El paisatge comença de dia i acaba de nit. En aquest moment del treball he acabat la fase de dia i ara que ja estic a la segona paret, on comença la nit”. Perquè és així? “Doncs perquè en el paisatge, el públic hi trobarà tot el que hi ha a la naturalesa, vist des d’una perspectiva onírica, com potser es podria veure en somnis. Per tant, no s’hi veurà un paisatge que es pugui identificar en cap lloc concret, sinó un d’imaginari que jo tinc al cap. Així sorgeix aquest procés creatiu en el que plasmo el que vull expressar i com vull que es vegi dins l’obra. Vull que la gent senti la natura i s’hi connecti per començar a estimar-la i a respectar-la més. Vull que aquest mural toqui les fibres sensibles de les persones que de vegades, passen entremig del paisatge natural sense prestar-li cap atenció”.

El treball creatiu, la planificació i la realització del Projecte Oasis és una feina de volum considerable per la gran quantitat d’elements distints que conté el mural i també, pel grau de detallisme que té cada un d’aquests elements. “Aquest mural porta molta feina i conté molta informació. És un treball que, tot i que es conclourà en breu, per enllestir-se del tot, per donar-lo per acabat i perquè s’hi pugui veure tot el que jo he imaginat, caldria disposar de més temps, ben bé d’un any i mig més per poder fer tota la feina. Ara bé, quan s’obri el túnel, el públic hi veurà una pintura completament acabada, que contindrà molta informació per a tots els gustos”.

Tanmateix, la intenció de Ramce amb aquest treball va una mica més enllà de la qüestió purament estètica. Ell ho explica així: “Les persones que vegin l’obra i la mirin amb profunditat, ni que sigui només per fragments, experimentaran una sensació que les connectarà amb el seu jo intern i segurament sentiran coses. Hi ha molta poesia en tot el mural. El plantejament és molt oníric. Estic jugant amb el realisme i introduint-hi elements surrealistes, de manera que l’espectador es podrà fer preguntes, rememorar moments, sentir coses de la seva vida. Són petites bogeries que se m’acuden i que deixo plasmades aquí”.

Quan el públic visita una exposició en una galeria d’art, la galeria reuneix una sèrie de condicions d’ambientació, il·luminació i fins i tot fil musical, que afavoreixen la contemplació de les obres exposades de la millor manera possible. Està clar que el Projecte Oasis de Saavedra, almenys de moment, no disposa d’aquestes facilitats: “El túnel s’ha d’ambientar col·locant-hi una il·luminació d’acord amb el meu projecte i està previst que es faci”, explica Ramce. A banda, el pintor també va iniciar l’obra pensant en altres usos que se li puguin donar: “Jo penso que la millor manera perquè el públic pugui veure l’obra és que les persones puguin transitar pel túnel. Això significa que caldria anular un carril per als cotxes, deixant el túnel només en entrada o només en sortida. Espero que aquesta qüestió es tingui en compte. La considero força important”.

Experiència innovadora a Tarragona

A Tarragona, aquesta és una experiència innovadora i la ciutat, a banda de guanyar un actiu estètic, també podrà disposar d’aquests espai per portar-hi a terme esdeveniments culturals de petit format. “Penso honestament que a Tarragona li falten alguns espais per portar-hi a terme actes culturals. Ja és hora que tot el contemporani, el nou, comenci a jugar el seu paper, perquè cal deixar un legat a la següent generació. Només cal veure l’exemple dels romans, que van deixar la seva ciutat, els seus monuments, les seves construccions, per a les generacions següents. D’això Tarragona en sap molt. Ara ens toca a nosaltres: hem de deixar el nostre legat artístic als que ens venen al darrera”.

I continua argumentant Ramce: “Tarragona aspira a ser referent cultural a Europa però en aquest moment, no estic segur que estigui en condicions de ser-ho, perquè les comissions avaluadores tenen en compte, no només el que hi ha, sinó també el que es fa. Jo crec que si Tarragona vol ser capital Europea de la Cultura el 2022, ha de fer dues coses: un canvi de mentalitat i un anàlisi que indiqui exactament què es vol fer. A partir d’aquí cal fer una planificació que permeti anar recollint els valors que hi ha a la ciutat, idees que permetin créixer i que vinguin de persones que estimin la cultura. Per créixer cal fomentar els projectes i no ofegar-los en el moment que sorgeixen. En aquest moment hi ha moltes persones que tenen coses a dir però que sovint, troben que no tenen un espai on dir-les. Ara tindran també el túnel de Saavedra. Penso que aquest treball canvia completament el sentit de l’aparcament i més encara si s’hi fan dues voreres perquè la gent hi pugui transitar i veure l’obra com a mostra de les coses noves que s’estan fent a la Tarragona. Potser a partir d’aquest túnel es llencin altres projectes novedosos. Per exemple, aquí s’hi poden fer concerts de càmera o de jazz, xerrades d’art, representacions teatrals de petit format… Penso que si aquest túnel es gestiona com un espai que, integrat a l’aparcament, ha de donar diners a tota costa, es farà malbé de seguida com a espai polivalent per a altres usos. Espero que això no passi”.

“Jo pinto amb acrílic”, aclareix Ramce. “Quan vaig començar, les parets estaven en força mal estat i per tant, el primer que va caldre va ser sanejar-les per deixar-les el més semblant possible a una tela. Un cop fet aquest treball previ, pel que fa a la pintura en sí, vaig força de pressa, perquè es tracta de dues parets molt llargues, de 71 i 68 metres respectivament. Procuro treballar ràpid sense descuidar la qualitat. De fet, treballo al ritme que ho he fet sempre, però tot i així, fa set mesos que el túnel està tancat i això és molt de temps”.

‘Mai havia treballat en condicions tan hostils’

Tanmateix, no són les dificultats tècniques les que disgusten a Ramce, sinó algunes situacions d’incomprensió i de tensió en les quals comenta que s’ha trobat, tant per part d’alguns usuaris de l’aparcament, que s’han queixat pel fet de no poder accedir a la instal·lació a través de l’entrada de l’Avinguda Catalunya, com per part d’algunes persones de la pròpia instal·lació. “La base material per fer el treball ha tingut alguns problemes però la base humana, la que m’hauria permès treballar en un entorn agradable, aquesta ha fallat completament”.

En aquest aspecte, Ramce comenta entristit: “Mai havia treballat en condicions tan hostils per part d’algunes persones de l’empresa, una hostilitat agressiva que no té res a veure amb l’empresa en sí, sinó en la qualitat humana d’alguns treballadors que hi ha allí, dels quals, quan acabi el treball diré els noms i cognoms. Cal entendre’m. La meva feina al túnel és de creació, no estic collant cargols en una cadena de muntatge, per exemple i per tant, quan tens al voltant tant de soroll, et desconnectes, et desconcentres i no pots continuar. Això ha passat al llarg d’aquests mesos. És lamentable però és com ho sento”. I segueix explicant: “Vaig començar a treballar en aquest projecte amb molta il·lusió, però l’he anat perdent durant tot aquest temps. Quan acabi ho explicaré tot i ho donaré a conèixer perquè la gent sàpiga en quines condicions humanes vaig treballar. Són només 4 o 5 persones a les que em refereixo, amb massa frustracions a la seva vida. Malgrat això, com que la ciutat no en té cap culpa, acabaré el meu treball mantenint-me molt fidel als meus principis i per respecte al meu propi nom. No permetré que per totes aquestes situacions el treball quedi malament o amb no prou qualitat, perquè aquesta és l’obra que deixaré a la ciutat de Tarragona”.

D’entre els projectes i compromisos professionals que Ramce té previst atendre, el principal d’ells un cop finalitzat el túnel, el portarà a Mèxic. “Com a pintor em cal seguir connectat a les galeries amb les quals he treballat fins ara, per tant, en breu tornaré cap a Mèxic”. Entre els seus projectes, Ramce també preveu obrir la seva pròpia galeria d’art. “A Espanya el negoci de l’art costa molt de moure però a Mèxic, per exemple, és molt diferent. De fet, Mèxic és una de les meves places principals i l’art allí es mou de forma molt diferent”.

El paper de les galeries

Segons el punt de vista de Ramce, el problema aquí és que les galeries fomenten i recolzen, sobretot, els artistes autòctons. Ramce ho comenta així: “Les galeries s’han tornat molt conservadores i potser sense adonar-se’n, estan dificultant i molt, aquesta trobada, aquest intercanvi amb els artistes d’altres llocs del món. A Espanya l’únic esdeveniment fort és la fira ARCO (Arte Contemporáneo) i en canvi, a altres països, de l’estil d’ARCO tenen diversos esdeveniments a l’any repartits en diverses ciutats. Als Estats Units hi ha cada any un munt de mostres i fires en les quals els artistes poden participar. Aquí no passa el mateix. Sento que a Espanya s’ha deixat passar el temps i s’ha perdut la oportunitat que l’art estigui ben valorat. Aquí el col·leccionista mitjà inverteix uns 6.000 euros a l’any en la seva col·lecció i en canvi, només a Mèxic, els col·leccionistes es gasten una mitja de 2 o 3 milions de dòlars en la col·lecció. Estic parlant del moment abans de la crisi”.

Segons Ramce, precisament en aquest context de crisi es dóna el millor moment per invertir en art. “Sí perquè l’art es revaloritza. L’obra d’un artista, ni que sigui desconegut o novell, sempre prendrà valor amb els anys: una pintura, una escultura… Jo entenc que aquest moment econòmic fa difícil la inversió en art, però a banda, jo sento que s’ha perdut la cultura de col·leccionar i l’hem convertit en una pura acumulació. La gent compra una làmina i l’emmarca. La gent no té connectada la idea d’invertir en obres d’art i en aquests darrers 20 anys, a Espanya s’ha perdut sensibilitat en aquest sentit. Per tant, la gent no té idea del valor que té una obra d’art, no només per a l’artista a la que se li compra, sinó per a ells mateixos”.

Per qui vulgui tenir més informació sobre el Projecte Oasis, pot connectar-se a la pàgina de Facebook: https://www.facebook.com/RAMCE2211#!/pages/Proyecto-oasis/155271144522912?sk=wall i en breu, al propi túnel.

Entrevista a la doctora Antònia Claveria: "La sordesa és un problema però té tractament. Altres patologies no poden dir el mateix"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat:
http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-antonia-claveria-la-sordesa-es-un-problema-pero-te-tractament-altres-patologies-no-poden-dir-el-mateix/

L’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona és un centre hospitalari particular pel que fa a la seva “decoració” interior. Dedicat a la pediatria, la ginecologia i l’obstetrícia, els infants són els seus pacients més habituals i és sobretot, un hospital en el qual es tracten problemes de salut que, fent referència als nens, afecten a tota la família. Per això no és gens estrany trobar un camí fet a base de dibuixos enganxats al terra, que condueix fins als despatxos i les consultes dels diferents especialistes, que una trepa de pallassos circulin pels passadissos i entrin alegrement a les habitacions i que de qualsevol racó pugui sortir com per art de màgia, en Mickey Mouse, la Ventafocs o la Blancaneus. Els nens internats agraeixen aquestes reconfortants presències i els nens que només acuden a l’hospital per fer-hi una visita puntual i rutinària a algun especialista, el temps d’espera se’ls fa més divertit i passable.

La doctora Antònia Claveria treballa a l’Hospital Sant Joan de Déu des de fa més de 30 anys. És metge otorrino especialitzada en la sordesa dels infants i en els tractaments dels quals avui dia es disposa per solucionar aquesta patologia. Ara bé, per fer una visita a la doctora Claveria, no cal tenir cap dolença concreta. “No cal tenir un problema mèdic per venir-me a veure, perquè sóc persona abans que cap altra cosa i per tant, per qualsevol persona que volgués parlar amb mi, sempre estic accessible a tothom”.

En referència a la seva feina a l’hospital, explica: “La meva polarització dintre de l’especialitat d’otorrinolaringologia és la pèrdua auditiva en els nens, especialment els nens que pràcticament no senten res, que neixen o que adquireixen durant el seu primer temps, una sordesa pregona. Davant una pèrdua auditiva jo us atendria, segur, però a nivell personal, podríeu venir a mi per qualsevol altra cosa. No sé deslligar la feina de la persona”. I segueix: “Penso que no ens hauríem de limitar a atendre només els malalts. El malalt és algú que ha perdut la salut però per damunt de tot, és una persona i això és el més important”.

La necessitat i la utilitat del cribatge auditiu

En el moment en el qual neix un infant és molt difícil determinar si pateix sordesa i en tot cas, en quin grau. Tanmateix, la rapidesa amb la qual s’arriba a un diagnòstic de sordesa és vital, fonamental, per iniciar ràpidament el tractament. “Des de l’agost de 2010 és obligatori fer-li un cribatge auditiu, a tots els nens que neixen a Catalunya. Aquesta prova serveix per saber si un nen neix amb una pèrdua auditiva, especialment la pèrdua auditiva congènita, que és la que, en diferents graus, no permet als infants evolucionar correctament”.

Per què la necessitat d’aquesta rapidesa? “Doncs perquè els primers anys de la vida són essencials per informar el cervell a través de la vista i l’audició”, respon la doctora Claveria. “És molt important detectar les sordeses, sobretot quan són severes i pregones”.

Els especialistes distingeixen distints nivells de sordesa: lleu, moderada, severa i pregona, essent el darrer cas el més greu de tots. Així ho explica la doctora Claveria: “En néixer podem detectar la sordesa moderada, la severa i la pregona, a través del cribatge. A les maternitats es fa aquesta petita prova i en el cas que el nadó no la passi, és immediatament derivat a l’hospital com a unitat de referència diagnòstica. És a dir, que a tot nen que neixi amb un grau de pèrdua, se li farà un diagnòstic i es començarà el camí del tractament, el qual, està recollit en un document base en el que l’equip d’especialistes de l’Hospital de Sant Joan de Déu hem col·laborat i que contempla el diagnòstic, el tractament i el seu seguiment, i això d’una forma precoç”.

Segons la doctora Claveria, en el cas que el tractament hagués de ser un implant coclear, és bàsic iniciar-lo de forma precoç, “des del primer any de vida si pot ser, perquè és el moment en el qual, el cervell del nen és més plàstic. Més endavant va perdent aquesta plasticitat i tot i que tindríem molt bon tractament i podríem donar-li audició, potser no acabaria de comprendre el que se li diu”.

La prova que es porta a terme en els nadons consisteix en: “produir un estímul sonor i observar la resposta coclear. Si aquesta resposta no es produeix, és que el nen té problemes d’audició. La còclea és l’orella interna i en ella es troben allotjades les cèl·lules ciliades que tenen com a funció recollir els sons que reben de l’exterior i transformar-los en impulsos elèctrics. Després,aquestos arribaran fins al cervell a través del nervi auditiu. Si aquest cribatge es fa ben aviat i es pot arribar ràpidament a un diagnòstic i a iniciar el tractament, el nen sord té moltíssimes possibilitats d’evolucionar el més a prop possible de la normalitat”.

Diagnòstic: sordesa pregona. I ara què?

Quan els especialistes arriben al diagnòstic, arriba el moment de posar fil a l’agulla i iniciar el tractament. Aquest dependrà del grau de pèrdua auditiva. Explica la doctora Claveria: “Un nen amb una pèrdua auditiva moderada i fins i tot en alguns casos de sordesa severa, sovint en té prou amb un audiòfon, que és una pròtesi auditiva adaptada en les millors condicions per professionals experts infantils. El tractament també ha d’incloure en tots els casos, una estimulació auditiva. En els casos d’una sordesa pregona o profunda, que vol dir que el nen pateix una pèrdua superior als 90 dB, el tractament més adequat és l’implant coclear”.

Un implant coclear no deixa de ser una pròtesi auditiva que consta d’una antena, un micròfon, un processador i una sèrie d’elèctrodes. “Si”, explica la doctora Claveria, “però aquesta pròtesi, a diferència del que passa amb l’audiòfon, té una adaptació quirúrgica. L’implant coclear té dues parts: una d’interna i una altra d’externa. La part externa és una peça que va enganxada directament al cap i que té un micròfon. Aquest capta el so i el transmet a la part interna de la pròtesi, col·locada quirúrgicament dintre el cargol, la còclea, que és on normalment hi ha la pèrdua auditiva. Després uns elèctrodes estimulen les ramificacions del nervi auditiu. La part externa capta el so, el processa i l’envia cap a l’interior de la través de l’antena, que va unida a la part interna amb un iman. La caixeta conté l’elèctrode que estimula les arrels nervioses de la còclea. Aquestes envien la informació fins al cervell i aquest, a través d’una estimulació auditiva de reconeixement i d’una teràpia de rehabilitació, descodifica allò que sent i ho identifica com una paraula, un text i un llenguatge”.

Un llarg camí, però no pas en solitari

“Quan els pares dels nens reben el diagnòstic de sordesa, sempre es posen en el pitjor”, comenta la doctora Claveria. “Han de saber, però, que no estan sols, que els professionals els anem acompanyant en tot el procés. És molt important que els papes entenguin què significa una sordesa i en prenguin consciència. Ja sé que això és difícil perquè els pares no es plantegen mai que això li pugui passar al seu fill. Per tant, és molt important establir una empatia amb ells i acompanyar-los en tot moment. Afortunadament, de seguida que detectem la sordesa del nen, ens posem en contacte amb els serveis públics de rehabilitació que són els CREDA, els Centres de Recursos Educatius per a Deficients Auditius. Als CREDA hi ha un equip de persones multidisciplinar i allà on no arribem nosaltres els metges, hi arriben altres professionals perquè tot sigui més fàcil per al nen sord i pugui desenvolupar-se el més proper possible a la normalitat”.

Davant el problema de la sordesa del seu fill, els pares, recurrentment, formulen una pregunta a la doctora Claveria: i nosaltres, què podem fer a partir d’ara? “Sobretot al principi, fer amb el nen una vida absolutament normal”, explica la doctora. “Cal intentar oblidar que hi ha aquest problema, perquè els professionals ja ens en farem càrrec. Cal tractar el nen com a qualsevol altre bebè, gaudir-lo, observar la seva potencialitat i sobretot, que sempre tingui contacte visual amb els pares i la família, quan hi hagi un acte comunicatiu, fins que li puguem donar l’audició que li correspon”.

Una mala notícia i una bona notícia

Després d’arribar al diagnòstic, és el moment de donar la notícia als pares: “Mireu, jo sé que us estic donant una mala notícia i ara mateix potser ni n’enteneu la magnitud, però penseu que aquest problema té un tractament, una solució que farà que el vostre fill es pugui desenvolupar com qualsevol altre nen”. La doctora Claveria recorda i reflexiona: “Quan jo vaig començar a exercir com a metge, donar aquesta doble notícia (el nen és sord però podem resoldre-ho) no era possible. Ara ho és gràcies a l’avenç tecnològic. Hi ha un abisme entre la sordesa pregona de fa 20 anys i el seu tractament actual. Molts sords pregons han fet un esforç brutal i han arribat a aconseguir fites molt difícils. En canvi ara, al nen, li podrem donar audició i es desenvoluparà amb normalitat, estarà a la classe amb els altres nens, farà una vida pràcticament normal i podrà oblidar que porta un implant coclear. Està clar, la sordesa no deixa de ser un problema, però un problema que té un tractament. Altres patologies no ho poden dir igual”.

En aquest sentit, amb l’implant coclear i amb els audiòfons hi ha un abans i un després dins el camp mèdic de la sordesa. Els audiòfons són cada cop més petits, més precisos i personalitzats. “El primer pas per a la implantació coclear és la cirurgia i després vindrà la programació d’aquest aparell, que ha de fer-la una persona expertes. La finalitat és que l’adaptació sigui el més còmode possible per a l’audició d’aquell nen, perquè pugui aprendre el llenguatge. Passa igual amb l’audiòfon”.

Medicina i tecnologia

De tot el dit fins ara es pot deduir fàcilment que la medicina ha fet grans avenços en els seus tractaments recolzant-se en la tecnologia i que ambdues avancen juntes cap al futur. “La tecnologia s’avança sovint a la medicina i la medicina s’adapta a la tecnologia”, aclareix la doctora Claveria, “La revolució en el món de l’electrònica ha permès que puguem arribar fins aquí. També té el seu pes el camp de la investigació, per descomptat, però els avenços tecnològics ens han permès als metges, arribar a un punt en el que mai vaig somiar. Jo crec que mai a la vida hauria pogut pensar que tinguéssim tractaments com els audiòfons o els implants coclears, que retornen l’audició a sords profunds i en aquest sentit, em sento molt feliç”.

Investigació. Cap a on anem ara?

Tot i l’enorme avenç que representa per als professionals metges, el fet de poder resoldre problemes de sordesa d’una manera tan ràpida i efectiva, el camp de la investigació no està tancat i l’inconformisme dels professionals fa que vulguin avançar encara una mica més. “Jo crec que anem cap a la regeneració neuronal”, argumenta la doctora Claveria. “Es produeix la sordesa quan hi ha una pèrdua de cèl·lules sensorials, per la causa que sigui. S’estan fent estudis d’investigació per arribar a regenerar aquestes cèl·lules sensorials, perquè puguin tornar a sentir. Jo crec que el futur anirà per aquest camí”.

Quin seria el millor futur? “Doncs que poguessin tornar a regenerar les cèl·lules que formen el nervi auditiu i que el nen tornés a sentir sense la necessitat d’un implant coclear. Això seria meravellós!. Ara bé, quan s’arribarà aquí? No ho sé però jo penso que aquest és el camí que s’està fent i que podria ser millor del que tenim ara. Fins i tot sobre l’implant coclear encara s’està estudiant per millorar-lo, introduint l’elèctrode dins la còclea perquè sigui el menys traumàtic possible, perquè aquella còclea rebi el menys possible… això ja s’està fent, és una realitat i s’ha aconseguit. L’implant i la recuperació de l’audició tenen la mateixa filosofia i per tant, què pot ser millor que això? doncs intentar que el que està perdut es pugui regenerar. Penso que aquest és el futur. Quan es produeixi, serà un petit miracle”.

Esperem veure-ho ben aviat.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-antonia-claveria-la-sordesa-es-un-problema-pero-te-tractament-altres-patologies-no-poden-dir-el-mateix/

Entrevista a Muriel Casals: "Els catalans ens n’hem anat sortint perquè som tossuts i tenim molta confiança en nosaltres mateixos’

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-muriel-casals-els-catalans-ens-n%e2%80%99hem-anant-sortint-perque-som-tossuts-i-tenim-molta-confianca-en-nosaltres-mateixos/

L’any 1961, cinc empresaris catalans, Lluís Carulla, Joan B. Cendrós, Fèlix Millet, Pau Riera i Joan Vallvé van fundar una entitat de caràcter cultural, la finalitat de la qual era promoure la cultura catalana i protegir-la. Aquests cinc empresaris van decidir posar els seus diners, el seu temps i la seva energia per “salvar-nos els mots”, com deia Salvador Espriu, organitzant classes de català, tot i que amb aquest gest també comprometien la seva pròpia seguretat personal, ja que l’any 61 la dictadura franquista estava en ple apogeu. Aquella acció, per tant, va requerir també una gran valentia. D’aquesta arriscada manera, per aquesta noble finalitat i en aquells difícils moments històrics, va néixer Òmnium Cultural, l’entitat que l’11 de juliol, celebra els seus 50 anys d’història.

Avui, Òmnium és una entitat consolidada, molt activa, que compta amb 24.600 socis distribuïts per tot el territori de parla catalana. Té 29 seus territorials: 27 a Catalunya, una a Perpinyà i una altra a l’Alguer. A més, Òmnium està agermanada amb Acció Cultural del País Valencià i amb l’Obra Cultural Balear, formant la Federació Llull.

Muriel Casals (Avinyó, 1945), la presidenta l’Òmnium Cultural, explica ”Òmnium neix amb la vocació de fer classes de català, de llengua i cultura. Els fundadors van tenir l’esperança i la il·lusió que el país se’n sortiria. El naixement d’Òmnium s’ha d’emmarcar juntament amb l’aparició d’altres fenòmens d’afirmació de la nostra cultura, com el sorgiment de la Nova Cançó i d’Edicions 62, entre altres. Semblava que sortíem del túnel de la dictadura i aquells empresaris van veure que caldria gent preparada per parlar i ensenyar el català, que caldria fer classes de català, classes de formació per mestres de català i donar uns títols amb garantia. La dictadura havia relegat el català a l’ús familiar estrictament, que és una manera de fer desaparèixer una llengua. Afortunadament vam ser tossuts i no vam deixar que la voluntat de la dictadura franquista tingués èxit. Això de la tossuderia és una característica molt catalana. Els catalans, si ens n’hem sortit, és perquè som tossuts, tenaços i tenim confiança en el nostre país i en nosaltres mateixos”.

Actes de celebració

Un 50è aniversari no pot deixar-se passar sense organitzar una bona celebració. Aquesta és la que Òmnium té prevista: “Vam començar pensant que no podíem fer un gran acte de 50 anys per motius de pressupost, perquè és un any de restricció a tots els nivells. Aleshores vam pensar que al llarg de l’any, en cadascun dels actes que fem, posarem de relleu que és l’any del nostre 50 aniversari. El primer d’aquests actes va ser un homenatge a Joan Triadú perquè Triadú està en l’origen d’aquestes classes de català de les que parlàvem. Al lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes també ho vam tornar a dir i ho anirem fent durant tot l’any fins a la Nit de Santa Llúcia al desembre. La veritat però, és que vam veure que aquests 50 anys s’han de celebrar el dia de l’aniversari, exactament l’11 de juliol i per tant, farem un acte aquest mateix dia”.

Segueix explicant la Muriel Casals: “L’acte estarà dividit en dues grans parts: a la primera es farà un homenatge als fundadors d’Òmnium i a la segona part, la junta nacional i les juntes del territori, farem una declaració de principis: què som ara i avui. Òmnium té seu a 27 punts del territori i els presidents de les seus són persones molt importants en el funcionament de l’entitat i per tant, tots junts direm, en homenatge als que van fundar Òmnium fa 50 anys, què ens toca fer a nosaltres ara”.

Un Òmnium humanista i compromès

“Res humà ens és aliè”, com deia l’escriptor romà Terenci. La Muriel Casals, en aquest sentit, comenta: “Òmnium Cultural no és un grup polític, però tractem de temes humans, de qüestions humanes, perquè l’home és un animal polític. La cultura va lligada a les relacions humanes i aquestes, molt sovint, són polítiques. Quan parlem de la llengua, de l’ús de la llengua a l’escola, això té a veure amb la política”.

De fet, Òmnium va jugar un gran paper en la manifestació del 10-J que es va portar a terme l’any passat, arran de la sentència del Tribunal Constitucional en contra de l’Estatut de Catalunya. Muriel Casals explica: “Ens vam abocar del tot amb la manifestació del 10-J. Unes setmanes abans i uns dies abans, tant a la seu nacional com a les seus del territori no es pensava en res més. Vam fer el paper d’aglutinador, vam ser lloc de reunió, perquè aquella manifestació no podia sortir bé si no hi concorrien forces molt diferents que s’hi sumaven i teníem entre els convocants als sindicats, les organitzacions patronals, els partits polítics, grups extraparlamentaris, grups polítics que reneguen dels polítics oficials, grups no polítics, col·legis professionals, etc. Així és que vam tenir la il·lusió de veure que Òmnium té la capacitat de posar totes aquestes entitats una al costat de l’altra. Va ser molt interessant i molt emocionant veure el respecte que Òmnium desperta i també, pensar que fèiem era el que haurien fet els fundadors”.

Està clar que asseure al voltant de la mateixa taula a representants de col·lectius tan diversos i amb interessos de vegades tan contraposats, no va ser fàcil. “Aquesta va ser una feina que va voler molta paciència”, comenta la Muriel Casals, “perquè tothom té raons i fer aquesta feina de dia a dia, és una de les funcions d’Òmnium, una feina que demana molt temps. La maquinària funciona amb els professionals però les persones que estem a les juntes realitzem treball voluntari i en aquesta ocasió, era donar temps per una acció que ens sembla que era bona pel país”.

Després del 10 de juliol

Després del 10 de juliol i d’aquella convocatòria que va fer sortir al carrer a un milió i mig de persones va venir el dia següent, l’11 i posteriorment, el 12 i així successivament fins avui mateix. “Els resultats no es veuen en un dia ni en un any”, argumenta la Muriel. “Sovint tenim la impressió que el temps s’accelera i que ja hauríem de veure uns resultats que no arriben. Tanmateix, la gent d’Òmnium som optimistes per definició i per tant, pensem que sí que hi ha hagut moviments. En aquest any el capital polític i social del nostre país ha augmentat. Aquella manifestació és un actiu que tenim. Ara sabem que hi ha un milió i mig de persones, que van sortir un dissabte a la tarda per dir que el futur és nostre. Aquest darrer any també hem vist tot el procés de les consultes per a la independència, en les quals, si mirem els resultats de totes les consultes fetes, es suma gairebé 1 milió de persones que han anat a votar, tot i que la consulta no era vinculant i no estava dins l’esquema institucional, legal, del moment. Però serveix per visualitzar una evidència: la possibilitat de dir que volem decidir quina ha de ser la nostra relació amb els pobles veïns. Aquesta és una riquesa que fa un any no teníem i que ara tenim. Un any després, també els polítics parlen diferent a com ho feien perquè els hem empès a posar a la seva agenda, prioritats en aquesta direcció. El futur del país està en mans dels ciutadans, però la forma política l’han d’organitzar els polítics. No ho podem fer ni Òmnium ni els ciutadans desorganitzats. És l’estructura política la que ha d’avançar i la gent hem d’exigir al nostre govern que faci els passos que ha de fer”.

Tanmateix i malgrat aquest convenciment, Òmnium Cultural s’ha desmarcat de la manifestació del 9-J i en una nota de premsa va anunciar la seva decisió de no adherir-se a aquesta manifestació, que concorrerà pels carrers de Barcelona sota el lema “Pel nostre futur, independència”, perquè, segons ha fet pública l’entitat, “la manifestació del 10-J va ser un fet històric i excepcional que no ha de convertir-se en una simple efemèride, ja que això “li restaria força i devaluaria l’èxit que va significar reunir un milió i mig de persones als carrers de la capital catalana”. De fet, aquest posicionament els ha costat algunes dures crítiques i una certa incomprensió.

Retallades pressupostàries

Òmnium Cultural no s’ha salvat de les retallades pressupostàries que s’estan aplicant a tots els àmbits. En aquest aspecte, Muriel Casals opina que precisament els dos departaments de la Generalitat amb el pressupost més retallat, Ensenyament i Sanitat, són els que tracten la matèria més sensible. “Aquests dos departaments, juntament amb el d’Obres Públiques, que és on hi ha la inversió. Quan es retalla, la retallada es nota en aquells llocs on hi ha una partida més important. A Òmnium també ens ha afectat. Nosaltres tenim els nostres ingressos dividits: un 60% prové de les quotes dels socis i l’altre 40% de les subvencions de la Generalitat, els ajuntaments i altres institucions públiques. La part que ve de la Generalitat, aquest any s’ha reduït un 30%, que per nosaltres és moltíssim. La nostra postura ha estat entomar-ho esportivament i no fer una enrabiada excessiva perquè vam pensar que els nostres socis no entendrien que en moments en què s’està retallant en llocs molt sensibles, nosaltres sortíssim dient que no volem que se’ns toqui la subvenció”.

Com a professora d’Economia a la Universitat Autònoma de Barcelona, la Muriel Casals té formada una opinió força sòlida al respecte de la crisi econòmica: “Jo penso que aquests darrers anys de vaques grasses ens han fet molt mal, quasi tant com el que ens pugui fer la crisi. Hem pensat que érem més rics del que érem i ens hem acostumat a estirar més el braç que la màniga. Tot i així, en el cas d’Òmnium, no em puc posar en contra de les retallades perquè el fet d’entomar-les ens dóna molta força per vigilar què es retalla i què no i per tant, ara mirarem amb quatre ulls i si veiem que es retalla una cosa important en detriment d’una altra menys important, tindrem molta força moral per aixecar-nos i des del civisme, posar en tela de judici el que fan els polítics, ja que són els nostres servidors i no pas al contrari”.

Muriel Casals comenta que està bé fer una mica de neteja de coses supèrflues, però considera d’una certa gravetat que les principals retallades s’apliquin a la Sanitat i a l’Ensenyament. “Sobretot amb l’ensenyament, ens hi juguem molt: la cohesió social. Hi ha una part de despesa que és despesa extra, destinada a sufragar el cost que representa incorporar al sistema a infants que arriben dels seus països sense saber llegir ni escriure, no ja només el català, sinó sense saber llegir ni escriure en general. Incorporar gent nova demana atenció, mestres que tinguin temps, que estiguin tranquils i de bon humor. Els nostres mestres estan molt cansats. Per anar bé, cal donar facilitat als ensenyants”.

Quan hi haurà recuperació econòmica?

“A Catalunya ens vam enganxar al model econòmic espanyol, basat en el creixement de la construcció”, comenta la Muriel Casals. “Per tirar endavant caldrà retrobar allò millor del nostre passat industrial. Jo crec que sí que hi haurà recuperació, tot i que no es veu a curt termini. Després, un cop arribi aquesta recuperació, a tota la gent que ha suportat la crisi i hi ha lluitat en contra, caldrà donar-li alguna compensació i en el sentit contrari, tots aquests senyors i senyores que s’han passat aquests anys venent-nos no sé quants productes financers, caldrà que també tinguin el que mereixen. Caldrà posar ordre i fer net de moltes coses”. I continua: “Tanmateix, cal mirar la situació des d’un punt de vista optimista i buscar accents positius en tot plegat. Les retallades són molt dures i el pressupost és inferior al de l’any passat, però en xifres absolutes, el pressupost de l’any 2011 és el mateix que el del 2008, només amb la variació per la inflació. A banda, del 2008 fins al 2011 no hi ha hagut un gran creixement de població perquè el creixement fort ja s’havia fet. I bé, el 2008 tampoc estàvem tan malament. És cert que ens pensàvem que cada any aniríem a més, però això no és ni serà així, almenys de moment”.

Òmnium des de fora

Malgrat la retallada pressupostària que obligarà a Òmnium Cultural a ajustar-se als números dels que disposi, aquesta entitat segueix la seva activitat amb la vivacitat i la força que l’ha caracteritzat des del seu naixement. Per col·laborar amb Òmnium no cal necessàriament ser-ne soci. “Es pot ajudar Òmnium sense ser d’Òmnium, venint a donar un cop de mà quan hi ha feina a fer, fent-se soci, donant idees, fent crítica, escrivint-nos i dient-nos això que feu ens agrada o no ens agrada, etc. També establint llaços de col·laboració amb altres entitats i associacions”, explica la Muriel Casals.

En aquest moment Òmnium té engegats diversos programes, encaminats sobretot a la integració lingüística. Així, “Somescola.cat”, agrupa gent de diversos àmbits relacionats amb l’ensenyament per fer pinya davant les agressions del Tribunal Suprem; “Quedem”, que és un programa de lleure entre catalanoparlants i nouvinguts, en el qual s’estableixen llaços d’amistat tot visitant alguns indrets de Catalunya; “Sambori”, que és un concurs de redacció en català dirigit a escolars i també “Grups de conversa”, “Voluntariat per la Llengua” i “Escoles en Xarxa”, entre altres.

Es pot trobar tota la informació de l’entitat a la seva pàgina web: http://www.omnium.cat./ I en tot cas, en l’any de celebració del seu 50è aniversari, que sigui per molts anys més.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat:
http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-muriel-casals-els-catalans-ens-n%e2%80%99hem-anant-sortint-perque-som-tossuts-i-tenim-molta-confianca-en-nosaltres-mateixos/

Entrevista al Mag Lari: "La màgia atrau per ella mateixa"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-mag-lari-la-magia-atrau-per-ella-mateixa/

Comença l’espectacle. El públic s’inquieta als seus seients amb l’atenció posada en tot el que ha de passar a l’escenari per espai del parell d’hores en les que es succeiran números diversos, la mecànica dels quals, de vegades ja és coneguda, però que al final, no deixaran de sorprendre. És aquesta l’autèntica finalitat de la màgia: sorprendre i meravellar a un públic curat d’espants.

El joc de llums, la música, l’ambientació, tot està a punt perquè salti a l’escenari el Mag Lari, l’autèntic protagonista de l’espectacle. Va vestit amb una levita llarga, acampanada, molt entallada a l’alçada de la cintura el que fa que en un tipus alt i prim com ell, es creï la il·lusió (una vegada més), d’una persona encara més alta i més prima. Josep M. Lari (Barcelona, 1973), el Mag Lari, quan era ben petit ja sabia que volia pujar als escenaris i ara, complert el seu somni, materialitzada la seva vocació, és un dels mags més coneguts i significatius de casa nostra. Ara bé, el Mag Lari és alguna altra cosa? doncs sí: filòleg.

Somriu i comenta: “La vida ja les té aquestes coses. Jo vaig estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, que és una carrera molt assenyada, però de fet, jo ja sabia que volia ser “teatrero”. Per tant, vaig decidir que faria filologia i que a més, estudiaria teatre, així és que el teatre va ser de més a més, però quan vaig acabar filologia ja tenia feina de mag i ni em vaig plantejar dedicar-me a cap altra cosa que no fos aquesta”.

El debut del Mag Lari es va produir l’any 1994 al teatre el Llantiol de Barcelona. Aleshores, la seva manera de fer va causar impacte perquè el Lari, en aquell moment, executava amb una precisió científica els jocs i els números ja coneguts, però ho feia amb una gràcia i una elegància que el van distingir de seguida i li van donar el toc característic que 17 anys després, perfeccionat i revisat, encara l’acompanyen. “Jo sóc un defensor dels jocs senzills”, explica el Mag Lari. “No cal que el joc sigui molt complicat, molt enrevessat o molt bo per ser un bon mag. Si un joc, encara que sigui senzill, es fa ben fet, és fantàstic. Penso que no hi ha jocs bons o dolents sinó jocs ben fets o mal fets”.

Sonrisas y magia

Aquest és el nom de l’espectacle que en aquest moment, el Mag Lari i el seu equip, estan portant per tots els pobles i ciutats de Catalunya. “Sonrisas y magia” és un espectacle que té una mica tot: té màgia, comicitat, diversió, complicitat i participació del públic, números espectaculars, una posada en escena molt maca, un disseny de llums molt xulo… Modèstia a part, crec que triomfo bastant amb aquest espectacle (i pica l’ullet amb un somriure foteta). Estic molt content perquè allà a on anem, venem totes les entrades i penso que la gent ho passa molt bé. Jo he lluitat perquè la marca “Mag Lari” s’aguanti per ella sola i que la gent vagi a veure al Mag Lari prescindint del que faci. Aleshores anem reciclant els espectacles i cada dos o tres anys en fem un de nou perquè la gent que torni al teatre ho passi, com a mínim, igual que bé que la darrera vegada. A més, els espectacles ens surten cada cop millor. De “Sonrisas y magia” portem 1.500 funcions realitzades. Aquest espectacle em permet fer campanyes per les escoles, fer festes majors, programacions de teatre per a tots els públics, sopars d’empresa, representacions privades per celebracions… és un espectacle que puc col·locar a molts llocs i per això fem moltes funcions a l’any i només que un espectacle duri tres o quatre anys, el nombre de funcions es dispara”.

La màgia de tota la vida

El mag agafa una corda llarga, d’aproximadament uns tres metres i la dóna a un voluntari del públic perquè l’examini. Està clar que el voluntari no troba en aquella corda res extraordinari, ni tant sols en les tisores que ara el mag li allarga i que serviran per fer la corda a trossos. Un cop la corda tallada, el mag, amb una sèrie de passis i de moviments teatralment estudiats, la tornarà a refer altre vegada i serà la mateixa corda, que un instant abans estava separada en diversos fragments. Ara per art de màgia, torna a ser sencera, novament d’uns tres metres de llarg. És un joc vist i repetit una vegada i una altra que continua causant fascinació. Està tot inventat en el món de la màgia? El Mag Lari comenta: “Tenim un ventall molt limitat de jocs, però la gràcia està en les variacions que es facin i que aquestes variacions sobre el mateix tema, estiguin ben fetes. Jo potser sóc un presentador de jocs de mans més que un mag. M’encanta agafar un clàssic que ja existeix i donar-li la volta canviant la música o variant la manera de fer-lo perquè així, s’obtenen uns resultats que la gent no espera. Si aquest efecte s’aconsegueix, tant me fa que el número sigui una revisió d’un altre joc que la gent ja hagi vist”.

Una habilitat especial?

“No, no es necessita una habilitat especial per fer els jocs, sinó que més aviat cal acostumar-se als joc”. I segueix explicant el Mag Lari ”És una mica esquizofrènic el fet de fer una cosa, explicar què estàs fent, mentre en realitat estàs fent una altra cosa diferent. Per exemple, dius: (fa un ademà com si agafés a l’aire una caixa) “aquí tinc una caixa buida, com es pot comprovar”, però en realitat, la caixa té un doble fons i aquest doble fons està ple. És només un exemple, però el cúmul de totes aquestes circumstàncies d’ensenyar sense ensenyar, d’explicar sense dir ben bé res, fan que hagis d’estar molt concentrat, molt pendent del que fas. Aquest és, de fet, el secret: assajar i practicar fins que el joc surt”.

Diferents tipus de màgia

De maneres de practicar la màgia n’hi ha tantes i tan diverses com nombrosos i diversos són els mags que a més, amb els seus jocs van d’una punta a l’altra del ventall de possibilitats que la màgia ofereix, des de l’enorme espectacularitat del conegudíssim David Copperfield, que ha fet desaparèixer fins i tot a la mateixa estàtua de la Llibertat, fins a la cartomàgia i màgia de proximitat de Juan Tamariz, per exemple. “Jo sóc un mag dels de tota la vida”, explica el Mag Lari “i segueixo les passes d’aquells mag que anaven a les festes majors i que portaven el “carromato leno de cajas y cosas”. Sóc un il·lusionista que vaig per pobles i ciutats i porto el meu material. És màgia d’un format entremig. M’agrada estar dalt d’un escenari: en un de petit, en un envelat d’una festa major, en una tarima a l’aire lliure o en un d’un teatre molt ben equipat. Tot i així, tendeixo a fer espectacles cada cop més complerts, perquè els anys i les possibilitats ara m’ho permeten. A mi m’agrada portar els meus llums, les meves coses. En aquest sentit, l’espectacle que estem preparant serà el més gran que hagi fet mai”.

Les noves tecnologies maten la màgia?

Malgrat la quantitat d’informació a la qual les persones tenim accés, la gent encara tenim capacitat per sorprendre’ns? “Sí, és clar”, respon el Mag Lari, “La màgia atrau per ella mateixa. Quan penses que una cosa és impossible i de cop passa davant teu, això sorprèn. Hi va haver una època, fa potser uns 100 anys, que la gent creia que els mags tenien poders i al final descobrien que no, que el mag és només un il·lusionar, algú que crea il·lusions. La gent ara ja ho sap tot això i ja saben que hi ha una “trampa” al darrera del joc (el Lari fa una cara d’evident desgrat quan diu “trampa”). I de fet, ara que la convenció ja està creada, ja només em preocupa que a la gent els agradi l’espectacle i que els sorprengui el que hi veuen. Si tu poses una moneda aquí a la mà, tanques la mà i quan la tornes a obrir al cap d’un segon, la moneda ja no hi és, et sorprendrà tinguis internet o no en tinguis”. I com ho fas? (pregunto) “Doncs ara no me’n recordo” (respon somrient el Lari).

“Els secrets del Mag Lari”

Aquest és el títol del llibre que el Mag Lari va publicar a Pagès Editors en el qual, desvetlla el secret d’alguns jocs senzills perquè tothom pugui practicar-los, especialment els nens i les nenes. “Jo vaig començar a fer màgia amb un llibre com aquest, en el que s’expliquen tècniques, jocs i trucs molt senzills. Aquest llibre està pensat sobretot, per la gent que vol fer màgia i no saben per on començar. Aquí s’hi expliquen trucs que són senzills però que fan efecte. Aquest llibre també vol servir perquè la gent s’enganxi a la màgia i comenci a néixer la llavor de la il·lusió per, a partir d’aquí, aspirar a fer coses més importants”. El Mag Lari confessa que de petit, també tenia el típic joc de màgia, la “Magia Borrás”, “pero tenia totes les peces perdudes i llavors és clar, ja no funcionava”, comenta amb resignació encongint les espatlles.

Una màgia amb estil

Interessat en trencar tòpics i de trobar la seva pròpia manera de fer màgia, confessa que no acaba ben bé d’emmirallar-se amb ningú. “M’agrada, com a concepte, l’estil de David Copperfield, perquè ell fa coses grosses, però no tinc previst seguir-lo. Si em demanessis que fes desaparèixer, per exemple, al torre Agbar, tècnicament podria fer-ho i quedaria com un senyor, però no va amb mi. Els muntatges de Copperfield són pensats per la televisió i sovint es veuen per tot el món. En canvi, jo de projecció internacional, de moment, no en tinc”.

Comenta que el seu joc preferit és el darrer que ha après a fer. “En aquest moment un dels meus preferits és una caixa d’espases. És molt xulo perquè la fem amb música de Tino Casal, amb Eloise, que és una horterada i jo surto amb una levita de pell de “leopardo”. Aleshores un dels meus col·laboradors es fica dins la caixa, jo li començo a clavar espases per tot arreu i quan la caixa ja no n’admet més, es descobreix que les espases sí que hi són travessant la caixa, però que el meu col·laborador ha desaparegut. Aleshores es comencen a retirar les espases i al final surt el col·laborador de la caixa, com si res, això sí, vestit de “leopardo”. Mentre, és molt divertit perquè ballo per l’escenari seguint la música, faig molt el ruc i això a la gent els fa molta gràcia”. I somriu.

Al llarg de la seva carrera, al Mag Lari li han estat atorgats diversos premis: el Premi Nacional de Màgia Còmica el 1995, el 2002 guanya el premi al millor espectacle de sala de la Fira de Teatre de Tàrrega amb l’espectacle Estrelles de la Màgia i més recentment, ha rebut el premi ARC a les arts escèniques i el premi Butaca. A banda, regularment, fa aparicions en diversos programes de la televisió i també a la ràdio i presenta el seu propi programa a 8TV que es diu “Ni de conya”. A finals de 2011 estrenarà el seu nou espectacle del qual, de moment, no n’ha desvetllat cap detall. Tot un misteri, fins al final.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-mag-lari-la-magia-atrau-per-ella-mateixa/