diumenge, 12 de juny del 2011

Entrevista a Salva Racero, Pemi Fortuny i Jimmy Pinyol, músics de Lax'n'Busto: "Al darrera d'un treball musical hi ha una gran feina"

















L’expectació és màxima a la platea del teatre de l’institut perquè a l’escenari lluen, entre penombres, els instruments que habitualment usen els Lax’n’Busto (En Vendrell, 1986) en les seves actuacions: una bateria, un parell de guitarres, els corresponents micròfons i també tot un muntatge de llums, amplificadors i bafles, que han de permetre-els-hi emular els efectes i sensacions d’una actuació en directe, ni que sigui de mida reduïda, adaptada, de fet, a l’espai en el qual es troben. La professionalitat consisteix també en això: en un exercici constant d’adaptació a les circumstàncies singulars del moment.



S’encenen els focus de colors, els músics surten a l’escenari i saluden a un públic expectant i impacient, integrat completament per nois i noies adolescents d’entre 13 i 16 anys, que directament, embogeixen tant aviat veuen als músics sortir d’entre les cortines del teló i ocupar els seus llocs. Els crits, els xiulets i els aplaudiments (mínimament continguts per la presència del cos de mestres, que obliguen a mantenir les formes i l’actitud), s’alcen i omplen tot l’espai de la sala. El xivarri és eixordador i reté el nerviosisme per veure en directe als músics, als ídols, als referents. La vichyssoise hormonal pròpia de l’edat fa la resta. La prudència evita algun desmai però no conté els xiscles. És una de les múltiples cares de l’alegria.


Acte seguit, tres dels sis integrants dels Lax’n’Busto, el Pemi Rovirosa a la guitarra, el Jimmy Piñol a la bateria i el cantant Salva Racero, comencen a tocar i s’inicia així el projecte educatiu “Lax’n’rock a les aules”. “L’objectiu d’aquesta activitat, “Lax’n’rock a les aules”, és arribar al màxim nombre de joves i adolescents possible, als nois i noies que estan estudiant Primària, ESO, Batxillerat, que estudien a les escoles de música, que pertanyen a associacions educatives i entitats dedicades als joves. Anem a fer actuacions directament als seus col·legis i instituts i els expliquem que al darrera d’un treball musical hi ha tot l’esforç de creació, d’aplicació i de professionalitat, d’una gent que ha decidit dedicar-se a la música”, comenta el Pemi Rovirosa.



Les cançons que es van alternant a les explicacions dels tres membres dels Lax són totes conegudíssimes i els nois i les noies les canten: “Blues del diumenge”, “M’agrades tu”, “T’estimo molt”, que serveixen de demostració per allò que els músics volen transmetre als joves: “Els expliquem cadascun dels passos que seguim per arribar a treure un disc”, comenta el Pemi, “des de la composició, el treball en equip, els assajos i l’enregistrament del disc en un estudi professional. Els fem saber tota la gent que treballa en les campanyes de promoció i totes les que treballen als concerts en directe. És a dir, expliquem tot el que hi ha darrera de la nostra feina”.


Tot fent pedagogia a les aules


Fer pedagogia és una de les tasques que també es demana als bons professionals de qualsevol àmbit. “L’ofici de músic és com el d’arquitecte, advocat o mestre d’escola”, explica el Jimmy Piñol. “Abans de començar a treballar, el músic també ha de preparar-se, estudiar, dominar la tècnica de la seva feina i invertir una sèrie d’anys en adquirir el coneixement i la pràctica que requerirà el seu virtuós exercici, sense deixar mai d’aprendre i perfeccionar-se”.



Qui sap quants músics pot haver-hi a la sala”, segueix el Pemi, “i per tant, els anirà molt bé a aquests joves, conèixer les possibilitats laborals que hi ha en el negoci de la música. De vegades sembla que la música giri només entorn dels músics i això és veritat només en part, perquè també es pot ser productor, tècnic d’estudi, treballar als concerts, en managements o en discogràfiques. Són aspectes que sovint la gent desconeix i que són tant o més importants que els altres, només que la seva feina no és de cara al públic”.



L’aproximació dels músics als estudiants no deixa indiferents ni als uns ni als altres i ambdues parts estan contentes. El Salva comenta: “Ens agrada apropar-nos a l’alumnat. Ens veuen per la televisió, potser ens escolten per la ràdio, a través dels mitjans, però no tenen l’oportunitat d’acostar-se a nosaltres. La manera que tenim d’explicar-els-hi el que fem, a què ens dediquem i l’esforç que això suposa, és anant directament a les escoles i als instituts. Som conscients que això provoca una gran expectació, que ens ajuda a arriba als joves més fàcilment i així fer-els-hi entendre en què consisteix la professió”. I encara rebla: “És un bon moment per fer-ho perquè els estudiants han de decidir en breu, quin serà el seu futur professional”.



La posada en escena és espectacular, amb tots els mitjans possibles de llum, música i projecció. El Jimmy Piñol comenta: “Procurem que tant la xerrada com l’actuació sigui amena i no els deixi indiferents. Toquem música en directe, els hi muntem llums, so, pantalles de vídeo, ordinadors, els hi ensenyem amb imatges tot el procés de la nostra feina, li donem forma de documental i al final de la xerrada els fem un mini-concert. La idea és que els nois i noies ho passin molt bé i recordin el que se’ls ha explicat.”



La importància de l’ofici


L’activitat està pensada per estudiants de primària i de secundària, amb lleugeres variacions: la de primària està preparada amb més audiovisuals, amb dibuixos animats i explicacions molt planeres i divertides. Per als més grans la xerrada és més tècnica, més complexa i detallada. “Se’ls ensenya tot el procés de la feina dels músics, des del moment en el qual el músic pren un paper pautat i es posa a escriure una cançó, fins que aquesta cançó arriba al públic en forma de disc i posteriorment, la poden cantar en directe amb el grup, en les seves diferents actuacions i concerts en directe. També expliquen com funciona un estudi de gravació i es dóna molta la importància a la gent que intervé en tot el procés, sobretot en el directe”, explica el Pemi Rovirosa.



El Salva Racero comenta: “Cal valorar tot el que es fa, tant en l’àmbit de la música com en la resta de facetes de la vida. En aquesta xerrada donem molta importància al nostre treball a fi que els i les joves coneguin la feina d’un músic i siguin conscients dels esforços i anys d’estudi que hi ha al darrera”.



El Jimmy Piñol, molt seriós, afegeix: “Expliquem al jovent que no tot el que tenen és gratis i perquè sí. Seria un error que pensessin que per fer una descàrrega des de la xarxa no passa res. Això no és així. En el fons, estan fent riques a les companyies telefòniques, que són les que s’enriqueixen d’una feina que fem els altres. Per culpa d’aquesta pirateria s’està perdent molta música, fet que afecta a la cultura i per nosaltres, que cantem en català, també a la cultura catalana, la qual mereix tot el respecte i protecció”.


Un cop acabada l’actuació, un centenar llarg d’estudiants s’acosten als músics armats amb les seves agendes, discos, càmeres fotogràfiques amb les que immortalitzaran el moment… i sobretot, amb la seva emoció i ganes d’explicar cadascú la seva anècdota, el que senten. Els músics els escolten pacients amb atenció. Invertiran tot el temps que calgui en atendre a tothom i s’ho prenen amb calma. Marxen a la fi, ben contents.


Una banda consolidada


Els Lax’n’Busto van irrompre al panorama musical català l’any 1986, per tant, aquest proper mes d’agost, els Lax celebraran el seu 25è aniversari com a professionals. Avalen la seva trajectòria els 14 discos que tenen enregistrats, que contenen cançons “bandera” tan conegudes com “Llença’t”, “La meva terra és el mar”, “Miami beach” o “Més que la meva sang”, només per esmentar-ne algunes. El cantant dels Lax, Salva Racero, comenta: “25 anys després d’haver començat, els Lax estem en el nostre millor moment musical i tenim una maduresa que ens ha donat l’edat i l’experiència. Ara és quan més gaudim de la nostra feina i com més podem fer gaudir d’ella al públic”.



La darrera fita que han aconseguit ha estat omplir d’un públic entusiasta el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, on van interpretar, juntament amb l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, sota la direcció de Joan Albert Amargós, el seu darrer disc “Simfònic”, que és una revisió d’algunes de les seves cançons més conegudes, però amb l’arranjament adequat per ser interpretades per orquestra i conjunt. Sobre el “Simfònic”, el Salva explica: “El disc està integrat per cançons que els Lax’n’Busto no toquem en un concert habitual, però que estan enregistrades en els diversos discos. Vam presentar el projecte al Joan Albert Amargós i arran d’això vam fer la selecció de cançons del Simfònic. De fet, al disc no hi són totes perquè algunes altres es poden comprar a través d’Itunes i al concert en directe en toquem 5 o 6 més com a mínim”.



De fet, el concert al Liceu va ser un enorme èxit, tant de públic com pel que fa a l’actuació en sí i per tant, no poden (ni tenen perquè) amagar la seva alegria i satisfacció “El Liceu va ser la cirereta del pastís”, explica el Salva. “Després de 25 anys de professió en el món de la música, l’actuació al Liceu va ser un moment molt màgic per nosaltres i per tothom que voler compartir-lo.”



En breu els Lax’n’Busto actuaran ben a la vora de Tarragona, concretament, el dia 18 de juny tocaran a Reus i el 23 de juliol a Riudoms. Molta sort i una llarga vida!.



Per a més informació es pot visitar la pàgina del grup: http://www.laxnbusto.com/aules.htm






Entendre la política




Article publicat al blog del Col·legi de Periodistes de Catalunya: http://www.periodistes.org/?q=entblog/45010







Estem vivint temps renouers socialment parlant, però apassionants des del punt de vista periodístic, ja que a cada hora que passa, la situació d'alguns ajuntaments importants de casa nostra, canvia de signe i de color.Això és el que ha estat passant aquests dies a Tarragona.


Després de les eleccions municipals que van donar 12 regidors al socialista Josep Fèlix Ballesteros i que el van portar a fregar la majoria absoluta (que s'aconsegueix a Tarragona amb 14 regidors), es va obrir un període intens de converses, de negociacions, de correndisses, d'informacions creuades, de filtracions i d'accions per part de tots els grups que han obtingut representació al plenari municipal. I és que la situació no era baladí i els números, capritxosament interpretables depenent del lector de torn. Deixant de banda el resultat del PSC i els dotze regidors que unes línies més amunt es comentaven, a la part baixa de la classificació va quedar IC, amb una sola regidora, l'Arga Sentís, que ha desaparegut del món tots aquests dies i després, a la part compromesa, CiU i PP, empatats amb 7 regidors i regidores cadascun i separats només per la minimíssima xifra de 3 paperetes a favor de CiU.


Està clar que amb aquesta situació, podia passar de tot i que un pacte CiU-PP que reduís el PSC a la més mísera oposició, no només era possible aritmèticament, sinó desitjable més com a revenja personal que no pas com a acció afirmativa i positiva en favor de Tarragona i de la seva ciutadania, perquè hi ha hagut moments al llarg d'aquests darrers dies, en els que l'encegament ha fet perdre a CiU la perspectiva general de la negociació que s'estava portant a terme i la finalitat última per la que es treballava.


Amb anterioritat a la data de les eleccions, el pacte CiU-PP ja estava fet, amb repartiment del cartipàs municipal i tot, sempre i quan però, la diferència de regidors entre CiU i PP hagués aconseguit fer prevaler els drets dels uns sobre els dels altres per una qüestió de suport a les urnes. No ha estat aquest el cas. CiU i la seva candidata, Victòria Forns, han volgut fer prevaldre un major suport popular basant-se en només tres paperetes, tres simples i senzilles paperetes. El PP d'Alejandro Fernández, però, no s'ha deixat abassegar per unes argumentacions tan míseres i per tant, no s'ha deixat imposar la voluntat convergent que amb la llei a la mà, s'ha vist amb els mateixos drets i poders exactes, que els seus contrincants convergents. A banda, una assemblea fraudulenta, una escenificació de boudevil davant el número 2 del partit, Oriol Pujol i unes intencions no gens clares per part d'un Joan Aregio en hores baixes, han aconseguit que el pacte no arribi a bon port, tan clar com en un principi estava. Si no hagués estat així, pregunto, s'haurien arriscat tant Forns com Fernández a esventar públicament i a crits als quatre vents, que ja es veien alcaldessa i alcalde respectivament? Un punt de prudència i d'atenció als rivals, tampoc els hauria fet cap mal davant l'opinió pública.


En tot aquest procés, Ballesteros ha estat l'únic que s'ha mantingut en el seu lloc, malgrat la sensació que el fins ara alcalde estava no només sol davant el perill, sinó també "captiu i desarmat" en la seva batalla per la permanència en el càrrec pels propers quatre anys. Al llarg d'aquests dies, ha estat el més digne de tots i per aquest motiu, entre d'altres, ara té l'alcaldia.La pregunta és òbvia: si en una fase activa de negociació entre CiU i PP, aquests dos partits no s'han entès i els seus respectius candidata i candidat han acabat retreient-se en públic i davant la premsa, totes les misèries i patetismes de la seva negociació, si haguessin arribat a obtenir l'un o l'altre l'alcaldia, què hauria passat? Probablement (intueixo), haurien acabat esbatussant-se als plenaris fent prevaler els seus impetuosos personalismes i a la llarga, deixant la ciutat de potes enlaire. Potser m'equivoco però em sembla que no.


Finalment, s'ha imposat el seny, la seriositat i la voluntat de la majoria de la gent que va convertir la llista del PSC que encapçalava Josep Fèlix Ballesteros, en la més votada. Tarragona afronta en aquests quatre anys que vindran, projectes i problemes seriosos i cal gent preparada i responsable per afrontar-los i donar-els-hi sortida. El temps dirà qui es va equivocar.


A la gent normal, els costa entendre la política i els seus entortolligats camins cap a la consecució d'alguns fins, però la trama prèvia, ordida pel tàndem CiU-PP molt abans de la data de les eleccions, té els signes de la traïdoria i la maquinació, sense tenir en compte el que havien de dir les urnes. Estava clar que l'opinió de la gent expressada a les paperetes en l'exercici lliure del dret a vot, els importava a Forns-Fernández exactament un pito. A la gent normal, la bona gent del carrer, la gent de cada dia, els costa veure i comprendre com les revenges personals, els ajustos de comptes per qüestions passades (fins i tot molt passades), les ànsies de poltrona i el poder que atorga, el pujar un o dos graons socials, resulta ser el més important en política, trepinant i destrossant a la ja malmesa democràcia.


La visió externa de tot l'assumpte és aquesta i és una llàstima. Si m'ho permeteu, és una merda, una autèntica traïció a la ciència política i els seus fonaments i a la ciutadania que assisteix amb estupor al drama escenificat per uns politicastres que desafien la intel·ligència de la gent.El temps s'encarregarà, però, d'atorgar a qui la tingui, la seva justa raó.