Entrevista a Jordi Carbonell: "Socialment, el país està a la vora de la independència’

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-jordi-carbonell-socialment-el-pais-esta-a-la-vora-de-la-independencia/

El filòleg i polític Jordi Carbonell (Barcelona, 1924), reconeix que ha tingut al llarg de la seva vida pública, dues grans passions: Catalunya, entesa com a país des del punt de vista polític, i el català com a llengua digna d’estudi, conservació i difusió entre les generacions futures. Així, Jordi Carbonell es va llicenciar en filologia romànica a la Universitat de Barcelona, va ser professor de llengua catalana als Estudis Universitaris Catalans i també a la UAB.

També va ser catedràtic de la Universitat de Càller, a Sardenya i lector de català de la universitat de Liverpool. Membre de l’Associació de sociolingüistes de llengua catalana, va dirigir la Gran Enciclopèdia Catalana entre els anys 1965 i 1971. Ara, enretirat de la vida pública, acaba de publicar el seu llibre de memòries “Entre l’amor i la lluita” (Ed. Proa, 2010).

Pren un exemplar del llibre amb les seves mans una mica tremoloses i amb lletra petita, apretada i tortuosa, hi escriu una dedicatòria senzilla, però que com tot el que fa, li surt del cor. Hi escriu: “A Roser Pros, molt estimada amiga de fa molts anys, amb la qual comparteixo l’esperança d’un país lliure”.

Aquest és el resum de la vida de Jordi Carbonell qui, als seus 87 anys, segueix mantenint intacte el neguit d’aprendre cada dia coses noves, de transmetre-les amb la fidelitat i el rigor que han marcat tots els episodis de la seva llarga vida i sobretot, Jordi Carbonell manté viva la convicció que han de venir nous temps, més propicis i favorables per Catalunya.

De fet, ell ha viscut des de la primera fila de l’acció, els més diversos episodis de la història recent de Catalunya: la proclamació de la República l’any 1931, la guerra civil, els quaranta anys de dictadura franquista, la transició democràtica i la democràcia en la que vivim actualment. “Jo tenia set anys quan Francesc Macià va proclamar la República”, recorda Jordi Carbonell, “Ho vaig viure des del balcó de casa meva, al carrer Gran de Gràcia, on vivia amb els pares i els avis. La gent pujava i baixava pels carrers com una rierada, amb una eufòria extraordinària. Molts anaven amb camions de trabuc, cridant “Visca en Macià, mori en Cambó”. Va ser un impacte extraordinari després de tot aquell període terrible de la monarquia d’Alfons XIII, el “Cametes”. A casa jo sentia parlar d’en Cametes i la proclamació de la República va produir una gran il·lusió familiar. En tinc un record vivíssim, com si ho veiés ara mateix”.

Jordi Carbonell considera que el període de la Catalunya Republicana va ser esplendorós i així mateix ho explica, amb un punt d’aigua als ulls: “El meu record del 14 d’abril és tan resplendent que diria que feia un dia magnífic. Sobretot, la idea de resplendor, d’alegria de la gent, de satisfacció, de canvi, de pau. Era una proclama molt esperada. És un dels records més bonics de la meva vida. La gent cantava la cançó que havia de ser l’himne de Catalunya amb la lletra d’en Sagarra: “La nostra terra és redimida, ningú ens prendrà nostra llibertat”, i és la sensació que es tenia: una terra redimida i lliure. Només va durar 6 anys, però en aquells 6 anys que es va fer la política més progressista de l’Europa occidental, es van engegar una quantitat d’iniciatives culturals, el desenvolupament ple de la creativitat del país, perquè la gent se sentia identificada amb allò que passava. Però només va durar sis anys”.

Sentit i sentiments d’independentista

La vida de Jordi Carbonell ha estat marcada en gran part, per la seva faceta política. Va ser un incansable lluitador antifranquista que va viure a les seves pròpies carns les malvestats del règim, patint presó i tortura pel fet de no voler deixar de parlar en català. Va participar també a l’Assemblea de Catalunya, va crear el moviment de Nacionalistes d’Esquerra i va ser president d’Esquerra Republicana de Catalunya entre els anys 1996 i 2004.

Com veu Carbonell la situació d’ERC en aquest moment? “Jo continuo sent membre del Consell Nacional d’Esquerra i sóc molt crític amb l’actual direcció de la qual, vaig demanar la dimissió perquè en un país normal, en una empresa privada, en una associació, en un partit polític on hi ha hagut els resultats horribles que hi va haver tant a les darreres eleccions al Parlament com a les municipals, el president i el secretari general pleguen, perquè reconeixen que han de prendre el relleu unes altres persones que donin al partit l’empenta i la orientació que li cal. Això és el que normalment hauria de passar però de moment, s’esperen al congrés de la tardor”. I segueix reflexionant: “A les municipals, tot i que el resultat no ha estat l’esperat, almenys s’ha mantingut la implantació a tot el país, amb regidors i alguns alcaldes”. Ho diu amb conformitat i amb resignació.

“Jo crec molt en ERC”

“ERC ha estat el pal de paller de l’independentisme d’aquest país durant molts anys”, reflexiona Jordi Carbonell. “En un moment determinat semblava que despuntava entre els grans quan va treure 23 diputats i diputades, i jo crec que remuntarà la situació perquè l’independentisme ha crescut d’una manera que no podíem sospitar. Si ens haguessin dit que l’independentisme havia de créixer com ha crescut, no ho hauríem cregut. Jo penso que socialment, el país està a la vora de la independència. Fa uns quants anys enrere, no hi havia independentistes entre els intel·lectuals, entre la gent de cultura amb un cert pes públic, però ara en aquest moment passa el contrari. Penso que la situació anirà madurant fins que petarà perquè amb Espanya no hi ha res a fer, però encara hi ha molt camí per recórrer”.

La dreta catalana

Jordi Carbonell sempre ha militat a l’esquerra i aquesta és la seva visió de la dreta catalana: “El primer polític significatiu de la dreta catalana va ser Cambó. De fet, Cambó va ser un mecenes de categoria europea, però va ser un polític fracassat. La dreta d’aquest país no funciona. Ara Catalunya està governada pel centre-dreta, perquè tant Convergència com Unió tenen tics de dreta però no n’acaben de ser”.

Al respecte de les retallades, Carbonell argumenta: “Aquesta reducció del 10% del pressupost de totes les conselleries és absurd. Com es vol reduir el pressupost de la Conselleria de Sanitat, que té el pressupost més baix de tot l’estat, que està per sota de la mitjana dels pressupostos europeus i que en canvi, té una qualitat de primer ordre? Com se li pot treure el 10%, encara? No té sentit. Amb l’Ensenyament passa igual”.

I segueix explicant: “Jordi Pujol, que mai ha estat independentista, diu que la independència ara és possible, que és difícil però que és possible. Ho podia haver dit fa 24 anys enrere! Ell i jo vam tenir problemes i en un moment determinat vam tenir topades polítiques. Aleshores un dia em va trucar i em va dir: “Jordi, et convido a dinar i fem les paus”. Molt bé, hi vaig anar i al final del dinar li vaig dir: “Jo sóc independentista” i ell em va dir: “Doncs jo no”. Per tant, que en Pujol reconegui que ara el país només té una solució, que és o bé la indepèndència o bé desaparèixer, em sembla tremend; que un home com ell només vegi un camí, o endavant o endarrere. Està clar que el camí enrere no es pot acceptar tot i que sempre hi haurà algú a que li agradaria, perquè a tot arreu del món hi ha gent disposada a posar pals a les rodes. Temps enrere hi havia gent que defensava la federació amb Espanya però avui ja ningú en parla d’això. Federar-nos amb qui? només amb algú que es vulgui federar, perquè és impossible fer-ho d’una altra manera, és un impossible metafísic. És com casar-se amb algú que no es vol casar”.

Malgrat anar força feixuc de cames, Jordi Carbonell comenta satisfet que va poder anar a la manifestació del 10 de juliol de l’any passat. “Va ser una fita històrica. Hi vaig anar amb cadira de rodes i vaig estar molt content d’haver-hi anat. Va ser una experiència magnífica, d’aquelles que donen optimisme i confiança en el país”.

Entre l’amor i la lluita

Aquests és el títol de les memòries de Jordi Carbonell. “El lector hi trobarà l’amor que sempre vaig sentir per la meva muller, l’Hortènsia Curell, que va morir l’any 2005, i també pel meu país, Catalunya. És la història de la lluita que he mantingut durant tota la meva vida perquè Catalunya sigui un país lliure i en el qual, els valors de l’esquerra es posin en pràctica”. Carbonell ho argumenta fermament convençut: “Aquest és un país viu, actiu, que vibra. Aquest país té vibració i a més, té una llengua normal com qualsevol llengua europea, una literatura riquíssima, una cultura de pintors, d’arquitectes en la qual s’emmiralla el món. Per exemple, aquesta onada d’admiració del món cap a la Sagrada Família, és un fet singular i extraordinari”.

Fent camí cap a la independència

“Ara és el moment de preparar la independència”, afirma convençut Jordi Carbonell. “Però compte!, que ningú s’enganyi. La independència suposa molts problemes, començant pel repartiment dels diners del Banc d’Espanya, de la Seguretat Social, la reorganització de la societat catalana… Hi ha infinitat de problemes que s’han d’anar treballant perquè en el moment en el que es faci una declaració unilateral d’independència, cal estar a punt. Jo crec més probable una declaració unilateral d’independència que un plebiscit, perquè un plebiscit és molt difícil d’organitzar, sobretot tenint tot l’aparell de l’Estat en contra. En canvi, que la declaració unilateral d’independència es faci al Parlament, crec que és més fàcil, però és clar, quan s’hagi fet caldrà construir el país i és aleshores quan comença la feina”. I segueix, incansable i entusiasta: “Catalunya pot ser un dels països més avançats d’Europa. Pot ser-ho. El país té capacitat econòmica, tecnològica, cultura, lingüística, identitària…, pot ser un país com Dinamarca, com Finlàndia, que són països amb de menys demografia que nosaltres però que són països reconeguts com a tals. Jo no sé si ho veuré, però crec que arribarà un moment que la situació actual patirà un daltabaix, un canvi radical, De fet, la societat ja l’està fent. En tot cas, és una gran esperança i un gran plaer, viure en un país com el nostre en el qual s’està forjant un país nou i una societat nova”.

Jordi Carbonell va rebre l’any 2001, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, el 2002 va ser distingit amb la Medalla d’Honor de Barcelona i el 2010 el Consell de Menorca li va atorgar la seva màxima distinció, la Taula d’Or.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-jordi-carbonell-socialment-el-pais-esta-a-la-vora-de-la-independencia/

Entendre la política

Article publicat al blog del Col·legi de Periodistes de Catalunya: http://www.periodistes.org/?q=entblog/45010

Estem vivint temps renouers socialment parlant, però apassionants des del punt de vista periodístic, ja que a cada hora que passa, la situació d'alguns ajuntaments importants de casa nostra, canvia de signe i de color.Això és el que ha estat passant aquests dies a Tarragona.

Després de les eleccions municipals que van donar 12 regidors al socialista Josep Fèlix Ballesteros i que el van portar a fregar la majoria absoluta (que s'aconsegueix a Tarragona amb 14 regidors), es va obrir un període intens de converses, de negociacions, de correndisses, d'informacions creuades, de filtracions i d'accions per part de tots els grups que han obtingut representació al plenari municipal. I és que la situació no era baladí i els números, capritxosament interpretables depenent del lector de torn. Deixant de banda el resultat del PSC i els dotze regidors que unes línies més amunt es comentaven, a la part baixa de la classificació va quedar IC, amb una sola regidora, l'Arga Sentís, que ha desaparegut del món tots aquests dies i després, a la part compromesa, CiU i PP, empatats amb 7 regidors i regidores cadascun i separats només per la minimíssima xifra de 3 paperetes a favor de CiU.

Està clar que amb aquesta situació, podia passar de tot i que un pacte CiU-PP que reduís el PSC a la més mísera oposició, no només era possible aritmèticament, sinó desitjable més com a revenja personal que no pas com a acció afirmativa i positiva en favor de Tarragona i de la seva ciutadania, perquè hi ha hagut moments al llarg d'aquests darrers dies, en els que l'encegament ha fet perdre a CiU la perspectiva general de la negociació que s'estava portant a terme i la finalitat última per la que es treballava.

Amb anterioritat a la data de les eleccions, el pacte CiU-PP ja estava fet, amb repartiment del cartipàs municipal i tot, sempre i quan però, la diferència de regidors entre CiU i PP hagués aconseguit fer prevaler els drets dels uns sobre els dels altres per una qüestió de suport a les urnes. No ha estat aquest el cas. CiU i la seva candidata, Victòria Forns, han volgut fer prevaldre un major suport popular basant-se en només tres paperetes, tres simples i senzilles paperetes. El PP d'Alejandro Fernández, però, no s'ha deixat abassegar per unes argumentacions tan míseres i per tant, no s'ha deixat imposar la voluntat convergent que amb la llei a la mà, s'ha vist amb els mateixos drets i poders exactes, que els seus contrincants convergents. A banda, una assemblea fraudulenta, una escenificació de boudevil davant el número 2 del partit, Oriol Pujol i unes intencions no gens clares per part d'un Joan Aregio en hores baixes, han aconseguit que el pacte no arribi a bon port, tan clar com en un principi estava. Si no hagués estat així, pregunto, s'haurien arriscat tant Forns com Fernández a esventar públicament i a crits als quatre vents, que ja es veien alcaldessa i alcalde respectivament? Un punt de prudència i d'atenció als rivals, tampoc els hauria fet cap mal davant l'opinió pública.

En tot aquest procés, Ballesteros ha estat l'únic que s'ha mantingut en el seu lloc, malgrat la sensació que el fins ara alcalde estava no només sol davant el perill, sinó també "captiu i desarmat" en la seva batalla per la permanència en el càrrec pels propers quatre anys. Al llarg d'aquests dies, ha estat el més digne de tots i per aquest motiu, entre d'altres, ara té l'alcaldia.La pregunta és òbvia: si en una fase activa de negociació entre CiU i PP, aquests dos partits no s'han entès i els seus respectius candidata i candidat han acabat retreient-se en públic i davant la premsa, totes les misèries i patetismes de la seva negociació, si haguessin arribat a obtenir l'un o l'altre l'alcaldia, què hauria passat? Probablement (intueixo), haurien acabat esbatussant-se als plenaris fent prevaler els seus impetuosos personalismes i a la llarga, deixant la ciutat de potes enlaire. Potser m'equivoco però em sembla que no.

Finalment, s'ha imposat el seny, la seriositat i la voluntat de la majoria de la gent que va convertir la llista del PSC que encapçalava Josep Fèlix Ballesteros, en la més votada. Tarragona afronta en aquests quatre anys que vindran, projectes i problemes seriosos i cal gent preparada i responsable per afrontar-los i donar-els-hi sortida. El temps dirà qui es va equivocar.

A la gent normal, els costa entendre la política i els seus entortolligats camins cap a la consecució d'alguns fins, però la trama prèvia, ordida pel tàndem CiU-PP molt abans de la data de les eleccions, té els signes de la traïdoria i la maquinació, sense tenir en compte el que havien de dir les urnes. Estava clar que l'opinió de la gent expressada a les paperetes en l'exercici lliure del dret a vot, els importava a Forns-Fernández exactament un pito. A la gent normal, la bona gent del carrer, la gent de cada dia, els costa veure i comprendre com les revenges personals, els ajustos de comptes per qüestions passades (fins i tot molt passades), les ànsies de poltrona i el poder que atorga, el pujar un o dos graons socials, resulta ser el més important en política, trepinant i destrossant a la ja malmesa democràcia.

La visió externa de tot l'assumpte és aquesta i és una llàstima. Si m'ho permeteu, és una merda, una autèntica traïció a la ciència política i els seus fonaments i a la ciutadania que assisteix amb estupor al drama escenificat per uns politicastres que desafien la intel·ligència de la gent.El temps s'encarregarà, però, d'atorgar a qui la tingui, la seva justa raó.

Entrevista a Miquel Àngel Essomba: "La base de la democràcia és respectar les regles del joc”

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat:
http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-miquel-angel-essomba-la-base-de-la-democracia-es-respectar-les-regles-del-joc/

Que la situació política i social actual és complicada, és una afirmació que qui més qui menys ha pogut constatar i comprovar, només amb el simple exercici de donar un tomb pel carrer i estar mínimament informat a través dels mitjans de comunicació. L’anàlisi rigorosa de l’actualitat, el punt de vista acadèmic i d’experiència vital i personal de Miquel Àngel Essomba pot encendre una llum en les tenebres grises del moment.

Miquel Àngel Essomba (Barcelona, 1971), és el director del Centre UNESCO de Catalunya, doctor en pedagogia, màster en psicologia de l’educació i postgraduat en pedagogia intercultural. Fa de professor del Departament de Pedagogia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona i és director del grup d’investigació ERIC (Equip de Recerca en Interculturalitat i Immigració a Catalunya).

A l’hora de parlar amb Miquel Àngel Essomba sobre l’actualitat política, cal fer referència als resultats de les darreres eleccions municipals viscudes. “En aquestes darreres eleccions municipals hi ha hagut un gir conservador molt important més enllà dels partits”, reflexiona Essomba. “Jo sempre dic que no és que els partits conservadors guanyin, sinó que els partits de progrés perden. En termes absoluts, CIU ha guanyat 30 o 40.000 vots més que a les últimes municipals i el PP no s’ha mogut massa, entre 20.000 i 30.000 vots, que representa un percentatge baix respecte del global. En canvi els socialistes s’han enfonsat en 200.000 vots i ERC també n’ha perdut 100.000 i escaig”.

Perquè passa això? “Doncs perquè el vot conservador és fidel, constant i va degotant; en canvi, el vot de progrés és un vot que fluctua i la conseqüència d’això condueix a que podem tenir un alcalde del PP a Badalona, que ha mostrat comportaments racistes i que ha basat la seva campanya en la xenofòbia. Trobo bastant fort que aquest senyor pugui ser alcalde, però resulta que el missatge xenòfob dóna vot i neutralitza a Plataforma per Catalunya i a Ciutadans. Si cal escollir entre PP i Ciutadans o entre PP i Plataforma, el més segur és que els electors escullin el PP. Així, el PP ha ocupat l’espai dels altres dos partits”.

El creixement dels partits xenòfobs. Què està passant?

“Un partit xenòfob com Plataforma per Catalunya s’alimenta de diners provinents de l’extrema dreta europea. D’on treu el capital el senyor Anglada? I amb l’època de crisi que vivim, el partit pot viure només de les quotes dels militants?. Se sap que l’aportació de diners li ve de l’extrema dreta europea”. I continua: “Les anàlisis sobre Plataforma per Catalunya més encertades es van fer després del 28-N. Quan es pensa en clau nacional en comptes d’en clau local, s’obté una altra composició de vot, perquè la clau local dibuixa determinades tendències polítiques. Quan es van fer les eleccions del 28-N es va veure molt clar que el vot de PXC era molt dispers, heterogeni, díscol, un vot d’enfotre’s del valor de la democràcia. És un vot volàtil, de gent frívola i poc democràtica”.

El retrocés de la democràcia

El dia 2 de maig, Miquel Àngel Essomba escrivia en el seu mur de Facebook: “Vivim en un Estat en el qual els únics totalitaris que tenen dret a reconvertir-se en demòcrates són els franquistes. Aquests, després d’haver estat censors i assassins, poden fundar partits polítics legítims o presidir comunitats autònomes. Tot sense haver condemnat la dictadura al seu propi parlament. Avui, la involució democràtica a Espanya ha fet un pas més endavant cap a una deriva d’impredictibles resultats”.

“Això venia a tomb del cap de setmana fatídic de la il·legalització de Bildu en el qual hi havia un alcalde de Guernica, un senyor d’Eusko Alkartasuna que porta escorta perquè està amenaçat per ETA com a possible objectiu d’assassinat. A aquest senyor, que ara es presenta per Bildu, li diuen que no es pot presentar perquè és d’una organització vinculada al terrorisme d’ETA, la mateixa organització que el volia assassinar. Caure en aquest tipus de paradoxes, en les que es veu clarament que hi ha un joc salvatge, a mi em preocupa molt”.

La crítica de Miquel Àngel Essomba al voltant del sistema judicial és contundent. “De les tres potes de l’Estat, el poder judicial és, probablement, el que menys s’ha democratitzat. S’ha democratitzat molt més l’exèrcit, que el món judicial, que ja als anys 70 comptava amb “Jueces por la democracia”, “Jutges per la Pau” i no sé quantes coses més. La politització del sistema judicial és una perversió de la democràcia que m’inquieta, perquè crec molt seriosament en la necessitat i la importància de la separació de poders. Que es polititzi la justícia fins al punt que, quan unes persones es volen presentar a unes eleccions, no se’ls hi permeti perquè ocupen un espectre de l’àmbit que els altres necessiten i això impulsa a determinades formacions a fer pressió per eliminar aquest vot utilitzant la justícia com un instrument, per anar a favor d’interessos partidistes. Això em genera una inquietud enorme perquè es trenquen les regles del joc, es traspassa la ratlla vermella del que significa l’equilibri i la mesura. A més, tant el PP com el PSOE es deixen arrossegar. Jo no penso que PP i PSOE siguin la mateixa cosa i penso que qui ho digui és un mal analista, però sí crec que un marca el compàs i l’altra balla i tant responsable és l’un com l’altre, que s’acabi ballant un pasdoble o un tango”.

El Tribunal Suprem va negat la possibilitat de concórrer a les eleccions municipals a Bildu, possibilitat que després, aquesta formació va recuperar en el marc del Constitucional. “Ha sigut molt interessant veure les reaccions de la caverna mediàtica espanyolista madrilenya, respecte al constitucional”, comenta Essomba, “perquè quan el Constitucional va negar els drets i va retallat el ja esmicolat Estatut de Catalunya, aleshores el Constitucional es va erigir per part d’aquesta caverna mediàtica, com el paradigma de la defensa de l’essència d’Espanya. Quan el Constitucional ha aprovat que Bildu es presenti a les eleccions, en contra de la decisió del Suprem, aleshores aquest Constitucional no val per res, s’ha d’anular, etc. Això a mi em sembla molt inquietant, l’arbitrarietat i la falta de coherència política perquè posen de manifest una continuïtat de la ideologia franquista, que encara perviu”.

Moda i màrqueting més que ideologia

“Avui la gent no vota en funció de la ideologia ni del programa electoral, sinó que es vota el partit que creuen que serà el guanyador. Hi ha un percentatge de vot que sempre es decanta cap aquí i jo crec que la gent vota els partits en funció de la dimensió simbòlica que representen i no tant per la dimensió ideològica. Vivim en una societat en que la construcció de la realitat social depèn de nosaltres, dels mitjans de comunicació i aquests es basen en allò que el cicle polític acaba mastegant, digerint i metabolitzant i aquesta construcció de la realitat social genera uns missatges que són els que han de donar tranquil·litat”.

Segons Essomba, un ciutadà busca que el seu govern el protegeixi i li confereixi seguretat. “Aquí neix la idea de l’estat-pare. El ciutadà que busca l’estat-pare és el majoritari a la societat, després de 40 anys de franquisme. Per tant, les situacions de generació d’una tendència que va teixint un vincle de sotmetiment a una determinada ideologia política, és molt fàcil per les dinàmiques socials, que fan que les persones s’orientin molt en aquest sentit. Aquell partit que té capacitat de demostrar fermesa, líders forts (més que intel·ligents o carismàtics) que generin seguretat i que quan parlin diguin ‘tranquil fill meu, les coses amb mi t’aniran millor’, tindran a la gent al costat, perquè la gent es conforma només amb això i ja en té prou. Quin va ser el lema de CIU a les eleccions del 28-N? “Una Catalunya millor”, i jo em pregunto: el PP no volia una Catalunya millor?, i el PSC?, i ERC?, i IC? Però en canvi, aquest partit ha tingut la gran habilitat d’apropiar-se de la marca social de ‘nosaltres som els de la seguretat, et protegirem i farem que tot et vagin millor’ i per això han guanyat".

Màrqueting i retallades

Tanmateix, en aquest moment, la societat a casa nostra viu la incertesa de la crisi i el càstig de les retallades. “Tot és justificable”, argumenta Miquel Àngel Essomba. “La gent que ha votat CIU es justifica dient que les retallades són culpa del tripartit, que l’Artur Mas no ho està passant bé amb les retallades i que les retallades són necessàries per mantenir l’estat del benestar. Aquests tres missatges són un còctel que funciona i que acontenta a la majoria silenciosa. És màrqueting total”.

“Vivim en una societat-mercat on tot es compra i es ven i per tant, la política també és un producte, com l’educació. Jo vaig al supermercat de l’educació i dic ‘m’interessa aquest màster, me’l compro’. L’educació ja no té el valor de construcció de ciutadania i ja no existeix per canviar la societat sinó només per capacitar i formar a les persones de cara al mercat laboral. La política també és un producte més a la societat-mercat, que la gent consumeix. Llavors, s’oferten diferents productes amb diferents marques i colors i es pot dir ‘aquest és el de sempre i ja me’l conec, aquest està caducat i per tant ben lluny, aquest és fresc i me’l compro’. La política és un producte més dins de la societat-mercat i la política és conseqüència d’aquesta dinàmica social”.

El punt de vista personal. I a tu què et sembla això?

“A mi em sembla que és una deriva cap a la insostenibilitat social”, respon Essomba. “Crec que hem agafat un camí que porta al col·lapse. La crisi econòmica és també moral i ètica i és molt profunda. Tot això són símptomes del col·lapse d’un sistema insostenible que estava basat en uns axiomes falsos: el progrés il·limitat, el creixement sense aturador i el mercat desregulat com a àrbitre d’aquest progrés il·limitat i d’aquest creixement desmesurat. Aquest còctel és terrible i afecta les bases de la mateixa democràcia. La nostra ideologia és profundament liberal i en ella, l’individu, l’ésser humà, la persona, és el principi i el final de tot; però això té una sèrie d’anomalies i de disfuncions que si no es corregeixen, porten al col·lapse”.

La següent pregunta és obligada: i com es fa això? “Això es fa a partir de dos processos: un procés macro i un procés micro. Un procés macro de canvi de norma. La norma ha de ser democràtica, que vol dir parlada i discutida per tothom per arribar a un acord final, sorgit d’una àgora. En segon lloc, a nivell micro, hem de fer una feina molt important i profunda, per recuperar el debat i el diàleg des d’una perspectiva de comunitat”.

Per Miquel Àngel Essomba, per tal que funcioni la societat-mercat cal crear valor en l’ocupació, que és l’atenció a les persones. Així ho explica: “El nou capital i la matèria primera d’una societat sostenible hauria de ser l’atenció a les persones. Perquè no té valor plantar arbres? Doncs perquè hem decidit que no té valor, però el dia que decidim que en tingui i que qui ho faci, guanyi diners per plantar arbres, hauran canviat la nostra mentalitat i els nostres valors. És una qüestió de transformació del model econòmic que implica una transformació necessària del model axiològic, perquè si no hi ha, en paral·lel, un procés de transformació de valors, tot el procés estarà malament. La gent ens movem d’acord amb això: on hi ha un valor segur, que és valuós i està valorat, cap allà tendim”.

L’àgora i parlar de política

Els antics grecs, pares de la democràcia, consideraven l’àgora, la plaça pública, l’element més important de les seves ciutats estat, ja que era el centre cultural i polític del la seva societat, on es portaven a terme assemblees de ciutadans i s’hi decidien els assumptes que afectaven a la res pública. Avui el concepte l’àgora queda molt lluny. “Quan vas a prendre cafè en un bar, sents a la gent parlar del Barça i del Madrid i de vegades també de la crisi, però és un tipus de debat mimètic que reprodueix els missatges que els líders polítics mediàtics vénen i que la gent compra. Aquests debats no tenen la seva base en dades objectives perquè un debat en profunditat no interessa”.

I segueix explicant: “Jo faria dos tipus d’anàlisi: una diacrònica basada en la història i una altra anàlisi sincrònica. L’anàlisi històrica ens porta a ser conscients d’un dèficit democràtic evident, a causa del franquisme. La primera generació que vam veure morir Franco a través de la televisió, ara tenim 40 anys, però això no vol dir que la rèmora d’una generació i mitja, quaranta anys de franquisme, no hagi deixat un pòsit. La nostra democràcia és fràgil. Han passat 30 anys, però és poc temps per fer un tomb. Els que automàticament faran un tomb democràtic, si volen, seran els nostres fills, si nosaltres els deixem. Aquesta pot ser una anàlisi històrica del perquè no hi ha aquesta àgora i sobre la fragilitat democràtica, per una qüestió generacional històrica. El segon factor es refereix a les dinàmiques socials actuals, ja que aquesta societat funciona com els anuncis publicitaris. La nostra vida és un continu que es composa de moltes parts i ha perdut la unitat de sentit. Som la suma de diferents fragments de moltes coses i no sempre acabem d’integrar-ho tot dins del que nosaltres som. Quan tens una racionalitat fragmentada, hi ha una pèrdua de sentit, falta un significat que lligui tots els elements i resistir sense aquesta capacitat és molt difícil, perquè hi ha dinàmiques socials malaltisses que no són naturals. Tot això, traduït a la dimensió política, fa que les persones ens esforcem tant en poder satisfer les necessitats que ens generen tensió a la nostra vida quotidiana, que no trobem un espai per a la ideologia, per seure i construir projectes. Tenim el temps just per sobreviure però no per projectar com viure, ja que la mateixa dinàmica ho impedeix. Si no hi ha un canvi de condicions vitals, és molt difícil que es pugui regenerar la política, ja que la política exigeix temps, formació, diàleg, una sèrie de condicions que la vida actual no dóna”.

Sobre els indignats acampats

Aquestes darreres setmanes, l’opinió pública ha vist créixer en diferents ciutats, un moviment de gent, la immensa majoria joves, que acampen a les places públiques com a senyal de protesta per la situació política i social actual. Al respecte d’aquest moviment Miquel Àngel Essomba opina: “La política-producte ha generat un malestar social que ha anat tenint diferents expressions. La primera expressió silenciosa, que és salvatge i s’hauria de tenir en compte, és la de l’abstencionisme. Al nostre país hi ha 2 milions i mig de persones que pensen que anar a votar no és important i no ho han fet. El 45% dels que estaven cridats a les urnes no han anat a votar i això ens hauria de preocupar. Després tenim el sorgiment del discurs d’uns partits racistes i en tercer lloc, ens trobem davant del fenomen dels acampats, que també estan farts d’aquest sistema, no se senten representats i fan això”.

Pel que fa al tema concret dels acampats, “no m’han despertat especial curiositat ni interès perquè veig que cíclicament, neixen moviments d’aquest tipus. Fa dos anys estaven contra el Pla Bolonya i ara contra el sistema. La base de la democràcia és respectar les regles del joc. Si no es respecten les regles del joc no hi ha democràcia i si no hi ha democràcia hi ha caos i el caos és la llavor del feixisme. Les regles del joc garanteixen els propis drets. Si es vulneren i s’obre el meló de suprimir les regles, vol dir que qualsevol pot trencar o modificar el joc”.

I segueix: “Quan observo les acampades hi veig diverses coses: primer, una ingenuïtat excessiva que gira en contra de les pròpies idees, des del punt de vista, per exemple, de què significa el poder. El poder és aixecar el telèfon i ordenar que la policia surti al carrer. Això és poder. En segon terme, escolto un debat molt irreal (cancel·lació d’hipoteques, etc.). Això està molt bé, fantàstic, però la qüestió és, com fem el camí per aconseguir-ho? Des del punt de vista ideològic, estan buits de contingut i crec que la manera com s’estan manifestant va a la contra del que realment volen aconseguir. El que volen aconseguir s’assoleix des de l’estudi, des de l’anàlisi rigorosa, des de la profunditat, des del crear comunitat, des del fer àgora. Hi ha un dèficit important en aquesta qüestió i per això sóc benèvolament crític, perquè no estic d’acord amb les formes. Les formes són les que permetran aconseguir l’objectiu. Poden ser uns bons ideòlegs si estudien una mica més del que demostren fer-ho, però són uns mals estrategs i s’ha de ser un bon estrateg per aconseguir els objectius. La segona qüestió, fonamental, és que no són un grup plural. Les prostitutes, per exemple, no estan a la Plaça Catalunya, ni els immigrants, ni els discapacitats, ni els més pobres desheretats de la terra i per tant, un moviment que neix per transformar la societat, però en el qual la societat no hi és representada, ens i els hauria de fer reflexionar. La majoria són nois i noies amb formació universitària, amb cultura, que somien en transformar la societat, però no tenen tots necessàriament experiència d’haver treballat en entorns socials desfavorits, per exemple, i això és vital perquè dóna una experiència i una sensibilitat que si no es té, falta un punt de vista importantíssim. I per tot això crec que no s’arribarà enlloc”.

Veurem.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-miquel-angel-essomba-la-base-de-la-democracia-es-respectar-les-regles-del-joc/

Entrar en política

Article publicat a la pàgina http://www.periodistes.org/?q=entblog/44106 del Col·legi de Periodistes de Catalunya

Em fa gràcia aquesta expressió “entrar en política”, perquè cada vegada que es pronuncia, sembla que qui emprèn l’acció s’endinsi en una selva profunda i enredada en la que es deu viure prou bé, perquè n’hi ha molts que hi volen entrar i els que són a dins de cap manera en volen sortir.

Aquestes eleccions municipals han portat a encapçalar distints cartells de les més diverses formacions, a persones que han entrat en política (almenys en política municipal) de retruc, portats de la mà de la seva militància activa en aquest o aquell partit i enlairats al capdamunt de les llistes perquè en ocasions, la formació de torn, no tenia altra alternativa i d'entre el pitjor han escollit el que encara pot salvar-se. Corren mals temps per als aficionats. Suposo que en poblacions de cens escuet, la simple coneixença amb el cap de llista ja deu ser suficient però en altres casos, l'aposta arriscada per cares noves pot pagar-se cara a l'hora de la veritat perquè, abans de res, com en totes les matèries, cal ser professional i coneixedor dels assumptes que es tenen entre mans, especialment quan des del poder de gestió de l'Ajuntament, es governa el dia a dia d'uns centenars o d'uns milers d'ànimes que es veuen abocades a confiar en el govern que tenen més a la vora.

Trobo que aquesta campanya electoral ha resultat ser, resumint-la i generalitzant molt, grisa i sense trempera. Una vegada més s'han escoltat lemes com "un projecte nou", "necessitat d’aire fresc", "canvi", postulats publicitaris molt poc originals i repetitius que en boca d'alguns líders, tenen la consistència d’una bombolla de sabó enmig d’una ventada. La intenció no és només el que compta.

Tothom mereix una oportunitat? És clar que sí, només que en aquest moment, la política necessita autèntics professionals, gent capacitada, preparada i oberta de mires, capaç de demostrar que pot fer surar la societat enmig d'aquesta tempesta perfecta i els ajuntaments són, de fet, el primer pas i també la primera institució que ha de retornar a la ciutadania la confiança en l'exercici de la noble ciència de la política, portats a la realitat quotidiana a través dels seus mecanismes de funcionament. Són els ajuntaments qui han de saber captar l'atenció dels desenganyats, dels desil·lusionats, dels que en aquest moment tan renouer, ho estan passant malament. La feina no és ni fàcil ni baladí, però aquí està.De polítics aprenents, pusil·lànimes, oportunistes i vividors ja en coneixem molts. I encara més: de corruptes, de venuts, de pressumptes delinqüents que tenen diverses causes obertes amb la justícia. El temps dirà si la llista es pot allargar amb uns quants noms més.

Article publicat al blog "Coses que dèiem avui": http://www.periodistes.org/?q=entblog/44106