Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat:
http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-francesc-sanuy-una-catalunya-independent-es-perfectament-possible/
Són temps renouers aquests que corren. Només cal obrir les pàgines de política, economia i societat dels diaris per adonar-se’n. Sense anar més lluny, aquesta setmana hem pogut llegir en diversos diaris, els següents titulars: “Salgado tanca totes les portes. La vicepresidenta ignora les amenaces de diverses autonomies de recórrer als tribunals”; “Retall de les autonomies. Els plans aprovats suposen un reajust de 4.283 milions d’euros”; “Més llistes d’espera. Els retalls en sanitat cobreixen la meitat de l’ajust: encara falten 330 milions”; “9 milions de ciutadans invisibles. Amnistia Internacional alerta que Espanya vulnera els drets econòmics, socials i culturals dels sectors més desafavorits”; “El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya investiga al jutge que troba irrespectuós l’ús del català als jutjats”.
Francesc Sanuy (Barcelona, 1936) és advocat i polític retirat. És molt conegut per l’expressió oberta, sense complexos i sovint polèmica, dels seus punts de vista, quan fa de tertulià en distints mitjans de comunicació o escriu les seves columnes i articles en diversos mitjans escrits. Les seves opinions no solen deixar indiferents als qui l’escolten. La seva activitat professional s’ha desenvolupat de cara al públic en els diversos càrrecs que ha anat ocupant al llarg de la seva vida activa. Des de l’any 1972 al 1975 va ser membre de la junta directiva del Cercle d’Economia i a les eleccions al Parlament de l’any 1984 va ocupar un escó de diputat per Convergència i Unió. Va ser conseller de Comerç, Consum i Turisme del Govern de Catalunya i delegat de la Generalitat a Madrid.
Avui, ja retirat de l’activitat política, es mira des de la primera fila de l’actualitat la creixent desafecció entre la ciutadania i la classe política. Sobre aquesta qüestió el seu punt de vista és especialment interessant. “El divorci entre el ciutadà i el poder públic (desafecció de Catalunya en relació a Espanya) és evident, perquè ‘ara li retallo la pensió, ara li rebaixo el sou…’ i tots aquests senyors tan rics i intel·ligents, a les mans dels quals l’Estat ha posat la direcció d’empreses públiques, demostren que la seva gestió és manifestament millorable ja que sovint no tenen cap qualificació ni cap preparació, excepte la de ser del partit”.
I segueix: “Aquesta gent pugen, quan els sembla, els rebuts de l’electricitat, que abans pujaven només al gener amb una ‘punyalada trapera’; en canvi ara és trimestral i després mensual, justificada per un cànon del carbó o una moratòria nuclear que s’atreveixen a posar al rebut i tot; això la llum i també el gas un 8% i d’aquí a 30 dies potser un tant per cent més, perquè aquesta colla de ximples s’han barallat amb Algèria… Com volen que la gent simpatitzi amb aquest poder que escanya, asfixia, arruïna, impedeix arribar a final de mes?; en canvi, a aquests cabrons que dirigeixen serveis públics, els autoritzen uns increments de tarifes desmesurats. I qui ho paga tot això? Els usuaris. La primera víctima és el jubilat, el pensionista; el segon l’assalariat, perquè de moment han pujat l’IVA un 2%. Però si la única manera de sortir de la crisi és fomentar el consum? Doncs miri, de moment ja és tot un 2% més car”.
“Estem en mans d’una oligarquia que prèviament, ha subornat els partits i el govern. Com que subornar el govern és tan barat, subornen al qui mana, al de l’oposició i al que fa quatre. Per una gavardina te’l pots emportar allà on vulguis. I esperen que la gent trempi i vagi a votar amb alegria i convençuts? És normal que la gent estigui decebuda i no es vegi reflectida en les propostes dels partits polítics”.
El paper dels partits polítics
“Seria desitjable les formacions polítiques exposessin els diagnòstics de la situació actual i fessin propostes clares i fermes sobre les vies de sortida del que ens està passant”, explica Sanuy “però els assessors dels partits diuen als líders ‘si t’estàs quiet i calles, el vent bufarà a favor teu’ i per tant, tots quiets. Alguns polítics com ZP, passen per diferents fases etíliques, que van des de la negació de l’evidència fins a l’exaltació de l’amistat (jo m’estimo molt el PNB i la Coalició Canària perquè son com germans). També l’exaltació de la xenofòbia o de qualsevol ocurrença de campanar localista. Tot plegat acaba provocant que el ciutadà digui ‘i què hi ha d’allò meu?, dels 5 milions d’aturats?, de la crisi?, de la sanitat?, de l’ensenyament?…’. Els partits viuen en campanes de vidre, en un món artificial i es guien per enquestes en un moment en el que les enquestes estan perdent valor, perquè fins ara, les enquestes es feien per telèfon, però la gent ens hem tornat tan pobres que moltes persones que ja no tenen telèfon fix i només usen un mòbil; i tot i que fer trucades robotitzades al mòbil està prohibit, hi ha una colla de poca-vergonyes en aquest país, (que són de Telefònica o de qualsevol empresa de serveis públics), controlats per una colla de bandarres, aprofitats, avariciosos i lladregots, que tot i la prohibició et truquen i et maregen. Les enquestes ja no valen perquè la gent pobre jove, mileurista, que ha de ser la més progressista de la nació, no sap cap a on tirar. Res és segur”.
El presumpte pam de net
El panorama polític que presenta Francesc Sanuy té tints obscurs i gens optimistes. Les seves argumentacions neixen de la immensa decepció que Sanuy sent envers la classe política en general. Tanmateix, probablement encara es pugui trobar, en algun punt d’aquest paisatge tan calamitós, algun pamet de net, ni que sigui només un. “Jo vull creure que encara hi ha gent honrada” reflexiona Sanuy molt seriós. “Tinc la impressió que quan algú és honest, honrat, té bona fe, és treballador i vol canviar les coses, en els nuclis de poder se’l margina, se l’envia al racó dels mal endreços i no se’l deixa entrar allà on s’aplica i es practica l’art del poder, en unes bizantines operacions de favors mutus i recíprocs que sempre es fan a costa del contribuent. El que paga impostos en aquest país no és mai el ric, sempre és l’assalariat, la classe mitjana, la classe treballadora, i en canvi, els altres, els que tenen recursos fiscals, roben amb l’acord del recaptador de tributs i aquest, és el pitjor de tots els robatoris”.
La sentència de l’Estatut va ser un detonant
Des del punt de vista de Francesc Sanuy, hi ha un abans i un després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, almenys pel que fa al sentir de molta de la bona gent del país. ”Ha estat un detonant quan ha esclatat la indignació, com els vins escumosos als que els salta el tap i el líquid surt i s’esbrava. També és normal que després, els ànims s’hagin calmat, tot i que ha quedat sembrat i ja res serà el mateix”. I segueix argumentant: “Quan durant 31 anys de la teva vida t’han dit que finalment hi haurà democràcia, que es respectaran els drets col·lectius dels pobles, les cultures i les diferents identitats prevaldran, que hi haurà una solidaritat que no vampiritzarà els qui treballen, perquè puguin seguir jugant al dòmino els qui viuen a costa dels altres; en definitiva, que el donant de sang no estarà més malalt que qui la rep sense fer cap mena d’esforç…. Arriba un moment que, 31 anys després de l’engany de l’autogovern, d’haver negociat sense èxit en un exercici semblant a La Yenca (dues passes endavant i tres o quatre enrera) i quan al final acceptes signar un paper que és un Estatut i dius ‘bé, sembla que ara sí’, llavors surten quatre indocumentats (que van perdonar als Albertos i que són uns lladres monumentals) i diuen que això no val per res: ni el que va acordar el Parlament de Catalunya, amb el compromís del president del govern (apoyaré… ), ni el que diuen les “Cortes Generales”, ni el referèndum del poble de Catalunya, ni la firma del seu rei. Ara bé, tant la dreta com l’esquerra espanyola estan d’acord en un aspecte: que Catalunya és una indústria extractiva, una mina de la que poden prendre tot el que volen, un territori colonial. Per això, arriba un moment que et dius que si 31 anys després hem de tornar a començar de zero i en conviden a parlar de reforma de la Constitució, doncs mirin, vagin vostès a fregir-se un ou i part de l’altre i amb mi no hi comptin més”.
Visions sobre l’independentisme
Per Francesc Sanuy, les darreres actuacions, accions i comportaments polítics d’Espanya envers Catalunya el porten a ell, mentalment, cap a l’independentisme i ho argumenta en els següents termes: “Jo que mai he practicat l’independentisme, mentalment no vull saber res d’un Estat que, per exemple, em deixa sense avions, amb un aeroport cinc vegades més barat que el de Madrid, que serveix només perquè ells puguin cobrar les comissions i els suborns de les obres que fan empreses madrilenyes, perquè no ens deixen gestionar, ni construir, ni dirigir els nostres aeroports, com si aquí no hi haguessin empreses. Doncs escolti, a partir d’aquí, jo mentalment, com aquells ajuntaments que moralment ja es senten independents. M’he esborrat d’Espanya perquè no tinc 31 anys més, ni els vull tenir. Repeteixo: amb mi que no hi comptin”.
Consultes populars
Seguint el fil de l’argumentació de les possibilitats d’una Catalunya independent, Francesc Sanuy fa una aturada i reflexiona sobre les consultes populars sobre la independència, promogudes per distintes entitats de casa nostra. “Tot i que són festives i de costellada són un símptoma. La gent, un cop hem expressat la nostra indignació, ens hem calmat, però ha quedat un pòsit. La gent està tan desconcertada i tan descol·locada que no sap a quina causa es pot abraçar perquè això no torni a passar. Perquè mentre veus una colla de “vivales”, es diguin bascos o canaris, que van escombrant cap a casa seva sense pensar en ningú més (i tothom els troba simpatiquíssims), la gent d’aquí estem cada vegada pitjor. I jo ja estic cansat de sentir-me odiat per una família de la qual formava part; però si no em volen, doncs que els bombin, no tinc cap interès en seguir pendent d’això”.
Una Catalunya independent és possible
“És perfectament viable i és per això que hi ha tanta prevenció, odi i animadversió”, explica Francesc Sanuy, “perquè hi ha territoris que això ho temen. És tal com diu l’Alex Salmon el candidat independentista d’Escòcia. Diu “estic disposat a compartir la corona perquè si la reina d’Anglaterra, que és de la Commonwealth, ho és de 18 països, perquè no de 19?. Aquest punt ja li discutiria una mica més perquè aquí de Commonwealth no n’hi ha i d’interès per inventar una cosa una mica més ibèrica, tampoc. L’únic que estaria disposat és el copríncep d’Andorra, però bé, el que diu el d’Escòcia és veritat: les relacions familiars, culturals, esportives, tot això, no té perquè ser motiu de matança. Hem de poder conviure, però cadascú a casa seva i aquí, quan vinguin, que truquin a la porta i ja veurem si els obrirem”.
Ara bé, com que el territori geogràfic no es pot partir ni es pot separar físicament, l’entesa amb Espanya hauria de ser necessària en el supòsit d’una Catalunya independitzada. “Aquesta entesa seria necessària”, rebla Sanuy, “per establir els termes i emportar-nos a casa el 22% d’or i de divisa que hi ha a les reserves al Banc d’Espanya i que ens pertoca; també per quedar-nos la part alíquota de la Seguretat Social, etc. O es que als altres països que han nascut aquests 16 o 17 anys darrers no s’ha fet així? A més, aquests carrers són nostres… si ho volen fer pacíficament que ho bé i si no, que es fotin. La que no és viable és Espanya sola, sense Catalunya, però Catalunya és perfectament viable econòmicament i socialment i d’aquí ve el problema”.
I com podem fer-ho per proclamar la independència? “Comencem cada dilluns boicotejant una empresa espanyola i una darrera l’altra, fins que el rei vingui agenollat a demanar que tornem a pagar impostos. Llàstima que això no passarà. El que jo no accepto és obrir cap nou procés de negociació sobre idees noves ni més pèrdua de temps. Caldria dir ‘dilluns que ve, a les 9 del matí, som sobirans’. Aleshores ja decidirem si ens confederem o si juguem la copa del rei de futbol o si diem ‘aquí s’ha acabat el bròquil’. Jo de processos de negociació ja no en vull cap més”.
Veurem.
Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-francesc-sanuy-una-catalunya-independent-es-perfectament-possible/
