Entrevista a Francesc Sanuy: "Una Catalunya independent és perfectament possible"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat:
http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-francesc-sanuy-una-catalunya-independent-es-perfectament-possible/

Són temps renouers aquests que corren. Només cal obrir les pàgines de política, economia i societat dels diaris per adonar-se’n. Sense anar més lluny, aquesta setmana hem pogut llegir en diversos diaris, els següents titulars: “Salgado tanca totes les portes. La vicepresidenta ignora les amenaces de diverses autonomies de recórrer als tribunals”; “Retall de les autonomies. Els plans aprovats suposen un reajust de 4.283 milions d’euros”; “Més llistes d’espera. Els retalls en sanitat cobreixen la meitat de l’ajust: encara falten 330 milions”; “9 milions de ciutadans invisibles. Amnistia Internacional alerta que Espanya vulnera els drets econòmics, socials i culturals dels sectors més desafavorits”; “El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya investiga al jutge que troba irrespectuós l’ús del català als jutjats”.

Francesc Sanuy (Barcelona, 1936) és advocat i polític retirat. És molt conegut per l’expressió oberta, sense complexos i sovint polèmica, dels seus punts de vista, quan fa de tertulià en distints mitjans de comunicació o escriu les seves columnes i articles en diversos mitjans escrits. Les seves opinions no solen deixar indiferents als qui l’escolten. La seva activitat professional s’ha desenvolupat de cara al públic en els diversos càrrecs que ha anat ocupant al llarg de la seva vida activa. Des de l’any 1972 al 1975 va ser membre de la junta directiva del Cercle d’Economia i a les eleccions al Parlament de l’any 1984 va ocupar un escó de diputat per Convergència i Unió. Va ser conseller de Comerç, Consum i Turisme del Govern de Catalunya i delegat de la Generalitat a Madrid.

Avui, ja retirat de l’activitat política, es mira des de la primera fila de l’actualitat la creixent desafecció entre la ciutadania i la classe política. Sobre aquesta qüestió el seu punt de vista és especialment interessant. “El divorci entre el ciutadà i el poder públic (desafecció de Catalunya en relació a Espanya) és evident, perquè ‘ara li retallo la pensió, ara li rebaixo el sou…’ i tots aquests senyors tan rics i intel·ligents, a les mans dels quals l’Estat ha posat la direcció d’empreses públiques, demostren que la seva gestió és manifestament millorable ja que sovint no tenen cap qualificació ni cap preparació, excepte la de ser del partit”.

I segueix: “Aquesta gent pugen, quan els sembla, els rebuts de l’electricitat, que abans pujaven només al gener amb una ‘punyalada trapera’; en canvi ara és trimestral i després mensual, justificada per un cànon del carbó o una moratòria nuclear que s’atreveixen a posar al rebut i tot; això la llum i també el gas un 8% i d’aquí a 30 dies potser un tant per cent més, perquè aquesta colla de ximples s’han barallat amb Algèria… Com volen que la gent simpatitzi amb aquest poder que escanya, asfixia, arruïna, impedeix arribar a final de mes?; en canvi, a aquests cabrons que dirigeixen serveis públics, els autoritzen uns increments de tarifes desmesurats. I qui ho paga tot això? Els usuaris. La primera víctima és el jubilat, el pensionista; el segon l’assalariat, perquè de moment han pujat l’IVA un 2%. Però si la única manera de sortir de la crisi és fomentar el consum? Doncs miri, de moment ja és tot un 2% més car”.
“Estem en mans d’una oligarquia que prèviament, ha subornat els partits i el govern. Com que subornar el govern és tan barat, subornen al qui mana, al de l’oposició i al que fa quatre. Per una gavardina te’l pots emportar allà on vulguis. I esperen que la gent trempi i vagi a votar amb alegria i convençuts? És normal que la gent estigui decebuda i no es vegi reflectida en les propostes dels partits polítics”.

El paper dels partits polítics

“Seria desitjable les formacions polítiques exposessin els diagnòstics de la situació actual i fessin propostes clares i fermes sobre les vies de sortida del que ens està passant”, explica Sanuy “però els assessors dels partits diuen als líders ‘si t’estàs quiet i calles, el vent bufarà a favor teu’ i per tant, tots quiets. Alguns polítics com ZP, passen per diferents fases etíliques, que van des de la negació de l’evidència fins a l’exaltació de l’amistat (jo m’estimo molt el PNB i la Coalició Canària perquè son com germans). També l’exaltació de la xenofòbia o de qualsevol ocurrença de campanar localista. Tot plegat acaba provocant que el ciutadà digui ‘i què hi ha d’allò meu?, dels 5 milions d’aturats?, de la crisi?, de la sanitat?, de l’ensenyament?…’. Els partits viuen en campanes de vidre, en un món artificial i es guien per enquestes en un moment en el que les enquestes estan perdent valor, perquè fins ara, les enquestes es feien per telèfon, però la gent ens hem tornat tan pobres que moltes persones que ja no tenen telèfon fix i només usen un mòbil; i tot i que fer trucades robotitzades al mòbil està prohibit, hi ha una colla de poca-vergonyes en aquest país, (que són de Telefònica o de qualsevol empresa de serveis públics), controlats per una colla de bandarres, aprofitats, avariciosos i lladregots, que tot i la prohibició et truquen i et maregen. Les enquestes ja no valen perquè la gent pobre jove, mileurista, que ha de ser la més progressista de la nació, no sap cap a on tirar. Res és segur”.

El presumpte pam de net

El panorama polític que presenta Francesc Sanuy té tints obscurs i gens optimistes. Les seves argumentacions neixen de la immensa decepció que Sanuy sent envers la classe política en general. Tanmateix, probablement encara es pugui trobar, en algun punt d’aquest paisatge tan calamitós, algun pamet de net, ni que sigui només un. “Jo vull creure que encara hi ha gent honrada” reflexiona Sanuy molt seriós. “Tinc la impressió que quan algú és honest, honrat, té bona fe, és treballador i vol canviar les coses, en els nuclis de poder se’l margina, se l’envia al racó dels mal endreços i no se’l deixa entrar allà on s’aplica i es practica l’art del poder, en unes bizantines operacions de favors mutus i recíprocs que sempre es fan a costa del contribuent. El que paga impostos en aquest país no és mai el ric, sempre és l’assalariat, la classe mitjana, la classe treballadora, i en canvi, els altres, els que tenen recursos fiscals, roben amb l’acord del recaptador de tributs i aquest, és el pitjor de tots els robatoris”.

La sentència de l’Estatut va ser un detonant

Des del punt de vista de Francesc Sanuy, hi ha un abans i un després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, almenys pel que fa al sentir de molta de la bona gent del país. ”Ha estat un detonant quan ha esclatat la indignació, com els vins escumosos als que els salta el tap i el líquid surt i s’esbrava. També és normal que després, els ànims s’hagin calmat, tot i que ha quedat sembrat i ja res serà el mateix”. I segueix argumentant: “Quan durant 31 anys de la teva vida t’han dit que finalment hi haurà democràcia, que es respectaran els drets col·lectius dels pobles, les cultures i les diferents identitats prevaldran, que hi haurà una solidaritat que no vampiritzarà els qui treballen, perquè puguin seguir jugant al dòmino els qui viuen a costa dels altres; en definitiva, que el donant de sang no estarà més malalt que qui la rep sense fer cap mena d’esforç…. Arriba un moment que, 31 anys després de l’engany de l’autogovern, d’haver negociat sense èxit en un exercici semblant a La Yenca (dues passes endavant i tres o quatre enrera) i quan al final acceptes signar un paper que és un Estatut i dius ‘bé, sembla que ara sí’, llavors surten quatre indocumentats (que van perdonar als Albertos i que són uns lladres monumentals) i diuen que això no val per res: ni el que va acordar el Parlament de Catalunya, amb el compromís del president del govern (apoyaré… ), ni el que diuen les “Cortes Generales”, ni el referèndum del poble de Catalunya, ni la firma del seu rei. Ara bé, tant la dreta com l’esquerra espanyola estan d’acord en un aspecte: que Catalunya és una indústria extractiva, una mina de la que poden prendre tot el que volen, un territori colonial. Per això, arriba un moment que et dius que si 31 anys després hem de tornar a començar de zero i en conviden a parlar de reforma de la Constitució, doncs mirin, vagin vostès a fregir-se un ou i part de l’altre i amb mi no hi comptin més”.

Visions sobre l’independentisme

Per Francesc Sanuy, les darreres actuacions, accions i comportaments polítics d’Espanya envers Catalunya el porten a ell, mentalment, cap a l’independentisme i ho argumenta en els següents termes: “Jo que mai he practicat l’independentisme, mentalment no vull saber res d’un Estat que, per exemple, em deixa sense avions, amb un aeroport cinc vegades més barat que el de Madrid, que serveix només perquè ells puguin cobrar les comissions i els suborns de les obres que fan empreses madrilenyes, perquè no ens deixen gestionar, ni construir, ni dirigir els nostres aeroports, com si aquí no hi haguessin empreses. Doncs escolti, a partir d’aquí, jo mentalment, com aquells ajuntaments que moralment ja es senten independents. M’he esborrat d’Espanya perquè no tinc 31 anys més, ni els vull tenir. Repeteixo: amb mi que no hi comptin”.

Consultes populars

Seguint el fil de l’argumentació de les possibilitats d’una Catalunya independent, Francesc Sanuy fa una aturada i reflexiona sobre les consultes populars sobre la independència, promogudes per distintes entitats de casa nostra. “Tot i que són festives i de costellada són un símptoma. La gent, un cop hem expressat la nostra indignació, ens hem calmat, però ha quedat un pòsit. La gent està tan desconcertada i tan descol·locada que no sap a quina causa es pot abraçar perquè això no torni a passar. Perquè mentre veus una colla de “vivales”, es diguin bascos o canaris, que van escombrant cap a casa seva sense pensar en ningú més (i tothom els troba simpatiquíssims), la gent d’aquí estem cada vegada pitjor. I jo ja estic cansat de sentir-me odiat per una família de la qual formava part; però si no em volen, doncs que els bombin, no tinc cap interès en seguir pendent d’això”.

Una Catalunya independent és possible

“És perfectament viable i és per això que hi ha tanta prevenció, odi i animadversió”, explica Francesc Sanuy, “perquè hi ha territoris que això ho temen. És tal com diu l’Alex Salmon el candidat independentista d’Escòcia. Diu “estic disposat a compartir la corona perquè si la reina d’Anglaterra, que és de la Commonwealth, ho és de 18 països, perquè no de 19?. Aquest punt ja li discutiria una mica més perquè aquí de Commonwealth no n’hi ha i d’interès per inventar una cosa una mica més ibèrica, tampoc. L’únic que estaria disposat és el copríncep d’Andorra, però bé, el que diu el d’Escòcia és veritat: les relacions familiars, culturals, esportives, tot això, no té perquè ser motiu de matança. Hem de poder conviure, però cadascú a casa seva i aquí, quan vinguin, que truquin a la porta i ja veurem si els obrirem”.

Ara bé, com que el territori geogràfic no es pot partir ni es pot separar físicament, l’entesa amb Espanya hauria de ser necessària en el supòsit d’una Catalunya independitzada. “Aquesta entesa seria necessària”, rebla Sanuy, “per establir els termes i emportar-nos a casa el 22% d’or i de divisa que hi ha a les reserves al Banc d’Espanya i que ens pertoca; també per quedar-nos la part alíquota de la Seguretat Social, etc. O es que als altres països que han nascut aquests 16 o 17 anys darrers no s’ha fet així? A més, aquests carrers són nostres… si ho volen fer pacíficament que ho bé i si no, que es fotin. La que no és viable és Espanya sola, sense Catalunya, però Catalunya és perfectament viable econòmicament i socialment i d’aquí ve el problema”.

I com podem fer-ho per proclamar la independència? “Comencem cada dilluns boicotejant una empresa espanyola i una darrera l’altra, fins que el rei vingui agenollat a demanar que tornem a pagar impostos. Llàstima que això no passarà. El que jo no accepto és obrir cap nou procés de negociació sobre idees noves ni més pèrdua de temps. Caldria dir ‘dilluns que ve, a les 9 del matí, som sobirans’. Aleshores ja decidirem si ens confederem o si juguem la copa del rei de futbol o si diem ‘aquí s’ha acabat el bròquil’. Jo de processos de negociació ja no en vull cap més”.

Veurem.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-francesc-sanuy-una-catalunya-independent-es-perfectament-possible/

Entrevista a Màrius Serra: "El català s'ha de preservar però també s'ha de salivar"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat:
http://www.tarragona21.com/rosera-pros-entrevista-a-marius-serra-%e2%80%9cel-catala-s%e2%80%99ha-de-preservar-pero-tambe-s%e2%80%99ha-de-salivar%e2%80%9d/

L’escriptor, periodista i enigmista Màrius Serra (Barcelona, 1963), autor de títols tan coneguts com “Verbàlia”, “Mon oncle” o “Quiet”, entre d’altres, està prenent-se un tallat en un bar de Valls. L’oportunitat del lloc és indiferent pel que a l’anècdota respecta, perquè això mateix que va passar a Valls podia haver succeït en qualsevol altre població de Catalunya. Una senyora de mitjana edat, ben posada i força decidida reconeix al Màrius, se li acosta per l’esquena sense que ell la vegi i amb la punta dels dits crida la seva atenció donant-li al Màrius uns copets suaus a l’espatlla esquerra. Ell, en notar aquest toc d’atenció es gira i aleshores la veu. Ella li dirigeix unes paraules breus però efectives i evidentment sinceres: “Felicitats pel “Quiet”. És un testimoni que ha arribat a molta gent”. El Màrius li dirigeix un somriure i li diu que moltes gràcies, que celebra que el llibre li hagi agradat. I aleshores, fent gala del filòleg observador i juganer que porta a dins, li pregunta a la lectora: “Sou d’aquí?”. “No”, s’afanya a respondre la lectora, “sóc valenciana”. I ell: “ah, per la parla ja m’ho ha semblat”. I ella rebla abans d’acomiadar-se: “Només volia dir-te això, que independentment de la resta de la teva carrera professional, el “Quiet” és una passada”. “Molt bé, moltes gràcies”, respon el Màrius i sense més, s’acomiaden.

Aquesta és una anècdota molt real, viscuda des de la primera fila, com qui diu, esdevinguda per dues raons: perquè certament el llibre “Quiet” és, en paraules de la lectora, “una passada” i perquè el Màrius Serra és un escriptor tremendament popular que ha obligat a milers de lectors i d’oïdors, a fer funcionar el cap en busca de la solució dels mots encreuats que proposa o dels “Enigmàrius” que inventa. A més, el públic que segueix el programa “Divendres” de TV3, el poden veure cada dilluns, endinsant-se, buscant i fent florir les paraules i expressions més genuïnes de la població que el programa visita.

Una de les obres més importants del Màrius Serra és de no ficció: “Quiet”, que explica els set anys de vida del seu fill Lluís, Llullu, que va néixer amb una greu encefalopatia que no li permetia ni tant sols moure’s. “Què més pots voler, que reviure un record i més encara quan aquest record és tan dolorós i dur com aquest?”, comenta el Màrius Serra. “Gràcies a l’escriptura vaig fer teràpia i no només em va anar bé a mi sinó també als de casa. Tampoc vaig escriure “Quiet” per això però posar paraules als fets, fa que la muntanya no sigui tan alta”.

En el cas del “Quiet”, trobar el to del llibre va ser el repte més complicat. “Tens tots els elements per fer plorar i a l’hora d’escriure, ho saps. És una història trista que toca el cor i aquest sentiment és transversal”. I segueix explicant. “També parteixo d’un avantatge i és que jo em dedico a l’escriptura; per tant, sé fins a on pot arribar i què pot arribar a donar el llenguatge, com manipular-lo amb mesura. Això és el que es busca quan es fa una novel·la, que el que diem tingui un efecte determinat. De tota manera, arriba un moment en que el dolor, igual que la joia, si no és per contrast, no es valora. Les grans cançons d’amor o els grans poemes d’amor han estat cançons i poemes de desamor quan aquella situació idíl·lica s’ha trencat, perquè quan tot va bé, tot és molt monocorde. Per això també calia trobar un to que permetés diversos colors. Aquest era el punt més delicat a “Quiet”.

Conreador de diversos gèneres

Al llarg de la seva carrera el Màrius Serra s’ha dedicat a la novel·la breu, a l’assaig i també a l’enigmística i als mots encreuats. Comenta que el gènere en el qual es troba més a gust és: “la novel·la. M’agrada inventar històries i és el gènere del qual em sento més a prop. Ara bé, les novel·les, els mots encreuats formen part del mateix paisatge. Jugant amb les paraules, t’entrenes i estàs tocant la matèria primera. És com demanar-li a un ebenista si li agrada més fer armaris, cadires, taules o jugar amb la fusta. Segur que dirà que si no juga amb la fusta no farà ni armaris, ni cadires, ni taules. En el meu cas, si m’hagués de decantar per alguna cosa, seria per la novel·la, probablement perquè en faig una cada sis o set anys; en canvi, els articles i els encreuats els vaig fent dins la quotidianitat i potser per això no els valoro tant”.

El procés invers dels mots encreuats

Qui més qui menys ha resolt un autodefinit o uns mots encreuats. No sempre és fàcil trobar el mot que es demana a la definició, però quan l’exercici finalitza i totes les caselles de la quadrícula estan plenes, formant paraules amb sentit, la sensació de satisfacció és notable. L’altra cara dels encreuats és per a la persona que els idea i els proposa. El Màrius Serra és un expert creador d’encreuats i explica: “Hi ha una tècnica clara, perquè aquest és un gènere molt ben definit. La tècnica és invertir l’ordre del que després demanes. És a dir, es parteix de la resposta. Es comença amb una graella d’una mida determinada i a partir d’aquí es comencen a posar horitzontals i verticals en ordre. Aquesta és la part d’orfebreria, anar combinant vocal-consonant, vocal-consonant. La línia de treball és des de la línia superior esquerra de la graella, anar baixant i anar colonitzant-la fins arribar a l’extrem inferior dret”. I segueix: “Després ve la segona part, que és on hi ha l’estil de cadascú. Imaginem que demanem “taxi”, per exemple. A la definició pots dir: “vehicle de transport públic” o com va dir un altre famós creador d’encreuats, el Tísner, “alça la bandera en senyal de llibertat”. Aquí és on trobo més plaer, perquè és la part creativa i cal estar “inspiradet”, per trobar aquella paraula. Però en fi, és tan ric l’encreuat que permet arribar a la definició final per un costat o per un altre”.

Els ENIGMÀRIUS

Uns quants exemples d’aquestes mini propostes lingüístiques que cada matí, des de Catalunya Ràdio, ens fan ballar el cap: “Si quan arribes ja estan dites, és que fas tard”, de 6 lletres; la resposta és misses. Un altre: “Es fot de lloros per culpa del joc”, de 7 lletres; la resposta és estimba; i encara un tercer: “Carta d’una bella inspectora d’Hisenda”, de 7 lletres; a resposta és missiva (una missiva, sinònim de carta, es pot descompondre en un títol de bellesa digne d’una inspectora d’Hisenda: Miss IVA).

D’on li neix al Màrius tot aquest pou d’inspiració i d’enginy? “De la llengua”, contesta sense pensar-ho ni un instant. “La sensació és que, així com amb la novel·la parteixes del no-res i has d’inventar un món, en el joc verbal ets l’explorador d’una selva riquíssima com l’Amazònia, que és la llengua. Llavors has d’aprendre a explorar, agafar un cert hàbit i tenir coneixement, sensibilitat i experiència, com en tot a la vida.”

Màrius Serra és un autèntic enamorat de la llengua. “La creativitat és implícita en la llengua. Els Enigmàrius els trec quan estic definint els mots encreuats de La Vanguardia i és quan veig una paraula que podria funcionar bé. Me la reservo i després la destil·lo, trio, miro, però en el fons, no és un esforç excessiu. Això és anar explorant, sabent que el tresor ja hi és”.

Tombs per catalunya

El Màrius reconeix que el fet de tombar per tot Catalunya amb el programa “Divendres” de TV3 també l’ajuda a conèixer més la llengua. “Això és molt nou”, comenta. “Quan m’ho va proposar l’Espartac Peran em vaig adonar que faríem molts quilòmetres però a mi m’agrada trepitjar el país i no em fa gens de mandra sortir de Barcelona, moure’m, escoltar i conèixer. Aquí també he acabat desenvolupant una tècnica, que és buscar informants de tots els llocs on vaig. Podria partir de l’Alcover-Moll o del Coromines, dels atles lingüístics en els que hi ha un material boníssim, però sempre és millor l’explicació de la gent, perquè la llengua és una cosa molt viva”.
La gent jove i la llengua.

El cas de Ripoll

“La llengua és un ésser viu i malament rai si deixa de ser-ho”, reflexiona el Màrius. “Si la posem a l’armari la preservarem, salvarem els mots, seguint el lema espriuà, però jo també vull afegir: salvem-los, evidentment, però salivem-los també, tal com deia el Tísner. Salvem-los però salivem-los, és a dir, fem-los anar, juguem-hi”.

Content i amb un somriure, el Màrius explica una anècdota que li va passar a Ripoll amb el programa “Divendres”: “A Ripoll en va passar una de molt bona. Un jove ripollès, amb un accent que feia feredat, es va acostar a la pissarra del programa on explico les peculiaritats lingüístiques de cada població. En aquell moment jo estava dient que a Ripoll dels envans en diuen tempanells o tempanills i de les prestatgeries antostes. El xaval aquest va ser valent, es va posar al costat de la pissarra i va dir: (aquí el Màrius imposta la veu fent to de sòmines) “no ho diem pas això aquí” i tots els jaios i sobretot les jaies que hi havia al costat se’l miren i me’l renyen: (torna a impostar la veu, ara refinant-la per semblar una iaia criticona) “això tu, que el jovent ja no sabeu com es parla, que ara ja no dieu no sé què” i l’increpaven. El pobre noi es va arronsar i ja no va tornar a dir res (i riu amb rialla franca). A mi m’interessa que es parli i que es digui com ho diu aquest xaval, més enllà que hi pugui haver una línia de continuïtat que sempre fa molt de goig”.

Reflexions al voltant de la llengua

Ara ja en termes més seriosos, el Màrius explica: “Totes les llengües han evolucionat incorporant lèxic nou. Aquest no és el problema. El problema és quan el que s’incorpora és una sintaxi forana, quan la genuïnitat es perd per elements que no tenen res a veure amb dir barco o vaixell; això és una anècdota, és una substitució d’una paraula per una altra i prou. La llengua és un sistema molt més complex i la sintaxi, és la manera de formar-lo”. I s’exclama: “Aquesta pèrdua esgarrifosa dels pronoms febles: “nena, quans anys tens? Tinc quinze. Quinze què?”. Tinc quinze és una translació directa del castellà; en tinc quinze o tinc quinze anys. Aquí és on es perd genuïnitat, quan avui un jove no li diu antosta a la prestatgeria i en canvi usa una paraula que és anglòfona, per exemple. Jo crec que cal sensibilitat per la llengua catalana, essent conscients de la seva importància. Si no hi ha aquesta consciència tampoc hi ha curiositat i si no hi ha curiositat per la qüestió lingüística, doncs això és el final”.

Visions de Catalunya, del català i del catalanisme

“La sociolingüística dóna eines per fer un anàlisi desapassionat de la realitat dels parlants”, explica el Màrius. “És obvi que el català ha sofert una reculada en el seu ús demogràfic general, perquè la societat ha incorporat molta nova immigració i també en la seva genuïnitat, perquè hi ha molta gent que l’usa, però com l’usa, és tot un altre discurs. Això té una translació al discurs polític, l’opinió pública i l’opinió publicada. Aquí la legislació és una eina coercitiva i Espanya utilitza les seves forces jurídiques, la qual cosa també té la seva conseqüència en forma de revulsiu, en la societat catalana. De sobte, l’independentisme esdevé molt més central del que semblava i fins i tot al vell Pujol li sents a dir el que fa vint anys enrere no va dir mai. Això és un símptoma perquè el Pujol té un nas polític extraordinari que no descobrirem ara, i aquest nas polític no vol ser oportunista sinó que vol crear un estat d’opinió general. Pujol era i segueix sent, un símbol per molta gent del país. De sobte, ell sol arriba a la conclusió sobre la independència i la diu. Tot això és un efecte de la situació política”.

I segueix reflexionant: “És obvi que el català està amenaçat políticament i jurídicament. El català, la nostra cultura i el nostre model de país. La pròpia essència del país, avui està confrontada, absolutament orquestrada, pensada, meditada, enraonada i així estem. Per tant, no és només el català el que està amenaçat per la situació política, sinó que és la pròpia Catalunya, com a subjecte existent més enllà d’una quadrícula que la regionalitza, dins una idea d’Espanya errònia. La idea d’Espanya és absolutament irreal. La utopia és molt més el fet d’una Espanya unitària que no pas d’una Espanya trencada. El que es defensa darrera d’això i que fa que gent com el Pujol s’esborri d’Espanya després d’haver-hi cregut tota a vida, és que sigui sospitós de ser espanyol d’aquesta manera. En això la llengua sempre és la qüestió més visible, la part més fàcil d’entendre per tothom, però no és la única, sinó que hi ha més elements de caràcter cultural”.

Verbàlia 2.0

Tornem als llibres del Màrius Serra. Aquest Sant Jordi es podran veure a les parades de llibres dos volums en els quals el Màrius Serra pren tot el protagonisme. Per una banda, el llibre “L’orgia verba. Converses amb Màrius Serral” de Biel Barnils (Edicions Dau), en el que es transcriuen les converses en profunditat que van tenir el seu autor, Biel Barnils, amb el Màrius Serra, durant nou dilluns a de deu a dos quarts de dotze del matí. L’altre volum és “Verbàlia 2.0”. Aquest és la continuïtat del Verbàlia que el Màrius va publicar fa deu anys, en el qual, s’endinsa al país dels “verbívors” (de verb), proposant jocs verbals, estratègies, mots encreuats, logogrifs, endevinalles, embarbussaments… Aquest Verbàlia 2.0 dóna continuïtat a aquell treball, incorporant-hi les darreres entrades referents a Internet. “Em veia en una certa obligació moral de fer aquesta versió d’Internet, bàsicament perquè fa deu anys enrere, Internet era una realitat molt incipient i no estava gens clar si quallaria. En un llibre de referència com el Verbàlia jo hauria pogut posar molts d’aquests mots quan l’escrivia el 1998-1999 i no els vaig posar perquè deia: “http, www, això durarà dos dies” i per tant, vaig fer una tria estrictament llibresca. En deu anys aquest món ha girat i ara cal introduir tot aquest univers de l’era digital. Ha estat una feinada de por, afegir prop de 200 pàgines més al llibre original i reescrivint-ne moltes”.

El llibre del Màrius

Fer-li escollir un llibre preferit al Màrius Serra és una qüestió que al Màrius li complica la vida, però arribats a aquest punt, contesta: “Escollir un o un altre, depèn de l’època, però si n’he de destacar algun seria “El retrat d’un artista adolescent” de James Joyce. El vaig llegir quan feia la carrera i em va marcar molt”.

El món del Màrius Serra

Si el Màrius Serra hagués de fer un dibuix del seu món, en aquest dibuix s’hi podria veure: “Una A, majúscula, molt grossa, que és l’entrada de l’alfabet. Després la pintaria d’un color verd ben potent, perquè sóc una persona molt optimista; m’agraden els semàfors verds i endavant sempre. Al damunt d’aquesta A hi posaria el Messi fent un gol, que és quelcom que dóna uns plaers insospitats”.

Esperem que aquest Sant Jordi el Màrius Serra tingui molt d’èxit. De tot cor.

Entrevista a Lluís Claret: "La música pot apaivagar la desesperança del món"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-lluis-claret/

Amb l’esperit en revolta i una actitud d’immens respecte, el violoncel·lista Lluís Claret (Principat d’Andorra, 1951) pren l’instrument amb les mans. El recolza contra els seu cos i l’acomoda enmig dels genolls, amb gran cura, com si temés fer-li mal. Amb l’expertesa dels seus molts anys com a músic professional, col·loca els dits de la mà esquerra a l’alçada del màstil, en el punt exacte en el qual sap que l’instrument li donarà la nota adequada. Amb la mà dreta pren l’arquet i el recolza en els dits índex, cor i anular, el menovell està lleugerament alçat, i l’equilibra amb el polze perquè no perdi l’esma. Acluca els ulls per concentrar-se en la música i comença. El fregament amb les cordes provoca que de l’instrument neixin, aspres però fluïdes, les primeres notes de la Suite d’Enric Casals, la Sonata Brotons, la Suite per violoncel de Gaspar Cassadó o l’emocionant Cant dels Ocells. El marc en el qual aquestes interpretacions prenen vida és, en aquesta ocasió, l’abadia de Fontfroide, a França, un escenari familiar per Lluís Claret, qui hi ha fet aturada altres cops en el seu llarg anar pel món.

“El 50% del meu temps el dedico a donar classes”, comenta Lluís Claret “i l’altra 50% em centro en la interpretació. Pràcticament des que vaig començar la meva activitat professional en la música, he repartit el meu temps d’aquesta manera. Una activitat sense l’altra no anirien bé. No m’agradaria només fer classes tot l’any, com tampoc m’agradaria fer concerts sense parar, renunciant a la relació amb els alumnes i al goig que tinc quan els veig progressar. Les dues activitats es complementen molt bé i em donen equilibri. Fent classes amb els alumnes aprenc coses que després aplico en els concerts i al revés, fent concerts puc experimentar aspectes que després puc ensenyar als alumnes”.

Integral per violoncel i piano de Pau Casals

Lluís Claret és el seguidor número u i deixeble d’un altre gran músic, internacionalment reconegut, que a hores d’ara, 38 anys després de la seva mort, encara desperta admiració per la seva trajectòria vital i nous fans pel que fa a les seves interpretacions: Pau Casals. El passat mes de juliol, en el marc del 30è Festival Internacional de Música Pau Casals que es porta a terme a l’auditori del Vendrell, Lluís Claret va estrenar-hi la “Integral per violoncel i piano” escrita pel mestre. “Per qualsevol violoncel·lista, tenir l’oportunitat d’interpretar aquesta Integral és un privilegi”, apunta satisfet Claret, i segueix: “és la primera vegada que s’interpreten aquestes obres, és una estrena mundial, perquè no estaven publicades”.

Refer la Integral va ser un treball de recerca que ha donat com a resultat la publicació d’aquestes obres de Casals per l’editorial Boileau. Així ho explica Lluís Claret: “Vaig tenir l’ocasió de rebre a casa una còpia dels manuscrits i amb el pianista Gerard Pastor les vam treballar perquè la Marta Casals, vídua del mestre, volia saber si valia o no la pena publica-les. Les vam muntar perquè la Marta les escoltés (això passava als mesos de febrer i març de l’any passat). Amb la Marta vam decidir immediatament que les obres eren absolutament publicables. El fet de l’estrena al Festival Internacional de Música Pau Casals va ser una coincidència d’aquestes astrals. El Juli Grandia, gerent de l’auditori, m’havia encarregat la inauguració d’aquella edició amb un grup de violoncels i per tant, el programa que vam presentar va ser el grup de cellos a la segona part i a la primera, l’estrena mundial d’aquestes obres”. Somriu amable i continua: “Si hi ha un indret apropiat per a l’entrena d’aquestes obres, aquest és el Vendrell. Fins i tot la cinquena, el Poema, diu el manuscrit que està escrit a Sant Salvador, probablement coincidint amb alguna estada d’estiu de Casals a la platja vendrellenca, l’any 1917”.

L’alumne avançat d’Enric Casals

La relació de Lluís Claret amb la família Casals ve de lluny. A banda de la immensa admiració que Claret sempre ha manifestat per Pau Casals, el professor que més directament va influir en la seva formació va ser el germà del mestre, Enric Casals, cap a la meitat dels anys 60. Aquest fet vital ha convertit a Claret en un fervent estudiós, intèrpret i difusor de la figura de Casals. Pel que fa a la dificultat d’interpretació de la Integral per violoncel i piano, Claret destaca: “Pau Casals va començar a escriure aquestes obres quan tenia 17 anys, l’any 1893. Això vol dir que són l’obra d’una persona molt jove, amb excepció del Poema, que va escriure el 1917 quan ja en tenia 41. No són peces molt complexes. Són obres de música de saló, que és el que s’escrivia en aquella època: obres curtes, però amb una intensitat dramàtica interior força considerable”. Tanmateix, argumenta Claret, “es veu un progrés, una evolució des de la primera obra fins a aquesta última, el Poema. Aquesta sí que és molt complexa, no tan tècnicament a l’hora de tocar, però sí harmònicament i musicalment. És una peça enrevessada, amb molts cromatismes, variacions de colors i d’estats d’ànim. Aquesta evolució cap a aquesta manera d’escriure perdurarà en Casals i es trobarà en les obres posteriors, però les obres de joventut no són molt complicades tot i que probablement, no entrarien als hit-parade dels 40 Principales, en fi…”.

El violoncel és un instrument dur

La veu del violoncel és profunda, emocionant, potser ruda a l’oïda poc avesada, barroca, cerimonial, serena malgrat el gemec que s’eleva des de la cavitat del seu ventre expressant grans solemnitats. Tanmateix, quan l’instrument és tocat amb gràcia i saviesa, es percep clara la complicitat, gairebé orgànica, entre l’instrument i les mans que el subjecten. “Un recital de violoncel sol no pot ser mai com un recital de piano o de cançons, però justament, Pau Casals va contribuir a que el violoncel sol tingui la seva parcel·la, el seu lloc en el món dels instruments solistes. Està clar que amb un piano sempre es podrà fer un concert amb obres de Beethoven, Shubert, Chopin i en canvi, el repertori per violoncel és més limitat”. I reflexiona: “Són molt conegudes les Suites de Bach però després d’elles, pràcticament saltem al segle XX amb composicions de Hindemith per exemple. També hi ha autors catalans que han escrit obres molt maques, com Joan Guinjoan o Salvador Brotons. En aquest sentit potser sí que el repertori per violoncel sol és més limitat i no abasta obres molt romàntiques, exceptuant la Suite “El caçador” i la suite de Casals que, tot i haver estat escrita als anys 70, és una música molt romàntica”.

Noves composicions

El darrer disc que Lluís Claret ha enregistrat porta per nom “Lluís Claret a Fontfroide”. Sobre aquest nou treball, el músic explica: “El disc conté obres d’autors catalans romàntics com l’Enric Casals i el Gaspar Cassadó i també s’hi poden escoltar dues obres de Joan Guinjoan i de Salvador Brotons, de tall més clàssic”. I immediatament aclareix: “Tot i que el Brotons és més jove que el Guinjoan (el Guinjoan està a punt de fer els 80 i el Brotons en deu tenir 50), escriu més clàssic el Brotons que el Guinjoan. Per exemple, l’Elegia de Guinjoan que he gravat en aquest disc està escrita el 1996 i com a llenguatge, per a mi és més expressionista que la “Cadença de cello sol”, que és un concert que va escriure els anys 70. Des del meu punt de vista, està més a prop del públic però es segueix reconeixent el llenguatge del Guinjoan. Això és fantàstic, que el compositor, sense perdre la seva personalitat, pugui fer una música a l’abast del públic”.

De vegades, a la gent ens costa entrar en aquest tipus de música, però està bé procurar que la nostra oïda es familiaritzi amb aquest llenguatge musical. “No és fàcil, però el públic s’hi pot acostar sense por, perquè sona interessant. Jo crec que el públic també ha d’escoltar coses diferents. A banda d’escoltar la simfonia tal de Mozart per cent vintena vegada, en el mateix programa també pot dir “a veure què em donen ara?.” I reflexiona: “Tots els llenguatges són moderns perquè quan dic “més clàssic” no vull pas dir que els compositors escriguin com Mozart o com Haydn, sinó que alguns fan una música més tonal, per entendre’ns”. Pel que fa a les noves tendències, “hi ha compositors que havien fet experiments molt moderns, amb més sons i sorolls i que ara estan tornant a un cert expressionisme musical que els apropa al públic. Això està molt bé, tornar al classicisme sense perdre les ànsies d’experimentació i de fer noves descobertes. Són avenços, al capdavall, també en el món de la música”.

L’art d’ensenyar l’art de la música

Una de les facetes més importants de la vida professional de Lluís Claret és la docència a l’Escola Municipal de Música Victòria dels Àngels de Sant Cugat del Vallès. “Jo intento a través de la música, donar una visió més global de l’art. Això gairebé tots els meus antics alumnes ho diuen. Tocar música, com qualsevol activitat que necessita disciplina i l’ambició per fer-ho cada dia millor, implica tota una recerca a nivell personal, del gest, de la idea, de la necessitat d’entrar dins l’esperit del compositor. Tot això cal instal·lar-ho com a cosa inherent teva perquè si es tracten aquests aspectes només a nivell musical, difícilment el resultat és el desitjat a llarg termini. A l’escola intento que aquests aspectes de l’aprenentatge acabin sent una actitud general de l’alumne. La humilitat davant la música, la recerca, el respecte pel text (que vol dir el respecte pels altres), intentar treure el que un porta a dins. Cal, abans de res, estimar-se a un mateix per poder fer la cercar personal. Estic parlant, doncs, d’autoestima. Sense ella no es pot treure el que un porta a dins d’una manera fàcil. Cal assumir aquest tot per poder tocar bé el violoncel i interpretar bé la música. Això és el que intento que els alumnes interioritzin i comprenguin”.

El món de Lluís Claret

Quan al violoncel·lista Lluís Claret se li pregunta com és el seu món, fa una aturada en el seu discurs. Es pren uns segons per a la reflexió i després respon: “Si hagués de dibuixar el meu món, li donaria forma de triangle equilàter. En un angle hi ha la família, en un altre els amics més propers i en el tercer la música, que acaba d’arrodonir aquest tot i li dóna sentit. Una cosa sense l’altra no funcionaria. Faltaria una pota”. I somriu, afable.

El món des del seu món

Lluís Claret, que ha viatjat i tocat la seva música pels cinc continents, veu el món de la següent manera: “El món es veu de moltes maneres, segons a quin país vagis. En aquest moment, amb la famosa crisi, hi ha gent desesperada a tot arreu. La meva esperança, com a artista i com a músic, és que la música pugui servir per apaivagar aquesta sensació de desesperança que hi ha, no només a nivell econòmic sinó de canvi de cicle. La música pot fer que el canvi sigui més dolç, més suau i que ens hi puguem agafar tots perquè el tràngol passi millor”.

Molts dels qui l’admirem i el seguim, l’acompanyem en aquesta esperança; en aquest convenciment.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-lluis-claret/

Entrevista a Marcel Gorgori: "El món del vi és un món de sensacions insondables, que no s’acaba mai”.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-marcel-gorgori-el-mon-del-vi-es-un-mon-que-no-sacaba-mai/

Des que el periodista Marcel Gorgori (Barcelona, 1968) va començar a treballar en els mitjans de comunicació, tots els programes en els que ha participat porten el seu segell i un estil molt personal de fer les coses. Divulgar, informar, ensenyar i entretenir són les seves passions, creant amb els espectadors una empatia inevitable que li ha reportat un èxit que no es pot menystenir.

Els amants del vi estan d’enhorabona i també els espectadors del Canal 33 que d’una manera continuada i fidel, han seguit el programa “En Clau de Vi” que el Marcel Gorgori hi ha portat a terme les temporades 2008 i 2009. En aquest moment, Gorgori està enllestint la tercera temporada de l’espai, que es començarà a emetre a finals d’aquest mes d’abril, amb força diferències, pel que fa al format i al contingut, respecte de les temporades passades. Content, n’avança alguns detalls pel Tarragona21.

“Jo volia fer un programa que desmitifiqués l’accés de la gent al món del vi i per tant, vaig pensar que havíem d’ensenyar coses que la gent pogués aplicar i que no fossin molt difícils d’observar”, comenta el Marcel Gorgori. Reflexiu i serè, amb un punt d’il·lusió als ulls, explica: “Hi ha un aspecte que a les temporades passades de l’En Clau de Vi havia quedat una mica feble, i és que havíem fet dues temporades senceres al plató i no havíem vist mai la terra, ni els elaboradors, Aleshores em va semblar que una possibilitat per allargar l’En Clau de Vi era anar a conèixer personatges del món del vi, que indiscutiblement facin bon vi però que a més de fer bon vi, siguin personatges en ells mateixos, de manera que a l’espectador li pugui interessar no només el vi, sinó també la persona que l’elabora”.

Elaboradors i personatges

El format del programa dóna un gir de 180 graus en aquesta nova temporada i oferirà a l’espectador algunes facetes del món del vi a les quals, habitualment, no té accés. Gorgori posa alguns exemples: “El René Barbier, per exemple, no només fa bon vi sinó que, en sí mateix és interessant, perquè hi ha molta gent de fora del món del vi que no sap qui és ni com és i penso que pot ser interessant ensenyar-lo i explicar-ho”. Un altre cas que el Marcel també destaca és el de l’elaborador Raül Bobet i explica: “En aquesta mateixa línia vam anar a buscar al Raül Bobet a Talarn, que fa vi a 1000 metres d’alçada”. Somriu i amb un gest familiar i entusiàstic comenta: “El Raül Bobet és un filòsof, un poeta, químic i enòleg. Parles amb ell i et diu: “tu no ets del tot Marcel, perquè no hi ha res que sigui totalment una cosa; tu ets un conjunt de cèl·lules enmig d’un procés químic, i ets un 90% Marcel, però en cap moment ets completament una cosa. Aquesta mateixa filosofia l’aplica al vi i a totes les activitats que fa. De tot plegat en resulta un producte extraordinari, barreja de coneixement, saviesa, art, poesia… el resultat és un producte amb unes característiques com no n’hi ha cap més a Catalunya i per tant, surt de la normalitat. La condició imprescindible dels personatges que sortiran a l’En Clau de Vi és que han de fer un bon vi, però si a més puc captar l’interès de l’espectador per l’elaborador i que diguin: aquesta persona és especial, doncs millor”.

Una aposta arriscada

Comenta el Marcel Gorgori que el plantejament de la tercera temporada de l’En clau de Vi és arriscada i sobretot, completament diferent del que s’ha vist fins ara. En exclusiva i amb molta confiança, gairebé “sotto voce”, avança: “Aquest cop no fem reportatge “a l’ús”, sinó que anem a ensenyar un personatge que fa una sèrie de coses i anem a veure com les fa i a fer-les amb ell. Per exemple, en el cas del Raül Bobet, ensenyem que està fermentant el raïm a 1000 metres d’alçada dins unes roques immenses buidades pels monjos hospitalaris del segle XI, a Talarn, i després trasllada el vi… en fi, és un procés molt curiós i penso que a la gent li agradarà veure-ho, fins i tot a aquells que el món del vi els interessi poc o gens”. A diferència de les altres temporades, el programa no tindrà cap convidat famós al plató “i per tant”, segueix el Marcel, “procurarem que els reportatges siguin molt interessants. Crec que la gent ens seguirà perquè portem dues temporades anteriors i ja ens coneixen i perquè el que els hi ensenyarem és molt interessant. El personatge popular servia per cridar l’atenció i ara, tot i que l’aposta és més arriscada, realment val la pena”.

Completament diferent del que s’ha fet fins ara

“Estic especialment il·lusionat amb el reportatge en el que ensenyarem el Monvinic”, explica el Marcel Gorgori. “És un establiment molt allunyat de tot el que hem vist fins ara. És una mena de club, però obert a tothom, que permet fer una copa de vi o bé dinar-hi. A primera vista no sembla res especial però al darrera d’aquest projecte empresarial hi ha una filosofia de vida molt potent. El propietari és una persona que porta 20 anys dedicat al món del vi i interessat per tot el que s’hi refereix. En aquest establiment es serveixen a diari els millors vins del món. El podríem catalogar com una “vinacoteca” en la que pots consultar totes les millors guies del món del vi i totes les revistes de prestigi del món sobre vins. Vas a aquest establiment i tenen oberts 45 vins diferents cada dia i els venen per copes, però no un vi de 10 euros, que el pots trobar a altres llocs, sinó un Petrus, per exemple, de manera que pots tastar vins extraordinaris a preus realment assequibles. Està clar que el seu propietari no ho fa per guanyar-hi molts diners, sinó més aviat per una qüestió pedagògica i perquè és la seva vida. Tot això també ho veurem a la tercera temporada del programa”.

Mitificació del món del vi

De vi se n’ha begut tota la vida. En algunes ocasions, els vins més d’anar per casa han fet la funció de “matalasset”, però el món del vi és molt ampli i al costat dels vins més modestos, els paladars més exigents poden apreciar i delectar-se amb els vins més preuats i deliciosos. Tan ampli i profund és aquest món que dóna opció a tractar-lo des de molts punts de vista i amb diferents intencions. “Imaginem que pengem d’una paret de casa, una litografia que representi un bodegó, amb unes taronges, un porró i unes flors, per exemple”, explica el Marcel. “Si aquesta litografia la comparem amb un Picasso, està clar que tots dos són quadres, però el que busquem en l’un és una finalitat més o menys estètica, que no quedi malament a la paret i en canvi, en el Picasso pots aprofundir fins a límits insospitats. Tot és pintura, però una té una profunditat i un pes que va més enllà de la pròpia estètica; en canvi l’altre és un recurs estètic i prou. Amb el vi passa una mica el mateix. Si el vi el planteges només com una beguda de matalasset, et pots permetre barrejar-lo, si cal, amb gasosa, però hi ha vins que tenen una profunditat enorme i que per reconèixer-la, com passa amb la pintura, necessites uns coneixements mínims que t’ajudin a saber apreciar i valorar tots els matisos i qualitats contingudes dins el vi. És un món de sensacions insondable, que no s’acaba mai”.

La puixança de la DO Montsant

Al costat de les grans Denominacions d’Origen ja conegudes i reconegudes a Catalunya, com la DO Priorat o la DO Penedès, per exemple, darrerament la DO Montsant està tenint una gran puixança. Preguntat per aquesta qüestió, el Marcel comenta: “Sí, és cert. El Montsant té pràcticament el mateix clima que el Priorat. Canvia una mica el terra, perquè al Priorat és de llicorella i en canvi al Montsant també hi ha argila i algun component més, però l’important és el clima i per tant, si al Priorat es pot fer un bon vi, al Montsant també. Només cal que la gent que s’hi posa sàpiga fer-lo i el facin bé. De fet, Falset, que és la capital del Priorat, és DO Montsant. El clima és molt semblant. La terra és resseca, la vinya ha de lluitar per anar a buscar l’aigua, no tenen una gran superproducció perquè no tenen gredient suficient, però la producció que fan és molt concentrada. Si l’elaborador que la fa no busca la superproducció i ja li està bé anar a buscar la concentració, poden sortir grans vins com els del Priorat”.

El sommelier Josep Roca

La nova temporada de l’En Clau de Vi es composa de 13 reportatges i el darrer de la sèrie està dedicat al Josep Roca, el sommelier que ha estat acompanyant a Gorgori com a expert, durant les tres temporades. Josep Roca és, a banda d’un dels millors sommeliers del moment, un comunicador molt fi i un expert amb una immensa capacitat per transmetre i fer entendre a través de la pantalla del televisor, les sensacions que experimenta quan tasta un vi. El Marcel no pot amagar l’admiració que sent pel Josep Roca “Quan el vaig anar a buscar”, recorda el Marcel, “jo tenia una llista de sommeliers i ell era un de la llista. Quan feia 10 minuts que parlàvem li vaig dir: mira, jo no sé què saps de vi, suposo que molt, però a mi no m’interesses només pel que saps de vi, sinó sobretot, per com en parles del vi. Si hi hagués 10 persones més, que en sabessin més que tu, no m’interessarien gens, perquè el que vull i el que busco, és algú que transmeti el que sap com ho fas tu. Això és el que vull i fins que tu no em diguis que no i que no hi ha res a fer, jo no aniré a buscar ningú més”. Afortunadament em va dir que sí”. I amb una certa complicitat, somriu.

Potser més òpera

La vida professional d’en Marcel Gorgori, pel que fa a projectes televisius es refereix, en aquest moment, gira al voltant del programa En Clau de Vi, però ell fa 12 anys, ja va salvar els espectadors del Canal 33, de la barbàrie i la ignorància de la que estan trufats els programes d’altres cadenes en aquella mateixa franja horària dels divendres, amb l’espai “Nit d’Arts”, dedicat al món de l’òpera. Així, la pregunta era obligada: tornaràs a tractar d’òpera? La resposta d’en Marcel tampoc deixa espai al dubte: “sí, tinc un projecte”. I el deixa en punts suspensius. Serà per més endavant i ja tindrem ocasió de parlar-ne. Mentre, els amants de l’òpera poden escoltar el Marcel Gorgori i el Roger Alier (del qual sortirà publicada una entrevista properament), en el programa “Històries de l’Òpera: al Liceu”, que realitzen per Catalunya Música cada dimecres d’11 a 12 de la nit i els dissabtes de 7 a 8 del vespre.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-marcel-gorgori-el-mon-del-vi-es-un-mon-que-no-sacaba-mai/

Entrevista a Salva Racero, veu de Lax'n'Busto: "La clau dels Lax’n’Busto és la naturalitat, la il•lusió i el treball tossut i acurat"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-salva-racero-veu-de-laxnbusto/

Els llums s’apaguen i tot queda en penombra. Diversos centenars de persones, potser milers, es desplacen cap a l’escenari i ocupen l’espai mínim que s’han pogut procurar en començar el concert de la banda del Vendrell, Lax’n’Busto. Tothom té ganes de veure’ls i sentir-los, de cantar i ballar les seves cançons i carregar les piles amb l’energia que encomanen. Comença a sonar la bateria del Jimmy Pinyol: forta, potent, aclaparadora. A continuació s’hi afegeixen les guitarres distorsionades del Cristian G. Montenegro i el Pemi Rovirosa, el baix del Jesús Rovira i els teclats de l’Edu Font. Els focus s’encenen i la gent embogeix, llençant al vent crits d’entusiasme que es perden entre el volum de la música que desplega les ales. Les primeres notes del “Blues del Diumenge” s’escampen per l’espai i tothom identifica la melodia. Un instant després, el Salva Racero, vestit amb una samarreta senzilla que acabarà xopa de suor i uns texans Levis rosegats, salta a l’escenari rabent com un llamp, pren el micròfon i anuncia amb veu atenorada que “la plaça duu un bany extra de sol”.

Inevitables comparacions, no sempre justes

La veu del Salva Racero (Manresa, 1975) és preciosa, lleugera, ampla, rodona, generosa i evoca la textura de la pell d’un préssec: vellutada i fina però madura, tècnica i ben posada. Les seves capacitats vocals són innegables i l’avalen anteriors treballs professionals d’importància al “Mar i Cel” de Dagoll Dagom o al “El geperut de Notre dame”. El repte que es presentava al Salva substituint a Pemi Fortuny, el cantant dels Lax de tota la vida, no era fàcil i ell mateix n’era conscient en el moment d’acceptar-lo. “La comparació fa mal i costa acceptar el canvi –reconeix el Salva-, però cal deixar espai perquè la gent s’acostumi a la nova veu, perquè al darrera hi ha el treball més dur i exigent de la meva vida professional. M’hi he dedicat, he estudiat i és el camí que he decidit emprendre. Espero que els qui encara tinguin dubtes, escoltin Lax despullats de prejudicis i amb la consciència que, tot i escoltar una veu diferent, seguiran escoltant Lax’n’busto”.

Un cantant molt tècnic

En el concert en directe les cançons es succeeixen, fent créixer la força i el volum de l’actuació, el bon rotllo i les ganes que s’allargui encara una bona estona. Així, “Intuïció”, “La Terra”, “Per tu mare”, “Abraça’m”, són algunes de les cançons dels tres primers discos que el Salva ha enregistrat amb els Lax en aquests quatre anys: Relax (2007), Objectiu: la lluna (2008) i A l’Apol·lo (2009). A dalt l’escenari els músics no paren i el Salva increpa al públic, s’hi confon, els convida a unir-s’hi. La seva impecable tècnica vocal li permet cantar balades senzilles o el rock’n’roll més estripat, amb la mateixa “manca de patiment”. “Està bé ser tècnic i haver estudiat com utilitzar correctament les cordes vocals” –comenta el Salva-, “ja que un cantant que no sàpiga fer-ho, pot acabar cremat i fer-se malbé la veu. Amb els Lax aquests coneixements tècnics m’ajuden molt. Noto que quan canto expresso i que el missatge que vull donar, arriba amb molta més facilitat”.

Al Salva l’escenari se li fa petit i d’una hora lluny es veu el grau de compenetració i de complicitat que ha pres amb els components de la banda. Són companys de feina però sobretot, són amics: “Estic molt a gust i em sento feliç. Sento que són la meva família, m’han acollit molt bé i els estic molt agraït perquè m’ho han posat fàcil. Jo també vaig ser seguidor dels Lax abans de ser-ne el cantant i per això quan canto les cançons, les noves i les velles, les canto de cor.”

Referents musicals i influències americanes

Els referents musicals del Salva cal buscar-los en alguns cantants de rock dur, tot i que també li agrada la lírica. “Quan vaig començar escoltava heavy metal i cantants com Bruce Dickinson (Iron Maiden), que després de molts anys segueixen donant-ho tot a l’escenari. Un altre cantant que també m’agrada és Michael Kisky (Helloween), que amb 18 o 19 anys tenia una tècnica espectacular; també Mike Patton (Faith No More), Chris Corner (Soundgarden) i encara d’altres”. En aquests darrers discos, els Lax han apostat per “endurir” el seu so i fer-lo tendir cap al rock dur, tot i que el Salva diu que no arribaran al heavy. “Hi ha reminiscències de heavy en algunes cançons, però nosaltres estem fent rock amb aires pop en temes com “M’agrades tu”, per exemple, tot i que en altres cançons com “Que boig el món” o “Amnèsia” es pot entreveure un aire de rock més dur. També és ben veritat que al grup ens agrada el rock americà, però no arribarem al heavy”.

Una de les persones més influents en el so potent que gasten els Lax, especialment en el seu espectacular directe, és la seva productora americana Silvya Massy, qui els ha donat un impuls vital i definitiu emportant-se’ls una temporada a Califòrnia. “Als Estats Units vam aprendre-hi moltíssim i l’experiència va ser meravellosa. El primer que vam aprendre va ser a no martiritzar-nos perquè tot i que a Catalunya sovint hi ha més cantautors que bandes de rock, nosaltres també hi som i encara tenim molt per donar”.

El secret dels Lax’n’Busto

Enguany farà 25 anys que els Lax van començar a fer bona música. Des d’aleshores, la unió del grup s’ha fet llegenda. És aquest el gran secret del grup? “Absolutament sí”, –afirma el Salva-. “No hi ha un star que sobresurti per damunt dels altres i això fa que ens ho passem molt bé junts, dins i fora de l’escenari. Nosaltres ens sentim músics i ens sentim grup. La clau és la naturalitat, la il·lusió i el treball tossut i acurat: és l’autèntica essència de la banda”.

Simfònic

El mes de novembre passat els Lax’n’Busto es van endinsar en una experiència nova, en un projecte musical que no té res a veure amb el que fins ara el públic havia escoltat d’ells: el disc Simfònic en el qual, els Lax interpreten una tria de les seves cançons menys habituals, les anomenades cares B, acompanyats per l’Orquestra de Cambra de l’Empordà sota la direcció de Joan Albert Amargós. El Salva comenta: “Es tracta de cançons que els Lax’n’Busto no toquem en un concert habitual. Vam presentar el projecte al Joan Albert Amargós i arran d’això vam fer la selecció de cançons del Simfònic. De fet, al disc no hi són totes perquè algunes altres es poden comprar a través d’Itunes i al concert en directe en toquem 5 o 6 més com a mínim”.

La feina d’arranjament que ha fet el Joan Albert Amargós és, de fet, una de les claus de la novetat i de l’èxit del Simfònic. En aquest aspecte el Salva comenta: “L’Amargós és un músic contrastat i millor persona i juntament amb una selecció de professionals músics molt bons, han fet aquestes adaptacions. És una feina molt primmirada, molt delicada, el resultat de la qual posa els pèls de punta perquè és una molt bona feina a nivell harmònic, que ha buscat els espais melòdics, els espais de veu… és un treball molt acurat i molt sensible”.

La dificultat de portar l’orquestra en directe

Posar sobre l’escenari el Simfònic implica moure tots els membres de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, amb la complicació que això representa. “Aquest any, els Lax farem el que hem anat fent sempre, que és rock”- explica el Salva. “La gent ens podrà veure arreu dels Països Catalans fent el concert habitual de rock, fins i tot recuperant algunes cançons roqueres que fa molts anys que no tocàvem i algunes dels darrers discos que no fem habitualment, però també portem el Simfònic. Està clar que costa molt moure la quantitat de gent que som, perquè som una trentena de músics a dalt de l’escenari entre els uns i els altres i per tant, es necessita un espai gran amb un bon aforament perquè pugui sortir més o menys rentable. De tota manera, de cara als propers dies, portem el Simfònic a Vic, el diumenge 10 d’abril el tocarem a Roses i el dia 15 al Gran Teatre del Liceu de Barcelona”.

Els Lax’n’Busto al Gran Teatre del Liceu

“El Liceu és la cirereta del pastís”, explica el Salva. “Després de 25 anys de professió en el món de la música, se’ns crea un entorn especial, un dia especial, un moment especial i per tant, el concert al Liceu serà un moment molt màgic per nosaltres i per tothom que vingui a compartir-lo.” Comenta el Salva que es plantegen aquesta fita amb una immensa il·lusió i sentit de la responsabilitat i que aprofitaran l’oportunitat de tocar les seves cançons en un escenari de tan prestigi i importància com és el Liceu. “Jo crec que serà emotiu escoltar “Les nits del Liceu”, per exemple, al mateix teatre. Em fa especial il·lusió i la veritat és que tot coincideix i serà un moment molt especial, sense cap dubte”.Probablement aquest sigui un dels concerts més compromesos que els Lax hagin fet mai, per la dimensió, per la manera d’interpretar les cançons, pel tipus de cançons i a més, aquesta fita coincideix amb un moment de molta maduresa musical i una trajectòria envejable de 25 anys de donar al públic bona música.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-salva-racero-veu-de-laxnbusto/