dijous, 30 de juny del 2011

Entrevista a Jordi Carbonell: "Socialment, el país està a la vora de la independència’









El filòleg i polític Jordi Carbonell (Barcelona, 1924), reconeix que ha tingut al llarg de la seva vida pública, dues grans passions: Catalunya, entesa com a país des del punt de vista polític, i el català com a llengua digna d’estudi, conservació i difusió entre les generacions futures. Així, Jordi Carbonell es va llicenciar en filologia romànica a la Universitat de Barcelona, va ser professor de llengua catalana als Estudis Universitaris Catalans i també a la UAB.



També va ser catedràtic de la Universitat de Càller, a Sardenya i lector de català de la universitat de Liverpool. Membre de l’Associació de sociolingüistes de llengua catalana, va dirigir la Gran Enciclopèdia Catalana entre els anys 1965 i 1971. Ara, enretirat de la vida pública, acaba de publicar el seu llibre de memòries “Entre l’amor i la lluita” (Ed. Proa, 2010).

Pren un exemplar del llibre amb les seves mans una mica tremoloses i amb lletra petita, apretada i tortuosa, hi escriu una dedicatòria senzilla, però que com tot el que fa, li surt del cor. Hi escriu: “A Roser Pros, molt estimada amiga de fa molts anys, amb la qual comparteixo l’esperança d’un país lliure”.

Aquest és el resum de la vida de Jordi Carbonell qui, als seus 87 anys, segueix mantenint intacte el neguit d’aprendre cada dia coses noves, de transmetre-les amb la fidelitat i el rigor que han marcat tots els episodis de la seva llarga vida i sobretot, Jordi Carbonell manté viva la convicció que han de venir nous temps, més propicis i favorables per Catalunya.

De fet, ell ha viscut des de la primera fila de l’acció, els més diversos episodis de la història recent de Catalunya: la proclamació de la República l’any 1931, la guerra civil, els quaranta anys de dictadura franquista, la transició democràtica i la democràcia en la que vivim actualment. “Jo tenia set anys quan Francesc Macià va proclamar la República”, recorda Jordi Carbonell, “Ho vaig viure des del balcó de casa meva, al carrer Gran de Gràcia, on vivia amb els pares i els avis. La gent pujava i baixava pels carrers com una rierada, amb una eufòria extraordinària. Molts anaven amb camions de trabuc, cridant “Visca en Macià, mori en Cambó”. Va ser un impacte extraordinari després de tot aquell període terrible de la monarquia d’Alfons XIII, el “Cametes”. A casa jo sentia parlar d’en Cametes i la proclamació de la República va produir una gran il·lusió familiar. En tinc un record vivíssim, com si ho veiés ara mateix”.


Jordi Carbonell considera que el període de la Catalunya Republicana va ser esplendorós i així mateix ho explica, amb un punt d’aigua als ulls: “El meu record del 14 d’abril és tan resplendent que diria que feia un dia magnífic. Sobretot, la idea de resplendor, d’alegria de la gent, de satisfacció, de canvi, de pau. Era una proclama molt esperada. És un dels records més bonics de la meva vida. La gent cantava la cançó que havia de ser l’himne de Catalunya amb la lletra d’en Sagarra: “La nostra terra és redimida, ningú ens prendrà nostra llibertat”, i és la sensació que es tenia: una terra redimida i lliure. Només va durar 6 anys, però en aquells 6 anys que es va fer la política més progressista de l’Europa occidental, es van engegar una quantitat d’iniciatives culturals, el desenvolupament ple de la creativitat del país, perquè la gent se sentia identificada amb allò que passava. Però només va durar sis anys”.

Sentit i sentiments d’independentista


La vida de Jordi Carbonell ha estat marcada en gran part, per la seva faceta política. Va ser un incansable lluitador antifranquista que va viure a les seves pròpies carns les malvestats del règim, patint presó i tortura pel fet de no voler deixar de parlar en català. Va participar també a l’Assemblea de Catalunya, va crear el moviment de Nacionalistes d’Esquerra i va ser president d’Esquerra Republicana de Catalunya entre els anys 1996 i 2004.

Com veu Carbonell la situació d’ERC en aquest moment? “Jo continuo sent membre del Consell Nacional d’Esquerra i sóc molt crític amb l’actual direcció de la qual, vaig demanar la dimissió perquè en un país normal, en una empresa privada, en una associació, en un partit polític on hi ha hagut els resultats horribles que hi va haver tant a les darreres eleccions al Parlament com a les municipals, el president i el secretari general pleguen, perquè reconeixen que han de prendre el relleu unes altres persones que donin al partit l’empenta i la orientació que li cal. Això és el que normalment hauria de passar però de moment, s’esperen al congrés de la tardor”. I segueix reflexionant: “A les municipals, tot i que el resultat no ha estat l’esperat, almenys s’ha mantingut la implantació a tot el país, amb regidors i alguns alcaldes”. Ho diu amb conformitat i amb resignació.


Jo crec molt en ERC”

ERC ha estat el pal de paller de l’independentisme d’aquest país durant molts anys”, reflexiona Jordi Carbonell. “En un moment determinat semblava que despuntava entre els grans quan va treure 23 diputats i diputades, i jo crec que remuntarà la situació perquè l’independentisme ha crescut d’una manera que no podíem sospitar. Si ens haguessin dit que l’independentisme havia de créixer com ha crescut, no ho hauríem cregut. Jo penso que socialment, el país està a la vora de la independència. Fa uns quants anys enrere, no hi havia independentistes entre els intel·lectuals, entre la gent de cultura amb un cert pes públic, però ara en aquest moment passa el contrari. Penso que la situació anirà madurant fins que petarà perquè amb Espanya no hi ha res a fer, però encara hi ha molt camí per recórrer”.

La dreta catalana


Jordi Carbonell sempre ha militat a l’esquerra i aquesta és la seva visió de la dreta catalana: “El primer polític significatiu de la dreta catalana va ser Cambó. De fet, Cambó va ser un mecenes de categoria europea, però va ser un polític fracassat. La dreta d’aquest país no funciona. Ara Catalunya està governada pel centre-dreta, perquè tant Convergència com Unió tenen tics de dreta però no n’acaben de ser”.

Al respecte de les retallades, Carbonell argumenta: “Aquesta reducció del 10% del pressupost de totes les conselleries és absurd. Com es vol reduir el pressupost de la Conselleria de Sanitat, que té el pressupost més baix de tot l’estat, que està per sota de la mitjana dels pressupostos europeus i que en canvi, té una qualitat de primer ordre? Com se li pot treure el 10%, encara? No té sentit. Amb l’Ensenyament passa igual”.


I segueix explicant: “Jordi Pujol, que mai ha estat independentista, diu que la independència ara és possible, que és difícil però que és possible. Ho podia haver dit fa 24 anys enrere! Ell i jo vam tenir problemes i en un moment determinat vam tenir topades polítiques. Aleshores un dia em va trucar i em va dir: “Jordi, et convido a dinar i fem les paus”. Molt bé, hi vaig anar i al final del dinar li vaig dir: “Jo sóc independentista” i ell em va dir: “Doncs jo no”. Per tant, que en Pujol reconegui que ara el país només té una solució, que és o bé la indepèndència o bé desaparèixer, em sembla tremend; que un home com ell només vegi un camí, o endavant o endarrere. Està clar que el camí enrere no es pot acceptar tot i que sempre hi haurà algú a que li agradaria, perquè a tot arreu del món hi ha gent disposada a posar pals a les rodes. Temps enrere hi havia gent que defensava la federació amb Espanya però avui ja ningú en parla d’això. Federar-nos amb qui? només amb algú que es vulgui federar, perquè és impossible fer-ho d’una altra manera, és un impossible metafísic. És com casar-se amb algú que no es vol casar”.

Malgrat anar força feixuc de cames, Jordi Carbonell comenta satisfet que va poder anar a la manifestació del 10 de juliol de l’any passat. “Va ser una fita històrica. Hi vaig anar amb cadira de rodes i vaig estar molt content d’haver-hi anat. Va ser una experiència magnífica, d’aquelles que donen optimisme i confiança en el país”.

Entre l’amor i la lluita

Aquests és el títol de les memòries de Jordi Carbonell. “El lector hi trobarà l’amor que sempre vaig sentir per la meva muller, l’Hortènsia Curell, que va morir l’any 2005, i també pel meu país, Catalunya. És la història de la lluita que he mantingut durant tota la meva vida perquè Catalunya sigui un país lliure i en el qual, els valors de l’esquerra es posin en pràctica”. Carbonell ho argumenta fermament convençut: “Aquest és un país viu, actiu, que vibra. Aquest país té vibració i a més, té una llengua normal com qualsevol llengua europea, una literatura riquíssima, una cultura de pintors, d’arquitectes en la qual s’emmiralla el món. Per exemple, aquesta onada d’admiració del món cap a la Sagrada Família, és un fet singular i extraordinari”.

Fent camí cap a la independència


Ara és el moment de preparar la independència”, afirma convençut Jordi Carbonell. “Però compte!, que ningú s’enganyi. La independència suposa molts problemes, començant pel repartiment dels diners del Banc d’Espanya, de la Seguretat Social, la reorganització de la societat catalana… Hi ha infinitat de problemes que s’han d’anar treballant perquè en el moment en el que es faci una declaració unilateral d’independència, cal estar a punt. Jo crec més probable una declaració unilateral d’independència que un plebiscit, perquè un plebiscit és molt difícil d’organitzar, sobretot tenint tot l’aparell de l’Estat en contra. En canvi, que la declaració unilateral d’independència es faci al Parlament, crec que és més fàcil, però és clar, quan s’hagi fet caldrà construir el país i és aleshores quan comença la feina”. I segueix, incansable i entusiasta: “Catalunya pot ser un dels països més avançats d’Europa. Pot ser-ho. El país té capacitat econòmica, tecnològica, cultura, lingüística, identitària…, pot ser un país com Dinamarca, com Finlàndia, que són països amb de menys demografia que nosaltres però que són països reconeguts com a tals. Jo no sé si ho veuré, però crec que arribarà un moment que la situació actual patirà un daltabaix, un canvi radical, De fet, la societat ja l’està fent. En tot cas, és una gran esperança i un gran plaer, viure en un país com el nostre en el qual s’està forjant un país nou i una societat nova”.


Jordi Carbonell va rebre l’any 2001, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, el 2002 va ser distingit amb la Medalla d’Honor de Barcelona i el 2010 el Consell de Menorca li va atorgar la seva màxima distinció, la Taula d’Or.