Entrevista a Mercedes Salisachs: "Jo no escric per entretenir, escric perquè la gent reflexioni”

Als anys 40 del segle passat, una dona amb un immens talent i una capacitat de treball poc usual, va trencar amb l’encarcarament de l’època que li va tocar viure i contravenint les disposicions i plans de futur que per a ella havia traçat el seu pare, va voler seguir la seva vocació, mantenir-la i triomfar exercint-la de forma professional. Aquesta dona és l’escriptora Mercedes Salisachs.

Mercedes Salisachs va néixer a Barcelona l’any 1916 i és, en aquest precís moment, l’escriptora en actiu, més longeva del món. Als seus 95 anys, aquesta escriptora catalana, però que té la seva obra escrita en castellà, pot dir amb orgull que ha vist transitar davant d’ella pràcticament tot un segle d’història, de la qual ha après a interpretar les cadències i els ritmes, incorporant-los als seus llibres amb mà destra.
Era la filla d'un ric industrial barceloní i l’educació que va rebre va ser conservadora. De fet, el seu burgès pare, veia en el futur de la seva filla a una magnífica dama de classe acomodada, educadíssima i molt fina, amb possibles per casar-se amb algú de la seva mateixa classe. Ella, però, tenia altres plans. Contravenint la voluntat del seu pare i deixant astorada a la resta de la família i entorn més immediat, va estudiar peritatge mercantil a l'Escola de Comerç i el 1935 es va casar amb un altre industrial ric, també perit mercantil. Amb ell va tenir cinc fills, un dels quals, Miguel, va morir als 21 anys, essent la font d'inspiració per a una de la seves novel·les, “La gangrena”, amb la qual obtingué el Premi Planeta el 1975.

Dona intel·ligent que manejava les lletres amb habilitat i gràcia, Mercedes Salisachs va publicar la seva primera novel·la, “Primera mañana, última mañana”, el 1955, tot i que l'hagué de signar amb el pseudònim María Ecín.

A aquesta novel·la va seguir una amplíssima producció composta per 36 títols entre novel·la i teatre, entre els quals és forçós recordar “Carretera intermedia” que va resultar finalista del IV Premi Planeta 1955, “La estación de las hojas amarillas” de 1963, “Adagio confidencial”, de 1973, finalista del XXII Premi Planeta 1973, “La gangrena” XXIV Premi Planeta 1975, “Sea breve, por favor”, 1983, Premi Rosa Navarro, “Feliz Navidad, señor Ballesteros”. Finalista del Premi Hucha de Oro 1983 i Goodby, España, Guanyadora del Premi de novel·la històrica Alfons X el Savi el 2009. Finalment, el darrer llibre que ha escrit és “El cuadro”.

“M’ha agradat escriure sobre les coses que passen al món, especialment de la Guerra Civil espanyola i fins ara”, explica Mercedes Salisachs. L’entrevista és feta a casa seva, en un sumptuós pis del Passeig de Gràcia de Barcelona. Mercedes Salisach està asseguda en una butaca, a la qual ha pogut arribar amb l’ajuda de la seva néta, Alejandra, el seu principal suport familiar en aquest moment. Els seus 95 anys no li perdonen una evident feblesa física, materialitzada en la paràlisi del seu braç esquerra, però Mercedes Salisachs continua mantenint la gràcia d’una nina de porcellana i el cap claríssim i serè, després de 60 anys de carrera.

“Quan vaig començar a escriure els temps eren molt difícils. Recordo que el primer premi que vaig guanyar va ser el Ciutat de Barcelona amb la novel·la “Una mujer llega al pueblo”, però era un premi de l'Estat que concedia l'alcaldia. Això passava l’any 1956. Amb el premi a la mà, l’editor em va dir “Mercedes, aquest llibre no el podem publicar perquè el que s’hi diu està prohibit de dalt a baix”. S’hi explicava el que estava passant a Espanya en aquells moments, aquella tragèdia tan profunda, que al llibre està explicada d’una forma irònica. Jo no he escrit mai sobre coses desagradables, però sí que vaig voler retratar les coses que passaven a Espanya i que molestava que es sabessin i que es diguessin”.

Llavors el llibre va tenir serioses complicacions per veure la llum i aconseguir que es publiqués. “Vaig posar l’acció del llibre en un poble amb molta gent. A aquell poble hi arribava una dona que es trobava amb problemes terribles, i jo descrivia aquella tragèdia tan forta. Per això me’l van prohibir. Llavors vaig anar a Madrid a parlar amb el director de l’aleshores Ministeri d'Informació i Turisme, perquè no hi havia Ministeri de Cultura i li vaig dir “Miri, aquest llibre ja està contractat a França i a Anglaterra. Serà un escàndol dels grossos si vostès no em permeten publicar-lo aquí”. Llavors ho va comprendre. La censura li van eliminar moltes coses però me’l van deixar publicar. En aquella època ho vaig passar malament, molt malament, amb els llibres. Tots me'ls prohibien o me'ls tallaven i això era terrible”.

Una tossuderia basada en la convicció personal

Malgrat tots els problemes que Mercedes Salisachs va tenir amb la censura i els censors del règim, va seguir, tossuda, el camí que havia escollit i malgrat totes les complicacions que se li van presentar, va continuar amb el propòsit d’escriure. “Vaig seguir endavant amb molta tenacitat”, afirma Mercedes Salisachs. “En època democràtica es va publicar “La sinfonía de las moscas” i va tenir un èxit enorme. Se’n van fer cinc edicions. Era un llibre terrible, que explicava històries d’aquella època, situades al barri xinès de Barcelona. Abans estava completament prohibit”. I segueix reflexionant: “Tots aquests talls de la censura, la mutilació de les obres, era lamentable, molt trist. Escrivies amb angoixa perquè pensaves, “bé, això no ho permetran”.

Un dels principals títols de Mercedes Salisachs, “La gangrena”, va salvar-se de la censura per molt poc. Així ho explica l’escriptora: “Amb “La gangrena” vaig aconseguir guanyar el Premi Planeta de l’any 1975. Vaig pensar que també me’l retallarien però en aquell moment, Franco s’estava morint i quan va sortir el llibre ja es podia llegir complert, perquè Franco es va morir en l'època que va sortir la obra. Si l’hagués escrit abans, mare meva!”.

“La gangrena”, no va passar pas desapercebuda, més aviat al contrari i de fet, és una obra que encara s’està editant avui dia. “Porta seixanta edicions i encara s'està editant. No és un llibre, el títol del qual cridi l'atenció. Hi ha títols que susciten un cert encant o una certa curiositat pel llibre però “La gangrena”, precisament, no figura entre aquests llibres. La novel·la està basada en una frase d'un llibre molt important d'un filòsof que diu "aquesta gangrena, que pot ser viure". Vaig posar aquesta frase i vaig titular l’obra com “La gangrena”, perquè viure de vegades pot ser una gangrena. Així ho crec. De vegades sí. La continuació la vaig escriure 10 anys després i la vaig titular “Bactèria mutante”. D’aquest llibre també se’n van fer moltes edicions, però va acabar desapareixent. Quan els editors han fet el seu agost retiren les obres i vinga, una altra. Això passava abans i ara també”.

Els nous lectors

Mercedes Salisachs porta 60 anys en actiu, dedicada a la literatura i per tant, ha viscut molt de prop molts canvis en l’ofici d’escriure, no només amb l’ús generalitzat de les noves tecnologies sinó també ens els gustos i costums dels lectors, tant els de tota la vida, com els de nova incorporació. “No hi ha dia que no rebi correus electrònics dels meus lectors. Aquests són els meus veritables premis perquè em diuen unes coses que jo mai havia imaginat que podien dir-me: que els he canviat la vida, que els obligo a reflexionar i una quantitat de coses precioses que em fan arribar per correu electrònic cada dia, cada dia”.

Vist des de l’angle dels lectors, poder-se dirigir directament a qui escrit una obra, poder opinar i saber segur que aquests punts de vista arribarà directament l’interessat a través d’internet, fa que la relació entre qui escriu i qui llegeix, s’acosti d’una manera poderosa. “És bo que la tècnica estigui al servei de la novetat. Per tant, fins i tot als meus anys, m’hem adaptat tant bé com he pogut i de fet, quan descobreixo alguna cosa nova, procuro conèixer-la i adaptar-m’hi. Si no fos així no podria seguir escrivint”.

I segueix reflexionant: “Jo no escric per entretenir, escric perquè la gent reflexioni. Per exemple diuen oh, quin argument més bonic!. A mi els arguments no em diverteixen. En realitat el que vull és enviar un missatge i per això busco un argument. Altres escriptors ho fan al revés. Per exemple alguns llibres que tenen molt d’èxit jo els trobo pesadíssims. Sovint expliquen molts fets, inventats o reals que passen, però no expliquen el per què passen, ni donen raons dels motius que ha fet que això o allò passi. S’escriu per entretenir, per divertir al lector, però a mi això no em va. Jo prefereixo tenir menys lectors però que aprofundeixin en el que escric. No imposo, però sí exposo. En el fons, prefereixo no tenir tant d’èxit, tot i que tinc. Perquè sento que la gent llegeix i entén els meus llibres. Ho veig cada dia a través dels mails que rebo de tot arreu. Això per mi és un regal, el meu veritable premi”.

L’escriptora més vella del món

Mercedes Salisachs, als seus 95 anys, és l’escriptora en actiu més vella del món. “Em sembla que a la revista Qué Leer, que sempre ha estat molt amable amb mi (ironitza), diuen que això no és veritat, perquè es veu hi ha un escriptor xinès que té 100 anys, segueix escrivint i té molt d’èxit. Bé, està molt bé, però és que jo no sóc un escriptor, sóc una escriptora, que no és el mateix. Sembla que això de ser molt vella i seguir en actiu molesta. No em tenen tírria, sinó silenci. Mai diuen res de mi ni dels meus llibres però aquesta vegada han parlat per poder rebatre. Però no m'importa gens perquè s'equivoquen. Es veu que sóc l'escriptora més vella del món, en actiu. Això si”.

Precisament, la seva activitat l’ha portat a treure al mercat recentment, un llibre anomenat “El cuadro” i en aquest moment ja n’està preparant una altra. “Vaig començar una novel·la, abans de “El cuadro” de la que ja tinc un munt de pàgines escrites, però vaig tenir una caiguda, em vaig trencar les costelles i vaig estar un mes al llit. Quan em vaig poder aixecar vaig rellegir el que havia escrit i no em va agradar. Va ser quan vaig escriure “El cuadro”, però segurament, ara tornaré a reprendre aquesta història”.

I continua: “També he acabat un encàrrec per a la Clínica Universitària de Navarra. Fan una cosa molt bona que jo no sabia. Publiquen llibres de petit format per als malalts greus, en els que expliquen històries veritables de gent que estava gravíssima i s'ha salvat. Això aixeca els ànims dels malalts perquè són històries amb esperança. M'ho van proposar i els vaig dir que sí i encantada. Van ser molt amables perquè alguns malalts em van venir a veure, juntament amb el metge que els havia salvat i amb la persona que s'ocupa d'editar aquests llibrets. Va ser molt emocionant i vaig sentir que havia fet un bé. Ara, en la mesura del que pugui, seguiré amb el llibre que tenia començat i com que no m'agradava, el començaré des de zero”.

Una clara vocació per escriure

“Quan jo era joveneta publicava novel·les que ara em semblen horribles i que no estan ni en el meu currículum, amb l'Editorial Joventut”, recorda Mercedes Salisachs. “Quan vaig començar de veritat va ser amb “Primera mañana, última mañana” i des d’aleshores ja no he parat. Tot i així, jo tinc la carrera de comerç perquè el meu pare es va obstinar que havia de fer una carrera universitària en un època en la qual, les dones ho teníem difícil. La vaig acabar però en realitat, jo volia escriure. No li deia res al meu pare però escrivia i al final vaig enviar els llibres a editors millors, que em deien que no deixés d'escriure, que amb el temps ho faria molt bé. Els vaig escoltar i vaig seguir escrivint però no signava amb el meu nom, sinó amb el pseudònim Maria Ecín perquè ningú pogués recriminar-me res. En l’ambient social en el que jo em movia no estava ben vist que una dona volgués ser escriptora i se’m va criticar i molt, per això. Però en fi, jo no he fet mai cas, ni abans ni ara, d'aquestes coses. Jo volia escriure, dir el que volia dir i ho he aconseguit. Al llarg de la meva carrera he obtingut premis però no premis extraordinaris. De fet, no he caigut mai bé ni en una banda ni en un altre”. I somriu com fotent-se’n.

I ella mateixa aclareix: “Jo he estat sempre una mena de bitxo estrany, que no he caigut bé a la dreta perquè deia coses que no volien sentir, i no he caigut bé a l’esquerra perquè m’han titllat de conservadora i burgesa. Els uns han dit “aquesta senyora què s'ha cregut que escriu” i els altres en consideraven una nosa perquè escrivia coses molt fortes que explicaven el que passava i ells s’hi veien retratats. Quan escrivia sobre “l'alta societat” es veien retratats tot i que no vaig fer un retrat de ningú en concret, però ells se sentien ofesos”.

En aquest punt els ulls de Mercedes Salisach s’omplen d’aigua i explica: “Jo tenia un fill, Miguel, que va morir quan tenia 21 anys. Va ser un cop fortíssim perquè ell i jo estàvem molt units i era un noi fantàstic, un artista que volia ser pintor. Quan va morir el meu fill, una senyora que va venir a donar-me el condol i em va dir “espero que amb això que t'ha passat. a partir d'ara en endavant, canviaràs la teva forma d'escriure”. Aquest va ser el condol que em va donar. Em vaig quedar gelada i no ho he pogut oblidar mai més”. Fa una pausa llarga i emotiva i rebla: “Se m'ha silenci sempre que s’ha pogut. Al llarg de la meva vida he fet conferències en moltes universitats dels Estats Units, a Anglaterra, a França, a Rússia, però a Espanya no s'ha dit res, de tot això, perquè estic malament amb uns i amb altres. Ara res d’això m’afecta i només m’importa que els meus lectors em segueixen llegint. Això és fantàstic. Estic encantada amb els meus lectors”.