Entrevista a Jordi Carbonell: "Socialment, el país està a la vora de la independència’

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-jordi-carbonell-socialment-el-pais-esta-a-la-vora-de-la-independencia/

El filòleg i polític Jordi Carbonell (Barcelona, 1924), reconeix que ha tingut al llarg de la seva vida pública, dues grans passions: Catalunya, entesa com a país des del punt de vista polític, i el català com a llengua digna d’estudi, conservació i difusió entre les generacions futures. Així, Jordi Carbonell es va llicenciar en filologia romànica a la Universitat de Barcelona, va ser professor de llengua catalana als Estudis Universitaris Catalans i també a la UAB.

També va ser catedràtic de la Universitat de Càller, a Sardenya i lector de català de la universitat de Liverpool. Membre de l’Associació de sociolingüistes de llengua catalana, va dirigir la Gran Enciclopèdia Catalana entre els anys 1965 i 1971. Ara, enretirat de la vida pública, acaba de publicar el seu llibre de memòries “Entre l’amor i la lluita” (Ed. Proa, 2010).

Pren un exemplar del llibre amb les seves mans una mica tremoloses i amb lletra petita, apretada i tortuosa, hi escriu una dedicatòria senzilla, però que com tot el que fa, li surt del cor. Hi escriu: “A Roser Pros, molt estimada amiga de fa molts anys, amb la qual comparteixo l’esperança d’un país lliure”.

Aquest és el resum de la vida de Jordi Carbonell qui, als seus 87 anys, segueix mantenint intacte el neguit d’aprendre cada dia coses noves, de transmetre-les amb la fidelitat i el rigor que han marcat tots els episodis de la seva llarga vida i sobretot, Jordi Carbonell manté viva la convicció que han de venir nous temps, més propicis i favorables per Catalunya.

De fet, ell ha viscut des de la primera fila de l’acció, els més diversos episodis de la història recent de Catalunya: la proclamació de la República l’any 1931, la guerra civil, els quaranta anys de dictadura franquista, la transició democràtica i la democràcia en la que vivim actualment. “Jo tenia set anys quan Francesc Macià va proclamar la República”, recorda Jordi Carbonell, “Ho vaig viure des del balcó de casa meva, al carrer Gran de Gràcia, on vivia amb els pares i els avis. La gent pujava i baixava pels carrers com una rierada, amb una eufòria extraordinària. Molts anaven amb camions de trabuc, cridant “Visca en Macià, mori en Cambó”. Va ser un impacte extraordinari després de tot aquell període terrible de la monarquia d’Alfons XIII, el “Cametes”. A casa jo sentia parlar d’en Cametes i la proclamació de la República va produir una gran il·lusió familiar. En tinc un record vivíssim, com si ho veiés ara mateix”.

Jordi Carbonell considera que el període de la Catalunya Republicana va ser esplendorós i així mateix ho explica, amb un punt d’aigua als ulls: “El meu record del 14 d’abril és tan resplendent que diria que feia un dia magnífic. Sobretot, la idea de resplendor, d’alegria de la gent, de satisfacció, de canvi, de pau. Era una proclama molt esperada. És un dels records més bonics de la meva vida. La gent cantava la cançó que havia de ser l’himne de Catalunya amb la lletra d’en Sagarra: “La nostra terra és redimida, ningú ens prendrà nostra llibertat”, i és la sensació que es tenia: una terra redimida i lliure. Només va durar 6 anys, però en aquells 6 anys que es va fer la política més progressista de l’Europa occidental, es van engegar una quantitat d’iniciatives culturals, el desenvolupament ple de la creativitat del país, perquè la gent se sentia identificada amb allò que passava. Però només va durar sis anys”.

Sentit i sentiments d’independentista

La vida de Jordi Carbonell ha estat marcada en gran part, per la seva faceta política. Va ser un incansable lluitador antifranquista que va viure a les seves pròpies carns les malvestats del règim, patint presó i tortura pel fet de no voler deixar de parlar en català. Va participar també a l’Assemblea de Catalunya, va crear el moviment de Nacionalistes d’Esquerra i va ser president d’Esquerra Republicana de Catalunya entre els anys 1996 i 2004.

Com veu Carbonell la situació d’ERC en aquest moment? “Jo continuo sent membre del Consell Nacional d’Esquerra i sóc molt crític amb l’actual direcció de la qual, vaig demanar la dimissió perquè en un país normal, en una empresa privada, en una associació, en un partit polític on hi ha hagut els resultats horribles que hi va haver tant a les darreres eleccions al Parlament com a les municipals, el president i el secretari general pleguen, perquè reconeixen que han de prendre el relleu unes altres persones que donin al partit l’empenta i la orientació que li cal. Això és el que normalment hauria de passar però de moment, s’esperen al congrés de la tardor”. I segueix reflexionant: “A les municipals, tot i que el resultat no ha estat l’esperat, almenys s’ha mantingut la implantació a tot el país, amb regidors i alguns alcaldes”. Ho diu amb conformitat i amb resignació.

“Jo crec molt en ERC”

“ERC ha estat el pal de paller de l’independentisme d’aquest país durant molts anys”, reflexiona Jordi Carbonell. “En un moment determinat semblava que despuntava entre els grans quan va treure 23 diputats i diputades, i jo crec que remuntarà la situació perquè l’independentisme ha crescut d’una manera que no podíem sospitar. Si ens haguessin dit que l’independentisme havia de créixer com ha crescut, no ho hauríem cregut. Jo penso que socialment, el país està a la vora de la independència. Fa uns quants anys enrere, no hi havia independentistes entre els intel·lectuals, entre la gent de cultura amb un cert pes públic, però ara en aquest moment passa el contrari. Penso que la situació anirà madurant fins que petarà perquè amb Espanya no hi ha res a fer, però encara hi ha molt camí per recórrer”.

La dreta catalana

Jordi Carbonell sempre ha militat a l’esquerra i aquesta és la seva visió de la dreta catalana: “El primer polític significatiu de la dreta catalana va ser Cambó. De fet, Cambó va ser un mecenes de categoria europea, però va ser un polític fracassat. La dreta d’aquest país no funciona. Ara Catalunya està governada pel centre-dreta, perquè tant Convergència com Unió tenen tics de dreta però no n’acaben de ser”.

Al respecte de les retallades, Carbonell argumenta: “Aquesta reducció del 10% del pressupost de totes les conselleries és absurd. Com es vol reduir el pressupost de la Conselleria de Sanitat, que té el pressupost més baix de tot l’estat, que està per sota de la mitjana dels pressupostos europeus i que en canvi, té una qualitat de primer ordre? Com se li pot treure el 10%, encara? No té sentit. Amb l’Ensenyament passa igual”.

I segueix explicant: “Jordi Pujol, que mai ha estat independentista, diu que la independència ara és possible, que és difícil però que és possible. Ho podia haver dit fa 24 anys enrere! Ell i jo vam tenir problemes i en un moment determinat vam tenir topades polítiques. Aleshores un dia em va trucar i em va dir: “Jordi, et convido a dinar i fem les paus”. Molt bé, hi vaig anar i al final del dinar li vaig dir: “Jo sóc independentista” i ell em va dir: “Doncs jo no”. Per tant, que en Pujol reconegui que ara el país només té una solució, que és o bé la indepèndència o bé desaparèixer, em sembla tremend; que un home com ell només vegi un camí, o endavant o endarrere. Està clar que el camí enrere no es pot acceptar tot i que sempre hi haurà algú a que li agradaria, perquè a tot arreu del món hi ha gent disposada a posar pals a les rodes. Temps enrere hi havia gent que defensava la federació amb Espanya però avui ja ningú en parla d’això. Federar-nos amb qui? només amb algú que es vulgui federar, perquè és impossible fer-ho d’una altra manera, és un impossible metafísic. És com casar-se amb algú que no es vol casar”.

Malgrat anar força feixuc de cames, Jordi Carbonell comenta satisfet que va poder anar a la manifestació del 10 de juliol de l’any passat. “Va ser una fita històrica. Hi vaig anar amb cadira de rodes i vaig estar molt content d’haver-hi anat. Va ser una experiència magnífica, d’aquelles que donen optimisme i confiança en el país”.

Entre l’amor i la lluita

Aquests és el títol de les memòries de Jordi Carbonell. “El lector hi trobarà l’amor que sempre vaig sentir per la meva muller, l’Hortènsia Curell, que va morir l’any 2005, i també pel meu país, Catalunya. És la història de la lluita que he mantingut durant tota la meva vida perquè Catalunya sigui un país lliure i en el qual, els valors de l’esquerra es posin en pràctica”. Carbonell ho argumenta fermament convençut: “Aquest és un país viu, actiu, que vibra. Aquest país té vibració i a més, té una llengua normal com qualsevol llengua europea, una literatura riquíssima, una cultura de pintors, d’arquitectes en la qual s’emmiralla el món. Per exemple, aquesta onada d’admiració del món cap a la Sagrada Família, és un fet singular i extraordinari”.

Fent camí cap a la independència

“Ara és el moment de preparar la independència”, afirma convençut Jordi Carbonell. “Però compte!, que ningú s’enganyi. La independència suposa molts problemes, començant pel repartiment dels diners del Banc d’Espanya, de la Seguretat Social, la reorganització de la societat catalana… Hi ha infinitat de problemes que s’han d’anar treballant perquè en el moment en el que es faci una declaració unilateral d’independència, cal estar a punt. Jo crec més probable una declaració unilateral d’independència que un plebiscit, perquè un plebiscit és molt difícil d’organitzar, sobretot tenint tot l’aparell de l’Estat en contra. En canvi, que la declaració unilateral d’independència es faci al Parlament, crec que és més fàcil, però és clar, quan s’hagi fet caldrà construir el país i és aleshores quan comença la feina”. I segueix, incansable i entusiasta: “Catalunya pot ser un dels països més avançats d’Europa. Pot ser-ho. El país té capacitat econòmica, tecnològica, cultura, lingüística, identitària…, pot ser un país com Dinamarca, com Finlàndia, que són països amb de menys demografia que nosaltres però que són països reconeguts com a tals. Jo no sé si ho veuré, però crec que arribarà un moment que la situació actual patirà un daltabaix, un canvi radical, De fet, la societat ja l’està fent. En tot cas, és una gran esperança i un gran plaer, viure en un país com el nostre en el qual s’està forjant un país nou i una societat nova”.

Jordi Carbonell va rebre l’any 2001, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, el 2002 va ser distingit amb la Medalla d’Honor de Barcelona i el 2010 el Consell de Menorca li va atorgar la seva màxima distinció, la Taula d’Or.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-jordi-carbonell-socialment-el-pais-esta-a-la-vora-de-la-independencia/

Entrevista a Pere Arquillué: "Som un país amb un gran fracàs cultural i és una llàstima"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-pere-arquillue-som-un-pais-amb-un-gran-fracas-cultural-i-es-una-llastima/

Les cortines que tanquen l’escenari es descorren i apareixen al mig de l’escenari tres personatges, dos homes i una dona. Parlen entre ells com si estessin sols i el públic encara estarà uns moments abans de saber qui són, què fan i en quina circumstància es troben. El misteri, però, es desvetlla aviat i els noms dels personatges, encarnats per dos actors i una actriu de primeríssima categoria, són descoberts finalment. Es tracta de Niels Bohr, al qual dóna vida Lluís Marco, la seva ajudant i muller Margrethe Bohr, que interpreta Rosa Renom i finalment, Werner Heisenberg al qual dóna vida Pere Arquillué.

L’escenografia és summament senzilla: només una tarima de la qual aniran sorgint, com per art de màgia, cadires i taules i un joc de llums que reforça l’acció. Aquesta es produeix en un lloc indeterminat en el temps i en l’espai, perquè els personatges, basats en persones reals que van viure al segle XX, expliquen què va passar entre ells, un cop ja són morts. Senyores i senyors, silenci, perquè s’inicia Copenhaguen.

“Copenhaguen” és una obra escrita l’any 1998 per Michael Frayn, (el mateix autor que va escriure la conegudíssima “Per davant i pel darrera”) i per això, d’entrada, podria semblar que el que ha escrit és un tipus d’obra com aquella, una comèdia, i no”, explica l’actor Pere Arquillué, tot just uns tres quarts d’hora abans de començar la representació al Teatre Metropol de Tarragona.

“Aquesta és una obra, amb una fusteria molt elaborada, que tracta de la trobada de dos científics, en Niels Bohr i el Wermer Heisenberg, dos científics que van exercir entre els anys 20 i 50”. I segueix explicant: “L’obra se situa en un moment molt clau, a l’any 1941, quan els dos científics van tenir una trobada a la ciutat de Copenhaguen i en la qual, ningú sap què es van dir. Després d’aquella conversa, Heisenberg va tornar a Alemanya i Bohr, al cap d’un parell d’anys, es va exiliar als Estats Units. Els aliats van aconseguir la bomba atòmica i els alemanys, no. A partir d’aquesta anècdota, que no és una anècdota sinó un fet real, Frayn agafa tot el que pugui haver-hi d’ètica i de moral al darrera d’aquesta trobada i parla sobre ciència i el que suposen els avenços tecnològics d’avui dia”.

La fusteria que comenta Pere Arquillué al voltant de Copenhaguen està basada, sobretot, en una estructura del teatre dins el teatre en alguns moments. Explica Arquillué: “Els personatges fan una mena d’esborranys del que va passar aquell 1941 i en els seus 10 minuts de trobada. L’autor, Frayn es pregunta a què va portar tot allò, quines van ser les causes i quines les conclusions de la seva trobada. El resultat de tot plegat és una obra molt dialèctica en la que es parla molt de ciència però també d’amistat, de l’ètica dins i fora de la ciència… És una obra molt discursiva i interessant”.

El personatge que Pere Arquillué interpreta a “Copenhaguen” és el del matemàtic i físic alemany Werner Heisenberg (1901-1976) “El meu personatge, Heisenberg, té una relació paterno-filial amb Bohr, des que el 1924 tenen una primera trobada en la que Bohr li fa una mica de pare espiritual. Tant l’un com l’altre van acabar rebent el Premi Nobel perquè tots dos van fer grans avenços en l’estudi de la fissió nuclear i la teoria quàntica”.

L’acceptació del públic de Copenhaguen

“Copenhaguen té moltes dades, però també té un punt teatral molt important, amb moments molt emotius entre ells dos, aquesta relació paterno-filial. Frayn juga amb tots aquests elements”, explica Pere Arquillué. De fet, l’entrena de l’obra l’any 1998 no va passar pas desapercebuda ni entre la comunitat científica ni entre el públic en general. En aquest sentit, Arquillué comenta: “A partir del moment en què es va estrenar aquesta obra, tant la família de Heisenberg com la de Bohr van treure a la llum noves dades, nous papers, algunes cartes que ells dos es van escriure. Ha sigut una obra molt polèmica i fins i encara avui, algunes societats científiques en fan representacions i debats. De fet, el mateix Frayn va dir que si ara l’hagués de tornar a escriure, probablement canviaria alguna cosa”.

“Copenhaguen” no és text fàcil i el seu seguiment per part del públic obliga als espectadors a prestar una atenció imprescindible. Així mateix ho argumenta Pere Arquillué: “Sí que té un punt on el públic ha d’estar atent, que obliga als espectadors a estar molt actius, perquè s’hi donen moltes dades i també molt joc teatral, fins al punt que arriba moment en el que no se sap si els personatges estan als llims o estan realment a l’any 41 i això també dóna la satisfacció de gaudir d’un joc teatral molt brillant. El director del muntatge, Ramon Simó, ha puntualitzat molt i li ha interessat molt el tema científic, però els actors ens hem inclinat més cap l’aspecte emotiu i penso que la barreja és bona”.

Primer amor

Fa pocs mesos, el públic tarragoní vam poder veure i gaudir d’Arquillué en l’altra obra que està portant a terme: “Primer amor”. En aquest monòleg de Samuel Beckett (Dublín 1906, París 1989), Pere Arquillué dóna vida a un personatge estrany, que explica una història duríssima molt més propera al desamor i a la deixadesa amatòria que no pas al vincle que l’uneix a una dona amb la qual, que té una relació tan estranya com ell mateix. En aquesta ocasió, a l’escenari només hi ha un banc de marbre, al damunt del qual penja un cel fluorescent que il·lumina la penombra somorta que acompanya a Arquillué tota l’hora que està el personatge explicant al públic la seva història. Preguntat per aquesta qüestió, Pere Arquillué somriu i comenta: “No sé si aquell personatge està o no mort. En tot cas, ell no ho diu en cap moment. Parla molt de tombes però no ens aclareixen en cap moment el seu estat vital”.

“Primer amor” és una obra arriscada però de la qual, Arquillué comenta que n’està obtenint grans satisfaccions. “És cert”, confessa amb posat de nen dolent. “A més, és una obra amb la que vam intentar alguna cosa nova, perquè té un punt de risc, amb un text molt potent de Samuel Beckett, en la que buscàvem poder ensenyar una faceta meva una mica diferent. És una obra per la qual m’han donat molts premis, entre ells premi Nacional de Cultura de teatre i que ha donat uns resultats increïbles. Jo sabia que era un text dur, contundent. La posada en escena és molt asèptica, neta i té un punt de fredor important. Aquí ens hi va ajudar molt l’Àlex Oller de la Fura dels Baus. L’Àlex està acostumat a fer macromuntatges per 76 actors i 1000 més de cor i per a ell va ser un repte muntar una escenografia per un home sol, amb una cadira i una bombeta. La cadira i la bombeta es van convertir en un cel blanc i un banc. Ha estat un muntatge apassionant amb la co-direcció d’en Miguel Gorri i un treball molt, molt xulo. Jo sabia que el text tenia sentit de l’humor, que era molt dur però alhora també, que tenia una part molt tendra, però no em pensava que anés tan bé”.

Especialista en personatges estranys

En aquest moment els espectadors de TV3 que segueixen “La Riera” poden veure al Pere Arquillué en el seu personatge de Claudi, un empresari immobiliari fatxenda, mafiós, sense massa escrúpols, que no s’atura per aconseguir el que vol pel que fa als negocis, però que al mateix temps, també té una part tendra i fins i tot innocent en alguns aspectes. Anteriorment, el públic també el vam poder veure fent de Tomàs Fuster a “Mar de Fons”, un altre personatge assedegat de poder però amb poques possibilitats per aconseguir-lo. Es pot dir, doncs, que els personatges que Pere Arquillué interpreta, sobretot per la televisió, acostumen a ser estranys i fora del normal? “Vaig començar fent personatges molt naïf, molt galants: el Pere Màrtir, l’Arnau, personatges molt blancs, però a mesura que m’he anat fent gran, els personatges que em donen han anat canviant, s’han anat com complicant i més cap aquí, amb personatges més complexos, torturats i mal parits, que també són molt divertits i brillants d’interpretar perquè els passen moltes coses. A la gent els agraden molt perquè tenen aquest punt de cabronets. Per exemple ara, el Claudi que estic fent a “La Riera”, fa coses que de vegades, a la gent li agradaria fer, sortir per “peteneres”, amb sortides que la gent normal no podem fer i jo tampoc. En canvi, la ficció ho permet”.

Com a actor molt versàtil i que es troba bé en diferents registres, Arquillué comenta amb un punt d’indiferència, que tant li és interpretar un personatge amb un caràcter o amb un altre “sempre que el material sigui bo”. I rebla: “al teatre hi ha d’haver un substrat literari de més qualitat i que demana anar més al fons. Si els personatges són d’autors contrastats ja ni en parlem, però fins i tot en autors novells, si tenen els personatges tenen una certa profunditat, normalment m’hi trobo bé. Sóc un home amb capacitat de registres diferents. Darrerament em tornen a donar una comèdia. N’havia fet molta de comèdia, però de seguida em van donar personatges més tràgics i dramàtics. De tota manera, amb personatges més comediants també m’ho passo bé”.

Un actor que no para

Tot i que ell mateix reconeix que en alguna ocasió la seva vocació pel treball s’ha vist qüestionada i se li ha adjudicat la fama de gandul (somriu amable mentre ho explica), Pere Arquillué és un actor que enfila un muntatge amb un altre i que, de fet, no para. Ell mateix explica: “Vivim en un país en el que és difícil combinar treballs alhora i sovint és necessari perquè el teatre no està exactament ben pagat. Jo vinc d’aquesta tradició fins que un bon dia, sortint amb el Lliure, 4 anys per tota Europa, des de Sant Petesburg fins a Cadis, vaig estar una setmana a Berlín i vaig conèixer una manera nova de fer, un teatre de repertori realment valent, amb uns actors que estan treballant en 7, 8 o 9 peces de repertori i això va fer que m’adonés que el ventall pot ser més ample i que per créixer, cal eixamplar horitzons. Així, al mateix Lliure portàvem 5 peces de repertori, en català i en castellà alhora. Peces com el Juli Cèsar on deia 800 versos, l’Otel·lo, on tenia 1200 versos o el Ricard III, on en tenia 1450 més. Això volia dir que interpretàvem el Ricard III avui aquí, demà el Juli Cèsar a Reus i demà passat, Santa Joana dels escorxadors a Berlín. Això dóna una visió, una actitud i un entrenament molt importants”.

Un home tranquil, serè… i supersticiós

Pere Arquillué mostra un aspecte tranquil mentre parla, gesticula amb posat decidit, somriu, es pentina inconscientment el serrell, força llarg i que li cau una mica sobre els ulls i sobretot i especialment, mira directament i netament als ulls. Està serè i mira cap al futur. “No em puc queixar”, reflexiona, “estic bé, tinc feina… Tot i amb això, no m’agrada gaire dir-ho, perquè sóc supersticiós. Ara no tant perquè amb els anys m’he anat calmant, però de jove n’era molt”. Ell mateix busca una raó per la seva mania: “En aquesta feina es necessiten bàsicament dues coses: salut i coratge, molt coratge per fer-la. Si no, és impossible fer-la cada dia davant de 400 o 500 persones i de vegades es passa por. Llavors la gent que passem por a la feina som gent supersticiosa. Per exemple, jo entro sempre amb el peu dret a l’escenari, sempre, sempre (ho recalca). No trobo malament que la gent tingui supersticions, en contra d’aquesta asèpsia en què tot ha de ser tan raonable. Per a mi el teatre encara té un punt de màgia important i coses com aquesta fan que la màgia continuï”.

Un teatre amb retallades

Estem vivint una època complicada en tots els àmbits socials, en els quals, les retallades pressupostàries estan a l’ordre del dia. El teatre i la resta d’aspectes culturals no n’han quedat al marge. Pere Arquillué es posa seriós quan tracta aquesta qüestió: “El teatre se n’ha ressentit molt i més que se’n ressentirà. El problema de la cultura en aquest país no està en les retallades que hi pugui haver ara, sinó en que quan les coses han anat bé, la cultura no s’ha atiat mai. Ara només s’allarga la suma de fracassos”. I segueix expressant-se durament: “Som un país amb un gran fracàs cultural i és una llàstima, perquè una de les eines bàsiques per l’ànima d’un país és la cultura. Però la cultura demana un esforç a temps relatiu i no dóna resultats immediats, de manera que s’ha anat practicant una certa deixadesa arrossegada perquè llastimosament, això no s’acaba d’entendre. Per a mi el problema continua sent el mateix: no hi ha una visió de fons en el que la cultura sigui valorada en la seva justa mesura. No hi és”.

I aquesta situació, com es podria solucionar?

“És molt complex i jo no sóc gestor”, explica Arquillué, “però hi ha coses que es veuen molt clares. Cal greixar la maquinària, no només des del punt de vista només de les infrastructures, sinó des del punt de vista humà. La cultura està més a prop de l’educació que no pas de les autopistes, per exemple, i en canvi, des de fa uns anys hem tirat més pel cantó de les autopistes. Cada poble de 1000 o 1500 habitants té un auditori o un teatre, que està molt bé, però no és només això. Si féssim aquest símil, em sembla que tocaria anar més cap a l’educació del que es va ara. Apostar pels creadors d’una manera valenta i buscar la manera que la societat i la cultura s’acostin el màxim possible, perquè encara hi ha barreres que impedeixen arribar. És un tema complex perquè arrosseguem un dèficit important d’anys, però jo penso que cal començar per la base, per exemple, amb els nens i nenes de les escoles, començar des d’aquí i intentar fer fruitar aquest àmbit. Cal canviar la distància, l’actitud i que la política hi prengui una part activa i se’n preocupi”.

Un dia normal al món del Pere Arquillué

La immensa majoria de vegades les persones vivim i distribuïm el nostre temps d’acord amb les hores i sobretot els horaris, que dediquem a la feina. Una feina d’actor com la de Pere Arquillué fa que ell hagi de canviar completament el que es podria definir com uns horaris “normals”. Pere Arquillué explica en aquest sentit: “Normalment m’aixeco al matí i me’n vaig a treballar. Si aquell dia no em toca treballar aprofito per estar a casa i estudiar, llegir o fer qualsevol altra cosa. Als rodatges de La Riera hi vaig 2 o 3 cops per setmana, depèn. A la tarda, si tinc alguna obra en funcionament, assajo i al vespre si tinc funció vaig allà on toqui. L’horari de feina és anàrquic i ja fa molts anys que he esborrat el concepte cap de setmana. El temps per a mi és lineal perquè treballo sempre els caps de setmana i tinc els dilluns com els dies més probablement festius. També tinc les vacances al febrer o al març. El meu horari està capgirat, però ja m’està bé”.

Si el Pere Arquillué hagués de fer un dibuix del seu món particular, aquest tindria forma circular i estaria separat en dos hemisferis. “Hi veuríem dues coses que són molt bàsiques per a mi: la meitat estaria ple d’espais amb molta gent i a l’altra meitat hi estaria jo completament sol. M’agraden molt els mercats, per exemple, els teatres, els llocs on la gent es comunica i on es pot intercanviar de tot, des de fruita fins a informació. A l’altra meitat del meu món hi estic molt sol. M’agrada molt estar sol. A mi la feina d’actor m’agrada molt perquè els teatres són espais on puc comunicar amb molta gent al mateix temps i alhora, em permet estar al meu món, sol, només acompanyat per molts llibres i molta música. Aquest món és circular tot i que el temps el veig lineal, en sentit vertical, amb un ordre d’hores que no es correspon amb l’habitual de l’altra gent. La tarda es fa més prima, com el vespre i en canvi, la nit i el matí s’allarguen més. Al món hi hauria molta gent per un cantó i molta solitud per un altre, perquè ho necessito, perquè m’agrada estar sol”.

El següent muntatge que el públic podrem veure de Pere Arquillué serà “Qui tem a Virginia Woolf”, juntament amb Emma Vilarasau.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-pere-arquillue-som-un-pais-amb-un-gran-fracas-cultural-i-es-una-llastima/

Entrevista a Salva Racero, Pemi Fortuny i Jimmy Pinyol, músics de Lax'n'Busto: "Al darrera d'un treball musical hi ha una gran feina"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-pemi-rovirosa-salva-racero-i-jimmy-pinol-musics-de-laxn-busto/

L’expectació és màxima a la platea del teatre de l’institut perquè a l’escenari lluen, entre penombres, els instruments que habitualment usen els Lax’n’Busto (En Vendrell, 1986) en les seves actuacions: una bateria, un parell de guitarres, els corresponents micròfons i també tot un muntatge de llums, amplificadors i bafles, que han de permetre-els-hi emular els efectes i sensacions d’una actuació en directe, ni que sigui de mida reduïda, adaptada, de fet, a l’espai en el qual es troben. La professionalitat consisteix també en això: en un exercici constant d’adaptació a les circumstàncies singulars del moment.

S’encenen els focus de colors, els músics surten a l’escenari i saluden a un públic expectant i impacient, integrat completament per nois i noies adolescents d’entre 13 i 16 anys, que directament, embogeixen tant aviat veuen als músics sortir d’entre les cortines del teló i ocupar els seus llocs. Els crits, els xiulets i els aplaudiments (mínimament continguts per la presència del cos de mestres, que obliguen a mantenir les formes i l’actitud), s’alcen i omplen tot l’espai de la sala. El xivarri és eixordador i reté el nerviosisme per veure en directe als músics, als ídols, als referents. La vichyssoise hormonal pròpia de l’edat fa la resta. La prudència evita algun desmai però no conté els xiscles. És una de les múltiples cares de l’alegria.

Acte seguit, tres dels sis integrants dels Lax’n’Busto, el Pemi Rovirosa a la guitarra, el Jimmy Piñol a la bateria i el cantant Salva Racero, comencen a tocar i s’inicia així el projecte educatiu “Lax’n’rock a les aules”. “L’objectiu d’aquesta activitat, “Lax’n’rock a les aules”, és arribar al màxim nombre de joves i adolescents possible, als nois i noies que estan estudiant Primària, ESO, Batxillerat, que estudien a les escoles de música, que pertanyen a associacions educatives i entitats dedicades als joves. Anem a fer actuacions directament als seus col·legis i instituts i els expliquem que al darrera d’un treball musical hi ha tot l’esforç de creació, d’aplicació i de professionalitat, d’una gent que ha decidit dedicar-se a la música”, comenta el Pemi Rovirosa.

Les cançons que es van alternant a les explicacions dels tres membres dels Lax són totes conegudíssimes i els nois i les noies les canten: “Blues del diumenge”, “M’agrades tu”, “T’estimo molt”, que serveixen de demostració per allò que els músics volen transmetre als joves: “Els expliquem cadascun dels passos que seguim per arribar a treure un disc”, comenta el Pemi, “des de la composició, el treball en equip, els assajos i l’enregistrament del disc en un estudi professional. Els fem saber tota la gent que treballa en les campanyes de promoció i totes les que treballen als concerts en directe. És a dir, expliquem tot el que hi ha darrera de la nostra feina”.

Tot fent pedagogia a les aules

Fer pedagogia és una de les tasques que també es demana als bons professionals de qualsevol àmbit. “L’ofici de músic és com el d’arquitecte, advocat o mestre d’escola”, explica el Jimmy Piñol. “Abans de començar a treballar, el músic també ha de preparar-se, estudiar, dominar la tècnica de la seva feina i invertir una sèrie d’anys en adquirir el coneixement i la pràctica que requerirà el seu virtuós exercici, sense deixar mai d’aprendre i perfeccionar-se”.

“Qui sap quants músics pot haver-hi a la sala”, segueix el Pemi, “i per tant, els anirà molt bé a aquests joves, conèixer les possibilitats laborals que hi ha en el negoci de la música. De vegades sembla que la música giri només entorn dels músics i això és veritat només en part, perquè també es pot ser productor, tècnic d’estudi, treballar als concerts, en managements o en discogràfiques. Són aspectes que sovint la gent desconeix i que són tant o més importants que els altres, només que la seva feina no és de cara al públic”.

L’aproximació dels músics als estudiants no deixa indiferents ni als uns ni als altres i ambdues parts estan contentes. El Salva comenta: “Ens agrada apropar-nos a l’alumnat. Ens veuen per la televisió, potser ens escolten per la ràdio, a través dels mitjans, però no tenen l’oportunitat d’acostar-se a nosaltres. La manera que tenim d’explicar-els-hi el que fem, a què ens dediquem i l’esforç que això suposa, és anant directament a les escoles i als instituts. Som conscients que això provoca una gran expectació, que ens ajuda a arriba als joves més fàcilment i així fer-els-hi entendre en què consisteix la professió”. I encara rebla: “És un bon moment per fer-ho perquè els estudiants han de decidir en breu, quin serà el seu futur professional”.

La posada en escena és espectacular, amb tots els mitjans possibles de llum, música i projecció. El Jimmy Piñol comenta: “Procurem que tant la xerrada com l’actuació sigui amena i no els deixi indiferents. Toquem música en directe, els hi muntem llums, so, pantalles de vídeo, ordinadors, els hi ensenyem amb imatges tot el procés de la nostra feina, li donem forma de documental i al final de la xerrada els fem un mini-concert. La idea és que els nois i noies ho passin molt bé i recordin el que se’ls ha explicat.”

La importància de l’ofici

L’activitat està pensada per estudiants de primària i de secundària, amb lleugeres variacions: la de primària està preparada amb més audiovisuals, amb dibuixos animats i explicacions molt planeres i divertides. Per als més grans la xerrada és més tècnica, més complexa i detallada. “Se’ls ensenya tot el procés de la feina dels músics, des del moment en el qual el músic pren un paper pautat i es posa a escriure una cançó, fins que aquesta cançó arriba al públic en forma de disc i posteriorment, la poden cantar en directe amb el grup, en les seves diferents actuacions i concerts en directe. També expliquen com funciona un estudi de gravació i es dóna molta la importància a la gent que intervé en tot el procés, sobretot en el directe”, explica el Pemi Rovirosa.

El Salva Racero comenta: “Cal valorar tot el que es fa, tant en l’àmbit de la música com en la resta de facetes de la vida. En aquesta xerrada donem molta importància al nostre treball a fi que els i les joves coneguin la feina d’un músic i siguin conscients dels esforços i anys d’estudi que hi ha al darrera”.

El Jimmy Piñol, molt seriós, afegeix: “Expliquem al jovent que no tot el que tenen és gratis i perquè sí. Seria un error que pensessin que per fer una descàrrega des de la xarxa no passa res. Això no és així. En el fons, estan fent riques a les companyies telefòniques, que són les que s’enriqueixen d’una feina que fem els altres. Per culpa d’aquesta pirateria s’està perdent molta música, fet que afecta a la cultura i per nosaltres, que cantem en català, també a la cultura catalana, la qual mereix tot el respecte i protecció”.

Un cop acabada l’actuació, un centenar llarg d’estudiants s’acosten als músics armats amb les seves agendes, discos, càmeres fotogràfiques amb les que immortalitzaran el moment… i sobretot, amb la seva emoció i ganes d’explicar cadascú la seva anècdota, el que senten. Els músics els escolten pacients amb atenció. Invertiran tot el temps que calgui en atendre a tothom i s’ho prenen amb calma. Marxen a la fi, ben contents.

Una banda consolidada

Els Lax’n’Busto van irrompre al panorama musical català l’any 1986, per tant, aquest proper mes d’agost, els Lax celebraran el seu 25è aniversari com a professionals. Avalen la seva trajectòria els 14 discos que tenen enregistrats, que contenen cançons “bandera” tan conegudes com “Llença’t”, “La meva terra és el mar”, “Miami beach” o “Més que la meva sang”, només per esmentar-ne algunes. El cantant dels Lax, Salva Racero, comenta: “25 anys després d’haver començat, els Lax estem en el nostre millor moment musical i tenim una maduresa que ens ha donat l’edat i l’experiència. Ara és quan més gaudim de la nostra feina i com més podem fer gaudir d’ella al públic”.

La darrera fita que han aconseguit ha estat omplir d’un públic entusiasta el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, on van interpretar, juntament amb l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, sota la direcció de Joan Albert Amargós, el seu darrer disc “Simfònic”, que és una revisió d’algunes de les seves cançons més conegudes, però amb l’arranjament adequat per ser interpretades per orquestra i conjunt. Sobre el “Simfònic”, el Salva explica: “El disc està integrat per cançons que els Lax’n’Busto no toquem en un concert habitual, però que estan enregistrades en els diversos discos. Vam presentar el projecte al Joan Albert Amargós i arran d’això vam fer la selecció de cançons del Simfònic. De fet, al disc no hi són totes perquè algunes altres es poden comprar a través d’Itunes i al concert en directe en toquem 5 o 6 més com a mínim”.

De fet, el concert al Liceu va ser un enorme èxit, tant de públic com pel que fa a l’actuació en sí i per tant, no poden (ni tenen perquè) amagar la seva alegria i satisfacció “El Liceu va ser la cirereta del pastís”, explica el Salva. “Després de 25 anys de professió en el món de la música, l’actuació al Liceu va ser un moment molt màgic per nosaltres i per tothom que voler compartir-lo.”

En breu els Lax’n’Busto actuaran ben a la vora de Tarragona, concretament, el dia 18 de juny tocaran a Reus i el 23 de juliol a Riudoms. Molta sort i una llarga vida!.

Per a més informació es pot visitar la pàgina del grup: http://www.laxnbusto.com/aules.htm

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-pemi-rovirosa-salva-racero-i-jimmy-pinol-musics-de-laxn-busto/

Entendre la política

Article publicat al blog del Col·legi de Periodistes de Catalunya: http://www.periodistes.org/?q=entblog/45010

Estem vivint temps renouers socialment parlant, però apassionants des del punt de vista periodístic, ja que a cada hora que passa, la situació d'alguns ajuntaments importants de casa nostra, canvia de signe i de color.Això és el que ha estat passant aquests dies a Tarragona.

Després de les eleccions municipals que van donar 12 regidors al socialista Josep Fèlix Ballesteros i que el van portar a fregar la majoria absoluta (que s'aconsegueix a Tarragona amb 14 regidors), es va obrir un període intens de converses, de negociacions, de correndisses, d'informacions creuades, de filtracions i d'accions per part de tots els grups que han obtingut representació al plenari municipal. I és que la situació no era baladí i els números, capritxosament interpretables depenent del lector de torn. Deixant de banda el resultat del PSC i els dotze regidors que unes línies més amunt es comentaven, a la part baixa de la classificació va quedar IC, amb una sola regidora, l'Arga Sentís, que ha desaparegut del món tots aquests dies i després, a la part compromesa, CiU i PP, empatats amb 7 regidors i regidores cadascun i separats només per la minimíssima xifra de 3 paperetes a favor de CiU.

Està clar que amb aquesta situació, podia passar de tot i que un pacte CiU-PP que reduís el PSC a la més mísera oposició, no només era possible aritmèticament, sinó desitjable més com a revenja personal que no pas com a acció afirmativa i positiva en favor de Tarragona i de la seva ciutadania, perquè hi ha hagut moments al llarg d'aquests darrers dies, en els que l'encegament ha fet perdre a CiU la perspectiva general de la negociació que s'estava portant a terme i la finalitat última per la que es treballava.

Amb anterioritat a la data de les eleccions, el pacte CiU-PP ja estava fet, amb repartiment del cartipàs municipal i tot, sempre i quan però, la diferència de regidors entre CiU i PP hagués aconseguit fer prevaler els drets dels uns sobre els dels altres per una qüestió de suport a les urnes. No ha estat aquest el cas. CiU i la seva candidata, Victòria Forns, han volgut fer prevaldre un major suport popular basant-se en només tres paperetes, tres simples i senzilles paperetes. El PP d'Alejandro Fernández, però, no s'ha deixat abassegar per unes argumentacions tan míseres i per tant, no s'ha deixat imposar la voluntat convergent que amb la llei a la mà, s'ha vist amb els mateixos drets i poders exactes, que els seus contrincants convergents. A banda, una assemblea fraudulenta, una escenificació de boudevil davant el número 2 del partit, Oriol Pujol i unes intencions no gens clares per part d'un Joan Aregio en hores baixes, han aconseguit que el pacte no arribi a bon port, tan clar com en un principi estava. Si no hagués estat així, pregunto, s'haurien arriscat tant Forns com Fernández a esventar públicament i a crits als quatre vents, que ja es veien alcaldessa i alcalde respectivament? Un punt de prudència i d'atenció als rivals, tampoc els hauria fet cap mal davant l'opinió pública.

En tot aquest procés, Ballesteros ha estat l'únic que s'ha mantingut en el seu lloc, malgrat la sensació que el fins ara alcalde estava no només sol davant el perill, sinó també "captiu i desarmat" en la seva batalla per la permanència en el càrrec pels propers quatre anys. Al llarg d'aquests dies, ha estat el més digne de tots i per aquest motiu, entre d'altres, ara té l'alcaldia.La pregunta és òbvia: si en una fase activa de negociació entre CiU i PP, aquests dos partits no s'han entès i els seus respectius candidata i candidat han acabat retreient-se en públic i davant la premsa, totes les misèries i patetismes de la seva negociació, si haguessin arribat a obtenir l'un o l'altre l'alcaldia, què hauria passat? Probablement (intueixo), haurien acabat esbatussant-se als plenaris fent prevaler els seus impetuosos personalismes i a la llarga, deixant la ciutat de potes enlaire. Potser m'equivoco però em sembla que no.

Finalment, s'ha imposat el seny, la seriositat i la voluntat de la majoria de la gent que va convertir la llista del PSC que encapçalava Josep Fèlix Ballesteros, en la més votada. Tarragona afronta en aquests quatre anys que vindran, projectes i problemes seriosos i cal gent preparada i responsable per afrontar-los i donar-els-hi sortida. El temps dirà qui es va equivocar.

A la gent normal, els costa entendre la política i els seus entortolligats camins cap a la consecució d'alguns fins, però la trama prèvia, ordida pel tàndem CiU-PP molt abans de la data de les eleccions, té els signes de la traïdoria i la maquinació, sense tenir en compte el que havien de dir les urnes. Estava clar que l'opinió de la gent expressada a les paperetes en l'exercici lliure del dret a vot, els importava a Forns-Fernández exactament un pito. A la gent normal, la bona gent del carrer, la gent de cada dia, els costa veure i comprendre com les revenges personals, els ajustos de comptes per qüestions passades (fins i tot molt passades), les ànsies de poltrona i el poder que atorga, el pujar un o dos graons socials, resulta ser el més important en política, trepinant i destrossant a la ja malmesa democràcia.

La visió externa de tot l'assumpte és aquesta i és una llàstima. Si m'ho permeteu, és una merda, una autèntica traïció a la ciència política i els seus fonaments i a la ciutadania que assisteix amb estupor al drama escenificat per uns politicastres que desafien la intel·ligència de la gent.El temps s'encarregarà, però, d'atorgar a qui la tingui, la seva justa raó.

Entrevista a Miquel Àngel Essomba: "La base de la democràcia és respectar les regles del joc”

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat:
http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-miquel-angel-essomba-la-base-de-la-democracia-es-respectar-les-regles-del-joc/

Que la situació política i social actual és complicada, és una afirmació que qui més qui menys ha pogut constatar i comprovar, només amb el simple exercici de donar un tomb pel carrer i estar mínimament informat a través dels mitjans de comunicació. L’anàlisi rigorosa de l’actualitat, el punt de vista acadèmic i d’experiència vital i personal de Miquel Àngel Essomba pot encendre una llum en les tenebres grises del moment.

Miquel Àngel Essomba (Barcelona, 1971), és el director del Centre UNESCO de Catalunya, doctor en pedagogia, màster en psicologia de l’educació i postgraduat en pedagogia intercultural. Fa de professor del Departament de Pedagogia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona i és director del grup d’investigació ERIC (Equip de Recerca en Interculturalitat i Immigració a Catalunya).

A l’hora de parlar amb Miquel Àngel Essomba sobre l’actualitat política, cal fer referència als resultats de les darreres eleccions municipals viscudes. “En aquestes darreres eleccions municipals hi ha hagut un gir conservador molt important més enllà dels partits”, reflexiona Essomba. “Jo sempre dic que no és que els partits conservadors guanyin, sinó que els partits de progrés perden. En termes absoluts, CIU ha guanyat 30 o 40.000 vots més que a les últimes municipals i el PP no s’ha mogut massa, entre 20.000 i 30.000 vots, que representa un percentatge baix respecte del global. En canvi els socialistes s’han enfonsat en 200.000 vots i ERC també n’ha perdut 100.000 i escaig”.

Perquè passa això? “Doncs perquè el vot conservador és fidel, constant i va degotant; en canvi, el vot de progrés és un vot que fluctua i la conseqüència d’això condueix a que podem tenir un alcalde del PP a Badalona, que ha mostrat comportaments racistes i que ha basat la seva campanya en la xenofòbia. Trobo bastant fort que aquest senyor pugui ser alcalde, però resulta que el missatge xenòfob dóna vot i neutralitza a Plataforma per Catalunya i a Ciutadans. Si cal escollir entre PP i Ciutadans o entre PP i Plataforma, el més segur és que els electors escullin el PP. Així, el PP ha ocupat l’espai dels altres dos partits”.

El creixement dels partits xenòfobs. Què està passant?

“Un partit xenòfob com Plataforma per Catalunya s’alimenta de diners provinents de l’extrema dreta europea. D’on treu el capital el senyor Anglada? I amb l’època de crisi que vivim, el partit pot viure només de les quotes dels militants?. Se sap que l’aportació de diners li ve de l’extrema dreta europea”. I continua: “Les anàlisis sobre Plataforma per Catalunya més encertades es van fer després del 28-N. Quan es pensa en clau nacional en comptes d’en clau local, s’obté una altra composició de vot, perquè la clau local dibuixa determinades tendències polítiques. Quan es van fer les eleccions del 28-N es va veure molt clar que el vot de PXC era molt dispers, heterogeni, díscol, un vot d’enfotre’s del valor de la democràcia. És un vot volàtil, de gent frívola i poc democràtica”.

El retrocés de la democràcia

El dia 2 de maig, Miquel Àngel Essomba escrivia en el seu mur de Facebook: “Vivim en un Estat en el qual els únics totalitaris que tenen dret a reconvertir-se en demòcrates són els franquistes. Aquests, després d’haver estat censors i assassins, poden fundar partits polítics legítims o presidir comunitats autònomes. Tot sense haver condemnat la dictadura al seu propi parlament. Avui, la involució democràtica a Espanya ha fet un pas més endavant cap a una deriva d’impredictibles resultats”.

“Això venia a tomb del cap de setmana fatídic de la il·legalització de Bildu en el qual hi havia un alcalde de Guernica, un senyor d’Eusko Alkartasuna que porta escorta perquè està amenaçat per ETA com a possible objectiu d’assassinat. A aquest senyor, que ara es presenta per Bildu, li diuen que no es pot presentar perquè és d’una organització vinculada al terrorisme d’ETA, la mateixa organització que el volia assassinar. Caure en aquest tipus de paradoxes, en les que es veu clarament que hi ha un joc salvatge, a mi em preocupa molt”.

La crítica de Miquel Àngel Essomba al voltant del sistema judicial és contundent. “De les tres potes de l’Estat, el poder judicial és, probablement, el que menys s’ha democratitzat. S’ha democratitzat molt més l’exèrcit, que el món judicial, que ja als anys 70 comptava amb “Jueces por la democracia”, “Jutges per la Pau” i no sé quantes coses més. La politització del sistema judicial és una perversió de la democràcia que m’inquieta, perquè crec molt seriosament en la necessitat i la importància de la separació de poders. Que es polititzi la justícia fins al punt que, quan unes persones es volen presentar a unes eleccions, no se’ls hi permeti perquè ocupen un espectre de l’àmbit que els altres necessiten i això impulsa a determinades formacions a fer pressió per eliminar aquest vot utilitzant la justícia com un instrument, per anar a favor d’interessos partidistes. Això em genera una inquietud enorme perquè es trenquen les regles del joc, es traspassa la ratlla vermella del que significa l’equilibri i la mesura. A més, tant el PP com el PSOE es deixen arrossegar. Jo no penso que PP i PSOE siguin la mateixa cosa i penso que qui ho digui és un mal analista, però sí crec que un marca el compàs i l’altra balla i tant responsable és l’un com l’altre, que s’acabi ballant un pasdoble o un tango”.

El Tribunal Suprem va negat la possibilitat de concórrer a les eleccions municipals a Bildu, possibilitat que després, aquesta formació va recuperar en el marc del Constitucional. “Ha sigut molt interessant veure les reaccions de la caverna mediàtica espanyolista madrilenya, respecte al constitucional”, comenta Essomba, “perquè quan el Constitucional va negar els drets i va retallat el ja esmicolat Estatut de Catalunya, aleshores el Constitucional es va erigir per part d’aquesta caverna mediàtica, com el paradigma de la defensa de l’essència d’Espanya. Quan el Constitucional ha aprovat que Bildu es presenti a les eleccions, en contra de la decisió del Suprem, aleshores aquest Constitucional no val per res, s’ha d’anular, etc. Això a mi em sembla molt inquietant, l’arbitrarietat i la falta de coherència política perquè posen de manifest una continuïtat de la ideologia franquista, que encara perviu”.

Moda i màrqueting més que ideologia

“Avui la gent no vota en funció de la ideologia ni del programa electoral, sinó que es vota el partit que creuen que serà el guanyador. Hi ha un percentatge de vot que sempre es decanta cap aquí i jo crec que la gent vota els partits en funció de la dimensió simbòlica que representen i no tant per la dimensió ideològica. Vivim en una societat en que la construcció de la realitat social depèn de nosaltres, dels mitjans de comunicació i aquests es basen en allò que el cicle polític acaba mastegant, digerint i metabolitzant i aquesta construcció de la realitat social genera uns missatges que són els que han de donar tranquil·litat”.

Segons Essomba, un ciutadà busca que el seu govern el protegeixi i li confereixi seguretat. “Aquí neix la idea de l’estat-pare. El ciutadà que busca l’estat-pare és el majoritari a la societat, després de 40 anys de franquisme. Per tant, les situacions de generació d’una tendència que va teixint un vincle de sotmetiment a una determinada ideologia política, és molt fàcil per les dinàmiques socials, que fan que les persones s’orientin molt en aquest sentit. Aquell partit que té capacitat de demostrar fermesa, líders forts (més que intel·ligents o carismàtics) que generin seguretat i que quan parlin diguin ‘tranquil fill meu, les coses amb mi t’aniran millor’, tindran a la gent al costat, perquè la gent es conforma només amb això i ja en té prou. Quin va ser el lema de CIU a les eleccions del 28-N? “Una Catalunya millor”, i jo em pregunto: el PP no volia una Catalunya millor?, i el PSC?, i ERC?, i IC? Però en canvi, aquest partit ha tingut la gran habilitat d’apropiar-se de la marca social de ‘nosaltres som els de la seguretat, et protegirem i farem que tot et vagin millor’ i per això han guanyat".

Màrqueting i retallades

Tanmateix, en aquest moment, la societat a casa nostra viu la incertesa de la crisi i el càstig de les retallades. “Tot és justificable”, argumenta Miquel Àngel Essomba. “La gent que ha votat CIU es justifica dient que les retallades són culpa del tripartit, que l’Artur Mas no ho està passant bé amb les retallades i que les retallades són necessàries per mantenir l’estat del benestar. Aquests tres missatges són un còctel que funciona i que acontenta a la majoria silenciosa. És màrqueting total”.

“Vivim en una societat-mercat on tot es compra i es ven i per tant, la política també és un producte, com l’educació. Jo vaig al supermercat de l’educació i dic ‘m’interessa aquest màster, me’l compro’. L’educació ja no té el valor de construcció de ciutadania i ja no existeix per canviar la societat sinó només per capacitar i formar a les persones de cara al mercat laboral. La política també és un producte més a la societat-mercat, que la gent consumeix. Llavors, s’oferten diferents productes amb diferents marques i colors i es pot dir ‘aquest és el de sempre i ja me’l conec, aquest està caducat i per tant ben lluny, aquest és fresc i me’l compro’. La política és un producte més dins de la societat-mercat i la política és conseqüència d’aquesta dinàmica social”.

El punt de vista personal. I a tu què et sembla això?

“A mi em sembla que és una deriva cap a la insostenibilitat social”, respon Essomba. “Crec que hem agafat un camí que porta al col·lapse. La crisi econòmica és també moral i ètica i és molt profunda. Tot això són símptomes del col·lapse d’un sistema insostenible que estava basat en uns axiomes falsos: el progrés il·limitat, el creixement sense aturador i el mercat desregulat com a àrbitre d’aquest progrés il·limitat i d’aquest creixement desmesurat. Aquest còctel és terrible i afecta les bases de la mateixa democràcia. La nostra ideologia és profundament liberal i en ella, l’individu, l’ésser humà, la persona, és el principi i el final de tot; però això té una sèrie d’anomalies i de disfuncions que si no es corregeixen, porten al col·lapse”.

La següent pregunta és obligada: i com es fa això? “Això es fa a partir de dos processos: un procés macro i un procés micro. Un procés macro de canvi de norma. La norma ha de ser democràtica, que vol dir parlada i discutida per tothom per arribar a un acord final, sorgit d’una àgora. En segon lloc, a nivell micro, hem de fer una feina molt important i profunda, per recuperar el debat i el diàleg des d’una perspectiva de comunitat”.

Per Miquel Àngel Essomba, per tal que funcioni la societat-mercat cal crear valor en l’ocupació, que és l’atenció a les persones. Així ho explica: “El nou capital i la matèria primera d’una societat sostenible hauria de ser l’atenció a les persones. Perquè no té valor plantar arbres? Doncs perquè hem decidit que no té valor, però el dia que decidim que en tingui i que qui ho faci, guanyi diners per plantar arbres, hauran canviat la nostra mentalitat i els nostres valors. És una qüestió de transformació del model econòmic que implica una transformació necessària del model axiològic, perquè si no hi ha, en paral·lel, un procés de transformació de valors, tot el procés estarà malament. La gent ens movem d’acord amb això: on hi ha un valor segur, que és valuós i està valorat, cap allà tendim”.

L’àgora i parlar de política

Els antics grecs, pares de la democràcia, consideraven l’àgora, la plaça pública, l’element més important de les seves ciutats estat, ja que era el centre cultural i polític del la seva societat, on es portaven a terme assemblees de ciutadans i s’hi decidien els assumptes que afectaven a la res pública. Avui el concepte l’àgora queda molt lluny. “Quan vas a prendre cafè en un bar, sents a la gent parlar del Barça i del Madrid i de vegades també de la crisi, però és un tipus de debat mimètic que reprodueix els missatges que els líders polítics mediàtics vénen i que la gent compra. Aquests debats no tenen la seva base en dades objectives perquè un debat en profunditat no interessa”.

I segueix explicant: “Jo faria dos tipus d’anàlisi: una diacrònica basada en la història i una altra anàlisi sincrònica. L’anàlisi històrica ens porta a ser conscients d’un dèficit democràtic evident, a causa del franquisme. La primera generació que vam veure morir Franco a través de la televisió, ara tenim 40 anys, però això no vol dir que la rèmora d’una generació i mitja, quaranta anys de franquisme, no hagi deixat un pòsit. La nostra democràcia és fràgil. Han passat 30 anys, però és poc temps per fer un tomb. Els que automàticament faran un tomb democràtic, si volen, seran els nostres fills, si nosaltres els deixem. Aquesta pot ser una anàlisi històrica del perquè no hi ha aquesta àgora i sobre la fragilitat democràtica, per una qüestió generacional històrica. El segon factor es refereix a les dinàmiques socials actuals, ja que aquesta societat funciona com els anuncis publicitaris. La nostra vida és un continu que es composa de moltes parts i ha perdut la unitat de sentit. Som la suma de diferents fragments de moltes coses i no sempre acabem d’integrar-ho tot dins del que nosaltres som. Quan tens una racionalitat fragmentada, hi ha una pèrdua de sentit, falta un significat que lligui tots els elements i resistir sense aquesta capacitat és molt difícil, perquè hi ha dinàmiques socials malaltisses que no són naturals. Tot això, traduït a la dimensió política, fa que les persones ens esforcem tant en poder satisfer les necessitats que ens generen tensió a la nostra vida quotidiana, que no trobem un espai per a la ideologia, per seure i construir projectes. Tenim el temps just per sobreviure però no per projectar com viure, ja que la mateixa dinàmica ho impedeix. Si no hi ha un canvi de condicions vitals, és molt difícil que es pugui regenerar la política, ja que la política exigeix temps, formació, diàleg, una sèrie de condicions que la vida actual no dóna”.

Sobre els indignats acampats

Aquestes darreres setmanes, l’opinió pública ha vist créixer en diferents ciutats, un moviment de gent, la immensa majoria joves, que acampen a les places públiques com a senyal de protesta per la situació política i social actual. Al respecte d’aquest moviment Miquel Àngel Essomba opina: “La política-producte ha generat un malestar social que ha anat tenint diferents expressions. La primera expressió silenciosa, que és salvatge i s’hauria de tenir en compte, és la de l’abstencionisme. Al nostre país hi ha 2 milions i mig de persones que pensen que anar a votar no és important i no ho han fet. El 45% dels que estaven cridats a les urnes no han anat a votar i això ens hauria de preocupar. Després tenim el sorgiment del discurs d’uns partits racistes i en tercer lloc, ens trobem davant del fenomen dels acampats, que també estan farts d’aquest sistema, no se senten representats i fan això”.

Pel que fa al tema concret dels acampats, “no m’han despertat especial curiositat ni interès perquè veig que cíclicament, neixen moviments d’aquest tipus. Fa dos anys estaven contra el Pla Bolonya i ara contra el sistema. La base de la democràcia és respectar les regles del joc. Si no es respecten les regles del joc no hi ha democràcia i si no hi ha democràcia hi ha caos i el caos és la llavor del feixisme. Les regles del joc garanteixen els propis drets. Si es vulneren i s’obre el meló de suprimir les regles, vol dir que qualsevol pot trencar o modificar el joc”.

I segueix: “Quan observo les acampades hi veig diverses coses: primer, una ingenuïtat excessiva que gira en contra de les pròpies idees, des del punt de vista, per exemple, de què significa el poder. El poder és aixecar el telèfon i ordenar que la policia surti al carrer. Això és poder. En segon terme, escolto un debat molt irreal (cancel·lació d’hipoteques, etc.). Això està molt bé, fantàstic, però la qüestió és, com fem el camí per aconseguir-ho? Des del punt de vista ideològic, estan buits de contingut i crec que la manera com s’estan manifestant va a la contra del que realment volen aconseguir. El que volen aconseguir s’assoleix des de l’estudi, des de l’anàlisi rigorosa, des de la profunditat, des del crear comunitat, des del fer àgora. Hi ha un dèficit important en aquesta qüestió i per això sóc benèvolament crític, perquè no estic d’acord amb les formes. Les formes són les que permetran aconseguir l’objectiu. Poden ser uns bons ideòlegs si estudien una mica més del que demostren fer-ho, però són uns mals estrategs i s’ha de ser un bon estrateg per aconseguir els objectius. La segona qüestió, fonamental, és que no són un grup plural. Les prostitutes, per exemple, no estan a la Plaça Catalunya, ni els immigrants, ni els discapacitats, ni els més pobres desheretats de la terra i per tant, un moviment que neix per transformar la societat, però en el qual la societat no hi és representada, ens i els hauria de fer reflexionar. La majoria són nois i noies amb formació universitària, amb cultura, que somien en transformar la societat, però no tenen tots necessàriament experiència d’haver treballat en entorns socials desfavorits, per exemple, i això és vital perquè dóna una experiència i una sensibilitat que si no es té, falta un punt de vista importantíssim. I per tot això crec que no s’arribarà enlloc”.

Veurem.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-miquel-angel-essomba-la-base-de-la-democracia-es-respectar-les-regles-del-joc/