Entrevista a Joan Rigol: "La Sagrada Família té un potencial cultural de primer ordre"

Entrevista publicada a Tarragona21.cat. http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-joan-rigol/

Parlar amb Joan Rigol (Torrelles de Llobregat, 1943) és sempre una garantia d’aprenentatge i d’adquisició de nous i interessants coneixements. La seva dimensió humana i humanística l’ha portat a dedicar-se a la política per espai de més de 30 anys, arribant a ser durant la VI Legislatura, President del Parlament de Catalunya. Ara, retirat de la primera línia de foc, està compromès amb diferents entitats i institucions de caràcter sociocultural, com ara el Gran Teatre del Liceu, l’Institut d’Humanitats o el Patronat de la Sagrada Família, que presideix. Aquesta circumstància el converteix en una de les persones més adequades per parlar del temple expiatori, després de la visita del sant pare Benet XVI el 7 de novembre passat.

Per Joan Rigol, president del Patronat de la Sagrada Família, aquesta visita del Sant Pare ha significat diverses coses: “La primera, que tots els ciutadans del país han percebut la Sagrada Família com un monument propi. Gràcies a la transmissió de la televisió, tothom es va adonar que la Sagrada Família té un potencial cultural de primer nivell. És un monument d’abast mundial. Fins ara sabíem per les estadístiques, que la Sagrada Família és el monument més important de Catalunya, però ara la gent s’ha adonat del perquè és així i se sent el temple molt seu. El segon aspecte important és que la Sagrada Família es va començar fa uns 130 anys des d’aleshores no ha deixat de ser un símbol del país”.

Joan Rigol reflexiona al voltant de l’enorme esforç que ha representat, al llarg d’aquests 130 anys, la construcció del temple expiatori i en aquest sentit, comenta: “El nostre país sovint l’han fet els “pessimistes actius” (i somriu), és a dir, aquells que diuen que no hi ha res a fer però que s’hi han posat i ho han aconseguit. En un país petit com el nostre, el fet puguem fer una obra tan gran, fa que la gent s’hi identifiqui molt, no només per la meravella de l’arquitectura d’en Gaudí, sinó pel com s’ha anat fent. Això és ben representatiu de com el nostre poble es manté fins i tot en situacions molt adverses”.

En la Sagrada Família conflueixen diversos aspectes: el miracle arquitectònic del geni de Gaudí, el símbol del nostre país i també, i probablement el més important per tractar-se de la finalitat última d’aquest projecte, un espai per a l’esperit. D’aquesta manera en parla Joan Rigol: “És un lloc on les persones no hi van a veure què hi troben d’útil sinó que hi van a identificar-se amb el clima que genera l’espai (això que els filòsofs en dirien la intuïció, que és la intuïció de la bellesa). Aquest espai de l’esperit ha de servir tant pels creients (perquè es tracta d’un temple cristià), com pels no creients, però que reconeixen que és un espai de sintonia amb la bellesa. Per molts dels creients, també significa el compromís i el deure de comportar-nos tal i com Jesucrist va dir a l’Evangeli que havíem de fer-ho, intentant estimar a tothom i especialment als qui ho passen pitjor. Al meu entendre, hi ha tots aquests valors a l’interior de la Sagrada Família”.

Una decoració arquitectònica extraordinària

Mai com en aquesta ocasió, els espectadors i els assistents a la cerimònia de dedicació del Sant Pare, havíem pogut gaudir de l’interior del temple, descobrint així la seva decoració arquitectònica increïble. En aquest sentit Joan Rigol comenta: “L’interior del temple és una gran sorpresa perquè fins fa dos o tres mesos la perspectiva del temple no es veia. Hi havia unes enormes bastides que tallaven la visual del conjunt del temple i realment, el poder arribar a veure-la tota sencera i des d’una perspectiva de dalt a baix ha estat impressionant. Aquí hi ha tota l’arquitectura de Gaudí. L’arquitecte va començar projectant un edifici d’estil neogòtic però sense contraforts ni clau de volta, ja que volia que tota la força del pes passés per les columnes; per això les columnes són com un arbre que es ramifica fins arribar a les fulles. Teòricament un podria agafar un d’aquests arbres, endur-se’l i les altres quedarien igual. Aquesta és l’esveltesa que li permet a Gaudí arribar tant i tant amunt. Pel que fa a l’exterior, el perfil de la Sagrada Família amb les quatre torres, canviarà ben aviat i el perfil del temple serà un altre. Per damunt del conjunt actual s’alçarà una torre altíssima de 170 m que farà que les que hi ha ara es vegin molt baixetes. Encara serà més espectacular”.

L’esclat de geni arquitectònic és a l’exterior del temple però també a l’interior. Cal tenir en compte, pel que fa a dimensions i que ens en fem una idea comparativa, que a la part curta del creuer hi cap tota sencera, la basílica de Santa Maria del Mar. De fet, és tanta l’alçada que, per percebre-la en tota la seva magnitud, es desdibuixa la seva gran llargada.

Rigol explica: “Gaudí va pensar fer un temple sense cap altar a dins. Els dos grans retaules que projecta en Gaudí són a les dues façanes, la del Naixement i la de la Passió, que miren enfora. No hi ha capelles, ni laterals ni de cap mena. A la nau central s’hi ha posat el Sagrari i un espai que convida al silenci. D’altar de culte només hi ha l’altar major amb la capella del Santíssim col·locat en una fornícula de l’absis central i prou”.

Com a curiositat, tant l’altar les quatre grans columnes del creuer de la Sagrada Família són de pedra de pòrfir. El pòrfir és el mineral més potent que dóna la naturalesa i donat que la torre més alta s’ha d’aguantar sobre les quatre columnes del creuer, es va escollir aquest material per la seva gran resistència. Aquest en concret, és un pòrfir que s’importa de l’Iran.

Uns plànols força detallats

Els plànols i maquetes originals de Gaudí tenen 130 anys de vida. Des de 1881 fins als nostres dies, la tècnica ha avançat prou i es pot disposar de maquinària adequada que fa més eficient i ràpida la tasca de construcció. Tanmateix, el disseny inicial de Gaudí es segueix al peu de la lletra. “En Gaudí va estar uns 20 anys dedicat, gairebé en exclusiva, a la Sagrada Família –comenta Joan Rigol- però el juliol del 36, la gent aquella que va agafar la mania de cremar tot el que representava a la religió, també van cremar el despatx d’en Gaudí i la feina que havia fet. Per sort, Gaudí va deixar una maqueta de l’interior molt detallada i malgrat que aquesta maqueta també es va destruir, els arquitectes que l’ajudaven i que el seguien, van poder reconstruir-la com si fos un trencaclosques. Per altra banda, Gaudí va deixar molts detalls sobre la Sagrada Família escrits en els seus àlbums i també dibuixos i instruccions”.

Al voltant de l’extraordinària visió de Gaudí sobre l’arquitectura, Joan Rigol destaca: “La força de Gaudí rau en la barreja que fa de geometria i naturalesa. Desxifrant les normes geomètriques es va poder anar refent tot el seu projecte. Gaudí ja sabia que no veuria el temple acabat, i a més ho sabia tant clar que va començar la Sagrada Família d’una manera estranya perquè, a qui se li podria acudir començar l’edifici per la façana? Doncs ell va fer una façana perquè la gent veiés el que havia de fer-se amb posterioritat”.

Més llarg que la construcció de la Sagrada Família

La quantitat d’anys que fa que el temple està en construcció ha permès que en la parla popular, s’usi aquesta expressió “més llarg que la construcció de la Sagrada Família”, per indicar que una cosa no s’acaba mai. Ara però, sembla que la data de finalització es pot aventurar amb moltes possibilitats d’encert. Joan Rigol és optimista i comenta: “Déu dirà però si em pregunten, quan et sembla que estarà tota acabada? Doncs jo calculo que amb uns quinze anys. Ara tenim una velocitat de creuer en la construcció, que a mi em permet dir això. Si li pregunta a un arquitecte es curarà en salut i li dirà que en seran vint, però dins d’aquest ordre”.

Portes obertes per a tots els públics

Al llarg de tres diumenges consecutius, la Sagrada Família ha viscut una jornada de portes obertes en les quals, tothom qui ho ha volgut, milers de persones, l’ha pogut visitar lliurement i sense haver de pagar entrada. “La Sagrada Família es pot visitar com tots els altres monuments i temples d’arreu –comenta Rigol. En aquest sentit, ara tenim dos grans reptes que caldrà afrontar en breu. Tenim l’edifici i hem d’estudiar, primer, com hem d’anar desenvolupant el seu futur perquè no sigui un “parc temàtic”, sinó allò que en Gaudí i tota la gent que hi ha participat i pres part d’una manera o altra, volia que fos: un espai de referència conegut per la monumentalitat però sobretot pel seu contingut. Des de la meva perspectiva, la Sagrada Família porta implícit el concepte de fraternitat. Hem de veure si som capaços de donar un missatge al conjunt del món (perquè estem davant d’un fet d’abast mundial) per poder projectar això i reunir les més importants universitats de tots els continents, reflexionant sobre aquest fet per identificar la Sagrada Família amb el missatge d’humanisme, tant cristià com laic”. I segueix encara: “Hem de fer de la Sagrada Família allò que volia en Gaudí: la catedral dels pobres”.

Ara bé, no es pot perdre de vista el fet que la Sagrada Família és un temple i que com a tal, ha de mantenir relacions cultuals amb els seus feligresos. “A la part més baixa de la Sagrada Família hi ha una cripta que fa les funcions de parròquia, on es celebra missa cada diumenge i tots els actes propis. Tenim un espai reservat a la pregària en el qual, la gent que vulgui anar-hi a pregar, pot entrar per una porta i situar-se a la capella de l’absis central on podrà gaudir del seu espai de reflexió personal i de silenci. Al davant de l’altar major s’hi ha col·locat uns bancs perquè la gent , després de visitar la Sagrada Família, s’hi pugui asseure i tenir un espai de descans i interiorització. És molt complicat fer una missa per a alguns centenars de persones a la nau principal, quan n’hi caben 6000. Per això ja s’ha habilitat la cripta, que permet una cabuda de 350 a 400 persones. Tots aquests aspectes estan per definir-se, però estan plantejats i tenim obertes totes les possibilitats”.

A hores d’ara la tuneladora que tanta polèmica va provocar, en la construcció de l’AVE pel subsòl de Barcelona, ja ha superat la Sagrada Família i per tant, el perill de danys al temple ja ha passat. De fet i per sort, el temple només es va moure un mil·límetre i prou. Tanmateix el problema encara no s’ha acabat perquè ara caldrà comprovar quins seran els efectes del moviment de terres a més llarg termini, ja que les obres han fet pujar el nivell freàtic i els corrents d’aigua natural es veuran bloquejats per una barrera de formigó. “Si em demanen l’opinió –apunta Rigol-, jo hagués canviat de trajecte de l’AVE per no haver de patir perquè Déu me’n guard d’un “ja està fet”.

La conversa amb Joan Rigol s’allarga i ara, després de tractar de la Sagrada Família, és ocasió i moment per mantenir amb ell una conversa seriosa i profunda de política, sobretot a propòsit de la publicació del seu darrer llibre “Les meves consideracions” (Col. Llibres a l’Abast. Edicions 62). Serà de cara al proper divendres.

http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-joan-rigol/

De la democracia orgánica a la democracia liberal en España

Article publicat a Suite101.net - http://www.suite101.net/content/de-la-democracia-orgnica-a-la-democracia-liberal-en-espana-a37173

Las diferencias y similitudes entre ambos sistemas vendrán clarificadas por la definición de cada uno de estos modelos de gobierno.

Democracia orgánica es la autodenominación del régimen franquista. De acuerdo con este concepto, la representatividad se encontraba en los órganos del Estado (familia, sindicato y municipio) y no en los votos de los ciudadanos, de modo que el ejercicio de cualquier derecho individual se veía sometido a las decisiones tomadas por las corporaciones sociales anteriormente citadas, en las instituciones religiosas y eclesiásticas y en el partido único en el ámbito político. El modelo económico era el corporativismo, consistente en un modelo común de los distintos fascismos históricos del siglo XX.

En este escenario el sufragio estaba restringido, limitado sólo a la elección de una persona por parte de los procuradores. El argumento que esgrimía Franco era que el sistema político corporativista que había aplicado con mano de hierro durante la dictadura, era la solución que permitía que, sin la intervención de los partidos políticos, los españoles pudiesen participar en la vida política a través de sus organizaciones naturales. Era también una forma de reafirmar los caciques locales que encabezaban las corporaciones tradicionales, y que se imponían sin proceso electoral alguno.

De hecho, a pesar de tratarse de un simulacro de democracia, este sistema de gobierno no pasaba de ser un mero intento de disfrazar la dictadura haciéndola más atractiva de cara al exterior, ya que el régimen de Franco vivía bajo la presión internacional ejercida por una Europa que vivía ya en democracia.

Democracia liberal

La democracia liberal consiste en una democracia representativa donde la capacidad de los representantes electos para la toma de decisiones está sujeta al Estado de Derecho. Los derechos y libertades ciudadanas están recogidos en el texto constitucional que establece regulaciones y restricciones para toda la ciudadanía y es la base de la democracia ya que garantiza el derecho a la vida, a la integridad física, a la intimidad, a la propiedad privada y a la libertad de expresión, asociación y culto. Independencia judicial e igualdad ante la Ley.

Diferencias radicalmente opuestas

A diferencia de la democracia orgánica, las democracias liberales tienen un trasfondo de carácter tolerante y plural: las distintas ideas sociales y políticas conviven en paz, incluso aquellas que tienen una connotación más extrema. Además, todas ellas tienen derecho a competir para conseguir el poder político, siempre sobre la base de la democracia.

Otra diferencia importante consiste en que las democracias liberales celebran elecciones periódicas en las cuales, los grupos políticos pueden presentarse con las mismas oportunidades de conseguir el poder. El poder se consigue, pues, obteniendo el mayor número de votos de la ciudadanía, emitidos sobre la base del sufragio universal.

Un aspecto clave de la democracia liberal es el concepto de oposición leal, inexistente en la democracia orgánica de Franco. Durante el régimen franquista no había posibilidad de ejercer oposición y el imperativo del partido único era una imposición. La existencia de distintas formaciones políticas en las democracias liberales permite cambios regulares de gobierno.
La mayor parte de los analistas políticos cree que el período de transición de la dictadura a la democracia en España debe enmarcarse entre la muerte de Franco en noviembre de 1975 y las primeras elecciones democráticas del mes de junio de 1977. Esto se considera así porque la Constitución define España como una monarquía parlamentaria y precisamente estos dos elementos se consiguieron durante este período: la monarquía en noviembre de 1975 y el sistema democrático representativo el junio de 1977.

Una democracia consolidada

Desde ese momento y hasta hoy, el proceso de consolidación de la democracia en España es un hecho, asentado sobre las siguientes razones:

• Está consolidado el sufragio universal para la ciudadanía mayor de edad;
• Se vota en referéndum;
• Se toma en cuenta la iniciativa popular;
• Es adopta la determinación que ha escogido la mayoría, aunque existan distintas propuestas;
• Existe la división de poderes: ejecutivo, legislativo y judicial;
• Las normas de convivencia, derechos y deberes, están reguladas en el texto constitucional consensuado por los distintos partidos políticos y con el voto positivo de la mayoría expresado en las urnas;
• El derecho a votar y ser votado en las elecciones es el mecanismo para conseguir el poder por parte de los grupos políticos;
• La existencia de distintos partidos que defienden ideologías diversas, es otro factor que determina una democracia consolidada y que funciona con normalidad.

En España el texto constitucional garantiza los derechos mínimos de libertad de expresión, asociación, culto, derecho a la propiedad privada, a la propia vida y la vigencia de los derechos humanos incluidos en el marco institucional de protección a las minorías.

La democracia marca la forma de convivencia y de organización social que impera hoy en España, en la cual se establecen relaciones más justas entre sus miembros, ya que toda la ciudadanía es igual ante la ley.

En lo que a la promulgación de leyes se refiere y atendiendo al hecho que España es una monarquía constitucional, el rey promulga las leyes, convoca y disuelve las cortes generales, propone y cesa al presidente del gobierno, declara la guerra, etc., siempre desde un punto de vista de árbitro, sin asumir la responsabilidad de sus actos, los cuales deben ser avalados por el poder ejecutivo o por el legislativo.

A modo de conclusión puede afirmarse que en España, treinta y cinco años después de la muerte del dictador Franco, se cumplen los ejes básicos que definen la democracia en el ámbito teórico y que ésta estando ya consolidada, se encamina hacia un futuro sin excesivas amenazas.

Podeu llegir més a Suite101: De la democracia orgánica a la democracia liberal en España http://www.suite101.net/content/de-la-democracia-orgnica-a-la-democracia-liberal-en-espana-a37173#ixzz1C5dSo95z

Historia de Roma I: después del asesinato de Julio César

Article publicat a http://www.suite101.net/
http://www.suite101.net/content/historia-de-roma-despues-del-asesinato-del-emperador-julio-cesar-a36728

En el año 44 aC, un grupo de senadores conspiraron contra César para asesinarlo. Pasó en los Idus de marzo cuando César entró en el Senado.

El asesinato del emperadorJulio César, quizá el más famoso de todos los césares y cuyas citas y obras han pasado a la historia, marca un antes y un después en la historia del imperio romano. El después se reveló confuso, incierto y violento.

Tras la muerte de Julio César, la Roma de César pasó a ser la de su lugarteniente, Antonio; pero a César sólo podía sustituirle alguien tan grande como él y éste no era el caso de Antonio. El vacío de poder que la desaparición de César había generado era muy profundo. Con cierto apoyo del Senado, la firma de una alianza con el cónsul Marco Emilio Lépido (que controlaba la caballería) y buena parte de la plebe, Marco Antonio consiguió hacerse, parcialmente, los resortes del poder.
Sin embargo, César había dejado escrito en su testamento que el heredero de gran parte de sus bienes era un joven de 18 años, a quien en aquel momento, casi nadie de Roma conocía: su sobrino-nieto Octavio.

Cayo Julio César Augusto

En el año 45 a. C. Julio César adoptó a Octavio quien, desde aquel momento, se llamó Cayo Julio César Octaviano. En el 27 a.C. el Senado de Roma le concedió permiso para usar Augusto como apellido o cognomen, pasando a llamarse Cayo Julio César Augusto.

A causa de los diversos nombres que ostentó, es común llamarlo «Octavio» al referirse a él entre el 63 y el 44 a. C., «Octaviano» del 44 hasta el 27 a. C. y «Augusto» después del 27 a. C.

En un acto de gran confianza, César envió a Octaviano al Epiro (región histórica del noroeste de Grecia que va desde las montañas de Pindos hasta elmar Adriático) para detener a los partos. Fue en ese lugar donde Octaviano recibió la noticia que forzaría su entrada en política: el asesinato de su padre adoptivo durante los Idus de marzo.

Octaviano embarcó hacia Roma dispuesto a recibir su herencia, consistente en posesiones materiales y en algo que iba mucho más allá de lo meramente utilitario, ya que si César había gobernado Roma, Roma, consideraba Octaviano, formaba parte de esa herencia.

Roma estaba inmersa en el caos, pero Octaviano supo demostrar a todo el mundo porqué César lo había nombrado heredero. Supo ganarse el apoyo de los veteranos de César y aunque Antonio se le opuso, Octaviano lo derrotó gracias a los cónsules Aulo Hircio y Cayo Vibio Pansa, que murieron en la batalla no sin antes darle la victoria.

Un forzado pacto entre caballeros vengativos

La necesidad de acabar con los asesinos de César impuso un pacto entre Antonio, Octaviano y Lépido. En la sesión del Senado del 17 de marzo, convocada para tratar sobre la situación del Estado en raíz del asesinato de César, fueron aprobadas medidas de compromiso entre los dos bandos opuestos de conjurados y cesarianos: los tiranicidas no serían castigados pero a su vez, no se condenaba ni la persona ni la obra de César. Este acuerdo ofendió y provocó las iras del pueblo de Roma y si ya durante los funerales de César hubo manifestaciones populares que exigían la muerte de sus asesinos, la aplicación de las voluntades testamentarias de César (quien legaba 300 sestercios a cada ciudadano necesitado de Roma, así como sus jardines del Trastevere), estimuló todavía más la devoción popular y se alzaron voces en contra del compromiso de Antonio con los tiranicidas y sus partidarios.

Ante la que se les venía encima, los conjurados reclutaron un ejército que fue deshecho por Antonio y Octavio en la Batalla de Filipos. Los asesinos se suicidaron. Marco Antonio ordenó preservar el cuerpo deBruto, pero Octaviano (en adelante Augusto) no lo permitió y los centuriones veteranos de César despedazaron el cuerpo y echaron los trozos a los perros. Uno de ellos se llevó la cabeza de Bruto a Roma y la arrojó a los pies de la estatua de César. La venganza estaba cumplida.

Sed de venganza y divinización de Julio César

Augusto obró empujado por la sed de revancha contra aquellos que habían asesinado a Julio César. Éste fue su principal motor y también el deseo de restituir en Roma la paz y la situación política que Julio César había establecido. Las acciones de Augusto necesitaban recursos económicos, pero pudo contar con su patrimonio personal. En la Res Gestae, Augusto comenta que pudo reclutar a un ejército con sus propios recursos y es que Augusto nació en el seno de una familia burguesa procedente de Veletri, en el Lazio. Su padre, Cayo Octavio, había sido gobernador de Macedonia, con lo que el capital familiar era también notable. Además, Augusto contó con la colaboración de Mecenas, noble patricio que sufragó con su fortuna, buena parte de las operaciones y colaboró con él en la puesta en marcha de las reformas propuestas por Julio César.

Una de las primeras acciones de Augusto una vez alcanzó el poder, fue divinizar a su padre adoptivo y elevarlo a los altares de culto romanos. Esto a primera vista, puede parecer extraño e incluso ridículo, pero en aquel momento no lo vieron de esta forma. Además la decisión de Octaviano coincidió con la aparición de un cometa durante unos juegos, prodigio que se interpretó como una señal evidente. De esta providencial forma, Octaviano consiguió su primer triunfo ante sus más directos rivales, precisamente cuando Marco Antonio pasaba por sus momentos más bajos entre los partidarios de César.

http://www.suite101.net/content/historia-de-roma-despues-del-asesinato-del-emperador-julio-cesar-a36728

Una benvinguda tranquil·la

Article publicat al diari digital http://www.calafell21.cat/.

Un dels meus poetes preferits, en Josep M. de Sagarra va escriure en una ocasió: “Vinyes verdes vora el mar, ara que el vent no remuga, us feu més verdes i encar teniu la fulla poruga, vinyes verdes vora el mar”. Aquesta és per a mi la imatge del bon temps: un dibuix molt breu, pràcticament només un esbós, d’un migdia a cavall entre l’acabament de la primavera i el començament de l’estiu, quan les hores s’esllangueixen i s’allargassen sense voler acabar de passar, impulsades només per una mica de vent que les empeny ben bé d’esma, les vinyes verdes amb ceps de fulla tendra i fruita que tot just brosta, arrenglerades obedientment i pulcrament a la vora del mar en calma, ben blau, d’un blau turquesa aclaparador i ple de matisos, una temperatura suau que convida al repòs i al relax. Un sol que pica i una mica de silenci… només una mica.

Aquesta imatge, potser poètica, potser romàntica, es va repetint en totes les poblacions del Baix Penedès que toquen el mar amb les puntes dels dits i combinen sàviament els seus paisatges agrícoles amb el vaivé de l’aigua i les barques que hi feinegen o que s’esperen pacients per sortir més cap al tard. Calafell també. Calafell sobretot, que és, del principi a la fi, un poble de pescadors que va créixer a l’ombra del castell medieval i al voltant del qual, ha anat obrint-se pas la civilització moderna, a la qual, tanmateix, no s’ha permès que engoleixi per sempre fent-lo desaparèixer, el tipisme, la tradició i l’encant que ha caracteritzat aquesta població baixpenedesenca.

Conec Calafell de tota la vida. No només la població en sí, el traçat de carrers, places i cases, sinó que també, a alguns dels seus habitants els considero amics. Durant força anys, vaig participar amb la millor de les voluntats, en l’emissora municipal Calafell Ràdio i és a partir d’aquí, quan el meu lligam de simpatia amb el poble, ha anat creixent i afermant-se. Quins temps aquells!. I quins bons records i aprenentatges!. Tot plegat em porta avui a estar contenta i a sentir-me feliç en donar l’enhorabona a Calafell, pel naixement d’un nou mitjà de comunicació, aquest Calafell21.cat que ofereix una nova manera d’informar, d’explicar amb qualitat i rigor què passa i a qui li passa i a més, fer-ho amb la major rapidesa possible, donat que es tracta d’un mitjà digital que funciona a partir d’avui, les 24 hores a través de la xarxa.

Crec que ja està tot dit. Espero i desitjo una llarga i profitosa vida per aquest nou mitjà, Calafell21.cat, que ve a afegir-se i a complementar els mitjans ja existents, tan a nivell radiofònic com en paper. Enhorabona als companys per la iniciativa i bona feina!.

http://www.calafell21.cat/una-benvinguda-tranquil%c2%b7la/

Entrevista a Jorge Wagensberg: "Conversar val la pena perquè no ignorem les mateixes coses"

Jorge Wagensberg (Barcelona, 1948) és físic, professor de Teoria dels Processos Irreversi bles a la Facultat de Física de la Universitat de Barcelona, expert en museologia i primer director científic del CosmoCaixa. Divulgador i escriptor, la seva vessant professional no es circumscriu només a la ciència, sinó que també s'endinsa en altres disciplines més pròpies de les humanitats. En ell aquest aspecte no és contradictori, més aviat al contrari, el fa un científic tremendament humà.

Sovint, d'una forma tan espontània com errònia, tendim a separar en dos grups a les persones que es dediquen a les disciplines científiques i a les que tenen les humanitats en el seu centre d'activitat professional. Wagensberg es troba exactament en la intersecció d'aquests dos espais i amb la mateixa naturalitat com parla de física i matemàtiques, tracta de ciències socials com la història, la sociologia o la filosofia i encara més, parla obertament d'intuïció, de sentiments i d'emocions. "La manera de comunicar les meves emocions és diversa -comenta-. Escric, faig assaigs, conferències, plantejo museus. M'encanta fer conferències i xerrades perquè tens al davant un centenar llarg de persones que et miren i estan esperant alguna emoció, coneixement, etc. Excepte en la meva tasca purament científica, en la resta procuro posar-hi tota l'emoció que puc. La primera gran emoció d'un científic és fer una nova descoberta, adquirir coneixement que encara no té ningú i la segona és explicar-ho ràpidament".

Fa escassament dos mesos Wagensberg ha publicat un nou llibre que s'afegeix a la seva considerable obra escrita: "Las raíces triviales de lo fundamental" (Ed. Tusquets, Col.lecció Metatemas). A simple vista, el mateix títol del llibre conté una gran contradicció, enfrontant el trivial amb el fonamental. En aquest sentit, somrient afable, Wagensberg comenta: "Aquesta és la gràcia del llibre. Trivial en tots els idiomes té dos sentits: en un sentit és trivial allò que sap tothom,que no té transcendència, sinònim de banal, que no pot crear nou coneixement. I d'altra banda trivial és una veritat que es garanteix per ella mateixa, sense necessitat de mirar la realitat. Un exemple seria dir que tots els gats són felins, ja que això ho són per definició. En el llibre dic que la trivialitat, que és una veritat que es garanteix a sí mateixa, no té perquè ser intrascendent. Al contrari, resulta que totes les coses fonamentals tenen al darrera un atrivialitat d'aquest tipus". I segueix: "Per exemple, la primera llei de la física newtoniana diu que un cos manté el seu estat de repòs o de moviment rectilini si sobre ell no actua una força. Està clar, és obvi". Somrient, continua trivialitzant: "Descartes diu que l'estat de moviment d'un cos es manté si no és que alguna causa l'alteri. Això és una trivialitat enorme. Darwin, que diu que el que estem veient, ho estem veient perquè no ha desaparegut. Sempre que hi ha una veritat fonamental al darrera hi ha una trivialitat. En aquest llibre analitzo diverses trivialitats que han revolucionat la ciència".

Wagensberg no pot dissimular la seva satisfacció perquè fins al moment, el llibre està tenint una molt bona acollida igual entre el col·lectiu especialitzat com enbtre el públic en general. "Al pròleg ja s'adverteix que el text és fàcilment comprensible i que les fórmules matemàtiques que conté el text hi són per ajudar al qui conegui el llenguatge matemàtic, però la seva presència no ha d'espantar a qui no el conegui. Es pot entendre sense les fórmules. El que sap un mínim, les fórmules complementen i al qui no, no lihan de fer nosa. Va ser Stephen Hawking qui va dir que per cada fórmula que s'inclou als textos es perden 10.000 lectors i per tant, cal ser molt curós en aquest sentit. Els llibres que han estat best-sellers dins el món científic, sempre tenen fórmules".

Una de les afirmacions més curioses que Wagensberg defensa és que es poden explicar i fer entendre els fonaments de la física quàntica a qualsevol persona, en mitja horeta curta. Preguntat per aquesta qüestió, Wagensberg respon: "Sí, i sobretot si es comença per dir que la física quàntica no es pot comprendre ni intuir en connexió amb l'experiència que alimenta la nostra dimensió sensorial, perquè la nostra intuïció és petitíssima respecte de l'univers. Quan es comença amb aquesta apreciació tot el procés explicatiu resulta més relaxat. La física quàntica és una disciplina científica i per tant, com a tal, és la manera més senzilla d'entendre els episodis i en conseqüència, és fàcilment explicable en mitja hora a qualsevol persona".

Mètode científic i religió

Com a bon científic, Jorge Wagensberg procura aplicar el mètode científic a qualsevol aspecte de la seva vida i afirma convençut, que el mètode científic subjeu fins i tot en els àmbits més abstractes i allunyats de la ciència. "Amb el coneixement del mètode científices poden obtenir resultats profunds i exactes en qualsevol àmbit de la vida, fins i tot en alguns que a priori semblen molt allunyats de la metodologia científica, com per exemple, la religió. Déu és una hipòtesi de treball i no té massa connexió amb la realitat. La teologia és un intent d'introduir la raó dins el coneixement revelat i si dintre del coneixement revelat hi ha alguna disciplina que s'acosta a la ciència, aquesta és la teologia".

Wagensberg és un gran fan de la humanitat i dels processos que es van succeint a mesura que ranscorre la història. De fet, a "Las raíces triviales de lo fundamental", Wagensberg fa un esforç per apropar el mètode científic a disciplines tan humanes com la sociologia. "He cercat el que podria ser una equació fonamental de la sociologia en un fet crucial i la pregunta que es fa un científic és, què hi ha de comú entre totes les qüestions socials?. He arribat a la conclusió que és un problema d'identitats. Un individu, a part de tenir la seva identitat personal i individual, pertany a molts grups que van des d'una nació, una religió, uns veïns, unes associacions. L'harmonia interessant és la que hi ha entre la identitat de l'individu i la identitat col·lectiva existent. El que passa és que hi ha dos extrems polèmics i la història de la infàmia de la humanitat n'està plena d'exemples. Si hi ha poca cohesió social, els individus que tenen una gran identitat es perden perquè tenen de seguida el títol d'associals i no troben una identitat col·lectiva que els satisfaci. Això en política seria l'anarquia, que cadascú faci el que vulgui. Pel contrari, si la cohesió social és massa forta, la identitat col·lectiva aixafa la identitat individual i fa patir a l'individu. Estaríem davant el totalitarisme: un uniforme i unes regles que anul·len individualment. El problema de la sociologia és que està en un punt molt delicat entre l'anarquia i el totalitarisme. Hi ha infinits punts que no són harmònics i només un que ho és; per això és tan difícil viure en grup, perquè sempre és l'individu o el col·lectiu el que estira amb massa o amb massa poca cohesió social. Aquesta és una idea sobre com afrontar la sociologia des de la ciència".

En un món en el qual dóna (erròniament) la sensació que ja tot és conegut i que pràcticament no queda res per inventar, una de les tasques fonamentals dels científics és buscar noves hipòtesis de treball per colpir l'afany divulgador o bé, seguir reflexionant sobre el que ja és conegut per extreure nous coneixements. "Sí, cal buscar noves hipòtesis, no només de la ciència cap a la no-ciència, sinó d'unes parts de la ciència a unes altres. En realitat aquesta és una idea molt del Renaixement. A la plaça pública hi havia un foc creuat entre científics i artistes i s'establien grans discussions. Sempre que hi ha comunicació entre científics i artistes és que anem bé. Això va succeir a la Viena dels anys 20, una altra època molt creativa. En qualsevol taverna podies trobar a Freud, Schrödinger o Popper conversant, discutint, debatent. Hi havia una atmosfera de conversa. La clau és la conversa. Al Renaixement igual. Georgio Vasari va inventar els dissenys i les biografies, Dante va inventar la llengua italiana, Da Vinci, Miquel Angelo... Arriba un moment que després de veure molt a una persona en un lloc, amb l'atmosfera adequada, es crea un món màgic en el que un atura l'altra i li diu: tu què fas ara? Aquesta tarda et visitaré i m'explicaràs què fas. Aquí comença el germen de la interdisciplinarietat, del qual es parla molt i que jo procuro practicar. De vegades em dieun dispers però bé, ja ho accepto. Aquesta dispersió per a mi és molt enriquidora. Passar de la física a la música, de la música al teatre, totes aquestes disciplines són molt enriquidores. La clau es pot resumir en un aforisme meu que és 'conversar val la pena perquè no ignorem les mateixes coses'".

Carregat de nous projectes, amb un cervell que no para de donar voltes a la realitat que percep i les seves múltiples branques, comenta que ha agafat el costum de portar les butxaques plenes de llibretes en les quals, va apuntant, d'una forma gairebé espontània, totes les idees que li passen pel cap: un nou museu, un nou llibre, una nova reflexió. Sí o sí, no pot evitar fa el que fa ni ser com és: fonamentalment Wagensberg.

http://http//www.tarragona21.com/jorge-wagensberg-conversar-val-la-pena-perque-no-ignorem-les-mateixes-coses/