diumenge, 3 d’abril del 2011

Entrevista a Salva Racero, veu de Lax'n'Busto: "La clau dels Lax’n’Busto és la naturalitat, la il•lusió i el treball tossut i acurat"


Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-salva-racero-veu-de-laxnbusto/



Els llums s’apaguen i tot queda en penombra. Diversos centenars de persones, potser milers, es desplacen cap a l’escenari i ocupen l’espai mínim que s’han pogut procurar en començar el concert de la banda del Vendrell, Lax’n’Busto. Tothom té ganes de veure’ls i sentir-los, de cantar i ballar les seves cançons i carregar les piles amb l’energia que encomanen. Comença a sonar la bateria del Jimmy Pinyol: forta, potent, aclaparadora. A continuació s’hi afegeixen les guitarres distorsionades del Cristian G. Montenegro i el Pemi Rovirosa, el baix del Jesús Rovira i els teclats de l’Edu Font. Els focus s’encenen i la gent embogeix, llençant al vent crits d’entusiasme que es perden entre el volum de la música que desplega les ales. Les primeres notes del “Blues del Diumenge” s’escampen per l’espai i tothom identifica la melodia. Un instant després, el Salva Racero, vestit amb una samarreta senzilla que acabarà xopa de suor i uns texans Levis rosegats, salta a l’escenari rabent com un llamp, pren el micròfon i anuncia amb veu atenorada que “la plaça duu un bany extra de sol”.
Inevitables comparacions, no sempre justes
La veu del Salva Racero (Manresa, 1975) és preciosa, lleugera, ampla, rodona, generosa i evoca la textura de la pell d’un préssec: vellutada i fina però madura, tècnica i ben posada. Les seves capacitats vocals són innegables i l’avalen anteriors treballs professionals d’importància al “Mar i Cel” de Dagoll Dagom o al “El geperut de Notre dame”. El repte que es presentava al Salva substituint a Pemi Fortuny, el cantant dels Lax de tota la vida, no era fàcil i ell mateix n’era conscient en el moment d’acceptar-lo. “La comparació fa mal i costa acceptar el canvi –reconeix el Salva-, però cal deixar espai perquè la gent s’acostumi a la nova veu, perquè al darrera hi ha el treball més dur i exigent de la meva vida professional. M’hi he dedicat, he estudiat i és el camí que he decidit emprendre. Espero que els qui encara tinguin dubtes, escoltin Lax despullats de prejudicis i amb la consciència que, tot i escoltar una veu diferent, seguiran escoltant Lax’n’busto”.
Un cantant molt tècnic
En el concert en directe les cançons es succeeixen, fent créixer la força i el volum de l’actuació, el bon rotllo i les ganes que s’allargui encara una bona estona. Així, “Intuïció”, “La Terra”, “Per tu mare”, “Abraça’m”, són algunes de les cançons dels tres primers discos que el Salva ha enregistrat amb els Lax en aquests quatre anys: Relax (2007), Objectiu: la lluna (2008) i A l’Apol·lo (2009). A dalt l’escenari els músics no paren i el Salva increpa al públic, s’hi confon, els convida a unir-s’hi. La seva impecable tècnica vocal li permet cantar balades senzilles o el rock’n’roll més estripat, amb la mateixa “manca de patiment”. “Està bé ser tècnic i haver estudiat com utilitzar correctament les cordes vocals” –comenta el Salva-, “ja que un cantant que no sàpiga fer-ho, pot acabar cremat i fer-se malbé la veu. Amb els Lax aquests coneixements tècnics m’ajuden molt. Noto que quan canto expresso i que el missatge que vull donar, arriba amb molta més facilitat”.
Al Salva l’escenari se li fa petit i d’una hora lluny es veu el grau de compenetració i de complicitat que ha pres amb els components de la banda. Són companys de feina però sobretot, són amics: “Estic molt a gust i em sento feliç. Sento que són la meva família, m’han acollit molt bé i els estic molt agraït perquè m’ho han posat fàcil. Jo també vaig ser seguidor dels Lax abans de ser-ne el cantant i per això quan canto les cançons, les noves i les velles, les canto de cor.”
Referents musicals i influències americanes
Els referents musicals del Salva cal buscar-los en alguns cantants de rock dur, tot i que també li agrada la lírica. “Quan vaig començar escoltava heavy metal i cantants com Bruce Dickinson (Iron Maiden), que després de molts anys segueixen donant-ho tot a l’escenari. Un altre cantant que també m’agrada és Michael Kisky (Helloween), que amb 18 o 19 anys tenia una tècnica espectacular; també Mike Patton (Faith No More), Chris Corner (Soundgarden) i encara d’altres”. En aquests darrers discos, els Lax han apostat per “endurir” el seu so i fer-lo tendir cap al rock dur, tot i que el Salva diu que no arribaran al heavy. “Hi ha reminiscències de heavy en algunes cançons, però nosaltres estem fent rock amb aires pop en temes com “M’agrades tu”, per exemple, tot i que en altres cançons com “Que boig el món” o “Amnèsia” es pot entreveure un aire de rock més dur. També és ben veritat que al grup ens agrada el rock americà, però no arribarem al heavy”.
Una de les persones més influents en el so potent que gasten els Lax, especialment en el seu espectacular directe, és la seva productora americana Silvya Massy, qui els ha donat un impuls vital i definitiu emportant-se’ls una temporada a Califòrnia. “Als Estats Units vam aprendre-hi moltíssim i l’experiència va ser meravellosa. El primer que vam aprendre va ser a no martiritzar-nos perquè tot i que a Catalunya sovint hi ha més cantautors que bandes de rock, nosaltres també hi som i encara tenim molt per donar”.
El secret dels Lax’n’Busto
Enguany farà 25 anys que els Lax van començar a fer bona música. Des d’aleshores, la unió del grup s’ha fet llegenda. És aquest el gran secret del grup? “Absolutament sí”, –afirma el Salva-. “No hi ha un star que sobresurti per damunt dels altres i això fa que ens ho passem molt bé junts, dins i fora de l’escenari. Nosaltres ens sentim músics i ens sentim grup. La clau és la naturalitat, la il·lusió i el treball tossut i acurat: és l’autèntica essència de la banda”.
Simfònic
El mes de novembre passat els Lax’n’Busto es van endinsar en una experiència nova, en un projecte musical que no té res a veure amb el que fins ara el públic havia escoltat d’ells: el disc Simfònic en el qual, els Lax interpreten una tria de les seves cançons menys habituals, les anomenades cares B, acompanyats per l’Orquestra de Cambra de l’Empordà sota la direcció de Joan Albert Amargós. El Salva comenta: “Es tracta de cançons que els Lax’n’Busto no toquem en un concert habitual. Vam presentar el projecte al Joan Albert Amargós i arran d’això vam fer la selecció de cançons del Simfònic. De fet, al disc no hi són totes perquè algunes altres es poden comprar a través d’Itunes i al concert en directe en toquem 5 o 6 més com a mínim”.
La feina d’arranjament que ha fet el Joan Albert Amargós és, de fet, una de les claus de la novetat i de l’èxit del Simfònic. En aquest aspecte el Salva comenta: “L’Amargós és un músic contrastat i millor persona i juntament amb una selecció de professionals músics molt bons, han fet aquestes adaptacions. És una feina molt primmirada, molt delicada, el resultat de la qual posa els pèls de punta perquè és una molt bona feina a nivell harmònic, que ha buscat els espais melòdics, els espais de veu… és un treball molt acurat i molt sensible”.
La dificultat de portar l’orquestra en directe
Posar sobre l’escenari el Simfònic implica moure tots els membres de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, amb la complicació que això representa. “Aquest any, els Lax farem el que hem anat fent sempre, que és rock”- explica el Salva. “La gent ens podrà veure arreu dels Països Catalans fent el concert habitual de rock, fins i tot recuperant algunes cançons roqueres que fa molts anys que no tocàvem i algunes dels darrers discos que no fem habitualment, però també portem el Simfònic. Està clar que costa molt moure la quantitat de gent que som, perquè som una trentena de músics a dalt de l’escenari entre els uns i els altres i per tant, es necessita un espai gran amb un bon aforament perquè pugui sortir més o menys rentable. De tota manera, de cara als propers dies, portem el Simfònic a Vic, el diumenge 10 d’abril el tocarem a Roses i el dia 15 al Gran Teatre del Liceu de Barcelona”.
Els Lax’n’Busto al Gran Teatre del Liceu
El Liceu és la cirereta del pastís”, explica el Salva. “Després de 25 anys de professió en el món de la música, se’ns crea un entorn especial, un dia especial, un moment especial i per tant, el concert al Liceu serà un moment molt màgic per nosaltres i per tothom que vingui a compartir-lo.” Comenta el Salva que es plantegen aquesta fita amb una immensa il·lusió i sentit de la responsabilitat i que aprofitaran l’oportunitat de tocar les seves cançons en un escenari de tan prestigi i importància com és el Liceu. “Jo crec que serà emotiu escoltar “Les nits del Liceu”, per exemple, al mateix teatre. Em fa especial il·lusió i la veritat és que tot coincideix i serà un moment molt especial, sense cap dubte”.Probablement aquest sigui un dels concerts més compromesos que els Lax hagin fet mai, per la dimensió, per la manera d’interpretar les cançons, pel tipus de cançons i a més, aquesta fita coincideix amb un moment de molta maduresa musical i una trajectòria envejable de 25 anys de donar al públic bona música.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat:
http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-salva-racero-veu-de-laxnbusto/