Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-pepa-plana-els-pallassos-posem-un-mirall-davant-el-public-i-per-aixo-fem-riure/
Surt a l’escenari amb una mica de timidesa i es mostra sencera tal i com és: menudeta, primeta, però molt coqueta i presumida. Qui deu ser aquella noieta que enlluerna els espectadors amb els seus llarguíssims cabells de color carbassa? Vès que no sigui la Penèlope… o millor dit, la Pepa Plana, en el paper de la soferta muller de l’Ulisses del mite d’Homer. Doncs sí que ho és. Porta un vestit menudet com ella de color blau i unes sabatasses enormes de pallasso i per si encara quedava cap dubte, al nas hi porta la màscara més petita del món: un nassiró de pallasso. Ara ja està clar. És hora de gaudir de l’espectacle de la pallassa més famosa de Catalunya, la Pepa Plana.
La Pepa Plana (Valls, 1965) va tenir clar molt aviat que volia ser pallassa i això, en tota l’extensió del terme, és a dir, una combinació de colors estrambòtics en el vestiuari, unes sabatasses desmesurades, un nas característic i força personal. Ara en aquest moment, està representant amb molt d’èxit de públic i crítica el seu darrer espectacle, Penèlope.
“Les representacions van molt bé”, explica la Pepa Plana. “Ara ve la gira de Catalunya i per tant farem cada setmana tres o quatre funcions, però amb l’avantatge que cada dia vas a dormir a casa. Tot ique el ritme és frenètic, en el meu cas no haig de fer el sacrifici d’haver d’anar massa lluny. Altre cosa serà quan vinguin les representacions a Espanya i a l’estranger, concretament a Eslovènia, però vaja...” I continua, somrient convençuda: “El pitjor d’aquesta feina és quan no la tens i per tant, no em queixo mai de tenir representacions contractades, perquè és millor això que aquest neguit de no tenir feina”.
Penèlope
“La Penèlope és un espectacle que vaig estrenar fa un any i per tant, és molt jove. Els espectacles de pallassos solen tenir una llarga vida perquè els vas aprenent a mesura que els fas, i els fas i els fas. De fet, hi ha pallassos que han fet un sol espectacle a la seva vida. L’Avner Eisenberg (Avner the Eccentric) fa 35 anys que fa el mateix espectacle, o per exemple, el Tortell Poltrona, que és genial. És un treball d’artesania que sempre es va polint. Mai fas ben bé el mateix, sinó que vas perfeccionant-ho i fent teu el número”.
Penèlope és el darrer espectacle de la Pepa en solitari damunt l’escenari i tot i que ja porta més de 60 funcions, tot just comença a caminar. “Paral·lelament també tinc altres quatre espectacles en cartell, comptant “De Pe a Pa”, que és el primer espectacle que vaig fer com a pallassa i no he aparcat mai, igual com la Giulietta o L’Atzar. Molts espectacles ja els he fet a Catalunya i per tant, també sento aquesta necessitat meva de posar-me en nous reptes i fer espectacles nous”.
La Penèlope és una revisió del mite clàssic que reflecteix aquest model de dona submissa, que espera durant 20 anys que el seu marit, l’Ulisses, arribi de la guerra de Troia. “Era delirant pensar què opina la Penèlope d’això d’haver d’esperar i posar el meu punt de vista com a pallassa i com a dona: val la pena seguir esperant o no i ja n’hi ha prou? I també aquest drama profund, aquesta perversió que té l’amor perquè, qui no ha esperat hores i hores una trucada o que et vinguin a buscar?.És aquest punt de la Penèlope el que conecta amb el públic perquè, en el fons, tots hem esperat alguna vegada”. I segueix argumentant la Pepa Plana: “La història de la Penèlope s’ha explicat sempre des del punt de vista masculí i les dones som les grans oblidades del mite, sempre quedem en l’anècdota, però hi ha hagut dones històriques que s’han passat tres pobles, com Cleòpatra, per exemple, i d’altres, però normalment la història s’explica en masculí. La meva Penèlope és una modista i qui marxa és el Ramon i amb aquesta facilitat que tenim les pallasses de dir: ‘i si sóc la Penèlope? Aleshores jugo a ser la Penèlope. Qui no torna és el Ramon i és molt divertit quan s’explica la faula, però com que el Ramon no torna, aleshores dius, pobre, no?”.
Tot i que semblin dos aspectes diametralment oposats, el drama i la comèdia tenen un punt de contacte força evident, segons el sentir de la Pepa Plana: “És aquesta doble capa. Que divertit quan imagino que no em passa a mi, però quin drama més profund quan sí que em passa, però els pallassos no fem altra cosa que posar un mirall davant el públic i jo penso que per això fem riure. També connectem i commoven perquè ser pallassa és això: ets patètica, ets ridícula, fracasses, però en el fons, estàs dient-li al públic que tu ets igual que ells i aquest punt de contacte, em sembla que és imprescindible”.
El més còmic sol estar en el drama i en el drama portat al límit hi ha la comèdia. “És cert”, explica la Pepa. “No hi ha res més còmic que veure algú caient pel carrer i de fet, els espectacles de pallassa són això: estirar el drama portant-lo tant al límit que provoca el riure. És part de la condició humana: ens agrada riure’ns dels altres i som cruels. És així. El pallasso fa riure i commou perquè en un moment determinat se li planteja un problema i tot i que busca solucions constantment, amb cada solució se li planteja un nou problema i aleshores busca la solució d’aquest problema, que resulta ser un altre problema i la nova solució és un altre problema. En el fons, el pallasso, la pallassa, no es busca els problemes però aquests li venen sols, exactament igual com passa a la vida”.
D’actriu a pallassa
La formació de la Pepa Planas la va encaminar a fer d’actriu i de fet, s’hi va treballar com a actriu els deu primers anys de la seva carrera professional però un bon dia, va veure que el que volia, era fer una altra cosa. Com te’n vas adonar, Pepa? “Per casualitat i per sort. Jo no m’havia plantejat mai ser pallassa. Jo sóc de Valls i vaig venir a Tarragona a estudiar teatre perquè en un primer moment, jo no sabia ni que el teatre s’estudia. Molts actors i actrius de les comarques del sud de Catalunya vam començar a l’Escola de Teatre de Tarragona i després vam fer el salt cap a Barcelona, cap a l’Institut del Teatre. Jo volia ser actriu: còmica, dramàtica, m’era igual i vaig ser actriu durant deu anys. Però de cop i volta vaig topar amb el pallasso i vaig trobar que era molt divertit jugar a posar-se la màscara més petita del món”.
Tres esdeveniments crucials
“El primer va ser amb un espectacle a París al Teatre du Soleil, en el que vaig veure una pallassa i em vaig dir: ostres que xulo això de la pallassa i m’hi vaig decantar perquè jo pensava que enriquia la meva actriu, que li donava més recursos. El segon esdeveniment crucial va ser quan vaig veure la primera dona pallassa, a la Gardi Hutter i vaig pensar: jo vull ser com aquesta dona. Em semblava tan deliciós i tan bonic el que feia que no gosava dir que allò era fer de pallassa i després, una altra dona pallassa, la Virgínia Imaz va ser qui em va posar les bases, l’estructura, del que vol dir ser pallassa i em va fer fascinar per l’ofici. Així que vaig pensar que m’havia de buscar una maleteta i ensenyar la meva feina a on fos, als bars, als carrers, a on fos i a més, vaig veure que no hi havia marxa enrera, que ja no m’interessava ser actriu, que podia explicar les històries com volgués, que ja no depenia d’un director que em truqués i estar esperant el paper de la meva vida, perquè fent de pallassa podia anar més enllà. Definitivament, ja no hi havia marxa enrera. Sabia que havia trobat un camí i que m’apassionava”.
El pallasso pejoratiu
Qui no ha dit alguna vegada “ves si és pallasso”, referint-se a algú en el sentit de menysprear-lo i de no prendre-se’l seriosament. Aquest pallasso pejoratiu, ofensiu fins i tot, entristeix a la Pepa Plana. “Em sap greu quan pallasso s’usa com a insult, anomenant així a algú que no s’ha de tenir en compte perquè fa pallassades. Sap greu perquè és un ofici que es fa amb molt de respecte. A mi m’entristeix quan algú utilitza el nom de pallasso com a insult, perquè denota que aquest algú té molt poc vocabulari, perquè hi ha insults deliciosos i molt adequats: “cantamañanas”, “capsigrany”, “borinot”, “imbècil” i fins i tot, polític… (i riu)… denota una gran pobresa de vocabulari, perquè n’hi ha tants d’insults preciosos…”
La crítica i el públic de la Pepa
La Penèlope està tenint molt bones crítiques tant per part dels crítics professionals com de part del públic. La Pepa demostra satisfacció a l’hora de tocar el tema. “Sí, però a mi, més que la crítica, em commouen els correus que de vegades m’envia la gent, particulars que no conec de res. Són gent espontània que m’escriu coses que m’emocionen. Jo faig espectacles per al públic, no per la critica. Ara m’acaben de donar un premi a la Gala dels Premis de la Revista Zirkolika i és un premi del públic, no del jurat. Això sí que em pentina l’ego, molt més que la crítica. El públic m’escriu sense que li hagi demanat, li surt el fer-ho, i això és molt xulo perquè el públic em diu coses des de dintre, des de la veritat, i ja està”.
El nas (valga’m déu quin nas!)
Tot pallasso i tota pallassa que es preui ha de tenir un nas. La Pepa plana en té diversos que sempre tragina dins la seva bossa de mà (que per cert, representa una ràdio antiga molt original) i els porta desats en capsetes metàl·liques amb tanca, ben bé iguals, tot i que de mida més reduïda, als grans baguls que serveixen per transportar els focus i el material elèctric i electrònic dels seus espectacles. “El nas és una màscara, la màscara més petita del món i té el seu intríngulis, tant posar-se-la com portar-la. De vegades és incòmoda i si estàs refredat ja ni t’ho explico, és horrorós, però t’he de dir que et poses el nas i te n’oblides que el portes. Per mi l’estrany seria sortir sense màscara, perquè m’ajuda en la meva feina i me n’oblido completament. Hi ha tants nassos de pallasso com pallassos i cadascú, d’alguna manera, s’inventa el seu. L’Slava Polunin, que és un pallasso rus, porta per nas un tap de Coca-cola, sense anar més lluny. De fet, per un pallasso, és una eina de treball imprescindible”.
Si et ve la inspiració…
“… que m’agafi treballant, com deia Picasso. Jo creo els meus espectacles, els meus personatges i els col·loco en el seu món imaginari i quan més idees surten és treballant, perquè vas obrint portes”. Pel que fa al cas de la Penèlope, la direcció és de la Nola Rae, que és la degana de les pallasses. “Si”, diu la Pepa “i és una sort i un regal haver treballat amb ella. L’altre regal imprescindible va ser comptar amb la col·laboració del Joan Busquets, que és el meu director de capçalera. El primer espectacle, “De Pe a Pa” el vaig fer agafada de la seva mà i em va ajudar a donar els primers passos de pallassa. Amb la Penèlope va ser ell qui em va donar la pauta, el treball de pallassa, perquè ja em coneixia moltíssim. Ens va deixar el mes de maig passat, ara ha fet un any i el trobo molt a faltar. Hi ha molts dies que baixa. Hi ha dies que en coses que vam treballar i en les que m’ajudava, en el moment que ho faig el sento a la vora. Aquest art efímer que fem que és a l’escenari, viurà només a la memòria i no vull deixar de fer aquesta memòria perquè hi ha molt del segell Joan Busquets. Si hagués sigut un pintor haurien quedat les seves obres però com que aquest és un art efímer, el seu art es veurà als meus espectacles mentre els faci”.
Fa uns quants dies va aparèixer als mitjans de comunicació que la Pepa Plana ha fitxat pel Cirque du Soleil i que és amb aquest circ, el més important del món en aquest moment, en el que seguirà els seus passos com a pallassa. Tant de bo la veiem plena d’èxits, ben aviat.
Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-pepa-plana-els-pallassos-posem-un-mirall-davant-el-public-i-per-aixo-fem-riure/
