Entrevista a Sergio Dalma: "La gent s'enamora igual ara que fa cinquanta anys"

Corria l’any 1980 quan un joveníssim adolescent de només 16 anys, completament desconegut per al gran públic, pujava als escenaris per primer cop, com a cantant d’un grup anomenat Styl’s. El seu nom, Josep Capdevila, tampoc deia res, però la seva veu era impressionant, especialment per a una persona tan jove. No va passar inadvertit ni desapercebut. Al cap de molt poc temps, quan en Josep estudiava Filologia Romànica, va debutar com a cantant d’orquestra i es recorda el seu pas per diverses d’elles com la “Pasarela”, “Superorquesta” i “Josep Capdevila y su Banda Sonora”, les quals, es dedicaven a amenitzar les vetllades en diverses sales de festa.

El següent pas de Josep Capdevila en direcció cap a la professionalització en el món de la música va fer-lo aturar un temps en el món de la publicitat, com a cantant de jingles de molts i molt distints productes comercials i va ser precisament llavors quan en Josep Capdevila va poder tractar amb distints músics i productors. En aquella mateixa època es va començar a gestar un primer disc de presentació, una maqueta, que li obrís unes quantes portes clau per entrar al negoci discogràfic. Així, de la mà dels productors de la companyia Horus, superant força dificultats i acceptant el futur com un repte, el desconegut Josep Capdevila es va convertir en el solista Sergio Dalma. El primer disc que va treure al mercat, l’any 1989, es va dir “Esa chica es mía”.

A partir d’aquell moment i fins a l’actualitat, Sergio Dalma s’ha convertit en un referent de la música i sobretot, de la música de qualitat. La seva particular veu, trencada, esquerdada, molt personal, ben posada, perfectament controlada i amb una gran força, és coneguda al nostre país, a Espanya i al món. A aquell primer disc n’han seguit 13 més, el darrer dels quals, “Via Dalma”, ha proporcionat a Sergio Dalma un dels moments més reeixits i feliços de la seva carrera.

La gira 2011 “Via Dalma”, ha portat al cantant a actuar a moltes ciutats d’Espanya i de Catalunya: València, Santander, Eivissa, Bilbao, Pontevedra, Valladolid, Granada, i ara també Tarragona, en motiu de les festes de Santa Tecla. Aquest és doncs, un moment magnífic per conversar amb en Sergio Dalma. Molt amable, rialler, tranquil i afable, en Sergio Dalma comenta què és el que trobarà el públic que vagi a veure el seu concert: “Doncs la gent veurà un resum d’aquests 22 anys de carrera, donant prioritat al darrer treball, Via Dalma. Donarem l’oportunitat de passejar per un carrer, per la Via Dalma, a la ciutat de Tarragona i que la gent pugui transitar-hi durant uns moments. Els tarragonins ja estan acostumats a tractar i conviure amb qüestions romanes i per tant, penso que és un marc ideal per oferir aquest disc al Tàrraco Arena” .

Somrient, bromejant amb picardia, en Sergio Dalma comenta que després de molts anys de carrera, encara sent la mateixa il·lusió a l’hora d’actuar i d’afrontar la gran feina que suposa treure al mercat un nou treball discogràfic. “Sí, la feina s’afronta amb moltes ganes, perquè és vocacional. La il·lusió no consisteix només en pujar a l’escenari, sinó també en tenir contacte amb el públic, la gent, els i les fans, atendre els mitjans, el públic, tot forma part d’aquesta feina i després de 22 anys, te n’adones que ets un supervivent. Ho afronto amb molta il·lusió perquè, encara que tot l’equip de la gira fem el mateix espectacle cada nit, el fem cada cop en un lloc diferent, davant d’un públic diferent i per tant, cada nit és diferent”.

El secret de l’èxit

Dels 14 discos que Sergio Dalma ha anat traient al mercat al llarg d’aquests anys, aquest darrer, “Via Dalma”, és el que més èxits ha conreat. Ha estat número 1 en vendes al llarg de 10 setmanes consecutives, n. 1 en I-Tunes durant 8 setmanes, quàdruple disc de platí amb més de 200.000 còpies venudes i fins al moment, ha realitzat un total de 30 concerts en els quals, l’han vist en directe més de 45.000 persones. La pregunta no pot ser una altra: quin és el secret de tant d’èxit?, Sergio somriu i comenta: “Tant de bo tinguéssim la fórmula o el secret de l’èxit. El cert és que aquest disc, “Via Dalma”, ha tingut molt de ressò. Potser quan el món discogràfic està malament i un disc d’aquestes característiques trenca els motlles, se’n parla molt. És un disc en el qual hi ha un afany per tornar a escoltar cançons de fa uns quants anys i ha vingut en el moment oportú. Jo tenia aquest projecte des de feia molt de temps però potser calia que jo també tingués més experiència per enfrontar-me a aquestes cançons, que són icones de la música italiana”.

I segueix explicant: “Jo sempre havia tingut clar que si havia de fer un disc de música de concepte, havia de ser de música italiana, perquè és el tipus de música que m’ha influït més vivament, és una de les influències més clares de la meva música. Pel color de veu, per la forma d’interpretar, sempre he tingut una tendència italiana. Amb les cançons de “Via Dalma” m’he sentit molt a gust, però la meva obsessió a l’hora de gravar era que sonessin a Dalma. El millor que em pot passar és que algú jove que no conegui els originals, pensi que aquestes cançons les han fet per mi. Això és el que volia, que no sonés a karaoke. Evidentment les cançons poden agradar més o menys, però sense cap dubte sonen a Dalma”.

Un estil molt particular que arriba fàcil

Sergio Dalma té un estil molt particular de cantar, que arriba al públic amb molta facilitat. “Això és molt important, que el que canto arribi a la gent. És fantàstic quan algú em diu “mira, el que dius en aquesta cançó m’ha passat a mi” o “això és el que jo volia dir-li a la meva dona o a la meva parella”. Al final, les cançons de “Via Dalma” agraden perquè la gent s’enamora igual ara que fa cinquanta anys, ens enamorem exactament igual i per tant, són balades clàssiques que estan molt presents en la memòria musical col·lectiva”.

L’enamorament és un estat d’ànim, una sensació interior intensa que provoca símptomes externs visibles i evidents. L’enamorament és, per tant, una qüestió física? Sergio Dalma respon: “Al final no se sap ben bé què és, però els símptomes són ben clars i fan que quan un s’enamora, vagi amb aquell somriure tontet d’orella a orella i fa que les coses es vegin d’una altra manera, com si caminessis a un pam per damunt del terra. Amb això també hi té molt a veure el coco i l’estómac. Els experts diuen que gaudim de l’enamorament i del desenamorament perquè en el fons som una mica masoquistes, no ens hem d’enganyar. I a més, totes aquestes sensacions físiques, necessàries, són les que fan continuar l’espècie i més val que sigui així, perquè anem una mica fluixos pel que fa a natalitat”. I pica l’ullet somrient…

Els temes amorosos de les cançons

Són molts, pràcticament tots, els temes que s’han tocat en les lletres de les cançons, al llarg de la història de la música però per damunt de tots, el més recorrent, repetit i iteratiu, és el tema amorós, que exalta l’ànim o l’abat, que ha inspirat les melodies més estripades, líriques i sentides i tot un avalot de sentiments en les seves lletres. “En el meu cas, el meu afany per la música italiana em va venir perquè a l’inici de la meva carrera, vaig fer tres anys de cant clàssic i aleshores, l’idioma més important pel cant líric era i és l’italià”, explica Sergio Dalma. “Jo recordo, quan estudiava Filologia Romànica, que anava a les classes d’italià i em trobava que era l’únic noi en una classe plena de noies i jo estava allà ben sol. Però m’era igual perquè m’enamorava la llengua i el que comportava. Al final resulta ser cert que som els artistes els qui hem de donar la clau per enamorar o desenamorar a la gent”.

En aquest sentit, Sergio Dalma té una cançó bandera: Bailar pegados. “Sí”, reconeix Dalma amb una certa satisfacció que no pot amagar. “Sembla que “Bailar pegados” ha marcat un abans i un després. De vegades, a les signatures de discos, algunes persones em diuen: em vaig enamorar amb el Bailar pegados, o el meu fill es diu Sergi com tu o la meva filla es diu Galilea o Lucía per les teves cançons. Això em demostra que la feina està ben feta i ha arribat i això és el més important”.

Alguns detalls de “Via Dalma”

Ras i curt, ”Via Dalma” és una col·lecció de dotze cançons italianes molt conegudes, de cantants italians com Umberto Tozzi o Toto Cotugno, per exemple, entre altres. El productor del disc és Claudio Guidetti, un músic molt conegut a Itàlia, que té a l’haver de la seva carrera, haver col·laborat en alguns dels èxits d’Eros Ramazzotti o Laura Pausini. “Un disc és sempre un treball en equip”, comenta Sergio Dalma. “El paper del productor és molt important perquè ha de tenir una compenetració total amb el cantant i ha de veure el treball ja acabat quan tot just està començant. Hem de parlar el mateix llenguatge i entendre’ns perfectament. Això ha passat amb Claudio Guidetti. De fet, volíem un productor italià amb una trajectòria important a Europa perquè la idea era respectar l’original d’aquestes cançons i el resultat es va veure de seguida. Quan vam començar a treballar plegats ens hi vam sentir molt a gust i de fet, ara tornarem a treballar junts en una segona part”.

Aquesta és una primícia, que Dalma avança fins allà on pot: “La demanda d’aquest disc per part del públic, ens ha fet pensar en una segona part i a més, a l’hora de preparar el disc van quedar-ne fora moltes cançons. El Festival de San Remo ha donat per molt i era una llàstima que alguns temes importants i significatius quedessin fora. A l’hora de projectar un segon volum ens hem animat a recuperar aquestes cançons. És complicat fer cap més avenç perquè ho estem ultimant, amb la idea que el disc surti per Nadal. Penso que serà un repertori buscant l’equilibri entre les cançons italianes dels anys 70 i les cançons una mica més modernes”.

Salt generacional

Al llarg dels 22 anys de la seva carrera, Sergio Dalma ha arribat al cor de tres generacions. “És curiós aquest efecte, però és cert. Això em fa content perquè el desig de tot músic és arribar a totes les edats i passar d’una generació a una altra. Quan vaig començar era un cantant adolescent que cantava per adolescents però he anat creixent i hem crescut tots d’una forma paral·lela. La següent generació, la dels adolescents d’avui, han escoltat les meves cançons a través dels seus pares o bé m’han descobert per atzar, però és molt emotiu, des de l’escenari, veure a la platea un públic molt variat i arribar a aquestes generacions, que tothom gaudeixi del concert i del disc. Això és el millor que pot passar”.

El món de Sergio Dalma

Com seria un dibuix del teu món? “Hi veuríem molts interrogants perquè pertanyo al món de l’espectacle però hi ha molts aspectes d’aquest món que no comparteixo. Per exemple allò del tant vens tant vals, no m’acaba de convèncer”.

Aquí, Sergio Dalma es posa seriós: “Penso que el més important és tenir el recolzament del públic, haver fet forat entre la gent, comptar amb la seva fidelitat i la comprensió i participació dels mitjans. Hi ha moltes coses del món de la faràndula que no comparteixo perquè són irreals, superficials i interessades. Quan tu fas un disc que funciona, tens el copet a l’esquena i l’abraçada de tothom però si en fas un altre que no funciona tant bé, aquesta abraçada es perd i penso que això no hauria de ser així. Tot hauria de ser més autèntic. És el que passa quan entra en joc el negoci i es converteix en el més important. La indústria discogràfica ha estat, durant molts anys, un negoci molt fals i molt hipòcrita i s’han fet moltes coses malament, per això s’ha arribat a aquest punt en el qual ens trobem ara. S’ha pensat més en la qüestió comercial i en vendre cançons, que en ajudar en el creixement i el desenvolupament de l’artista. Malgrat això, afortunadament, compto amb un equip de professionals que em diu les coses pel seu nom i tal com són, sense enganyar-me. Jo mateix sóc molt autocrític amb la meva feina, molt autoexigent i també sóc conscient i veig clar quan les coses estan o no bé i m’esforço per millorar-les. Aquesta autocrítica, segons com em molesta, però també m’agrada ser així, és la forma d’avançar i de créixer”.

A la pregunta: ets feliç?, Sergio Dalma respon sense pensar-s’ho: “Moltíssim perquè la meva vida és un tot compacte: la meva feina, la meva carrera com a persona i una ha complementat l’altra. Em sento molt bé”.

De tot cor, molts èxits, presents i futurs!

Entrevista a Joan-Pere Viladecans: "Les obres només estan acabades quan els ulls del públic les contemplen"

Fem una prova. Com a simples espectadors, col·loquem-nos davant d’un quadre (el que sigui, el que vulgueu), a una distància prudencial per poder-lo observar en tota la seva magnitud, sense veure’ns condicionats per la seva mida original. Sense tenir més informació que la que ens entra pels ulls, observem amb deteniment el quadre, deixant la ment en blanc, l’ànim en un estat d’expectativa, alerta al més mínim detall i amb la receptivitat intuïtiva que ens fa humans, completament activa. Estem-nos-hi una estona, tanta o tant poca com a cadascú li faci falta per captar completament l’essència de l’obra observada, amb calma, posant en pràctica un exercici personal d’introspecció, enmig del silenci de la sala d’exposicions. Ara, si podem, intentem explicar amb paraules, la informació que ens ha comunicat l’obra. Veureu que és molt complicat, pràcticament impossible perquè a més, les obres d’art tenen la característica de parlar de diferent manera, segons qui se les mira i amb l’ànim amb el que ho fa.

Aquesta afirmació, que correspon a la realitat més ajustada, resulta ser un gran desafiament per a l’artista Joan-Pere Viladecans (Barcelona, 1948) qui, en la seva darrera exposició “Obra recent 2008-2010”, busseja amb fermesa i decisió per la literatura, el món de les paraules i dels gèneres literaris.

Joan-Pere Viladecans, pintor i cartellista es va donar a conèixer amb obres en les que combinava sàviament, la pintura amb objectes quotidians que enganxava directament als quadres, mantenint en ells un diàleg constant entre la figuració i l’abstracció, tenint especialment present la vida de les persones, la naturalesa, el temps i en aquests darrers treballs, també les paraules, els llibres i la literatura.

“Jo crec que tota creació respon sempre a una interrogació d’un mateix, alhora que la creació, també proposa preguntes i interrogants als espectadors”, explica Joan-Pere Viladecans. “De fet, la creació és com anar deixant senyals i al llarg de la trajectòria professional, anar incrementant aquests senyals per convertir-los en senya d’identitat particular i personal, que vol respondre a l’interrogant que proposa la societat i la realitat”.

Obra recent 2008-2010

Al llarg dels seus 44 anys de professió, Joan-Pere Viladecans ha exposat a les principals galeries de tot el món, des d’Europa fins a Amèrica i des d’Àsia fins a l’Àfrica. La darrera d’aquestes exposicions s’ha portat a terme a Can Framis, una de les principals sales de la Fundació Vila Casas de Barcelona.

“En aquesta exposició he volgut pouar a on i de quina manera, s’originen els gèneres literaris”, comenta Viladecans. “En aquestes obres hi ha el pensament de l’home i més que la literatura en sí, m’ha interessat fonamentalment el fet poètic. El pensament és el tret que identifica als humans i jo el veig com una imatge. El públic podrà veure la imatge d’una butaca intemporal en el sentit que, segurament, és un element del mobiliari imaginat per una de les novel·les de Thomas Mann o del primer Steinberg; el niu com a font de vida, de reflexió, rodó, clos en ell mateix, amb ous, també font de vida. Cal mesurar les meves obres d’acord amb el fet poètic que les anima i tot el pensament, la natura, l’home i la humanitat que tenen com a rerefons. També hi ha una mirada retrospectiva a la meva pròpia obra, com una mena d’autocita. He recuperat colors sòlids que feia temps que no utilitzava (blau, vermell, negre), perquè els colors i els materials s’usen d’acord amb el moment en el qual un es troba i de les idees que vol transmetre. En aquesta ocasió he anat a buscar els colors que havia utilitzat en etapes anteriors per reutilitzar-los i dir coses diferents. És com anar a buscar el propi codi passat, per afrontar millor el futur”.

Joan-Pere Viladecans és pintor però també i sobretot, és lector, devorador de llibres, amant de les imatges que es formen al seu cap quan assaboreix i paladeja amb fruïció una bona història, explicada amb les paraules justes i precises, deixant un espai entre allò que s’hi diu i allò que s’hi pot arribar a entendre. Així ho explica Viladecans: “Les imatges, els colors i les pintures enteses com a tal, s’organitzen en un lloc on no hi ha penetrat mai cap paraula, en un indret on són nomes formes, vaguetats intuïtives”.

Treballador incansable, Viladecans és extremadament metòdic a l’hora de crear una nova obra i al mateix temps, manté amb ell mateix una crítica ferotge que el té permanentment instal·lat en una sensació d’insatisfacció. “Es pot dir que aquestes obres han estat creades “necessàriament i inevitablement”, perquè s’autoimposen per elles mateixes. Han volgut néixer i per això m’han empès fins que m’he posat a treballar. Les obres moltes vegades em venen donades. Són com sensacions que tinc a dintre, a la boca de l’estómac, idees i formes que es concreten en temes i després definitivament en l’obra. Moltes vegades aquestes idees són vagues, boiroses i la meva manera d’expressar la inquietud o el neguit que em provoquen, aquesta inspiració, és posar-me a treballar. Tinc la necessitat urgent de fer-les sortir”.

Joan Pere Viladecans és, sobretot, implacable i feroç en les seves pròpies autocrítiques. “Primer hi ha un inici que pot ser més alegre, melangiós o trist, depèn del moment, i aquest inici es concreta en el procés del treball, que per a mi és fonamental. Tanmateix i malgrat això, tinc sempre una sensació permanent d’insatisfacció perquè a mi, la satisfacció per una obra feta, em dura cinc minuts, tot i haver-la treballat, haver pres apunts i fet proves. Aquesta satisfacció d’obra feta em dura cinc minuts perquè ja estic pensant en la següent. Suposo que això és bo, tot i que és incòmode, no ho puc evitar”.

I segueix explicant: “M’estimula molt la insatisfacció però també és cert que no m’agrada. Jo pensava que amb el temps i l’experiència la cosa seria diferent, perquè resulta molt dolorós estripar una obra que ha costat mesos o fins i tot anys fer-la, però és veritat que cada cop n’estripo més. Cada cop refuso més coses i sóc més estricte en el meu propi procés d’autoexigència i de síntesi. Suposo que d’això se’n deu dir maduresa”.

Viladecans i el temps

El pas del temps està molt present en les obres de Viladecans i l’artista és conscient d’aquest anar avançant amb rapidesa. “Les etapes d’adolescència, maduresa i vellesa, en un creador, tenen un caràcter molt diferent perquè el temps va d’una altra manera. Nosaltres tenim una relació estranya amb el temps i l’espai, perquè estem tot el dia tancats a l’estudi, creant un món particular. A més, jo m’imposo horaris estrictes per treballar, de tal hora a tal altre. Moltes vegades sorprèn que això ho faci un pintor i en canvi, si jo fos escriptor, aquesta rigidesa horària no sorprendria a ningú. Suposo que els pintors tenim una immerescuda fama de bohemis i de ser anàrquics amb la feina, a l’espera que aparegui la inspiració. A mi la inspiració em ve quan em poso a treballar”.

Els quadres de l’exposició “Obres recents 2008-2010”, a banda del pas del temps, també reflecteixen l’amor immens que Joan-Pere Viladecans sent per la literatura i el món de les lletres, fet que queda constatat en la successiva repetició dels distints gèneres literaris, en les seves obres: poesia, narrativa, assaig, dramatúrgia, literatura, art, filosofia, paisatge, novel·la, biografia, són alguns dels mots que Viladecans afegeix en els seus quadres per expressar allò que vol transmetre: el naixement de les lletres i dels gèneres literaris. La pregunta al voltant de què està llegint ara l’artista, és obligada: “En aquest moment estic llegint molt d’Steinberg, que per a mi és tota una descoberta, sobretot les obres considerades de menors, que trobo sensacionals. També llegeixo Phillip Roth, Cormac McCarthy i Thomas Mann. En aquest moment he deixat una mica apartada la poesia perquè quan torni a llegir-la me la prendré amb més entusiasme.”

I segueix explicant: “Els llibres sempre han estat els meus amics: són objectes de consulta però també m’agraden molt com a objecte en sí i per això els he volgut tractar com si fossin personatges. Una part de l’exposició té a veure amb els gèneres literaris i amb aquest joc del llibre com a objecte i com a personatge que planteja una reflexió permanent del món que ens envolta. Els llibres també són fets creatius. Jo penso que sota qualsevol fet creatiu hi ha el desig poètic que es vol manifestar. Només es pot valorar la capacitat d’arribar o d’emocionar d’una obra si aquesta és poètica. Jo sóc un apassionat de les paraules, però el meu pensament i les meves reflexions tenen forma d’imatge. Quan escric alguna cosa sempre és partint d’una imatge i el procés de confecció d’un articulat és sempre amb un quadre. Em cal tenir una idea central i anar-la desenvolupant a mesura que va agafant forma, vida i em reclama en una o una altra direcció. Amb la pintura això que és tan complicat d’explicar, resulta molt més fàcil de veure”.

Sobre l’art català

De la mateixa manera que Viladecans és molt crític amb ell mateix, tampoc té cap problema per argumentar vivament, el que pensa sobre la consideració que s’està donant de l’art català. “L’art català ha estat teoritzat i explicat per crítics i historiadors com un tronc únic que arrenca al romànic fins a Tàpies, fins al nostres dies i exclouen d’aquest tronc, tendències i artistes que han quedat en un segon o tercer pla i de vegades fins i tot, el seu nom s’ha silenciat. Com és que a l’art contemporani català no hi ha surrealisme? Doncs perquè això explicaria l’existència del grup Dau al Set. Alguns estan molt interessats en fer veure que Dau al Set no va existir mai i a més, hi ha una obra molt important creada pel representant del surrealisme, Salvador Dalí. La persona de Dalí no desperta ni la més mínima simpatia i el seu comportament franquista, insolidari i antipaís català resulta repugnant, però se li ha de reconèixer una obra fonamental i aquesta evidència també s’ha negat. Per exemple, Guinovart, que és un pintor potentíssim, en quina situació ha quedat?. On és la nova figuració catalana tant soroll va fer? I l’hiperrealisme català? Doncs no existeix o té una consideració molt subalterna. Cal tenir més grandesa, menys mesquinesa i sobretot tenir un orgull de país, perquè aquí tenim de tot i sembla que no tinguem de res per la nostra pròpia culpa”.

Un profund exercici de contemplació

Joan-Pere Viladecans crea per esbravar les perplexitats “perquè segurament no sé viure i intento aprendre’n a través de la pintura”, s’exclama. “Una exposició és una espectacle i el seu muntatge és molt important, ja que unes obres poden ajudar en la lectura d’unes altres. Cal buscar silencis, incitacions, crits, espais d’una atmosfera més plàcida… Aquest exercici l’espectador ha de fer-lo sol, només amb ell mateix, per entendre i per entendre’s i a més, cadascú té la seva manera particular de mirar un quadre. Passejar pels quadres d’una galeria és un exercici d’interiorització personal i les obres només estan acabades quan els ulls del públic les contemplen”.

D’acord amb el punt de vista de Joan-Pere Viladecans, l’art és un espai en el qual no hi poden entrar les paraules. “Aquesta és una qüestió que jo em plantejo contínuament perquè si el que faig es pogués explicar amb paraules, probablement no caldria que ho fes, ho explicaria i ja està. Tota creació s’origina en un àmbit preliterari i prearticulable amb sons. És un misteri que té el seu origen en un altre misteri. A partir d’aquí neixen les formes, els colors, les emocions i la capacitat per explicar aquest procés literàriament”.

Que vagi de gust.

Entrevista a Jesús Conte: "La tossuderia de Tarradellas va ser clau per al restabliment de la Generalitat"

El mes de setembre retorna la calma i l’ordre a la vida diària de les persones, a la rutina de la feina i els horaris, fet que sovint, implica també una pèrdua (acordada i consentida) de llibertat. Aquest és un moment tan bo com un altre per conèixer alguns dels episodis de la història recent, la importància dels quals, ens han conduit fins al moment polític i social en el que ens trobem ara. Tots els moments històrics tenen els seus protagonistes, els quals, han provocat amb les seves decisions, que la història prengui un curs o un altre.

En el delicat context històric de la transició espanyola, un polític català va prendre un paper rellevant: Josep Tarradellas (Cervelló, 1899 - Barcelona, 1988), president de la Generalitat de Catalunya després de Josep Irla i paladí d’aquesta institució a l’exili durant els anys més ferotges de la dictadura franquista.

En els seus llargs anys d’absència de Catalunya, Josep Tarradellas va anar creant el vast arxiu documental “Montserrat Tarradellas i Macià”, dipositat al monestir de Poblet. El periodista Jesús Conte s’ha capbussat en aquest arxiu i ha pogut veure i llegir una part de la documentació que allí s’hi guarda. El fruit d’aquest treball és el seu llibre “Tarradellas, testigo de España” (Ed. Destino, col·lecció Imago Mundi, 18).

Jesús Conte (Barcelona, 1954), és periodista, escriptor i consultor de comunicació de la Universitat Internacional de Catalunya. Entre els anys 1998 i 2003 va ser el cap de premsa de la Generalitat de Catalunya i té al seu haver títols com “Los partidos políticos al desnudo”, “Cap a la Generalitat” o “Les parets parlen”.

Al seu despatx de l’agència de comunicació que dirigeix, ConteBCN Comunica, Jesús Conte explica perquè Tarradellas, justament ara. “Va ser un repte amb l’editorial. Els de Destino són amics meus, en concret en Ramon Perelló, que és l’editor de no-ficció de Destino. Un dia, mentre parlàvem, va comentar que seria interessant editar un llibre sobre l’arxiu Tarradellas de Poblet. Corre la llegenda, entre periodistes i historiadors, que l’arxiu Tarradellas només conté retalls de diari, però el cert és que els retalls són una part molt petita de l’arxiu”.

De fet, l‘arxiu té uns 2 milions de pàgines. La metodologia a emprar per bussejar entre tantíssima informació, va ser per a Jesús Conte, la clau de l’èxit, sobretot per evitar la temptació de passejar-se per altra documentació que li fes fer marrada de l’objectiu inicial. “L’arxiu està molt ben organitzat i, sobre el que va deixar el president Tarradellas, s’ha fet una feina ingent de sistematització. L’arxiu està tal i com el va deixar Tarradellas, però amb afegits. Ell personalment el portava al dia. Les carpetes estan tal i com ell les disposava, amb els rètols corresponents i el que ha fet l’equip actual de conservadors és sistematitzar l’índex”, explica Conte. I segueix: “Es pot accedir a la informació de l’arxiu per èpoques (República, Guerra Civil, exili, presidència efectiva (des de l’octubre de 1977 fins a l’abril de 1980), i l’època d’expresident). Amb aquesta ordenació és fàcil trobar informació sobre els personatges que intervenen en cada moment, i facilita molt la tasca de recerca. El repte va consistir en veure què hi ha a l’arxiu Tarradellas, comprovar si donava prou de sí com per poder escriure un llibre i la resposta va ser que sí. Dels 2 milions de pàgines que formen l’arxiu, jo n’he vist unes 10.000”.

“Tarradellas, testigo de España”

Aquest és el nom que Jesús Conte va escollir per al seu llibre. Ell mateix aclareix: “No es tracta de la biografia de Tarradellas ni de la guia oficial de l’arxiu, sinó que d’entre el molt que el president va viure, he escollit 15 temes que he cregut significatius per entendre l’Espanya de l’exili i de la Transició, a través d’aquest arxiu. És un retrat del personatge de Tarradellas a través del que ell escrivia, li escrivien i el que terceres persones escrivien sobre ell, basant-me sempre en els seus papers, però complementant la informació amb més documentació. Així, també he entrevistat a distints personatges, les respostes dels quals serveixen per trufar aquests capítols, com ara Rodolfo Martín Villa, Jordi Pujol o Josep Torres, per exemple. Són personatges que han conegut molt bé Tarradellas i que tenen molt a dir sobre el president”.

Tarradellas, un personatge ombrívol

Des de la restauració de la Generalitat, Catalunya ha tingut fins al moment 8 presidents, als quals, els ha tocat gestionar moments històrics diversos, alguns més galdosos que altres. En aquest sentit, Jesús Conte reflexiona: “El president Macià és el més entranyable i coincideix amb el restabliment de la institució, que no existia com a tal des de 1714. Per tant, 217 anys després, havent proclamat la República Catalana dins dels pobles d’Ibèria amb aquell pacte amb el president Alcalá Zamora, restableix la Generalitat. Tanmateix, Macià, és simbòlic i fins que s’estableix l’Estatut de 1932, com a president no té gaires competències. El segon president, Lluís Companys, amb un haver i un deure que el fan controvertit, va viure el 6 d’octubre i la Guerra Civil, però el fet que l’afusellin l’any 1940, el converteix en el president màrtir i per tant, té un paper rellevant en la història. El tercer president, Josep Irla, per les circumstàncies desgraciades de l‘exili, ocupa un lloc molt petit a la història, molt simbòlic, entre vels, però si el president Irla no hagués aguantat la torxa, el president Tarradellas no hauria existit com a tal. Ara bé, Tarradellas va seguir aguantant-la, la torxa, amb molta lleialtat, constància i tossuderia. Era un president molt tossut i de fet, la tossuderia de Tarradellas va ser clau per al restabliment de la Generalitat”.

Seguint aquesta mateixa línia, Jesús Conte explica: “L’any 1977, diverses circumstàncies de la transició van plantejar la necessitat de donar satisfacció a unes certes ànsies d’autonomia de Catalunya i es va pensar que la fórmula més adequada podia ser retornar el president Tarradellas de l’exili i amb ell, la Generalitat que presidia. Sense la tossuderia de Tarradellas, potser l’any 77 s’hagués establert un Règim General o una Mancomunitat de Catalunya, però en cap cas, s’hagués recuperat el nom històric de Generalitat. Per tant, amb les seves virtuts i defectes, Tarradellas, l’any 1977, va encarnar aquest retorn de la Generalitat en la seva persona com a president”.

Testimoni d’Espanya, no pas còmplice d’Espanya

“Són dues connotacions diferents”, aclareix Jesús Conte. “Tarradellas era un catalanista però també era home de diàleg amb Espanya, diàleg en general, que s’escapa fins i tot de l’ordre polític. Per exemple, a l’any 1980, quan hi havia una certa disputa entre el Barça i el Reial Madrid, amb els presidents Luís de Carlos i Josep lluís Núñez, a Tarradellas se li va acudir que havia de posar pau entre els presidents dels dos clubs i ho va aconseguir. Curiosament, aquest fet d’aconseguir la pau entre el Reial Madrid i el Barça va obtenir entre 300 i 400 pàgines al recull de premsa; és a dir, dels fets del mandat efectiu de Tarradellas, segurament el que va generar més paper i va fer córrer més tinta, va ser que posés pau entre Barça i Reial Madrid, més que no pas el fet que aconseguís fites importants, com la catalanització de l’escola i la implantació del català com a llengua obligatòria a l’ensenyament, per exemple. Està clar que ahir i avui, el futbol mana”, bromeja Conte.

Però tornant al paper de Tarradellas a Catalunya i a Espanya, Jesús Conte segueix explicant: “Hi ha una anècdota que exemplifica molt bé aquest paper de Tarradellas i al mateix també, la seva caparrudesa. Quan ja no era president i vivia al pis que se li va facilitar a la Via Augusta de Barcelona, el rei Joan Carles li va concedir el marquesat de Tarradellas i Tarradellas, tot i que apreciava el rei i tots dos es reconeixien mútuament, era republicà. Va acceptar el marquesat només perquè el seu fill, que era un descregut i pensava que l’esforç del seu pare a l’exili no havia valgut la pena, s’adonés que allò havia tingut molta importància, que tants anys d’esforç, d’exili no reconegut per l’Estat espanyol del moment, havien valgut la pena. No cal dir que se’n va sortir”.

Tarradellas i els bascos

“Jo crec que el llibre aporta elements curiosos, fins i tot sorprenents”, apunta Jesús Conte. “Per exemple, que les relacions de Tarradellas amb el País Basc eren molt dolentes. Al llibre apunto exemples històrics, des de la Guerra Civil als primers anys de l’exili. Abans de res, Tarradellas era dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya. En termes de política espanyola, l’any 39, Tarradellas era el Secretari General d’ERC. Normalment, ERC participava en el govern d’Espanya (cosa que ara no es produeix) i per això Tarradellas tenia un nivell d’interlocució que feia que s’escrivís amb el president de la República a l’exili, amb el primer ministre a l’exili Juan Negrín, amb el socialista Rodolfo Llopis, amb l’anarquista Frederica Montseny, amb dirigents de tot tipus i evidentment, amb la gent d’esquerra i també amb els bascos”.

I segueix explicant: “El president Tarradellas i els bascos, tenien punts de vista diferents sobre el paper dels partits de l’exili envers la governació d’Espanya, a través d’uns governs fantasma que realment van ser molt poc operatius. A més, també tenia cuites de tema econòmic, sobre l’aportació que havia de fer Catalunya al govern de la República i la que havien fet els bascos. Després, a l’època de la transició, quan es comença a plantejar la possibilitat que Tarradellas tornés, el president va tenir una conversa amb un personatge que al llibre, apareix sense que se’n desvetlli el nom, al qual, Tarradellas li diu: “Supongo, fulanito, que ustedes tendrán en cuenta que todo esto que se está haciendo para Catalunya y sobre mi persona, no significa que automáticamente se vaya a reproducir para los vascos”, volent dir que si els bascos volien que es restablís la seva autonomia, havien d’espavilar-se pel seu compte, ja que ell no estava disposat a fer de mitjancer ni ser el portaveu dels interessos de ningú més que no fossin els catalans”.

I encara més, Jesús Conte explica: “Tarradellas era molt crític amb el que suposava ETA com a moviment terrorista, i pels silencis còmplices per part d’alguna força nacionalista basca. Això feia mal a les relacions i feia que, concretament amb el PNB com a principal representant del nacionalisme basc, les relacions fossin dolentes. Ell es va entendre molt bé amb el lehendakari Aguirre, que va ser un lehendakari històric, estava molt malament amb el que va ser ministre de justícia, Manuel de Irujo, amb el qual es carteja amb unes correspondències molt dures, i al lehendakari Leizaola, directament l’ignorava. Ell considerava que cadascú s’havia d’espavilar pel seu compte”.

Els tres convenciments de Tarradellas

Des de l’exili estant, Tarradellas mantenia tres convenciments: que Catalunya tornaria a ser una República en la qual la Generalitat es restituiria, que ell tornaria a Catalunya com a president i que Franco acabaria caient. Dels tres convenciments, només un es van complir. “En capítol del llibre “Hasta que caiga Franco”, s’explica que Tarradellas pensava que Franco acabaria caient: que ho faria l’any 39; que cauria amb la victòria dels aliats a la 2ª. Guerra Mundial, quan va haver-hi la vaga de tramvies i quan es va produir la vaga dels miners d’Astúries o fins i tot, quan es van produir revoltes al País Basc... En cap moment li va passar pel cap a Tarradellas, que Franco moriria la llit. Per això encara és més sorprenent que, en morir el dictador, es pensés en ell com a solució al contenciós català. De fet, Tarradellas creia que algun dia, hauria de parlar amb qui substituís a Franco”.

El retorn de Tarradellas de l’exili és un dels episodis històrics més sonats i més recordats dels darrers 30 anys, pel que significava, pel que representava, per les conseqüències històriques posteriors que arriben fins als nostres dies. “Des del govern espanyol sempre s’ha volgut treure l’èpica del retorn de Tarradellas, i el cert és que quan va tornar, va fer-ho sense garanties, sense saber què li passaria a ell personalment, perquè cal recordar que era el segon president després de Companys, al qual, el mateix règim havia afusellat”, argumenta Jesús Conte.

Així doncs, Tarradellas va tornar com a “ciudadano español”, en virtut de la Llei d’Amnistia que permetia que qualsevol exiliat sense antecedents, tornés. El govern espanyol, tanmateix, no li reconeixien el caràcter de president de la Generalitat. “En cap document oficial s’anomena a Tarradellas com a president de la Generalitat i l’únic que s’aconsegueix és que se li atorgui el tractament de Molt Honorable”. Jesús Conte segueix explicant: “Quan Tarradellas es veu amb el rei tenen una certa pugna: ”Jo sóc el president de la Generalitat de Catalunya”, diu Tarradellas i l’altre li etziba: “Y yo soy el rey de todos los españoles, siéntese señor Tarradellas”. A partir d’aquí hi va haver química i això va facilitar que Tarradellas i el rei es veiessin per segona vegada. D’aquest segon encontre surten els acords amb els quals s’apunta la possibilitat que Tarradellas torni i sigui restablerta l’autonomia de Catalunya, amb una fórmula que en aquell moment encara no estava clar que fos la de la Generalitat”.

Què pensaria Tarradellas de la situació actual?

Aquest moment de crisi que tenalla el món, fa que es visqui un moment delicat en tots els aspectes: econòmic, sociològic, polític i tot sembla indicar que està a punt de tancar-se un cicle que ha de donar pas a una nova situació de les coses. Els episodis històrics es succeeixen. Què pensaria Tarradellas del moviment dels indignats, de les consultes populars per a la independència, de les retallades pressupostàries, de l’auge de la dreta, del cansament d’Espanya des de Catalunya i de Catalunya des d’Espanya? “Tarradellas va morir l’any 1989 i per tant, només es pot respondre a aquesta pregunta a nivell hipotètic”, respon Jesús Conte. “Jo crec que ell hagués estat en contra de les consultes sobiranistes; hauria estat en contra d’obrir el meló de l’Estatut per fer un segon estatut, perquè de fet, ja estava en contra del primer, per un cert interès de supervivència, ja que fer un Estatut implicava convocar unes eleccions i que ell se n’anés a casa seva. Aquesta és la pura realitat. Ell va estar al marge de l’estatut del 79 per voluntat pròpia i perquè acariciava una fórmula semblant a una Mancomunitat engreixada, unint les 4 Diputacions, que li donessin quatre competències i ser un president més honorífic i menys “autoritas”. Potser tot plegat era fruit de la seva pròpia egolatria”.

I continua reflexionant Jesús Conte: “Jo crec que Tarradellas hagués apostat per entendre’s amb Espanya i per això desqualificaria consultes sobiranistes. A Catalunya, Tarradellas té grans defensors i grans detractors. En canvi, en certs cercles polítics i en alguns mitjans d’Espanya, el tenen com una icona del model d’enteniment de Catalunya amb Espanya. Aquí no es té aquesta percepció d’ell”.

Passarà a la història? “Sí, però jo crec que passarà a la història en quart lloc d’importància i m’explico: Francesc Macià és el primer, el president estatutari d’època moderna, que proclama la República Catalana i després accepta una figura menor que és la Generalitat. En segon lloc, crec que és pel president Pujol i el seu dilatat mandat de 23 anys en els quals, governa una autonomia que sembla un estat sense ser-ho. El tercer, perquè la història el va fer president màrtir, és el president Companys i el quart seria Tarradellas. Els presidents Maragall i Montilla, com que protagonitzen un mandat curt, de només quatre anys, fa que quedin en cinquè i sisè lloc i el president Mas encara és una incògnita”.

Caldrà seguir-ne parlant.

Entrevista a Raimon: "Les meves cançons conviden a reflexionar sobre la vida"

Abans que la seva veu es comenci a sentir entre el públic que l’acompanya i que omple el teatre, Raimon (Xàtiva, 1940), prem amb força els ulls tancats, estrafà la fesomia per fer sortir del més profund del seu ésser, les cançons llargament interpretades i per les quals és famós arreu. Comparteix l’escenari només amb quatre músics més que l’acompanyen i amb la seva inseparable guitarra. Ara sí, la seva veu atenorada, potent i fàcilment identificable, entona, per exemple “D’un temps, d’un país”, “Jo vinc d’un silenci”, “Treballaré el teu cos”, “Veles e vents” o les conegudíssimes “Diguem no” o “Al vent”.

Raimon Pelegero, més conegut amb el nom artístic de Raimon, és un dels pioners de la cançó d’autor en català. Va començar la seva carrera en els moments difícils i compromesos de la dictadura franquista, a l’inici de la dècada dels 60. Membre del grup de cantants i artistes que formaven la Nova Cançó, Raimon també ha musicat a grans clàssics de la poesia catalana com Salvador Espriu i Ausiàs March. La seva trajectòria musical l’ha portat a actuar pràcticament per tot el món, cantant sempre en català. Als seus 70 anys, Raimon ha fet recentment, una parada a Tarragona, on ha ofert les cançons velles, per descomptat, i també les noves que integren el seu disc “Rellotge d’emocions”.

Accessible, rialler, bromista i realista, Raimon comenta satisfet que aquest disc és el primer que enregistra en estudi, amb cançons inèdites, després de tres o quatre anys d’absència. “En els nous concert, els músics que m’acompanyen i jo, oferim al públic les noves cançons, i ho fem tant bé com ens és possible. No es tracta pas d’un concert de petit format, perquè nosaltres som molt grans com a músics. Això és, molt grans, si ho fem bé”, bromeja Raimon.

Rellotge d’emocions

“Rellotge d’emocions” és el nom que porta aquest nou disc de Raimon. Com és aquest disc? “Això no ho hauria de dir jo”, comenta en Raimon somrient, “més aviat ho hauria de fer el públic després d’escoltar-lo. La meva manera d’explicar-me és fent les cançons i prou”.

Després d’insistir-li, aclareix: “És un disc unitari, amb cançons fetes al llarg dels darrers anys (surt a una o dues cançons per any i n’he fet 10). Aquestes cançons són força subjectives, en el sentit que hi ha un ‘jo’ que desitja un ‘nosaltres’, però al mateix temps el rebutja, i també el ‘nosaltres’ rebutja el ‘jo’. Tota aquesta dialèctica entre els ‘jo’ i els ‘nosaltres’ està present en moltes de les meves cançons”. I continua: “Jo crec que en aquestes cançons hi ha una sèrie d’experiències viscudes i per tant, hi ha una major entrada del ‘jo’, però musicalment i des d’un punt de vista de mètrica, poètica i d’imatges, excepte en el poema de Salvador Espriu (Diré del vell foc i de l’aigua), que és l’únic poema que he musicat després que el poeta va morir, on nega el principi de contradicció, la convivència dels contraris, una qüestió força complexa, però en canvi, les imatges de la cançó és tan bella que entra fàcilment i la melodia l’acompanya molt bé. Les altres cançons totes parlen de vivències meves, personals. Es tracta en conjunt, d’un treball molt exigent que, crec, està donant el seu fruit”.

Despullar-se a l’escenari

Sovint, quan els artistes parlen d’ells mateixos en les seves obres, comenten que es despullen (d’una manera simbòlica), davant el públic, mostrant obertament i sense cap vergonya, allò que senten, creuen i són. En un disc tan autobiogràfic com el de Raimon, aquesta sensació d’obrir-se, de despullar-se, també hi és continguda “Vull tranquil·litzar al personal: jo no em despullaré de cap de les maneres, perquè tinc 70 anys i un gran sentit del ridícul. Això per començar” i riu tot bromejant. “No, el que faig és aquest joc amb el ‘jo’. Al començament jo tenia una certa vergonya a l’hora de publicar les cançons d’amor i al capdavall, n’he publicat una vintena, però en les primeres, sentia una certa vergonya, perquè pensava que aquests sentiments eren personals i intransferibles i en canvi, resulta que no, que són completament transferibles. Resulta que els sentiments que he expressat, els ha tingut altra gent i a més, aquesta gent ha vist en aquesta fórmula lingüística i musical, l’expressió d’aquestes emocions que ha sentit. Quan un busseja sobre un mateix, com que no som tan diferents, si s’encerta la fórmula lingüística i musical d’expressar-ho, es deixa d’expressar sobre un mateix per passar a parlar sobre els altres. A primer cop d’ull costa de veure, però es comprova l’encert en el moment que la gent fa seves les cançons que en un primer moment, parlaven d’un mateix”.

El temps com a fil conductor

A l’obra d’en Raimon, el pas del temps és una constant i per tant, un fil conductor que l’ajuda a arribar allà a on vol portar als espectadors. “De fet, en el disc, “Punxa de temps”, és un primer vers. A l’hora de la veritat, posar els títols de les cançons no em costa gaire i els tinc molt ràpid, però trobar el nom del disc em costa molt, perquè són moltes cançons i el títol hauria de tractar-se d’un concepte que les englobés totes. No vull que siga un títol d’una cançó perquè aleshores sembla que només hi hagi aquesta cançó”.

I segueix reflexionant amb posat pensatiu: “Evidentment, el fil conductor del treball és el pas del temps al damunt de la persona i de la persona en el temps. S’estableix una dialèctica entre el temps i el jo. Un jo que es va construint i que només es pot donar per totalment construït quan s’arriba al final. El jo s’acaba de fer o de desfer en el moment que un es mor. En quant es desapareix, el temps deixa d’existir. Aleshores està clar, en aquest disc el fil conductor és el temps, juntament amb les emocions viscudes i per això és un disc molt vital, tot i que és també un disc molt personal, perquè hi ha aquest joc de temps i vida”.

És un disc optimista? “Hi ha un lema d’Antonio Gramsci, que parla del ”pessimisme de la intel·ligència i optimisme de la voluntat”. Jo he intentar portar-ho a la pràctica, el que passa és que costa molt i això de l’optimisme cada cop costa més”. Ho diu somrient, tanmateix.

Nova cançó i cançó protesta

Algunes de les cançons més conegudes de Raimon contenen una gran dosi d’energia i de força per expressar algunes idees polítiques, corresponents amb el moment difícil en el qual va iniciar la seva carrera. En aquest sentit, potser el títol més conegut és “Diguem no”.

“Jo no vaig començar amb cançó protesta. “Al vent”, per exemple, no és una cançó de protesta i de fet, en el disc en el qual va sortir publicada per primera vegada, que és del 63, hi havia una cançó que es diu “Som” (“Som una llum que se’n fuig, som una llum que s’apaga”), una altra que deia “A cops” (“Tires la pedra, on anirà?”). No és que jo comencés amb aquest tipus de cançó de protesta. El “Diguem no” es publica en un disc que també incloïa “Se’n va anar”, “La cançó del capvespre” i una cançó d’un pessimisme adolescent o almenys d’una certa tristesa adolescent que portava com a títol “17 anys”. És a dir, jo no vaig començar amb la cançó de protesta, sinó amb una tipus de cançó que convidava a fer una reflexió sobre la vida. El que passa és que, si el que es viu, es fa sota una dictadura, poden passar diverses coses: que hi estiguis d’acord, que t’hi mostris indiferent o bé, que a l’hora d’expressar les pròpies vivències, es vegi clarament l’oposició contra aquesta dictadura. Moltes de les cançons que jo he fet han estat en contra la dictadura, la de Franco i la de qualsevol altra dictador”.

I segueix explicant: “Això de cançó de protesta és una etiqueta que ve dels Estats Units, arran de la guerra del Vietnam, la “protest song”. El “Veles e vents” és del 1.970, per exemple, i les cançons d’amor “Treballaré el teu cos” i d’altres, també són dels anys 60. Després també hi ha als meus discos d’aquells anys, molts poemes musicats d’Espriu i altres coses, que havia fet en plena dictadura. Ara bé, jo no he esperat que el dictador es morís per expressar el meu amor o les meves idees. No he estat un cantant de cançó de protesta, única i exclusivament, tot i que sé que en el seu moment, em van posar aquesta etiqueta. Ara bé, una etiqueta no defineix una personalitat, una persona o un caràcter, això jo ho tinc molt clar”.


Cançons de protesta per avui dia

La cançó de protesta venia motivada i tenia com a transfons, una sèrie d’esdeveniments de caràcter social i polític. La pregunta per a Raimon és obligada: la cançó de protesta triomfaria també avui dia, amb totes les convulsions socials que veiem i vivim cada dia? “La cançó de protesta és d’avui en dia i de demà passat en dia i ahir en dia”, contesta en Raimon sense pensar-s’ho dos cops. “El “Diguem no”, per exemple, està escrita i publicada el 1963 i jo no he deixat de cantar-la en els meus més de 50 anys en l’ofici. La condició humana ja ho porta això. Hem de cantar, flors i violes? També, perquè una cosa no contradiu l’altra. La persona que plora és la que riu i la que està en contra de certes coses pot, en algun moment determinat, pensar que en allò, l’equivocat era ell. Tot això és molt més complex que el simple blanc i negre, perquè les coses tenen molts matisos i tots nosaltres som una mica més complexos del que les etiquetes voldrien. Això és un problema de mercat, de comerç: això és cançó protesta, allò és cançó d’amor. Avui en dia encara es porta la lluita i ho dic en una cançó d’amor. Les coses no són així. Això de posar els sentiments en calaixets no m’acaba d’agradar. No he estat mai d’acord amb això. Crec que és una manera de passar l’estona i no enterar-se de res. Potser un dels meus defectes sigui la contundència. Fa uns quants dies em va dir un amic que la civilització consisteix en no dir el que penses, però si els artistes no diem el que pensem, què hem de dir? Més val que no diguem res...”

És curiós observar el poc que canvia el món. “Això va com va”, respon en Raimon. ”La condició humana és molt constant i perenne. Si llegeixes un poema d’un poeta grec que fa la tira de segles que va ser escrit, o del mateix Ausiàs March, que escrivia al segle XV, una cop se li ha tret l’arqueologia que ha posat el temps sobre les obres, resulta que els sentiments estan tan ben expressats que són els mateixos que els nostres”.

Una cançó en concret

Els artistes solen dir que de tota la seva producció, estimen una obra per damunt de totes les altres. En Raimon és contundent en la seva resposta: “Si jo hagués de triar una cançó només hagués fet aquesta, hagués fet un disc d’una sola cançó i per tant, jo les he de triar totes 10, perquè sinó no publicaria o estaria enganyant a la gent. És molt difícil, per un que fa cançons, poder triar. De vegades jo recorde cançons que em pensava que eren meravelles i han passat completament desapercebudes. “Veles e vents”, sobre un poema d’Ausiàs March escrit el segle XV, quan la vaig començar a cantar, la gent no sabia de què anava i en canvi després, el públic l’ha pres com una cançó esplèndida. No puc distingir per sobre de les altres una cançó concreta, però sí que n’hi ha tres o quatre que són les que la gent agafa més. Del darrer disc, per exemple, a la gent li agrada “Mentre s’acosta la nit”, el poema musicat de Salvador Espriu “Poema del vell foc i de l’aigua), “Punxa de temps” i especial “A l’estiu quan són les 9” i “Si miraves l’aigua”. A mi m’agrada bastant “Si miraves l’aigua”, però em costa molt dir només una cançó perquè me les estimo totes”.

Un disc d’èxit i amb recorregut

“Els músics i jo estem contents de com està anant el disc. La gent l’ha escoltat i l’ha acceptat molt bé”, comenta en Raimon amb satisfacció. “Penso que encara té força recorregut. Es va fer una presentació a Madrid, també a Xàtiva i després hem fet concerts a Barcelona, al teatre Tívoli, on cada dia vam fer ple i fins i tot es va quedar gent a fora. El proper concert serà a Sant Feliu de Llobregat i després, el dia 1 d’octubre, al gran teatre del Liceu. Després seguirem per Alacant, Girona i Sant Cugat del Vallès”.

Feia molt temps que en Raimon no feia un disc en un estudi de gravació i per això probablement, aquest sigui un disc força esperat. “Jo toco de peus a terra. He fet de la meva vida el que he volgut i del cant n’he fet vida. Des de l’any 1961 que em dedico a cantar professionalment i tota la meua vida ha estat això. No puc prendre-ho com una cosa superficial”. Tanmateix, la modèstia natural de Raimon l’obliga a treure’s importància, malgrat la trajectòria artística impecable que l’ha portat a complir mig segle en la professió. “Ningú no és més que ningú i si a més les cançons agraden a la gent, doncs millor. Per a mi, cantar ha estat una manera d’expressar els meus sentiments i compartir-los amb la gent que els agrada i aquí s’acaba i no hi ha res més. Tots tenim una mena d’afany que les nostres obres perdurin i jo penso que si alguna de les cançons que he cantat, la gent se les fa seues i a més això es pot veure en vida, millor. Però no té més i ja està. No em sento el rei del mambo de res”.


Que sigui per molts anys i amb molts èxits.

Entrevista a Marina Subirats: "Anem cap a la destrucció del món interior"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-marina-subirats-anem-cap-a-la-destruccio-del-mon-interior/

A l’hora de començar l’entrevista, la sociòloga Marina Subirats (Barcelona, 1943), comenta que té arrels familiars a la província de Tarragona, concretament a la comarca del Priorat i que de tant en tant hi va, per fugir del brugit sorollós de Barcelona.

Aquesta intel·lectual, catedràtica de sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, es va especialitzar en els camps de la sociologia de l’educació i sociologia de la dona. Va ser directora de l’Instituto de la Mujer del Ministerio de Asuntos Sociales entre els anys 1993 i 1996. Posteriorment, entre els anys 1999 i 2006 va ser regidora d’Educació a l’Ajuntament de Barcelona. Ha estat guardonada i distingida en diverses ocasions amb premis de gran importància, com la Creu de Sant Jordi l’any 2006 i més recentment, el premi Catalunya de sociologia que atorga el Col·legi de sociòlegs i politòlegs de Catalunya, en reconeixement a la seva trajectòria científica i professional.

La seva obra, amb llibres com “Rosa y Azul. La transmisión de los géneros en la escuela mixta” (1988), “Les desigualtats socials a la Catalunya actual” (1999) o “Una democràcia imperfecta” (2003), va especialment encaminada a estudiar i tractar les sempre complicades relacions entre homes i dones i allò que sociològicament indiquen. D’acord amb el pensament de Marina Subirats, a ple segle XXI, les dones encara hem de lluitar per aconseguir la plena igualtat amb els homes. “Si, absolutament si. És trist, però les lluites no s’acaben. Quan es tanca una fase se n’obra una altra tot i que de vegades hi ha fases en les que no cal tenir una lluita tan intensa”.

Per il·lustrar la seva afirmació, Marina Subirats posa un exemple ben entenedor: “Jo vaig néixer l’any 1943. En aquell moment no hi havia lluites perquè havia passat la guerra i ell que havien perdut la guerra era gent que estava atemorida. Després, als anys 60 i 70 es va viure una lluita molt forta perquè s’havia afluixat la duresa del règim al mateix temps que estava pujant una nova generació que ja no aguantava allò, que no estava atemorida i tenia veu. Després, l’etapa democràtica va ser de força constant per tirar endavant, arreglar i modernitzar el país, construir una societat democràtica que al països del nostre voltant ja s’estava donant per construïda, perquè a Itàlia, França, Anglaterra, s’hi havien posat després de la Segona Guerra Mundial, mentre aquí s’havia seguit amb el franquisme. Els 80 i 90 són d’una gran empenta i de disminució de les desigualtats socials”. I continua explicant la sociòloga: “Ara estem en una etapa d’una gran ofensiva mundial, amb una nova burgesia que està començant a generar aquesta lluita, on el consens que hi havia s’ha destruït. Quan el consens es trenca queda només la confrontació. En el cas de la lluita de les dones ha passat el mateix: hi ha hagut etapes de molta atonia i altres de molta lluita. Després hem tingut moments d’un gran consens, però és aquí quan apareixen contradiccions de fons que no estaven resoltes”.

Què ha passat sociològicament amb els dones?

Marina Subirats és una gran estudiosa dels moviments feministes i de la lluita que va emprendre la dona per equiparar-se en tots sentits als homes. Des del punt de vista sociològic, Subirats explica: “És un moviment mundial molt desigual, però em referiré només al cas d’Espanya. El franquisme va imposar una forma tradicional, en la qual la dona havia de quedar-se a casa i no tenia cap possibilitat de fer res. Hi ha hagut una lluita molt forta per sortir d’aquesta visió tradicional i ho hem aconseguit però, quina igualtat hem aconseguit? La de fer el mateix que els homes encara no la tenim del tot aconseguida. La prova és que encara no guanyem els mateixos sous, no tenim els mateixos càrrecs ni públics, ni a l’empresa, ni a la universitat. Però de no haver-hi cap professora a haver-hi un 13% de catedràtiques i un 30% de professores a la universitat, vol dir que el camí hi és i es va seguint. Jo veig que ha començat un altre cicle. Estem aconseguint equiparar-nos als homes però el que feien les dones, que és molt important i necessari per a la humanitat, nosaltres, en part, ho hem deixat de fer i ells s’hi han posat molt poc. És a dir, no s’ha compensat. En conseqüència, tenim poques criatures perquè no disposem de temps per tenir-ne i de les poques que tenim no ens en podem ocupar com cal per falta de temps”.

Naturalment, Marina Subirats parla en termes generals i ella mateixa aclareix: “Quan dic això sembla que acusi a les dones i res més lluny de la meva intenció, però sociològicament, el fenomen és aquest. Això s’està notant en la qualitat de l’educació bàsica de les criatures, ja que els hi falten molts elements de socialització, que els hi parlin, tot allò que feien les mares i que sovint ja no fan. S’està notant també en la cohesió de les famílies, que no tenen prou temps de parlar, per posar-se d’acord i fer coses conjuntament. Per tant, les dones veiem que hi ha coses importants que hem deixat enrere, però no estem disposades a retrocedir i ser dependents, quedar-nos sense feina i sense diners”.

Aleshores, per on ha de venir el canvi?. “Han de canviar els homes, però als homes els costa més perquè la seva posició dóna poder. No estan disposats a cedir per no perdre poder, però en realitat, tenen molt a guanyar, sobretot en l’àmbit dels afectes. Les dones, d’una manera innata, sabem com n’és d’important, que és una font de vida. Les dones hem de donar valor a aquest món que era el nostre i que ha quedat com si fossin tonteries: les relacions, els sentiments, les emocions, els objectius que no són només guanyar diners sinó establir relacions. Tots aquests aspectes han de recuperar valor. Els homes han de deixar de ser guerrers que ja no ens serveixen per res, perquè ja no hi ha guerres com abans i han de poder desenvolupar una vida personal. Tot això implica canvis molt complicats en les formes de viure, que hem de dirigir les dones. No estic segura que acabi passant. Jo tracto amb dones joves i m’adono que pensen que ja som iguals i que no cal que s’hi amoïnin més. S’equivoquen”.

El món i el temps

Marina Subirats considera que per donar un bon cop de timó, s’hauria de construir un món més femení. “Jo no crec que el món sigui masculí ni femení però si imperés la part femenina, estaríem parlant d’un món més amable, més tranquil, més de coses petites, de no tant córrer, de racionalitzar el temps donant-li altres usos. La feina pedagògica que feien les mares i les àvies costa molt de fer perquè els temps ens empenyen i a més, les dones que tenen feina no poden deixar de treballar. La solució passa perquè tothom treballi només mitja jornada. Abans només els homes treballaven fora de casa. Les dones hem fet una gran aportació en treball pagat, però ara, tant els uns com les altres hauríem de treballar només a temps parcial. Es repartiria més la feina i els homes i les dones tindrien mitja jornada per passar-la amb la seva família. Es disposaria de temps per estar amb els fills, per educar-los, per criar-los. Les mares d’abans transmetien normes de conducta, coneixements pràctics, construïen l’ego, la base del sistema de funcionament de la següent generació. Ara no es fa per falta de temps”.

Sentar bases

“Tot això ja existia i és ara que hem fet el canvi”, reflexiona Marina Subirats. “No estic parlant de tornar al passat. Em preocupa com amb el canvi social guanyem coses i en perdem d’altres que de vegades, són molt importants. Hi ha una frase en francès molt coneguda que és “jeter le bébé avec l’aeau du bain”, és a dir, “llençar la criatura amb l’aigua del bany”. Vol dir que en llençar alguna cosa que no té importància, també es llença allò que és fonamental i això passa molt sovint”. I segueix explicant: “Per exemple, durant el franquisme hi havia moltes normes que calia canviar però tant aviat vam poder, vam llençar la noció mateixa de norma. Com que aquelles normes eren dolentes, va semblar que qualsevol norma social era dolenta. Què ens ha passat ara? Doncs que tenim unes generacions amb poques normes”.

Posa un exemple molt entenedor: “Els joves no saben, per exemple, a quina hora poden tornar a casa quan surten de marxa a la nit, i els pares i mares tampoc saben a quina hora els han d’exigir que tornin perquè tampoc tenen la norma. Entre les 10 del vespre que m’exigien a mi quan era jove i aquest tornar a les 8 del matí següent, hi ha d’haver un punt mig. La norma de les 10 era dolenta, d’acord. La solució era revisar si en comptes de a les 10 era millor tornar a les 12, a les 2 o a les 4. S’ha preferit dir, fora autoritarisme. D’acord, però ara no sabem ben bé què fer ni què és el millor i més adequat. És a dir, hem llençat la criatura amb l’aigua del bany. En perdre l’accidental que ha de canviar, també perdem l’essencial. A mi sempre em preocupa, com a sociòloga, com podem rescatar allò que és essencial, tot i canviant la norma, que és el que ens molesta”.

Què hem perdut i que ens hagi de preocupar?

“Moltes coses”, respon decidida i tristament convençuda la Marina Subirats. “La pedagogia que vam tenir durant el primer terç del segle passat, a l’Avantguarda, va ser excel·lent i posava l’accent en l’educació de la persona i no pas en la seva instrucció. La instrucció ha sigut cada cop més necessària perquè els coneixements han anat augmentant però ha sigut en detriment de l’educació. S’està donant més importància al valor econòmic del coneixement que no pas el fet que la persona tingui criteri per anar pel món, tingui uns valors, sàpiga com relacionar-se. Avui tenim la població més titulada de la història, però que té fortes mancances personals, perquè la família no els hi ha transmès i l’escola diu que no és feina seva. Qüestions de civisme, de comportament, de saber com dur endavant la pròpia vida. Totes aquestes coses són importants i és imprescindible fer l’esforç per recuperar-les”.

Cap a on anem sociològicament i el paper dels polítics

“Anem cap al principi”, respon sense ni rumiar-s’ho la Marina Subirats, “però hi hauríem d’anar en ordre. La sociologia avança sempre en zig-zag i en aquest moment, o bé som capaços de posar les coses al seu lloc o anem cap a la destrucció del món moral. Ja fa molt temps que sociòlegs i filòsofs han advertit que anem cap a la destrucció del món interior, del conjunt de normes que la humanitat ha anat donant-se per viure d’una manera raonable. Aquest aspecte ha anat movent-se amb alguns avenços i alguns retrocessos, però ara estem en una etapa de destrucció de la normativa. Tot val i només compta si guanyo diners o no. Si guanyo diners vol dir que agrada el que faig i això ja em legitima per fer qualsevol cosa, fins i tot algunes accions inhumanes. El diner és la prova. És una situació delirant”.

Segons Marina Subirats, les instàncies polítiques no es posen al capdavant d’aquesta situació per crear i fer complir les lleis i normes adequades, perquè al marge de les eleccions, existeixen els lobbys, els clubs de poder, els poders fàctics, amb tenen més força que el que la pròpia legitimació política atorga als representants dels partits. Ella ho argumenta d’aquesta forma: “Quan observem el que li ha passat al president del govern espanyol, està molt clar. Zapatero va entrar amb un programa d’esquerres, progressista i a mig mandat va començar la crisi. Aquí és on els especuladors internacionals que han decidit atacar Europa quan ja han xuclat de l’Amèrica Llatina tot el que han pogut, el comencen a pressionar. De moment Zapatero s’hi va resistir i va passar un temps negant l’evidència de la crisi, traient-li importància. Jo he dit moltes vegades que en comptes de retreure-li això, l’haurien de felicitar pel fet de resistir, perquè un dirigent no pot dir que l’estan obligant des de fora, posant en entredit la sobirania nacional. Hi ha tota una sèrie de moviments que no es diuen en veu alta, que el van anar apretant fins que va començar a dictar la sèrie de reformes que ens han portat fins aquí. Si no prenia mesures, les conseqüències encara haurien pogut ser més bèsties i arribar al col·lapse financer de l’Estat”.

L’anàlisi de la sociòloga no deixa massa marge per a l’optimisme. “En aquest moment hi ha un grup econòmic molt poderós, que ha aconseguit utilitzar els mecanismes dels organismes internacionals (Nacions Unides, Unió Europea, Banc Mundial) per fer una pressió bestial a nivell econòmic. Llavors, o bé es construeix una nova capacitat d’acció a nivell mundial o altrament, cada cop més, veurem polítics afeblits”.

En aquest moment, sembla que els rivals més dèbils són els partits d’esquerra. “És cert”, afirma la Marina Subirats. “En el cas dels partits d’esquerra, s’ha produït un trencament entre les bases populars i la seva representació política. Això dóna més poder a la dreta, com s’ha pogut veure a les darreres eleccions, tant al Parlament com als ajuntaments. Jo crec que els partits actuals ja no seran capaços de reconduir aquesta situació. Haurien de fer una renovació tan forta que em sembla difícil que se’n surtin. Penso que aniran sortint altres partits i alguns dels actuals quedaran arraconats. El problema principal és que s’han convertit en partits de promoció personal i no pas de projecte col·lectiu i per tant, és molt difícil que puguin reconduir-se. Pel que fa al creixement de partits de dreta i de partits clarament racistes, l’explicació és que està esclatant l’espectre. Des de la transició democràtica i fins al 2008, que és quan comença la crisi forta, crec que hi ha hagut uns projectes col·lectius relativament compactats i consensuats. No hi havia extrems i sí en canvi, un projecte força homogeni amb un suport popular important. La gent se sentia representada. Per efecte de la crisi es creen dos extrems, la gent que ho passa malament i a l’altra banda, gent que acumula molts diners. Tot dóna a entendre que el projecte col·lectiu està exhaurit i ja no tenim un objectiu comú. Els partits no poden representar perquè cada cop hi ha menys punts d’acord. L’extrema esquerra fa molt temps que ni la veiem i per altra banda, l’extrema dreta està apareixent en tota la lluita contra els immigrants, capitalitzades pel PP i altres. Hi ha sectors dins la societat que volen més ma dura, més exigència, fora els de fora i llavors els partits ja no poden cobrir aquest espectre i es van esmicolant. Dins els propis partits també surten tendències que els afebleixen des de dins mateix. Els sociòlegs tot això ja ho hem advertit però els polítics no han volgut escoltar-nos i mai fan cas de les línies de fons”.

La següent generació

No sembla que la visió sociològica del moment actual sigui la més galdosa i que el panorama que trobarà la següent generació tampoc serà gaire millor. “No es pot saber què passarà”, argumenta la Marina Subirats. “Ara estem en una cruïlla. Tant pot ser que guanyin els especuladors i vagin a la destrucció del que no siguin els seus beneficis o que es pugui donar un tomb i tornar a la situació d’equilibri. Jo crec que aquests darrers anys han estat molt dolents, però jo sempre tinc l’esperança que la humanitat tendeix a millorar. Per a mi hi ha un indicador, que és l’esperança de vida, només aquest. Si la gent viu millor viurà més i això és així i ja està”.

Veurem.