Jorge Wagensberg (Barcelona, 1948) és físic, professor de Teoria dels Processos Irreversi bles a la Facultat de Física de la Universitat de Barcelona, expert en museologia i primer director científic del CosmoCaixa. Divulgador i escriptor, la seva vessant professional no es circumscriu només a la ciència, sinó que també s'endinsa en altres disciplines més pròpies de les humanitats. En ell aquest aspecte no és contradictori, més aviat al contrari, el fa un científic tremendament humà.
Sovint, d'una forma tan espontània com errònia, tendim a separar en dos grups a les persones que es dediquen a les disciplines científiques i a les que tenen les humanitats en el seu centre d'activitat professional. Wagensberg es troba exactament en la intersecció d'aquests dos espais i amb la mateixa naturalitat com parla de física i matemàtiques, tracta de ciències socials com la història, la sociologia o la filosofia i encara més, parla obertament d'intuïció, de sentiments i d'emocions. "La manera de comunicar les meves emocions és diversa -comenta-. Escric, faig assaigs, conferències, plantejo museus. M'encanta fer conferències i xerrades perquè tens al davant un centenar llarg de persones que et miren i estan esperant alguna emoció, coneixement, etc. Excepte en la meva tasca purament científica, en la resta procuro posar-hi tota l'emoció que puc. La primera gran emoció d'un científic és fer una nova descoberta, adquirir coneixement que encara no té ningú i la segona és explicar-ho ràpidament".
Fa escassament dos mesos Wagensberg ha publicat un nou llibre que s'afegeix a la seva considerable obra escrita: "Las raíces triviales de lo fundamental" (Ed. Tusquets, Col.lecció Metatemas). A simple vista, el mateix títol del llibre conté una gran contradicció, enfrontant el trivial amb el fonamental. En aquest sentit, somrient afable, Wagensberg comenta: "Aquesta és la gràcia del llibre. Trivial en tots els idiomes té dos sentits: en un sentit és trivial allò que sap tothom,que no té transcendència, sinònim de banal, que no pot crear nou coneixement. I d'altra banda trivial és una veritat que es garanteix per ella mateixa, sense necessitat de mirar la realitat. Un exemple seria dir que tots els gats són felins, ja que això ho són per definició. En el llibre dic que la trivialitat, que és una veritat que es garanteix a sí mateixa, no té perquè ser intrascendent. Al contrari, resulta que totes les coses fonamentals tenen al darrera un atrivialitat d'aquest tipus". I segueix: "Per exemple, la primera llei de la física newtoniana diu que un cos manté el seu estat de repòs o de moviment rectilini si sobre ell no actua una força. Està clar, és obvi". Somrient, continua trivialitzant: "Descartes diu que l'estat de moviment d'un cos es manté si no és que alguna causa l'alteri. Això és una trivialitat enorme. Darwin, que diu que el que estem veient, ho estem veient perquè no ha desaparegut. Sempre que hi ha una veritat fonamental al darrera hi ha una trivialitat. En aquest llibre analitzo diverses trivialitats que han revolucionat la ciència".
Wagensberg no pot dissimular la seva satisfacció perquè fins al moment, el llibre està tenint una molt bona acollida igual entre el col·lectiu especialitzat com enbtre el públic en general. "Al pròleg ja s'adverteix que el text és fàcilment comprensible i que les fórmules matemàtiques que conté el text hi són per ajudar al qui conegui el llenguatge matemàtic, però la seva presència no ha d'espantar a qui no el conegui. Es pot entendre sense les fórmules. El que sap un mínim, les fórmules complementen i al qui no, no lihan de fer nosa. Va ser Stephen Hawking qui va dir que per cada fórmula que s'inclou als textos es perden 10.000 lectors i per tant, cal ser molt curós en aquest sentit. Els llibres que han estat best-sellers dins el món científic, sempre tenen fórmules".
Una de les afirmacions més curioses que Wagensberg defensa és que es poden explicar i fer entendre els fonaments de la física quàntica a qualsevol persona, en mitja horeta curta. Preguntat per aquesta qüestió, Wagensberg respon: "Sí, i sobretot si es comença per dir que la física quàntica no es pot comprendre ni intuir en connexió amb l'experiència que alimenta la nostra dimensió sensorial, perquè la nostra intuïció és petitíssima respecte de l'univers. Quan es comença amb aquesta apreciació tot el procés explicatiu resulta més relaxat. La física quàntica és una disciplina científica i per tant, com a tal, és la manera més senzilla d'entendre els episodis i en conseqüència, és fàcilment explicable en mitja hora a qualsevol persona".
Mètode científic i religió
Com a bon científic, Jorge Wagensberg procura aplicar el mètode científic a qualsevol aspecte de la seva vida i afirma convençut, que el mètode científic subjeu fins i tot en els àmbits més abstractes i allunyats de la ciència. "Amb el coneixement del mètode científices poden obtenir resultats profunds i exactes en qualsevol àmbit de la vida, fins i tot en alguns que a priori semblen molt allunyats de la metodologia científica, com per exemple, la religió. Déu és una hipòtesi de treball i no té massa connexió amb la realitat. La teologia és un intent d'introduir la raó dins el coneixement revelat i si dintre del coneixement revelat hi ha alguna disciplina que s'acosta a la ciència, aquesta és la teologia".
Wagensberg és un gran fan de la humanitat i dels processos que es van succeint a mesura que ranscorre la història. De fet, a "Las raíces triviales de lo fundamental", Wagensberg fa un esforç per apropar el mètode científic a disciplines tan humanes com la sociologia. "He cercat el que podria ser una equació fonamental de la sociologia en un fet crucial i la pregunta que es fa un científic és, què hi ha de comú entre totes les qüestions socials?. He arribat a la conclusió que és un problema d'identitats. Un individu, a part de tenir la seva identitat personal i individual, pertany a molts grups que van des d'una nació, una religió, uns veïns, unes associacions. L'harmonia interessant és la que hi ha entre la identitat de l'individu i la identitat col·lectiva existent. El que passa és que hi ha dos extrems polèmics i la història de la infàmia de la humanitat n'està plena d'exemples. Si hi ha poca cohesió social, els individus que tenen una gran identitat es perden perquè tenen de seguida el títol d'associals i no troben una identitat col·lectiva que els satisfaci. Això en política seria l'anarquia, que cadascú faci el que vulgui. Pel contrari, si la cohesió social és massa forta, la identitat col·lectiva aixafa la identitat individual i fa patir a l'individu. Estaríem davant el totalitarisme: un uniforme i unes regles que anul·len individualment. El problema de la sociologia és que està en un punt molt delicat entre l'anarquia i el totalitarisme. Hi ha infinits punts que no són harmònics i només un que ho és; per això és tan difícil viure en grup, perquè sempre és l'individu o el col·lectiu el que estira amb massa o amb massa poca cohesió social. Aquesta és una idea sobre com afrontar la sociologia des de la ciència".
En un món en el qual dóna (erròniament) la sensació que ja tot és conegut i que pràcticament no queda res per inventar, una de les tasques fonamentals dels científics és buscar noves hipòtesis de treball per colpir l'afany divulgador o bé, seguir reflexionant sobre el que ja és conegut per extreure nous coneixements. "Sí, cal buscar noves hipòtesis, no només de la ciència cap a la no-ciència, sinó d'unes parts de la ciència a unes altres. En realitat aquesta és una idea molt del Renaixement. A la plaça pública hi havia un foc creuat entre científics i artistes i s'establien grans discussions. Sempre que hi ha comunicació entre científics i artistes és que anem bé. Això va succeir a la Viena dels anys 20, una altra època molt creativa. En qualsevol taverna podies trobar a Freud, Schrödinger o Popper conversant, discutint, debatent. Hi havia una atmosfera de conversa. La clau és la conversa. Al Renaixement igual. Georgio Vasari va inventar els dissenys i les biografies, Dante va inventar la llengua italiana, Da Vinci, Miquel Angelo... Arriba un moment que després de veure molt a una persona en un lloc, amb l'atmosfera adequada, es crea un món màgic en el que un atura l'altra i li diu: tu què fas ara? Aquesta tarda et visitaré i m'explicaràs què fas. Aquí comença el germen de la interdisciplinarietat, del qual es parla molt i que jo procuro practicar. De vegades em dieun dispers però bé, ja ho accepto. Aquesta dispersió per a mi és molt enriquidora. Passar de la física a la música, de la música al teatre, totes aquestes disciplines són molt enriquidores. La clau es pot resumir en un aforisme meu que és 'conversar val la pena perquè no ignorem les mateixes coses'".
Carregat de nous projectes, amb un cervell que no para de donar voltes a la realitat que percep i les seves múltiples branques, comenta que ha agafat el costum de portar les butxaques plenes de llibretes en les quals, va apuntant, d'una forma gairebé espontània, totes les idees que li passen pel cap: un nou museu, un nou llibre, una nova reflexió. Sí o sí, no pot evitar fa el que fa ni ser com és: fonamentalment Wagensberg.
