Entrevista a Jordi Basté: "RAC 1 és líder per la qualitat de la gent que hi treballa i pels seus continguts"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-jordi-baste/

Diàriament, entre les 6 de la matinada i les 12 del migdia, al 99,2 del dial de l’FM, el periodista i locutor Jordi Basté (Barcelona, 1965) dirigeix i presenta El Món a RAC 1, el programa matinal líder d’audiència de la ràdio feta en català. De fet, RAC 1, que és un projecte de ràdio de caràcter generalista és, en paraules del propi Basté, una ràdio molt jove que amb només 10 anys de vida, s’ha convertit en capdavantera en pràcticament totes les franges horàries, assolint la importantíssima xifra de 564.000 oients diaris i un share del 28,2%.

Un èxit rotund i que es manté

“Em costa molt explicar l’èxit d’una empresa com aquesta”, comenta sorprès i content Jordi Basté. “Hi havia una certa por a una generació que tothom deia que no escoltaria la ràdio, una generació que ara té uns 40 anys, que quan va començar RAC 1 en tenia menys de 30, que és molt fidel i que ha facilitat que s’hi incorporessin els de 20. Aquesta era una mena de ‘generació perduda’ que dibuixava un panorama apocalíptic pel que respecta a escoltar la ràdio. Ara s’ha vist que no, que l’escolta i molt. Probablement ho faci d’una altra manera i això també ha obligat a canviar la manera de fer-la, aquesta ràdio”.

La voluntat i la necessitat de captar l’atenció d’uns oients que a priori, semblava que preferirien altres mitjans per informar-se i per entretenir-se, aquesta ràdio va haver d’adaptar-se als temps moderns i aplicar-se algunes modificacions. “Hi havia dues opcions: adaptar-te o quedar enrera. Hi ha una generació de gent que ens hem hagut d’adaptar a les circumstàncies i amb aquesta adaptació hem estat còmplices d’una manera de fer ràdio que, no sé si és nova però com a mínim, és transformada i això sense oblidar grans moments de la ràdio pretèrita: el començament de Catalunya Ràdio, les èpoques de Ràdio Joventut (que és una ràdio que es feia a Barcelona als anys 70 i que era magnífica, molt jove i molt desenfadada). Jo crec que aquesta és la clau de l’èxit, si és que hi ha una manera d’analitzar-lo”.

Una certa incredulitat i una grata sorpresa

“Jo pensava que aquesta ràdio tenia un sostre”, segueix comentant en Basté. “No em facis dir la xifra perquè no la sé, però jo pensava que estava molt per sota dels números que tenim ara, per diverses causes: pel tema de la mobilitat, pel pressupost, per la força que la casa pot tenir des del punt de vista de la infrastructura, però en canvi, cada vegada més va pujant l’audiència i arriba un moment que penso que és millor que no ens marquem fites perquè sense proposar-nos-ho, les estem trinxat totes. Estem destrossant el sostre i no sé fins a on es pot arribar. El cas és que el nombre d’oients va pujant i l’Estudi General d’Audiència així ho confirma”.

La interacció dels oients

Mai com en aquest moment la ràdio és al costat dels seus oïdors i mai com fins als nostres dies els oïdors han pogut interactuar amb la ràdio convertint-se ells també en partícips de que passa a tot el llarg i ample de món. “Hi ha una manera nova de fer la ràdio: com a emissor i com a receptor”, explica Jordi Basté. “Com a emissor, el fenomen de corresponsalies que durant molts anys ha existit. Opino que ara han pres un nou paper i de fet, les corresponsalies les donaria única i exclusivament a qui portés alguna cosa diferent, perquè els corresponsals són els propis oients. Abans no s’escoltava cap emissora de ràdio més enllà de la pròpia àrea d’influència però ara es pot escoltar la ràdio des de qualsevol lloc del món i explicar la història tal i com passa. Penso per exemple, en el cas del terratrèmol i el tsunami de Tòquio, perquè és un fet recents. Quan es va produir el desastre, tot l’aldarull del terratrèmol i el tsunami immediat, els primers que van informar van ser els catalans que viuen allà, que escoltaven la ràdio i que hi van entrar en directe per explicar el que estava passant. I això és brutal i increïble”.

Els avantatges de les noves tecnologies

“Des del punt de vista del receptor”, segueix reflexionant en Jordi Basté, “la manera d’escoltar la ràdio també està canviant molt ràpidament. Abans la gent escoltava la ràdio amb un transistor o al cotxe per exemple, però ara, després d’emetre qualsevol informació en directe, immediatament es pot descarregar al postcast o al disc dur de l’ordinador i tenir-la a disposició per escoltar-la a qualsevol hora, tants cops com es vulgui i això, en un espai de temps molt breu des que s’emet fins que es pot tornar a escoltar. Aquest fet també obliga a adoptar una manera diferent de fer ràdio. Els veterans, els que tenim una certa edat d’aquesta casa, en Toni Clapés per exemple o jo mateix, ens hem adaptat a aquest nou mètode gràcies al fet que hi ha un altre sector de gent, els més joves de la casa, que han entrat a la ràdio quan aquesta ofereix totes aquestes possibilitats. Són ells els que ens han alliçonat als més grans de com s’havia de fer aquesta nova ràdio de cara a la nova gent”.

Cap a on camina la ràdio?

“La ràdio camina sola i anirà cap a on vulguem fer-la anar. No goso fer un pronòstic perquè crec que podria quedar-me curt. Quan vaig arribar a RAC 1 jo pensava que aniria bé, però no tant bé; jo pensava que faríem un forat, però no tant; jo pensava que podríem anar amunt, però arribar a ser líders. Jo pensava moltes coses que per sort, no s’han complert i per tant, no puc dibuixar una radiografia del que penso que podria ser el futur d’aquesta ràdio perquè segur que faria curt i prefereixo no ficar la pota”. I somriu.

Recuperació de noves fórmules

Els continguts dels distints programes de ràdio van, necessàriament, canviant amb el pas del temps, seguint el curs dels esdeveniments i els dictats de les modes. Tanmateix, algunes fórmules de programes que podríem dir “de tota la vida”, segueixen vigents i continuen tenint èxit entre el públic. Qui no recorda aquells discos dedicats d’altres temps?. “Com a fórmula els discos dedicats es podrien recuperar i en el fons, tot podria tornar. Perquè no?” Contesta en Basté amb una mitja rialla. “En aquest cas, malgrat sigui una imatge gairebé decimonònica (¿a quién le dedicas este disco?), jo crec que hi ha una ràdio que es manté i potser alguna encara pot tornar perquè a la ràdio, en el fons, es poden fer nous continguts però els “targets” estan molt marcats. Hi ha gent que en sap molt de fer ràdio i entre ells sorgeix la qüestió: es pot fer una ràdio diferent de la que es fa ara?. Noi, doncs posa-t’hi!. Jo crec que es pot variar, que es pot retocar i es pot pentinar, però no es pot amputar aquesta manera actual per implantar-ne una altra. Jo ho veig difícil. En canvi, sí que es poden anar introduint elements amb una certa funcionalitat, vinculats al passat. Em diràs: això ja està inventat. Sí, està inventat però està aparcat. Doncs potser que ho desaparquem. Tampoc estaria gens malament provar-ho”.

L’enorme influència dels mitjans de comunicació

Els mitjans de comunicació tenen una enorme influència en la gent, en el públic en general, igual la premsa escrita, com la parlada com la visual. Els opinadors i els tertulians dels programes de ràdio s’han convertit en una mena de creadors d’opinió. Jordi Basté, que diàriament expressa el seu punt de vista al Davantal de les 8 d’El Món, comenta que no sent cap càrrega de responsabilitat en aquest sentit. “La gent que escolta la ràdio és intel·ligent i ja té la seva opinió formada al respecte de les qüestions d’actualitat. Jo de vegades escolto la ràdio i penso, caram, doncs té raó. Però els mossens radiofònics, els guies espirituals, s’han acabat. La gent ara està molt més preparada. No seré pas jo qui digui: s’ha d’anar per aquí i au, tothom per aquí. Moltes vegades la gent vol tenir la informació objectiva però no vol que l’il·lustrin. Vol viure sensacions properes i que el toquin: que en un moment que se sent entristit li alegris el dia, que en un moment que se sent poc còmplice de la classe política, tu et sentis com ells i a més, que els hi expliquis perquè tens aquesta sensació. Jo parlo i treballo per gent intel·ligent i deixo que siguin ells mateixos qui es formin una opinió”.

La Vanguardia en català

Aquest mes de març es va fer pública la notícia que La Vanguardia, el mític i centenari diari pertanyent al Grup Godó al qual també pertany RAC 1, es publicaria també en català. Sobre aquesta qüestió Jordi Basté comenta: “Es dóna un pas endavant i per a mi, més val tard que mai. De fet, una frase ho resumeix tot: ja era hora. Jo crec que per a la normalitat del país s’ha de poder llegir La Vanguardia en català. És un element importantíssim, d’una època importantíssima i és de fet, un diari pensat en molts casos en català, que ara estarà escrit en català”. I continua: “Això implica el que s’ha demostrat en el món de la ràdio i que una vegada més es destaca en el món del paper: hi ha un lector, com també hi ha un oient, que se li enrefot la llengua en la qual li parlen. RAC 1 no és líder perquè parli en català, és líder per la qualitat de la gent que hi treballa i pels seus continguts; TV3 no és líder perquè parli en català sinó perquè a la gent li agrada els seus programes; La Vanguardia en català serà líder perquè la gent la segueix des de fa molts anys i és un gran diari. Penso que la gent no dóna tanta importància al fet de llegir o no en català. El problema és el que llegeix. La llengua és molt important, està molt bé i és símptoma de normalitat però no ens ha de fer prevaler. El català és normalitat. Hi ha gent que escolta RAC 1, que no parla en català i no passa res; hi ha gent que mira TV3, no parla en català i no passa res. I hi ha gent que llegirà La Vanguardia en català podent triar entre fer-ho en català o en castellà. Tot plegat és normalitat”.

El destí del món

Jordi Basté està al peu del canó de la informació cada dia i la seva posició d’informador, d’entrevistador, de persona que parla a diari amb les persones més sàvies i preparades de Catalunya, d’Espanya i del món, li han permès fer-se una composició de lloc i poder respondre, no sense abans pensar-hi uns breus instants, cap a on camina, des del seu punt de vista, el món. “Jo crec que va cap a un renaixement. Jo crec que han de surar els talents i al món de la cultura, molt més del que suren ara i aquest renaixement ha de ser una mena de “resset”, parlant en termes informàtics. Crec que aquest renaixement ens ha de treure a tots d’aquesta sensació d’impotència, de por, de pessimisme, de crisi en la que vivim. Jo penso que com en els moments de grans crisis, aquest canvi el superarà la gent que en sap, els intel·lectuals d’una certa manera de veure, de viure, de pintar, de dibuixar, d’escriure, de llegir… jo estic molt a favor i crec que pot haver-hi a curt-mig termini, un nou renaixement que ens salvi de la situació actual”.

El món d’en Jordi Basté

Si a Jordi Basté se li donés un full de paper en el qual hagués de plasmar amb un dibuix un esquema gràfic del seu món, ell el plantejaria de la següent manera: “El meu món és fet com d’anelles olímpiques que es van enganxant entre elles. Cadascuna representaria un aspecte de la meva vida: la família, l’aspecte personal, el laboral, l’oci. Són anelles que es van retroalimentant les unes a les altres i de vegades es poden convertir en nines russes, és a dir, que una sigui tan gran que absorbeixi a les altres en moments puntuals". I reflexionant respon: “D’aquí a un temps m’agradaria que la més grossa de les nines russes fos la meva família, la que prengués més protagonisme; la segona nina seria la feina i la tercera la meva vida més ociosa i divertida, perquè a la meva vida sempre m’he divertit molt, he sortit molt i m’ha agradat molt més la nit que el dia. Per tant, ara visc en un “món olímpic” però sento que necessito viure el un món molt més ordenat”.

La rebotiga d’El Món a RAC 1 en un dia normal

El Món a RAC 1 és un programa en el que treballen 12 persones realitzant les nombroses i variades tasques de redacció i producció que requereix un programa de sis hores diàries i d’aquestes característiques. Així, un quart de dia d’emissió en directe requereix, previ, un enorme esforç de preparació i la coordinació d’una màquina ben greixada perquè res no falli. Vist des de fora, no resulta estrany entendre que a en Basté li vingui de gust viure d’una manera més, podríem dir-ne “normal”, tenint en compte els seus horaris de feina. Així, explica: “Em llevo a ¼ de 5 del matí i és terrible perquè és clar, és molt d’hora. Arribo a la ràdio a les 5 i tot just arribat hi trobo a tres persones de l’equip: el Xavi Pérez, que es lleva abans que jo, i la Míriam Ballber i el Joan-Lluís García que treballen tota la nit. A partir de 2/4 de 6 comença a arribar la resta de la redacció i el ple hi és a les 6. Jo em poso en directe a les 6 mentre escric el Davantal. Tot plegat és molt rituàlic. De 6 a ¼ de 7 faig directe; a 1/4 de 7 surto, em prenc dos cafès un darrera l’altra mentre llegeixo la premsa i vaig subratllant, A les 6.35 saludo a l’equip: “hola, hi ha cap novetat?”, em tanco al despatx i continuo escrivint la mitja hora d’informació. A les 7 em poso en el directe mentre continuo escrivint i continuo parlant, cosa molt curiosa i difícil d’entendre, però que es fa, i plego a les 12. A 2/4 d’1 fem una reunió d’una hora i mitja on comentem, buidem, planegem, ens ho passem molt bé perquè parlem de les nostres coses personals i establim una mena de matxembrat personal-professional del que surten idees pel futur del programa. Després, cap a les 2 o 2/4 de 3 vaig a dinar, normalment dinars de feina. Cap a 2/4 de 5 vaig a buscar a la meva filla petita i llavors ja em quedo a casa. Però tant aviat hi sóc, el telèfon comença a funcionar, escric, etc. I l’hora d’anar a dormir, mai és més aviat de ¾ d’11 de la nit, per tant, de dilluns a divendres dormo molt poc, poquíssim, però el cos és savi i s’acostuma”.

Que sigui per molts anys.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-jordi-baste/

Entrevista a Benedetta Tagliabue: "Els edificis han de tenir sentit comú"

Benedetta Tagliabue a casa seva amb el seu llorito "Pepe".

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-benedetta-tabliabue/

L’escriptor francès Víctor Hugo (1882-1885) va dir que l’arquitectura és el gran llibre de la humanitat. La seva afirmació es veu fonamentada en l’evidència, en la petitesa dels homes davant la seva pròpia obra arquitectònica. Totes les civilitzacions han deixat per a la posteritat els seus monuments i edificis, projectats i aixecats per satisfer finalitats concretes, personals o col·lectives, sovint mostres del poder i de la vanitat. Qui no ha sentit admiració davant els grans temples clàssics, els sumptuosos palaus europeus, els castells històrics, els gratacels que desafien la gravetat?

Cada element arquitectònic respon a l’episodi concret en el qual va ser alçat i d’aquesta manera, mostra un estil constructiu i decoratiu concret, una manera determinada d’entendre el món i el propi home. Tècnicament, tota arquitectura ha hagut de sotmetre’s i adaptar-se als coneixements adquirits en cada moment, signant i rubricant així, el llibre de la humanitat que anunciava poèticament Víctor Hugo.

Benedetta Tagliabue (Milà, 1963), és una important arquitecte, la feina de la qual es pot veure arreu del món. Sòcia del que va ser el seu marit, el també arquitecte Enric Miralles (1955-2000), actualment dirigeix els seus projectes des de l’estudi Miralles-Tagliabue ubicat al Passatge de la Pau de Barcelona.

L’estudi d’arquitectura Miralles-Tagliabue és un immens laberint de maquetes, eines, llarguíssimes llibreries atapeïdes d’enormes volums d’arquitectura tècnica i d’artistes als quals els arquitectes d’avui admiren. Dels seus despatxos han sortit projectes com l’edifici del Gas Natural de Barcelona, el Pavelló d’Espanya de l’Expo de Shangai, el Museu Zhang da Qian de la Xina, l’estació del metro Metropolità de Nàpols, el centre comercial Trinity Quarter de Londres, el Parlament d’Escòcia, la Primary School de Katmandú al Nepal, l’Escola de Música d’Hamburg o els pannells acústics de la Gran Via de Barcelona, entre molts d’altres. Una mirada al present i al futur, de l’arquitectura feta a casa nostra.

“Crec que aquest és un moment apassionant per l’arquitectura, per les grans possibilitats que té” –comenta Benedetta Tagliabue. “Si es consideren les limitacions que tenien els constructors dels edificis gòtics o renaixentistes, la falta de materials, les complicacions tècniques per mantenir-los dempeus, la feina que van fer va ser de molt valor. Tenien unes tècniques que havien d’innovar molt poc a poc per no cometre errors enormes i molt costosos. Ara en canvi, treballar en arquitectura és molt divertit perquè es poden fer molts experiments. Es disposa de materials diferents, de distintes capacitats. Els equips estan formats per persones increïbles, enormes professionals que donen sentit als projectes, que hi ajuden. En aquestes circumstàncies els arquitectes ens podem atrevir a fer edificis de molts tipus”.

Malgrat l’espectacularitat dels edificis més variats que s’estan alçant a dia d’avui, al seu voltant també s’han desenllaçat algunes crítiques. En aquest sentit, Benedetta Tagliabue comenta: “Entenc les crítiques perquè de vegades els edificis són massa protagonistes”. Reflexiva però riallera, Benedetta explica: “Està bé recordar que no som els arquitectes qui proposem segons quines construccions, sinó que és la situació la que mana. L’arquitectura sempre ha estat un art per lluir-se i per això les societats han intentat utilitzar-lo per perdurar, perquè és el que més es veu, més es nota i més hi és. Avui dia, com que les possibilitats tècniques són fantàstiques, s’ha desfermat una mena de bogeria pels edificis-espectacle. Aquí a Europa hem tingut aquesta visió i l’hem interpretat com la manera que tenen els poderosos per representar-se i perpetuar-se amb unes arquitectures sempre novedoses i molt especials. A la Xina, per exemple, s’estan fent construccions increïbles. Hi ha un moment en el que diversos grups de poder desitgen que l’arquitectura faci per a ells treballs sempre més experimentals i més bojos. Avui dia ja es pot”.

Un projecte casolà: el mercat de Santa Caterina a Barcelona

Benedetta Tagliabue, té el seu domicili familiar molt a la vora del mercat de Santa Caterina, al barri de Ciutat Vella de Barcelona. Quan ella i el seu marit, l’Enric Miralles, van comprar la seva casa, aquesta era un magatzem. “Sobta l’espai i la distribució de la casa. Antigament era una casa burgesa però quan nosaltres el vam comprar era un magatzem. Els antics propietaris havien tirat a terra tots els envans i era un espai tipus loft. Llavors vam decidir que el deixaríem així, però de cop van començar a aparèixer elements propis de les cases burgeses. Hem trobat i posat a la vista arcades gòtiques i fins i tot hem trobat un àngel pintat, cosa que ens porta a pensar que potser va ser una capella o alguna mena de palau”.

La primera intervenció del matrimoni Miralles-Tagliabue en aquell espai recent adquirit va ser habilitar-lo i distribuir-lo per convertir-lo en una llar, respectant, conservant i recuperant, però, els elements antics trobats i fent-los conviure amb els estris moderns que aporten confort a les famílies modernes. Benedetta Tagliabue compara la tasca feta a casa seva amb la realitzada al Mercat de Santa Caterina. “Santa Caterina és un projecte que hem fet trobant-nos-hi a casa”, explica Tagliabue. “Hem viscut el projecte com una qüestió gairebé domèstica. Havíem viscut l’experiència d’aquesta casa, de viure en un lloc històric, trobar elements antics, reaccionar, conviure, fer unes intervencions en les que s’accepta un arc gòtic i al costat s’hi col·loca la televisió i també s’accepten algunes representacions de les fusteries antigues, els colors i les ceràmiques del terra... tot això és molt bo com a experiència per acceptar un edifici preexistent i fer un joc de convivència que després hem aplicat a Santa Caterina”.

I continua: “El projecte de Santa Caterina ens va arribar tres o quatre anys després de viure en aquesta casa i realment, sentíem que estàvem actuant com a arquitectes del barri. Vam parlar amb els polítics perquè es remodelés el mercat i també el pla del barri. Aprofitant unes contribucions europees vam revisar el pla urbanístic, vam caminar pel barri amb els polítics i els vam convèncer que no es pot enderrocar un barri històric complet. Així vam identificar tot el que ens semblava interessant i maco, aplicant aquest joc d’integració, de convivència perquè, sense tirar-ho tot a terra, hi arribés la llum, es pogués respirar bé, perquè la gent hi visqui contenta. Amb el mercat va passar el mateix. Ja era maquíssim però s’havia de renovar, donar nova vida a l’estructura ja existent i per això va ser aquesta cosa subtil, de dir: conservem aquesta part, aquesta altra la tirem i aquesta la reconstruïm però viu amb els murs existents”.

La convivència entre l’arquitectura moderna i l’arquitectura antiga

L’arquitectura encaixa en l’espai i sovint ha de conviure amb altres elements arquitectònics preexistents, no necessàriament coetanis. Sobre aquest aspecte, Benedetta Tagliabue comenta: “Per nosaltres sempre ha estat fonamental relacionar-se amb l’ambient. Quan comencem un projecte, primer mirem on estem, dibuixem un plànol, ens documentem, fem fotografies, fem una pel·lícula, provem de conèixer a la gent... Això és molt important perquè a l’hora de la veritat, l’edifici no es vegi solitari, isolat i que en el seu entorn, no grinyoli. En el seu moment, l’Enric Miralles, abans de començar cap projecte, posava en pràctica el costum de fer un plànol de situació, i a més, ell elaborava dibuixos a mà i els feia i refeia tants cops com calia”.

Avui dia, l’ús de les noves tecnologies facilita molt la tasca de projecció de les construccions i al mateix temps, també ajuda en la ubicació mental dels arquitectes mentre realitzen la seva feina. Amb un mig somriure, Benedetta aclareix: “La tasca de fer el dibuix dóna la possibilitat de pensar i mentre vas dibuixant vas pensant, vas reflexionant sobre el que estàs fent. Sovint posa en ordre el pensament i obliga a preguntar-se si realment, aquest edifici funciona aquí o si s’ha de fer un esforç més gran perquè s’integri en l’entorn. En aquest sentit és realment útil”.

Plantejat de la forma com ho fa Benedetta Tagliabue, l’arquitectura es presenta abans de res, com un exercici de reflexió intens. “L’arquitectura és una disciplina molt complexa que inclou distints aspectes: el dibuix, la imatge, la construcció, l’estructura. A tot plegat cal posar-hi una part de pensament. És imprescindible. Cada arquitecte pot enfocar els projectes d’una manera o d’una altra, subratllant més, per exemple, temes constructius, més formals, més urbans o més socials perquè aquesta disciplina permet moltes variacions i ofereix moltes possibilitats”.

Els límits de l’arquitectura

Sovint l’arquitectura sorprèn per les seves possibilitats tècniques i de resultat final, especialment en aquests darrers anys en els quals s’ha prioritzat l’alçada de les construccions. Els edificis més impressionants del món són, de fet, els de més alçada com l’edifici Burj Khalifa de Dubai, que té 160 pisos o l’edifici Taipei de la Xina amb 101 pisos, corresponents a una mica més de mig quilòmetre d’alçada. La pregunta és obligada: On són els límits de l’arquitectura? Benedetta respon: “Els límits s’estan trencant d’una manera evident. Un dels aspectes que sempre impressiona són les torres altes, aquest és un tema mític. A mi no és el que més m’interessa de l’arquitectura. A mi m’interessen altres aspectes com la delicadesa, la capacitat d’integrar-se, fer un edifici realment harmònic en el que la gent hi estigui a gust”.

Benedetta no pot evitar gesticular molt quan parla i a més s’expressa tant amb gestos com amb paraules: “Hi ha una bogeria al món per construir tremendament. Països com la Índia o la Xina fins ara estaven una mica més retinguts però en aquest moment s’hi estan alçant construccions increïbles. Penso que s’ha d’apostar per tenir una mica més de consciència i fer espais sostenibles perquè tard o d’hora han de passar de pares a fills. Cal estar atents a l’energia que es consumeix, a la despesa del seu manteniment; a ser possible els edificis han de ser sensats, han de tenir sentit comú”.

Vista des d’aquest prisma, potser l’arquitectura projectada per un home o per una dona tingui trets distints i clarament identificatius de la mà que signa el treball. Benedetta argumenta: “A mi em sembla que l’arquitectura d’ara és molt femenina encara que la signi un home. És una arquitectura molta superfície, molt integrada amb la terra amb la qual es va barrejant sense imposar-s’hi. No és com l’arquitectura neoclàssica, forta, amb molta força al centre, dins uns ordres clàssics. L’arquitectura d’ara es va difuminant i fins i tot hi ha vegades que arriba a confondre el paviment amb la façana. Jo crec que aquest és una tret força femení, aquest intent de difuminar i em sembla que aquesta és una bona època d’”arquitectura femenina”.

Un abans i un després de l’Enric Miralles

L’arquitecte Enric Miralles, parella de Benedetta Tagliabue i soci de l’estudi que porta el nom d’ambdós, va morir sobtadament l’any 2.000, deixant embastats una colla de projectes que ara, 11 anys després, ja s’han finalitzat. Amb expressió nostàlgica Benedetta explica: “He intentat mantenir una continuïtat. No pas fer una altra cosa, perquè no en sabria i tampoc no podia ni volia i per tant, hem anat acabant els projectes de l’Enric com si encara fos aquí, com si estiguéssim treballant tots junts. Però poc a poc, quan mires amb perspectiva te n’adones que has anat fent un camí però que estem a deu anys de distància. A l’estudi hem fet moltes coses, hem experimentat nous camins. Ja fa temps que vam enllestir les coses que va deixar l’Enric per acabar i segurament, malgrat tot, ja som un estudi d’arquitectura totalment nou”.

Un dels projectes que ronden pel cap de la Benedetta i que d’una forma evident la il·lusionen, és crear la Fundació Enric Miralles. “Hi estic pensant i donant-li voltes. M’agradaria que la Fundació Enric Miralles estigués a prop de l’estudi. Vull que s’hi pugui col·laborar, que s’hi facin moltes coses noves i que no sigui només un arxiu on es parli de l’Enric. Vull que hi hagi una barreja entre el coneixement de la figura de l’Enric, el seu treball i les seves capacitats i fer nous experiments al voltant d’això, provant a veure què serà”.

El món segons Benedetta

Malgrat la duresa dels materials amb els que treballa Benedetta Tagliabue i amb els que està acostumada a tractar habitualment, si ella hagués de fer un dibuix del seu món particular seria tal i com l’explica: “M’agradaria que fos un món ple d’amistat i de llum. Tindria la forma d’una gota d’aigua gegant, a la que pots veure de formes diferents, que és voluble i mal·leable, que es pot moure, que es pot anar adaptant, perquè a mi no m’agrada gens la rigidesa. Jo sóc una mica així. Quan decideixo “avui el meu dia serà així”, sovint m’és dificilíssim aconseguir-ho. M’agrada fer imprevistos, fer un espai a l’agenda per alguna cosa agradable que no esperava… mantenir el meu futur obert”.

Obert, esperançat i ple de talent. Sense cap dubte.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-benedetta-tabliabue/

Entrevista al doctor Bonaventura Clotet: "Per a la recerca, jo demano diners fins i tot a la parada de l'autobús, a la persona que tinc al costat"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-bonaventura-clotet/

L’any 1981 va marcar als almanacs i als llistats d’efemèrides a recordar, una fita dissortada: l’aparició d’un nou virus, desconegut fins al moment, batejat pels científics com a VIH (Virus d’Immunodeficiència Humana) que, transmès per la via sexual, desencadenava una afecció que anava destruint el sistema immunològic de les persones gradualment. El primer dels casos sonats d’una persona famosa que va morir de sida va ser el de l’actor Rock Hudson. Aquest va ser el detonant que va posar en alerta el món sencer i que va fer pública una malaltia que amb el pas dels anys, s’ha convertit en una pandèmia.

El doctor Bonaventura Clotet és metge especialista en el sistema immunològic, director d’Irsi Caixa, l’Institut de Recerca de la Sida, a l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol (Can Ruti) de Badalona. És, a més, un tenaç investigador del VIH des de fa prop de trenta anys. “Jo vaig fer la meva tesi doctoral sobre el sistema immunològic i malalties del colagen o malalties autoimmunes i la sida (síndrome d’immunodeficiència adquirida) era una malaltia nova que incidia en el sistema immunitari” comenta el doctor Clotet. “En aquell moment de desconeixement inicial molta gent tenia por i hi havia molt d’estigma. Pel fet que la sida afecta el sistema immunitari, em va atreure la possibilitat de conèixer-la més, d’investigar-la. Penso que com a metge i com a persona, a la vida es presenten diverses opcions: o involucrar-se i intentar lluitar contra les malalties accelerant el procés de coneixement i de recerca de les mateixes, o bé, passivament, un es pot dedicar a visitar malalts i ja investigaran uns altres. El meu caràcter és de posar-m’hi sempre a fons, així que vaig pensar que valia la pena endinsar-s’hi”.

Les primeres investigacions sobre el VIH no van ser gens fàcils perquè els científics es veien les cares amb un virus nou, que actuava amb rapidesa, d’una forma que fins aleshores no coneixien, iniciant la dura i complicada feina de recerca des del punt zero. El doctor Clotet ho explica així: “L’epidèmia va començar el 1981 i van començar a aparèixer malalts els anys 1983 i 1984. El 1985 ens hi vam posar; vam crear l’equip, vam demanar beques, ajuts, i començar a demanar diners. Per a la recerca, jo demano diners, fins a la parada de l’autobús, a la persona que tinc al costat”. I segueix: “El 1983 vam obrir el primer hospital de dia que hi va haver a l’Estat en el qual, donàvem un tractament integral a les persones per ajudar-les a morir, perquè en aquell moment no es podia fer res més. Posteriorment vam fer els primers assaigs clínics amb fàrmacs i vam subministrar els tractaments més novedosos als nostres pacients. Gràcies a la Fundació La Caixa i a la Generalitat de Catalunya vam crear un laboratori de recerca en el qual, en aquest moment, estem treballant també juntament amb els Laboratoris Esteve, en la recerca d’una vacuna que actuï contra el VIH”.

S’ha perdut la por a la sida

Sida, com a paraula i com a significat, és un terme habitual que no se’ns fa gens estrany ni ens sorprèn. Es podria dir, per tant, que les persones estem acostumades a sentir parlar d’aquesta malaltia però tanmateix, algunes persones segueixen morint per la seva causa. El doctor Clotet ho explica així: “En números absoluts les persones que moren de sida avui, són moltíssimes menys que les que morien fa 15 anys enrera perquè els avenços en el tractament han permès cronificar la malaltia. Malgrat això, és bo recordar que la gent continua morint de sida. La gent creu que la sida és una malaltia crònica que es cura. Això no és així perquè si algú es cura deixa de ser crònic. El fet que la sida sigui una malaltia cronificable implica que el malalt té unes expectatives de vida gairebé “normals” i això fa que es pensi que la sida es cura i això no és així”.

Molt seriós i amb posat greu i preocupat, el doctor Clotet continua explicant: “Les persones que moren de la malaltia són les que, o bé porten molts anys infectades i el virus s’hi ha tornat molt resistent, o bé han fet malament el tractament i ja no els funciona. Moltes persones pensen que la sida és una infecció en la que et prens una píndola al dia i ja està solucionat. Sí i no. Si el virus amb el qual el malalt s’infecta és resistent, pot ser que en comptes d’una píndola en necessiti 5 al matí i 5 a la nit. També cal tenir present i no s’ha de menysprear, la toxicitat del tractament. Per altra banda, el VIH, que és el que causa la sida, dóna lloc a un envelliment prematur, a que altres virus com el papil·loma virus per exemple, tinguin una major probabilitat d’integrar-se a les cèl·lules, esdevenir congènits i produir càncer ano-rectal, faringi o pulmonar. La progressió de les infeccions, de les hepatitis és molt més ràpid i tot plegat és molt complicat de tractar”.

Una de les condicions de compliment imprescindible perquè els malalts puguin fer una vida el més normal possible és seguir el tractament al peu de la lletra. En aquest sentit, el doctor Bonaventura Clotet explica: “Sempre insisteixo als meus malalts en la mateixa qüestió: si el tractament es fa malament, el virus es torna resistent als fàrmacs que el malalt s’està prenent i a d’altres que encara no han pres (el que s’anomena “resistència creuada”). Això fa que de vint i escaig fàrmacs que tenim, el malalt es pugui acabar quedant només amb dos o tres i que si no ho fa bé, que no tingui tractament. Aleshores en aquella persona el virus segueix progressant, segueix replicant, destruint el sistema immunitari i el malalt acaba morint de sida”. La qüestió no és baladí i el doctor Clotet hi insisteix una vegada més: “Les persones creuen que els metges som uns exagerats, que el tractament ja el faran bé quan toqui i que ja els anirà bé. No no –diu categòric-, el virus no entén d’aquestes coses. Si no fas bé el tractament i la concentració del fàrmac a la sang no és l’adequada, el virus es torna resistent i es pot acabar sense tenir tractament”.

L’evolució de la malaltia és diferent segons els casos i tot i que l’actuació del virus acostuma a seguir uns patrons, de vegades els efectes de la malaltia s’acceleren posant seriosament en perill la vida del malalt, en un termini breu de temps. “Hi ha persones infectades que poden tenir una evolució fatal rapidíssima i poden morir en menys d’un any. Això passa en menys d’un 1%, però passa”.

Caldria una bona educació sexual

“La gent no és totalment conscient del perill”, explica el doctor Clotet. “Jo penso que no hi ha prou informació sexual a les escoles per parlar de sexe clarament i distesament al llarg dels cursos en els que els adolescents (a partir dels 13 anys), haurien de començar a sentir a parlar de sexe, de malalties de transmissió sexual, de prevenció, d’una manera senzilla, oberta i sense problemes. Això ajudaria molt a prevenir malalties de transmissió sexual, a tenir una sexualitat més madura, més adulta i sobretot també, la violència de gènere es podria començar a identificar i combatre’s molt aviat. Caldrien unes assignatures obligatòries durant l’any que permetessin tractar aquest tema amb profunditat. El desconeixement fa que els joves vegin la sida com una malaltia llunyana, cosa de quatre ionquis, quatre gais i de gent amb unes pràctiques sexuals determinades i no, això no és així. Hi ha persones que s’infecten amb una única relació sexual heterosexual i de fet, la principal causa de transmissió de sida a tot el món són les relacions heterosexuals”.

El moment actual a nivell d’investigació

Pel que fa al treball de laboratori, en aquest moment els equips científics treballen seguint dues línies bàsiques que són l’eradicació de la malaltia i la cerca d’una vacuna eficaç. El doctor Clotet explica: “Estem treballant molt en l’eradicació. És important poder demostrar que aquesta malaltia pot arribar-se a curar, que es pot eradicar eliminant el virus del cos de les persones infectades que estan fent bé el tractament. Aquestes persones tenen el virus adormit, en una fase latent i malgrat això, han de seguir fent el tractament perquè si el deixen, el virus torna a sorgir al cap d’entre 7 i 21 dies. Perquè això no passi s’han de poder eliminar els amagatalls del virus, les cèl·lules que estan en fase latent i que no són reconegudes pel sistema immunitari de l’individu. Per eliminar aquest reservori es trigarien 70 anys. Per això aquesta és una malaltia de per vida i només deixarà de ser-ho quan s’aconsegueixi eradicar en virus en un 100%. Estem buscant fàrmacs i estratègies terapèutiques que puguin buidar els reservoris del virus perquè el malalt es curi. Aquesta és una línia prioritària tant aquí a l’Irsi Caixa com a diferents hospitals i laboratoris del món”.

L’altra línia d’investigació és la cerca d’una vacuna eficaç. “Vam engegar el projecte de cerca de la vacuna fa 4 anys, amb el suport de La Caixa, la Generalitat de Catalunya i els Laboratoris Esteve. Aquest consorci públic-privat i la indústria farmacèutica catalana han fet que en aquests moments puguem tenir engegat un programa sobre la vacuna que és pioner a nivell mundial. Esta dirigit a nivell científic pel doctor Christian Brander i està coordinat pel doctor Gatell de l’Hospital Clínic i per mi”.

El funcionament de la vacuna

La vacuna que es busca és tant una vacuna terapèutica per les persones ja infectades, que podrien deixar el tractament, com per la població a nivell preventiu i que s’hauria d’administrar quan comença l’adolescència. “El repte que tenim és com trobar una vacuna que tingui una durada d’uns quants anys i que permeti anar immunitzant regularment a la gent”, comenta el doctor Clotet. “De moment encara estem lluny. S’ha avançat molt però encara queda molta feina per fer. El problema rau en que la vacuna no pot contenir el virus atenuat ja que aquest es recombina molt. Han de ser fragments del virus que s’enganxin a altres virus que no provoquin cap malaltia però que actuïn com a transportadors del virus. En introduir-los al cos, el sistema immunològic hauria de reconèixer aquelles porcions del VIH i fabricar una sèrie de defenses que protegissin a la persona vacunada”.

Reflexivament el doctor Clotet comenta: “El VIH canvia molt. Hi ha molts subtipus i caldria una vacuna àmplia per a tots ells. Alguns estudis argumenten que els fàrmacs que bloquegen l’entrada del virus a la cèl·lula, els inhibidors dels receptors CCR5, podrien ser-nos molt útils administrats com una única píndola presa un cop per setmana, per exemple. De moment només s’ha fet experimentació en animals, en ximpanzés i s’ha tingut un èxit esperançador, però és clar, s’ha de veure, ajustar i fer estudis que demostrin que també funcionaria en humans. Tot això són estudis que s’estan fent i que malgrat la pressa dels científics, els resultats encara trigaran”.

Un tractament accessible a tots els malalts

La immensa majoria de malalts infectats pel VIH tenen accés al tractament que, malgrat la cronificació de la malaltia, els pot permetre fer una vida normal. Tanmateix però, aquest tractament té un cost molt elevat. Al voltant d’aquesta qüestió el doctor Clotet explica: “En moments de crisi, s’ha d’acabar racionalitzant i prioritzant l’administració dels tractaments que són menys costosos i igualment eficaços, ja que el tractament retroviral és molt car. Només aquí a Can Ruti, aquest tractament costa 20 milions d’euros anuals. A Catalunya el total anual està entre els 150 i el 200 milions d’euros. El nombre de casos de sida està estable però tampoc disminueix i en algun sector encara augmenta, com en el sector de persones joves gais que fan sexe no protegit. Aquestes persones tenen moltes possibilitats de viure tot i que necessiten tractament de per vida i això vol dir molts diners. Aquí veiem un promig de 8 casos nous cada mes, que són els que acuden a aquest hospital”.

Calen molts diners, molta solidaritat i molta conscienciació

El mes de desembre passat es va activar un número solidari, el 27070, al qual, les persones que ho desitgin poden enviar un SMS amb la paraula Stop. Amb aquesta acció es donen 1,42 euros, la meitat dels quals, van a parar al projecte d’investigació HIVACAT que lideren el doctor Clotet i el doctor Gatell, dedicat a la recerca de la vacuna contra el VIH. També han rebut altres accions solidàries que el doctor Clotet vol destacar especialment. “Cal agrair a la fundació del Futbol Club Barcelona el fet que solidàriament ajudés al projecte de vacuna que coordinem el doctor Gatell i jo. Hi ha moltes persones que tenen molts diners i estaria molt bé que donessin la part d’aquests diners que volguessin perquè es pugui seguir investigant, donat que estem parlant de la salut de molts milers de persones a nivell mundial. El meu desig és que s’avancés ràpidament en una vacuna, perquè arreu del món és una epidèmia terrible que mata a moltes persones a l’Àfrica a l’Àsia, a la Xina i una vacuna ajudaria a frenar aquesta pandèmia”.

La investigació del VIH i de la sida també reporta avenços en altres malalties, ja que als laboratoris no es treballa només seguint una sola línia. “Nosaltres també estem treballant amb oncovirus, un virus que desencadena el càncer i estem fent recerca també en hepatitis. Invertir en aquesta línia en moments de crisi és el més positiu perquè ajudarà a crear patents, nous llocs de treball i avançar molt, cosa que farà estalviar diners a llarg termini”. I segueix: “Jo crec que sempre s’ha d’invertir en recerca i educació i en moments de crisi encara més”.

Malgrat els enormes avenços realitzats fins al moment en l’estudi del VIH, cal que tothom sigui conscient que amb unes simples pràctiques de profilaxi preventiva, tals com usar el preservatiu en el moment de tenir relacions sexuals de qualsevol mena, s’aturaria el creixement de casos d’infecció. És una qüestió de responsabilitat i de consciència.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat:
http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-bonaventura-clotet/

Entrevista a Jaume Mateu "Tortell Poltrona": “El circ és el repte al sentit comú, en el qual la comicitat també hi està inclosa”

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-jaume-mateu-tortell-poltrona/

Tarda de circ.

La carpa que cobreix la pista amaga als ulls dels espectadors l’espai en el qual, el públic i els artistes compartiran dues hores i mitja de funció. Aquest circ té una sola pista de mida considerable i proporcions adequades per desenvolupar-hi tots els números dels artistes. Tanmateix, aquí no hi haurà un "encara més difícil", ni un "perilla la vida de l’artista". No s’hi veuran bèsties salvatges ensinistrades contra la seva pròpia naturalesa, ni escenes corprenedores característiques del circ tradicional. Així doncs? Doncs hi haurà molta alegria, moltes rialles, molt d’art i una manera molt concreta d’entendre i exercir la cultura. I a més, parlaran en català i seran gent del país, gent de casa nostra. Seiem-nos còmodament perquè comença la funció del Circ-Cric.

Jaume Mateu (Barcelona 1955) és l’ànima mater del Circ-Cric i també, el subjecte que dóna vida al seu personatge, Tortell Poltrona. Amb 37 anys d’ofici a l’esquena, aquest pallasso ha fet riure i ha ajudat a créixer a tota una generació i ara ja va per la segona.

En aquest sentit Tortell Poltrona comenta que tant el públic com l’ofici han anat canviant. "La canalla no ha canviat tant, però sí que ho ha fet l’art del circ. Aquest matí em passejava avui per Tarragona i pensava: avui actuaré en un lloc en el que hi ha un circ que té més anys que Jesucrist. Realment, els romans són els precursors del circ. Al santoral hi ha dos sants cristians, Sant Genís i Sant Filemó que eren pallassos professionals. Treballem en un ofici dedicat als nostres congèneres, els éssers humans i aquests no han canviat massa". Reflexiu, segueix: "Darrerament estic preocupat perquè trobo que estem passant de l’"homo sapiens" a l’"homo videns", com diu el professor Jeremiad Sartori. Els homes, per poder transmetre coneixement, van haver d’inventar la grafia i van haver de posar-se a escriure en un procés que va ser lent. Avui la gent rep molta informació però no té temps a posar distància entre el coneixement i la persona i per tant no hi ha procés de gnosis, de reflexió, no hi ha l’assimilació del coneixement que caldria".

La màgia del circ

Els canvis en els temps, la implantació de les noves tecnologies, l’accés al coneixement i a la informació, han propiciat que també el circ hagi hagut d’adaptar-se. En aquest sentit en Tortell comenta: "Hi ha una diferència entre la màgia real i la màgia virtual. La màgia real es produeix en el directe, en contacte amb el públic. La virtual és el que poden veure per la tele o a través d’Internet. La bona és la del directe, la que nosaltres controlem i dominem. Per explicar-ho d’una manera ben visual, és com fer l’amor o fer-se una palla. Abans la gent estava acostumada a veure els espectacles en directe i per tant, l’excepcional era veure’ls al cinema o per televisió. Ara aquests pols s’han invertit i la gent torna a donar importància al directe. És evident que es pot escoltar música enllaunada on es vulgui i com es vulgui i en canvi, la gent es mor de ganes d’anar a un concert. Aquest és un canvi que hem de prendre en sentit positiu".

Els racons de la memòria

El nou espectacle que el Circ-Cric està representant porta per nom "Els racons de la memòria". El nom evoca el seu contingut: una revisió de l’espectacle de pallassos de tota la vida, que mai massa de moda i que mai cansa. Tortell Poltrona comenta: "A l’espectacle també hi ha coses noves, perquè nosaltres hem madurat. No és que en sapiguem més sinó que ho hem practicat més vegades i el que trobarà la gent que vingui a veure Els racons de la memòria, és el que ha vist el públic que ens ha seguit aquests anys. En aquests 37 anys d’espectacles hem acumulat un pòsit i una experiència a l’hora de fer els números, bàsica per convertir un número en un poema visual. L’experiència i la repetició fa que el número es filtri tant i tantes vegades en públics diferents que al final queda el pòsit, l’essència, el número destil·lat". I segueix: "És molt difícil engegar un espectacle nou i que sapiguem exactament on riurà la gent, les cadències, agafar un ritme que sorprengui i que sigui positiu. Això vol temps, experiència, repeticions i contínues revisions".

A la gent ens fan gràcia les mateixes coses

Sigui quin sigui el número i l’actuació que portin a terme els pallassos, a la gent en general, ens fan gràcia les mateixes situacions còmiques. En aquest sentit, en Tortell, somrient explica: "Hi ha una comicitat universal. Normalment tu te’n rius pel fet que tu t’has salvat. Sempre riem quan ens quedem fora del desastre i per tant, quan veus algú que es fot un "pinyo" i s’aixeca ràpidament, a tu et fa gràcia. Sobretot si algú cau i desapareix i es perd de vista ja és fantàstic. Però perquè rius? Doncs perquè dius "no m’ha passat a mi", no és pas per altra cosa".

En Tortell recomana que el públic que s’acosti al circ a veure el seu espectacle hi vagi amb la mateixa bona predisposició de sempre: a de passar dues hores i mitja divertides. "Han de venir amb la mateixa predisposició de sempre. Aquesta gira la vam iniciar a Mallorca a l’agost. Hem fet l’espectacle a Mallorca, Manacor, Girona, Olot, Vic, Manresa, Sant Cugat, Granollers, Falset, Valls, Montblanc, Vilafranca, Vilanova, i ara Tarragona. Per nosaltres és una satisfacció enorme veure que la gent va al circ, que ens venen a veure a nosaltres, que venen a riure i a compartir uns moments d’existència feliç".

L’espectacle del circ i la crisi mundial

En aquest moment en Tortell es converteix en Jaume i es posa seriós davant la pregunta de si l’espectacle del circ també s’ha ressentit de la crisi mundial que ens fueteja. "Sí, és clar que s’ha notat. Jo no parlaria de crisis "heavies" sinó de la possibilitat de reflexió que la crisi aporta, al voltant de la nostra existència i sobre el que estem fent. Des de l’any 1986 els recursos que estem cremant a la terra ja no són nostres sinó de les generacions que vindran i per tant, que la gent parli de la responsabilitat que tenim envers aquest planeta. Si tot el món volgués viure com la gent dels països desenvolupats farien falta 3 móns com aquest per tenir els recursos que calen. Per tant, això ha de parar. Crisi és el que pateixen els 3000 milions de persones que viuen amb menys de 2 dòlars al dia, dels quals 1000 milions viuen amb menys d’1 dòlar. Això sí que és crisi i la resta és una imbecilitat".

I segueix reflexionant: "El diner ho mana tot. Si les 50 companyies més potents del món tenen més pressupost que els 160 països més pobres, aquests països pobres, han llepar el cul a aquesta gent i així, 4 desgraciats s’enriqueixen a costa dels altres. També tenim un altre problema gravíssim. Quan va néixer l’Estat de Dret es va fer davant les monarquies absolutistes. En aquell moment acabava d’inventar-se la impremta que només publicava bíblies. Per tant, en el món del periodisme algú s’hauria de preguntar "les meves publicacions, a qui serveixen?". Cada vegada hi ha menys gent que diu què hem de saber la resta . En aquest moments la democràcia està viciada. Els grecs, quan la van inventar, la portaven molt millor. Ells tenien esclaus i nosaltres no, perquè ara els esclaus som nosaltres: esclaus econòmics".

Circ-Cric. Un circ diferent

A la pàgina web del Circ-Cric s’anuncia aquest circ dient que no és un circ com els altres. En Tortell aclareix: "Quan diem que som més que un circ vol dir que som d’una comunitat molt petita, Catalunya (bé, de fet, no tant petita perquè som tants milions com els libis, per exemple). Això fa que el nostre sentit indígena sigui molt fort i per això parlem de les nostres coses. El Barça és més que un club perquè ha estat una mostra d’identitat durant molts anys, ja que no en podíem tenir una altra; la sardana és més que una dansa pel mateix. Nosaltres també formem part d’una identitat nacional, entesa nacional com dels nascuts". I aclareix: "Nacional, ve de nació, que vol dir "nascut"; en canvi regió ve de rei. No sé perquè des d’Espanya s’entesten en anomenar regionals als catalans i nacionals als espanyols quan és al revés i el rei el tenen ells". I continua, reprenent el fil: "Considerem que som un circ nacional i per això tenim unes característiques, ens identifiquem amb un tipus de comunitat i en una forma d’entendre el circ".

"El circ ha canviat, com totes les coses. Des del circ que feien els romans, que tiraven cristians perquè se’ls mengessin els lleons (era més barat aconseguir cristians que aconseguir lleons i per tant, cuidar els lleons els sortia més a compte; el tema econòmic el portaven molt introvertit), fins als grans circs europeus i americans. Hi ha un moment meravellós del circ, a l’any 1774, quan el Philip Astley (inventor del circ modern) i els seus homes, acabada la guerra dels Cent Anys, es van quedar sense feina. Els militars es van dedicar a entretenir a la gent amb els seus cavalls de batalla i per això les pistes són d’aquest tipus, la música del circ tradicional és militar, s’usa el tipus de guerrera militar de l’època i es comença i s’acaba l’espectacle amb desfilades de banderes. Tot això es correspon a una època i un temps. Nosaltres, a mitjans dels anys 70, van haver d’inventar el circ. No venim de famílies de circ sinó que el vam conèixer per casualitats de la vida. Ens va interessar el repte d’aquesta lluita poètica del que trobem impossible, perquè de fet, el circ és el repte al sentit comú, en el qual la comicitat també hi està inclosa i per tant, ens vam inventar un tipus de circ català amb un segell característic. Estem molt ben posicionats a nivell internacional i ha estat un català el qui acaba de guanyar la medalla d’or al Festival Mondial du cirque de Demain a Paris, que és com guanyar l’or dels jocs olímpics".

Pallassos sense fronteres

En Tortell Poltrona és el president de la ONG Pallassos sense Fronteres, que actua al món des de l’any 1993. La seva missió és portar espectacles de pallassos a algunes zones on es pateixen guerres i desastres, amb la finalitat d’aportar una mica d’alegria als nens que pateixen. "La nostra missió és tancar la botiga perquè no faci falta, però com més anem, menys podem. L’any passat vam fer 27 expedicions, 340 espectacles amb els quals vam arribar a 160.000 persones de llocs tan compromesos com el Congo, la Costa d’Ivori, Haití, el Líban, Moçambic, Jordània… seguim igual. Per aquest any ens proposem fer que cada dia un espectacle en un d’aquests llocs i que el faci un artista que no cobri, que ho faci per voluntat. La nostra voluntat és compartir amb els nens d’aquestes zones una estoneta d’alegria". Satisfet comenta: "Aquest any muntem la federació internacional. En aquest moment ja som 9 delegacions a nivell mundial que anem fent i anem posant una mica d’ordre. Això ve de l’any 93 que es va fer la primera expedició i per tant, ja fa 18 anys que funciona".

Els nens són nens a tot arreu

"No costa gens divertir als nens que anem a visitar i pels quals actuem", comenta Tortell Poltrona. "Cal tenir present que fem els espectacles per nens que mai abans han vist un pallasso i que potser no en veuran mai més cap. Per tant, la valoració d’aquest personatge i del que estan veient té un altre nivell absolutament diferent del que podem tenir aquí, però els nens són nens a tot arreu i sigui quina sigui la seva situació, tenen ganes de jugar i de riure. No és diferent el que fa gràcia als nens d’aquí i als nens d’allà". Amb un punt de sarcasme, amb una cella alçada i una mica sotto voce, comenta: "Vaig fer un espectacle al Teatre Nacional l’any 2000. Els números els vaig assajar amb poblacions indígenes, amb els indis Suda del Canadà, els Peus Vermells de Brasil i també en algun lloc de l’Àfrica i després el vaig fer al Teatre Nacional davant les senyores amb abrics de pell i uns i altres reien exactament de les mateixes coses".

La vida inestable al circ

La vida dels artistes de circ és inestable i sovint té molts trets de nomadisme, de no poder acabar d’estar del tot instal·lat en un lloc fix i anar seguint el circuit de pobles i ciutats en les quals el circ ha d’actuar. En Tortell explica: "Aquí no hi ha frontera entre la teva vida personal i privada i la vida professional. Això té els seus avantatges, també: vius dins una tribu i els homes som tribals. Encara que la majoria de la gent es pensa que som individuals, en el més profund de les nostres cèl·lules, els homes som tribals".

I abans d’acabar, en Tortell torna a prendre una actitud seriosa i fa una promesa en ferm: "Penso que això ha de fer un canvi, un canvi cultural ràpid, una revolució cultural. No cal que ens la dirigeixi ningú perquè tots sabem llegir i escriure. Per tant, a veure si apaguem d’una punyetera vegada Tele 5, que és del senyor Berlusconi. Quan la gent deixi de mirar aquestes coses fastigoses que no els fa éssers humans i el dia que s’apagui aquesta televisió jo faré espectacles gratis pels carrers. És una promesa en ferm i tant de bo pugui complir-la".

El temps dirà.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-jaume-mateu-tortell-poltrona/