Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat:
http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-miquel-angel-essomba-la-base-de-la-democracia-es-respectar-les-regles-del-joc/
Que la situació política i social actual és complicada, és una afirmació que qui més qui menys ha pogut constatar i comprovar, només amb el simple exercici de donar un tomb pel carrer i estar mínimament informat a través dels mitjans de comunicació. L’anàlisi rigorosa de l’actualitat, el punt de vista acadèmic i d’experiència vital i personal de Miquel Àngel Essomba pot encendre una llum en les tenebres grises del moment.
Miquel Àngel Essomba (Barcelona, 1971), és el director del Centre UNESCO de Catalunya, doctor en pedagogia, màster en psicologia de l’educació i postgraduat en pedagogia intercultural. Fa de professor del Departament de Pedagogia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona i és director del grup d’investigació ERIC (Equip de Recerca en Interculturalitat i Immigració a Catalunya).
A l’hora de parlar amb Miquel Àngel Essomba sobre l’actualitat política, cal fer referència als resultats de les darreres eleccions municipals viscudes. “En aquestes darreres eleccions municipals hi ha hagut un gir conservador molt important més enllà dels partits”, reflexiona Essomba. “Jo sempre dic que no és que els partits conservadors guanyin, sinó que els partits de progrés perden. En termes absoluts, CIU ha guanyat 30 o 40.000 vots més que a les últimes municipals i el PP no s’ha mogut massa, entre 20.000 i 30.000 vots, que representa un percentatge baix respecte del global. En canvi els socialistes s’han enfonsat en 200.000 vots i ERC també n’ha perdut 100.000 i escaig”.
Perquè passa això? “Doncs perquè el vot conservador és fidel, constant i va degotant; en canvi, el vot de progrés és un vot que fluctua i la conseqüència d’això condueix a que podem tenir un alcalde del PP a Badalona, que ha mostrat comportaments racistes i que ha basat la seva campanya en la xenofòbia. Trobo bastant fort que aquest senyor pugui ser alcalde, però resulta que el missatge xenòfob dóna vot i neutralitza a Plataforma per Catalunya i a Ciutadans. Si cal escollir entre PP i Ciutadans o entre PP i Plataforma, el més segur és que els electors escullin el PP. Així, el PP ha ocupat l’espai dels altres dos partits”.
El creixement dels partits xenòfobs. Què està passant?
El retrocés de la democràcia
El dia 2 de maig, Miquel Àngel Essomba escrivia en el seu mur de Facebook: “Vivim en un Estat en el qual els únics totalitaris que tenen dret a reconvertir-se en demòcrates són els franquistes. Aquests, després d’haver estat censors i assassins, poden fundar partits polítics legítims o presidir comunitats autònomes. Tot sense haver condemnat la dictadura al seu propi parlament. Avui, la involució democràtica a Espanya ha fet un pas més endavant cap a una deriva d’impredictibles resultats”.
“Això venia a tomb del cap de setmana fatídic de la il·legalització de Bildu en el qual hi havia un alcalde de Guernica, un senyor d’Eusko Alkartasuna que porta escorta perquè està amenaçat per ETA com a possible objectiu d’assassinat. A aquest senyor, que ara es presenta per Bildu, li diuen que no es pot presentar perquè és d’una organització vinculada al terrorisme d’ETA, la mateixa organització que el volia assassinar. Caure en aquest tipus de paradoxes, en les que es veu clarament que hi ha un joc salvatge, a mi em preocupa molt”.
La crítica de Miquel Àngel Essomba al voltant del sistema judicial és contundent. “De les tres potes de l’Estat, el poder judicial és, probablement, el que menys s’ha democratitzat. S’ha democratitzat molt més l’exèrcit, que el món judicial, que ja als anys 70 comptava amb “Jueces por la democracia”, “Jutges per la Pau” i no sé quantes coses més. La politització del sistema judicial és una perversió de la democràcia que m’inquieta, perquè crec molt seriosament en la necessitat i la importància de la separació de poders. Que es polititzi la justícia fins al punt que, quan unes persones es volen presentar a unes eleccions, no se’ls hi permeti perquè ocupen un espectre de l’àmbit que els altres necessiten i això impulsa a determinades formacions a fer pressió per eliminar aquest vot utilitzant la justícia com un instrument, per anar a favor d’interessos partidistes. Això em genera una inquietud enorme perquè es trenquen les regles del joc, es traspassa la ratlla vermella del que significa l’equilibri i la mesura. A més, tant el PP com el PSOE es deixen arrossegar. Jo no penso que PP i PSOE siguin la mateixa cosa i penso que qui ho digui és un mal analista, però sí crec que un marca el compàs i l’altra balla i tant responsable és l’un com l’altre, que s’acabi ballant un pasdoble o un tango”.
El Tribunal Suprem va negat la possibilitat de concórrer a les eleccions municipals a Bildu, possibilitat que després, aquesta formació va recuperar en el marc del Constitucional. “Ha sigut molt interessant veure les reaccions de la caverna mediàtica espanyolista madrilenya, respecte al constitucional”, comenta Essomba, “perquè quan el Constitucional va negar els drets i va retallat el ja esmicolat Estatut de Catalunya, aleshores el Constitucional es va erigir per part d’aquesta caverna mediàtica, com el paradigma de la defensa de l’essència d’Espanya. Quan el Constitucional ha aprovat que Bildu es presenti a les eleccions, en contra de la decisió del Suprem, aleshores aquest Constitucional no val per res, s’ha d’anular, etc. Això a mi em sembla molt inquietant, l’arbitrarietat i la falta de coherència política perquè posen de manifest una continuïtat de la ideologia franquista, que encara perviu”.
Moda i màrqueting més que ideologia
“Avui la gent no vota en funció de la ideologia ni del programa electoral, sinó que es vota el partit que creuen que serà el guanyador. Hi ha un percentatge de vot que sempre es decanta cap aquí i jo crec que la gent vota els partits en funció de la dimensió simbòlica que representen i no tant per la dimensió ideològica. Vivim en una societat en que la construcció de la realitat social depèn de nosaltres, dels mitjans de comunicació i aquests es basen en allò que el cicle polític acaba mastegant, digerint i metabolitzant i aquesta construcció de la realitat social genera uns missatges que són els que han de donar tranquil·litat”.
Segons Essomba, un ciutadà busca que el seu govern el protegeixi i li confereixi seguretat. “Aquí neix la idea de l’estat-pare. El ciutadà que busca l’estat-pare és el majoritari a la societat, després de 40 anys de franquisme. Per tant, les situacions de generació d’una tendència que va teixint un vincle de sotmetiment a una determinada ideologia política, és molt fàcil per les dinàmiques socials, que fan que les persones s’orientin molt en aquest sentit. Aquell partit que té capacitat de demostrar fermesa, líders forts (més que intel·ligents o carismàtics) que generin seguretat i que quan parlin diguin ‘tranquil fill meu, les coses amb mi t’aniran millor’, tindran a la gent al costat, perquè la gent es conforma només amb això i ja en té prou. Quin va ser el lema de CIU a les eleccions del 28-N? “Una Catalunya millor”, i jo em pregunto: el PP no volia una Catalunya millor?, i el PSC?, i ERC?, i IC? Però en canvi, aquest partit ha tingut la gran habilitat d’apropiar-se de la marca social de ‘nosaltres som els de la seguretat, et protegirem i farem que tot et vagin millor’ i per això han guanyat".
Màrqueting i retallades
Tanmateix, en aquest moment, la societat a casa nostra viu la incertesa de la crisi i el càstig de les retallades. “Tot és justificable”, argumenta Miquel Àngel Essomba. “La gent que ha votat CIU es justifica dient que les retallades són culpa del tripartit, que l’Artur Mas no ho està passant bé amb les retallades i que les retallades són necessàries per mantenir l’estat del benestar. Aquests tres missatges són un còctel que funciona i que acontenta a la majoria silenciosa. És màrqueting total”.
“Vivim en una societat-mercat on tot es compra i es ven i per tant, la política també és un producte, com l’educació. Jo vaig al supermercat de l’educació i dic ‘m’interessa aquest màster, me’l compro’. L’educació ja no té el valor de construcció de ciutadania i ja no existeix per canviar la societat sinó només per capacitar i formar a les persones de cara al mercat laboral. La política també és un producte més a la societat-mercat, que la gent consumeix. Llavors, s’oferten diferents productes amb diferents marques i colors i es pot dir ‘aquest és el de sempre i ja me’l conec, aquest està caducat i per tant ben lluny, aquest és fresc i me’l compro’. La política és un producte més dins de la societat-mercat i la política és conseqüència d’aquesta dinàmica social”.
El punt de vista personal. I a tu què et sembla això?
“A mi em sembla que és una deriva cap a la insostenibilitat social”, respon Essomba. “Crec que hem agafat un camí que porta al col·lapse. La crisi econòmica és també moral i ètica i és molt profunda. Tot això són símptomes del col·lapse d’un sistema insostenible que estava basat en uns axiomes falsos: el progrés il·limitat, el creixement sense aturador i el mercat desregulat com a àrbitre d’aquest progrés il·limitat i d’aquest creixement desmesurat. Aquest còctel és terrible i afecta les bases de la mateixa democràcia. La nostra ideologia és profundament liberal i en ella, l’individu, l’ésser humà, la persona, és el principi i el final de tot; però això té una sèrie d’anomalies i de disfuncions que si no es corregeixen, porten al col·lapse”.
La següent pregunta és obligada: i com es fa això? “Això es fa a partir de dos processos: un procés macro i un procés micro. Un procés macro de canvi de norma. La norma ha de ser democràtica, que vol dir parlada i discutida per tothom per arribar a un acord final, sorgit d’una àgora. En segon lloc, a nivell micro, hem de fer una feina molt important i profunda, per recuperar el debat i el diàleg des d’una perspectiva de comunitat”.
Per Miquel Àngel Essomba, per tal que funcioni la societat-mercat cal crear valor en l’ocupació, que és l’atenció a les persones. Així ho explica: “El nou capital i la matèria primera d’una societat sostenible hauria de ser l’atenció a les persones. Perquè no té valor plantar arbres? Doncs perquè hem decidit que no té valor, però el dia que decidim que en tingui i que qui ho faci, guanyi diners per plantar arbres, hauran canviat la nostra mentalitat i els nostres valors. És una qüestió de transformació del model econòmic que implica una transformació necessària del model axiològic, perquè si no hi ha, en paral·lel, un procés de transformació de valors, tot el procés estarà malament. La gent ens movem d’acord amb això: on hi ha un valor segur, que és valuós i està valorat, cap allà tendim”.
L’àgora i parlar de política
Els antics grecs, pares de la democràcia, consideraven l’àgora, la plaça pública, l’element més important de les seves ciutats estat, ja que era el centre cultural i polític del la seva societat, on es portaven a terme assemblees de ciutadans i s’hi decidien els assumptes que afectaven a la res pública. Avui el concepte l’àgora queda molt lluny. “Quan vas a prendre cafè en un bar, sents a la gent parlar del Barça i del Madrid i de vegades també de la crisi, però és un tipus de debat mimètic que reprodueix els missatges que els líders polítics mediàtics vénen i que la gent compra. Aquests debats no tenen la seva base en dades objectives perquè un debat en profunditat no interessa”.
I segueix explicant: “Jo faria dos tipus d’anàlisi: una diacrònica basada en la història i una altra anàlisi sincrònica. L’anàlisi històrica ens porta a ser conscients d’un dèficit democràtic evident, a causa del franquisme. La primera generació que vam veure morir Franco a través de la televisió, ara tenim 40 anys, però això no vol dir que la rèmora d’una generació i mitja, quaranta anys de franquisme, no hagi deixat un pòsit. La nostra democràcia és fràgil. Han passat 30 anys, però és poc temps per fer un tomb. Els que automàticament faran un tomb democràtic, si volen, seran els nostres fills, si nosaltres els deixem. Aquesta pot ser una anàlisi històrica del perquè no hi ha aquesta àgora i sobre la fragilitat democràtica, per una qüestió generacional històrica. El segon factor es refereix a les dinàmiques socials actuals, ja que aquesta societat funciona com els anuncis publicitaris. La nostra vida és un continu que es composa de moltes parts i ha perdut la unitat de sentit. Som la suma de diferents fragments de moltes coses i no sempre acabem d’integrar-ho tot dins del que nosaltres som. Quan tens una racionalitat fragmentada, hi ha una pèrdua de sentit, falta un significat que lligui tots els elements i resistir sense aquesta capacitat és molt difícil, perquè hi ha dinàmiques socials malaltisses que no són naturals. Tot això, traduït a la dimensió política, fa que les persones ens esforcem tant en poder satisfer les necessitats que ens generen tensió a la nostra vida quotidiana, que no trobem un espai per a la ideologia, per seure i construir projectes. Tenim el temps just per sobreviure però no per projectar com viure, ja que la mateixa dinàmica ho impedeix. Si no hi ha un canvi de condicions vitals, és molt difícil que es pugui regenerar la política, ja que la política exigeix temps, formació, diàleg, una sèrie de condicions que la vida actual no dóna”.
Sobre els indignats acampats
Aquestes darreres setmanes, l’opinió pública ha vist créixer en diferents ciutats, un moviment de gent, la immensa majoria joves, que acampen a les places públiques com a senyal de protesta per la situació política i social actual. Al respecte d’aquest moviment Miquel Àngel Essomba opina: “La política-producte ha generat un malestar social que ha anat tenint diferents expressions. La primera expressió silenciosa, que és salvatge i s’hauria de tenir en compte, és la de l’abstencionisme. Al nostre país hi ha 2 milions i mig de persones que pensen que anar a votar no és important i no ho han fet. El 45% dels que estaven cridats a les urnes no han anat a votar i això ens hauria de preocupar. Després tenim el sorgiment del discurs d’uns partits racistes i en tercer lloc, ens trobem davant del fenomen dels acampats, que també estan farts d’aquest sistema, no se senten representats i fan això”.
Pel que fa al tema concret dels acampats, “no m’han despertat especial curiositat ni interès perquè veig que cíclicament, neixen moviments d’aquest tipus. Fa dos anys estaven contra el Pla Bolonya i ara contra el sistema. La base de la democràcia és respectar les regles del joc. Si no es respecten les regles del joc no hi ha democràcia i si no hi ha democràcia hi ha caos i el caos és la llavor del feixisme. Les regles del joc garanteixen els propis drets. Si es vulneren i s’obre el meló de suprimir les regles, vol dir que qualsevol pot trencar o modificar el joc”.
I segueix: “Quan observo les acampades hi veig diverses coses: primer, una ingenuïtat excessiva que gira en contra de les pròpies idees, des del punt de vista, per exemple, de què significa el poder. El poder és aixecar el telèfon i ordenar que la policia surti al carrer. Això és poder. En segon terme, escolto un debat molt irreal (cancel·lació d’hipoteques, etc.). Això està molt bé, fantàstic, però la qüestió és, com fem el camí per aconseguir-ho? Des del punt de vista ideològic, estan buits de contingut i crec que la manera com s’estan manifestant va a la contra del que realment volen aconseguir. El que volen aconseguir s’assoleix des de l’estudi, des de l’anàlisi rigorosa, des de la profunditat, des del crear comunitat, des del fer àgora. Hi ha un dèficit important en aquesta qüestió i per això sóc benèvolament crític, perquè no estic d’acord amb les formes. Les formes són les que permetran aconseguir l’objectiu. Poden ser uns bons ideòlegs si estudien una mica més del que demostren fer-ho, però són uns mals estrategs i s’ha de ser un bon estrateg per aconseguir els objectius. La segona qüestió, fonamental, és que no són un grup plural. Les prostitutes, per exemple, no estan a la Plaça Catalunya, ni els immigrants, ni els discapacitats, ni els més pobres desheretats de la terra i per tant, un moviment que neix per transformar la societat, però en el qual la societat no hi és representada, ens i els hauria de fer reflexionar. La majoria són nois i noies amb formació universitària, amb cultura, que somien en transformar la societat, però no tenen tots necessàriament experiència d’haver treballat en entorns socials desfavorits, per exemple, i això és vital perquè dóna una experiència i una sensibilitat que si no es té, falta un punt de vista importantíssim. I per tot això crec que no s’arribarà enlloc”.
Veurem.
Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-miquel-angel-essomba-la-base-de-la-democracia-es-respectar-les-regles-del-joc/
