La casa de la il·lustradora Roser Capdevila (Barcelona, 1939) és la casa de les tres bessones i això es pot afirmar en sentit literal perquè la Roser Capdevila és la mare de les tres bessones, tant de les autèntiques l’Helena, l’Anna i la Teresa, que ara ja tenen 40 anys cadascuna, com de les petites bessonetes de dibuixos animats (1, 2, 3, són tres bessones, us durem sols una estona, viatjant al cor dels contes…) que podem veure pel Canal 33, entre altres.
L’atzar i la naturalesa van voler que la Roser Capdevila donés a llum a tres filles bessones que han estat la seva inspiració per tota aquesta sèrie de dibuixos animats i per altres produccions tant o més importants, que es poden veure en distintes cadenes de tot el món. Potser aquesta sigui la faceta més coneguda i popular de la il·lustradora, però la Roser Capdevila, a més, també pot comptar dins la seva extensa producció, amb el goig de ser la dibuixant que va il·luminar els primers llibres de català i en català, amb els quals va estudiar tota una primera generació de nens i nenes que estaven creixent i aprenent en democràcia.
“Quan jo vaig començar a il·lustrar llibres tenia 40 anys”, explica la Roser Capdevila amb un gest de gran tranquil·litat. “Abans havia fet estampats i algunes altres coses i un bon dia em van trucar de l’Editorial Teide dient-me que havien vist uns dibuixos meus i proposant-me que els dibuixés un llibre de text, en un moment en el qual, tot just començaven a fer llibres en català per les primeres classes de català. Bé, els vaig fer la prova, els va agradar i des d’aquell dia ja no vaig parar”.
Somriu i enfila una anècdota que li fa gràcia comentar: “El dia que vaig anar a l’editorial a lliurar aquell primer llibre de text, molt contenta i il·lusionada perquè era el primer llibre de text de la meva vida, vaig sortir de casa amb la intenció de fer diverses coses. Primer vaig anar a l’Editorial Teide i un cop lliurada la feina, me’n vaig anar als jutjats a canviar-me el nom, perquè fins llavors al carnet m’hi constava Rosario però jo em dic Roser. Van fer el canvi de nom sense cap problema i quan arribo a casa, trobo que per la televisió estaven dient que hi havia hagut un cop d’estat. Era el 23-F. Aleshores vaig dir: ai que em tornaran a canviar el nom i em tornaré a dir Rosario!, ai que no faré més llibres en català!…, però per sort no va passar res. Va ser un dia curiós i l’he recordat tota la meva vida. De llibres després, no vaig parar de fer-ne”.
Donació a la Biblioteca de Catalunya
A primers d’aquest any 2011 la Roser Capdevila va fer un pas endavant prenent una decisió important per a ella i també per a la cultura del país: donar tot el seu material original a la Biblioteca Nacional de Catalunya, amb la finalitat que es guardi, es conservi i estigui a l’abast de tothom.
Preguntada per aquest tema, la Roser Capdevila explica: “Ja feia temps que pensava fer alguna cosa amb el meu material, donar-ho tot a algun lloc. D’originals mai n’he venut cap perquè jo trobo que els dibuixos, les il·lustracions, no han d’anar amb un marc i penjats a la paret sinó que el marc de les il·lustracions són els llibres, ja que les il·lustracions tenen una continuïtat perquè expliquen, visualment, una història als nens. Jo tenia tots els dibuixos a casa, empaquetats als altells, armaris i calaixos… Els he anat buscant i recopilant i ara de moment ja tinc gairebé 3000 dibuixos, més tot el material en suport digital”.
Quan pensa en aquests dibuixos creats amb l’ordinador, la Roser Capdevila s’entristeix una mica i comenta: “Penso que és una llàstima que hagués fet aquests dibuixos amb ordinador perquè m’agrada molt més el paper. En tinc moltíssims fets amb ordinador els darrers anys que he treballat”. I segueix reflexionant: “L’ordinador té avantatges però també té la fredor de la màquina. Sobre paper els dibuixos es poden tocar, s’hi veu el traç de la pinzellada, l’aquarel·la, és molt més càlid”.
Sobre el procés que l’ha portat a cedir tot el seu material a la Biblioteca Nacional de Catalunya, la Roser Capdevila explica: “Vaig parlar-ne amb l’aleshores conseller Tresserras, per veure què podia fer amb els meus originals i va ser ell qui em va parlar de la Biblioteca de Catalunya. Allí vaig conèixer a la seva directora, la Dolors Lamarca, qui es va mostrar entusiasmada i em va donar molts ànims perquè donés el pas. Em va ensenyar on ho guardarien tot, en un lloc protegidíssim de la claror perquè els dibuixos es descoloreixen molt fàcilment. Ara ja ho estan arxivant tot i n’estic molt contenta”. Ho diu amb una expressió d’evident satisfacció.
Els contes de Les Tres Bessones
De tota la producció de la Roser Capdevila, els llibres de Les Tres Bessones són els més famosos i en aquest moment, hi ha al mercat una munió de productes que porten com a imatge aquestes tres nenetes: samarretes, gorres, material escolar de tota mena com ara quaderns i porta llapis, per exemple, i un etcètera llarguíssim. “Els llibres de les tres bessones són els més famosos perquè s’han publicat en 35 llengües i a hores d’ara es poden trobar a pràcticament tot el món ”, comenta la Roser Capdevila. “En un primer moment, l’Editorial Planeta va editar les històries en alemany, anglès, francès, italià, castellà, islandès… i la veritat és que van tenir molt d’èxit. Tant és així que un dia, els directius de la productora de televisió Cromosoma, em van venir a veure per dir-me que volien fer dibuixos animats amb les històries de les tres bessones. Semblaven molt convençuts. D’entrada jo els vaig dir que no, perquè calia fer molts dibuixos, però ells em van dir que estigués tranquil·la, que jo només havia de crear els personatges i que la resta de feina era cosa dels guionistes i els animadors. El primer dia que vaig entrar a Cromosoma érem 5 persones i vàrem arribar a ser-ne 200”. L’aposta de Cromosoma va valdre la pena i la sèrie de televisió s’ha emès fins al moment, a 158 països. Ara Cromosoma vol fer una pel·lícula de Les Tres bessones.
Algunes primícies del llargmetratge de Les Tres Bessones
Des de fa uns quants mesos, una sèrie de professionals de la productora Cromosoma estan treballant en la primera pel·lícula de Les Tres Bessones que portarà per nom “La màquina del món”.
“El llargmetratge s’està fent amb dibuixos animats perquè jo no vull 3D. És la tendència actual, però no”, argumenta la Roser Capdevila. “El que m’agrada més del dibuix animat és, precisament, que es veu que és un dibuix. Ho trobo preciós: un dibuix que es mou, molt més que aquesta aproximació a la realitat tan forçada. A mi m’agrada que els personatges es vegin dibuixos i que els fons, es vegi que són dibuixos i això és el que vull per a la pel·lícula”.
La sèrie per a la televisió estava formada per 12 dibuixos per segon però en un llargmetratge caldran 16 dibuixos per segon. “Representa dos anys i mig de feina i tot just estem començant”. Es nota, però, per una lluentor especial en els ulls de la Roser Capdevila quan parla d’aquest projecte, que la idea l’entusiasma i la il·lusiona moltíssim. “L’argument de la pel·lícula gira al voltant d’una màquina que ens hem inventat que hi ha al centre de la Terra. En aquest centre hi viu una família que es diuen Palanca i que tenen un fill. Doncs bé, el fill dels Palanca surt a l’exterior perquè cada dia va a l’escola, la mateixa escola a la que van les bessones. Un dia les bessones li demanen on viu i ell respon que al centre de la terra. De moment les nenes no se’l creuen però un dia el segueixen i veuen que al monument de la plaça hi ha una porteta a través de la qual, el nen Palanca entra i va baixant fins al centre de la terra. Les bessones el segueixen i descobreixen tot de coses, per exemple, que hi ha una caldera que fa els volcans, uns ventiladors que fan els vents… Comencen a tocar màquines i ho “destoruten” tot, fins al punt que a Groenlàndia comença a fer una calor espantosa, que al desert hi fa un fred que pela. En definitiva, que posen el món de panxa enlaire i de tot plegat en surt una gran aventura”.
Un compromís amb tota una generació
La sèrie de Les Tres Bessones va néixer l’any 1994 i per tant, fa 26 anys que roda pel món, alimentant la imaginació i divertint, als membres de tota una generació. “Quin compromís!”, exclama la Roser Capdevila, conscient del repte i de la responsabilitat. “A la productora Cromosoma s’ha lluitat per fer un producte digne i cuidat, sobretot pel que fa als continguts. Jo sempre he anat repetint que a més d’educatiu i d’instructiu, ha de ser divertit, ha de contenir una diversió sana i no es pot fer qualsevol cosa. No és cert que per als nens valgui qualsevol cosa”. Ara es posa seriosa i reflexionant, comenta: “Les televisions compren a les productores qualsevol cosa que els ompli espais pels nens i jo això ho trobo gravíssim perquè és precisament aquí, on els nens comencen a ser els homes del futur i és molt important donar-els-hi un entreteniment sa. Els nens són esponges i ho enganxen tot. Es posen davant el televisor més del que s’hi haurien de posar perquè massa sovint, les famílies tampoc no tenen un control. Jo sempre dic que cal ensenyar als nens a apagar el televisor, però és que els pares sovint tampoc en saben. Hi ha cases que al matí, quan s’aixequen, ja l’engeguen i el televisor està engegat fins que se’n van a dormir. El nen es queda davant la pantalla veient de tot. Veu les notícies amb morts, guerres, atemptats. Jo penso que cal protegir al nen de la morralla que de vegades se’ls dona”.
Programes infantils educatius i divertits
L’acceptació per part del públic, gran i petit, de Les Tres Bessones és evident i per això, han aconseguit un gran èxit. “No crec que hi hagi cap secret”, comenta la Roser Capdevila. “Vàrem aparèixer al mercat de la televisió en un moment en el qual, hi havia una manca de nenes heroïnes. Jo he d’agrair a Cromosoma el fet que apostessin per mi, perquè jo no volia. Hi van insistir molt fins que vaig dir que sí i he estat 10 anys treballant a Cromosoma a jornada completa. La primera sorpresa sóc jo”.
Una de les gràcies de Les Tres Bessones, a banda de les nenes en sí i dels altres personatges que les acompanyen, com la imperdible Bruixa Avorrida amb el seu mussol, és que les aventures que van vivint, passen en una ubicació molt familiar. “És cert”, afirma la Roser Capdevila. “Als meus dibuixos s’hi pot veure el paisatge quotidià i conegut, perquè les històries passen aquí. Fins i tot la Ventafocs, que va s’escapa amb moto, té de fons les muntanyes de Montserrat. També hem fet el Timbaler del Bruc, Sant Jordi, Gaudí, històries d’aquí i per tant, es veu Barcelona i Catalunya, la nostra ciutat i el nostre país. Això ha arribat arreu i ho han entès els nens de la Xina, del Canadà, de Bolívia, de l’Àfrica, dels països àrabs, de tot el món. Llavors penses, com és això? Doncs perquè els nens són nens a tot arreu. Reconec que no he hagut de fer massa esforç per transmetre l’ambient en el que jo visc”. Les Tres Bessones també tenen la seva pàgina web: http://www.lestresbessones.com.
Les històries de Les Tres Bessones: un treball d’equip
En el procés creatiu dels 104 capítols dels quals es composa la sèrie de Les Tres Bessones hi intervé molta gent “gairebé un exèrcit”, rebla la Roser Capdevila. “Els guionistes estableixen la història, el director d’animació, els animadors, els que fan el muntatge… Cal tenir present que un cop estan fets els dibuixos a llapis, els dotze dibuixos per segon, s’escanegen dibuix per dibuix i llavors cal pintar-los amb l’ordinador. Un cop fet tot això hi intervenen els muntadors, els encarregats dels efectes especials i després, la música i les veus són el 50% de l’èxit o del fracàs de tot aquest treball d’equip”.
Tot i que la Roser Capdevila reconeix i admira totes i cadascuna de les feines dels professionals que intervenen en els capítols de Les Tres Bessones, destaca la feina de guionatge del Francesc Orteu, l’Albert Vinyoli i el Joan Sol. Els guionistes del llargmetratge són el Cesc Gay, el Francesc Orteu i l’Anna Manso.
La Roser Capdevila pren el guió de la pel·lícula entre les seves mans. Al llarg d’un nombre considerable de pàgines, probablement més de dues-centes vist així a cop d’ull, la Roser hi va fent dibuixos d’acord amb el text que hi han imprès els guionistes. De moment són només esborranys, idees, imatges que li suggereix el que llegeix, que s’acompanyen d’algunes anotacions: botiga de paraigües, llit de molles, cadira “cutre” per a l’avi Palanca, monument a la plaça, el gosset Eines. Caldrà esperar aquests dos anys i mig de feina que espera a l’equip de Cromosoma, per veure aquesta aventura de Les Tres Bessones a la pantalla gran.
“Si no hagués tingut tres nenes, probablement no se m’hauria acudit la idea de fer dibuixos amb Les Tres Bessones i hauria fet altres coses”, reflexiona la Roser Capdevila. Tanmateix, la seva feina ha anat més enllà de les aventures de les tres nenes, tal i com ella mateixa explica: “He fet altres col·leccions: al Japó he dibuixat les històries d’una girafa del zoo de Barcelona que es diu Palmira; a França he fet tota una sèrie, de la que també s’han fet dibuixos animats, de Sambarbe le Pirate, del qual hi ha una cinquantena llarga de capítols. De Les Tres Bessones se n’han fet 104 capítols i és una de les sèries més llargues d’Europa de mitja hora per capítol”.
El món de la Roser Capdevila
Hi ha una faceta artística de la Roser Capdevila que no és gens coneguda pel públic en general: la seva passió pels cartrons i afirma que el seu món és de cartró. “El meu món és feliç, molt feliç, ple de color groc, que per a mi és el color que dóna més llum. Té tots els colors, però el groc sobresurt, és un món de rialles i de felicitat. Jo em diverteixo molt, sobretot fent coses que no es veuen, com per exemple, m’encanta reciclar cartrons. Amb ells faig tota una sèrie de teatrins amb capses de sabates. Tinc una orquestra de cartró de mida natural. Vaig començar amb un conjunt de cambra però he anat ampliant i ara ja té tres violins, un violoncel, clarinets, flauta, un clavicèmbal i un piano vertical, tot fet amb caixes de cartró. Fa tres anys vaig fer una exposició dels meus cartrons al Raval i per a mi, ha estat la millor. La vaig fer en una sala que es diu Pa’tothom, que era un forn de pa i ara és una sala d’exposicions. Al darrera hi ha una escola de teatre on assisteixen alumnes de totes les races, una gent molt maca. Allí vaig fer una exposició dels meus cartrons, perquè he fet cuinetes, estacions de tren, vestits de bisbe, maletes, tota una munió de coses curioses. Ho he fet sobretot, per divertir-me, però també per divertir els altres”.
Així és. La Roser Capdevila és una dona entranyable, mereixedora de la quantitat de premis i reconeixements que li han estat atorgats al llarg de la seva carrera, com el Premi Nacional de l’audiovisual del Departament de Cultura de la Generalitat el 1999, la Medalla Francesc Macià del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya el 2002, la Creu de Sant Jordi el 2004, la Medalla d’Or de la Ciutat al mèrit artístic el 2006 i encara d’altres, que té penjats d’un medaller que ella mateixa es va fer i que demostra el seu increïble sentit de l’humor. Que sigui per molts anys i amb molts futurs èxits.
L’atzar i la naturalesa van voler que la Roser Capdevila donés a llum a tres filles bessones que han estat la seva inspiració per tota aquesta sèrie de dibuixos animats i per altres produccions tant o més importants, que es poden veure en distintes cadenes de tot el món. Potser aquesta sigui la faceta més coneguda i popular de la il·lustradora, però la Roser Capdevila, a més, també pot comptar dins la seva extensa producció, amb el goig de ser la dibuixant que va il·luminar els primers llibres de català i en català, amb els quals va estudiar tota una primera generació de nens i nenes que estaven creixent i aprenent en democràcia.
“Quan jo vaig començar a il·lustrar llibres tenia 40 anys”, explica la Roser Capdevila amb un gest de gran tranquil·litat. “Abans havia fet estampats i algunes altres coses i un bon dia em van trucar de l’Editorial Teide dient-me que havien vist uns dibuixos meus i proposant-me que els dibuixés un llibre de text, en un moment en el qual, tot just començaven a fer llibres en català per les primeres classes de català. Bé, els vaig fer la prova, els va agradar i des d’aquell dia ja no vaig parar”.
Somriu i enfila una anècdota que li fa gràcia comentar: “El dia que vaig anar a l’editorial a lliurar aquell primer llibre de text, molt contenta i il·lusionada perquè era el primer llibre de text de la meva vida, vaig sortir de casa amb la intenció de fer diverses coses. Primer vaig anar a l’Editorial Teide i un cop lliurada la feina, me’n vaig anar als jutjats a canviar-me el nom, perquè fins llavors al carnet m’hi constava Rosario però jo em dic Roser. Van fer el canvi de nom sense cap problema i quan arribo a casa, trobo que per la televisió estaven dient que hi havia hagut un cop d’estat. Era el 23-F. Aleshores vaig dir: ai que em tornaran a canviar el nom i em tornaré a dir Rosario!, ai que no faré més llibres en català!…, però per sort no va passar res. Va ser un dia curiós i l’he recordat tota la meva vida. De llibres després, no vaig parar de fer-ne”.
Donació a la Biblioteca de Catalunya
A primers d’aquest any 2011 la Roser Capdevila va fer un pas endavant prenent una decisió important per a ella i també per a la cultura del país: donar tot el seu material original a la Biblioteca Nacional de Catalunya, amb la finalitat que es guardi, es conservi i estigui a l’abast de tothom.
Preguntada per aquest tema, la Roser Capdevila explica: “Ja feia temps que pensava fer alguna cosa amb el meu material, donar-ho tot a algun lloc. D’originals mai n’he venut cap perquè jo trobo que els dibuixos, les il·lustracions, no han d’anar amb un marc i penjats a la paret sinó que el marc de les il·lustracions són els llibres, ja que les il·lustracions tenen una continuïtat perquè expliquen, visualment, una història als nens. Jo tenia tots els dibuixos a casa, empaquetats als altells, armaris i calaixos… Els he anat buscant i recopilant i ara de moment ja tinc gairebé 3000 dibuixos, més tot el material en suport digital”.
Quan pensa en aquests dibuixos creats amb l’ordinador, la Roser Capdevila s’entristeix una mica i comenta: “Penso que és una llàstima que hagués fet aquests dibuixos amb ordinador perquè m’agrada molt més el paper. En tinc moltíssims fets amb ordinador els darrers anys que he treballat”. I segueix reflexionant: “L’ordinador té avantatges però també té la fredor de la màquina. Sobre paper els dibuixos es poden tocar, s’hi veu el traç de la pinzellada, l’aquarel·la, és molt més càlid”.
Sobre el procés que l’ha portat a cedir tot el seu material a la Biblioteca Nacional de Catalunya, la Roser Capdevila explica: “Vaig parlar-ne amb l’aleshores conseller Tresserras, per veure què podia fer amb els meus originals i va ser ell qui em va parlar de la Biblioteca de Catalunya. Allí vaig conèixer a la seva directora, la Dolors Lamarca, qui es va mostrar entusiasmada i em va donar molts ànims perquè donés el pas. Em va ensenyar on ho guardarien tot, en un lloc protegidíssim de la claror perquè els dibuixos es descoloreixen molt fàcilment. Ara ja ho estan arxivant tot i n’estic molt contenta”. Ho diu amb una expressió d’evident satisfacció.
Els contes de Les Tres Bessones
De tota la producció de la Roser Capdevila, els llibres de Les Tres Bessones són els més famosos i en aquest moment, hi ha al mercat una munió de productes que porten com a imatge aquestes tres nenetes: samarretes, gorres, material escolar de tota mena com ara quaderns i porta llapis, per exemple, i un etcètera llarguíssim. “Els llibres de les tres bessones són els més famosos perquè s’han publicat en 35 llengües i a hores d’ara es poden trobar a pràcticament tot el món ”, comenta la Roser Capdevila. “En un primer moment, l’Editorial Planeta va editar les històries en alemany, anglès, francès, italià, castellà, islandès… i la veritat és que van tenir molt d’èxit. Tant és així que un dia, els directius de la productora de televisió Cromosoma, em van venir a veure per dir-me que volien fer dibuixos animats amb les històries de les tres bessones. Semblaven molt convençuts. D’entrada jo els vaig dir que no, perquè calia fer molts dibuixos, però ells em van dir que estigués tranquil·la, que jo només havia de crear els personatges i que la resta de feina era cosa dels guionistes i els animadors. El primer dia que vaig entrar a Cromosoma érem 5 persones i vàrem arribar a ser-ne 200”. L’aposta de Cromosoma va valdre la pena i la sèrie de televisió s’ha emès fins al moment, a 158 països. Ara Cromosoma vol fer una pel·lícula de Les Tres bessones.
Algunes primícies del llargmetratge de Les Tres Bessones
Des de fa uns quants mesos, una sèrie de professionals de la productora Cromosoma estan treballant en la primera pel·lícula de Les Tres Bessones que portarà per nom “La màquina del món”.
“El llargmetratge s’està fent amb dibuixos animats perquè jo no vull 3D. És la tendència actual, però no”, argumenta la Roser Capdevila. “El que m’agrada més del dibuix animat és, precisament, que es veu que és un dibuix. Ho trobo preciós: un dibuix que es mou, molt més que aquesta aproximació a la realitat tan forçada. A mi m’agrada que els personatges es vegin dibuixos i que els fons, es vegi que són dibuixos i això és el que vull per a la pel·lícula”.
La sèrie per a la televisió estava formada per 12 dibuixos per segon però en un llargmetratge caldran 16 dibuixos per segon. “Representa dos anys i mig de feina i tot just estem començant”. Es nota, però, per una lluentor especial en els ulls de la Roser Capdevila quan parla d’aquest projecte, que la idea l’entusiasma i la il·lusiona moltíssim. “L’argument de la pel·lícula gira al voltant d’una màquina que ens hem inventat que hi ha al centre de la Terra. En aquest centre hi viu una família que es diuen Palanca i que tenen un fill. Doncs bé, el fill dels Palanca surt a l’exterior perquè cada dia va a l’escola, la mateixa escola a la que van les bessones. Un dia les bessones li demanen on viu i ell respon que al centre de la terra. De moment les nenes no se’l creuen però un dia el segueixen i veuen que al monument de la plaça hi ha una porteta a través de la qual, el nen Palanca entra i va baixant fins al centre de la terra. Les bessones el segueixen i descobreixen tot de coses, per exemple, que hi ha una caldera que fa els volcans, uns ventiladors que fan els vents… Comencen a tocar màquines i ho “destoruten” tot, fins al punt que a Groenlàndia comença a fer una calor espantosa, que al desert hi fa un fred que pela. En definitiva, que posen el món de panxa enlaire i de tot plegat en surt una gran aventura”.
Un compromís amb tota una generació
La sèrie de Les Tres Bessones va néixer l’any 1994 i per tant, fa 26 anys que roda pel món, alimentant la imaginació i divertint, als membres de tota una generació. “Quin compromís!”, exclama la Roser Capdevila, conscient del repte i de la responsabilitat. “A la productora Cromosoma s’ha lluitat per fer un producte digne i cuidat, sobretot pel que fa als continguts. Jo sempre he anat repetint que a més d’educatiu i d’instructiu, ha de ser divertit, ha de contenir una diversió sana i no es pot fer qualsevol cosa. No és cert que per als nens valgui qualsevol cosa”. Ara es posa seriosa i reflexionant, comenta: “Les televisions compren a les productores qualsevol cosa que els ompli espais pels nens i jo això ho trobo gravíssim perquè és precisament aquí, on els nens comencen a ser els homes del futur i és molt important donar-els-hi un entreteniment sa. Els nens són esponges i ho enganxen tot. Es posen davant el televisor més del que s’hi haurien de posar perquè massa sovint, les famílies tampoc no tenen un control. Jo sempre dic que cal ensenyar als nens a apagar el televisor, però és que els pares sovint tampoc en saben. Hi ha cases que al matí, quan s’aixequen, ja l’engeguen i el televisor està engegat fins que se’n van a dormir. El nen es queda davant la pantalla veient de tot. Veu les notícies amb morts, guerres, atemptats. Jo penso que cal protegir al nen de la morralla que de vegades se’ls dona”.
Programes infantils educatius i divertits
L’acceptació per part del públic, gran i petit, de Les Tres Bessones és evident i per això, han aconseguit un gran èxit. “No crec que hi hagi cap secret”, comenta la Roser Capdevila. “Vàrem aparèixer al mercat de la televisió en un moment en el qual, hi havia una manca de nenes heroïnes. Jo he d’agrair a Cromosoma el fet que apostessin per mi, perquè jo no volia. Hi van insistir molt fins que vaig dir que sí i he estat 10 anys treballant a Cromosoma a jornada completa. La primera sorpresa sóc jo”.
Una de les gràcies de Les Tres Bessones, a banda de les nenes en sí i dels altres personatges que les acompanyen, com la imperdible Bruixa Avorrida amb el seu mussol, és que les aventures que van vivint, passen en una ubicació molt familiar. “És cert”, afirma la Roser Capdevila. “Als meus dibuixos s’hi pot veure el paisatge quotidià i conegut, perquè les històries passen aquí. Fins i tot la Ventafocs, que va s’escapa amb moto, té de fons les muntanyes de Montserrat. També hem fet el Timbaler del Bruc, Sant Jordi, Gaudí, històries d’aquí i per tant, es veu Barcelona i Catalunya, la nostra ciutat i el nostre país. Això ha arribat arreu i ho han entès els nens de la Xina, del Canadà, de Bolívia, de l’Àfrica, dels països àrabs, de tot el món. Llavors penses, com és això? Doncs perquè els nens són nens a tot arreu. Reconec que no he hagut de fer massa esforç per transmetre l’ambient en el que jo visc”. Les Tres Bessones també tenen la seva pàgina web: http://www.lestresbessones.com.
Les històries de Les Tres Bessones: un treball d’equip
En el procés creatiu dels 104 capítols dels quals es composa la sèrie de Les Tres Bessones hi intervé molta gent “gairebé un exèrcit”, rebla la Roser Capdevila. “Els guionistes estableixen la història, el director d’animació, els animadors, els que fan el muntatge… Cal tenir present que un cop estan fets els dibuixos a llapis, els dotze dibuixos per segon, s’escanegen dibuix per dibuix i llavors cal pintar-los amb l’ordinador. Un cop fet tot això hi intervenen els muntadors, els encarregats dels efectes especials i després, la música i les veus són el 50% de l’èxit o del fracàs de tot aquest treball d’equip”.
Tot i que la Roser Capdevila reconeix i admira totes i cadascuna de les feines dels professionals que intervenen en els capítols de Les Tres Bessones, destaca la feina de guionatge del Francesc Orteu, l’Albert Vinyoli i el Joan Sol. Els guionistes del llargmetratge són el Cesc Gay, el Francesc Orteu i l’Anna Manso.
La Roser Capdevila pren el guió de la pel·lícula entre les seves mans. Al llarg d’un nombre considerable de pàgines, probablement més de dues-centes vist així a cop d’ull, la Roser hi va fent dibuixos d’acord amb el text que hi han imprès els guionistes. De moment són només esborranys, idees, imatges que li suggereix el que llegeix, que s’acompanyen d’algunes anotacions: botiga de paraigües, llit de molles, cadira “cutre” per a l’avi Palanca, monument a la plaça, el gosset Eines. Caldrà esperar aquests dos anys i mig de feina que espera a l’equip de Cromosoma, per veure aquesta aventura de Les Tres Bessones a la pantalla gran.
“Si no hagués tingut tres nenes, probablement no se m’hauria acudit la idea de fer dibuixos amb Les Tres Bessones i hauria fet altres coses”, reflexiona la Roser Capdevila. Tanmateix, la seva feina ha anat més enllà de les aventures de les tres nenes, tal i com ella mateixa explica: “He fet altres col·leccions: al Japó he dibuixat les històries d’una girafa del zoo de Barcelona que es diu Palmira; a França he fet tota una sèrie, de la que també s’han fet dibuixos animats, de Sambarbe le Pirate, del qual hi ha una cinquantena llarga de capítols. De Les Tres Bessones se n’han fet 104 capítols i és una de les sèries més llargues d’Europa de mitja hora per capítol”.
El món de la Roser Capdevila
Hi ha una faceta artística de la Roser Capdevila que no és gens coneguda pel públic en general: la seva passió pels cartrons i afirma que el seu món és de cartró. “El meu món és feliç, molt feliç, ple de color groc, que per a mi és el color que dóna més llum. Té tots els colors, però el groc sobresurt, és un món de rialles i de felicitat. Jo em diverteixo molt, sobretot fent coses que no es veuen, com per exemple, m’encanta reciclar cartrons. Amb ells faig tota una sèrie de teatrins amb capses de sabates. Tinc una orquestra de cartró de mida natural. Vaig començar amb un conjunt de cambra però he anat ampliant i ara ja té tres violins, un violoncel, clarinets, flauta, un clavicèmbal i un piano vertical, tot fet amb caixes de cartró. Fa tres anys vaig fer una exposició dels meus cartrons al Raval i per a mi, ha estat la millor. La vaig fer en una sala que es diu Pa’tothom, que era un forn de pa i ara és una sala d’exposicions. Al darrera hi ha una escola de teatre on assisteixen alumnes de totes les races, una gent molt maca. Allí vaig fer una exposició dels meus cartrons, perquè he fet cuinetes, estacions de tren, vestits de bisbe, maletes, tota una munió de coses curioses. Ho he fet sobretot, per divertir-me, però també per divertir els altres”.
Així és. La Roser Capdevila és una dona entranyable, mereixedora de la quantitat de premis i reconeixements que li han estat atorgats al llarg de la seva carrera, com el Premi Nacional de l’audiovisual del Departament de Cultura de la Generalitat el 1999, la Medalla Francesc Macià del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya el 2002, la Creu de Sant Jordi el 2004, la Medalla d’Or de la Ciutat al mèrit artístic el 2006 i encara d’altres, que té penjats d’un medaller que ella mateixa es va fer i que demostra el seu increïble sentit de l’humor. Que sigui per molts anys i amb molts futurs èxits.
