Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-pere-arquillue-som-un-pais-amb-un-gran-fracas-cultural-i-es-una-llastima/
Les cortines que tanquen l’escenari es descorren i apareixen al mig de l’escenari tres personatges, dos homes i una dona. Parlen entre ells com si estessin sols i el públic encara estarà uns moments abans de saber qui són, què fan i en quina circumstància es troben. El misteri, però, es desvetlla aviat i els noms dels personatges, encarnats per dos actors i una actriu de primeríssima categoria, són descoberts finalment. Es tracta de Niels Bohr, al qual dóna vida Lluís Marco, la seva ajudant i muller Margrethe Bohr, que interpreta Rosa Renom i finalment, Werner Heisenberg al qual dóna vida Pere Arquillué.
L’escenografia és summament senzilla: només una tarima de la qual aniran sorgint, com per art de màgia, cadires i taules i un joc de llums que reforça l’acció. Aquesta es produeix en un lloc indeterminat en el temps i en l’espai, perquè els personatges, basats en persones reals que van viure al segle XX, expliquen què va passar entre ells, un cop ja són morts. Senyores i senyors, silenci, perquè s’inicia Copenhaguen.
“Copenhaguen” és una obra escrita l’any 1998 per Michael Frayn, (el mateix autor que va escriure la conegudíssima “Per davant i pel darrera”) i per això, d’entrada, podria semblar que el que ha escrit és un tipus d’obra com aquella, una comèdia, i no”, explica l’actor Pere Arquillué, tot just uns tres quarts d’hora abans de començar la representació al Teatre Metropol de Tarragona.
“Aquesta és una obra, amb una fusteria molt elaborada, que tracta de la trobada de dos científics, en Niels Bohr i el Wermer Heisenberg, dos científics que van exercir entre els anys 20 i 50”. I segueix explicant: “L’obra se situa en un moment molt clau, a l’any 1941, quan els dos científics van tenir una trobada a la ciutat de Copenhaguen i en la qual, ningú sap què es van dir. Després d’aquella conversa, Heisenberg va tornar a Alemanya i Bohr, al cap d’un parell d’anys, es va exiliar als Estats Units. Els aliats van aconseguir la bomba atòmica i els alemanys, no. A partir d’aquesta anècdota, que no és una anècdota sinó un fet real, Frayn agafa tot el que pugui haver-hi d’ètica i de moral al darrera d’aquesta trobada i parla sobre ciència i el que suposen els avenços tecnològics d’avui dia”.
La fusteria que comenta Pere Arquillué al voltant de Copenhaguen està basada, sobretot, en una estructura del teatre dins el teatre en alguns moments. Explica Arquillué: “Els personatges fan una mena d’esborranys del que va passar aquell 1941 i en els seus 10 minuts de trobada. L’autor, Frayn es pregunta a què va portar tot allò, quines van ser les causes i quines les conclusions de la seva trobada. El resultat de tot plegat és una obra molt dialèctica en la que es parla molt de ciència però també d’amistat, de l’ètica dins i fora de la ciència… És una obra molt discursiva i interessant”.
El personatge que Pere Arquillué interpreta a “Copenhaguen” és el del matemàtic i físic alemany Werner Heisenberg (1901-1976) “El meu personatge, Heisenberg, té una relació paterno-filial amb Bohr, des que el 1924 tenen una primera trobada en la que Bohr li fa una mica de pare espiritual. Tant l’un com l’altre van acabar rebent el Premi Nobel perquè tots dos van fer grans avenços en l’estudi de la fissió nuclear i la teoria quàntica”.
L’acceptació del públic de Copenhaguen
“Copenhaguen té moltes dades, però també té un punt teatral molt important, amb moments molt emotius entre ells dos, aquesta relació paterno-filial. Frayn juga amb tots aquests elements”, explica Pere Arquillué. De fet, l’entrena de l’obra l’any 1998 no va passar pas desapercebuda ni entre la comunitat científica ni entre el públic en general. En aquest sentit, Arquillué comenta: “A partir del moment en què es va estrenar aquesta obra, tant la família de Heisenberg com la de Bohr van treure a la llum noves dades, nous papers, algunes cartes que ells dos es van escriure. Ha sigut una obra molt polèmica i fins i encara avui, algunes societats científiques en fan representacions i debats. De fet, el mateix Frayn va dir que si ara l’hagués de tornar a escriure, probablement canviaria alguna cosa”.
“Copenhaguen” no és text fàcil i el seu seguiment per part del públic obliga als espectadors a prestar una atenció imprescindible. Així mateix ho argumenta Pere Arquillué: “Sí que té un punt on el públic ha d’estar atent, que obliga als espectadors a estar molt actius, perquè s’hi donen moltes dades i també molt joc teatral, fins al punt que arriba moment en el que no se sap si els personatges estan als llims o estan realment a l’any 41 i això també dóna la satisfacció de gaudir d’un joc teatral molt brillant. El director del muntatge, Ramon Simó, ha puntualitzat molt i li ha interessat molt el tema científic, però els actors ens hem inclinat més cap l’aspecte emotiu i penso que la barreja és bona”.
Primer amor
Fa pocs mesos, el públic tarragoní vam poder veure i gaudir d’Arquillué en l’altra obra que està portant a terme: “Primer amor”. En aquest monòleg de Samuel Beckett (Dublín 1906, París 1989), Pere Arquillué dóna vida a un personatge estrany, que explica una història duríssima molt més propera al desamor i a la deixadesa amatòria que no pas al vincle que l’uneix a una dona amb la qual, que té una relació tan estranya com ell mateix. En aquesta ocasió, a l’escenari només hi ha un banc de marbre, al damunt del qual penja un cel fluorescent que il·lumina la penombra somorta que acompanya a Arquillué tota l’hora que està el personatge explicant al públic la seva història. Preguntat per aquesta qüestió, Pere Arquillué somriu i comenta: “No sé si aquell personatge està o no mort. En tot cas, ell no ho diu en cap moment. Parla molt de tombes però no ens aclareixen en cap moment el seu estat vital”.
“Primer amor” és una obra arriscada però de la qual, Arquillué comenta que n’està obtenint grans satisfaccions. “És cert”, confessa amb posat de nen dolent. “A més, és una obra amb la que vam intentar alguna cosa nova, perquè té un punt de risc, amb un text molt potent de Samuel Beckett, en la que buscàvem poder ensenyar una faceta meva una mica diferent. És una obra per la qual m’han donat molts premis, entre ells premi Nacional de Cultura de teatre i que ha donat uns resultats increïbles. Jo sabia que era un text dur, contundent. La posada en escena és molt asèptica, neta i té un punt de fredor important. Aquí ens hi va ajudar molt l’Àlex Oller de la Fura dels Baus. L’Àlex està acostumat a fer macromuntatges per 76 actors i 1000 més de cor i per a ell va ser un repte muntar una escenografia per un home sol, amb una cadira i una bombeta. La cadira i la bombeta es van convertir en un cel blanc i un banc. Ha estat un muntatge apassionant amb la co-direcció d’en Miguel Gorri i un treball molt, molt xulo. Jo sabia que el text tenia sentit de l’humor, que era molt dur però alhora també, que tenia una part molt tendra, però no em pensava que anés tan bé”.
Especialista en personatges estranys
En aquest moment els espectadors de TV3 que segueixen “La Riera” poden veure al Pere Arquillué en el seu personatge de Claudi, un empresari immobiliari fatxenda, mafiós, sense massa escrúpols, que no s’atura per aconseguir el que vol pel que fa als negocis, però que al mateix temps, també té una part tendra i fins i tot innocent en alguns aspectes. Anteriorment, el públic també el vam poder veure fent de Tomàs Fuster a “Mar de Fons”, un altre personatge assedegat de poder però amb poques possibilitats per aconseguir-lo. Es pot dir, doncs, que els personatges que Pere Arquillué interpreta, sobretot per la televisió, acostumen a ser estranys i fora del normal? “Vaig començar fent personatges molt naïf, molt galants: el Pere Màrtir, l’Arnau, personatges molt blancs, però a mesura que m’he anat fent gran, els personatges que em donen han anat canviant, s’han anat com complicant i més cap aquí, amb personatges més complexos, torturats i mal parits, que també són molt divertits i brillants d’interpretar perquè els passen moltes coses. A la gent els agraden molt perquè tenen aquest punt de cabronets. Per exemple ara, el Claudi que estic fent a “La Riera”, fa coses que de vegades, a la gent li agradaria fer, sortir per “peteneres”, amb sortides que la gent normal no podem fer i jo tampoc. En canvi, la ficció ho permet”.
Com a actor molt versàtil i que es troba bé en diferents registres, Arquillué comenta amb un punt d’indiferència, que tant li és interpretar un personatge amb un caràcter o amb un altre “sempre que el material sigui bo”. I rebla: “al teatre hi ha d’haver un substrat literari de més qualitat i que demana anar més al fons. Si els personatges són d’autors contrastats ja ni en parlem, però fins i tot en autors novells, si tenen els personatges tenen una certa profunditat, normalment m’hi trobo bé. Sóc un home amb capacitat de registres diferents. Darrerament em tornen a donar una comèdia. N’havia fet molta de comèdia, però de seguida em van donar personatges més tràgics i dramàtics. De tota manera, amb personatges més comediants també m’ho passo bé”.
Un actor que no para
Tot i que ell mateix reconeix que en alguna ocasió la seva vocació pel treball s’ha vist qüestionada i se li ha adjudicat la fama de gandul (somriu amable mentre ho explica), Pere Arquillué és un actor que enfila un muntatge amb un altre i que, de fet, no para. Ell mateix explica: “Vivim en un país en el que és difícil combinar treballs alhora i sovint és necessari perquè el teatre no està exactament ben pagat. Jo vinc d’aquesta tradició fins que un bon dia, sortint amb el Lliure, 4 anys per tota Europa, des de Sant Petesburg fins a Cadis, vaig estar una setmana a Berlín i vaig conèixer una manera nova de fer, un teatre de repertori realment valent, amb uns actors que estan treballant en 7, 8 o 9 peces de repertori i això va fer que m’adonés que el ventall pot ser més ample i que per créixer, cal eixamplar horitzons. Així, al mateix Lliure portàvem 5 peces de repertori, en català i en castellà alhora. Peces com el Juli Cèsar on deia 800 versos, l’Otel·lo, on tenia 1200 versos o el Ricard III, on en tenia 1450 més. Això volia dir que interpretàvem el Ricard III avui aquí, demà el Juli Cèsar a Reus i demà passat, Santa Joana dels escorxadors a Berlín. Això dóna una visió, una actitud i un entrenament molt importants”.
Un home tranquil, serè… i supersticiós
Pere Arquillué mostra un aspecte tranquil mentre parla, gesticula amb posat decidit, somriu, es pentina inconscientment el serrell, força llarg i que li cau una mica sobre els ulls i sobretot i especialment, mira directament i netament als ulls. Està serè i mira cap al futur. “No em puc queixar”, reflexiona, “estic bé, tinc feina… Tot i amb això, no m’agrada gaire dir-ho, perquè sóc supersticiós. Ara no tant perquè amb els anys m’he anat calmant, però de jove n’era molt”. Ell mateix busca una raó per la seva mania: “En aquesta feina es necessiten bàsicament dues coses: salut i coratge, molt coratge per fer-la. Si no, és impossible fer-la cada dia davant de 400 o 500 persones i de vegades es passa por. Llavors la gent que passem por a la feina som gent supersticiosa. Per exemple, jo entro sempre amb el peu dret a l’escenari, sempre, sempre (ho recalca). No trobo malament que la gent tingui supersticions, en contra d’aquesta asèpsia en què tot ha de ser tan raonable. Per a mi el teatre encara té un punt de màgia important i coses com aquesta fan que la màgia continuï”.
Un teatre amb retallades
Estem vivint una època complicada en tots els àmbits socials, en els quals, les retallades pressupostàries estan a l’ordre del dia. El teatre i la resta d’aspectes culturals no n’han quedat al marge. Pere Arquillué es posa seriós quan tracta aquesta qüestió: “El teatre se n’ha ressentit molt i més que se’n ressentirà. El problema de la cultura en aquest país no està en les retallades que hi pugui haver ara, sinó en que quan les coses han anat bé, la cultura no s’ha atiat mai. Ara només s’allarga la suma de fracassos”. I segueix expressant-se durament: “Som un país amb un gran fracàs cultural i és una llàstima, perquè una de les eines bàsiques per l’ànima d’un país és la cultura. Però la cultura demana un esforç a temps relatiu i no dóna resultats immediats, de manera que s’ha anat practicant una certa deixadesa arrossegada perquè llastimosament, això no s’acaba d’entendre. Per a mi el problema continua sent el mateix: no hi ha una visió de fons en el que la cultura sigui valorada en la seva justa mesura. No hi és”.
I aquesta situació, com es podria solucionar?
“És molt complex i jo no sóc gestor”, explica Arquillué, “però hi ha coses que es veuen molt clares. Cal greixar la maquinària, no només des del punt de vista només de les infrastructures, sinó des del punt de vista humà. La cultura està més a prop de l’educació que no pas de les autopistes, per exemple, i en canvi, des de fa uns anys hem tirat més pel cantó de les autopistes. Cada poble de 1000 o 1500 habitants té un auditori o un teatre, que està molt bé, però no és només això. Si féssim aquest símil, em sembla que tocaria anar més cap a l’educació del que es va ara. Apostar pels creadors d’una manera valenta i buscar la manera que la societat i la cultura s’acostin el màxim possible, perquè encara hi ha barreres que impedeixen arribar. És un tema complex perquè arrosseguem un dèficit important d’anys, però jo penso que cal començar per la base, per exemple, amb els nens i nenes de les escoles, començar des d’aquí i intentar fer fruitar aquest àmbit. Cal canviar la distància, l’actitud i que la política hi prengui una part activa i se’n preocupi”.
Un dia normal al món del Pere Arquillué
La immensa majoria de vegades les persones vivim i distribuïm el nostre temps d’acord amb les hores i sobretot els horaris, que dediquem a la feina. Una feina d’actor com la de Pere Arquillué fa que ell hagi de canviar completament el que es podria definir com uns horaris “normals”. Pere Arquillué explica en aquest sentit: “Normalment m’aixeco al matí i me’n vaig a treballar. Si aquell dia no em toca treballar aprofito per estar a casa i estudiar, llegir o fer qualsevol altra cosa. Als rodatges de La Riera hi vaig 2 o 3 cops per setmana, depèn. A la tarda, si tinc alguna obra en funcionament, assajo i al vespre si tinc funció vaig allà on toqui. L’horari de feina és anàrquic i ja fa molts anys que he esborrat el concepte cap de setmana. El temps per a mi és lineal perquè treballo sempre els caps de setmana i tinc els dilluns com els dies més probablement festius. També tinc les vacances al febrer o al març. El meu horari està capgirat, però ja m’està bé”.
Si el Pere Arquillué hagués de fer un dibuix del seu món particular, aquest tindria forma circular i estaria separat en dos hemisferis. “Hi veuríem dues coses que són molt bàsiques per a mi: la meitat estaria ple d’espais amb molta gent i a l’altra meitat hi estaria jo completament sol. M’agraden molt els mercats, per exemple, els teatres, els llocs on la gent es comunica i on es pot intercanviar de tot, des de fruita fins a informació. A l’altra meitat del meu món hi estic molt sol. M’agrada molt estar sol. A mi la feina d’actor m’agrada molt perquè els teatres són espais on puc comunicar amb molta gent al mateix temps i alhora, em permet estar al meu món, sol, només acompanyat per molts llibres i molta música. Aquest món és circular tot i que el temps el veig lineal, en sentit vertical, amb un ordre d’hores que no es correspon amb l’habitual de l’altra gent. La tarda es fa més prima, com el vespre i en canvi, la nit i el matí s’allarguen més. Al món hi hauria molta gent per un cantó i molta solitud per un altre, perquè ho necessito, perquè m’agrada estar sol”.
El següent muntatge que el públic podrem veure de Pere Arquillué serà “Qui tem a Virginia Woolf”, juntament amb Emma Vilarasau.
Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-pere-arquillue-som-un-pais-amb-un-gran-fracas-cultural-i-es-una-llastima/
