Entrevista a Mercedes Salisachs: "Jo no escric per entretenir, escric perquè la gent reflexioni”

Als anys 40 del segle passat, una dona amb un immens talent i una capacitat de treball poc usual, va trencar amb l’encarcarament de l’època que li va tocar viure i contravenint les disposicions i plans de futur que per a ella havia traçat el seu pare, va voler seguir la seva vocació, mantenir-la i triomfar exercint-la de forma professional. Aquesta dona és l’escriptora Mercedes Salisachs.

Mercedes Salisachs va néixer a Barcelona l’any 1916 i és, en aquest precís moment, l’escriptora en actiu, més longeva del món. Als seus 95 anys, aquesta escriptora catalana, però que té la seva obra escrita en castellà, pot dir amb orgull que ha vist transitar davant d’ella pràcticament tot un segle d’història, de la qual ha après a interpretar les cadències i els ritmes, incorporant-los als seus llibres amb mà destra.
Era la filla d'un ric industrial barceloní i l’educació que va rebre va ser conservadora. De fet, el seu burgès pare, veia en el futur de la seva filla a una magnífica dama de classe acomodada, educadíssima i molt fina, amb possibles per casar-se amb algú de la seva mateixa classe. Ella, però, tenia altres plans. Contravenint la voluntat del seu pare i deixant astorada a la resta de la família i entorn més immediat, va estudiar peritatge mercantil a l'Escola de Comerç i el 1935 es va casar amb un altre industrial ric, també perit mercantil. Amb ell va tenir cinc fills, un dels quals, Miguel, va morir als 21 anys, essent la font d'inspiració per a una de la seves novel·les, “La gangrena”, amb la qual obtingué el Premi Planeta el 1975.

Dona intel·ligent que manejava les lletres amb habilitat i gràcia, Mercedes Salisachs va publicar la seva primera novel·la, “Primera mañana, última mañana”, el 1955, tot i que l'hagué de signar amb el pseudònim María Ecín.

A aquesta novel·la va seguir una amplíssima producció composta per 36 títols entre novel·la i teatre, entre els quals és forçós recordar “Carretera intermedia” que va resultar finalista del IV Premi Planeta 1955, “La estación de las hojas amarillas” de 1963, “Adagio confidencial”, de 1973, finalista del XXII Premi Planeta 1973, “La gangrena” XXIV Premi Planeta 1975, “Sea breve, por favor”, 1983, Premi Rosa Navarro, “Feliz Navidad, señor Ballesteros”. Finalista del Premi Hucha de Oro 1983 i Goodby, España, Guanyadora del Premi de novel·la històrica Alfons X el Savi el 2009. Finalment, el darrer llibre que ha escrit és “El cuadro”.

“M’ha agradat escriure sobre les coses que passen al món, especialment de la Guerra Civil espanyola i fins ara”, explica Mercedes Salisachs. L’entrevista és feta a casa seva, en un sumptuós pis del Passeig de Gràcia de Barcelona. Mercedes Salisach està asseguda en una butaca, a la qual ha pogut arribar amb l’ajuda de la seva néta, Alejandra, el seu principal suport familiar en aquest moment. Els seus 95 anys no li perdonen una evident feblesa física, materialitzada en la paràlisi del seu braç esquerra, però Mercedes Salisachs continua mantenint la gràcia d’una nina de porcellana i el cap claríssim i serè, després de 60 anys de carrera.

“Quan vaig començar a escriure els temps eren molt difícils. Recordo que el primer premi que vaig guanyar va ser el Ciutat de Barcelona amb la novel·la “Una mujer llega al pueblo”, però era un premi de l'Estat que concedia l'alcaldia. Això passava l’any 1956. Amb el premi a la mà, l’editor em va dir “Mercedes, aquest llibre no el podem publicar perquè el que s’hi diu està prohibit de dalt a baix”. S’hi explicava el que estava passant a Espanya en aquells moments, aquella tragèdia tan profunda, que al llibre està explicada d’una forma irònica. Jo no he escrit mai sobre coses desagradables, però sí que vaig voler retratar les coses que passaven a Espanya i que molestava que es sabessin i que es diguessin”.

Llavors el llibre va tenir serioses complicacions per veure la llum i aconseguir que es publiqués. “Vaig posar l’acció del llibre en un poble amb molta gent. A aquell poble hi arribava una dona que es trobava amb problemes terribles, i jo descrivia aquella tragèdia tan forta. Per això me’l van prohibir. Llavors vaig anar a Madrid a parlar amb el director de l’aleshores Ministeri d'Informació i Turisme, perquè no hi havia Ministeri de Cultura i li vaig dir “Miri, aquest llibre ja està contractat a França i a Anglaterra. Serà un escàndol dels grossos si vostès no em permeten publicar-lo aquí”. Llavors ho va comprendre. La censura li van eliminar moltes coses però me’l van deixar publicar. En aquella època ho vaig passar malament, molt malament, amb els llibres. Tots me'ls prohibien o me'ls tallaven i això era terrible”.

Una tossuderia basada en la convicció personal

Malgrat tots els problemes que Mercedes Salisachs va tenir amb la censura i els censors del règim, va seguir, tossuda, el camí que havia escollit i malgrat totes les complicacions que se li van presentar, va continuar amb el propòsit d’escriure. “Vaig seguir endavant amb molta tenacitat”, afirma Mercedes Salisachs. “En època democràtica es va publicar “La sinfonía de las moscas” i va tenir un èxit enorme. Se’n van fer cinc edicions. Era un llibre terrible, que explicava històries d’aquella època, situades al barri xinès de Barcelona. Abans estava completament prohibit”. I segueix reflexionant: “Tots aquests talls de la censura, la mutilació de les obres, era lamentable, molt trist. Escrivies amb angoixa perquè pensaves, “bé, això no ho permetran”.

Un dels principals títols de Mercedes Salisachs, “La gangrena”, va salvar-se de la censura per molt poc. Així ho explica l’escriptora: “Amb “La gangrena” vaig aconseguir guanyar el Premi Planeta de l’any 1975. Vaig pensar que també me’l retallarien però en aquell moment, Franco s’estava morint i quan va sortir el llibre ja es podia llegir complert, perquè Franco es va morir en l'època que va sortir la obra. Si l’hagués escrit abans, mare meva!”.

“La gangrena”, no va passar pas desapercebuda, més aviat al contrari i de fet, és una obra que encara s’està editant avui dia. “Porta seixanta edicions i encara s'està editant. No és un llibre, el títol del qual cridi l'atenció. Hi ha títols que susciten un cert encant o una certa curiositat pel llibre però “La gangrena”, precisament, no figura entre aquests llibres. La novel·la està basada en una frase d'un llibre molt important d'un filòsof que diu "aquesta gangrena, que pot ser viure". Vaig posar aquesta frase i vaig titular l’obra com “La gangrena”, perquè viure de vegades pot ser una gangrena. Així ho crec. De vegades sí. La continuació la vaig escriure 10 anys després i la vaig titular “Bactèria mutante”. D’aquest llibre també se’n van fer moltes edicions, però va acabar desapareixent. Quan els editors han fet el seu agost retiren les obres i vinga, una altra. Això passava abans i ara també”.

Els nous lectors

Mercedes Salisachs porta 60 anys en actiu, dedicada a la literatura i per tant, ha viscut molt de prop molts canvis en l’ofici d’escriure, no només amb l’ús generalitzat de les noves tecnologies sinó també ens els gustos i costums dels lectors, tant els de tota la vida, com els de nova incorporació. “No hi ha dia que no rebi correus electrònics dels meus lectors. Aquests són els meus veritables premis perquè em diuen unes coses que jo mai havia imaginat que podien dir-me: que els he canviat la vida, que els obligo a reflexionar i una quantitat de coses precioses que em fan arribar per correu electrònic cada dia, cada dia”.

Vist des de l’angle dels lectors, poder-se dirigir directament a qui escrit una obra, poder opinar i saber segur que aquests punts de vista arribarà directament l’interessat a través d’internet, fa que la relació entre qui escriu i qui llegeix, s’acosti d’una manera poderosa. “És bo que la tècnica estigui al servei de la novetat. Per tant, fins i tot als meus anys, m’hem adaptat tant bé com he pogut i de fet, quan descobreixo alguna cosa nova, procuro conèixer-la i adaptar-m’hi. Si no fos així no podria seguir escrivint”.

I segueix reflexionant: “Jo no escric per entretenir, escric perquè la gent reflexioni. Per exemple diuen oh, quin argument més bonic!. A mi els arguments no em diverteixen. En realitat el que vull és enviar un missatge i per això busco un argument. Altres escriptors ho fan al revés. Per exemple alguns llibres que tenen molt d’èxit jo els trobo pesadíssims. Sovint expliquen molts fets, inventats o reals que passen, però no expliquen el per què passen, ni donen raons dels motius que ha fet que això o allò passi. S’escriu per entretenir, per divertir al lector, però a mi això no em va. Jo prefereixo tenir menys lectors però que aprofundeixin en el que escric. No imposo, però sí exposo. En el fons, prefereixo no tenir tant d’èxit, tot i que tinc. Perquè sento que la gent llegeix i entén els meus llibres. Ho veig cada dia a través dels mails que rebo de tot arreu. Això per mi és un regal, el meu veritable premi”.

L’escriptora més vella del món

Mercedes Salisachs, als seus 95 anys, és l’escriptora en actiu més vella del món. “Em sembla que a la revista Qué Leer, que sempre ha estat molt amable amb mi (ironitza), diuen que això no és veritat, perquè es veu hi ha un escriptor xinès que té 100 anys, segueix escrivint i té molt d’èxit. Bé, està molt bé, però és que jo no sóc un escriptor, sóc una escriptora, que no és el mateix. Sembla que això de ser molt vella i seguir en actiu molesta. No em tenen tírria, sinó silenci. Mai diuen res de mi ni dels meus llibres però aquesta vegada han parlat per poder rebatre. Però no m'importa gens perquè s'equivoquen. Es veu que sóc l'escriptora més vella del món, en actiu. Això si”.

Precisament, la seva activitat l’ha portat a treure al mercat recentment, un llibre anomenat “El cuadro” i en aquest moment ja n’està preparant una altra. “Vaig començar una novel·la, abans de “El cuadro” de la que ja tinc un munt de pàgines escrites, però vaig tenir una caiguda, em vaig trencar les costelles i vaig estar un mes al llit. Quan em vaig poder aixecar vaig rellegir el que havia escrit i no em va agradar. Va ser quan vaig escriure “El cuadro”, però segurament, ara tornaré a reprendre aquesta història”.

I continua: “També he acabat un encàrrec per a la Clínica Universitària de Navarra. Fan una cosa molt bona que jo no sabia. Publiquen llibres de petit format per als malalts greus, en els que expliquen històries veritables de gent que estava gravíssima i s'ha salvat. Això aixeca els ànims dels malalts perquè són històries amb esperança. M'ho van proposar i els vaig dir que sí i encantada. Van ser molt amables perquè alguns malalts em van venir a veure, juntament amb el metge que els havia salvat i amb la persona que s'ocupa d'editar aquests llibrets. Va ser molt emocionant i vaig sentir que havia fet un bé. Ara, en la mesura del que pugui, seguiré amb el llibre que tenia començat i com que no m'agradava, el començaré des de zero”.

Una clara vocació per escriure

“Quan jo era joveneta publicava novel·les que ara em semblen horribles i que no estan ni en el meu currículum, amb l'Editorial Joventut”, recorda Mercedes Salisachs. “Quan vaig començar de veritat va ser amb “Primera mañana, última mañana” i des d’aleshores ja no he parat. Tot i així, jo tinc la carrera de comerç perquè el meu pare es va obstinar que havia de fer una carrera universitària en un època en la qual, les dones ho teníem difícil. La vaig acabar però en realitat, jo volia escriure. No li deia res al meu pare però escrivia i al final vaig enviar els llibres a editors millors, que em deien que no deixés d'escriure, que amb el temps ho faria molt bé. Els vaig escoltar i vaig seguir escrivint però no signava amb el meu nom, sinó amb el pseudònim Maria Ecín perquè ningú pogués recriminar-me res. En l’ambient social en el que jo em movia no estava ben vist que una dona volgués ser escriptora i se’m va criticar i molt, per això. Però en fi, jo no he fet mai cas, ni abans ni ara, d'aquestes coses. Jo volia escriure, dir el que volia dir i ho he aconseguit. Al llarg de la meva carrera he obtingut premis però no premis extraordinaris. De fet, no he caigut mai bé ni en una banda ni en un altre”. I somriu com fotent-se’n.

I ella mateixa aclareix: “Jo he estat sempre una mena de bitxo estrany, que no he caigut bé a la dreta perquè deia coses que no volien sentir, i no he caigut bé a l’esquerra perquè m’han titllat de conservadora i burgesa. Els uns han dit “aquesta senyora què s'ha cregut que escriu” i els altres en consideraven una nosa perquè escrivia coses molt fortes que explicaven el que passava i ells s’hi veien retratats. Quan escrivia sobre “l'alta societat” es veien retratats tot i que no vaig fer un retrat de ningú en concret, però ells se sentien ofesos”.

En aquest punt els ulls de Mercedes Salisach s’omplen d’aigua i explica: “Jo tenia un fill, Miguel, que va morir quan tenia 21 anys. Va ser un cop fortíssim perquè ell i jo estàvem molt units i era un noi fantàstic, un artista que volia ser pintor. Quan va morir el meu fill, una senyora que va venir a donar-me el condol i em va dir “espero que amb això que t'ha passat. a partir d'ara en endavant, canviaràs la teva forma d'escriure”. Aquest va ser el condol que em va donar. Em vaig quedar gelada i no ho he pogut oblidar mai més”. Fa una pausa llarga i emotiva i rebla: “Se m'ha silenci sempre que s’ha pogut. Al llarg de la meva vida he fet conferències en moltes universitats dels Estats Units, a Anglaterra, a França, a Rússia, però a Espanya no s'ha dit res, de tot això, perquè estic malament amb uns i amb altres. Ara res d’això m’afecta i només m’importa que els meus lectors em segueixen llegint. Això és fantàstic. Estic encantada amb els meus lectors”.

Entrevista a Jordi Llompart: "En el cinema 3D encara hi ha un llarg camí per recórrer i oportunitats per anar innovant"

El mes de maig de l’any passat, les cartelleres de cinema es van veure sorpreses per l’estrena d’una pel·lícula, diferent de les altres que s’estrenaven al mateix temps, pel que fa referència a la seva procedència: era una pel·lícula de producció catalana i més encara que això, era una pel·lícula catalana enregistrada en 3D. De fet, la primera creada íntegrament en 3D per part d’una productora de casa nostra. Amb el títol “Viatge màgic a Àfrica”, aquesta pel·lícula explica una història sorprenent i molt emotiva, dirigida al públic en general i especialment al familiar i infantil.

L’argument d’aquesta pel·lícula està basat en el conte “El cor sobre la sorra”, el llibre que el propi director de la pel·lícula, Jordi Llompart (Barcelona, 1962) va escriure per a la seva filla Jana, quan la nena va morir en un accident al Sàhara en el transcurs d’un viatge en el que acompanyava al seu pare. Com a homenatge i perpetu recordatori de la petita, que tenia només set anys, el seu pare li va dedicar aquest conte, del qual va néixer la pel·lícula.

A la cinta, la Jana és una nena de deu anys, que enllaça amistat amb un nen bosquimà que està hospitalitzat. Aleshores decideix iniciar un viatge màgic amb el seu cavall alat, buscant al nen per Àfrica. En el transcurs del viatge coneixerà a Mel, el seu nou i millor amic, que viatjarà amb ella molt sovint. També coincideix amb altres nens africans, animals i plantes, que li mostraran el camí a la imaginació i el sentit de la vida. El viatge màgic, doncs, conté un missatge profund sobre l’amistat, l’amor, la passió, la naturalesa, que fan volar la imaginació dels més petits i recorda als adults, l’existència d’aquests valors.

“L’origen de la història és “El cor sobre la sorra”, dedicat al record de la meva filla Jana”, comenta en Jordi Llompart. “Primer va ser el conte però molt aviat me’n vaig adonar que el conte podia convertir-se en una història més llarga, més sòlida, apropiada per ser portada a la pantalla, pensant sobretot en un públic familiar. Vaig pensar que podia ser un bon projecte i a més, vaig tenir clar que podia ser en 3D. De fet, aquest és un producte innovador a casa nostra. El públic a hores d’ara, ja ha vist altres pel·lícules en 3D, començant per Avatar, que va tenir un èxit de taquilla impressionant, i d’altres, però aquí encara no s’havia rodat ni estrenat res, així que ens hi vam engrescar molt, al mateix temps que vam procurar innovar en aquest camp”.

Algunes nocions de tridimensionalitat

Amb una gran capacitat didàctica, en Jordi Llompart explica en què consisteix la tridimensionalitat portada al cinema: ““El fet que Viatge màgic a Àfrica és una pel·lícula rodada en 3D, significa que les imatges no es projecten planes, sinó que a banda de llargada i amplada, també tenen profunditat i això les fa molt vívides, com si sortissin de la pantalla i es poguessin tocar”. I segueix: “Els humans tenim una visió estereoscòpica gràcies al fet que tenim els ulls, situats un a la dreta de la cara i l’altra a l’esquerra, separats ambdós per uns pocs centímetres que es corresponen a l’entrecella i al naixement del nas. Aquesta separació obliga a veure un mateix objecte des de dos angles lleugerament distints en 2D, però quan el cervell processa aquestes dues imatges, produeix la sensació de tridimensionalitat, afegint el volum que falta a la percepció: alt, ample i profund. Las imatges cinematogràfiques en 3D intenten reproduir la manera com els nostres ulls registren les imatges del món real”.

Ara bé, aplicant aquesta teoria al cinema, en Jordi Llompart respon: “La sensació de tridimensionalitat en una pel·lícula s’obté mostrant una imatge lleugerament diferent per cadascun dels ulls de l’espectador i després, el cervell s’encarregarà de recomposar la imatge 3D, aportant-li la profunditat que li falta a l’hora de projectar-se contra la pantalla. L’efecte és que l’espectador rep les imatges de la mateixa forma com entén el seu entorn i per aconseguir això, cal portar les ulleres que es lliuren a l’entrada del cinema”.

Les primeres ulleres que facilitaven l’efecte 3D tenien cel·lofana transparent de color blau en un ull i de color vermell en l’altra. Era una gran curiositat però en el fons, aquest giny permetia unir en un solo perfil les dues imatges de les que consta la pel·lícula 3D. “Sí”, comenta en Jordi Llompart, “però avui les ulleres de dos colors s’han substituït per unes altres que tenen un filtre LCD, que es sincronitza amb el sistema de projecció i que emet una pel·lícula per cada ull, amb frames intercalats que enfosqueixen el vidre de l’ull esquerra o del dret, segons la ocasió. Així, el cervell dels espectadors rep seccions espacials que es tradueixen en proximitat amb el que passa a la pantalla pel que fa a volum, conferint-li realitat”.

L’antecedent: “El misteri del Nil”

Tot i que aquest viatge màgic a l’Àfrica és una pel·lícula de llarga durada, el cert és que en Jordi Llompart i la seva productora, Orbita Max, ja tenien una certa experiència en aquest tipus de treball per al cinema IMAX. “Sí, “El misteri del Nil” va tenir un gran èxit, més del que en un principi ens esperàvem i per això ens vam engrescar en el projecte de la pel·lícula”, comenta en Jordi Llompart. “El misteri del Nil” té un component d’aventura perquè tracta d’una expedició de científics i no científics que baixen per primera vegada pel Nil Blau. Es complementa amb reflexions i informacions sobre els pobles, les cultures, les religions que anàvem trobant en el trajecte. Aquesta va ser la primera producció espanyola per a cinemes IMAX en forma de reportatge i ens va fer adonar d’un aspecte que ja intuíem: que a la gent li agradava la novetat que suposa el 3D, sobretot a la gent més jove, que sempre està més predisposada als canvis tecnològic i les innovacions en tots els camps, però especialment en el de l’audiovisual. Jo ho vaig tenir claríssim des del primer moment, malgrat que poca gent ho compartia amb mi. Ho vaig veure com un nou enfocament per a la productora, una forma creativa i innovadora d’avançar. Va ser l’any 2006 quan vam començar a parlar del projecte i sobretot, a buscar la forma de finançar-lo”.

Aquest finançament ha estat totalment privat. “Sí, els deu milions de pressupost han sortit de fons privats, amb la participació d’una caixa d’estalvis, una televisió i de l’empresa de postproducció Apuntolapospo de Barcelona”.

Potser aquesta va ser una de les parts més complicades, la del finançament? “Sí que va ser complicat”, respon en Jordi Llompart, “però no va ser la única qüestió complicada de la producció de la pel·lícula. Pensa que tots els animals que hi apareixen són autèntics, començant per l’elefant i acabant pel lleó. A banda, també hem treballat amb nens, amb tot el que això vol dir, perquè costa molt que es mantinguin concentrats en el rodatge durant totes les preses i totes les hores que ens hi vam dedicar. Pel que fa als animals, per molt ben ensinistrats que estiguin, sovint fan coses espontànies i tenen reaccions imprevisibles que no es poden controlar prèviament. De vegades això va bé per la pel·lícula i de vegades no i cal tornar-hi un cop i un altre”. I reflexionant afegeix amb un mig somriure: “Realment, no hem fet gens de cas a Alfred Hitchcock quan feia allò de “No treballis mai amb nens, amb animals o amb Charles Laughton”.

Rodar amb nens i amb animals

Bé, amb en Charles Laughton no, però en Jordi Llompart ha pogut comptar amb un elenc força interessant d'actors i actrius “Entre els actors i actrius adults vam poder comptar amb la Verónica Blume, que debuta en el món del cinema; juntament amb l’Adrià Collado són els pares de la nena protagonista. La Leonor Watling va posar-se a la pell d’una petita fada. A banda, els nens protagonistes van ser l’Eva Gerretsen en el paper de la Jana, el Raymond Nuvla va ser en Mel i el Michael Van Wyk va ser en Kabbo. Va ser una enorme sort poder comptar amb tots ells”.

Com és rodar amb nens i amb animals? “Havíem de fer molts assaigs, moltes repeticions abans d’engegar les càmeres. De fet, vam ser nosaltres qui els vam seguir a ells i no pas al contrari. Podríem dir que va ser més aviat un treball d’adaptació mútua. Tècnicament és més complicat perquè no es poden repetir les preses que no han sortit prou bé. Cal tenir en compte que rodar en 3D és més complicat que fer-ho de la forma convencional i cal que tot l’equip, actors i tècnics, estiguin molt i molt concentrats en el que estan fent, amb poc marge d’error a causa de possibles distraccions. A banda, les condicions climàtiques tampoc ens van ajudar en ocasions, perquè en ple desert de Namíbia, a 45 graus de temperatura… ja pots imaginar-te…”

I continua: “Amb el tema dels animals no hi valen distraccions, especialment quan són animals que pesen tones, com l’elefant, o que tenen molta gana, com els lleons”.

Alguna anècdota destacable? “Una no, moltes, però te n’explicaré una de molt significativa. Hi ha una escena de la pel·lícula en la qual el lleó somia que es menja un gran àpat amb una taula molt ben parada. Bé, l’escena que es veu a la pel·lícula és completament real, sense retocs ni efectes especials. Va passar que el nostre lleó era molt jove, d’uns nou mesos, amb una gana de por. Per rodar l’escena, l’equip de producció va preparar una taula amb tota mena de menjar que al lleó li pogués agradar, mentre ell estava tancat en una gàbia a uns cent metres de distància. En el moment convingut per deixar-lo anar, se li va muntar un passadís de protecció amb tanques, que el portaven directament a la taula. La idea era que el lleó hi anés pel seu compte a poc a poc, s’enfilés sobre la taula i comencés a menjar. Tal dit tal fet, només que quan es parava la taula i es preparava tot, el lleó va sentit l’olor del menjar i en comptes d’anar-hi tranquil·lament, es va abraonar sobre la taula defensant el seu menjar, donant-nos un ensurt de por i fins i tot vam pensar que havia ferit a un company. Al final, tot va anar bé, però el lleó no va parar de menjar fins que va voler i qualsevol li diu que no…”. En Jordi Llompart somriu mentre ho explica.

El camí del 3D

En el darrer any el sistema 3D s’està obrint pas amb força a les cartelleres de cinema, tenint bona acollida per part del públic i força èxit a les taquilles. Produccions com “Avatar” de James Cameron o “Alicia in Wonderland” de Tim Burton, així semblen demostrar-ho, consolidant un públic que ja no es conforma amb menys. Potser sigui aquest el camí del cinema, a partir d’ara? En Jordi Llompart és contundent pel que fa a aquesta qüestió: “Jo crec que si no es fa més cinema en 3D és perquè els cinemes no estan encara adaptats al nou sistema. En aquest aspecte la crisi econòmica també hi ha tingut força a veure, però malgrat això, des de fa 5 o 6 anys, s’ha vist una evolució enorme pel que fa a les possibilitats tècniques que ofereix el 3D, començant per l’evolució de la imatge, la postproducció o el software amb el que es treballa. Jo crec que s’anirà per aquí, però encara hi ha un llarg camí per recórrer i oportunitats per anar innovant. Si no fos per la crisi econòmica, moltes sales ja haurien deixat el projector de 35 mm i s’haurien enfilat al carro del 3D. A mesura que les sales es vagin adaptant, també es faran més pel·lícules. De fet, aquest és un negoci que ha de córrer paral·lel, la producció amb les sales de projecció”.

Va ser aquesta, realment, la primera pel·lícula de factora espanyola, rodada en 3D? “Efectivament”, respon seriós en Jordi Llompart. “I m’agradaria que aquest punt quedés molt clar. Aquesta és la primera pel·lícula estereoscòpica realitzada per una productora espanyola, vol dir, que tota sencera ha estat enregistrada en 3D. Vull que quedi molt clar perquè algunes altres produccions que es llencen al mercat es venen com a 3D quan en realitat, són pel·lícules enregistrades en 2D que després s’han reconvertit a 3D mitjançant un tractament informàtic”. I continua, contundent: “La diferència entre 2D i 3D és molt clara i de fet, el propi rodatge també és diferent. S’ha d’anar amb molta cura amb els moviments de la càmera, els travelings, tot el que representen moviments perquè sinó, l’espectador podria marejar-se. Aquestes precaucions no són necessàries en el 2D i per tant també, els rodatges són més fàcils. A banda, els equips de rodatge són més grans, pesats i cal saber-los utilitzar per anar sobre rails especials, diferents dels que s’usarien pel 2D. És una altra metodologia tècnica que vol el seu estudi i la seva planificació, ben acurada i precisa”.

Jordi Llompart

En Jordi Llompart és un entusiasta de la seva feina. En parla amb passió, amb orgull i amb respecte. Amb passió perquè li encanta el que fa, amb orgull perquè juntament amb el seu equip, ha conreat notables èxits i reconeixements amb les seves produccions i amb respecte per tot el que vindrà de nou, per tot el que caldrà aprendre.
En la seva faceta de periodista es va fer molt conegut com a presentador del Telenotícies de TV3 durant dotze anys i posteriorment, com a conductor d’altres programes com Versió directa, Fem empresa i L’oblit del passat. “Quan vam començar a TV3 érem molt joves: la Mònica Huguet, la Fina Brunet, la M. Pau Huguet, el Ramon Pellicer, jo mateix… Cap de nosaltres havia arribat a la trentena i ens preníem la feina com un nou repte cada dia. Calia donar prestigi i solvència a la televisió de Catalunya i això ens feia ser molt i molt responsables”.

L’any 2000 en Jordi Llompart va fundar la productora Orbita Max, amb la qual va produir documentals com “Nòmades de la condició humana” (2002), “Asha, la filla del Ganges” (2003), “Històries d’aigua” (2003), “Aventura al Nil” (2004) i The nomad experience (2006). Tots aquests reportatges i documentals tenen un component d’aventura i descoberta força marcats.

La següent pregunta no pot ser altra: t’hi avorries molt, a TV? En Jordi Llompart somriu i comenta: “No, no és que m’hi avorrís molt, però és que tenia ganes de fer més coses, d’experimentar més, de veure més món, fer coses diferents de les que havia fet fins aquell moment. Fer aquests documentals m’ha portat a descobrir aspectes nous del món, m’ha permès aprendre molt. Ara ja no podria entendre la meva vida allunyat del cinema i tot i que segueixo fent incursions en el món de la televisió, entenc que el meu món és el del cinema. Això no és en absolut incompatible amb la meva professió de periodista perquè de fet, en el món del cinema hi treballen persones provinents de molt diverses disciplines acadèmiques i branques del saber, especialment científiques i tècniques. El que trobo apassionant i engrescador és que cada nou treball plantegi nous reptes”.