Entrevista publicada a Tarragona21.cat:
http://www.tarragona21.com/joan-rigol-ii-tot-poble-te-dret-a-independitzar-se/#comment-547
La segona part de l’entrevista amb en Joan Rigol (Torrelles de Llobregat, 1943), ens porta a parlar llargament sobre política. En el dilatadíssim llistat de càrrecs i responsabilitats polítiques que Rigol ha anat assumint al llarg de la seva vida pública, hi figuren el de Conseller de Treball i Indústria (1980-1984), Conseller de Cultura (1984-1985), President del Parlament de Catalunya (1999-2003). També va ser Senador en representació de la Generalitat l’any 1993 i ocupà la vicepresidència de la cambra alta des de 1995 a 1999. Avui, retirat de la primera línea de foc de la política, ofereix el seu punt de vista al darrer llibre que ha publicat: “Les meves consideracions” (Col. Llibres a l’Abast. Edicions 62).
Políticament parlant aquest és un moment delicat ja que els polítics han de fer front a reptes que van mes enllà de les estrictes fronteres, veient-se influïts i arrossegats per esdeveniments de caràcter mundial com la crisi financera que atenalla l’economia mundial des de fa dos anys llargs. En aquest sentit, Joan Rigol identifica dos reptes immediats: “Hi ha dos grans problemes focals que van derivant en altres. L’un és la crisi econòmica i l’altre la complexitat social en la qual vivim. Cal partir de lluny, des del moment de la reforma agrària del s.XVIII en la qual, Catalunya va adoptar el concepte econòmic de procurar crear riquesa i excedents i així obrir l’economia a tot el món. En aquests moments de globalització Catalunya queda en una economia d’escala petita; per tornar a créixer hem d’adoptar altres conceptes i aquest és el primer gran repte”. I afegeix Rigol: “També caldrà saber donar resposta a la societat, tremendament complexa, que tenim ara. Aquest és un gran problema i hem de confiar que la gent que governa el país tingui capacitat, responsabilitat i iniciativa per trobar una solució apropiada, assumint els riscos que toquin en cada moment”.
Les complicades relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol
Una altra qüestió que per a Rigol també es planteja com un repte de primer ordre és la relació que ha de mantenir Catalunya amb Espanya i Espanya amb Catalunya. “Em remeto al discurs de l’Almirall i de Prat de la Riba en el que es deia: “Catalunya és una nació que pot participar de l’Estat espanyol”. Bé, això era abans. Ara arribem a la conclusió que l’Estat espanyol no ens vol reconèixer com a nació; per això nosaltres hem perdut molta confiança en Espanya i no tenim cap doctrina alternativa a això. Són els polítics d’aquí els que han de saber donar una resposta. La sentència del Tribunal Constitucional ha fet veure a molta gent que s’ha arribat al cap del carrer i a la manifestació del 10 de juliol es va veure que quan hi ha un projecte comú, la gent és capaç de sortir al carrer, d’assumir-lo i de tirar-lo endavant, sempre en el marc d’un possibilisme democràtic”. I continua: “Espanya ens trasllada el problema a nosaltres i si ara aquí, fruit d’aquest problema que ens trasllada, ens dividim entre independentistes i no independentistes, ja han guanyat la batalla ells, perquè ens hauran fracturat. Jo crec que nosaltres hem de tenir l’habilitat de saber traslladar el problema a les institucions d’Espanya. Per això es necessita una unitat bàsica sobre l’estructura de partits, perquè tractem un tema de nació, per damunt de qualsevol ideologia. Són aquests temes bàsics els que hem de saber compartir els partits catalanistes, amb el compromís de defensar aquest plantejament a Madrid, per sobre de qualsevol altra relació política a nivell estatal. Amb això, als espanyols se’ls trenquen les oracions, perquè ells entenen el sentit del nacionalisme espanyol com una lluita bipolar per tenir el poder. Amb aquesta cunya a les institucions de l’Estat se’ls ha de fer veure que per aquest camí no van enlloc. Són els polítics d’aquí els que han de fer saber a Madrid que hi ha unes quantes coses amb les que no es juga: la llengua, la cultura, les inversions, etc. Tot el que fa referència al diner i a la dignitat del poble, perquè sinó, encara considerarien que només anem darrera la pela. Hem d’aconseguir l’acord del pacte fiscal, el concert econòmic, però també hem de tenir presents els valors que ens diferencien com a comunitat humana i com a poble”.
Una Catalunya independent La següent pregunta ha de ser necessàriament directa: Senyor Rigol, si a vostè se li preguntés: una Catalunya independent, sí o no?. La resposta també és directa: “Jo dic sí, com a Joan Rigol persona, però com a Joan Rigol polític, abans de formular aquesta pregunta me n’he de formular una altra que és: sóc capaç de fer que aquest sí meu particular arribi a quallar en una formulació positiva majoritària i que tiri endavant? Perquè de vegades, un sí particular pot significar també una fractura. Aquest és el matís que jo hi afegeixo. Però està clar que això no ve per un vot o dos. Tot poble té dret a independitzar-se , però no ha de fer-ho per un vot sinó d’una manera més important i per voluntat majoritària”. Després de la multitudinària manifestació esdevinguda el 10 de juliol de 2010, després de fer-se pública la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, semblava que el dia 11 les coses havien de canviar ràpidament i que l’esperit independentista ressuscitat aquell dia, havia de marcar el calendari polític des d’aquell mateix instant. En aquest sentit Joan Rigol opina: “Jo crec que el catalanisme polític ha fallat. I és que després del 10 va venir la campanya electoral, com si el dia 10 hagués estat un accident i això no és així. El dia 10 el poble es va manifestar d’una manera majoritària a favor de la dignitat de Catalunya però aquest esperit es va esvair durant la campanya. Ara, el President de la Generalitat, el Govern, els parlamentaris, es trobaran amb aquest problema una altra vegada, perquè no és una qüestió d’una notícia d’un diari que avui hi és i que demà o d’aquí a una setmana ja no hi és, sinó que és una resposta de fons a una situació. A més, a Madrid no tenen cap ganes de canviar i per tant, caldrà afrontar-ho des d’aquí”.
Tanmateix, segons Rigol, la visió que Madrid percep sobre aquest sentit de nació catalana i d’afirmació com a poble que demostra a Catalunya, té una lectura molt diferent. Ell ho expressa amb contundència: “A Madrid tenen una visió i intenten minimitzar-la perquè així els hi va millor. Pensen: sí, a Catalunya el descontentament per la sentència els hi durarà tres o quatre dies però després vindran a demanar caritat un altre cop i amb calers tot es pot pagar. Ells minimitzen el sentit català perquè no es volen adonar que la dimensió del catalanisme i de la independència es va estenent com una taca d’oli”.
Una tasca delicada al Senat
Durant cinc anys (1995-1999), Joan Rigol va ser vicepresident del Senat espanyol, la Cambra de representació territorial per excel·lència. “Com a vicepresident del Senat em va tocar liderar la proposta de reforma de la Cambra Baixa, que té dos capítols: l’un és, com a segona cambra, quines competències ha de tenir i el segon és, com a cambra de representació territorial, com ha de quedar representada la diversitat que hi ha al conjunt de l’estat. La meva tasca era que les nacionalitats històriques que ja estaven reconegudes a la Constitució, tinguessin un reconeixement específic com a entitats dintre de l’Estat espanyol, per la seva condició d’històriques. Això ho anàvem avançant i ho anàvem negociant amb tots els partits, però va arribar un moment que el senyor Aznar, que aleshores presidia el govern, ho va frenar en sec i aquí es va acabar tot. Aquesta acció des del Senat volia trobar un forat legal a la Constitució per fer-hi entrar les comunitats autònomes històriques. Així hauríem tingut una distinció que hauria advertit al Tribunal Constitucional, que aquí hi ha unes diferències de tracte. La Constitució, a les comunitats històriques, els dóna la possibilitat de fer entrar l’Estatut d’Autonomia per la via de l’article 151, que diu que aquelles comunitats autònomes que ja de per sí tenen dret al 151, faran un Estatut d’Autonomia pactat entre la Comissió de diputats catalans i l’Estat. Aquest sentit de pacte és el que havia de donar sobirania al conjunt de les nacionalitats històriques. Aquesta és la lluita que vaig tenir durant sis anys”.
El parlament de Catalunya amb més grups de la història
Joan Rigol va ser president del Parlament de Catalunya durant la VI Legislatura (1999-2003). En aquest moment, el nombre de partits polítics que comparteixen l’arc parlamentari és més nombrós que en cap altre moment de la història recent, de la democràcia ençà. En aquest aspecte Joan Rigol opina: “La fragmentació no afavoreix la presa de decisions, però cal saber que aquesta fragmentació és fruit de la presa de decisió del poble i per tant, l’hem de saber assumir. En aquesta legislatura sortiran grans temes que ja tenim puntejats. És a dir, o tirem enrere (i això seria alarmant econòmicament) o fem un plantejament amb la força de la societat civil catalana, que és la que ha aguantat aquest país des de 1714 fins que va venir el President Macià. Avui dia la nostra capil·laritat d’iniciativa empresarial és enorme encara i per tant, hem de confiar en donar aire a tota aquesta colla de gent i mirar de sortir de la crisi enfortits”. I continua: “Jo vaig ser conseller de treball (1981-1984) en una època en què l’atur estava al 24%. En aquell moment la crisi era purament espanyola i quan Espanya va pujar al carro de la NATO i de la Unió Europea ens en vam sortir. Aquesta no és una crisi com aquella. Aquesta és molt més dura. Aquesta ens interpel·la i no vindran de fora a rescatar-nos perquè ja prou feina tenen. Ens hem de saber endreçar nosaltres mateixos. Aquí ja no hi valen debats purament dialèctics al Parlament de Catalunya; aquí s’ha de ser operatiu i remar tots en la mateixa corrent”.
El temps dirà.
Article publicat a Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/joan-rigol-ii-tot-poble-te-dret-a-independitzar-se/#comment-547
