Entrevista a Pepa Plana: "Els pallassos posem un mirall davant el públic i per això fem riure"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-pepa-plana-els-pallassos-posem-un-mirall-davant-el-public-i-per-aixo-fem-riure/

Surt a l’escenari amb una mica de timidesa i es mostra sencera tal i com és: menudeta, primeta, però molt coqueta i presumida. Qui deu ser aquella noieta que enlluerna els espectadors amb els seus llarguíssims cabells de color carbassa? Vès que no sigui la Penèlope… o millor dit, la Pepa Plana, en el paper de la soferta muller de l’Ulisses del mite d’Homer. Doncs sí que ho és. Porta un vestit menudet com ella de color blau i unes sabatasses enormes de pallasso i per si encara quedava cap dubte, al nas hi porta la màscara més petita del món: un nassiró de pallasso. Ara ja està clar. És hora de gaudir de l’espectacle de la pallassa més famosa de Catalunya, la Pepa Plana.

La Pepa Plana (Valls, 1965) va tenir clar molt aviat que volia ser pallassa i això, en tota l’extensió del terme, és a dir, una combinació de colors estrambòtics en el vestiuari, unes sabatasses desmesurades, un nas característic i força personal. Ara en aquest moment, està representant amb molt d’èxit de públic i crítica el seu darrer espectacle, Penèlope.

“Les representacions van molt bé”, explica la Pepa Plana. “Ara ve la gira de Catalunya i per tant farem cada setmana tres o quatre funcions, però amb l’avantatge que cada dia vas a dormir a casa. Tot ique el ritme és frenètic, en el meu cas no haig de fer el sacrifici d’haver d’anar massa lluny. Altre cosa serà quan vinguin les representacions a Espanya i a l’estranger, concretament a Eslovènia, però vaja...” I continua, somrient convençuda: “El pitjor d’aquesta feina és quan no la tens i per tant, no em queixo mai de tenir representacions contractades, perquè és millor això que aquest neguit de no tenir feina”.

Penèlope

“La Penèlope és un espectacle que vaig estrenar fa un any i per tant, és molt jove. Els espectacles de pallassos solen tenir una llarga vida perquè els vas aprenent a mesura que els fas, i els fas i els fas. De fet, hi ha pallassos que han fet un sol espectacle a la seva vida. L’Avner Eisenberg (Avner the Eccentric) fa 35 anys que fa el mateix espectacle, o per exemple, el Tortell Poltrona, que és genial. És un treball d’artesania que sempre es va polint. Mai fas ben bé el mateix, sinó que vas perfeccionant-ho i fent teu el número”.

Penèlope és el darrer espectacle de la Pepa en solitari damunt l’escenari i tot i que ja porta més de 60 funcions, tot just comença a caminar. “Paral·lelament també tinc altres quatre espectacles en cartell, comptant “De Pe a Pa”, que és el primer espectacle que vaig fer com a pallassa i no he aparcat mai, igual com la Giulietta o L’Atzar. Molts espectacles ja els he fet a Catalunya i per tant, també sento aquesta necessitat meva de posar-me en nous reptes i fer espectacles nous”.

La Penèlope és una revisió del mite clàssic que reflecteix aquest model de dona submissa, que espera durant 20 anys que el seu marit, l’Ulisses, arribi de la guerra de Troia. “Era delirant pensar què opina la Penèlope d’això d’haver d’esperar i posar el meu punt de vista com a pallassa i com a dona: val la pena seguir esperant o no i ja n’hi ha prou? I també aquest drama profund, aquesta perversió que té l’amor perquè, qui no ha esperat hores i hores una trucada o que et vinguin a buscar?.És aquest punt de la Penèlope el que conecta amb el públic perquè, en el fons, tots hem esperat alguna vegada”. I segueix argumentant la Pepa Plana: “La història de la Penèlope s’ha explicat sempre des del punt de vista masculí i les dones som les grans oblidades del mite, sempre quedem en l’anècdota, però hi ha hagut dones històriques que s’han passat tres pobles, com Cleòpatra, per exemple, i d’altres, però normalment la història s’explica en masculí. La meva Penèlope és una modista i qui marxa és el Ramon i amb aquesta facilitat que tenim les pallasses de dir: ‘i si sóc la Penèlope? Aleshores jugo a ser la Penèlope. Qui no torna és el Ramon i és molt divertit quan s’explica la faula, però com que el Ramon no torna, aleshores dius, pobre, no?”.

El drama i la comèdia

Tot i que semblin dos aspectes diametralment oposats, el drama i la comèdia tenen un punt de contacte força evident, segons el sentir de la Pepa Plana: “És aquesta doble capa. Que divertit quan imagino que no em passa a mi, però quin drama més profund quan sí que em passa, però els pallassos no fem altra cosa que posar un mirall davant el públic i jo penso que per això fem riure. També connectem i commoven perquè ser pallassa és això: ets patètica, ets ridícula, fracasses, però en el fons, estàs dient-li al públic que tu ets igual que ells i aquest punt de contacte, em sembla que és imprescindible”.

El més còmic sol estar en el drama i en el drama portat al límit hi ha la comèdia. “És cert”, explica la Pepa. “No hi ha res més còmic que veure algú caient pel carrer i de fet, els espectacles de pallassa són això: estirar el drama portant-lo tant al límit que provoca el riure. És part de la condició humana: ens agrada riure’ns dels altres i som cruels. És així. El pallasso fa riure i commou perquè en un moment determinat se li planteja un problema i tot i que busca solucions constantment, amb cada solució se li planteja un nou problema i aleshores busca la solució d’aquest problema, que resulta ser un altre problema i la nova solució és un altre problema. En el fons, el pallasso, la pallassa, no es busca els problemes però aquests li venen sols, exactament igual com passa a la vida”.

D’actriu a pallassa

La formació de la Pepa Planas la va encaminar a fer d’actriu i de fet, s’hi va treballar com a actriu els deu primers anys de la seva carrera professional però un bon dia, va veure que el que volia, era fer una altra cosa. Com te’n vas adonar, Pepa? “Per casualitat i per sort. Jo no m’havia plantejat mai ser pallassa. Jo sóc de Valls i vaig venir a Tarragona a estudiar teatre perquè en un primer moment, jo no sabia ni que el teatre s’estudia. Molts actors i actrius de les comarques del sud de Catalunya vam començar a l’Escola de Teatre de Tarragona i després vam fer el salt cap a Barcelona, cap a l’Institut del Teatre. Jo volia ser actriu: còmica, dramàtica, m’era igual i vaig ser actriu durant deu anys. Però de cop i volta vaig topar amb el pallasso i vaig trobar que era molt divertit jugar a posar-se la màscara més petita del món”.

Tres esdeveniments crucials

“El primer va ser amb un espectacle a París al Teatre du Soleil, en el que vaig veure una pallassa i em vaig dir: ostres que xulo això de la pallassa i m’hi vaig decantar perquè jo pensava que enriquia la meva actriu, que li donava més recursos. El segon esdeveniment crucial va ser quan vaig veure la primera dona pallassa, a la Gardi Hutter i vaig pensar: jo vull ser com aquesta dona. Em semblava tan deliciós i tan bonic el que feia que no gosava dir que allò era fer de pallassa i després, una altra dona pallassa, la Virgínia Imaz va ser qui em va posar les bases, l’estructura, del que vol dir ser pallassa i em va fer fascinar per l’ofici. Així que vaig pensar que m’havia de buscar una maleteta i ensenyar la meva feina a on fos, als bars, als carrers, a on fos i a més, vaig veure que no hi havia marxa enrera, que ja no m’interessava ser actriu, que podia explicar les històries com volgués, que ja no depenia d’un director que em truqués i estar esperant el paper de la meva vida, perquè fent de pallassa podia anar més enllà. Definitivament, ja no hi havia marxa enrera. Sabia que havia trobat un camí i que m’apassionava”.

El pallasso pejoratiu

Qui no ha dit alguna vegada “ves si és pallasso”, referint-se a algú en el sentit de menysprear-lo i de no prendre-se’l seriosament. Aquest pallasso pejoratiu, ofensiu fins i tot, entristeix a la Pepa Plana. “Em sap greu quan pallasso s’usa com a insult, anomenant així a algú que no s’ha de tenir en compte perquè fa pallassades. Sap greu perquè és un ofici que es fa amb molt de respecte. A mi m’entristeix quan algú utilitza el nom de pallasso com a insult, perquè denota que aquest algú té molt poc vocabulari, perquè hi ha insults deliciosos i molt adequats: “cantamañanas”, “capsigrany”, “borinot”, “imbècil” i fins i tot, polític… (i riu)… denota una gran pobresa de vocabulari, perquè n’hi ha tants d’insults preciosos…”

La crítica i el públic de la Pepa

La Penèlope està tenint molt bones crítiques tant per part dels crítics professionals com de part del públic. La Pepa demostra satisfacció a l’hora de tocar el tema. “Sí, però a mi, més que la crítica, em commouen els correus que de vegades m’envia la gent, particulars que no conec de res. Són gent espontània que m’escriu coses que m’emocionen. Jo faig espectacles per al públic, no per la critica. Ara m’acaben de donar un premi a la Gala dels Premis de la Revista Zirkolika i és un premi del públic, no del jurat. Això sí que em pentina l’ego, molt més que la crítica. El públic m’escriu sense que li hagi demanat, li surt el fer-ho, i això és molt xulo perquè el públic em diu coses des de dintre, des de la veritat, i ja està”.

El nas (valga’m déu quin nas!)

Tot pallasso i tota pallassa que es preui ha de tenir un nas. La Pepa plana en té diversos que sempre tragina dins la seva bossa de mà (que per cert, representa una ràdio antiga molt original) i els porta desats en capsetes metàl·liques amb tanca, ben bé iguals, tot i que de mida més reduïda, als grans baguls que serveixen per transportar els focus i el material elèctric i electrònic dels seus espectacles. “El nas és una màscara, la màscara més petita del món i té el seu intríngulis, tant posar-se-la com portar-la. De vegades és incòmoda i si estàs refredat ja ni t’ho explico, és horrorós, però t’he de dir que et poses el nas i te n’oblides que el portes. Per mi l’estrany seria sortir sense màscara, perquè m’ajuda en la meva feina i me n’oblido completament. Hi ha tants nassos de pallasso com pallassos i cadascú, d’alguna manera, s’inventa el seu. L’Slava Polunin, que és un pallasso rus, porta per nas un tap de Coca-cola, sense anar més lluny. De fet, per un pallasso, és una eina de treball imprescindible”.

Si et ve la inspiració…

“… que m’agafi treballant, com deia Picasso. Jo creo els meus espectacles, els meus personatges i els col·loco en el seu món imaginari i quan més idees surten és treballant, perquè vas obrint portes”. Pel que fa al cas de la Penèlope, la direcció és de la Nola Rae, que és la degana de les pallasses. “Si”, diu la Pepa “i és una sort i un regal haver treballat amb ella. L’altre regal imprescindible va ser comptar amb la col·laboració del Joan Busquets, que és el meu director de capçalera. El primer espectacle, “De Pe a Pa” el vaig fer agafada de la seva mà i em va ajudar a donar els primers passos de pallassa. Amb la Penèlope va ser ell qui em va donar la pauta, el treball de pallassa, perquè ja em coneixia moltíssim. Ens va deixar el mes de maig passat, ara ha fet un any i el trobo molt a faltar. Hi ha molts dies que baixa. Hi ha dies que en coses que vam treballar i en les que m’ajudava, en el moment que ho faig el sento a la vora. Aquest art efímer que fem que és a l’escenari, viurà només a la memòria i no vull deixar de fer aquesta memòria perquè hi ha molt del segell Joan Busquets. Si hagués sigut un pintor haurien quedat les seves obres però com que aquest és un art efímer, el seu art es veurà als meus espectacles mentre els faci”.

Fa uns quants dies va aparèixer als mitjans de comunicació que la Pepa Plana ha fitxat pel Cirque du Soleil i que és amb aquest circ, el més important del món en aquest moment, en el que seguirà els seus passos com a pallassa. Tant de bo la veiem plena d’èxits, ben aviat.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-pepa-plana-els-pallassos-posem-un-mirall-davant-el-public-i-per-aixo-fem-riure/

Entrar en política

Article publicat a la pàgina http://www.periodistes.org/?q=entblog/44106 del Col·legi de Periodistes de Catalunya

Em fa gràcia aquesta expressió “entrar en política”, perquè cada vegada que es pronuncia, sembla que qui emprèn l’acció s’endinsi en una selva profunda i enredada en la que es deu viure prou bé, perquè n’hi ha molts que hi volen entrar i els que són a dins de cap manera en volen sortir.

Aquestes eleccions municipals han portat a encapçalar distints cartells de les més diverses formacions, a persones que han entrat en política (almenys en política municipal) de retruc, portats de la mà de la seva militància activa en aquest o aquell partit i enlairats al capdamunt de les llistes perquè en ocasions, la formació de torn, no tenia altra alternativa i d'entre el pitjor han escollit el que encara pot salvar-se. Corren mals temps per als aficionats. Suposo que en poblacions de cens escuet, la simple coneixença amb el cap de llista ja deu ser suficient però en altres casos, l'aposta arriscada per cares noves pot pagar-se cara a l'hora de la veritat perquè, abans de res, com en totes les matèries, cal ser professional i coneixedor dels assumptes que es tenen entre mans, especialment quan des del poder de gestió de l'Ajuntament, es governa el dia a dia d'uns centenars o d'uns milers d'ànimes que es veuen abocades a confiar en el govern que tenen més a la vora.

Trobo que aquesta campanya electoral ha resultat ser, resumint-la i generalitzant molt, grisa i sense trempera. Una vegada més s'han escoltat lemes com "un projecte nou", "necessitat d’aire fresc", "canvi", postulats publicitaris molt poc originals i repetitius que en boca d'alguns líders, tenen la consistència d’una bombolla de sabó enmig d’una ventada. La intenció no és només el que compta.

Tothom mereix una oportunitat? És clar que sí, només que en aquest moment, la política necessita autèntics professionals, gent capacitada, preparada i oberta de mires, capaç de demostrar que pot fer surar la societat enmig d'aquesta tempesta perfecta i els ajuntaments són, de fet, el primer pas i també la primera institució que ha de retornar a la ciutadania la confiança en l'exercici de la noble ciència de la política, portats a la realitat quotidiana a través dels seus mecanismes de funcionament. Són els ajuntaments qui han de saber captar l'atenció dels desenganyats, dels desil·lusionats, dels que en aquest moment tan renouer, ho estan passant malament. La feina no és ni fàcil ni baladí, però aquí està.De polítics aprenents, pusil·lànimes, oportunistes i vividors ja en coneixem molts. I encara més: de corruptes, de venuts, de pressumptes delinqüents que tenen diverses causes obertes amb la justícia. El temps dirà si la llista es pot allargar amb uns quants noms més.

Article publicat al blog "Coses que dèiem avui": http://www.periodistes.org/?q=entblog/44106

Entrevista al doctor Eduard Estivill: "Dormim per estar desperts"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat:
http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-dr-eduard-estivill-dormim-per-estar-desperts/

La negra nit està tancada. És hora de fer un pensament i d’anar a dormir, un cop enllestides les feines del dia. Per algunes persones, aquesta hora, la d’anar a dormir, és una de les més angoixants i incòmodes del dia, perquè per uns o altres motius, no hi ha manera que puguin dormir en condicions. Moltes vegades és més profitós dormir que menjar i a banda, dormir és, estrictament, una necessitat vital.

El doctor Eduard Estivill (Barcelona, 1948) és el responsable de la Unitat d’Alteracions del Son de l’Institut Dexeus de Barcelona i un expert en la matèria. Molt amable, amb un somriure pràcticament permanent i una veu que convida a la confiança i fins i tot a la relaxació, contesta a la primera pregunta, que té un to una mica impertinent.

Com ha dormit avui, doctor?

“Doncs jo dormo com tothom. Alguns dies dormo malament però la majoria de dies dormo bé”. Què fa que algunes nits dormim malament?. El doctor Estivill ho aclareix: “Dormir bé o malament depèn de molts factors i és un símptoma. En medicina un símptoma indica alguna cosa que ens passa, provocada per alguna causa. Per exemple, hi ha gent que dorm malament perquè pren 5 cafès al dia, altres perquè prenen drogues, altres perquè treballen de nit i han de dormir de dia, hi ha gent que dorm malament per diferents malalties: perquè té alzheimer o una depressió. La principal causa del mal dormir és el cúmul de petits estats d’estrès i ocupacions durant el dia. Hi ha un moment que s’acumulen i actuen com una tapadora que no deixa sortir la son. Aquesta és la causa del 80% de la gent que dorm malament. És a dir, no és un trastorn del son sinó que un trastorn del dia”.

Persones amb insomni

“Si la causa és aquesta, el cúmul de petits estats d’estrès i de tensió durant el dia, no estem davant un problema psicològic ni psiquiàtric, sinó que és el tarannà de cadascú. Això és un símptoma. Les persones amb insomni no tenen malalties, excepte aquesta, que dormen malament. El son és com una fàbrica, un taller en el que reparem i restaurem el que hem gastat el dia anterior, per deixar-ho tot a punt pel dia següent. Per tant, la gent que dorm malament, durant el dia està més cansada, més irritable, de mal humor, i això fa que quan arribi la nit, dormi pitjor i per tant, si dorm pitjor, l’endemà el dia encara és pitjor i torna a passar mala nit… llavors es crea aquest cercle que condueix a aquesta situació de cansament, físic i mental”.

De fet, després d’aquestes nits en les quals s’ha dormit malament o simplement no s’ha dormit, l’endemà sembla que el terra s’ondula sota els peus. “Exactament”, comenta el doctor Estivill. “És aquest taller. Si aquest taller no pot reparar adequadament, les sensacions les tens durant el dia: cansament, malestar, irritabilitat, mal humor, pèrdua de concentració, pèrdua de memòria, etc. Dormim per estar desperts. Si arribem als 90 anys, haurem dormit 30 anys de la nostra vida, però no és una pèrdua de temps, sinó una inversió per poder estar-ne 60 de desperts”.

Dormir més o menys hores

Tot i que la mitjana d’hores per dormir s’aconsella que sigui d’unes 8 diàries, no tothom en necessita la mateixa quantitat. Sobre aquesta qüestió, el doctor Estivill aclareix: “Si tenim en compte que la son és un taller on restaurem, reparem i memoritzem el que hem gastat el dia anterior, s’entén fàcilment que les hores de son depenen de l’edat. En un nen de 5 anys que es mou molt durant el dia, que gasta molt, que aprèn molt, el taller ha de funcionar 11 o 12 hores per estar a punt pel dia següent. El 90% dels adults, amb 7 o 8 hores en tenen prou, però d’entre aquests, hi ha un 5% que amb 5 o 6 hores ja funcionen. Això vol dir tot i haver dormit només 5 o 6 hores, arriben al final del seu dia magníficament bé. Si hi arriben matats vol dir que no en tenen prou”.

La medicina de la son

L’estudi del son és una disciplina molt nova dins el món de la medicina. “Fins ara es pensava que dormir era perdre el temps”, comenta el doctor Estivill. “Ara en canvi, se sap que dormir bé és viure millor”. I ho recalca: “dormir bé és viure millor. Per tant, la informació sobre què és el son, perquè serveix, què passa mentre dormim, és encara minsa. Fins ara no en sabíem res. Només fa 80 anys que els metges hem començat a estudiar a la gent mentre dorm. Abans ens pensàvem que era com un parèntesi, que no passava res. Ara sabem que es mora més gent de nit que de dia, que hi ha més infarts, més atacs d’asma, de pànic o d’ansietat. Hi ha moltes patologies que són exclusivament nocturnes, com el ronc i les apnees”.

Els roncs i les apnees

De totes les patologies nocturnes, la més comú és el ronc. Pràcticament a cada casa hi ha una persona que ronca, més sovint un roncador, més que no pas una roncadora. “Els homes ronquen i les dones respiren fort”, explica el doctor Estivill amb un mig somriure. “El ronc és un soroll anòmal. Quan estem desperts no ronquem pas. Perquè? Doncs perquè hi ha unes circumstàncies que afecten el pas de l’aire quan entra i surt a l’hora d’omplir els pulmons. És a dir, el ronc és una afectació de la nostra respiració quan dormim”.

I quines causes el provoquen? “La gent ronca per diferents causes. La més normal és per sobreprès. El greix corporal té tendència a posar-se a la musculatura del coll i a la panxa i això fa que aquest coll es tanqui més durant la nit. En tancar-se provoca la dificultat d’entrada i sortida de l’aire i aquesta circumstància provoca el ronc. També, les persones que tenen la barbeta tirada enrera i dormen de enlaire, la musculatura se’ls relaxa i dormen malament i ronquen. El ronc és un símptoma. Un cop se n’identifica la causa, ja es pot tractar: si és per sobreprès, el pacient s’ha d’aprimar; si és perquè té la mandíbula molt petita o tirada enrera, s’ha de posar una pròtesi. El primer i més important és saber el diagnòstic, perquè hi ha diferents tipus de ronc i diferents gravetats d‘apnees; per això és tan important que quan un ronca i té apnees, vagi al metge”.

Els roncs es poden “arreglar”

“Si”, contesta rotund el doctor Estivill. “El 99,9% dels casos de roncs s’arreglen. La gent que no va al metge ho fa per desconeixement. I compte, perquè els roncs poden ser una font d’hipertensió i un problema cardíac. Les persones que ronquen molt, poden morir per un atac de cor per la falta d’oxigen que pateixen. Això cal que se sàpiga molt bé i s’han de difondre aquestes alteracions”.

A tot el món, entre un 5 i un 7% dels homes ronquen. “Pel que fa a les dones”, diu el doctor Estivill, “ és cert que no ronquen quan són joves, perquè les hormones femenines els donen una protecció perquè no se’ls estovi tant el coll; però quan arriba la menopausa, ronquen igual que els homes. Una dona molt obesa, encara que sigui jove, pot roncar per culpa de l’obesitat, igual que una dona amb una barbeta molt tirada enrera de naixement, segur que també roncarà, però la gran majoria de dones que ronquen, ho fan a partir de la menopausa”.

Un dels problemes associats als roncadors són les apnees. “Apnea vol dir falta d’oxigen i en els grans roncadors es produeixen d’una forma molt freqüent. Si això els passa 5, 10, 50 vegades en una nit, vol dir que el cos els funciona sense oxigen. Això a la llarga afecta el cor i es pot produir una aturada cardíaca enmig d’una apnea, per falta d’oxigen. Aquesta qüestió no s’ha difós tant com caldria i és molt important que se sàpiga. Ho estem intentant”.

Els tractaments de la son

Antigament es pensava que dormir no tenia cap importància, que tothom dormia i que la nit era només una pausa entre dos dies i prou. Avui dia però, gràcies a l’estudi del son, es pot saber que quan una persona dorm, també pot estar malalta. “Hi ha tres grans grups de patologia”, explica el doctor Estivill. “Són la gent que no dorm, la gent que dorm massa i la gent que no deixa dormir. Quan venen a la Clínica de la Son, els tractem de la següent manera. Primer es fa una història clínica, després una exploració (que és veure com dormen, el que se’n diu un estudi del son) i arribem al diagnòstic, a identificar la causa que provoca el problema”. I segueix: “Després del diagnòstic es fa el tractament adequat, ja sigui farmacològic o no. Per exemple, si el problema és bàsicament un cert desordre en els horaris de la persona que no pot dormir, o per exemple, que pren massa cafè, posem ordre a la seva vida mitjançant unes pautes. Aquest seria un tractament no farmacològic. En canvi, si es tracta d’una persona molt neguitosa, llavors utilitzem alguns medicaments durant el dia, no pas per dormir, sinó per arribar a la nit amb una situació millor. Però això sempre acompanyat de normes no farmacològiques: canvi d’estil de vida, una mica d’exercici, és a dir, el que sap tothom però que la gent no es pren seriosament fins que apareix un problema de son”.

Bons hàbits en els nens

El doctor Eduard Estivill és molt conegut també, pels seus llibres, en concret i entre altres, per seu “Nen, a dormir” (Ed. Debolsillo), en el que desenvolupa el famós Mètode Estivill per ensenyar als nens l’hàbit del son. Segons els que l’han provat, funciona en el 95% dels casos i ensenya com fer-ho perquè anar a dormir es converteixi en un fet mecànic, gens traumàtic. En aquest sentit, el doctor Estivill comenta: “Avui sabem que un nen que dorm bé de petit, dorm bé tota la vida. En canvi, un nen que ha dormit malament de petit, arrossega problemes de son tota la vida. És aquest nen que quan és gran pren pastilles, té problemes d’ansietat, etc., per culpa de no haver après a dormir bé de petitet. És molt important ensenyar els nens a dormir, perquè dormir és una necessitat del cos, però aprendre a dormir bé és un hàbit. La feina que hem fet en aquest llibre la Sylvia Bejar i jo, s’ha dedicat a ensenyar els pares que ells són els responsables d’ensenyar a dormir als seus nens. Aquest ha estat el nostre mèrit en una de les feines que hem fet i que s’ha fet més popular”. I somriu satisfet.

Altres llibres del doctor Estivill per ensenyar als nens els bons hàbits que han de regir la vida de tota persona educada estan escrits en forma de contes. Així, “Contes per anar a dormir”, “Nous contes per anar a dormir” o “Contes per créixer”, són alguns dels títols disponibles. “Els contes constitueixen una activitat que serveix molt per interrelacionar-se pares i fills, per comunicar afecte i els nens els accepten molt bé. La coautora, la Montserrat Domènech i jo, vam pensar que podíem fer contes, molt específics, amb temes concrets i que ensenyin un valor. Sempre hi ha una part pedagògica. El conte té la gràcia de ser atractiu i divertit pel nen, però al darrera hi ha una conclusió que serveix als pares per inculcar valors als nens com la tolerància, les bones maneres, el respecte… tot això va calant en els nens i és, de fet, una de les feines de les que estem més orgullosos”.

Ara bé, el conte serveix per transmetre afecte mentre s’expliquen històries, no és per dormir. “Normalment el nen, després d’aquesta activitat, es relaxa i llavors és quan l’hem de portar a dormir. És important llegir els contes en un lloc diferent del lloc on dorm. És molt agradable asseure els nens al sofà, abraçar-los i explicar-els-hi el conte. Els pares han de parlar-los perquè no s’adormin, entretenint-los i inculcant-los valors. Ells saben que quan s’acaba el conte comença una cosa diferent que és el dormir i això s’aprèn sol”.

Recomanacions per dormir bé

Realment, sabem dormir o més encara, sabem preparar-nos per dormir bé? El doctor Estivill dóna uns quants consells professionals. “Un concepte molt important: el son no ve de cop, no podem passar d’esta totalment activats, connectats a l’ordinador, fent llistes, parlant o pensant en les coses que hem de fer demà fins a l’últim molent del dia, anar-nos-en al llit, apagar el llum i pensar que el son vindrà de cop. El son s’ha de preparar. És igual que la llum i la foscor. No passem de tenir llum de dia a tenir negre nit, sinó que entre un i altre hi ha el crepuscle. La nit s’ha de preparar, el son s’ha de preparar”. Per tant, consells pràctics. “Primer. Dues hores abans d’anar a dormir, cal apagar l’ordinador, el telèfon, no fer res de la feina que es fa habitualment i fer una cosa totalment diferent de l’habitual, ja sigui ordenar amaris, decorar (si no ets decorador), escoltar música (si no ets músic), etc. Segon: fer un sopar adequat a base de pasta, verdura, derivats làctics i fruita. Per exemple, una amanida de pasta amb una mica de formatge, genial, i en la quantitat apropiada. Tercer: abans d’anar a dormir, fer qualsevol activitat que sigui relaxant, des d’escoltar música (si no ets músic) o llegir (si no ets escriptor ni periodista). És una disciplina molt recomanable de seguir i mantenir”.

Condicions per a un bon descans

Un cop tranquils i preparats per al son, és important complir una sèrie de condicions perquè el son es tradueixi en un bon descans. Així ho explica el doctor Estivill: “És molt important la superfície de dormir. El matalàs és bàsic i ha d’estar en funció del pes i l’alçada. El més normal que és els dos membres d’una parella, necessitin matalassos diferents. Per això, són molt bons aquests llits que fan que els dos matalassos estiguin separats però a la vegada junts. Un altre aspecte essencial és absència total de llum i de soroll. Són molt recomanables els taps de dormir. Els taps fan que disminueixi el soroll ambiental, però en canvi, no priven sentir el plor d’un nen o el despertador. La tercera Recomanació és la temperatura, que ha d’estar entre els 18 i els 22 graus”.

“És quan dormo que hi veig clar…

“… foll d’una dolça metzina. Amb perles a cada mà, Visc al cor d’una petxina”, continua recitant el doctor Estivill. De fet, aquest poema de JV Foix omple tota sencera, una de les parets del rebedor de la Clínica de la Son. “Aquesta qüestió està en tots els idiomes. Molta gent diu: si no veus una cosa clara, dorms i a l’endemà ho veuràs millor, allò de consultar al coixí i realment és veritat perquè, mentre dormim posem en ordre totes les idees que durant el dia anem captant. Durant la nit configurem la nostra memòria, organitzem el nostre cervell, organitzem les idees i és per això que “és quan dormo que hi veig clar”. I somriu, amable. I els somnis? La quantitat de bestieses que veiem mentre dormim i que no sempre recordem: “El somni és la reunió de diferents informacions, però sense cap coherència”, explica el doctor Estivill. “El cervell, quan està despert, té la capacitat de tot el que té emmagatzemat i quan ho necessita, ho ajusta coherentment. Quan somiem, tota aquesta informació es barreja de forma incongruent: un record, una cosa feta, una cosa vista, una de pensada, una d’escoltada, i a més, en aquesta barreja estranya, el cervell perd la capacitat d’organitzar coherentment la informació quan està dormint. A més, s’hi ajunten emocions com l’ansietat, la tristor, l’alegria, per això un somni pot ser angoixant i convertir-se en un mal son, o pot ser alegre. Hi ha gent que riu, que parla o que crida. Tot això és el somni. Per recordar un somni necessitem despertar-nos”.

Feliços somnis.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-dr-eduard-estivill-dormim-per-estar-desperts/

Entrevista a Roger Alier: "A l'òpera cal anar-hi sense prejudicis"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat:
http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-roger-alier/

La gent coneixem més òpera de la que ens pensem i l’acceptem a la nostra vida d’una forma natural. No cal anar als grans teatres per acostar-se a aquest gènere, sinó que el podem trobar en els nostres afers diaris: en la banda sonora d’algunes pel·lícules, en els fils musicals de moltes cadenes, fins i tot en els tons de l’espera en les trucades de telèfon, per exemple. Això és curiosament habitual. Val la pena fer aquest exercici d’atenció.

L’historiador i crític musical Roger Alier (Los Teques, Miranda, Veneçuela, 1941) és una de les personalitats de referència en el món de l’òpera a Catalunya, en les vessants de divulgació, crítica i ensenyament. És llicenciat en Història Moderna i va obtenir la seva tesi doctoral l’any 1970 amb “Els orígens de l’òpera a Barcelona”. A més, té publicats diversos llibres: “Guía Universal de la Ópera”, “La Zarzuela” y “¿Qué es esto de la ópera?”, entre altres. És un conferenciant incansable, loquaç i extraordinàriament interessant, que té la capacitat de divulgar els temes operístics més densos d’una forma molt fàcil i amena. En el seu ampli llistat de reconeixements hi destaca el d’acadèmic electe de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, membre del Consell Assessor del Conservatori del Liceu, president honorari de la Federació d’Associacions d’Amics de l’Òpera de Catalunya, professor a l’Escola d’Òpera de Sabadell i de la Universitat de Barcelona. Actualment, cada dimecres se'l pot escoltar en el programa de Catalunya Música "Històries de l'Òpera: al Liceu", que realitza juntament amb el periodista Marcel Gorgori.

Una entrada a l’òpera

Què cal fer per donar un primer pas i acostar-se a l’òpera? El Roger Alier ho té clar i respon sense rumiar-s’ho massa: “Primer, no anar-hi amb prejudicis, perquè l’òpera no és un espectacle ni més bo ni més extraordinari que un altre. Que sigui més bo o més dolent depèn del dia, de l’obra, del cantant, de la interpretació i d’un mateix, del propi estat d’ànim. Jo recomanaria anar-hi amb tranquil·litat, anar a sentir i a escoltar, amb atenció i agafar una obra que sigui fàcil i assequible; per això recomano les òperes tardanes de Mozart com “Les noces de Fígaro” o “Don Giovanni”, les òperes de Donizetti o de Verdi i en un aspecte més líric, les òperes belcantistes són molt boniques; per aquells que els hi vagi més la ‘marxa’, potser les òperes de Puccini, més veristes. Sigui quina sigui, la clau és escoltar amb atenció, no fer judicis prematurs, escoltar bé i veure què t’acaba semblant”.

Els nous cantants han superat a altres cantants més antics?

“Això de superar és un terme molt difícil d’establir perquè no hi ha un varem ni una mesura. Discutir sobre si un cantant agrada més o menys en un determinat paper, és una qüestió opinable. Avui als cantants se’ls enregistra i se’ls retoca tant com calgui i d’aquesta manera no es pot comparar amb igualtat de condicions abans i ara”. I continua: “Per exemple, escoltes l’Alfredo Krauss en una gravació moderna i la poses al costat d’una grabació del Tito Schipa feta els anys 30 i no hi ha color. En aquell moment es feien gravacions amb uns aparells infames que avui no faríem servir ni per la primera comunió del nen, però en aquella època era el que hi havia”.

L’òpera: un espectacle de moda i en plena expansió

“Sóc de l’opinió que avui hi ha més òpera que mai”, comenta el Roger Alier amb un cert grau de satisfacció a l’hora de dir-ho. “Hi ha més difusió, més facilitats per arribar a tot arreu, fins i tot geogràficament. Per exemple, des de fa quatre o cinc anys hi ha un teatre d’òpera fix a Tailàndia, n’hi ha un altre a l’Azerbaidjan, etc. En aquests llocs hi ha teatres d’òpera que estan funcionant. Potser ara tenen un nivell baix però hi són i aquest també és un punt de creixement de l’espectacle”.

Malgrat la seva dilatada experiència i d’haver vist grans moments operístics, Roger Alier està convençut que aquest l’òpera no es farà mai majoritària. Explica: “No serà mai universal, però està creixent i ho continuarà fent. Pel que fa al cas d’Espanya, jo recordo perfectament quan vaig anar a València a sentir la primera òpera de Mozart que es feia fora de Barcelona (d’això fa 25 anys o 30). En canvi ara, només a l’any passat, a Espanya hi va haver 14 temporades d’òpera, en un país que només hi havia la de Barcelona i la de Bilbao. A Amèrica l’òpera ha crescut enormement. A molts països europeus es fan moltes representacions. A més, el mercat nou de l’audiovisual, que en quatre dies s’ha imposat d’una forma impressionant, permet en qualsevol moment, veure la inauguració de l’Scala de Milan, que es transmet a molts cinemes de Barcelona i de tota Europa. Això és una forma de difusió increïble”.

Seguint el fil de la mateixa qüestió, Alier explica: “En la darrera edició del Concurs de Cant Montserrat Caballé que es fa a Saragossa, vaig parlar un moment de cara al públic i vaig veure tot de gent jove allà asseguda i vaig dir ‘això que diuen que a la gent jove no li interessa l’òpera és mentida. Mireu, tota la gent que hi ha aquí, que ve a escoltar aquests cantants i mireu tots aquests cantants, n’hi ha més de 150 que es volen dedicar a l’òpera’. Hi ha l’afició, l’interès, l’entusiasme. Ara, per la gent és com un tòpic: ‘la gent jove ja no va a l’òpera, això no interessa a ningú’. No, no és veritat, és completament al revés i hem de lluitar contra aquesta actitud pessimista que, potser en algun moment va tenir una certa raó, però avui dia no en té cap”.

La composició de noves òperes

A la programació dels grans teatres d’òpera del món, cada temporada segueixen sortint els mateixos títols i es segueixen programant les òperes de sempre. Preguntat per aquesta qüestió, Roger Alier explica: “És realment preocupant. La gent va a sentir allò que ja coneixen i això sí que ho considero negatiu. A la gent els dic: ‘allò que ja coneixes ho vas conèixer un dia, no? Doncs perquè no fas el mateix amb un títol desconegut? Però no ja entre els títols contemporanis sinó també entre els antics?’. Si el títol no els hi sona o no el coneixen, no van al teatre. Aquest aspecte sí que és molt negatiu, la manca de curiositat pel coneixement. Per altra banda, també n’han tingut culpa els compositors”.

Els compositors: un plat a banda

Les òperes antigues estaven escrites perquè agradessin al públic i pràcticament, l’únic objectiu que tenien és que havien d’agradar. “Alguns compositors contemporanis han volgut fer obres d’un gran atreviment, s’han mirat el melic i han procurat captar l’atenció del veí, de l’altre compositor, dient-li ‘mira què faig jo!’ i és clar, mira, però no et mira ningú i això és una llàstima. Amb això s’han fet malbé moltes expectatives. Un director d’orquestra (el nom del qual el Roger manté en secret) em va dir que alguns compositors han perdut la carta de navegar, en el sentit que ja no escriuen pel públic i aquest és un gran problema”.

I segons Alier, no és l’únic: “De vegades, l’espectador que va a veure l’òpera no és una persona que s’hi dedica, sinó algú que va a buscar en l’espectacle un cert enlairament, unes amplituds de mires i per tant, no se li pot demanar que faci grans esforços per entendre una cosa, que no es pot entendre sense tenir la partitura al davant i coneixent perfectament l’estil que pretenen seguir els compositors. Si no és així, no hi ha manera”. El problema, segons el punt de vista de Roger Alier, va més enllà: “Avui dia els compositors no escriuen pel públic sinó que ho fan per les institucions: escriuen pels governs, per les generalitats, pels ministeris de cultura, per les ràdios, per entitats que paguen. Però resulta que al ministeri de torn hi ha unes persones responsables que no en tenen ni idea, reben al compositor i aquest els hi diu: ‘escolti, vostè està en contra de l’òpera contemporània? No, no, jo no’. I aquí, immediatament, s’hi imposen. L’altre, per no quedar malament, contracta, paga, escenifica i llestos. En aquestes condicions, no poden pretendre que el públic vagi a veure i escoltar òpera massivament”.

L’òpera del segle XX

L’òpera del segle XX presenta una dispersió d’estils i de formes impressionant. “Del segle XVIII no es troben òperes d’estils extravagants perquè no se’n feien. El compositor cobrava de l’empresa, generalment del noble o de l’entitat que era l’empresari de teatre. Al segle XX això ha desaparegut i a canvi, hi ha aquesta absoluta dispersió. Un compositor s’ha pogut dirigir cap a un camí que potser a ell li ha semblat molt adequat i no segueix el model del compositor del costat que està fent exactament el contrari, també amb els mateixos objectius. En aquest aspecte s’ha perdut la unitat de criteri, el sentit de per on va la música. Com a conseqüència, l’’espectador es perd i deixa d’anar a veure l’espectacle”.

En aquest sentit i seguint el mateix fil, algunes veus autoritzades opinen que aquesta dispersió que apuntava el Roger Alier no hauria de ser un fet negatiu en sí; el que fa que s’hi torni és que la recerca no sigui en funció de buscar. L’art sempre té un punt de transgressió, que sovint vol dir evolució de la base preexistent, però quan es transgredeix la transgressió de la transgressió transgredida, pot sortir una cosa inescoltable.

Muntatges escènics originals i fora del comú

Roger Alier comenta sobre aquesta qüestió: “Els muntatges estranys ja fa temps que duren. Aixo va començar a alemanya. A Berlín vaig veure un Mesies de Haendel tan horrorós, que em vaig aixecar i me’n vaig anar perquè no es podia aguantar. Hi havia un anyell que creixia i se li obria el cos i sortia sang i fetge i no sé quantes coses. Em sap greu perquè els alemanys em cauen molt bé i cada any vaig al festival de Bayreuth, des de ja en fa 29. Em sap greu que estiguin una mica desorientats en aquest aspecte però com que això, per la raó que sigui, ven, doncs estan a on estan”.

Tanmateix, no tots els muntatges són així i n’hi ha de més amables i encertats. Damunt l’escenari no hi ha res més que un gran rellotge que marca les hores. Quan toca, entra i surt de l’escena un sofà o una cadira i pel que fa a escenografia, res més. Suficient? Potser sí, d’acord amb el punt de vista del director d’escena Wolfgang Gussmann. En aquesta representació d’òpera tan minimíssima de “La Traviata” de Verdi, que es va estrenar al Festival de Salzburg l’any 2005, la soprano Anna Netrebko va donar vida a Violeta Valery i el tenor Rolando Villazón a Alfredo Germont. De fet, ells dos sols, ja eren suficients i no calia una Traviata vestida d’època, movent-se per salons plens de gent, seguint la imatge clàssica de l’obra. “Hi ha directors d’escena que són molt bons professionals i busquen una manera de fer que la transgressió tingui un sentit”, explica el Roger Alier. “També hi ha el que només va a fer nom, fortuna i fama i representa qualsevol cosa, com més bèstia millor. En canvi, hi ha escenografies molt senzilles però molt ben aconseguides, com la representació de La Traviata del festival de Salzburg el 2005, que està plena de simbolismes. Quan Violeta està amb el seu amant estan tots els sofàs coberts de flors i quan s’acaba la història ella treu les fundes dels sofàs. És d’una gran simplicitat i està força bé. Igual com el rellotge, que simbolitza el pas del temps. Verdi, amb la Traviata va voler posar el personatge en època contemporània i per tant, que els cantants surtin vestits com anem avui dia, té un sentit”.

Els tres tenors van acostar l’òpera al gran públic?

L’any 1990 els tenors Luciano Pavarotti, Josep Carreras i Plácido Domingo, van protagonitzar una idea innovadora que va tenir un enorme ressò: una sèrie de concerts dels “3 tenors” en els quals interpretaven, prioritàriament, fragments conegudíssims d’òpera. Aquests concerts van acostar l’òpera al gran públic? Roger Alier no ho veu així: “En realitat, aquest acostament és una ficció. És cert que hi va haver molta gent que va sentir més òpera del que havien sentit abans, però d’afició a l’òpera en va agafar un percentatge que potser igualment l’hauria agafat amb una altra cosa. El que els cantants han de fer per difondre l’òpera és cantar bé, tenir una gran personalitat i una gran presència. Jo vaig veure els tres tenors al Camp Nou i vaig veure que la gent, després de sentir-los, se n’anava i ja està perquè per entrar al món de l’òpera s’ha de tenir uns cert nivell de coneixement i la gent que hi vulgui entrar ho pot fer sense sentir els tres tenors”.

Roger Alier és home de geni viu i d’opinions sòlides i ben fonamentades, que alça el to de veu quan una cosa l’empipa. “Hi ha una cosa que em deprimeix molt”, explica, “per exemple, quan es va posar de moda “La mamma morta” de l’òpera Andrea Chénier de Giordanno, perquè estava a la banda sonora de la pel·lícula Philadelphia. “La mamma morta” ha estat sempre allà, des que es va escriure el 1896, però la gent va haver de descobrir-la a través d’una pel·lícula. Per què aquesta gent no s’havia pres la molèstia d’intentar descobrir alguna cosa interessant en aquella òpera, que està a les cantonades i que es ven a les cases de discos?. No, ha de venir la pel·lícula perquè l’ària es faci famosa. Ja sé que és així i ja sé que és inevitable, però trobo que és una llàstima que la gent sigui tan rutinària, que no pugui prendre una decisió pel propi gust i hagi d’esperar que li diguin ‘mira que maco’ i així, au, tots cap allà. També va sortir el Duet de les flors de Lakmé (Léo Delibes) en un anunci d’una companyia d’aviació. Aquell Duet de les flors hi ha estat sempre. S’havia fet aquí, s’havia fet allà, s’havia fet a tot arreu, hi ha quaranta versions d’aquest duet i el dia que una empresa diu ‘posem això com a fons’, és quan té èxit. Ho trobo trist. Ja sé que és la societat en la que vivim i que no hi podem fer més, però de tota manera no deixa de ser trist”.

Bons cantants i cantants com’ si com’ sa i… “andando”

“Un cantant no s’arrisca a cantar si no està molt ben preparat”, explica el Roger Alier. “És molt difícil que sentis un cantant fer una veritable porqueria. Jo tinc una gran quantitat d’òperes gravades en disc i et podria citar no més de cinc o sis exemples de cantants que canten horrorosament en una gravació. Normalment estan preparats i el director no els deixa fer el ridícul”. Però sempre hi ha una excepció. Somriu amb una mica de malícia i continua: “Tinc el cas d’una mezzosoprano molt famosa que canta una ària secundària del Barbero de Sevilla (Rossini) que és per tancar-la a la presó, però això és una excepció i la tinc com un cas especial; si algun dia vull posar un exemple d’algú que canta malament, poso aquella cantant. Ara bé, això de dir que un cantant no val res, sovint no és veritat. M’irrito quan algú al teatre diu ‘aquest tio és molt dolent’. No senyor!, aquest senyor és un cantant, que ha fet un esforç molt gran per arribar fins aquí, que ha treballat i que, si no li ha sortit del tot bé, és perquè el seu treball és insegur, i imprevisible el que en pot sortir”.

Un exemple: “Una vegada”, explica el Roger Alier, “el tenor Nicolai Gedda va fer un gall espectacular al Liceu, però espectacular!. Al “Rigoletto” de Verdi, l’ària de ‘la donna e mobile’, (que no és una ària sinó una cançó), és molt traïdora i és molt fàcil fer-hi un gall. Jo n’he sentit quatre de galls, en aquesta mateixa cançó, per quatre cantants diferents. I el Gedda va fer una cosa que no s’ha de fer mai, que és intentar-ho arreglar. Quan surt el gall, si intentes reconduir-lo encara és pitjor. Si hagués tallat immediatament no s’hauria notat tant. Això són incidents que poden passar. Aquest cantant era boníssim, l’assaig general li va sortir molt bé i l’home sembla que anava tranquil, però quan escoltes aquella gravació, les últimes notes abans del gall, aquella veu va sonar insegura i és clar, se li va trencar. Va intentar arreglar-ho i la va acabar s’espifiar. Això pot passar al millor i al pitjor dels cantants i per tant, no té cap importància. El que té importància és la trajectòria, el resultat, el treball, la manera com enfoca el personatge”.

Un bon col·leccionista

Degut a la seva feina però sobretot a la seva passió, Roger Alier té una col·lecció d’òperes molt important. Quàntes? “No sé ben bé dir-ho perquè ja fa molt que he perdut el compte. D’òperes diferents jo en conec unes quatre-centes; conèixer d’haver-les sentit i que jo conegui bé, un centenar. Després n’hi ha unes quantes de les que tinc referències i d’altres no les conec de res. D’òperes al món, disponibles per ser escoltades, n’hi ha unes 30.000, el que passa és que d’aquestes 30.000, 29.500 no surten mai del forat. Després hi ha un grup d’unes 130 o 140 que són el que en diem el repertori; el repertori marginal, 50 o 60, és el que surt alguna vegada”.

L’òpera preferida de Roger Alier és “El matrimoni secret” de Cimarosa, “seguida immediatament del “Cosi fan tutte” de Mozart i de “La Cenerentola” de Rossini”, s’afanya a aclarir. “Aquestes són les meves preferides ara, però això també canvia”. I abans d’acabar, una recomanació del ‘doctore’: “Hi ha una òpera preciosa, francesa de Rossini que es diu “Le comte Ory”, L’enregistrament del tenor Juan Diego Flórez és molt recomanable. No te la perdis”.

Prenc nota.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-roger-alier/

Entrevista a Fermí Puig: "La cuina és un fet cultural"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-fermi-puig-la-cuina-es-un-fet-cultural/

Des que el xef Fermí Puig (Granollers, 1959) es va iniciar en el món de la cuina, gairebé per casualitat, la gastronomia i l’alta cuina van guanyar un actiu de primer ordre. Avui, amb trenta anys d’ofici a l’esquena, el Fermí Puig és el xef director dels restaurants Drolma, dedicat a la cuina d’autor a l’interior del prestigiós Hotel Majestic del Passeig de Gràcia de Barcelona i també del Petit Comitè, en el que es treballa la cuina catalana tradicional. L’any 2002 va ser distingit amb una estrella Michelin, que ve a corroborar el que ja sabia la gent que havia tastat amb anterioritat la seva cuina: que el Fermí Puig és un artista dels fogons, un mestre dotat d’un paladar exquisit i un bon gust excepcional, que posa cor, ànima i vida en tot el que fa i a més, té l’habilitat de saber-ho comunicar amb gràcia i encert per la ràdio, cada dijous, al costat del Jordi Basté a El Món a Rac 1.

Malgrat el seu reconegudíssim nom dins i fora de l’àmbit professional, corren temps estranys per a l’hosteleria, que tenen com a teló de fons la crisi econòmica global que sotraga fins i tot, les economies més sanejades.

“L’hosteleria d’alt nivell ha de patir molt perquè la crisi l’afecta severament”, explica el Fermí. “Restaurants com el Drolma, desgraciadament, segueixen un model que a totes les capitals europees és molt car. I dic desgraciadament perquè acabaran sent restaurants només per a elits econòmiques. En realitat, si féssim justícia al preu final dels plats, d’acord amb qualsevol teoria econòmica que digui que a més a més, com a negoci, hi ha d’haver un benefici, els restaurants com aquest encara serien més cars”.

Segons comenta el Fermí Puig, la crisi provoca que potencials clients de restaurants d’alta gastronomia, contemplin les seves visites com a inversions en oci i cultura. “Reconec que aquests moments de crisi, allunyen dels grans establiments de restauració, fins i tot als aficionats que fan un esforç per poder-se gastar uns diners en aquest espai d’oci i de cultura. Persones que cada mes o cada dos mesos, estalvien uns diners i els agrada fer una volta, anar a restaurants de Catalunya, avui el Drolma, un altre dia a Can Roca, en la següent ocasió a un altre gran restaurant. Però avui dia, d’això se’n sent tothom’.

Un restaurant ‘de mudar’

Arribats a aquest punt, la següent pregunta és pràcticament obligada: i per tal de fomentar la visita de nous i de vells clients, no seria millor abaratir els preus i posar aquest espai d’oci i cultura, com en diu el Fermí, més al seu abast? “No”, – argumenta el Fermí- “perquè aquests no són restaurants de diari i no han de ser-ho. L’oferta gastronòmica de les ciutats, dels països, és molt extensa i molt àmplia. Si mirem una piràmide de població de la gent que cada dia menja fora de casa seva, veurem que hi ha gent que s’emporta la carmanyola a l’obra o a l’oficina; hi ha gent que va al bar de la cantonada i dinen un menú de 9 o 10 euros; n’hi ha d’altres que, ocasionalment, es poden permetre anar a restaurants que en poden valdre 20 o 30, etc, etc., Dins aquesta piràmide de població, la mínima expressió són els restaurants d’elit, perquè no són restaurants de diari sinó de celebració. Són aquells que els aficionats a la gastronomia conceben com a restaurants per moments especials, per celebrar una data important, etc. Bé, són restaurants ‘de mudar’. I segueix: “Aquesta, ‘de mudar’ és una expressió que faig anar molt sovint perquè quan es muda la gent? Quan va a casaments, quan tenen celebracions, esdeveniments. Els cuiners de cuina d’autor pensem que la gent ve perquè aquest, és un espai social apte per a la relació. Amb l’esforç de molta gent s’ha aconseguit que el públic entengui que l’alta cuina és cultura, tant com anar a veure una òpera al Liceu, per exemple. Aquests restaurants tenen uns rituals, un ambient i no hi pots anar de qualsevol manera, sinó que s’hi ha d’anar una mica més endreçat, sense necessitat de caure en el classicisme. Avui dia hi ha restaurants que tenen un ambient ultramodern, que faciliten sentir-te bé i estar còmode a l’hora d’estar assegut a taula i això és fantàstic”.

La clau de l’èxit

“Que la gent s’hi senti bé i s’hi senti a gust”, revela el Fermí. “Els restaurants són un ambient i s’ha de poder fer coincidir això: distinció amb comoditat. Hi ha ambients de tota mena. Hi ha restaurants que potser la seva carta és molt modesta però en canvi, el quadre general del restaurant és simpatiquíssim i això fa que puguem dir: el divendres quedo aquí amb els amics i què ens donen, una mica de paté amb no sé què? Doncs jo m’està bé perquè el que vull és estar amb els amics. Hi ha un ambient i un local per a cada moment. L’alta cuina, en el fons, està a dalt de tot d’aquesta piràmide i ens dediquem a donar de menjar a molt poca gent”.

La cuina d’autor i la cuina tradicional, estan emparentades?

“Jo crec que no”, respon rotund el Fermí, “tot i que formen part del mateix tronc d’excel·lència. Ara, són dos móns diferents, amb elaboracions i tècniques diferents a les cuines d’altíssim nivell. Nosaltres tenim el Drolma i tenim el Petit Comitè. El Petit Comitè és un restaurant de cuina tradicional catalana i per tant, no hi ha ni un plat de cuina d’autor, tots els plats són extrets del corpus de la cuina catalana, fets de la manera com jo els he après, passades pel tamís d’un cuiner que vol fer les coses d’acord a com es fan al segle XXI i que treballa amb ingredients de primera qualitat. Això és molt diferent del Drolma, per raó de preu i per raó d’elaboració. Per tant, no enganyem a ningú. L’un és cuina tradicional catalana i l’altra és cuina d’autor”.

Aquests darrers anys s’ha vist un ressorgir de la cuina, i la concepció dels seus procediments i resultat final ha fet créixer la fama d’alguns cuiners que amb les seves elaboracions i fins i tot experimentacions, han donat la volta al món diverses vegades. Aleshores, el món de la gastronomia pren un relleu que fins ara no tenia i està, d’alguna manera, de moda. El Fermí explica: “Nosaltres no hem fet mai res ni per iniciar, ni per tenir seguiment, ni per posar res de moda, ni per ser capdavanters. Quan vam crear el Petit Comitè i el vam posar en marxa fa tres anys i mig, ho vam fer per certa militància envers la cuina tradicional catalana. Primer perquè vèiem que hi ha un espai comercial; en segon terme perquè els cuiners que avui dia som més o menys coneguts, tenim una certa obligació de reivindicar una cuina tradicional, popular que és de les més sàvies de tota Europa, i que de vegades, no està prou ben representada. Aquest és un exercici que també serveix per recuperar la memòria històrica del país”. I segueix explicant-se molt vehementment: “Jo penso que la incorporació de la dona al mercat del treball és un fet molt positiu, però, té un efecte col·lateral, i és que en alguns casos, s’ha obert una esquerda en la via de transmissió familiar del receptari tradicional. Per tant, els cuiners que tenim una clara consciència de pertànyer a un nucli culinari col·lectiu, si en tenim l’oportunitat, hem de treballar aquest receptari tradicional, perquè la cuina del país és molt bona. Això també ho estan fent altres col·legues, com el Carles Gaig, l’Avellan, el Nando Jubany i d’altres. Val molt la pena fer-ho”.

Evitar la pèrdua memorística del receptari tradicional

“S’ha fet una feina extraordinària. En els congressos de cuina catalana, molta gent que s’ha dedicat a recollir receptes que s’estaven perdent, d’aquestes que les àvies i les rebesàvies apuntaven a una llibreta. Per tant, tota aquesta feina de continuació del receptari tradicional català s’ha fet per comarques, per pobles i està a l’abast de tothom, avui dia. Què passa? doncs que s’han perdut els secrets. Els cuiners d’avui dia no tenim secrets”.

Qui ho ha dit que no? Tot bon cuiner té el seu “secret” que dóna a tal plat un sabor determinat, diferent de qualsevol altra que elabori el plat d’una forma semblant. Aquí el Fermí Puig somriu amb picardia i acomodant-se les ulleres sobre el nas amb un gest molt personal, comenta: “Els cuiners ja no tenim secrets, ja no hi ha misteri perquè no ens guardem res. Hi ha congressos de cuina, fem llibres, les receptes que s’hi expliquen són puntuals, pas per pas, tant de cuina d’autor com de cuina tradicional, i per tant, en la mesura que un sàpiga interpretar això, ho té tot a l’abast”. I segueix: “Fins i tot la nostra icona més important, el Ferran Adrià, acaba de dir que un cop tanqui el Bulli, tot el que faci allà i que ell cregui que pugui tenir interès, ho penjarà a Internet, a l’abast de tot el món. Per tant, aquest és el gran canvi, radical: ja no depenem de la transmissió oral ni de la impremta. Els primers receptaris de gruix a nivell europeu (segle XV) eren catalans. A partir del moment en què la transmissió deixa de ser oral i passa a ser escrita aquest receptari ja no es perd sinó que s’emmagatzema i es compila. Més enllà d’això, cada mestressa, dóna el seu toc a les receptes i pot triar entre posar un carquinyoli en comptes d’un borrego, això sí que passa a les famílies, però els dipositaris dels receptaris, de forma global, seguim sent els cuiners i per això, no perdrem mai el receptari. A més, avui, treballar dignament la cuina del país té el mateixa valor que la cuina que poden realitzar els cuiners de cuina d’autor que tenim un ressò mediàtic important”.

“Cuinetes”

El Fermí Puig va escriure fa prop de dos anys, el llibre “Cuinetes” (Ed. Columna), amb pròleg de Jordi Basté. Preguntat per aquesta qüestió, somriu i comenta: “Els editors m’empaitaven des de feina temps perquè fes un llibre i jo sempre deia que se’n fan molts de llibres de cuina i em feia una mica de mandra. Però la veritat és que l’èxit de l’espai a El Món a Rac 1, va precipitar que els editors em posessin un ganivet al coll per fer-lo”.

Com a llibre en sí, “Cuinetes” és estrictament un receptari, però té un element que el diferencia de qualsevol altre receptari i és que el Fermí afegeix a cada recepta, el seu propi comentari. Per exemple, a la recepta de les “espatlles de conill amb romaní”, després de comentar una anècdota explica: “Haig de reconèixer que no en sóc gens, d’home de costums, més aviat tinc poca cura per l’exactitud de les programacions, però tinc un costum que, sense adonar-me’n, mantinc: anar a menjar a Ca l’Aligué de Manresa quan torno amb la família de fer un tomb per la Cerdanya, i menjar-me les espatlles de conill rostides d’en Benvi. La recepta que us dono no és la seva, però segur que és molt semblant. Si cal, demaneu permís a la concurrència, però mengeu-vos-les amb els dits”. “Sí”, diu. “Jo estudiava a la universitat filologia i dret. Per tant, ja tenia una tendència a l’escriptura i la meva principal passió és llegir. Escriure forma part de la meva genètica i per tant, quan vam fer les receptes, jo vaig dir que volia fer quatre comentaris que es relacionessin una mica i que expliquessin algunes coses més. No entenia el llibre sense això i aprofito per explicar 4 anècdotes, 4 astúcies de la cuina”. El proper mes de setembre sortirà a la llum el “Cuinetes 2. “La idea del segon és exactament la mateixa: fer una recopilació de més receptes meves, altres que agafo d’amics i coses que m’han interessat, dels llocs on he estat i d’altres que han proposat els oients de la ràdio, que n’hi ha de molt interessants i amb permís dels autors, també vull posar-els-hi”.

Cap a on va el món de la cuina

“Catalunya és el bressol de la cuina d’avantguarda, la cuina que s’ha generat, sobretot, a partir de Ferran Adrià i que ha fet que Catalunya sigui un punt de referència mundial en aquest aspecte. Les elits culinàries de la majoria de països occidentals s’inspiren en les fórmules del Ferran Adrià. Ell ha obert les portes d’un llenguatge nou en la cuina. Els camins que s’han obert són insospitats. Ara bé, aquesta serà la única expressió culinària dins de l’alta cuina? No, ni de lluny. A mi se’n plantegen moltes incògnites. Veure ara el futur des del prisma d’un moment de tristor, tant dur com aquest de crisi, fa que el que jo pugui dir sigui una mica esbiaixat. El que és segur és que no hi ha marxa enrera i una certesa: la cuina, la gastronomia, el fet no només d’alimentar-nos sinó de transformar els aliments amb una certa gràcia per poder-los gaudir amb més sentits que no pas únicament el gust té èxit. Mai com ara, tants milions de persones tenien les seves necessitats bàsiques satisfetes i són molts els milions de persones que poden accedir a distints gustos dins la gastronomia. Aquí no hi ha volta enrera i per tant, hi ha motius per a l’optimisme. Per altra banda, cada cop hi ha més gent interessada en el món culinari, perquè la cuina forma part de l’espai d’oci i de cultura de la gent, per tant, anirem a més. I com més siguem, més criteri tindrem, més educació del paladar tindrà la gent”. I reflexivament afegeix: “No veig aspectes negatius, de debò, no els veig”.

Les noves generacions de cuiners i pastissers

I ara, un missatge per a les noves fornades d’estudiants que es preparen a les distintes escoles d’hosteleria de Catalunya: “La primera cosa, molt important, és el respecte per la feina. Hi havia hagut èpoques, fa molts anys, en què la gent que accedia ho feia per menjar calent. Per sort, aquestes èpoques ja han passat. Els estudiants descobriran, després de l’escola, si s’han equivocat o si han triat bé l’ofici perquè si tens un ofici al qual, cada dia quan et lleves, has d’anar-hi forçat, malament rai. Per tant, aquest és un ofici que té un component de passió i d’estima, molt delicat i molt vocacional. A partir d’aquí l’esforç que cadascú faci per un mateix, se’l reconeixerà un mateix i no necessitarà que vingui ningú per treure les novetats als diaris, perquè un, cada dia quan es mira al mirall, ha de sentir-se orgullós de la feina que fa, de treballar net i polit i de portar la jaqueta blanca amb dignitat i de guanyar-se la vida amb el seu ofici amb dignitat, faci cuina tradicional, nova cuina, surti als diaris o no. El respecte, per a mi, és bàsic. Sempre he cregut que en aquest ofici, en el que saps l’hora que entres però no a quina sortiràs, segueix sent vital el propi esforç personal. És indispensable”.

Felicitats per la feina feta.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-fermi-puig-la-cuina-es-un-fet-cultural/