Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat:
http://www.tarragona21.com/rosera-pros-entrevista-a-marius-serra-%e2%80%9cel-catala-s%e2%80%99ha-de-preservar-pero-tambe-s%e2%80%99ha-de-salivar%e2%80%9d/
L’escriptor, periodista i enigmista Màrius Serra (Barcelona, 1963), autor de títols tan coneguts com “Verbàlia”, “Mon oncle” o “Quiet”, entre d’altres, està prenent-se un tallat en un bar de Valls. L’oportunitat del lloc és indiferent pel que a l’anècdota respecta, perquè això mateix que va passar a Valls podia haver succeït en qualsevol altre població de Catalunya. Una senyora de mitjana edat, ben posada i força decidida reconeix al Màrius, se li acosta per l’esquena sense que ell la vegi i amb la punta dels dits crida la seva atenció donant-li al Màrius uns copets suaus a l’espatlla esquerra. Ell, en notar aquest toc d’atenció es gira i aleshores la veu. Ella li dirigeix unes paraules breus però efectives i evidentment sinceres: “Felicitats pel “Quiet”. És un testimoni que ha arribat a molta gent”. El Màrius li dirigeix un somriure i li diu que moltes gràcies, que celebra que el llibre li hagi agradat. I aleshores, fent gala del filòleg observador i juganer que porta a dins, li pregunta a la lectora: “Sou d’aquí?”. “No”, s’afanya a respondre la lectora, “sóc valenciana”. I ell: “ah, per la parla ja m’ho ha semblat”. I ella rebla abans d’acomiadar-se: “Només volia dir-te això, que independentment de la resta de la teva carrera professional, el “Quiet” és una passada”. “Molt bé, moltes gràcies”, respon el Màrius i sense més, s’acomiaden.
Aquesta és una anècdota molt real, viscuda des de la primera fila, com qui diu, esdevinguda per dues raons: perquè certament el llibre “Quiet” és, en paraules de la lectora, “una passada” i perquè el Màrius Serra és un escriptor tremendament popular que ha obligat a milers de lectors i d’oïdors, a fer funcionar el cap en busca de la solució dels mots encreuats que proposa o dels “Enigmàrius” que inventa. A més, el públic que segueix el programa “Divendres” de TV3, el poden veure cada dilluns, endinsant-se, buscant i fent florir les paraules i expressions més genuïnes de la població que el programa visita.
Una de les obres més importants del Màrius Serra és de no ficció: “Quiet”, que explica els set anys de vida del seu fill Lluís, Llullu, que va néixer amb una greu encefalopatia que no li permetia ni tant sols moure’s. “Què més pots voler, que reviure un record i més encara quan aquest record és tan dolorós i dur com aquest?”, comenta el Màrius Serra. “Gràcies a l’escriptura vaig fer teràpia i no només em va anar bé a mi sinó també als de casa. Tampoc vaig escriure “Quiet” per això però posar paraules als fets, fa que la muntanya no sigui tan alta”.
En el cas del “Quiet”, trobar el to del llibre va ser el repte més complicat. “Tens tots els elements per fer plorar i a l’hora d’escriure, ho saps. És una història trista que toca el cor i aquest sentiment és transversal”. I segueix explicant. “També parteixo d’un avantatge i és que jo em dedico a l’escriptura; per tant, sé fins a on pot arribar i què pot arribar a donar el llenguatge, com manipular-lo amb mesura. Això és el que es busca quan es fa una novel·la, que el que diem tingui un efecte determinat. De tota manera, arriba un moment en que el dolor, igual que la joia, si no és per contrast, no es valora. Les grans cançons d’amor o els grans poemes d’amor han estat cançons i poemes de desamor quan aquella situació idíl·lica s’ha trencat, perquè quan tot va bé, tot és molt monocorde. Per això també calia trobar un to que permetés diversos colors. Aquest era el punt més delicat a “Quiet”.
Conreador de diversos gèneres
Al llarg de la seva carrera el Màrius Serra s’ha dedicat a la novel·la breu, a l’assaig i també a l’enigmística i als mots encreuats. Comenta que el gènere en el qual es troba més a gust és: “la novel·la. M’agrada inventar històries i és el gènere del qual em sento més a prop. Ara bé, les novel·les, els mots encreuats formen part del mateix paisatge. Jugant amb les paraules, t’entrenes i estàs tocant la matèria primera. És com demanar-li a un ebenista si li agrada més fer armaris, cadires, taules o jugar amb la fusta. Segur que dirà que si no juga amb la fusta no farà ni armaris, ni cadires, ni taules. En el meu cas, si m’hagués de decantar per alguna cosa, seria per la novel·la, probablement perquè en faig una cada sis o set anys; en canvi, els articles i els encreuats els vaig fent dins la quotidianitat i potser per això no els valoro tant”.
El procés invers dels mots encreuats
Qui més qui menys ha resolt un autodefinit o uns mots encreuats. No sempre és fàcil trobar el mot que es demana a la definició, però quan l’exercici finalitza i totes les caselles de la quadrícula estan plenes, formant paraules amb sentit, la sensació de satisfacció és notable. L’altra cara dels encreuats és per a la persona que els idea i els proposa. El Màrius Serra és un expert creador d’encreuats i explica: “Hi ha una tècnica clara, perquè aquest és un gènere molt ben definit. La tècnica és invertir l’ordre del que després demanes. És a dir, es parteix de la resposta. Es comença amb una graella d’una mida determinada i a partir d’aquí es comencen a posar horitzontals i verticals en ordre. Aquesta és la part d’orfebreria, anar combinant vocal-consonant, vocal-consonant. La línia de treball és des de la línia superior esquerra de la graella, anar baixant i anar colonitzant-la fins arribar a l’extrem inferior dret”. I segueix: “Després ve la segona part, que és on hi ha l’estil de cadascú. Imaginem que demanem “taxi”, per exemple. A la definició pots dir: “vehicle de transport públic” o com va dir un altre famós creador d’encreuats, el Tísner, “alça la bandera en senyal de llibertat”. Aquí és on trobo més plaer, perquè és la part creativa i cal estar “inspiradet”, per trobar aquella paraula. Però en fi, és tan ric l’encreuat que permet arribar a la definició final per un costat o per un altre”.
Els ENIGMÀRIUS
Uns quants exemples d’aquestes mini propostes lingüístiques que cada matí, des de Catalunya Ràdio, ens fan ballar el cap: “Si quan arribes ja estan dites, és que fas tard”, de 6 lletres; la resposta és misses. Un altre: “Es fot de lloros per culpa del joc”, de 7 lletres; la resposta és estimba; i encara un tercer: “Carta d’una bella inspectora d’Hisenda”, de 7 lletres; a resposta és missiva (una missiva, sinònim de carta, es pot descompondre en un títol de bellesa digne d’una inspectora d’Hisenda: Miss IVA).
D’on li neix al Màrius tot aquest pou d’inspiració i d’enginy? “De la llengua”, contesta sense pensar-ho ni un instant. “La sensació és que, així com amb la novel·la parteixes del no-res i has d’inventar un món, en el joc verbal ets l’explorador d’una selva riquíssima com l’Amazònia, que és la llengua. Llavors has d’aprendre a explorar, agafar un cert hàbit i tenir coneixement, sensibilitat i experiència, com en tot a la vida.”
Màrius Serra és un autèntic enamorat de la llengua. “La creativitat és implícita en la llengua. Els Enigmàrius els trec quan estic definint els mots encreuats de La Vanguardia i és quan veig una paraula que podria funcionar bé. Me la reservo i després la destil·lo, trio, miro, però en el fons, no és un esforç excessiu. Això és anar explorant, sabent que el tresor ja hi és”.
Tombs per catalunya
El Màrius reconeix que el fet de tombar per tot Catalunya amb el programa “Divendres” de TV3 també l’ajuda a conèixer més la llengua. “Això és molt nou”, comenta. “Quan m’ho va proposar l’Espartac Peran em vaig adonar que faríem molts quilòmetres però a mi m’agrada trepitjar el país i no em fa gens de mandra sortir de Barcelona, moure’m, escoltar i conèixer. Aquí també he acabat desenvolupant una tècnica, que és buscar informants de tots els llocs on vaig. Podria partir de l’Alcover-Moll o del Coromines, dels atles lingüístics en els que hi ha un material boníssim, però sempre és millor l’explicació de la gent, perquè la llengua és una cosa molt viva”.
La gent jove i la llengua.
El cas de Ripoll
“La llengua és un ésser viu i malament rai si deixa de ser-ho”, reflexiona el Màrius. “Si la posem a l’armari la preservarem, salvarem els mots, seguint el lema espriuà, però jo també vull afegir: salvem-los, evidentment, però salivem-los també, tal com deia el Tísner. Salvem-los però salivem-los, és a dir, fem-los anar, juguem-hi”.
Content i amb un somriure, el Màrius explica una anècdota que li va passar a Ripoll amb el programa “Divendres”: “A Ripoll en va passar una de molt bona. Un jove ripollès, amb un accent que feia feredat, es va acostar a la pissarra del programa on explico les peculiaritats lingüístiques de cada població. En aquell moment jo estava dient que a Ripoll dels envans en diuen tempanells o tempanills i de les prestatgeries antostes. El xaval aquest va ser valent, es va posar al costat de la pissarra i va dir: (aquí el Màrius imposta la veu fent to de sòmines) “no ho diem pas això aquí” i tots els jaios i sobretot les jaies que hi havia al costat se’l miren i me’l renyen: (torna a impostar la veu, ara refinant-la per semblar una iaia criticona) “això tu, que el jovent ja no sabeu com es parla, que ara ja no dieu no sé què” i l’increpaven. El pobre noi es va arronsar i ja no va tornar a dir res (i riu amb rialla franca). A mi m’interessa que es parli i que es digui com ho diu aquest xaval, més enllà que hi pugui haver una línia de continuïtat que sempre fa molt de goig”.
Reflexions al voltant de la llengua
Ara ja en termes més seriosos, el Màrius explica: “Totes les llengües han evolucionat incorporant lèxic nou. Aquest no és el problema. El problema és quan el que s’incorpora és una sintaxi forana, quan la genuïnitat es perd per elements que no tenen res a veure amb dir barco o vaixell; això és una anècdota, és una substitució d’una paraula per una altra i prou. La llengua és un sistema molt més complex i la sintaxi, és la manera de formar-lo”. I s’exclama: “Aquesta pèrdua esgarrifosa dels pronoms febles: “nena, quans anys tens? Tinc quinze. Quinze què?”. Tinc quinze és una translació directa del castellà; en tinc quinze o tinc quinze anys. Aquí és on es perd genuïnitat, quan avui un jove no li diu antosta a la prestatgeria i en canvi usa una paraula que és anglòfona, per exemple. Jo crec que cal sensibilitat per la llengua catalana, essent conscients de la seva importància. Si no hi ha aquesta consciència tampoc hi ha curiositat i si no hi ha curiositat per la qüestió lingüística, doncs això és el final”.
Visions de Catalunya, del català i del catalanisme
“La sociolingüística dóna eines per fer un anàlisi desapassionat de la realitat dels parlants”, explica el Màrius. “És obvi que el català ha sofert una reculada en el seu ús demogràfic general, perquè la societat ha incorporat molta nova immigració i també en la seva genuïnitat, perquè hi ha molta gent que l’usa, però com l’usa, és tot un altre discurs. Això té una translació al discurs polític, l’opinió pública i l’opinió publicada. Aquí la legislació és una eina coercitiva i Espanya utilitza les seves forces jurídiques, la qual cosa també té la seva conseqüència en forma de revulsiu, en la societat catalana. De sobte, l’independentisme esdevé molt més central del que semblava i fins i tot al vell Pujol li sents a dir el que fa vint anys enrere no va dir mai. Això és un símptoma perquè el Pujol té un nas polític extraordinari que no descobrirem ara, i aquest nas polític no vol ser oportunista sinó que vol crear un estat d’opinió general. Pujol era i segueix sent, un símbol per molta gent del país. De sobte, ell sol arriba a la conclusió sobre la independència i la diu. Tot això és un efecte de la situació política”.
I segueix reflexionant: “És obvi que el català està amenaçat políticament i jurídicament. El català, la nostra cultura i el nostre model de país. La pròpia essència del país, avui està confrontada, absolutament orquestrada, pensada, meditada, enraonada i així estem. Per tant, no és només el català el que està amenaçat per la situació política, sinó que és la pròpia Catalunya, com a subjecte existent més enllà d’una quadrícula que la regionalitza, dins una idea d’Espanya errònia. La idea d’Espanya és absolutament irreal. La utopia és molt més el fet d’una Espanya unitària que no pas d’una Espanya trencada. El que es defensa darrera d’això i que fa que gent com el Pujol s’esborri d’Espanya després d’haver-hi cregut tota a vida, és que sigui sospitós de ser espanyol d’aquesta manera. En això la llengua sempre és la qüestió més visible, la part més fàcil d’entendre per tothom, però no és la única, sinó que hi ha més elements de caràcter cultural”.
Verbàlia 2.0
Tornem als llibres del Màrius Serra. Aquest Sant Jordi es podran veure a les parades de llibres dos volums en els quals el Màrius Serra pren tot el protagonisme. Per una banda, el llibre “L’orgia verba. Converses amb Màrius Serral” de Biel Barnils (Edicions Dau), en el que es transcriuen les converses en profunditat que van tenir el seu autor, Biel Barnils, amb el Màrius Serra, durant nou dilluns a de deu a dos quarts de dotze del matí. L’altre volum és “Verbàlia 2.0”. Aquest és la continuïtat del Verbàlia que el Màrius va publicar fa deu anys, en el qual, s’endinsa al país dels “verbívors” (de verb), proposant jocs verbals, estratègies, mots encreuats, logogrifs, endevinalles, embarbussaments… Aquest Verbàlia 2.0 dóna continuïtat a aquell treball, incorporant-hi les darreres entrades referents a Internet. “Em veia en una certa obligació moral de fer aquesta versió d’Internet, bàsicament perquè fa deu anys enrere, Internet era una realitat molt incipient i no estava gens clar si quallaria. En un llibre de referència com el Verbàlia jo hauria pogut posar molts d’aquests mots quan l’escrivia el 1998-1999 i no els vaig posar perquè deia: “http, www, això durarà dos dies” i per tant, vaig fer una tria estrictament llibresca. En deu anys aquest món ha girat i ara cal introduir tot aquest univers de l’era digital. Ha estat una feinada de por, afegir prop de 200 pàgines més al llibre original i reescrivint-ne moltes”.
El llibre del Màrius
Fer-li escollir un llibre preferit al Màrius Serra és una qüestió que al Màrius li complica la vida, però arribats a aquest punt, contesta: “Escollir un o un altre, depèn de l’època, però si n’he de destacar algun seria “El retrat d’un artista adolescent” de James Joyce. El vaig llegir quan feia la carrera i em va marcar molt”.
El món del Màrius Serra
Si el Màrius Serra hagués de fer un dibuix del seu món, en aquest dibuix s’hi podria veure: “Una A, majúscula, molt grossa, que és l’entrada de l’alfabet. Després la pintaria d’un color verd ben potent, perquè sóc una persona molt optimista; m’agraden els semàfors verds i endavant sempre. Al damunt d’aquesta A hi posaria el Messi fent un gol, que és quelcom que dóna uns plaers insospitats”.
Esperem que aquest Sant Jordi el Màrius Serra tingui molt d’èxit. De tot cor.
