Abans que la seva veu es comenci a sentir entre el públic que l’acompanya i que omple el teatre, Raimon (Xàtiva, 1940), prem amb força els ulls tancats, estrafà la fesomia per fer sortir del més profund del seu ésser, les cançons llargament interpretades i per les quals és famós arreu. Comparteix l’escenari només amb quatre músics més que l’acompanyen i amb la seva inseparable guitarra. Ara sí, la seva veu atenorada, potent i fàcilment identificable, entona, per exemple “D’un temps, d’un país”, “Jo vinc d’un silenci”, “Treballaré el teu cos”, “Veles e vents” o les conegudíssimes “Diguem no” o “Al vent”.
Raimon Pelegero, més conegut amb el nom artístic de Raimon, és un dels pioners de la cançó d’autor en català. Va començar la seva carrera en els moments difícils i compromesos de la dictadura franquista, a l’inici de la dècada dels 60. Membre del grup de cantants i artistes que formaven la Nova Cançó, Raimon també ha musicat a grans clàssics de la poesia catalana com Salvador Espriu i Ausiàs March. La seva trajectòria musical l’ha portat a actuar pràcticament per tot el món, cantant sempre en català. Als seus 70 anys, Raimon ha fet recentment, una parada a Tarragona, on ha ofert les cançons velles, per descomptat, i també les noves que integren el seu disc “Rellotge d’emocions”.
Accessible, rialler, bromista i realista, Raimon comenta satisfet que aquest disc és el primer que enregistra en estudi, amb cançons inèdites, després de tres o quatre anys d’absència. “En els nous concert, els músics que m’acompanyen i jo, oferim al públic les noves cançons, i ho fem tant bé com ens és possible. No es tracta pas d’un concert de petit format, perquè nosaltres som molt grans com a músics. Això és, molt grans, si ho fem bé”, bromeja Raimon.
Rellotge d’emocions
“Rellotge d’emocions” és el nom que porta aquest nou disc de Raimon. Com és aquest disc? “Això no ho hauria de dir jo”, comenta en Raimon somrient, “més aviat ho hauria de fer el públic després d’escoltar-lo. La meva manera d’explicar-me és fent les cançons i prou”.
Després d’insistir-li, aclareix: “És un disc unitari, amb cançons fetes al llarg dels darrers anys (surt a una o dues cançons per any i n’he fet 10). Aquestes cançons són força subjectives, en el sentit que hi ha un ‘jo’ que desitja un ‘nosaltres’, però al mateix temps el rebutja, i també el ‘nosaltres’ rebutja el ‘jo’. Tota aquesta dialèctica entre els ‘jo’ i els ‘nosaltres’ està present en moltes de les meves cançons”. I continua: “Jo crec que en aquestes cançons hi ha una sèrie d’experiències viscudes i per tant, hi ha una major entrada del ‘jo’, però musicalment i des d’un punt de vista de mètrica, poètica i d’imatges, excepte en el poema de Salvador Espriu (Diré del vell foc i de l’aigua), que és l’únic poema que he musicat després que el poeta va morir, on nega el principi de contradicció, la convivència dels contraris, una qüestió força complexa, però en canvi, les imatges de la cançó és tan bella que entra fàcilment i la melodia l’acompanya molt bé. Les altres cançons totes parlen de vivències meves, personals. Es tracta en conjunt, d’un treball molt exigent que, crec, està donant el seu fruit”.
Despullar-se a l’escenari
Sovint, quan els artistes parlen d’ells mateixos en les seves obres, comenten que es despullen (d’una manera simbòlica), davant el públic, mostrant obertament i sense cap vergonya, allò que senten, creuen i són. En un disc tan autobiogràfic com el de Raimon, aquesta sensació d’obrir-se, de despullar-se, també hi és continguda “Vull tranquil·litzar al personal: jo no em despullaré de cap de les maneres, perquè tinc 70 anys i un gran sentit del ridícul. Això per començar” i riu tot bromejant. “No, el que faig és aquest joc amb el ‘jo’. Al començament jo tenia una certa vergonya a l’hora de publicar les cançons d’amor i al capdavall, n’he publicat una vintena, però en les primeres, sentia una certa vergonya, perquè pensava que aquests sentiments eren personals i intransferibles i en canvi, resulta que no, que són completament transferibles. Resulta que els sentiments que he expressat, els ha tingut altra gent i a més, aquesta gent ha vist en aquesta fórmula lingüística i musical, l’expressió d’aquestes emocions que ha sentit. Quan un busseja sobre un mateix, com que no som tan diferents, si s’encerta la fórmula lingüística i musical d’expressar-ho, es deixa d’expressar sobre un mateix per passar a parlar sobre els altres. A primer cop d’ull costa de veure, però es comprova l’encert en el moment que la gent fa seves les cançons que en un primer moment, parlaven d’un mateix”.
El temps com a fil conductor
A l’obra d’en Raimon, el pas del temps és una constant i per tant, un fil conductor que l’ajuda a arribar allà a on vol portar als espectadors. “De fet, en el disc, “Punxa de temps”, és un primer vers. A l’hora de la veritat, posar els títols de les cançons no em costa gaire i els tinc molt ràpid, però trobar el nom del disc em costa molt, perquè són moltes cançons i el títol hauria de tractar-se d’un concepte que les englobés totes. No vull que siga un títol d’una cançó perquè aleshores sembla que només hi hagi aquesta cançó”.
I segueix reflexionant amb posat pensatiu: “Evidentment, el fil conductor del treball és el pas del temps al damunt de la persona i de la persona en el temps. S’estableix una dialèctica entre el temps i el jo. Un jo que es va construint i que només es pot donar per totalment construït quan s’arriba al final. El jo s’acaba de fer o de desfer en el moment que un es mor. En quant es desapareix, el temps deixa d’existir. Aleshores està clar, en aquest disc el fil conductor és el temps, juntament amb les emocions viscudes i per això és un disc molt vital, tot i que és també un disc molt personal, perquè hi ha aquest joc de temps i vida”.
És un disc optimista? “Hi ha un lema d’Antonio Gramsci, que parla del ”pessimisme de la intel·ligència i optimisme de la voluntat”. Jo he intentar portar-ho a la pràctica, el que passa és que costa molt i això de l’optimisme cada cop costa més”. Ho diu somrient, tanmateix.
Nova cançó i cançó protesta
Algunes de les cançons més conegudes de Raimon contenen una gran dosi d’energia i de força per expressar algunes idees polítiques, corresponents amb el moment difícil en el qual va iniciar la seva carrera. En aquest sentit, potser el títol més conegut és “Diguem no”.
“Jo no vaig començar amb cançó protesta. “Al vent”, per exemple, no és una cançó de protesta i de fet, en el disc en el qual va sortir publicada per primera vegada, que és del 63, hi havia una cançó que es diu “Som” (“Som una llum que se’n fuig, som una llum que s’apaga”), una altra que deia “A cops” (“Tires la pedra, on anirà?”). No és que jo comencés amb aquest tipus de cançó de protesta. El “Diguem no” es publica en un disc que també incloïa “Se’n va anar”, “La cançó del capvespre” i una cançó d’un pessimisme adolescent o almenys d’una certa tristesa adolescent que portava com a títol “17 anys”. És a dir, jo no vaig començar amb la cançó de protesta, sinó amb una tipus de cançó que convidava a fer una reflexió sobre la vida. El que passa és que, si el que es viu, es fa sota una dictadura, poden passar diverses coses: que hi estiguis d’acord, que t’hi mostris indiferent o bé, que a l’hora d’expressar les pròpies vivències, es vegi clarament l’oposició contra aquesta dictadura. Moltes de les cançons que jo he fet han estat en contra la dictadura, la de Franco i la de qualsevol altra dictador”.
I segueix explicant: “Això de cançó de protesta és una etiqueta que ve dels Estats Units, arran de la guerra del Vietnam, la “protest song”. El “Veles e vents” és del 1.970, per exemple, i les cançons d’amor “Treballaré el teu cos” i d’altres, també són dels anys 60. Després també hi ha als meus discos d’aquells anys, molts poemes musicats d’Espriu i altres coses, que havia fet en plena dictadura. Ara bé, jo no he esperat que el dictador es morís per expressar el meu amor o les meves idees. No he estat un cantant de cançó de protesta, única i exclusivament, tot i que sé que en el seu moment, em van posar aquesta etiqueta. Ara bé, una etiqueta no defineix una personalitat, una persona o un caràcter, això jo ho tinc molt clar”.
Cançons de protesta per avui dia
La cançó de protesta venia motivada i tenia com a transfons, una sèrie d’esdeveniments de caràcter social i polític. La pregunta per a Raimon és obligada: la cançó de protesta triomfaria també avui dia, amb totes les convulsions socials que veiem i vivim cada dia? “La cançó de protesta és d’avui en dia i de demà passat en dia i ahir en dia”, contesta en Raimon sense pensar-s’ho dos cops. “El “Diguem no”, per exemple, està escrita i publicada el 1963 i jo no he deixat de cantar-la en els meus més de 50 anys en l’ofici. La condició humana ja ho porta això. Hem de cantar, flors i violes? També, perquè una cosa no contradiu l’altra. La persona que plora és la que riu i la que està en contra de certes coses pot, en algun moment determinat, pensar que en allò, l’equivocat era ell. Tot això és molt més complex que el simple blanc i negre, perquè les coses tenen molts matisos i tots nosaltres som una mica més complexos del que les etiquetes voldrien. Això és un problema de mercat, de comerç: això és cançó protesta, allò és cançó d’amor. Avui en dia encara es porta la lluita i ho dic en una cançó d’amor. Les coses no són així. Això de posar els sentiments en calaixets no m’acaba d’agradar. No he estat mai d’acord amb això. Crec que és una manera de passar l’estona i no enterar-se de res. Potser un dels meus defectes sigui la contundència. Fa uns quants dies em va dir un amic que la civilització consisteix en no dir el que penses, però si els artistes no diem el que pensem, què hem de dir? Més val que no diguem res...”
És curiós observar el poc que canvia el món. “Això va com va”, respon en Raimon. ”La condició humana és molt constant i perenne. Si llegeixes un poema d’un poeta grec que fa la tira de segles que va ser escrit, o del mateix Ausiàs March, que escrivia al segle XV, una cop se li ha tret l’arqueologia que ha posat el temps sobre les obres, resulta que els sentiments estan tan ben expressats que són els mateixos que els nostres”.
Una cançó en concret
Els artistes solen dir que de tota la seva producció, estimen una obra per damunt de totes les altres. En Raimon és contundent en la seva resposta: “Si jo hagués de triar una cançó només hagués fet aquesta, hagués fet un disc d’una sola cançó i per tant, jo les he de triar totes 10, perquè sinó no publicaria o estaria enganyant a la gent. És molt difícil, per un que fa cançons, poder triar. De vegades jo recorde cançons que em pensava que eren meravelles i han passat completament desapercebudes. “Veles e vents”, sobre un poema d’Ausiàs March escrit el segle XV, quan la vaig començar a cantar, la gent no sabia de què anava i en canvi després, el públic l’ha pres com una cançó esplèndida. No puc distingir per sobre de les altres una cançó concreta, però sí que n’hi ha tres o quatre que són les que la gent agafa més. Del darrer disc, per exemple, a la gent li agrada “Mentre s’acosta la nit”, el poema musicat de Salvador Espriu “Poema del vell foc i de l’aigua), “Punxa de temps” i especial “A l’estiu quan són les 9” i “Si miraves l’aigua”. A mi m’agrada bastant “Si miraves l’aigua”, però em costa molt dir només una cançó perquè me les estimo totes”.
Un disc d’èxit i amb recorregut
“Els músics i jo estem contents de com està anant el disc. La gent l’ha escoltat i l’ha acceptat molt bé”, comenta en Raimon amb satisfacció. “Penso que encara té força recorregut. Es va fer una presentació a Madrid, també a Xàtiva i després hem fet concerts a Barcelona, al teatre Tívoli, on cada dia vam fer ple i fins i tot es va quedar gent a fora. El proper concert serà a Sant Feliu de Llobregat i després, el dia 1 d’octubre, al gran teatre del Liceu. Després seguirem per Alacant, Girona i Sant Cugat del Vallès”.
Feia molt temps que en Raimon no feia un disc en un estudi de gravació i per això probablement, aquest sigui un disc força esperat. “Jo toco de peus a terra. He fet de la meva vida el que he volgut i del cant n’he fet vida. Des de l’any 1961 que em dedico a cantar professionalment i tota la meua vida ha estat això. No puc prendre-ho com una cosa superficial”. Tanmateix, la modèstia natural de Raimon l’obliga a treure’s importància, malgrat la trajectòria artística impecable que l’ha portat a complir mig segle en la professió. “Ningú no és més que ningú i si a més les cançons agraden a la gent, doncs millor. Per a mi, cantar ha estat una manera d’expressar els meus sentiments i compartir-los amb la gent que els agrada i aquí s’acaba i no hi ha res més. Tots tenim una mena d’afany que les nostres obres perdurin i jo penso que si alguna de les cançons que he cantat, la gent se les fa seues i a més això es pot veure en vida, millor. Però no té més i ja està. No em sento el rei del mambo de res”.
Que sigui per molts anys i amb molts èxits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada