Entrevista a Joan-Pere Viladecans: "Les obres només estan acabades quan els ulls del públic les contemplen"

Fem una prova. Com a simples espectadors, col·loquem-nos davant d’un quadre (el que sigui, el que vulgueu), a una distància prudencial per poder-lo observar en tota la seva magnitud, sense veure’ns condicionats per la seva mida original. Sense tenir més informació que la que ens entra pels ulls, observem amb deteniment el quadre, deixant la ment en blanc, l’ànim en un estat d’expectativa, alerta al més mínim detall i amb la receptivitat intuïtiva que ens fa humans, completament activa. Estem-nos-hi una estona, tanta o tant poca com a cadascú li faci falta per captar completament l’essència de l’obra observada, amb calma, posant en pràctica un exercici personal d’introspecció, enmig del silenci de la sala d’exposicions. Ara, si podem, intentem explicar amb paraules, la informació que ens ha comunicat l’obra. Veureu que és molt complicat, pràcticament impossible perquè a més, les obres d’art tenen la característica de parlar de diferent manera, segons qui se les mira i amb l’ànim amb el que ho fa.

Aquesta afirmació, que correspon a la realitat més ajustada, resulta ser un gran desafiament per a l’artista Joan-Pere Viladecans (Barcelona, 1948) qui, en la seva darrera exposició “Obra recent 2008-2010”, busseja amb fermesa i decisió per la literatura, el món de les paraules i dels gèneres literaris.

Joan-Pere Viladecans, pintor i cartellista es va donar a conèixer amb obres en les que combinava sàviament, la pintura amb objectes quotidians que enganxava directament als quadres, mantenint en ells un diàleg constant entre la figuració i l’abstracció, tenint especialment present la vida de les persones, la naturalesa, el temps i en aquests darrers treballs, també les paraules, els llibres i la literatura.

“Jo crec que tota creació respon sempre a una interrogació d’un mateix, alhora que la creació, també proposa preguntes i interrogants als espectadors”, explica Joan-Pere Viladecans. “De fet, la creació és com anar deixant senyals i al llarg de la trajectòria professional, anar incrementant aquests senyals per convertir-los en senya d’identitat particular i personal, que vol respondre a l’interrogant que proposa la societat i la realitat”.

Obra recent 2008-2010

Al llarg dels seus 44 anys de professió, Joan-Pere Viladecans ha exposat a les principals galeries de tot el món, des d’Europa fins a Amèrica i des d’Àsia fins a l’Àfrica. La darrera d’aquestes exposicions s’ha portat a terme a Can Framis, una de les principals sales de la Fundació Vila Casas de Barcelona.

“En aquesta exposició he volgut pouar a on i de quina manera, s’originen els gèneres literaris”, comenta Viladecans. “En aquestes obres hi ha el pensament de l’home i més que la literatura en sí, m’ha interessat fonamentalment el fet poètic. El pensament és el tret que identifica als humans i jo el veig com una imatge. El públic podrà veure la imatge d’una butaca intemporal en el sentit que, segurament, és un element del mobiliari imaginat per una de les novel·les de Thomas Mann o del primer Steinberg; el niu com a font de vida, de reflexió, rodó, clos en ell mateix, amb ous, també font de vida. Cal mesurar les meves obres d’acord amb el fet poètic que les anima i tot el pensament, la natura, l’home i la humanitat que tenen com a rerefons. També hi ha una mirada retrospectiva a la meva pròpia obra, com una mena d’autocita. He recuperat colors sòlids que feia temps que no utilitzava (blau, vermell, negre), perquè els colors i els materials s’usen d’acord amb el moment en el qual un es troba i de les idees que vol transmetre. En aquesta ocasió he anat a buscar els colors que havia utilitzat en etapes anteriors per reutilitzar-los i dir coses diferents. És com anar a buscar el propi codi passat, per afrontar millor el futur”.

Joan-Pere Viladecans és pintor però també i sobretot, és lector, devorador de llibres, amant de les imatges que es formen al seu cap quan assaboreix i paladeja amb fruïció una bona història, explicada amb les paraules justes i precises, deixant un espai entre allò que s’hi diu i allò que s’hi pot arribar a entendre. Així ho explica Viladecans: “Les imatges, els colors i les pintures enteses com a tal, s’organitzen en un lloc on no hi ha penetrat mai cap paraula, en un indret on són nomes formes, vaguetats intuïtives”.

Treballador incansable, Viladecans és extremadament metòdic a l’hora de crear una nova obra i al mateix temps, manté amb ell mateix una crítica ferotge que el té permanentment instal·lat en una sensació d’insatisfacció. “Es pot dir que aquestes obres han estat creades “necessàriament i inevitablement”, perquè s’autoimposen per elles mateixes. Han volgut néixer i per això m’han empès fins que m’he posat a treballar. Les obres moltes vegades em venen donades. Són com sensacions que tinc a dintre, a la boca de l’estómac, idees i formes que es concreten en temes i després definitivament en l’obra. Moltes vegades aquestes idees són vagues, boiroses i la meva manera d’expressar la inquietud o el neguit que em provoquen, aquesta inspiració, és posar-me a treballar. Tinc la necessitat urgent de fer-les sortir”.

Joan Pere Viladecans és, sobretot, implacable i feroç en les seves pròpies autocrítiques. “Primer hi ha un inici que pot ser més alegre, melangiós o trist, depèn del moment, i aquest inici es concreta en el procés del treball, que per a mi és fonamental. Tanmateix i malgrat això, tinc sempre una sensació permanent d’insatisfacció perquè a mi, la satisfacció per una obra feta, em dura cinc minuts, tot i haver-la treballat, haver pres apunts i fet proves. Aquesta satisfacció d’obra feta em dura cinc minuts perquè ja estic pensant en la següent. Suposo que això és bo, tot i que és incòmode, no ho puc evitar”.

I segueix explicant: “M’estimula molt la insatisfacció però també és cert que no m’agrada. Jo pensava que amb el temps i l’experiència la cosa seria diferent, perquè resulta molt dolorós estripar una obra que ha costat mesos o fins i tot anys fer-la, però és veritat que cada cop n’estripo més. Cada cop refuso més coses i sóc més estricte en el meu propi procés d’autoexigència i de síntesi. Suposo que d’això se’n deu dir maduresa”.

Viladecans i el temps

El pas del temps està molt present en les obres de Viladecans i l’artista és conscient d’aquest anar avançant amb rapidesa. “Les etapes d’adolescència, maduresa i vellesa, en un creador, tenen un caràcter molt diferent perquè el temps va d’una altra manera. Nosaltres tenim una relació estranya amb el temps i l’espai, perquè estem tot el dia tancats a l’estudi, creant un món particular. A més, jo m’imposo horaris estrictes per treballar, de tal hora a tal altre. Moltes vegades sorprèn que això ho faci un pintor i en canvi, si jo fos escriptor, aquesta rigidesa horària no sorprendria a ningú. Suposo que els pintors tenim una immerescuda fama de bohemis i de ser anàrquics amb la feina, a l’espera que aparegui la inspiració. A mi la inspiració em ve quan em poso a treballar”.

Els quadres de l’exposició “Obres recents 2008-2010”, a banda del pas del temps, també reflecteixen l’amor immens que Joan-Pere Viladecans sent per la literatura i el món de les lletres, fet que queda constatat en la successiva repetició dels distints gèneres literaris, en les seves obres: poesia, narrativa, assaig, dramatúrgia, literatura, art, filosofia, paisatge, novel·la, biografia, són alguns dels mots que Viladecans afegeix en els seus quadres per expressar allò que vol transmetre: el naixement de les lletres i dels gèneres literaris. La pregunta al voltant de què està llegint ara l’artista, és obligada: “En aquest moment estic llegint molt d’Steinberg, que per a mi és tota una descoberta, sobretot les obres considerades de menors, que trobo sensacionals. També llegeixo Phillip Roth, Cormac McCarthy i Thomas Mann. En aquest moment he deixat una mica apartada la poesia perquè quan torni a llegir-la me la prendré amb més entusiasme.”

I segueix explicant: “Els llibres sempre han estat els meus amics: són objectes de consulta però també m’agraden molt com a objecte en sí i per això els he volgut tractar com si fossin personatges. Una part de l’exposició té a veure amb els gèneres literaris i amb aquest joc del llibre com a objecte i com a personatge que planteja una reflexió permanent del món que ens envolta. Els llibres també són fets creatius. Jo penso que sota qualsevol fet creatiu hi ha el desig poètic que es vol manifestar. Només es pot valorar la capacitat d’arribar o d’emocionar d’una obra si aquesta és poètica. Jo sóc un apassionat de les paraules, però el meu pensament i les meves reflexions tenen forma d’imatge. Quan escric alguna cosa sempre és partint d’una imatge i el procés de confecció d’un articulat és sempre amb un quadre. Em cal tenir una idea central i anar-la desenvolupant a mesura que va agafant forma, vida i em reclama en una o una altra direcció. Amb la pintura això que és tan complicat d’explicar, resulta molt més fàcil de veure”.

Sobre l’art català

De la mateixa manera que Viladecans és molt crític amb ell mateix, tampoc té cap problema per argumentar vivament, el que pensa sobre la consideració que s’està donant de l’art català. “L’art català ha estat teoritzat i explicat per crítics i historiadors com un tronc únic que arrenca al romànic fins a Tàpies, fins al nostres dies i exclouen d’aquest tronc, tendències i artistes que han quedat en un segon o tercer pla i de vegades fins i tot, el seu nom s’ha silenciat. Com és que a l’art contemporani català no hi ha surrealisme? Doncs perquè això explicaria l’existència del grup Dau al Set. Alguns estan molt interessats en fer veure que Dau al Set no va existir mai i a més, hi ha una obra molt important creada pel representant del surrealisme, Salvador Dalí. La persona de Dalí no desperta ni la més mínima simpatia i el seu comportament franquista, insolidari i antipaís català resulta repugnant, però se li ha de reconèixer una obra fonamental i aquesta evidència també s’ha negat. Per exemple, Guinovart, que és un pintor potentíssim, en quina situació ha quedat?. On és la nova figuració catalana tant soroll va fer? I l’hiperrealisme català? Doncs no existeix o té una consideració molt subalterna. Cal tenir més grandesa, menys mesquinesa i sobretot tenir un orgull de país, perquè aquí tenim de tot i sembla que no tinguem de res per la nostra pròpia culpa”.

Un profund exercici de contemplació

Joan-Pere Viladecans crea per esbravar les perplexitats “perquè segurament no sé viure i intento aprendre’n a través de la pintura”, s’exclama. “Una exposició és una espectacle i el seu muntatge és molt important, ja que unes obres poden ajudar en la lectura d’unes altres. Cal buscar silencis, incitacions, crits, espais d’una atmosfera més plàcida… Aquest exercici l’espectador ha de fer-lo sol, només amb ell mateix, per entendre i per entendre’s i a més, cadascú té la seva manera particular de mirar un quadre. Passejar pels quadres d’una galeria és un exercici d’interiorització personal i les obres només estan acabades quan els ulls del públic les contemplen”.

D’acord amb el punt de vista de Joan-Pere Viladecans, l’art és un espai en el qual no hi poden entrar les paraules. “Aquesta és una qüestió que jo em plantejo contínuament perquè si el que faig es pogués explicar amb paraules, probablement no caldria que ho fes, ho explicaria i ja està. Tota creació s’origina en un àmbit preliterari i prearticulable amb sons. És un misteri que té el seu origen en un altre misteri. A partir d’aquí neixen les formes, els colors, les emocions i la capacitat per explicar aquest procés literàriament”.

Que vagi de gust.