Entrevista a Màrius Serra: "El català s'ha de preservar però també s'ha de salivar"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat:
http://www.tarragona21.com/rosera-pros-entrevista-a-marius-serra-%e2%80%9cel-catala-s%e2%80%99ha-de-preservar-pero-tambe-s%e2%80%99ha-de-salivar%e2%80%9d/

L’escriptor, periodista i enigmista Màrius Serra (Barcelona, 1963), autor de títols tan coneguts com “Verbàlia”, “Mon oncle” o “Quiet”, entre d’altres, està prenent-se un tallat en un bar de Valls. L’oportunitat del lloc és indiferent pel que a l’anècdota respecta, perquè això mateix que va passar a Valls podia haver succeït en qualsevol altre població de Catalunya. Una senyora de mitjana edat, ben posada i força decidida reconeix al Màrius, se li acosta per l’esquena sense que ell la vegi i amb la punta dels dits crida la seva atenció donant-li al Màrius uns copets suaus a l’espatlla esquerra. Ell, en notar aquest toc d’atenció es gira i aleshores la veu. Ella li dirigeix unes paraules breus però efectives i evidentment sinceres: “Felicitats pel “Quiet”. És un testimoni que ha arribat a molta gent”. El Màrius li dirigeix un somriure i li diu que moltes gràcies, que celebra que el llibre li hagi agradat. I aleshores, fent gala del filòleg observador i juganer que porta a dins, li pregunta a la lectora: “Sou d’aquí?”. “No”, s’afanya a respondre la lectora, “sóc valenciana”. I ell: “ah, per la parla ja m’ho ha semblat”. I ella rebla abans d’acomiadar-se: “Només volia dir-te això, que independentment de la resta de la teva carrera professional, el “Quiet” és una passada”. “Molt bé, moltes gràcies”, respon el Màrius i sense més, s’acomiaden.

Aquesta és una anècdota molt real, viscuda des de la primera fila, com qui diu, esdevinguda per dues raons: perquè certament el llibre “Quiet” és, en paraules de la lectora, “una passada” i perquè el Màrius Serra és un escriptor tremendament popular que ha obligat a milers de lectors i d’oïdors, a fer funcionar el cap en busca de la solució dels mots encreuats que proposa o dels “Enigmàrius” que inventa. A més, el públic que segueix el programa “Divendres” de TV3, el poden veure cada dilluns, endinsant-se, buscant i fent florir les paraules i expressions més genuïnes de la població que el programa visita.

Una de les obres més importants del Màrius Serra és de no ficció: “Quiet”, que explica els set anys de vida del seu fill Lluís, Llullu, que va néixer amb una greu encefalopatia que no li permetia ni tant sols moure’s. “Què més pots voler, que reviure un record i més encara quan aquest record és tan dolorós i dur com aquest?”, comenta el Màrius Serra. “Gràcies a l’escriptura vaig fer teràpia i no només em va anar bé a mi sinó també als de casa. Tampoc vaig escriure “Quiet” per això però posar paraules als fets, fa que la muntanya no sigui tan alta”.

En el cas del “Quiet”, trobar el to del llibre va ser el repte més complicat. “Tens tots els elements per fer plorar i a l’hora d’escriure, ho saps. És una història trista que toca el cor i aquest sentiment és transversal”. I segueix explicant. “També parteixo d’un avantatge i és que jo em dedico a l’escriptura; per tant, sé fins a on pot arribar i què pot arribar a donar el llenguatge, com manipular-lo amb mesura. Això és el que es busca quan es fa una novel·la, que el que diem tingui un efecte determinat. De tota manera, arriba un moment en que el dolor, igual que la joia, si no és per contrast, no es valora. Les grans cançons d’amor o els grans poemes d’amor han estat cançons i poemes de desamor quan aquella situació idíl·lica s’ha trencat, perquè quan tot va bé, tot és molt monocorde. Per això també calia trobar un to que permetés diversos colors. Aquest era el punt més delicat a “Quiet”.

Conreador de diversos gèneres

Al llarg de la seva carrera el Màrius Serra s’ha dedicat a la novel·la breu, a l’assaig i també a l’enigmística i als mots encreuats. Comenta que el gènere en el qual es troba més a gust és: “la novel·la. M’agrada inventar històries i és el gènere del qual em sento més a prop. Ara bé, les novel·les, els mots encreuats formen part del mateix paisatge. Jugant amb les paraules, t’entrenes i estàs tocant la matèria primera. És com demanar-li a un ebenista si li agrada més fer armaris, cadires, taules o jugar amb la fusta. Segur que dirà que si no juga amb la fusta no farà ni armaris, ni cadires, ni taules. En el meu cas, si m’hagués de decantar per alguna cosa, seria per la novel·la, probablement perquè en faig una cada sis o set anys; en canvi, els articles i els encreuats els vaig fent dins la quotidianitat i potser per això no els valoro tant”.

El procés invers dels mots encreuats

Qui més qui menys ha resolt un autodefinit o uns mots encreuats. No sempre és fàcil trobar el mot que es demana a la definició, però quan l’exercici finalitza i totes les caselles de la quadrícula estan plenes, formant paraules amb sentit, la sensació de satisfacció és notable. L’altra cara dels encreuats és per a la persona que els idea i els proposa. El Màrius Serra és un expert creador d’encreuats i explica: “Hi ha una tècnica clara, perquè aquest és un gènere molt ben definit. La tècnica és invertir l’ordre del que després demanes. És a dir, es parteix de la resposta. Es comença amb una graella d’una mida determinada i a partir d’aquí es comencen a posar horitzontals i verticals en ordre. Aquesta és la part d’orfebreria, anar combinant vocal-consonant, vocal-consonant. La línia de treball és des de la línia superior esquerra de la graella, anar baixant i anar colonitzant-la fins arribar a l’extrem inferior dret”. I segueix: “Després ve la segona part, que és on hi ha l’estil de cadascú. Imaginem que demanem “taxi”, per exemple. A la definició pots dir: “vehicle de transport públic” o com va dir un altre famós creador d’encreuats, el Tísner, “alça la bandera en senyal de llibertat”. Aquí és on trobo més plaer, perquè és la part creativa i cal estar “inspiradet”, per trobar aquella paraula. Però en fi, és tan ric l’encreuat que permet arribar a la definició final per un costat o per un altre”.

Els ENIGMÀRIUS

Uns quants exemples d’aquestes mini propostes lingüístiques que cada matí, des de Catalunya Ràdio, ens fan ballar el cap: “Si quan arribes ja estan dites, és que fas tard”, de 6 lletres; la resposta és misses. Un altre: “Es fot de lloros per culpa del joc”, de 7 lletres; la resposta és estimba; i encara un tercer: “Carta d’una bella inspectora d’Hisenda”, de 7 lletres; a resposta és missiva (una missiva, sinònim de carta, es pot descompondre en un títol de bellesa digne d’una inspectora d’Hisenda: Miss IVA).

D’on li neix al Màrius tot aquest pou d’inspiració i d’enginy? “De la llengua”, contesta sense pensar-ho ni un instant. “La sensació és que, així com amb la novel·la parteixes del no-res i has d’inventar un món, en el joc verbal ets l’explorador d’una selva riquíssima com l’Amazònia, que és la llengua. Llavors has d’aprendre a explorar, agafar un cert hàbit i tenir coneixement, sensibilitat i experiència, com en tot a la vida.”

Màrius Serra és un autèntic enamorat de la llengua. “La creativitat és implícita en la llengua. Els Enigmàrius els trec quan estic definint els mots encreuats de La Vanguardia i és quan veig una paraula que podria funcionar bé. Me la reservo i després la destil·lo, trio, miro, però en el fons, no és un esforç excessiu. Això és anar explorant, sabent que el tresor ja hi és”.

Tombs per catalunya

El Màrius reconeix que el fet de tombar per tot Catalunya amb el programa “Divendres” de TV3 també l’ajuda a conèixer més la llengua. “Això és molt nou”, comenta. “Quan m’ho va proposar l’Espartac Peran em vaig adonar que faríem molts quilòmetres però a mi m’agrada trepitjar el país i no em fa gens de mandra sortir de Barcelona, moure’m, escoltar i conèixer. Aquí també he acabat desenvolupant una tècnica, que és buscar informants de tots els llocs on vaig. Podria partir de l’Alcover-Moll o del Coromines, dels atles lingüístics en els que hi ha un material boníssim, però sempre és millor l’explicació de la gent, perquè la llengua és una cosa molt viva”.
La gent jove i la llengua.

El cas de Ripoll

“La llengua és un ésser viu i malament rai si deixa de ser-ho”, reflexiona el Màrius. “Si la posem a l’armari la preservarem, salvarem els mots, seguint el lema espriuà, però jo també vull afegir: salvem-los, evidentment, però salivem-los també, tal com deia el Tísner. Salvem-los però salivem-los, és a dir, fem-los anar, juguem-hi”.

Content i amb un somriure, el Màrius explica una anècdota que li va passar a Ripoll amb el programa “Divendres”: “A Ripoll en va passar una de molt bona. Un jove ripollès, amb un accent que feia feredat, es va acostar a la pissarra del programa on explico les peculiaritats lingüístiques de cada població. En aquell moment jo estava dient que a Ripoll dels envans en diuen tempanells o tempanills i de les prestatgeries antostes. El xaval aquest va ser valent, es va posar al costat de la pissarra i va dir: (aquí el Màrius imposta la veu fent to de sòmines) “no ho diem pas això aquí” i tots els jaios i sobretot les jaies que hi havia al costat se’l miren i me’l renyen: (torna a impostar la veu, ara refinant-la per semblar una iaia criticona) “això tu, que el jovent ja no sabeu com es parla, que ara ja no dieu no sé què” i l’increpaven. El pobre noi es va arronsar i ja no va tornar a dir res (i riu amb rialla franca). A mi m’interessa que es parli i que es digui com ho diu aquest xaval, més enllà que hi pugui haver una línia de continuïtat que sempre fa molt de goig”.

Reflexions al voltant de la llengua

Ara ja en termes més seriosos, el Màrius explica: “Totes les llengües han evolucionat incorporant lèxic nou. Aquest no és el problema. El problema és quan el que s’incorpora és una sintaxi forana, quan la genuïnitat es perd per elements que no tenen res a veure amb dir barco o vaixell; això és una anècdota, és una substitució d’una paraula per una altra i prou. La llengua és un sistema molt més complex i la sintaxi, és la manera de formar-lo”. I s’exclama: “Aquesta pèrdua esgarrifosa dels pronoms febles: “nena, quans anys tens? Tinc quinze. Quinze què?”. Tinc quinze és una translació directa del castellà; en tinc quinze o tinc quinze anys. Aquí és on es perd genuïnitat, quan avui un jove no li diu antosta a la prestatgeria i en canvi usa una paraula que és anglòfona, per exemple. Jo crec que cal sensibilitat per la llengua catalana, essent conscients de la seva importància. Si no hi ha aquesta consciència tampoc hi ha curiositat i si no hi ha curiositat per la qüestió lingüística, doncs això és el final”.

Visions de Catalunya, del català i del catalanisme

“La sociolingüística dóna eines per fer un anàlisi desapassionat de la realitat dels parlants”, explica el Màrius. “És obvi que el català ha sofert una reculada en el seu ús demogràfic general, perquè la societat ha incorporat molta nova immigració i també en la seva genuïnitat, perquè hi ha molta gent que l’usa, però com l’usa, és tot un altre discurs. Això té una translació al discurs polític, l’opinió pública i l’opinió publicada. Aquí la legislació és una eina coercitiva i Espanya utilitza les seves forces jurídiques, la qual cosa també té la seva conseqüència en forma de revulsiu, en la societat catalana. De sobte, l’independentisme esdevé molt més central del que semblava i fins i tot al vell Pujol li sents a dir el que fa vint anys enrere no va dir mai. Això és un símptoma perquè el Pujol té un nas polític extraordinari que no descobrirem ara, i aquest nas polític no vol ser oportunista sinó que vol crear un estat d’opinió general. Pujol era i segueix sent, un símbol per molta gent del país. De sobte, ell sol arriba a la conclusió sobre la independència i la diu. Tot això és un efecte de la situació política”.

I segueix reflexionant: “És obvi que el català està amenaçat políticament i jurídicament. El català, la nostra cultura i el nostre model de país. La pròpia essència del país, avui està confrontada, absolutament orquestrada, pensada, meditada, enraonada i així estem. Per tant, no és només el català el que està amenaçat per la situació política, sinó que és la pròpia Catalunya, com a subjecte existent més enllà d’una quadrícula que la regionalitza, dins una idea d’Espanya errònia. La idea d’Espanya és absolutament irreal. La utopia és molt més el fet d’una Espanya unitària que no pas d’una Espanya trencada. El que es defensa darrera d’això i que fa que gent com el Pujol s’esborri d’Espanya després d’haver-hi cregut tota a vida, és que sigui sospitós de ser espanyol d’aquesta manera. En això la llengua sempre és la qüestió més visible, la part més fàcil d’entendre per tothom, però no és la única, sinó que hi ha més elements de caràcter cultural”.

Verbàlia 2.0

Tornem als llibres del Màrius Serra. Aquest Sant Jordi es podran veure a les parades de llibres dos volums en els quals el Màrius Serra pren tot el protagonisme. Per una banda, el llibre “L’orgia verba. Converses amb Màrius Serral” de Biel Barnils (Edicions Dau), en el que es transcriuen les converses en profunditat que van tenir el seu autor, Biel Barnils, amb el Màrius Serra, durant nou dilluns a de deu a dos quarts de dotze del matí. L’altre volum és “Verbàlia 2.0”. Aquest és la continuïtat del Verbàlia que el Màrius va publicar fa deu anys, en el qual, s’endinsa al país dels “verbívors” (de verb), proposant jocs verbals, estratègies, mots encreuats, logogrifs, endevinalles, embarbussaments… Aquest Verbàlia 2.0 dóna continuïtat a aquell treball, incorporant-hi les darreres entrades referents a Internet. “Em veia en una certa obligació moral de fer aquesta versió d’Internet, bàsicament perquè fa deu anys enrere, Internet era una realitat molt incipient i no estava gens clar si quallaria. En un llibre de referència com el Verbàlia jo hauria pogut posar molts d’aquests mots quan l’escrivia el 1998-1999 i no els vaig posar perquè deia: “http, www, això durarà dos dies” i per tant, vaig fer una tria estrictament llibresca. En deu anys aquest món ha girat i ara cal introduir tot aquest univers de l’era digital. Ha estat una feinada de por, afegir prop de 200 pàgines més al llibre original i reescrivint-ne moltes”.

El llibre del Màrius

Fer-li escollir un llibre preferit al Màrius Serra és una qüestió que al Màrius li complica la vida, però arribats a aquest punt, contesta: “Escollir un o un altre, depèn de l’època, però si n’he de destacar algun seria “El retrat d’un artista adolescent” de James Joyce. El vaig llegir quan feia la carrera i em va marcar molt”.

El món del Màrius Serra

Si el Màrius Serra hagués de fer un dibuix del seu món, en aquest dibuix s’hi podria veure: “Una A, majúscula, molt grossa, que és l’entrada de l’alfabet. Després la pintaria d’un color verd ben potent, perquè sóc una persona molt optimista; m’agraden els semàfors verds i endavant sempre. Al damunt d’aquesta A hi posaria el Messi fent un gol, que és quelcom que dóna uns plaers insospitats”.

Esperem que aquest Sant Jordi el Màrius Serra tingui molt d’èxit. De tot cor.

Entrevista a Lluís Claret: "La música pot apaivagar la desesperança del món"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-lluis-claret/

Amb l’esperit en revolta i una actitud d’immens respecte, el violoncel·lista Lluís Claret (Principat d’Andorra, 1951) pren l’instrument amb les mans. El recolza contra els seu cos i l’acomoda enmig dels genolls, amb gran cura, com si temés fer-li mal. Amb l’expertesa dels seus molts anys com a músic professional, col·loca els dits de la mà esquerra a l’alçada del màstil, en el punt exacte en el qual sap que l’instrument li donarà la nota adequada. Amb la mà dreta pren l’arquet i el recolza en els dits índex, cor i anular, el menovell està lleugerament alçat, i l’equilibra amb el polze perquè no perdi l’esma. Acluca els ulls per concentrar-se en la música i comença. El fregament amb les cordes provoca que de l’instrument neixin, aspres però fluïdes, les primeres notes de la Suite d’Enric Casals, la Sonata Brotons, la Suite per violoncel de Gaspar Cassadó o l’emocionant Cant dels Ocells. El marc en el qual aquestes interpretacions prenen vida és, en aquesta ocasió, l’abadia de Fontfroide, a França, un escenari familiar per Lluís Claret, qui hi ha fet aturada altres cops en el seu llarg anar pel món.

“El 50% del meu temps el dedico a donar classes”, comenta Lluís Claret “i l’altra 50% em centro en la interpretació. Pràcticament des que vaig començar la meva activitat professional en la música, he repartit el meu temps d’aquesta manera. Una activitat sense l’altra no anirien bé. No m’agradaria només fer classes tot l’any, com tampoc m’agradaria fer concerts sense parar, renunciant a la relació amb els alumnes i al goig que tinc quan els veig progressar. Les dues activitats es complementen molt bé i em donen equilibri. Fent classes amb els alumnes aprenc coses que després aplico en els concerts i al revés, fent concerts puc experimentar aspectes que després puc ensenyar als alumnes”.

Integral per violoncel i piano de Pau Casals

Lluís Claret és el seguidor número u i deixeble d’un altre gran músic, internacionalment reconegut, que a hores d’ara, 38 anys després de la seva mort, encara desperta admiració per la seva trajectòria vital i nous fans pel que fa a les seves interpretacions: Pau Casals. El passat mes de juliol, en el marc del 30è Festival Internacional de Música Pau Casals que es porta a terme a l’auditori del Vendrell, Lluís Claret va estrenar-hi la “Integral per violoncel i piano” escrita pel mestre. “Per qualsevol violoncel·lista, tenir l’oportunitat d’interpretar aquesta Integral és un privilegi”, apunta satisfet Claret, i segueix: “és la primera vegada que s’interpreten aquestes obres, és una estrena mundial, perquè no estaven publicades”.

Refer la Integral va ser un treball de recerca que ha donat com a resultat la publicació d’aquestes obres de Casals per l’editorial Boileau. Així ho explica Lluís Claret: “Vaig tenir l’ocasió de rebre a casa una còpia dels manuscrits i amb el pianista Gerard Pastor les vam treballar perquè la Marta Casals, vídua del mestre, volia saber si valia o no la pena publica-les. Les vam muntar perquè la Marta les escoltés (això passava als mesos de febrer i març de l’any passat). Amb la Marta vam decidir immediatament que les obres eren absolutament publicables. El fet de l’estrena al Festival Internacional de Música Pau Casals va ser una coincidència d’aquestes astrals. El Juli Grandia, gerent de l’auditori, m’havia encarregat la inauguració d’aquella edició amb un grup de violoncels i per tant, el programa que vam presentar va ser el grup de cellos a la segona part i a la primera, l’estrena mundial d’aquestes obres”. Somriu amable i continua: “Si hi ha un indret apropiat per a l’entrena d’aquestes obres, aquest és el Vendrell. Fins i tot la cinquena, el Poema, diu el manuscrit que està escrit a Sant Salvador, probablement coincidint amb alguna estada d’estiu de Casals a la platja vendrellenca, l’any 1917”.

L’alumne avançat d’Enric Casals

La relació de Lluís Claret amb la família Casals ve de lluny. A banda de la immensa admiració que Claret sempre ha manifestat per Pau Casals, el professor que més directament va influir en la seva formació va ser el germà del mestre, Enric Casals, cap a la meitat dels anys 60. Aquest fet vital ha convertit a Claret en un fervent estudiós, intèrpret i difusor de la figura de Casals. Pel que fa a la dificultat d’interpretació de la Integral per violoncel i piano, Claret destaca: “Pau Casals va començar a escriure aquestes obres quan tenia 17 anys, l’any 1893. Això vol dir que són l’obra d’una persona molt jove, amb excepció del Poema, que va escriure el 1917 quan ja en tenia 41. No són peces molt complexes. Són obres de música de saló, que és el que s’escrivia en aquella època: obres curtes, però amb una intensitat dramàtica interior força considerable”. Tanmateix, argumenta Claret, “es veu un progrés, una evolució des de la primera obra fins a aquesta última, el Poema. Aquesta sí que és molt complexa, no tan tècnicament a l’hora de tocar, però sí harmònicament i musicalment. És una peça enrevessada, amb molts cromatismes, variacions de colors i d’estats d’ànim. Aquesta evolució cap a aquesta manera d’escriure perdurarà en Casals i es trobarà en les obres posteriors, però les obres de joventut no són molt complicades tot i que probablement, no entrarien als hit-parade dels 40 Principales, en fi…”.

El violoncel és un instrument dur

La veu del violoncel és profunda, emocionant, potser ruda a l’oïda poc avesada, barroca, cerimonial, serena malgrat el gemec que s’eleva des de la cavitat del seu ventre expressant grans solemnitats. Tanmateix, quan l’instrument és tocat amb gràcia i saviesa, es percep clara la complicitat, gairebé orgànica, entre l’instrument i les mans que el subjecten. “Un recital de violoncel sol no pot ser mai com un recital de piano o de cançons, però justament, Pau Casals va contribuir a que el violoncel sol tingui la seva parcel·la, el seu lloc en el món dels instruments solistes. Està clar que amb un piano sempre es podrà fer un concert amb obres de Beethoven, Shubert, Chopin i en canvi, el repertori per violoncel és més limitat”. I reflexiona: “Són molt conegudes les Suites de Bach però després d’elles, pràcticament saltem al segle XX amb composicions de Hindemith per exemple. També hi ha autors catalans que han escrit obres molt maques, com Joan Guinjoan o Salvador Brotons. En aquest sentit potser sí que el repertori per violoncel sol és més limitat i no abasta obres molt romàntiques, exceptuant la Suite “El caçador” i la suite de Casals que, tot i haver estat escrita als anys 70, és una música molt romàntica”.

Noves composicions

El darrer disc que Lluís Claret ha enregistrat porta per nom “Lluís Claret a Fontfroide”. Sobre aquest nou treball, el músic explica: “El disc conté obres d’autors catalans romàntics com l’Enric Casals i el Gaspar Cassadó i també s’hi poden escoltar dues obres de Joan Guinjoan i de Salvador Brotons, de tall més clàssic”. I immediatament aclareix: “Tot i que el Brotons és més jove que el Guinjoan (el Guinjoan està a punt de fer els 80 i el Brotons en deu tenir 50), escriu més clàssic el Brotons que el Guinjoan. Per exemple, l’Elegia de Guinjoan que he gravat en aquest disc està escrita el 1996 i com a llenguatge, per a mi és més expressionista que la “Cadença de cello sol”, que és un concert que va escriure els anys 70. Des del meu punt de vista, està més a prop del públic però es segueix reconeixent el llenguatge del Guinjoan. Això és fantàstic, que el compositor, sense perdre la seva personalitat, pugui fer una música a l’abast del públic”.

De vegades, a la gent ens costa entrar en aquest tipus de música, però està bé procurar que la nostra oïda es familiaritzi amb aquest llenguatge musical. “No és fàcil, però el públic s’hi pot acostar sense por, perquè sona interessant. Jo crec que el públic també ha d’escoltar coses diferents. A banda d’escoltar la simfonia tal de Mozart per cent vintena vegada, en el mateix programa també pot dir “a veure què em donen ara?.” I reflexiona: “Tots els llenguatges són moderns perquè quan dic “més clàssic” no vull pas dir que els compositors escriguin com Mozart o com Haydn, sinó que alguns fan una música més tonal, per entendre’ns”. Pel que fa a les noves tendències, “hi ha compositors que havien fet experiments molt moderns, amb més sons i sorolls i que ara estan tornant a un cert expressionisme musical que els apropa al públic. Això està molt bé, tornar al classicisme sense perdre les ànsies d’experimentació i de fer noves descobertes. Són avenços, al capdavall, també en el món de la música”.

L’art d’ensenyar l’art de la música

Una de les facetes més importants de la vida professional de Lluís Claret és la docència a l’Escola Municipal de Música Victòria dels Àngels de Sant Cugat del Vallès. “Jo intento a través de la música, donar una visió més global de l’art. Això gairebé tots els meus antics alumnes ho diuen. Tocar música, com qualsevol activitat que necessita disciplina i l’ambició per fer-ho cada dia millor, implica tota una recerca a nivell personal, del gest, de la idea, de la necessitat d’entrar dins l’esperit del compositor. Tot això cal instal·lar-ho com a cosa inherent teva perquè si es tracten aquests aspectes només a nivell musical, difícilment el resultat és el desitjat a llarg termini. A l’escola intento que aquests aspectes de l’aprenentatge acabin sent una actitud general de l’alumne. La humilitat davant la música, la recerca, el respecte pel text (que vol dir el respecte pels altres), intentar treure el que un porta a dins. Cal, abans de res, estimar-se a un mateix per poder fer la cercar personal. Estic parlant, doncs, d’autoestima. Sense ella no es pot treure el que un porta a dins d’una manera fàcil. Cal assumir aquest tot per poder tocar bé el violoncel i interpretar bé la música. Això és el que intento que els alumnes interioritzin i comprenguin”.

El món de Lluís Claret

Quan al violoncel·lista Lluís Claret se li pregunta com és el seu món, fa una aturada en el seu discurs. Es pren uns segons per a la reflexió i després respon: “Si hagués de dibuixar el meu món, li donaria forma de triangle equilàter. En un angle hi ha la família, en un altre els amics més propers i en el tercer la música, que acaba d’arrodonir aquest tot i li dóna sentit. Una cosa sense l’altra no funcionaria. Faltaria una pota”. I somriu, afable.

El món des del seu món

Lluís Claret, que ha viatjat i tocat la seva música pels cinc continents, veu el món de la següent manera: “El món es veu de moltes maneres, segons a quin país vagis. En aquest moment, amb la famosa crisi, hi ha gent desesperada a tot arreu. La meva esperança, com a artista i com a músic, és que la música pugui servir per apaivagar aquesta sensació de desesperança que hi ha, no només a nivell econòmic sinó de canvi de cicle. La música pot fer que el canvi sigui més dolç, més suau i que ens hi puguem agafar tots perquè el tràngol passi millor”.

Molts dels qui l’admirem i el seguim, l’acompanyem en aquesta esperança; en aquest convenciment.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-lluis-claret/

Entrevista a Marcel Gorgori: "El món del vi és un món de sensacions insondables, que no s’acaba mai”.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-marcel-gorgori-el-mon-del-vi-es-un-mon-que-no-sacaba-mai/

Des que el periodista Marcel Gorgori (Barcelona, 1968) va començar a treballar en els mitjans de comunicació, tots els programes en els que ha participat porten el seu segell i un estil molt personal de fer les coses. Divulgar, informar, ensenyar i entretenir són les seves passions, creant amb els espectadors una empatia inevitable que li ha reportat un èxit que no es pot menystenir.

Els amants del vi estan d’enhorabona i també els espectadors del Canal 33 que d’una manera continuada i fidel, han seguit el programa “En Clau de Vi” que el Marcel Gorgori hi ha portat a terme les temporades 2008 i 2009. En aquest moment, Gorgori està enllestint la tercera temporada de l’espai, que es començarà a emetre a finals d’aquest mes d’abril, amb força diferències, pel que fa al format i al contingut, respecte de les temporades passades. Content, n’avança alguns detalls pel Tarragona21.

“Jo volia fer un programa que desmitifiqués l’accés de la gent al món del vi i per tant, vaig pensar que havíem d’ensenyar coses que la gent pogués aplicar i que no fossin molt difícils d’observar”, comenta el Marcel Gorgori. Reflexiu i serè, amb un punt d’il·lusió als ulls, explica: “Hi ha un aspecte que a les temporades passades de l’En Clau de Vi havia quedat una mica feble, i és que havíem fet dues temporades senceres al plató i no havíem vist mai la terra, ni els elaboradors, Aleshores em va semblar que una possibilitat per allargar l’En Clau de Vi era anar a conèixer personatges del món del vi, que indiscutiblement facin bon vi però que a més de fer bon vi, siguin personatges en ells mateixos, de manera que a l’espectador li pugui interessar no només el vi, sinó també la persona que l’elabora”.

Elaboradors i personatges

El format del programa dóna un gir de 180 graus en aquesta nova temporada i oferirà a l’espectador algunes facetes del món del vi a les quals, habitualment, no té accés. Gorgori posa alguns exemples: “El René Barbier, per exemple, no només fa bon vi sinó que, en sí mateix és interessant, perquè hi ha molta gent de fora del món del vi que no sap qui és ni com és i penso que pot ser interessant ensenyar-lo i explicar-ho”. Un altre cas que el Marcel també destaca és el de l’elaborador Raül Bobet i explica: “En aquesta mateixa línia vam anar a buscar al Raül Bobet a Talarn, que fa vi a 1000 metres d’alçada”. Somriu i amb un gest familiar i entusiàstic comenta: “El Raül Bobet és un filòsof, un poeta, químic i enòleg. Parles amb ell i et diu: “tu no ets del tot Marcel, perquè no hi ha res que sigui totalment una cosa; tu ets un conjunt de cèl·lules enmig d’un procés químic, i ets un 90% Marcel, però en cap moment ets completament una cosa. Aquesta mateixa filosofia l’aplica al vi i a totes les activitats que fa. De tot plegat en resulta un producte extraordinari, barreja de coneixement, saviesa, art, poesia… el resultat és un producte amb unes característiques com no n’hi ha cap més a Catalunya i per tant, surt de la normalitat. La condició imprescindible dels personatges que sortiran a l’En Clau de Vi és que han de fer un bon vi, però si a més puc captar l’interès de l’espectador per l’elaborador i que diguin: aquesta persona és especial, doncs millor”.

Una aposta arriscada

Comenta el Marcel Gorgori que el plantejament de la tercera temporada de l’En clau de Vi és arriscada i sobretot, completament diferent del que s’ha vist fins ara. En exclusiva i amb molta confiança, gairebé “sotto voce”, avança: “Aquest cop no fem reportatge “a l’ús”, sinó que anem a ensenyar un personatge que fa una sèrie de coses i anem a veure com les fa i a fer-les amb ell. Per exemple, en el cas del Raül Bobet, ensenyem que està fermentant el raïm a 1000 metres d’alçada dins unes roques immenses buidades pels monjos hospitalaris del segle XI, a Talarn, i després trasllada el vi… en fi, és un procés molt curiós i penso que a la gent li agradarà veure-ho, fins i tot a aquells que el món del vi els interessi poc o gens”. A diferència de les altres temporades, el programa no tindrà cap convidat famós al plató “i per tant”, segueix el Marcel, “procurarem que els reportatges siguin molt interessants. Crec que la gent ens seguirà perquè portem dues temporades anteriors i ja ens coneixen i perquè el que els hi ensenyarem és molt interessant. El personatge popular servia per cridar l’atenció i ara, tot i que l’aposta és més arriscada, realment val la pena”.

Completament diferent del que s’ha fet fins ara

“Estic especialment il·lusionat amb el reportatge en el que ensenyarem el Monvinic”, explica el Marcel Gorgori. “És un establiment molt allunyat de tot el que hem vist fins ara. És una mena de club, però obert a tothom, que permet fer una copa de vi o bé dinar-hi. A primera vista no sembla res especial però al darrera d’aquest projecte empresarial hi ha una filosofia de vida molt potent. El propietari és una persona que porta 20 anys dedicat al món del vi i interessat per tot el que s’hi refereix. En aquest establiment es serveixen a diari els millors vins del món. El podríem catalogar com una “vinacoteca” en la que pots consultar totes les millors guies del món del vi i totes les revistes de prestigi del món sobre vins. Vas a aquest establiment i tenen oberts 45 vins diferents cada dia i els venen per copes, però no un vi de 10 euros, que el pots trobar a altres llocs, sinó un Petrus, per exemple, de manera que pots tastar vins extraordinaris a preus realment assequibles. Està clar que el seu propietari no ho fa per guanyar-hi molts diners, sinó més aviat per una qüestió pedagògica i perquè és la seva vida. Tot això també ho veurem a la tercera temporada del programa”.

Mitificació del món del vi

De vi se n’ha begut tota la vida. En algunes ocasions, els vins més d’anar per casa han fet la funció de “matalasset”, però el món del vi és molt ampli i al costat dels vins més modestos, els paladars més exigents poden apreciar i delectar-se amb els vins més preuats i deliciosos. Tan ampli i profund és aquest món que dóna opció a tractar-lo des de molts punts de vista i amb diferents intencions. “Imaginem que pengem d’una paret de casa, una litografia que representi un bodegó, amb unes taronges, un porró i unes flors, per exemple”, explica el Marcel. “Si aquesta litografia la comparem amb un Picasso, està clar que tots dos són quadres, però el que busquem en l’un és una finalitat més o menys estètica, que no quedi malament a la paret i en canvi, en el Picasso pots aprofundir fins a límits insospitats. Tot és pintura, però una té una profunditat i un pes que va més enllà de la pròpia estètica; en canvi l’altre és un recurs estètic i prou. Amb el vi passa una mica el mateix. Si el vi el planteges només com una beguda de matalasset, et pots permetre barrejar-lo, si cal, amb gasosa, però hi ha vins que tenen una profunditat enorme i que per reconèixer-la, com passa amb la pintura, necessites uns coneixements mínims que t’ajudin a saber apreciar i valorar tots els matisos i qualitats contingudes dins el vi. És un món de sensacions insondable, que no s’acaba mai”.

La puixança de la DO Montsant

Al costat de les grans Denominacions d’Origen ja conegudes i reconegudes a Catalunya, com la DO Priorat o la DO Penedès, per exemple, darrerament la DO Montsant està tenint una gran puixança. Preguntat per aquesta qüestió, el Marcel comenta: “Sí, és cert. El Montsant té pràcticament el mateix clima que el Priorat. Canvia una mica el terra, perquè al Priorat és de llicorella i en canvi al Montsant també hi ha argila i algun component més, però l’important és el clima i per tant, si al Priorat es pot fer un bon vi, al Montsant també. Només cal que la gent que s’hi posa sàpiga fer-lo i el facin bé. De fet, Falset, que és la capital del Priorat, és DO Montsant. El clima és molt semblant. La terra és resseca, la vinya ha de lluitar per anar a buscar l’aigua, no tenen una gran superproducció perquè no tenen gredient suficient, però la producció que fan és molt concentrada. Si l’elaborador que la fa no busca la superproducció i ja li està bé anar a buscar la concentració, poden sortir grans vins com els del Priorat”.

El sommelier Josep Roca

La nova temporada de l’En Clau de Vi es composa de 13 reportatges i el darrer de la sèrie està dedicat al Josep Roca, el sommelier que ha estat acompanyant a Gorgori com a expert, durant les tres temporades. Josep Roca és, a banda d’un dels millors sommeliers del moment, un comunicador molt fi i un expert amb una immensa capacitat per transmetre i fer entendre a través de la pantalla del televisor, les sensacions que experimenta quan tasta un vi. El Marcel no pot amagar l’admiració que sent pel Josep Roca “Quan el vaig anar a buscar”, recorda el Marcel, “jo tenia una llista de sommeliers i ell era un de la llista. Quan feia 10 minuts que parlàvem li vaig dir: mira, jo no sé què saps de vi, suposo que molt, però a mi no m’interesses només pel que saps de vi, sinó sobretot, per com en parles del vi. Si hi hagués 10 persones més, que en sabessin més que tu, no m’interessarien gens, perquè el que vull i el que busco, és algú que transmeti el que sap com ho fas tu. Això és el que vull i fins que tu no em diguis que no i que no hi ha res a fer, jo no aniré a buscar ningú més”. Afortunadament em va dir que sí”. I amb una certa complicitat, somriu.

Potser més òpera

La vida professional d’en Marcel Gorgori, pel que fa a projectes televisius es refereix, en aquest moment, gira al voltant del programa En Clau de Vi, però ell fa 12 anys, ja va salvar els espectadors del Canal 33, de la barbàrie i la ignorància de la que estan trufats els programes d’altres cadenes en aquella mateixa franja horària dels divendres, amb l’espai “Nit d’Arts”, dedicat al món de l’òpera. Així, la pregunta era obligada: tornaràs a tractar d’òpera? La resposta d’en Marcel tampoc deixa espai al dubte: “sí, tinc un projecte”. I el deixa en punts suspensius. Serà per més endavant i ja tindrem ocasió de parlar-ne. Mentre, els amants de l’òpera poden escoltar el Marcel Gorgori i el Roger Alier (del qual sortirà publicada una entrevista properament), en el programa “Històries de l’Òpera: al Liceu”, que realitzen per Catalunya Música cada dimecres d’11 a 12 de la nit i els dissabtes de 7 a 8 del vespre.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-marcel-gorgori-el-mon-del-vi-es-un-mon-que-no-sacaba-mai/

Entrevista a Salva Racero, veu de Lax'n'Busto: "La clau dels Lax’n’Busto és la naturalitat, la il•lusió i el treball tossut i acurat"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-salva-racero-veu-de-laxnbusto/

Els llums s’apaguen i tot queda en penombra. Diversos centenars de persones, potser milers, es desplacen cap a l’escenari i ocupen l’espai mínim que s’han pogut procurar en començar el concert de la banda del Vendrell, Lax’n’Busto. Tothom té ganes de veure’ls i sentir-los, de cantar i ballar les seves cançons i carregar les piles amb l’energia que encomanen. Comença a sonar la bateria del Jimmy Pinyol: forta, potent, aclaparadora. A continuació s’hi afegeixen les guitarres distorsionades del Cristian G. Montenegro i el Pemi Rovirosa, el baix del Jesús Rovira i els teclats de l’Edu Font. Els focus s’encenen i la gent embogeix, llençant al vent crits d’entusiasme que es perden entre el volum de la música que desplega les ales. Les primeres notes del “Blues del Diumenge” s’escampen per l’espai i tothom identifica la melodia. Un instant després, el Salva Racero, vestit amb una samarreta senzilla que acabarà xopa de suor i uns texans Levis rosegats, salta a l’escenari rabent com un llamp, pren el micròfon i anuncia amb veu atenorada que “la plaça duu un bany extra de sol”.

Inevitables comparacions, no sempre justes

La veu del Salva Racero (Manresa, 1975) és preciosa, lleugera, ampla, rodona, generosa i evoca la textura de la pell d’un préssec: vellutada i fina però madura, tècnica i ben posada. Les seves capacitats vocals són innegables i l’avalen anteriors treballs professionals d’importància al “Mar i Cel” de Dagoll Dagom o al “El geperut de Notre dame”. El repte que es presentava al Salva substituint a Pemi Fortuny, el cantant dels Lax de tota la vida, no era fàcil i ell mateix n’era conscient en el moment d’acceptar-lo. “La comparació fa mal i costa acceptar el canvi –reconeix el Salva-, però cal deixar espai perquè la gent s’acostumi a la nova veu, perquè al darrera hi ha el treball més dur i exigent de la meva vida professional. M’hi he dedicat, he estudiat i és el camí que he decidit emprendre. Espero que els qui encara tinguin dubtes, escoltin Lax despullats de prejudicis i amb la consciència que, tot i escoltar una veu diferent, seguiran escoltant Lax’n’busto”.

Un cantant molt tècnic

En el concert en directe les cançons es succeeixen, fent créixer la força i el volum de l’actuació, el bon rotllo i les ganes que s’allargui encara una bona estona. Així, “Intuïció”, “La Terra”, “Per tu mare”, “Abraça’m”, són algunes de les cançons dels tres primers discos que el Salva ha enregistrat amb els Lax en aquests quatre anys: Relax (2007), Objectiu: la lluna (2008) i A l’Apol·lo (2009). A dalt l’escenari els músics no paren i el Salva increpa al públic, s’hi confon, els convida a unir-s’hi. La seva impecable tècnica vocal li permet cantar balades senzilles o el rock’n’roll més estripat, amb la mateixa “manca de patiment”. “Està bé ser tècnic i haver estudiat com utilitzar correctament les cordes vocals” –comenta el Salva-, “ja que un cantant que no sàpiga fer-ho, pot acabar cremat i fer-se malbé la veu. Amb els Lax aquests coneixements tècnics m’ajuden molt. Noto que quan canto expresso i que el missatge que vull donar, arriba amb molta més facilitat”.

Al Salva l’escenari se li fa petit i d’una hora lluny es veu el grau de compenetració i de complicitat que ha pres amb els components de la banda. Són companys de feina però sobretot, són amics: “Estic molt a gust i em sento feliç. Sento que són la meva família, m’han acollit molt bé i els estic molt agraït perquè m’ho han posat fàcil. Jo també vaig ser seguidor dels Lax abans de ser-ne el cantant i per això quan canto les cançons, les noves i les velles, les canto de cor.”

Referents musicals i influències americanes

Els referents musicals del Salva cal buscar-los en alguns cantants de rock dur, tot i que també li agrada la lírica. “Quan vaig començar escoltava heavy metal i cantants com Bruce Dickinson (Iron Maiden), que després de molts anys segueixen donant-ho tot a l’escenari. Un altre cantant que també m’agrada és Michael Kisky (Helloween), que amb 18 o 19 anys tenia una tècnica espectacular; també Mike Patton (Faith No More), Chris Corner (Soundgarden) i encara d’altres”. En aquests darrers discos, els Lax han apostat per “endurir” el seu so i fer-lo tendir cap al rock dur, tot i que el Salva diu que no arribaran al heavy. “Hi ha reminiscències de heavy en algunes cançons, però nosaltres estem fent rock amb aires pop en temes com “M’agrades tu”, per exemple, tot i que en altres cançons com “Que boig el món” o “Amnèsia” es pot entreveure un aire de rock més dur. També és ben veritat que al grup ens agrada el rock americà, però no arribarem al heavy”.

Una de les persones més influents en el so potent que gasten els Lax, especialment en el seu espectacular directe, és la seva productora americana Silvya Massy, qui els ha donat un impuls vital i definitiu emportant-se’ls una temporada a Califòrnia. “Als Estats Units vam aprendre-hi moltíssim i l’experiència va ser meravellosa. El primer que vam aprendre va ser a no martiritzar-nos perquè tot i que a Catalunya sovint hi ha més cantautors que bandes de rock, nosaltres també hi som i encara tenim molt per donar”.

El secret dels Lax’n’Busto

Enguany farà 25 anys que els Lax van començar a fer bona música. Des d’aleshores, la unió del grup s’ha fet llegenda. És aquest el gran secret del grup? “Absolutament sí”, –afirma el Salva-. “No hi ha un star que sobresurti per damunt dels altres i això fa que ens ho passem molt bé junts, dins i fora de l’escenari. Nosaltres ens sentim músics i ens sentim grup. La clau és la naturalitat, la il·lusió i el treball tossut i acurat: és l’autèntica essència de la banda”.

Simfònic

El mes de novembre passat els Lax’n’Busto es van endinsar en una experiència nova, en un projecte musical que no té res a veure amb el que fins ara el públic havia escoltat d’ells: el disc Simfònic en el qual, els Lax interpreten una tria de les seves cançons menys habituals, les anomenades cares B, acompanyats per l’Orquestra de Cambra de l’Empordà sota la direcció de Joan Albert Amargós. El Salva comenta: “Es tracta de cançons que els Lax’n’Busto no toquem en un concert habitual. Vam presentar el projecte al Joan Albert Amargós i arran d’això vam fer la selecció de cançons del Simfònic. De fet, al disc no hi són totes perquè algunes altres es poden comprar a través d’Itunes i al concert en directe en toquem 5 o 6 més com a mínim”.

La feina d’arranjament que ha fet el Joan Albert Amargós és, de fet, una de les claus de la novetat i de l’èxit del Simfònic. En aquest aspecte el Salva comenta: “L’Amargós és un músic contrastat i millor persona i juntament amb una selecció de professionals músics molt bons, han fet aquestes adaptacions. És una feina molt primmirada, molt delicada, el resultat de la qual posa els pèls de punta perquè és una molt bona feina a nivell harmònic, que ha buscat els espais melòdics, els espais de veu… és un treball molt acurat i molt sensible”.

La dificultat de portar l’orquestra en directe

Posar sobre l’escenari el Simfònic implica moure tots els membres de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, amb la complicació que això representa. “Aquest any, els Lax farem el que hem anat fent sempre, que és rock”- explica el Salva. “La gent ens podrà veure arreu dels Països Catalans fent el concert habitual de rock, fins i tot recuperant algunes cançons roqueres que fa molts anys que no tocàvem i algunes dels darrers discos que no fem habitualment, però també portem el Simfònic. Està clar que costa molt moure la quantitat de gent que som, perquè som una trentena de músics a dalt de l’escenari entre els uns i els altres i per tant, es necessita un espai gran amb un bon aforament perquè pugui sortir més o menys rentable. De tota manera, de cara als propers dies, portem el Simfònic a Vic, el diumenge 10 d’abril el tocarem a Roses i el dia 15 al Gran Teatre del Liceu de Barcelona”.

Els Lax’n’Busto al Gran Teatre del Liceu

“El Liceu és la cirereta del pastís”, explica el Salva. “Després de 25 anys de professió en el món de la música, se’ns crea un entorn especial, un dia especial, un moment especial i per tant, el concert al Liceu serà un moment molt màgic per nosaltres i per tothom que vingui a compartir-lo.” Comenta el Salva que es plantegen aquesta fita amb una immensa il·lusió i sentit de la responsabilitat i que aprofitaran l’oportunitat de tocar les seves cançons en un escenari de tan prestigi i importància com és el Liceu. “Jo crec que serà emotiu escoltar “Les nits del Liceu”, per exemple, al mateix teatre. Em fa especial il·lusió i la veritat és que tot coincideix i serà un moment molt especial, sense cap dubte”.Probablement aquest sigui un dels concerts més compromesos que els Lax hagin fet mai, per la dimensió, per la manera d’interpretar les cançons, pel tipus de cançons i a més, aquesta fita coincideix amb un moment de molta maduresa musical i una trajectòria envejable de 25 anys de donar al públic bona música.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-salva-racero-veu-de-laxnbusto/

Entrevista a Jordi Basté: "RAC 1 és líder per la qualitat de la gent que hi treballa i pels seus continguts"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-jordi-baste/

Diàriament, entre les 6 de la matinada i les 12 del migdia, al 99,2 del dial de l’FM, el periodista i locutor Jordi Basté (Barcelona, 1965) dirigeix i presenta El Món a RAC 1, el programa matinal líder d’audiència de la ràdio feta en català. De fet, RAC 1, que és un projecte de ràdio de caràcter generalista és, en paraules del propi Basté, una ràdio molt jove que amb només 10 anys de vida, s’ha convertit en capdavantera en pràcticament totes les franges horàries, assolint la importantíssima xifra de 564.000 oients diaris i un share del 28,2%.

Un èxit rotund i que es manté

“Em costa molt explicar l’èxit d’una empresa com aquesta”, comenta sorprès i content Jordi Basté. “Hi havia una certa por a una generació que tothom deia que no escoltaria la ràdio, una generació que ara té uns 40 anys, que quan va començar RAC 1 en tenia menys de 30, que és molt fidel i que ha facilitat que s’hi incorporessin els de 20. Aquesta era una mena de ‘generació perduda’ que dibuixava un panorama apocalíptic pel que respecta a escoltar la ràdio. Ara s’ha vist que no, que l’escolta i molt. Probablement ho faci d’una altra manera i això també ha obligat a canviar la manera de fer-la, aquesta ràdio”.

La voluntat i la necessitat de captar l’atenció d’uns oients que a priori, semblava que preferirien altres mitjans per informar-se i per entretenir-se, aquesta ràdio va haver d’adaptar-se als temps moderns i aplicar-se algunes modificacions. “Hi havia dues opcions: adaptar-te o quedar enrera. Hi ha una generació de gent que ens hem hagut d’adaptar a les circumstàncies i amb aquesta adaptació hem estat còmplices d’una manera de fer ràdio que, no sé si és nova però com a mínim, és transformada i això sense oblidar grans moments de la ràdio pretèrita: el començament de Catalunya Ràdio, les èpoques de Ràdio Joventut (que és una ràdio que es feia a Barcelona als anys 70 i que era magnífica, molt jove i molt desenfadada). Jo crec que aquesta és la clau de l’èxit, si és que hi ha una manera d’analitzar-lo”.

Una certa incredulitat i una grata sorpresa

“Jo pensava que aquesta ràdio tenia un sostre”, segueix comentant en Basté. “No em facis dir la xifra perquè no la sé, però jo pensava que estava molt per sota dels números que tenim ara, per diverses causes: pel tema de la mobilitat, pel pressupost, per la força que la casa pot tenir des del punt de vista de la infrastructura, però en canvi, cada vegada més va pujant l’audiència i arriba un moment que penso que és millor que no ens marquem fites perquè sense proposar-nos-ho, les estem trinxat totes. Estem destrossant el sostre i no sé fins a on es pot arribar. El cas és que el nombre d’oients va pujant i l’Estudi General d’Audiència així ho confirma”.

La interacció dels oients

Mai com en aquest moment la ràdio és al costat dels seus oïdors i mai com fins als nostres dies els oïdors han pogut interactuar amb la ràdio convertint-se ells també en partícips de que passa a tot el llarg i ample de món. “Hi ha una manera nova de fer la ràdio: com a emissor i com a receptor”, explica Jordi Basté. “Com a emissor, el fenomen de corresponsalies que durant molts anys ha existit. Opino que ara han pres un nou paper i de fet, les corresponsalies les donaria única i exclusivament a qui portés alguna cosa diferent, perquè els corresponsals són els propis oients. Abans no s’escoltava cap emissora de ràdio més enllà de la pròpia àrea d’influència però ara es pot escoltar la ràdio des de qualsevol lloc del món i explicar la història tal i com passa. Penso per exemple, en el cas del terratrèmol i el tsunami de Tòquio, perquè és un fet recents. Quan es va produir el desastre, tot l’aldarull del terratrèmol i el tsunami immediat, els primers que van informar van ser els catalans que viuen allà, que escoltaven la ràdio i que hi van entrar en directe per explicar el que estava passant. I això és brutal i increïble”.

Els avantatges de les noves tecnologies

“Des del punt de vista del receptor”, segueix reflexionant en Jordi Basté, “la manera d’escoltar la ràdio també està canviant molt ràpidament. Abans la gent escoltava la ràdio amb un transistor o al cotxe per exemple, però ara, després d’emetre qualsevol informació en directe, immediatament es pot descarregar al postcast o al disc dur de l’ordinador i tenir-la a disposició per escoltar-la a qualsevol hora, tants cops com es vulgui i això, en un espai de temps molt breu des que s’emet fins que es pot tornar a escoltar. Aquest fet també obliga a adoptar una manera diferent de fer ràdio. Els veterans, els que tenim una certa edat d’aquesta casa, en Toni Clapés per exemple o jo mateix, ens hem adaptat a aquest nou mètode gràcies al fet que hi ha un altre sector de gent, els més joves de la casa, que han entrat a la ràdio quan aquesta ofereix totes aquestes possibilitats. Són ells els que ens han alliçonat als més grans de com s’havia de fer aquesta nova ràdio de cara a la nova gent”.

Cap a on camina la ràdio?

“La ràdio camina sola i anirà cap a on vulguem fer-la anar. No goso fer un pronòstic perquè crec que podria quedar-me curt. Quan vaig arribar a RAC 1 jo pensava que aniria bé, però no tant bé; jo pensava que faríem un forat, però no tant; jo pensava que podríem anar amunt, però arribar a ser líders. Jo pensava moltes coses que per sort, no s’han complert i per tant, no puc dibuixar una radiografia del que penso que podria ser el futur d’aquesta ràdio perquè segur que faria curt i prefereixo no ficar la pota”. I somriu.

Recuperació de noves fórmules

Els continguts dels distints programes de ràdio van, necessàriament, canviant amb el pas del temps, seguint el curs dels esdeveniments i els dictats de les modes. Tanmateix, algunes fórmules de programes que podríem dir “de tota la vida”, segueixen vigents i continuen tenint èxit entre el públic. Qui no recorda aquells discos dedicats d’altres temps?. “Com a fórmula els discos dedicats es podrien recuperar i en el fons, tot podria tornar. Perquè no?” Contesta en Basté amb una mitja rialla. “En aquest cas, malgrat sigui una imatge gairebé decimonònica (¿a quién le dedicas este disco?), jo crec que hi ha una ràdio que es manté i potser alguna encara pot tornar perquè a la ràdio, en el fons, es poden fer nous continguts però els “targets” estan molt marcats. Hi ha gent que en sap molt de fer ràdio i entre ells sorgeix la qüestió: es pot fer una ràdio diferent de la que es fa ara?. Noi, doncs posa-t’hi!. Jo crec que es pot variar, que es pot retocar i es pot pentinar, però no es pot amputar aquesta manera actual per implantar-ne una altra. Jo ho veig difícil. En canvi, sí que es poden anar introduint elements amb una certa funcionalitat, vinculats al passat. Em diràs: això ja està inventat. Sí, està inventat però està aparcat. Doncs potser que ho desaparquem. Tampoc estaria gens malament provar-ho”.

L’enorme influència dels mitjans de comunicació

Els mitjans de comunicació tenen una enorme influència en la gent, en el públic en general, igual la premsa escrita, com la parlada com la visual. Els opinadors i els tertulians dels programes de ràdio s’han convertit en una mena de creadors d’opinió. Jordi Basté, que diàriament expressa el seu punt de vista al Davantal de les 8 d’El Món, comenta que no sent cap càrrega de responsabilitat en aquest sentit. “La gent que escolta la ràdio és intel·ligent i ja té la seva opinió formada al respecte de les qüestions d’actualitat. Jo de vegades escolto la ràdio i penso, caram, doncs té raó. Però els mossens radiofònics, els guies espirituals, s’han acabat. La gent ara està molt més preparada. No seré pas jo qui digui: s’ha d’anar per aquí i au, tothom per aquí. Moltes vegades la gent vol tenir la informació objectiva però no vol que l’il·lustrin. Vol viure sensacions properes i que el toquin: que en un moment que se sent entristit li alegris el dia, que en un moment que se sent poc còmplice de la classe política, tu et sentis com ells i a més, que els hi expliquis perquè tens aquesta sensació. Jo parlo i treballo per gent intel·ligent i deixo que siguin ells mateixos qui es formin una opinió”.

La Vanguardia en català

Aquest mes de març es va fer pública la notícia que La Vanguardia, el mític i centenari diari pertanyent al Grup Godó al qual també pertany RAC 1, es publicaria també en català. Sobre aquesta qüestió Jordi Basté comenta: “Es dóna un pas endavant i per a mi, més val tard que mai. De fet, una frase ho resumeix tot: ja era hora. Jo crec que per a la normalitat del país s’ha de poder llegir La Vanguardia en català. És un element importantíssim, d’una època importantíssima i és de fet, un diari pensat en molts casos en català, que ara estarà escrit en català”. I continua: “Això implica el que s’ha demostrat en el món de la ràdio i que una vegada més es destaca en el món del paper: hi ha un lector, com també hi ha un oient, que se li enrefot la llengua en la qual li parlen. RAC 1 no és líder perquè parli en català, és líder per la qualitat de la gent que hi treballa i pels seus continguts; TV3 no és líder perquè parli en català sinó perquè a la gent li agrada els seus programes; La Vanguardia en català serà líder perquè la gent la segueix des de fa molts anys i és un gran diari. Penso que la gent no dóna tanta importància al fet de llegir o no en català. El problema és el que llegeix. La llengua és molt important, està molt bé i és símptoma de normalitat però no ens ha de fer prevaler. El català és normalitat. Hi ha gent que escolta RAC 1, que no parla en català i no passa res; hi ha gent que mira TV3, no parla en català i no passa res. I hi ha gent que llegirà La Vanguardia en català podent triar entre fer-ho en català o en castellà. Tot plegat és normalitat”.

El destí del món

Jordi Basté està al peu del canó de la informació cada dia i la seva posició d’informador, d’entrevistador, de persona que parla a diari amb les persones més sàvies i preparades de Catalunya, d’Espanya i del món, li han permès fer-se una composició de lloc i poder respondre, no sense abans pensar-hi uns breus instants, cap a on camina, des del seu punt de vista, el món. “Jo crec que va cap a un renaixement. Jo crec que han de surar els talents i al món de la cultura, molt més del que suren ara i aquest renaixement ha de ser una mena de “resset”, parlant en termes informàtics. Crec que aquest renaixement ens ha de treure a tots d’aquesta sensació d’impotència, de por, de pessimisme, de crisi en la que vivim. Jo penso que com en els moments de grans crisis, aquest canvi el superarà la gent que en sap, els intel·lectuals d’una certa manera de veure, de viure, de pintar, de dibuixar, d’escriure, de llegir… jo estic molt a favor i crec que pot haver-hi a curt-mig termini, un nou renaixement que ens salvi de la situació actual”.

El món d’en Jordi Basté

Si a Jordi Basté se li donés un full de paper en el qual hagués de plasmar amb un dibuix un esquema gràfic del seu món, ell el plantejaria de la següent manera: “El meu món és fet com d’anelles olímpiques que es van enganxant entre elles. Cadascuna representaria un aspecte de la meva vida: la família, l’aspecte personal, el laboral, l’oci. Són anelles que es van retroalimentant les unes a les altres i de vegades es poden convertir en nines russes, és a dir, que una sigui tan gran que absorbeixi a les altres en moments puntuals". I reflexionant respon: “D’aquí a un temps m’agradaria que la més grossa de les nines russes fos la meva família, la que prengués més protagonisme; la segona nina seria la feina i la tercera la meva vida més ociosa i divertida, perquè a la meva vida sempre m’he divertit molt, he sortit molt i m’ha agradat molt més la nit que el dia. Per tant, ara visc en un “món olímpic” però sento que necessito viure el un món molt més ordenat”.

La rebotiga d’El Món a RAC 1 en un dia normal

El Món a RAC 1 és un programa en el que treballen 12 persones realitzant les nombroses i variades tasques de redacció i producció que requereix un programa de sis hores diàries i d’aquestes característiques. Així, un quart de dia d’emissió en directe requereix, previ, un enorme esforç de preparació i la coordinació d’una màquina ben greixada perquè res no falli. Vist des de fora, no resulta estrany entendre que a en Basté li vingui de gust viure d’una manera més, podríem dir-ne “normal”, tenint en compte els seus horaris de feina. Així, explica: “Em llevo a ¼ de 5 del matí i és terrible perquè és clar, és molt d’hora. Arribo a la ràdio a les 5 i tot just arribat hi trobo a tres persones de l’equip: el Xavi Pérez, que es lleva abans que jo, i la Míriam Ballber i el Joan-Lluís García que treballen tota la nit. A partir de 2/4 de 6 comença a arribar la resta de la redacció i el ple hi és a les 6. Jo em poso en directe a les 6 mentre escric el Davantal. Tot plegat és molt rituàlic. De 6 a ¼ de 7 faig directe; a 1/4 de 7 surto, em prenc dos cafès un darrera l’altra mentre llegeixo la premsa i vaig subratllant, A les 6.35 saludo a l’equip: “hola, hi ha cap novetat?”, em tanco al despatx i continuo escrivint la mitja hora d’informació. A les 7 em poso en el directe mentre continuo escrivint i continuo parlant, cosa molt curiosa i difícil d’entendre, però que es fa, i plego a les 12. A 2/4 d’1 fem una reunió d’una hora i mitja on comentem, buidem, planegem, ens ho passem molt bé perquè parlem de les nostres coses personals i establim una mena de matxembrat personal-professional del que surten idees pel futur del programa. Després, cap a les 2 o 2/4 de 3 vaig a dinar, normalment dinars de feina. Cap a 2/4 de 5 vaig a buscar a la meva filla petita i llavors ja em quedo a casa. Però tant aviat hi sóc, el telèfon comença a funcionar, escric, etc. I l’hora d’anar a dormir, mai és més aviat de ¾ d’11 de la nit, per tant, de dilluns a divendres dormo molt poc, poquíssim, però el cos és savi i s’acostuma”.

Que sigui per molts anys.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-jordi-baste/

Entrevista a Benedetta Tagliabue: "Els edificis han de tenir sentit comú"

Benedetta Tagliabue a casa seva amb el seu llorito "Pepe".

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-benedetta-tabliabue/

L’escriptor francès Víctor Hugo (1882-1885) va dir que l’arquitectura és el gran llibre de la humanitat. La seva afirmació es veu fonamentada en l’evidència, en la petitesa dels homes davant la seva pròpia obra arquitectònica. Totes les civilitzacions han deixat per a la posteritat els seus monuments i edificis, projectats i aixecats per satisfer finalitats concretes, personals o col·lectives, sovint mostres del poder i de la vanitat. Qui no ha sentit admiració davant els grans temples clàssics, els sumptuosos palaus europeus, els castells històrics, els gratacels que desafien la gravetat?

Cada element arquitectònic respon a l’episodi concret en el qual va ser alçat i d’aquesta manera, mostra un estil constructiu i decoratiu concret, una manera determinada d’entendre el món i el propi home. Tècnicament, tota arquitectura ha hagut de sotmetre’s i adaptar-se als coneixements adquirits en cada moment, signant i rubricant així, el llibre de la humanitat que anunciava poèticament Víctor Hugo.

Benedetta Tagliabue (Milà, 1963), és una important arquitecte, la feina de la qual es pot veure arreu del món. Sòcia del que va ser el seu marit, el també arquitecte Enric Miralles (1955-2000), actualment dirigeix els seus projectes des de l’estudi Miralles-Tagliabue ubicat al Passatge de la Pau de Barcelona.

L’estudi d’arquitectura Miralles-Tagliabue és un immens laberint de maquetes, eines, llarguíssimes llibreries atapeïdes d’enormes volums d’arquitectura tècnica i d’artistes als quals els arquitectes d’avui admiren. Dels seus despatxos han sortit projectes com l’edifici del Gas Natural de Barcelona, el Pavelló d’Espanya de l’Expo de Shangai, el Museu Zhang da Qian de la Xina, l’estació del metro Metropolità de Nàpols, el centre comercial Trinity Quarter de Londres, el Parlament d’Escòcia, la Primary School de Katmandú al Nepal, l’Escola de Música d’Hamburg o els pannells acústics de la Gran Via de Barcelona, entre molts d’altres. Una mirada al present i al futur, de l’arquitectura feta a casa nostra.

“Crec que aquest és un moment apassionant per l’arquitectura, per les grans possibilitats que té” –comenta Benedetta Tagliabue. “Si es consideren les limitacions que tenien els constructors dels edificis gòtics o renaixentistes, la falta de materials, les complicacions tècniques per mantenir-los dempeus, la feina que van fer va ser de molt valor. Tenien unes tècniques que havien d’innovar molt poc a poc per no cometre errors enormes i molt costosos. Ara en canvi, treballar en arquitectura és molt divertit perquè es poden fer molts experiments. Es disposa de materials diferents, de distintes capacitats. Els equips estan formats per persones increïbles, enormes professionals que donen sentit als projectes, que hi ajuden. En aquestes circumstàncies els arquitectes ens podem atrevir a fer edificis de molts tipus”.

Malgrat l’espectacularitat dels edificis més variats que s’estan alçant a dia d’avui, al seu voltant també s’han desenllaçat algunes crítiques. En aquest sentit, Benedetta Tagliabue comenta: “Entenc les crítiques perquè de vegades els edificis són massa protagonistes”. Reflexiva però riallera, Benedetta explica: “Està bé recordar que no som els arquitectes qui proposem segons quines construccions, sinó que és la situació la que mana. L’arquitectura sempre ha estat un art per lluir-se i per això les societats han intentat utilitzar-lo per perdurar, perquè és el que més es veu, més es nota i més hi és. Avui dia, com que les possibilitats tècniques són fantàstiques, s’ha desfermat una mena de bogeria pels edificis-espectacle. Aquí a Europa hem tingut aquesta visió i l’hem interpretat com la manera que tenen els poderosos per representar-se i perpetuar-se amb unes arquitectures sempre novedoses i molt especials. A la Xina, per exemple, s’estan fent construccions increïbles. Hi ha un moment en el que diversos grups de poder desitgen que l’arquitectura faci per a ells treballs sempre més experimentals i més bojos. Avui dia ja es pot”.

Un projecte casolà: el mercat de Santa Caterina a Barcelona

Benedetta Tagliabue, té el seu domicili familiar molt a la vora del mercat de Santa Caterina, al barri de Ciutat Vella de Barcelona. Quan ella i el seu marit, l’Enric Miralles, van comprar la seva casa, aquesta era un magatzem. “Sobta l’espai i la distribució de la casa. Antigament era una casa burgesa però quan nosaltres el vam comprar era un magatzem. Els antics propietaris havien tirat a terra tots els envans i era un espai tipus loft. Llavors vam decidir que el deixaríem així, però de cop van començar a aparèixer elements propis de les cases burgeses. Hem trobat i posat a la vista arcades gòtiques i fins i tot hem trobat un àngel pintat, cosa que ens porta a pensar que potser va ser una capella o alguna mena de palau”.

La primera intervenció del matrimoni Miralles-Tagliabue en aquell espai recent adquirit va ser habilitar-lo i distribuir-lo per convertir-lo en una llar, respectant, conservant i recuperant, però, els elements antics trobats i fent-los conviure amb els estris moderns que aporten confort a les famílies modernes. Benedetta Tagliabue compara la tasca feta a casa seva amb la realitzada al Mercat de Santa Caterina. “Santa Caterina és un projecte que hem fet trobant-nos-hi a casa”, explica Tagliabue. “Hem viscut el projecte com una qüestió gairebé domèstica. Havíem viscut l’experiència d’aquesta casa, de viure en un lloc històric, trobar elements antics, reaccionar, conviure, fer unes intervencions en les que s’accepta un arc gòtic i al costat s’hi col·loca la televisió i també s’accepten algunes representacions de les fusteries antigues, els colors i les ceràmiques del terra... tot això és molt bo com a experiència per acceptar un edifici preexistent i fer un joc de convivència que després hem aplicat a Santa Caterina”.

I continua: “El projecte de Santa Caterina ens va arribar tres o quatre anys després de viure en aquesta casa i realment, sentíem que estàvem actuant com a arquitectes del barri. Vam parlar amb els polítics perquè es remodelés el mercat i també el pla del barri. Aprofitant unes contribucions europees vam revisar el pla urbanístic, vam caminar pel barri amb els polítics i els vam convèncer que no es pot enderrocar un barri històric complet. Així vam identificar tot el que ens semblava interessant i maco, aplicant aquest joc d’integració, de convivència perquè, sense tirar-ho tot a terra, hi arribés la llum, es pogués respirar bé, perquè la gent hi visqui contenta. Amb el mercat va passar el mateix. Ja era maquíssim però s’havia de renovar, donar nova vida a l’estructura ja existent i per això va ser aquesta cosa subtil, de dir: conservem aquesta part, aquesta altra la tirem i aquesta la reconstruïm però viu amb els murs existents”.

La convivència entre l’arquitectura moderna i l’arquitectura antiga

L’arquitectura encaixa en l’espai i sovint ha de conviure amb altres elements arquitectònics preexistents, no necessàriament coetanis. Sobre aquest aspecte, Benedetta Tagliabue comenta: “Per nosaltres sempre ha estat fonamental relacionar-se amb l’ambient. Quan comencem un projecte, primer mirem on estem, dibuixem un plànol, ens documentem, fem fotografies, fem una pel·lícula, provem de conèixer a la gent... Això és molt important perquè a l’hora de la veritat, l’edifici no es vegi solitari, isolat i que en el seu entorn, no grinyoli. En el seu moment, l’Enric Miralles, abans de començar cap projecte, posava en pràctica el costum de fer un plànol de situació, i a més, ell elaborava dibuixos a mà i els feia i refeia tants cops com calia”.

Avui dia, l’ús de les noves tecnologies facilita molt la tasca de projecció de les construccions i al mateix temps, també ajuda en la ubicació mental dels arquitectes mentre realitzen la seva feina. Amb un mig somriure, Benedetta aclareix: “La tasca de fer el dibuix dóna la possibilitat de pensar i mentre vas dibuixant vas pensant, vas reflexionant sobre el que estàs fent. Sovint posa en ordre el pensament i obliga a preguntar-se si realment, aquest edifici funciona aquí o si s’ha de fer un esforç més gran perquè s’integri en l’entorn. En aquest sentit és realment útil”.

Plantejat de la forma com ho fa Benedetta Tagliabue, l’arquitectura es presenta abans de res, com un exercici de reflexió intens. “L’arquitectura és una disciplina molt complexa que inclou distints aspectes: el dibuix, la imatge, la construcció, l’estructura. A tot plegat cal posar-hi una part de pensament. És imprescindible. Cada arquitecte pot enfocar els projectes d’una manera o d’una altra, subratllant més, per exemple, temes constructius, més formals, més urbans o més socials perquè aquesta disciplina permet moltes variacions i ofereix moltes possibilitats”.

Els límits de l’arquitectura

Sovint l’arquitectura sorprèn per les seves possibilitats tècniques i de resultat final, especialment en aquests darrers anys en els quals s’ha prioritzat l’alçada de les construccions. Els edificis més impressionants del món són, de fet, els de més alçada com l’edifici Burj Khalifa de Dubai, que té 160 pisos o l’edifici Taipei de la Xina amb 101 pisos, corresponents a una mica més de mig quilòmetre d’alçada. La pregunta és obligada: On són els límits de l’arquitectura? Benedetta respon: “Els límits s’estan trencant d’una manera evident. Un dels aspectes que sempre impressiona són les torres altes, aquest és un tema mític. A mi no és el que més m’interessa de l’arquitectura. A mi m’interessen altres aspectes com la delicadesa, la capacitat d’integrar-se, fer un edifici realment harmònic en el que la gent hi estigui a gust”.

Benedetta no pot evitar gesticular molt quan parla i a més s’expressa tant amb gestos com amb paraules: “Hi ha una bogeria al món per construir tremendament. Països com la Índia o la Xina fins ara estaven una mica més retinguts però en aquest moment s’hi estan alçant construccions increïbles. Penso que s’ha d’apostar per tenir una mica més de consciència i fer espais sostenibles perquè tard o d’hora han de passar de pares a fills. Cal estar atents a l’energia que es consumeix, a la despesa del seu manteniment; a ser possible els edificis han de ser sensats, han de tenir sentit comú”.

Vista des d’aquest prisma, potser l’arquitectura projectada per un home o per una dona tingui trets distints i clarament identificatius de la mà que signa el treball. Benedetta argumenta: “A mi em sembla que l’arquitectura d’ara és molt femenina encara que la signi un home. És una arquitectura molta superfície, molt integrada amb la terra amb la qual es va barrejant sense imposar-s’hi. No és com l’arquitectura neoclàssica, forta, amb molta força al centre, dins uns ordres clàssics. L’arquitectura d’ara es va difuminant i fins i tot hi ha vegades que arriba a confondre el paviment amb la façana. Jo crec que aquest és una tret força femení, aquest intent de difuminar i em sembla que aquesta és una bona època d’”arquitectura femenina”.

Un abans i un després de l’Enric Miralles

L’arquitecte Enric Miralles, parella de Benedetta Tagliabue i soci de l’estudi que porta el nom d’ambdós, va morir sobtadament l’any 2.000, deixant embastats una colla de projectes que ara, 11 anys després, ja s’han finalitzat. Amb expressió nostàlgica Benedetta explica: “He intentat mantenir una continuïtat. No pas fer una altra cosa, perquè no en sabria i tampoc no podia ni volia i per tant, hem anat acabant els projectes de l’Enric com si encara fos aquí, com si estiguéssim treballant tots junts. Però poc a poc, quan mires amb perspectiva te n’adones que has anat fent un camí però que estem a deu anys de distància. A l’estudi hem fet moltes coses, hem experimentat nous camins. Ja fa temps que vam enllestir les coses que va deixar l’Enric per acabar i segurament, malgrat tot, ja som un estudi d’arquitectura totalment nou”.

Un dels projectes que ronden pel cap de la Benedetta i que d’una forma evident la il·lusionen, és crear la Fundació Enric Miralles. “Hi estic pensant i donant-li voltes. M’agradaria que la Fundació Enric Miralles estigués a prop de l’estudi. Vull que s’hi pugui col·laborar, que s’hi facin moltes coses noves i que no sigui només un arxiu on es parli de l’Enric. Vull que hi hagi una barreja entre el coneixement de la figura de l’Enric, el seu treball i les seves capacitats i fer nous experiments al voltant d’això, provant a veure què serà”.

El món segons Benedetta

Malgrat la duresa dels materials amb els que treballa Benedetta Tagliabue i amb els que està acostumada a tractar habitualment, si ella hagués de fer un dibuix del seu món particular seria tal i com l’explica: “M’agradaria que fos un món ple d’amistat i de llum. Tindria la forma d’una gota d’aigua gegant, a la que pots veure de formes diferents, que és voluble i mal·leable, que es pot moure, que es pot anar adaptant, perquè a mi no m’agrada gens la rigidesa. Jo sóc una mica així. Quan decideixo “avui el meu dia serà així”, sovint m’és dificilíssim aconseguir-ho. M’agrada fer imprevistos, fer un espai a l’agenda per alguna cosa agradable que no esperava… mantenir el meu futur obert”.

Obert, esperançat i ple de talent. Sense cap dubte.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-benedetta-tabliabue/

Entrevista al doctor Bonaventura Clotet: "Per a la recerca, jo demano diners fins i tot a la parada de l'autobús, a la persona que tinc al costat"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-bonaventura-clotet/

L’any 1981 va marcar als almanacs i als llistats d’efemèrides a recordar, una fita dissortada: l’aparició d’un nou virus, desconegut fins al moment, batejat pels científics com a VIH (Virus d’Immunodeficiència Humana) que, transmès per la via sexual, desencadenava una afecció que anava destruint el sistema immunològic de les persones gradualment. El primer dels casos sonats d’una persona famosa que va morir de sida va ser el de l’actor Rock Hudson. Aquest va ser el detonant que va posar en alerta el món sencer i que va fer pública una malaltia que amb el pas dels anys, s’ha convertit en una pandèmia.

El doctor Bonaventura Clotet és metge especialista en el sistema immunològic, director d’Irsi Caixa, l’Institut de Recerca de la Sida, a l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol (Can Ruti) de Badalona. És, a més, un tenaç investigador del VIH des de fa prop de trenta anys. “Jo vaig fer la meva tesi doctoral sobre el sistema immunològic i malalties del colagen o malalties autoimmunes i la sida (síndrome d’immunodeficiència adquirida) era una malaltia nova que incidia en el sistema immunitari” comenta el doctor Clotet. “En aquell moment de desconeixement inicial molta gent tenia por i hi havia molt d’estigma. Pel fet que la sida afecta el sistema immunitari, em va atreure la possibilitat de conèixer-la més, d’investigar-la. Penso que com a metge i com a persona, a la vida es presenten diverses opcions: o involucrar-se i intentar lluitar contra les malalties accelerant el procés de coneixement i de recerca de les mateixes, o bé, passivament, un es pot dedicar a visitar malalts i ja investigaran uns altres. El meu caràcter és de posar-m’hi sempre a fons, així que vaig pensar que valia la pena endinsar-s’hi”.

Les primeres investigacions sobre el VIH no van ser gens fàcils perquè els científics es veien les cares amb un virus nou, que actuava amb rapidesa, d’una forma que fins aleshores no coneixien, iniciant la dura i complicada feina de recerca des del punt zero. El doctor Clotet ho explica així: “L’epidèmia va començar el 1981 i van començar a aparèixer malalts els anys 1983 i 1984. El 1985 ens hi vam posar; vam crear l’equip, vam demanar beques, ajuts, i començar a demanar diners. Per a la recerca, jo demano diners, fins a la parada de l’autobús, a la persona que tinc al costat”. I segueix: “El 1983 vam obrir el primer hospital de dia que hi va haver a l’Estat en el qual, donàvem un tractament integral a les persones per ajudar-les a morir, perquè en aquell moment no es podia fer res més. Posteriorment vam fer els primers assaigs clínics amb fàrmacs i vam subministrar els tractaments més novedosos als nostres pacients. Gràcies a la Fundació La Caixa i a la Generalitat de Catalunya vam crear un laboratori de recerca en el qual, en aquest moment, estem treballant també juntament amb els Laboratoris Esteve, en la recerca d’una vacuna que actuï contra el VIH”.

S’ha perdut la por a la sida

Sida, com a paraula i com a significat, és un terme habitual que no se’ns fa gens estrany ni ens sorprèn. Es podria dir, per tant, que les persones estem acostumades a sentir parlar d’aquesta malaltia però tanmateix, algunes persones segueixen morint per la seva causa. El doctor Clotet ho explica així: “En números absoluts les persones que moren de sida avui, són moltíssimes menys que les que morien fa 15 anys enrera perquè els avenços en el tractament han permès cronificar la malaltia. Malgrat això, és bo recordar que la gent continua morint de sida. La gent creu que la sida és una malaltia crònica que es cura. Això no és així perquè si algú es cura deixa de ser crònic. El fet que la sida sigui una malaltia cronificable implica que el malalt té unes expectatives de vida gairebé “normals” i això fa que es pensi que la sida es cura i això no és així”.

Molt seriós i amb posat greu i preocupat, el doctor Clotet continua explicant: “Les persones que moren de la malaltia són les que, o bé porten molts anys infectades i el virus s’hi ha tornat molt resistent, o bé han fet malament el tractament i ja no els funciona. Moltes persones pensen que la sida és una infecció en la que et prens una píndola al dia i ja està solucionat. Sí i no. Si el virus amb el qual el malalt s’infecta és resistent, pot ser que en comptes d’una píndola en necessiti 5 al matí i 5 a la nit. També cal tenir present i no s’ha de menysprear, la toxicitat del tractament. Per altra banda, el VIH, que és el que causa la sida, dóna lloc a un envelliment prematur, a que altres virus com el papil·loma virus per exemple, tinguin una major probabilitat d’integrar-se a les cèl·lules, esdevenir congènits i produir càncer ano-rectal, faringi o pulmonar. La progressió de les infeccions, de les hepatitis és molt més ràpid i tot plegat és molt complicat de tractar”.

Una de les condicions de compliment imprescindible perquè els malalts puguin fer una vida el més normal possible és seguir el tractament al peu de la lletra. En aquest sentit, el doctor Bonaventura Clotet explica: “Sempre insisteixo als meus malalts en la mateixa qüestió: si el tractament es fa malament, el virus es torna resistent als fàrmacs que el malalt s’està prenent i a d’altres que encara no han pres (el que s’anomena “resistència creuada”). Això fa que de vint i escaig fàrmacs que tenim, el malalt es pugui acabar quedant només amb dos o tres i que si no ho fa bé, que no tingui tractament. Aleshores en aquella persona el virus segueix progressant, segueix replicant, destruint el sistema immunitari i el malalt acaba morint de sida”. La qüestió no és baladí i el doctor Clotet hi insisteix una vegada més: “Les persones creuen que els metges som uns exagerats, que el tractament ja el faran bé quan toqui i que ja els anirà bé. No no –diu categòric-, el virus no entén d’aquestes coses. Si no fas bé el tractament i la concentració del fàrmac a la sang no és l’adequada, el virus es torna resistent i es pot acabar sense tenir tractament”.

L’evolució de la malaltia és diferent segons els casos i tot i que l’actuació del virus acostuma a seguir uns patrons, de vegades els efectes de la malaltia s’acceleren posant seriosament en perill la vida del malalt, en un termini breu de temps. “Hi ha persones infectades que poden tenir una evolució fatal rapidíssima i poden morir en menys d’un any. Això passa en menys d’un 1%, però passa”.

Caldria una bona educació sexual

“La gent no és totalment conscient del perill”, explica el doctor Clotet. “Jo penso que no hi ha prou informació sexual a les escoles per parlar de sexe clarament i distesament al llarg dels cursos en els que els adolescents (a partir dels 13 anys), haurien de començar a sentir a parlar de sexe, de malalties de transmissió sexual, de prevenció, d’una manera senzilla, oberta i sense problemes. Això ajudaria molt a prevenir malalties de transmissió sexual, a tenir una sexualitat més madura, més adulta i sobretot també, la violència de gènere es podria començar a identificar i combatre’s molt aviat. Caldrien unes assignatures obligatòries durant l’any que permetessin tractar aquest tema amb profunditat. El desconeixement fa que els joves vegin la sida com una malaltia llunyana, cosa de quatre ionquis, quatre gais i de gent amb unes pràctiques sexuals determinades i no, això no és així. Hi ha persones que s’infecten amb una única relació sexual heterosexual i de fet, la principal causa de transmissió de sida a tot el món són les relacions heterosexuals”.

El moment actual a nivell d’investigació

Pel que fa al treball de laboratori, en aquest moment els equips científics treballen seguint dues línies bàsiques que són l’eradicació de la malaltia i la cerca d’una vacuna eficaç. El doctor Clotet explica: “Estem treballant molt en l’eradicació. És important poder demostrar que aquesta malaltia pot arribar-se a curar, que es pot eradicar eliminant el virus del cos de les persones infectades que estan fent bé el tractament. Aquestes persones tenen el virus adormit, en una fase latent i malgrat això, han de seguir fent el tractament perquè si el deixen, el virus torna a sorgir al cap d’entre 7 i 21 dies. Perquè això no passi s’han de poder eliminar els amagatalls del virus, les cèl·lules que estan en fase latent i que no són reconegudes pel sistema immunitari de l’individu. Per eliminar aquest reservori es trigarien 70 anys. Per això aquesta és una malaltia de per vida i només deixarà de ser-ho quan s’aconsegueixi eradicar en virus en un 100%. Estem buscant fàrmacs i estratègies terapèutiques que puguin buidar els reservoris del virus perquè el malalt es curi. Aquesta és una línia prioritària tant aquí a l’Irsi Caixa com a diferents hospitals i laboratoris del món”.

L’altra línia d’investigació és la cerca d’una vacuna eficaç. “Vam engegar el projecte de cerca de la vacuna fa 4 anys, amb el suport de La Caixa, la Generalitat de Catalunya i els Laboratoris Esteve. Aquest consorci públic-privat i la indústria farmacèutica catalana han fet que en aquests moments puguem tenir engegat un programa sobre la vacuna que és pioner a nivell mundial. Esta dirigit a nivell científic pel doctor Christian Brander i està coordinat pel doctor Gatell de l’Hospital Clínic i per mi”.

El funcionament de la vacuna

La vacuna que es busca és tant una vacuna terapèutica per les persones ja infectades, que podrien deixar el tractament, com per la població a nivell preventiu i que s’hauria d’administrar quan comença l’adolescència. “El repte que tenim és com trobar una vacuna que tingui una durada d’uns quants anys i que permeti anar immunitzant regularment a la gent”, comenta el doctor Clotet. “De moment encara estem lluny. S’ha avançat molt però encara queda molta feina per fer. El problema rau en que la vacuna no pot contenir el virus atenuat ja que aquest es recombina molt. Han de ser fragments del virus que s’enganxin a altres virus que no provoquin cap malaltia però que actuïn com a transportadors del virus. En introduir-los al cos, el sistema immunològic hauria de reconèixer aquelles porcions del VIH i fabricar una sèrie de defenses que protegissin a la persona vacunada”.

Reflexivament el doctor Clotet comenta: “El VIH canvia molt. Hi ha molts subtipus i caldria una vacuna àmplia per a tots ells. Alguns estudis argumenten que els fàrmacs que bloquegen l’entrada del virus a la cèl·lula, els inhibidors dels receptors CCR5, podrien ser-nos molt útils administrats com una única píndola presa un cop per setmana, per exemple. De moment només s’ha fet experimentació en animals, en ximpanzés i s’ha tingut un èxit esperançador, però és clar, s’ha de veure, ajustar i fer estudis que demostrin que també funcionaria en humans. Tot això són estudis que s’estan fent i que malgrat la pressa dels científics, els resultats encara trigaran”.

Un tractament accessible a tots els malalts

La immensa majoria de malalts infectats pel VIH tenen accés al tractament que, malgrat la cronificació de la malaltia, els pot permetre fer una vida normal. Tanmateix però, aquest tractament té un cost molt elevat. Al voltant d’aquesta qüestió el doctor Clotet explica: “En moments de crisi, s’ha d’acabar racionalitzant i prioritzant l’administració dels tractaments que són menys costosos i igualment eficaços, ja que el tractament retroviral és molt car. Només aquí a Can Ruti, aquest tractament costa 20 milions d’euros anuals. A Catalunya el total anual està entre els 150 i el 200 milions d’euros. El nombre de casos de sida està estable però tampoc disminueix i en algun sector encara augmenta, com en el sector de persones joves gais que fan sexe no protegit. Aquestes persones tenen moltes possibilitats de viure tot i que necessiten tractament de per vida i això vol dir molts diners. Aquí veiem un promig de 8 casos nous cada mes, que són els que acuden a aquest hospital”.

Calen molts diners, molta solidaritat i molta conscienciació

El mes de desembre passat es va activar un número solidari, el 27070, al qual, les persones que ho desitgin poden enviar un SMS amb la paraula Stop. Amb aquesta acció es donen 1,42 euros, la meitat dels quals, van a parar al projecte d’investigació HIVACAT que lideren el doctor Clotet i el doctor Gatell, dedicat a la recerca de la vacuna contra el VIH. També han rebut altres accions solidàries que el doctor Clotet vol destacar especialment. “Cal agrair a la fundació del Futbol Club Barcelona el fet que solidàriament ajudés al projecte de vacuna que coordinem el doctor Gatell i jo. Hi ha moltes persones que tenen molts diners i estaria molt bé que donessin la part d’aquests diners que volguessin perquè es pugui seguir investigant, donat que estem parlant de la salut de molts milers de persones a nivell mundial. El meu desig és que s’avancés ràpidament en una vacuna, perquè arreu del món és una epidèmia terrible que mata a moltes persones a l’Àfrica a l’Àsia, a la Xina i una vacuna ajudaria a frenar aquesta pandèmia”.

La investigació del VIH i de la sida també reporta avenços en altres malalties, ja que als laboratoris no es treballa només seguint una sola línia. “Nosaltres també estem treballant amb oncovirus, un virus que desencadena el càncer i estem fent recerca també en hepatitis. Invertir en aquesta línia en moments de crisi és el més positiu perquè ajudarà a crear patents, nous llocs de treball i avançar molt, cosa que farà estalviar diners a llarg termini”. I segueix: “Jo crec que sempre s’ha d’invertir en recerca i educació i en moments de crisi encara més”.

Malgrat els enormes avenços realitzats fins al moment en l’estudi del VIH, cal que tothom sigui conscient que amb unes simples pràctiques de profilaxi preventiva, tals com usar el preservatiu en el moment de tenir relacions sexuals de qualsevol mena, s’aturaria el creixement de casos d’infecció. És una qüestió de responsabilitat i de consciència.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat:
http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-bonaventura-clotet/