Entrevista a Joan-Pere Viladecans: "Les obres només estan acabades quan els ulls del públic les contemplen"

Fem una prova. Com a simples espectadors, col·loquem-nos davant d’un quadre (el que sigui, el que vulgueu), a una distància prudencial per poder-lo observar en tota la seva magnitud, sense veure’ns condicionats per la seva mida original. Sense tenir més informació que la que ens entra pels ulls, observem amb deteniment el quadre, deixant la ment en blanc, l’ànim en un estat d’expectativa, alerta al més mínim detall i amb la receptivitat intuïtiva que ens fa humans, completament activa. Estem-nos-hi una estona, tanta o tant poca com a cadascú li faci falta per captar completament l’essència de l’obra observada, amb calma, posant en pràctica un exercici personal d’introspecció, enmig del silenci de la sala d’exposicions. Ara, si podem, intentem explicar amb paraules, la informació que ens ha comunicat l’obra. Veureu que és molt complicat, pràcticament impossible perquè a més, les obres d’art tenen la característica de parlar de diferent manera, segons qui se les mira i amb l’ànim amb el que ho fa.

Aquesta afirmació, que correspon a la realitat més ajustada, resulta ser un gran desafiament per a l’artista Joan-Pere Viladecans (Barcelona, 1948) qui, en la seva darrera exposició “Obra recent 2008-2010”, busseja amb fermesa i decisió per la literatura, el món de les paraules i dels gèneres literaris.

Joan-Pere Viladecans, pintor i cartellista es va donar a conèixer amb obres en les que combinava sàviament, la pintura amb objectes quotidians que enganxava directament als quadres, mantenint en ells un diàleg constant entre la figuració i l’abstracció, tenint especialment present la vida de les persones, la naturalesa, el temps i en aquests darrers treballs, també les paraules, els llibres i la literatura.

“Jo crec que tota creació respon sempre a una interrogació d’un mateix, alhora que la creació, també proposa preguntes i interrogants als espectadors”, explica Joan-Pere Viladecans. “De fet, la creació és com anar deixant senyals i al llarg de la trajectòria professional, anar incrementant aquests senyals per convertir-los en senya d’identitat particular i personal, que vol respondre a l’interrogant que proposa la societat i la realitat”.

Obra recent 2008-2010

Al llarg dels seus 44 anys de professió, Joan-Pere Viladecans ha exposat a les principals galeries de tot el món, des d’Europa fins a Amèrica i des d’Àsia fins a l’Àfrica. La darrera d’aquestes exposicions s’ha portat a terme a Can Framis, una de les principals sales de la Fundació Vila Casas de Barcelona.

“En aquesta exposició he volgut pouar a on i de quina manera, s’originen els gèneres literaris”, comenta Viladecans. “En aquestes obres hi ha el pensament de l’home i més que la literatura en sí, m’ha interessat fonamentalment el fet poètic. El pensament és el tret que identifica als humans i jo el veig com una imatge. El públic podrà veure la imatge d’una butaca intemporal en el sentit que, segurament, és un element del mobiliari imaginat per una de les novel·les de Thomas Mann o del primer Steinberg; el niu com a font de vida, de reflexió, rodó, clos en ell mateix, amb ous, també font de vida. Cal mesurar les meves obres d’acord amb el fet poètic que les anima i tot el pensament, la natura, l’home i la humanitat que tenen com a rerefons. També hi ha una mirada retrospectiva a la meva pròpia obra, com una mena d’autocita. He recuperat colors sòlids que feia temps que no utilitzava (blau, vermell, negre), perquè els colors i els materials s’usen d’acord amb el moment en el qual un es troba i de les idees que vol transmetre. En aquesta ocasió he anat a buscar els colors que havia utilitzat en etapes anteriors per reutilitzar-los i dir coses diferents. És com anar a buscar el propi codi passat, per afrontar millor el futur”.

Joan-Pere Viladecans és pintor però també i sobretot, és lector, devorador de llibres, amant de les imatges que es formen al seu cap quan assaboreix i paladeja amb fruïció una bona història, explicada amb les paraules justes i precises, deixant un espai entre allò que s’hi diu i allò que s’hi pot arribar a entendre. Així ho explica Viladecans: “Les imatges, els colors i les pintures enteses com a tal, s’organitzen en un lloc on no hi ha penetrat mai cap paraula, en un indret on són nomes formes, vaguetats intuïtives”.

Treballador incansable, Viladecans és extremadament metòdic a l’hora de crear una nova obra i al mateix temps, manté amb ell mateix una crítica ferotge que el té permanentment instal·lat en una sensació d’insatisfacció. “Es pot dir que aquestes obres han estat creades “necessàriament i inevitablement”, perquè s’autoimposen per elles mateixes. Han volgut néixer i per això m’han empès fins que m’he posat a treballar. Les obres moltes vegades em venen donades. Són com sensacions que tinc a dintre, a la boca de l’estómac, idees i formes que es concreten en temes i després definitivament en l’obra. Moltes vegades aquestes idees són vagues, boiroses i la meva manera d’expressar la inquietud o el neguit que em provoquen, aquesta inspiració, és posar-me a treballar. Tinc la necessitat urgent de fer-les sortir”.

Joan Pere Viladecans és, sobretot, implacable i feroç en les seves pròpies autocrítiques. “Primer hi ha un inici que pot ser més alegre, melangiós o trist, depèn del moment, i aquest inici es concreta en el procés del treball, que per a mi és fonamental. Tanmateix i malgrat això, tinc sempre una sensació permanent d’insatisfacció perquè a mi, la satisfacció per una obra feta, em dura cinc minuts, tot i haver-la treballat, haver pres apunts i fet proves. Aquesta satisfacció d’obra feta em dura cinc minuts perquè ja estic pensant en la següent. Suposo que això és bo, tot i que és incòmode, no ho puc evitar”.

I segueix explicant: “M’estimula molt la insatisfacció però també és cert que no m’agrada. Jo pensava que amb el temps i l’experiència la cosa seria diferent, perquè resulta molt dolorós estripar una obra que ha costat mesos o fins i tot anys fer-la, però és veritat que cada cop n’estripo més. Cada cop refuso més coses i sóc més estricte en el meu propi procés d’autoexigència i de síntesi. Suposo que d’això se’n deu dir maduresa”.

Viladecans i el temps

El pas del temps està molt present en les obres de Viladecans i l’artista és conscient d’aquest anar avançant amb rapidesa. “Les etapes d’adolescència, maduresa i vellesa, en un creador, tenen un caràcter molt diferent perquè el temps va d’una altra manera. Nosaltres tenim una relació estranya amb el temps i l’espai, perquè estem tot el dia tancats a l’estudi, creant un món particular. A més, jo m’imposo horaris estrictes per treballar, de tal hora a tal altre. Moltes vegades sorprèn que això ho faci un pintor i en canvi, si jo fos escriptor, aquesta rigidesa horària no sorprendria a ningú. Suposo que els pintors tenim una immerescuda fama de bohemis i de ser anàrquics amb la feina, a l’espera que aparegui la inspiració. A mi la inspiració em ve quan em poso a treballar”.

Els quadres de l’exposició “Obres recents 2008-2010”, a banda del pas del temps, també reflecteixen l’amor immens que Joan-Pere Viladecans sent per la literatura i el món de les lletres, fet que queda constatat en la successiva repetició dels distints gèneres literaris, en les seves obres: poesia, narrativa, assaig, dramatúrgia, literatura, art, filosofia, paisatge, novel·la, biografia, són alguns dels mots que Viladecans afegeix en els seus quadres per expressar allò que vol transmetre: el naixement de les lletres i dels gèneres literaris. La pregunta al voltant de què està llegint ara l’artista, és obligada: “En aquest moment estic llegint molt d’Steinberg, que per a mi és tota una descoberta, sobretot les obres considerades de menors, que trobo sensacionals. També llegeixo Phillip Roth, Cormac McCarthy i Thomas Mann. En aquest moment he deixat una mica apartada la poesia perquè quan torni a llegir-la me la prendré amb més entusiasme.”

I segueix explicant: “Els llibres sempre han estat els meus amics: són objectes de consulta però també m’agraden molt com a objecte en sí i per això els he volgut tractar com si fossin personatges. Una part de l’exposició té a veure amb els gèneres literaris i amb aquest joc del llibre com a objecte i com a personatge que planteja una reflexió permanent del món que ens envolta. Els llibres també són fets creatius. Jo penso que sota qualsevol fet creatiu hi ha el desig poètic que es vol manifestar. Només es pot valorar la capacitat d’arribar o d’emocionar d’una obra si aquesta és poètica. Jo sóc un apassionat de les paraules, però el meu pensament i les meves reflexions tenen forma d’imatge. Quan escric alguna cosa sempre és partint d’una imatge i el procés de confecció d’un articulat és sempre amb un quadre. Em cal tenir una idea central i anar-la desenvolupant a mesura que va agafant forma, vida i em reclama en una o una altra direcció. Amb la pintura això que és tan complicat d’explicar, resulta molt més fàcil de veure”.

Sobre l’art català

De la mateixa manera que Viladecans és molt crític amb ell mateix, tampoc té cap problema per argumentar vivament, el que pensa sobre la consideració que s’està donant de l’art català. “L’art català ha estat teoritzat i explicat per crítics i historiadors com un tronc únic que arrenca al romànic fins a Tàpies, fins al nostres dies i exclouen d’aquest tronc, tendències i artistes que han quedat en un segon o tercer pla i de vegades fins i tot, el seu nom s’ha silenciat. Com és que a l’art contemporani català no hi ha surrealisme? Doncs perquè això explicaria l’existència del grup Dau al Set. Alguns estan molt interessats en fer veure que Dau al Set no va existir mai i a més, hi ha una obra molt important creada pel representant del surrealisme, Salvador Dalí. La persona de Dalí no desperta ni la més mínima simpatia i el seu comportament franquista, insolidari i antipaís català resulta repugnant, però se li ha de reconèixer una obra fonamental i aquesta evidència també s’ha negat. Per exemple, Guinovart, que és un pintor potentíssim, en quina situació ha quedat?. On és la nova figuració catalana tant soroll va fer? I l’hiperrealisme català? Doncs no existeix o té una consideració molt subalterna. Cal tenir més grandesa, menys mesquinesa i sobretot tenir un orgull de país, perquè aquí tenim de tot i sembla que no tinguem de res per la nostra pròpia culpa”.

Un profund exercici de contemplació

Joan-Pere Viladecans crea per esbravar les perplexitats “perquè segurament no sé viure i intento aprendre’n a través de la pintura”, s’exclama. “Una exposició és una espectacle i el seu muntatge és molt important, ja que unes obres poden ajudar en la lectura d’unes altres. Cal buscar silencis, incitacions, crits, espais d’una atmosfera més plàcida… Aquest exercici l’espectador ha de fer-lo sol, només amb ell mateix, per entendre i per entendre’s i a més, cadascú té la seva manera particular de mirar un quadre. Passejar pels quadres d’una galeria és un exercici d’interiorització personal i les obres només estan acabades quan els ulls del públic les contemplen”.

D’acord amb el punt de vista de Joan-Pere Viladecans, l’art és un espai en el qual no hi poden entrar les paraules. “Aquesta és una qüestió que jo em plantejo contínuament perquè si el que faig es pogués explicar amb paraules, probablement no caldria que ho fes, ho explicaria i ja està. Tota creació s’origina en un àmbit preliterari i prearticulable amb sons. És un misteri que té el seu origen en un altre misteri. A partir d’aquí neixen les formes, els colors, les emocions i la capacitat per explicar aquest procés literàriament”.

Que vagi de gust.

Entrevista a Jesús Conte: "La tossuderia de Tarradellas va ser clau per al restabliment de la Generalitat"

El mes de setembre retorna la calma i l’ordre a la vida diària de les persones, a la rutina de la feina i els horaris, fet que sovint, implica també una pèrdua (acordada i consentida) de llibertat. Aquest és un moment tan bo com un altre per conèixer alguns dels episodis de la història recent, la importància dels quals, ens han conduit fins al moment polític i social en el que ens trobem ara. Tots els moments històrics tenen els seus protagonistes, els quals, han provocat amb les seves decisions, que la història prengui un curs o un altre.

En el delicat context històric de la transició espanyola, un polític català va prendre un paper rellevant: Josep Tarradellas (Cervelló, 1899 - Barcelona, 1988), president de la Generalitat de Catalunya després de Josep Irla i paladí d’aquesta institució a l’exili durant els anys més ferotges de la dictadura franquista.

En els seus llargs anys d’absència de Catalunya, Josep Tarradellas va anar creant el vast arxiu documental “Montserrat Tarradellas i Macià”, dipositat al monestir de Poblet. El periodista Jesús Conte s’ha capbussat en aquest arxiu i ha pogut veure i llegir una part de la documentació que allí s’hi guarda. El fruit d’aquest treball és el seu llibre “Tarradellas, testigo de España” (Ed. Destino, col·lecció Imago Mundi, 18).

Jesús Conte (Barcelona, 1954), és periodista, escriptor i consultor de comunicació de la Universitat Internacional de Catalunya. Entre els anys 1998 i 2003 va ser el cap de premsa de la Generalitat de Catalunya i té al seu haver títols com “Los partidos políticos al desnudo”, “Cap a la Generalitat” o “Les parets parlen”.

Al seu despatx de l’agència de comunicació que dirigeix, ConteBCN Comunica, Jesús Conte explica perquè Tarradellas, justament ara. “Va ser un repte amb l’editorial. Els de Destino són amics meus, en concret en Ramon Perelló, que és l’editor de no-ficció de Destino. Un dia, mentre parlàvem, va comentar que seria interessant editar un llibre sobre l’arxiu Tarradellas de Poblet. Corre la llegenda, entre periodistes i historiadors, que l’arxiu Tarradellas només conté retalls de diari, però el cert és que els retalls són una part molt petita de l’arxiu”.

De fet, l‘arxiu té uns 2 milions de pàgines. La metodologia a emprar per bussejar entre tantíssima informació, va ser per a Jesús Conte, la clau de l’èxit, sobretot per evitar la temptació de passejar-se per altra documentació que li fes fer marrada de l’objectiu inicial. “L’arxiu està molt ben organitzat i, sobre el que va deixar el president Tarradellas, s’ha fet una feina ingent de sistematització. L’arxiu està tal i com el va deixar Tarradellas, però amb afegits. Ell personalment el portava al dia. Les carpetes estan tal i com ell les disposava, amb els rètols corresponents i el que ha fet l’equip actual de conservadors és sistematitzar l’índex”, explica Conte. I segueix: “Es pot accedir a la informació de l’arxiu per èpoques (República, Guerra Civil, exili, presidència efectiva (des de l’octubre de 1977 fins a l’abril de 1980), i l’època d’expresident). Amb aquesta ordenació és fàcil trobar informació sobre els personatges que intervenen en cada moment, i facilita molt la tasca de recerca. El repte va consistir en veure què hi ha a l’arxiu Tarradellas, comprovar si donava prou de sí com per poder escriure un llibre i la resposta va ser que sí. Dels 2 milions de pàgines que formen l’arxiu, jo n’he vist unes 10.000”.

“Tarradellas, testigo de España”

Aquest és el nom que Jesús Conte va escollir per al seu llibre. Ell mateix aclareix: “No es tracta de la biografia de Tarradellas ni de la guia oficial de l’arxiu, sinó que d’entre el molt que el president va viure, he escollit 15 temes que he cregut significatius per entendre l’Espanya de l’exili i de la Transició, a través d’aquest arxiu. És un retrat del personatge de Tarradellas a través del que ell escrivia, li escrivien i el que terceres persones escrivien sobre ell, basant-me sempre en els seus papers, però complementant la informació amb més documentació. Així, també he entrevistat a distints personatges, les respostes dels quals serveixen per trufar aquests capítols, com ara Rodolfo Martín Villa, Jordi Pujol o Josep Torres, per exemple. Són personatges que han conegut molt bé Tarradellas i que tenen molt a dir sobre el president”.

Tarradellas, un personatge ombrívol

Des de la restauració de la Generalitat, Catalunya ha tingut fins al moment 8 presidents, als quals, els ha tocat gestionar moments històrics diversos, alguns més galdosos que altres. En aquest sentit, Jesús Conte reflexiona: “El president Macià és el més entranyable i coincideix amb el restabliment de la institució, que no existia com a tal des de 1714. Per tant, 217 anys després, havent proclamat la República Catalana dins dels pobles d’Ibèria amb aquell pacte amb el president Alcalá Zamora, restableix la Generalitat. Tanmateix, Macià, és simbòlic i fins que s’estableix l’Estatut de 1932, com a president no té gaires competències. El segon president, Lluís Companys, amb un haver i un deure que el fan controvertit, va viure el 6 d’octubre i la Guerra Civil, però el fet que l’afusellin l’any 1940, el converteix en el president màrtir i per tant, té un paper rellevant en la història. El tercer president, Josep Irla, per les circumstàncies desgraciades de l‘exili, ocupa un lloc molt petit a la història, molt simbòlic, entre vels, però si el president Irla no hagués aguantat la torxa, el president Tarradellas no hauria existit com a tal. Ara bé, Tarradellas va seguir aguantant-la, la torxa, amb molta lleialtat, constància i tossuderia. Era un president molt tossut i de fet, la tossuderia de Tarradellas va ser clau per al restabliment de la Generalitat”.

Seguint aquesta mateixa línia, Jesús Conte explica: “L’any 1977, diverses circumstàncies de la transició van plantejar la necessitat de donar satisfacció a unes certes ànsies d’autonomia de Catalunya i es va pensar que la fórmula més adequada podia ser retornar el president Tarradellas de l’exili i amb ell, la Generalitat que presidia. Sense la tossuderia de Tarradellas, potser l’any 77 s’hagués establert un Règim General o una Mancomunitat de Catalunya, però en cap cas, s’hagués recuperat el nom històric de Generalitat. Per tant, amb les seves virtuts i defectes, Tarradellas, l’any 1977, va encarnar aquest retorn de la Generalitat en la seva persona com a president”.

Testimoni d’Espanya, no pas còmplice d’Espanya

“Són dues connotacions diferents”, aclareix Jesús Conte. “Tarradellas era un catalanista però també era home de diàleg amb Espanya, diàleg en general, que s’escapa fins i tot de l’ordre polític. Per exemple, a l’any 1980, quan hi havia una certa disputa entre el Barça i el Reial Madrid, amb els presidents Luís de Carlos i Josep lluís Núñez, a Tarradellas se li va acudir que havia de posar pau entre els presidents dels dos clubs i ho va aconseguir. Curiosament, aquest fet d’aconseguir la pau entre el Reial Madrid i el Barça va obtenir entre 300 i 400 pàgines al recull de premsa; és a dir, dels fets del mandat efectiu de Tarradellas, segurament el que va generar més paper i va fer córrer més tinta, va ser que posés pau entre Barça i Reial Madrid, més que no pas el fet que aconseguís fites importants, com la catalanització de l’escola i la implantació del català com a llengua obligatòria a l’ensenyament, per exemple. Està clar que ahir i avui, el futbol mana”, bromeja Conte.

Però tornant al paper de Tarradellas a Catalunya i a Espanya, Jesús Conte segueix explicant: “Hi ha una anècdota que exemplifica molt bé aquest paper de Tarradellas i al mateix també, la seva caparrudesa. Quan ja no era president i vivia al pis que se li va facilitar a la Via Augusta de Barcelona, el rei Joan Carles li va concedir el marquesat de Tarradellas i Tarradellas, tot i que apreciava el rei i tots dos es reconeixien mútuament, era republicà. Va acceptar el marquesat només perquè el seu fill, que era un descregut i pensava que l’esforç del seu pare a l’exili no havia valgut la pena, s’adonés que allò havia tingut molta importància, que tants anys d’esforç, d’exili no reconegut per l’Estat espanyol del moment, havien valgut la pena. No cal dir que se’n va sortir”.

Tarradellas i els bascos

“Jo crec que el llibre aporta elements curiosos, fins i tot sorprenents”, apunta Jesús Conte. “Per exemple, que les relacions de Tarradellas amb el País Basc eren molt dolentes. Al llibre apunto exemples històrics, des de la Guerra Civil als primers anys de l’exili. Abans de res, Tarradellas era dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya. En termes de política espanyola, l’any 39, Tarradellas era el Secretari General d’ERC. Normalment, ERC participava en el govern d’Espanya (cosa que ara no es produeix) i per això Tarradellas tenia un nivell d’interlocució que feia que s’escrivís amb el president de la República a l’exili, amb el primer ministre a l’exili Juan Negrín, amb el socialista Rodolfo Llopis, amb l’anarquista Frederica Montseny, amb dirigents de tot tipus i evidentment, amb la gent d’esquerra i també amb els bascos”.

I segueix explicant: “El president Tarradellas i els bascos, tenien punts de vista diferents sobre el paper dels partits de l’exili envers la governació d’Espanya, a través d’uns governs fantasma que realment van ser molt poc operatius. A més, també tenia cuites de tema econòmic, sobre l’aportació que havia de fer Catalunya al govern de la República i la que havien fet els bascos. Després, a l’època de la transició, quan es comença a plantejar la possibilitat que Tarradellas tornés, el president va tenir una conversa amb un personatge que al llibre, apareix sense que se’n desvetlli el nom, al qual, Tarradellas li diu: “Supongo, fulanito, que ustedes tendrán en cuenta que todo esto que se está haciendo para Catalunya y sobre mi persona, no significa que automáticamente se vaya a reproducir para los vascos”, volent dir que si els bascos volien que es restablís la seva autonomia, havien d’espavilar-se pel seu compte, ja que ell no estava disposat a fer de mitjancer ni ser el portaveu dels interessos de ningú més que no fossin els catalans”.

I encara més, Jesús Conte explica: “Tarradellas era molt crític amb el que suposava ETA com a moviment terrorista, i pels silencis còmplices per part d’alguna força nacionalista basca. Això feia mal a les relacions i feia que, concretament amb el PNB com a principal representant del nacionalisme basc, les relacions fossin dolentes. Ell es va entendre molt bé amb el lehendakari Aguirre, que va ser un lehendakari històric, estava molt malament amb el que va ser ministre de justícia, Manuel de Irujo, amb el qual es carteja amb unes correspondències molt dures, i al lehendakari Leizaola, directament l’ignorava. Ell considerava que cadascú s’havia d’espavilar pel seu compte”.

Els tres convenciments de Tarradellas

Des de l’exili estant, Tarradellas mantenia tres convenciments: que Catalunya tornaria a ser una República en la qual la Generalitat es restituiria, que ell tornaria a Catalunya com a president i que Franco acabaria caient. Dels tres convenciments, només un es van complir. “En capítol del llibre “Hasta que caiga Franco”, s’explica que Tarradellas pensava que Franco acabaria caient: que ho faria l’any 39; que cauria amb la victòria dels aliats a la 2ª. Guerra Mundial, quan va haver-hi la vaga de tramvies i quan es va produir la vaga dels miners d’Astúries o fins i tot, quan es van produir revoltes al País Basc... En cap moment li va passar pel cap a Tarradellas, que Franco moriria la llit. Per això encara és més sorprenent que, en morir el dictador, es pensés en ell com a solució al contenciós català. De fet, Tarradellas creia que algun dia, hauria de parlar amb qui substituís a Franco”.

El retorn de Tarradellas de l’exili és un dels episodis històrics més sonats i més recordats dels darrers 30 anys, pel que significava, pel que representava, per les conseqüències històriques posteriors que arriben fins als nostres dies. “Des del govern espanyol sempre s’ha volgut treure l’èpica del retorn de Tarradellas, i el cert és que quan va tornar, va fer-ho sense garanties, sense saber què li passaria a ell personalment, perquè cal recordar que era el segon president després de Companys, al qual, el mateix règim havia afusellat”, argumenta Jesús Conte.

Així doncs, Tarradellas va tornar com a “ciudadano español”, en virtut de la Llei d’Amnistia que permetia que qualsevol exiliat sense antecedents, tornés. El govern espanyol, tanmateix, no li reconeixien el caràcter de president de la Generalitat. “En cap document oficial s’anomena a Tarradellas com a president de la Generalitat i l’únic que s’aconsegueix és que se li atorgui el tractament de Molt Honorable”. Jesús Conte segueix explicant: “Quan Tarradellas es veu amb el rei tenen una certa pugna: ”Jo sóc el president de la Generalitat de Catalunya”, diu Tarradellas i l’altre li etziba: “Y yo soy el rey de todos los españoles, siéntese señor Tarradellas”. A partir d’aquí hi va haver química i això va facilitar que Tarradellas i el rei es veiessin per segona vegada. D’aquest segon encontre surten els acords amb els quals s’apunta la possibilitat que Tarradellas torni i sigui restablerta l’autonomia de Catalunya, amb una fórmula que en aquell moment encara no estava clar que fos la de la Generalitat”.

Què pensaria Tarradellas de la situació actual?

Aquest moment de crisi que tenalla el món, fa que es visqui un moment delicat en tots els aspectes: econòmic, sociològic, polític i tot sembla indicar que està a punt de tancar-se un cicle que ha de donar pas a una nova situació de les coses. Els episodis històrics es succeeixen. Què pensaria Tarradellas del moviment dels indignats, de les consultes populars per a la independència, de les retallades pressupostàries, de l’auge de la dreta, del cansament d’Espanya des de Catalunya i de Catalunya des d’Espanya? “Tarradellas va morir l’any 1989 i per tant, només es pot respondre a aquesta pregunta a nivell hipotètic”, respon Jesús Conte. “Jo crec que ell hagués estat en contra de les consultes sobiranistes; hauria estat en contra d’obrir el meló de l’Estatut per fer un segon estatut, perquè de fet, ja estava en contra del primer, per un cert interès de supervivència, ja que fer un Estatut implicava convocar unes eleccions i que ell se n’anés a casa seva. Aquesta és la pura realitat. Ell va estar al marge de l’estatut del 79 per voluntat pròpia i perquè acariciava una fórmula semblant a una Mancomunitat engreixada, unint les 4 Diputacions, que li donessin quatre competències i ser un president més honorífic i menys “autoritas”. Potser tot plegat era fruit de la seva pròpia egolatria”.

I continua reflexionant Jesús Conte: “Jo crec que Tarradellas hagués apostat per entendre’s amb Espanya i per això desqualificaria consultes sobiranistes. A Catalunya, Tarradellas té grans defensors i grans detractors. En canvi, en certs cercles polítics i en alguns mitjans d’Espanya, el tenen com una icona del model d’enteniment de Catalunya amb Espanya. Aquí no es té aquesta percepció d’ell”.

Passarà a la història? “Sí, però jo crec que passarà a la història en quart lloc d’importància i m’explico: Francesc Macià és el primer, el president estatutari d’època moderna, que proclama la República Catalana i després accepta una figura menor que és la Generalitat. En segon lloc, crec que és pel president Pujol i el seu dilatat mandat de 23 anys en els quals, governa una autonomia que sembla un estat sense ser-ho. El tercer, perquè la història el va fer president màrtir, és el president Companys i el quart seria Tarradellas. Els presidents Maragall i Montilla, com que protagonitzen un mandat curt, de només quatre anys, fa que quedin en cinquè i sisè lloc i el president Mas encara és una incògnita”.

Caldrà seguir-ne parlant.

Entrevista a Raimon: "Les meves cançons conviden a reflexionar sobre la vida"

Abans que la seva veu es comenci a sentir entre el públic que l’acompanya i que omple el teatre, Raimon (Xàtiva, 1940), prem amb força els ulls tancats, estrafà la fesomia per fer sortir del més profund del seu ésser, les cançons llargament interpretades i per les quals és famós arreu. Comparteix l’escenari només amb quatre músics més que l’acompanyen i amb la seva inseparable guitarra. Ara sí, la seva veu atenorada, potent i fàcilment identificable, entona, per exemple “D’un temps, d’un país”, “Jo vinc d’un silenci”, “Treballaré el teu cos”, “Veles e vents” o les conegudíssimes “Diguem no” o “Al vent”.

Raimon Pelegero, més conegut amb el nom artístic de Raimon, és un dels pioners de la cançó d’autor en català. Va començar la seva carrera en els moments difícils i compromesos de la dictadura franquista, a l’inici de la dècada dels 60. Membre del grup de cantants i artistes que formaven la Nova Cançó, Raimon també ha musicat a grans clàssics de la poesia catalana com Salvador Espriu i Ausiàs March. La seva trajectòria musical l’ha portat a actuar pràcticament per tot el món, cantant sempre en català. Als seus 70 anys, Raimon ha fet recentment, una parada a Tarragona, on ha ofert les cançons velles, per descomptat, i també les noves que integren el seu disc “Rellotge d’emocions”.

Accessible, rialler, bromista i realista, Raimon comenta satisfet que aquest disc és el primer que enregistra en estudi, amb cançons inèdites, després de tres o quatre anys d’absència. “En els nous concert, els músics que m’acompanyen i jo, oferim al públic les noves cançons, i ho fem tant bé com ens és possible. No es tracta pas d’un concert de petit format, perquè nosaltres som molt grans com a músics. Això és, molt grans, si ho fem bé”, bromeja Raimon.

Rellotge d’emocions

“Rellotge d’emocions” és el nom que porta aquest nou disc de Raimon. Com és aquest disc? “Això no ho hauria de dir jo”, comenta en Raimon somrient, “més aviat ho hauria de fer el públic després d’escoltar-lo. La meva manera d’explicar-me és fent les cançons i prou”.

Després d’insistir-li, aclareix: “És un disc unitari, amb cançons fetes al llarg dels darrers anys (surt a una o dues cançons per any i n’he fet 10). Aquestes cançons són força subjectives, en el sentit que hi ha un ‘jo’ que desitja un ‘nosaltres’, però al mateix temps el rebutja, i també el ‘nosaltres’ rebutja el ‘jo’. Tota aquesta dialèctica entre els ‘jo’ i els ‘nosaltres’ està present en moltes de les meves cançons”. I continua: “Jo crec que en aquestes cançons hi ha una sèrie d’experiències viscudes i per tant, hi ha una major entrada del ‘jo’, però musicalment i des d’un punt de vista de mètrica, poètica i d’imatges, excepte en el poema de Salvador Espriu (Diré del vell foc i de l’aigua), que és l’únic poema que he musicat després que el poeta va morir, on nega el principi de contradicció, la convivència dels contraris, una qüestió força complexa, però en canvi, les imatges de la cançó és tan bella que entra fàcilment i la melodia l’acompanya molt bé. Les altres cançons totes parlen de vivències meves, personals. Es tracta en conjunt, d’un treball molt exigent que, crec, està donant el seu fruit”.

Despullar-se a l’escenari

Sovint, quan els artistes parlen d’ells mateixos en les seves obres, comenten que es despullen (d’una manera simbòlica), davant el públic, mostrant obertament i sense cap vergonya, allò que senten, creuen i són. En un disc tan autobiogràfic com el de Raimon, aquesta sensació d’obrir-se, de despullar-se, també hi és continguda “Vull tranquil·litzar al personal: jo no em despullaré de cap de les maneres, perquè tinc 70 anys i un gran sentit del ridícul. Això per començar” i riu tot bromejant. “No, el que faig és aquest joc amb el ‘jo’. Al començament jo tenia una certa vergonya a l’hora de publicar les cançons d’amor i al capdavall, n’he publicat una vintena, però en les primeres, sentia una certa vergonya, perquè pensava que aquests sentiments eren personals i intransferibles i en canvi, resulta que no, que són completament transferibles. Resulta que els sentiments que he expressat, els ha tingut altra gent i a més, aquesta gent ha vist en aquesta fórmula lingüística i musical, l’expressió d’aquestes emocions que ha sentit. Quan un busseja sobre un mateix, com que no som tan diferents, si s’encerta la fórmula lingüística i musical d’expressar-ho, es deixa d’expressar sobre un mateix per passar a parlar sobre els altres. A primer cop d’ull costa de veure, però es comprova l’encert en el moment que la gent fa seves les cançons que en un primer moment, parlaven d’un mateix”.

El temps com a fil conductor

A l’obra d’en Raimon, el pas del temps és una constant i per tant, un fil conductor que l’ajuda a arribar allà a on vol portar als espectadors. “De fet, en el disc, “Punxa de temps”, és un primer vers. A l’hora de la veritat, posar els títols de les cançons no em costa gaire i els tinc molt ràpid, però trobar el nom del disc em costa molt, perquè són moltes cançons i el títol hauria de tractar-se d’un concepte que les englobés totes. No vull que siga un títol d’una cançó perquè aleshores sembla que només hi hagi aquesta cançó”.

I segueix reflexionant amb posat pensatiu: “Evidentment, el fil conductor del treball és el pas del temps al damunt de la persona i de la persona en el temps. S’estableix una dialèctica entre el temps i el jo. Un jo que es va construint i que només es pot donar per totalment construït quan s’arriba al final. El jo s’acaba de fer o de desfer en el moment que un es mor. En quant es desapareix, el temps deixa d’existir. Aleshores està clar, en aquest disc el fil conductor és el temps, juntament amb les emocions viscudes i per això és un disc molt vital, tot i que és també un disc molt personal, perquè hi ha aquest joc de temps i vida”.

És un disc optimista? “Hi ha un lema d’Antonio Gramsci, que parla del ”pessimisme de la intel·ligència i optimisme de la voluntat”. Jo he intentar portar-ho a la pràctica, el que passa és que costa molt i això de l’optimisme cada cop costa més”. Ho diu somrient, tanmateix.

Nova cançó i cançó protesta

Algunes de les cançons més conegudes de Raimon contenen una gran dosi d’energia i de força per expressar algunes idees polítiques, corresponents amb el moment difícil en el qual va iniciar la seva carrera. En aquest sentit, potser el títol més conegut és “Diguem no”.

“Jo no vaig començar amb cançó protesta. “Al vent”, per exemple, no és una cançó de protesta i de fet, en el disc en el qual va sortir publicada per primera vegada, que és del 63, hi havia una cançó que es diu “Som” (“Som una llum que se’n fuig, som una llum que s’apaga”), una altra que deia “A cops” (“Tires la pedra, on anirà?”). No és que jo comencés amb aquest tipus de cançó de protesta. El “Diguem no” es publica en un disc que també incloïa “Se’n va anar”, “La cançó del capvespre” i una cançó d’un pessimisme adolescent o almenys d’una certa tristesa adolescent que portava com a títol “17 anys”. És a dir, jo no vaig començar amb la cançó de protesta, sinó amb una tipus de cançó que convidava a fer una reflexió sobre la vida. El que passa és que, si el que es viu, es fa sota una dictadura, poden passar diverses coses: que hi estiguis d’acord, que t’hi mostris indiferent o bé, que a l’hora d’expressar les pròpies vivències, es vegi clarament l’oposició contra aquesta dictadura. Moltes de les cançons que jo he fet han estat en contra la dictadura, la de Franco i la de qualsevol altra dictador”.

I segueix explicant: “Això de cançó de protesta és una etiqueta que ve dels Estats Units, arran de la guerra del Vietnam, la “protest song”. El “Veles e vents” és del 1.970, per exemple, i les cançons d’amor “Treballaré el teu cos” i d’altres, també són dels anys 60. Després també hi ha als meus discos d’aquells anys, molts poemes musicats d’Espriu i altres coses, que havia fet en plena dictadura. Ara bé, jo no he esperat que el dictador es morís per expressar el meu amor o les meves idees. No he estat un cantant de cançó de protesta, única i exclusivament, tot i que sé que en el seu moment, em van posar aquesta etiqueta. Ara bé, una etiqueta no defineix una personalitat, una persona o un caràcter, això jo ho tinc molt clar”.


Cançons de protesta per avui dia

La cançó de protesta venia motivada i tenia com a transfons, una sèrie d’esdeveniments de caràcter social i polític. La pregunta per a Raimon és obligada: la cançó de protesta triomfaria també avui dia, amb totes les convulsions socials que veiem i vivim cada dia? “La cançó de protesta és d’avui en dia i de demà passat en dia i ahir en dia”, contesta en Raimon sense pensar-s’ho dos cops. “El “Diguem no”, per exemple, està escrita i publicada el 1963 i jo no he deixat de cantar-la en els meus més de 50 anys en l’ofici. La condició humana ja ho porta això. Hem de cantar, flors i violes? També, perquè una cosa no contradiu l’altra. La persona que plora és la que riu i la que està en contra de certes coses pot, en algun moment determinat, pensar que en allò, l’equivocat era ell. Tot això és molt més complex que el simple blanc i negre, perquè les coses tenen molts matisos i tots nosaltres som una mica més complexos del que les etiquetes voldrien. Això és un problema de mercat, de comerç: això és cançó protesta, allò és cançó d’amor. Avui en dia encara es porta la lluita i ho dic en una cançó d’amor. Les coses no són així. Això de posar els sentiments en calaixets no m’acaba d’agradar. No he estat mai d’acord amb això. Crec que és una manera de passar l’estona i no enterar-se de res. Potser un dels meus defectes sigui la contundència. Fa uns quants dies em va dir un amic que la civilització consisteix en no dir el que penses, però si els artistes no diem el que pensem, què hem de dir? Més val que no diguem res...”

És curiós observar el poc que canvia el món. “Això va com va”, respon en Raimon. ”La condició humana és molt constant i perenne. Si llegeixes un poema d’un poeta grec que fa la tira de segles que va ser escrit, o del mateix Ausiàs March, que escrivia al segle XV, una cop se li ha tret l’arqueologia que ha posat el temps sobre les obres, resulta que els sentiments estan tan ben expressats que són els mateixos que els nostres”.

Una cançó en concret

Els artistes solen dir que de tota la seva producció, estimen una obra per damunt de totes les altres. En Raimon és contundent en la seva resposta: “Si jo hagués de triar una cançó només hagués fet aquesta, hagués fet un disc d’una sola cançó i per tant, jo les he de triar totes 10, perquè sinó no publicaria o estaria enganyant a la gent. És molt difícil, per un que fa cançons, poder triar. De vegades jo recorde cançons que em pensava que eren meravelles i han passat completament desapercebudes. “Veles e vents”, sobre un poema d’Ausiàs March escrit el segle XV, quan la vaig començar a cantar, la gent no sabia de què anava i en canvi després, el públic l’ha pres com una cançó esplèndida. No puc distingir per sobre de les altres una cançó concreta, però sí que n’hi ha tres o quatre que són les que la gent agafa més. Del darrer disc, per exemple, a la gent li agrada “Mentre s’acosta la nit”, el poema musicat de Salvador Espriu “Poema del vell foc i de l’aigua), “Punxa de temps” i especial “A l’estiu quan són les 9” i “Si miraves l’aigua”. A mi m’agrada bastant “Si miraves l’aigua”, però em costa molt dir només una cançó perquè me les estimo totes”.

Un disc d’èxit i amb recorregut

“Els músics i jo estem contents de com està anant el disc. La gent l’ha escoltat i l’ha acceptat molt bé”, comenta en Raimon amb satisfacció. “Penso que encara té força recorregut. Es va fer una presentació a Madrid, també a Xàtiva i després hem fet concerts a Barcelona, al teatre Tívoli, on cada dia vam fer ple i fins i tot es va quedar gent a fora. El proper concert serà a Sant Feliu de Llobregat i després, el dia 1 d’octubre, al gran teatre del Liceu. Després seguirem per Alacant, Girona i Sant Cugat del Vallès”.

Feia molt temps que en Raimon no feia un disc en un estudi de gravació i per això probablement, aquest sigui un disc força esperat. “Jo toco de peus a terra. He fet de la meva vida el que he volgut i del cant n’he fet vida. Des de l’any 1961 que em dedico a cantar professionalment i tota la meua vida ha estat això. No puc prendre-ho com una cosa superficial”. Tanmateix, la modèstia natural de Raimon l’obliga a treure’s importància, malgrat la trajectòria artística impecable que l’ha portat a complir mig segle en la professió. “Ningú no és més que ningú i si a més les cançons agraden a la gent, doncs millor. Per a mi, cantar ha estat una manera d’expressar els meus sentiments i compartir-los amb la gent que els agrada i aquí s’acaba i no hi ha res més. Tots tenim una mena d’afany que les nostres obres perdurin i jo penso que si alguna de les cançons que he cantat, la gent se les fa seues i a més això es pot veure en vida, millor. Però no té més i ja està. No em sento el rei del mambo de res”.


Que sigui per molts anys i amb molts èxits.

Entrevista a Marina Subirats: "Anem cap a la destrucció del món interior"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-marina-subirats-anem-cap-a-la-destruccio-del-mon-interior/

A l’hora de començar l’entrevista, la sociòloga Marina Subirats (Barcelona, 1943), comenta que té arrels familiars a la província de Tarragona, concretament a la comarca del Priorat i que de tant en tant hi va, per fugir del brugit sorollós de Barcelona.

Aquesta intel·lectual, catedràtica de sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, es va especialitzar en els camps de la sociologia de l’educació i sociologia de la dona. Va ser directora de l’Instituto de la Mujer del Ministerio de Asuntos Sociales entre els anys 1993 i 1996. Posteriorment, entre els anys 1999 i 2006 va ser regidora d’Educació a l’Ajuntament de Barcelona. Ha estat guardonada i distingida en diverses ocasions amb premis de gran importància, com la Creu de Sant Jordi l’any 2006 i més recentment, el premi Catalunya de sociologia que atorga el Col·legi de sociòlegs i politòlegs de Catalunya, en reconeixement a la seva trajectòria científica i professional.

La seva obra, amb llibres com “Rosa y Azul. La transmisión de los géneros en la escuela mixta” (1988), “Les desigualtats socials a la Catalunya actual” (1999) o “Una democràcia imperfecta” (2003), va especialment encaminada a estudiar i tractar les sempre complicades relacions entre homes i dones i allò que sociològicament indiquen. D’acord amb el pensament de Marina Subirats, a ple segle XXI, les dones encara hem de lluitar per aconseguir la plena igualtat amb els homes. “Si, absolutament si. És trist, però les lluites no s’acaben. Quan es tanca una fase se n’obra una altra tot i que de vegades hi ha fases en les que no cal tenir una lluita tan intensa”.

Per il·lustrar la seva afirmació, Marina Subirats posa un exemple ben entenedor: “Jo vaig néixer l’any 1943. En aquell moment no hi havia lluites perquè havia passat la guerra i ell que havien perdut la guerra era gent que estava atemorida. Després, als anys 60 i 70 es va viure una lluita molt forta perquè s’havia afluixat la duresa del règim al mateix temps que estava pujant una nova generació que ja no aguantava allò, que no estava atemorida i tenia veu. Després, l’etapa democràtica va ser de força constant per tirar endavant, arreglar i modernitzar el país, construir una societat democràtica que al països del nostre voltant ja s’estava donant per construïda, perquè a Itàlia, França, Anglaterra, s’hi havien posat després de la Segona Guerra Mundial, mentre aquí s’havia seguit amb el franquisme. Els 80 i 90 són d’una gran empenta i de disminució de les desigualtats socials”. I continua explicant la sociòloga: “Ara estem en una etapa d’una gran ofensiva mundial, amb una nova burgesia que està començant a generar aquesta lluita, on el consens que hi havia s’ha destruït. Quan el consens es trenca queda només la confrontació. En el cas de la lluita de les dones ha passat el mateix: hi ha hagut etapes de molta atonia i altres de molta lluita. Després hem tingut moments d’un gran consens, però és aquí quan apareixen contradiccions de fons que no estaven resoltes”.

Què ha passat sociològicament amb els dones?

Marina Subirats és una gran estudiosa dels moviments feministes i de la lluita que va emprendre la dona per equiparar-se en tots sentits als homes. Des del punt de vista sociològic, Subirats explica: “És un moviment mundial molt desigual, però em referiré només al cas d’Espanya. El franquisme va imposar una forma tradicional, en la qual la dona havia de quedar-se a casa i no tenia cap possibilitat de fer res. Hi ha hagut una lluita molt forta per sortir d’aquesta visió tradicional i ho hem aconseguit però, quina igualtat hem aconseguit? La de fer el mateix que els homes encara no la tenim del tot aconseguida. La prova és que encara no guanyem els mateixos sous, no tenim els mateixos càrrecs ni públics, ni a l’empresa, ni a la universitat. Però de no haver-hi cap professora a haver-hi un 13% de catedràtiques i un 30% de professores a la universitat, vol dir que el camí hi és i es va seguint. Jo veig que ha començat un altre cicle. Estem aconseguint equiparar-nos als homes però el que feien les dones, que és molt important i necessari per a la humanitat, nosaltres, en part, ho hem deixat de fer i ells s’hi han posat molt poc. És a dir, no s’ha compensat. En conseqüència, tenim poques criatures perquè no disposem de temps per tenir-ne i de les poques que tenim no ens en podem ocupar com cal per falta de temps”.

Naturalment, Marina Subirats parla en termes generals i ella mateixa aclareix: “Quan dic això sembla que acusi a les dones i res més lluny de la meva intenció, però sociològicament, el fenomen és aquest. Això s’està notant en la qualitat de l’educació bàsica de les criatures, ja que els hi falten molts elements de socialització, que els hi parlin, tot allò que feien les mares i que sovint ja no fan. S’està notant també en la cohesió de les famílies, que no tenen prou temps de parlar, per posar-se d’acord i fer coses conjuntament. Per tant, les dones veiem que hi ha coses importants que hem deixat enrere, però no estem disposades a retrocedir i ser dependents, quedar-nos sense feina i sense diners”.

Aleshores, per on ha de venir el canvi?. “Han de canviar els homes, però als homes els costa més perquè la seva posició dóna poder. No estan disposats a cedir per no perdre poder, però en realitat, tenen molt a guanyar, sobretot en l’àmbit dels afectes. Les dones, d’una manera innata, sabem com n’és d’important, que és una font de vida. Les dones hem de donar valor a aquest món que era el nostre i que ha quedat com si fossin tonteries: les relacions, els sentiments, les emocions, els objectius que no són només guanyar diners sinó establir relacions. Tots aquests aspectes han de recuperar valor. Els homes han de deixar de ser guerrers que ja no ens serveixen per res, perquè ja no hi ha guerres com abans i han de poder desenvolupar una vida personal. Tot això implica canvis molt complicats en les formes de viure, que hem de dirigir les dones. No estic segura que acabi passant. Jo tracto amb dones joves i m’adono que pensen que ja som iguals i que no cal que s’hi amoïnin més. S’equivoquen”.

El món i el temps

Marina Subirats considera que per donar un bon cop de timó, s’hauria de construir un món més femení. “Jo no crec que el món sigui masculí ni femení però si imperés la part femenina, estaríem parlant d’un món més amable, més tranquil, més de coses petites, de no tant córrer, de racionalitzar el temps donant-li altres usos. La feina pedagògica que feien les mares i les àvies costa molt de fer perquè els temps ens empenyen i a més, les dones que tenen feina no poden deixar de treballar. La solució passa perquè tothom treballi només mitja jornada. Abans només els homes treballaven fora de casa. Les dones hem fet una gran aportació en treball pagat, però ara, tant els uns com les altres hauríem de treballar només a temps parcial. Es repartiria més la feina i els homes i les dones tindrien mitja jornada per passar-la amb la seva família. Es disposaria de temps per estar amb els fills, per educar-los, per criar-los. Les mares d’abans transmetien normes de conducta, coneixements pràctics, construïen l’ego, la base del sistema de funcionament de la següent generació. Ara no es fa per falta de temps”.

Sentar bases

“Tot això ja existia i és ara que hem fet el canvi”, reflexiona Marina Subirats. “No estic parlant de tornar al passat. Em preocupa com amb el canvi social guanyem coses i en perdem d’altres que de vegades, són molt importants. Hi ha una frase en francès molt coneguda que és “jeter le bébé avec l’aeau du bain”, és a dir, “llençar la criatura amb l’aigua del bany”. Vol dir que en llençar alguna cosa que no té importància, també es llença allò que és fonamental i això passa molt sovint”. I segueix explicant: “Per exemple, durant el franquisme hi havia moltes normes que calia canviar però tant aviat vam poder, vam llençar la noció mateixa de norma. Com que aquelles normes eren dolentes, va semblar que qualsevol norma social era dolenta. Què ens ha passat ara? Doncs que tenim unes generacions amb poques normes”.

Posa un exemple molt entenedor: “Els joves no saben, per exemple, a quina hora poden tornar a casa quan surten de marxa a la nit, i els pares i mares tampoc saben a quina hora els han d’exigir que tornin perquè tampoc tenen la norma. Entre les 10 del vespre que m’exigien a mi quan era jove i aquest tornar a les 8 del matí següent, hi ha d’haver un punt mig. La norma de les 10 era dolenta, d’acord. La solució era revisar si en comptes de a les 10 era millor tornar a les 12, a les 2 o a les 4. S’ha preferit dir, fora autoritarisme. D’acord, però ara no sabem ben bé què fer ni què és el millor i més adequat. És a dir, hem llençat la criatura amb l’aigua del bany. En perdre l’accidental que ha de canviar, també perdem l’essencial. A mi sempre em preocupa, com a sociòloga, com podem rescatar allò que és essencial, tot i canviant la norma, que és el que ens molesta”.

Què hem perdut i que ens hagi de preocupar?

“Moltes coses”, respon decidida i tristament convençuda la Marina Subirats. “La pedagogia que vam tenir durant el primer terç del segle passat, a l’Avantguarda, va ser excel·lent i posava l’accent en l’educació de la persona i no pas en la seva instrucció. La instrucció ha sigut cada cop més necessària perquè els coneixements han anat augmentant però ha sigut en detriment de l’educació. S’està donant més importància al valor econòmic del coneixement que no pas el fet que la persona tingui criteri per anar pel món, tingui uns valors, sàpiga com relacionar-se. Avui tenim la població més titulada de la història, però que té fortes mancances personals, perquè la família no els hi ha transmès i l’escola diu que no és feina seva. Qüestions de civisme, de comportament, de saber com dur endavant la pròpia vida. Totes aquestes coses són importants i és imprescindible fer l’esforç per recuperar-les”.

Cap a on anem sociològicament i el paper dels polítics

“Anem cap al principi”, respon sense ni rumiar-s’ho la Marina Subirats, “però hi hauríem d’anar en ordre. La sociologia avança sempre en zig-zag i en aquest moment, o bé som capaços de posar les coses al seu lloc o anem cap a la destrucció del món moral. Ja fa molt temps que sociòlegs i filòsofs han advertit que anem cap a la destrucció del món interior, del conjunt de normes que la humanitat ha anat donant-se per viure d’una manera raonable. Aquest aspecte ha anat movent-se amb alguns avenços i alguns retrocessos, però ara estem en una etapa de destrucció de la normativa. Tot val i només compta si guanyo diners o no. Si guanyo diners vol dir que agrada el que faig i això ja em legitima per fer qualsevol cosa, fins i tot algunes accions inhumanes. El diner és la prova. És una situació delirant”.

Segons Marina Subirats, les instàncies polítiques no es posen al capdavant d’aquesta situació per crear i fer complir les lleis i normes adequades, perquè al marge de les eleccions, existeixen els lobbys, els clubs de poder, els poders fàctics, amb tenen més força que el que la pròpia legitimació política atorga als representants dels partits. Ella ho argumenta d’aquesta forma: “Quan observem el que li ha passat al president del govern espanyol, està molt clar. Zapatero va entrar amb un programa d’esquerres, progressista i a mig mandat va començar la crisi. Aquí és on els especuladors internacionals que han decidit atacar Europa quan ja han xuclat de l’Amèrica Llatina tot el que han pogut, el comencen a pressionar. De moment Zapatero s’hi va resistir i va passar un temps negant l’evidència de la crisi, traient-li importància. Jo he dit moltes vegades que en comptes de retreure-li això, l’haurien de felicitar pel fet de resistir, perquè un dirigent no pot dir que l’estan obligant des de fora, posant en entredit la sobirania nacional. Hi ha tota una sèrie de moviments que no es diuen en veu alta, que el van anar apretant fins que va començar a dictar la sèrie de reformes que ens han portat fins aquí. Si no prenia mesures, les conseqüències encara haurien pogut ser més bèsties i arribar al col·lapse financer de l’Estat”.

L’anàlisi de la sociòloga no deixa massa marge per a l’optimisme. “En aquest moment hi ha un grup econòmic molt poderós, que ha aconseguit utilitzar els mecanismes dels organismes internacionals (Nacions Unides, Unió Europea, Banc Mundial) per fer una pressió bestial a nivell econòmic. Llavors, o bé es construeix una nova capacitat d’acció a nivell mundial o altrament, cada cop més, veurem polítics afeblits”.

En aquest moment, sembla que els rivals més dèbils són els partits d’esquerra. “És cert”, afirma la Marina Subirats. “En el cas dels partits d’esquerra, s’ha produït un trencament entre les bases populars i la seva representació política. Això dóna més poder a la dreta, com s’ha pogut veure a les darreres eleccions, tant al Parlament com als ajuntaments. Jo crec que els partits actuals ja no seran capaços de reconduir aquesta situació. Haurien de fer una renovació tan forta que em sembla difícil que se’n surtin. Penso que aniran sortint altres partits i alguns dels actuals quedaran arraconats. El problema principal és que s’han convertit en partits de promoció personal i no pas de projecte col·lectiu i per tant, és molt difícil que puguin reconduir-se. Pel que fa al creixement de partits de dreta i de partits clarament racistes, l’explicació és que està esclatant l’espectre. Des de la transició democràtica i fins al 2008, que és quan comença la crisi forta, crec que hi ha hagut uns projectes col·lectius relativament compactats i consensuats. No hi havia extrems i sí en canvi, un projecte força homogeni amb un suport popular important. La gent se sentia representada. Per efecte de la crisi es creen dos extrems, la gent que ho passa malament i a l’altra banda, gent que acumula molts diners. Tot dóna a entendre que el projecte col·lectiu està exhaurit i ja no tenim un objectiu comú. Els partits no poden representar perquè cada cop hi ha menys punts d’acord. L’extrema esquerra fa molt temps que ni la veiem i per altra banda, l’extrema dreta està apareixent en tota la lluita contra els immigrants, capitalitzades pel PP i altres. Hi ha sectors dins la societat que volen més ma dura, més exigència, fora els de fora i llavors els partits ja no poden cobrir aquest espectre i es van esmicolant. Dins els propis partits també surten tendències que els afebleixen des de dins mateix. Els sociòlegs tot això ja ho hem advertit però els polítics no han volgut escoltar-nos i mai fan cas de les línies de fons”.

La següent generació

No sembla que la visió sociològica del moment actual sigui la més galdosa i que el panorama que trobarà la següent generació tampoc serà gaire millor. “No es pot saber què passarà”, argumenta la Marina Subirats. “Ara estem en una cruïlla. Tant pot ser que guanyin els especuladors i vagin a la destrucció del que no siguin els seus beneficis o que es pugui donar un tomb i tornar a la situació d’equilibri. Jo crec que aquests darrers anys han estat molt dolents, però jo sempre tinc l’esperança que la humanitat tendeix a millorar. Per a mi hi ha un indicador, que és l’esperança de vida, només aquest. Si la gent viu millor viurà més i això és així i ja està”.

Veurem.

Entrevista a Roser Capdevila: "És molt important donar als nens un entreteniment sà"

La casa de la il·lustradora Roser Capdevila (Barcelona, 1939) és la casa de les tres bessones i això es pot afirmar en sentit literal perquè la Roser Capdevila és la mare de les tres bessones, tant de les autèntiques l’Helena, l’Anna i la Teresa, que ara ja tenen 40 anys cadascuna, com de les petites bessonetes de dibuixos animats (1, 2, 3, són tres bessones, us durem sols una estona, viatjant al cor dels contes…) que podem veure pel Canal 33, entre altres.

L’atzar i la naturalesa van voler que la Roser Capdevila donés a llum a tres filles bessones que han estat la seva inspiració per tota aquesta sèrie de dibuixos animats i per altres produccions tant o més importants, que es poden veure en distintes cadenes de tot el món. Potser aquesta sigui la faceta més coneguda i popular de la il·lustradora, però la Roser Capdevila, a més, també pot comptar dins la seva extensa producció, amb el goig de ser la dibuixant que va il·luminar els primers llibres de català i en català, amb els quals va estudiar tota una primera generació de nens i nenes que estaven creixent i aprenent en democràcia.

“Quan jo vaig començar a il·lustrar llibres tenia 40 anys”, explica la Roser Capdevila amb un gest de gran tranquil·litat. “Abans havia fet estampats i algunes altres coses i un bon dia em van trucar de l’Editorial Teide dient-me que havien vist uns dibuixos meus i proposant-me que els dibuixés un llibre de text, en un moment en el qual, tot just començaven a fer llibres en català per les primeres classes de català. Bé, els vaig fer la prova, els va agradar i des d’aquell dia ja no vaig parar”.

Somriu i enfila una anècdota que li fa gràcia comentar: “El dia que vaig anar a l’editorial a lliurar aquell primer llibre de text, molt contenta i il·lusionada perquè era el primer llibre de text de la meva vida, vaig sortir de casa amb la intenció de fer diverses coses. Primer vaig anar a l’Editorial Teide i un cop lliurada la feina, me’n vaig anar als jutjats a canviar-me el nom, perquè fins llavors al carnet m’hi constava Rosario però jo em dic Roser. Van fer el canvi de nom sense cap problema i quan arribo a casa, trobo que per la televisió estaven dient que hi havia hagut un cop d’estat. Era el 23-F. Aleshores vaig dir: ai que em tornaran a canviar el nom i em tornaré a dir Rosario!, ai que no faré més llibres en català!…, però per sort no va passar res. Va ser un dia curiós i l’he recordat tota la meva vida. De llibres després, no vaig parar de fer-ne”.

Donació a la Biblioteca de Catalunya

A primers d’aquest any 2011 la Roser Capdevila va fer un pas endavant prenent una decisió important per a ella i també per a la cultura del país: donar tot el seu material original a la Biblioteca Nacional de Catalunya, amb la finalitat que es guardi, es conservi i estigui a l’abast de tothom.

Preguntada per aquest tema, la Roser Capdevila explica: “Ja feia temps que pensava fer alguna cosa amb el meu material, donar-ho tot a algun lloc. D’originals mai n’he venut cap perquè jo trobo que els dibuixos, les il·lustracions, no han d’anar amb un marc i penjats a la paret sinó que el marc de les il·lustracions són els llibres, ja que les il·lustracions tenen una continuïtat perquè expliquen, visualment, una història als nens. Jo tenia tots els dibuixos a casa, empaquetats als altells, armaris i calaixos… Els he anat buscant i recopilant i ara de moment ja tinc gairebé 3000 dibuixos, més tot el material en suport digital”.

Quan pensa en aquests dibuixos creats amb l’ordinador, la Roser Capdevila s’entristeix una mica i comenta: “Penso que és una llàstima que hagués fet aquests dibuixos amb ordinador perquè m’agrada molt més el paper. En tinc moltíssims fets amb ordinador els darrers anys que he treballat”. I segueix reflexionant: “L’ordinador té avantatges però també té la fredor de la màquina. Sobre paper els dibuixos es poden tocar, s’hi veu el traç de la pinzellada, l’aquarel·la, és molt més càlid”.

Sobre el procés que l’ha portat a cedir tot el seu material a la Biblioteca Nacional de Catalunya, la Roser Capdevila explica: “Vaig parlar-ne amb l’aleshores conseller Tresserras, per veure què podia fer amb els meus originals i va ser ell qui em va parlar de la Biblioteca de Catalunya. Allí vaig conèixer a la seva directora, la Dolors Lamarca, qui es va mostrar entusiasmada i em va donar molts ànims perquè donés el pas. Em va ensenyar on ho guardarien tot, en un lloc protegidíssim de la claror perquè els dibuixos es descoloreixen molt fàcilment. Ara ja ho estan arxivant tot i n’estic molt contenta”. Ho diu amb una expressió d’evident satisfacció.

Els contes de Les Tres Bessones

De tota la producció de la Roser Capdevila, els llibres de Les Tres Bessones són els més famosos i en aquest moment, hi ha al mercat una munió de productes que porten com a imatge aquestes tres nenetes: samarretes, gorres, material escolar de tota mena com ara quaderns i porta llapis, per exemple, i un etcètera llarguíssim. “Els llibres de les tres bessones són els més famosos perquè s’han publicat en 35 llengües i a hores d’ara es poden trobar a pràcticament tot el món ”, comenta la Roser Capdevila. “En un primer moment, l’Editorial Planeta va editar les històries en alemany, anglès, francès, italià, castellà, islandès… i la veritat és que van tenir molt d’èxit. Tant és així que un dia, els directius de la productora de televisió Cromosoma, em van venir a veure per dir-me que volien fer dibuixos animats amb les històries de les tres bessones. Semblaven molt convençuts. D’entrada jo els vaig dir que no, perquè calia fer molts dibuixos, però ells em van dir que estigués tranquil·la, que jo només havia de crear els personatges i que la resta de feina era cosa dels guionistes i els animadors. El primer dia que vaig entrar a Cromosoma érem 5 persones i vàrem arribar a ser-ne 200”. L’aposta de Cromosoma va valdre la pena i la sèrie de televisió s’ha emès fins al moment, a 158 països. Ara Cromosoma vol fer una pel·lícula de Les Tres bessones.

Algunes primícies del llargmetratge de Les Tres Bessones

Des de fa uns quants mesos, una sèrie de professionals de la productora Cromosoma estan treballant en la primera pel·lícula de Les Tres Bessones que portarà per nom “La màquina del món”.

“El llargmetratge s’està fent amb dibuixos animats perquè jo no vull 3D. És la tendència actual, però no”, argumenta la Roser Capdevila. “El que m’agrada més del dibuix animat és, precisament, que es veu que és un dibuix. Ho trobo preciós: un dibuix que es mou, molt més que aquesta aproximació a la realitat tan forçada. A mi m’agrada que els personatges es vegin dibuixos i que els fons, es vegi que són dibuixos i això és el que vull per a la pel·lícula”.

La sèrie per a la televisió estava formada per 12 dibuixos per segon però en un llargmetratge caldran 16 dibuixos per segon. “Representa dos anys i mig de feina i tot just estem començant”. Es nota, però, per una lluentor especial en els ulls de la Roser Capdevila quan parla d’aquest projecte, que la idea l’entusiasma i la il·lusiona moltíssim. “L’argument de la pel·lícula gira al voltant d’una màquina que ens hem inventat que hi ha al centre de la Terra. En aquest centre hi viu una família que es diuen Palanca i que tenen un fill. Doncs bé, el fill dels Palanca surt a l’exterior perquè cada dia va a l’escola, la mateixa escola a la que van les bessones. Un dia les bessones li demanen on viu i ell respon que al centre de la terra. De moment les nenes no se’l creuen però un dia el segueixen i veuen que al monument de la plaça hi ha una porteta a través de la qual, el nen Palanca entra i va baixant fins al centre de la terra. Les bessones el segueixen i descobreixen tot de coses, per exemple, que hi ha una caldera que fa els volcans, uns ventiladors que fan els vents… Comencen a tocar màquines i ho “destoruten” tot, fins al punt que a Groenlàndia comença a fer una calor espantosa, que al desert hi fa un fred que pela. En definitiva, que posen el món de panxa enlaire i de tot plegat en surt una gran aventura”.

Un compromís amb tota una generació

La sèrie de Les Tres Bessones va néixer l’any 1994 i per tant, fa 26 anys que roda pel món, alimentant la imaginació i divertint, als membres de tota una generació. “Quin compromís!”, exclama la Roser Capdevila, conscient del repte i de la responsabilitat. “A la productora Cromosoma s’ha lluitat per fer un producte digne i cuidat, sobretot pel que fa als continguts. Jo sempre he anat repetint que a més d’educatiu i d’instructiu, ha de ser divertit, ha de contenir una diversió sana i no es pot fer qualsevol cosa. No és cert que per als nens valgui qualsevol cosa”. Ara es posa seriosa i reflexionant, comenta: “Les televisions compren a les productores qualsevol cosa que els ompli espais pels nens i jo això ho trobo gravíssim perquè és precisament aquí, on els nens comencen a ser els homes del futur i és molt important donar-els-hi un entreteniment sa. Els nens són esponges i ho enganxen tot. Es posen davant el televisor més del que s’hi haurien de posar perquè massa sovint, les famílies tampoc no tenen un control. Jo sempre dic que cal ensenyar als nens a apagar el televisor, però és que els pares sovint tampoc en saben. Hi ha cases que al matí, quan s’aixequen, ja l’engeguen i el televisor està engegat fins que se’n van a dormir. El nen es queda davant la pantalla veient de tot. Veu les notícies amb morts, guerres, atemptats. Jo penso que cal protegir al nen de la morralla que de vegades se’ls dona”.

Programes infantils educatius i divertits

L’acceptació per part del públic, gran i petit, de Les Tres Bessones és evident i per això, han aconseguit un gran èxit. “No crec que hi hagi cap secret”, comenta la Roser Capdevila. “Vàrem aparèixer al mercat de la televisió en un moment en el qual, hi havia una manca de nenes heroïnes. Jo he d’agrair a Cromosoma el fet que apostessin per mi, perquè jo no volia. Hi van insistir molt fins que vaig dir que sí i he estat 10 anys treballant a Cromosoma a jornada completa. La primera sorpresa sóc jo”.

Una de les gràcies de Les Tres Bessones, a banda de les nenes en sí i dels altres personatges que les acompanyen, com la imperdible Bruixa Avorrida amb el seu mussol, és que les aventures que van vivint, passen en una ubicació molt familiar. “És cert”, afirma la Roser Capdevila. “Als meus dibuixos s’hi pot veure el paisatge quotidià i conegut, perquè les històries passen aquí. Fins i tot la Ventafocs, que va s’escapa amb moto, té de fons les muntanyes de Montserrat. També hem fet el Timbaler del Bruc, Sant Jordi, Gaudí, històries d’aquí i per tant, es veu Barcelona i Catalunya, la nostra ciutat i el nostre país. Això ha arribat arreu i ho han entès els nens de la Xina, del Canadà, de Bolívia, de l’Àfrica, dels països àrabs, de tot el món. Llavors penses, com és això? Doncs perquè els nens són nens a tot arreu. Reconec que no he hagut de fer massa esforç per transmetre l’ambient en el que jo visc”. Les Tres Bessones també tenen la seva pàgina web: http://www.lestresbessones.com.

Les històries de Les Tres Bessones: un treball d’equip

En el procés creatiu dels 104 capítols dels quals es composa la sèrie de Les Tres Bessones hi intervé molta gent “gairebé un exèrcit”, rebla la Roser Capdevila. “Els guionistes estableixen la història, el director d’animació, els animadors, els que fan el muntatge… Cal tenir present que un cop estan fets els dibuixos a llapis, els dotze dibuixos per segon, s’escanegen dibuix per dibuix i llavors cal pintar-los amb l’ordinador. Un cop fet tot això hi intervenen els muntadors, els encarregats dels efectes especials i després, la música i les veus són el 50% de l’èxit o del fracàs de tot aquest treball d’equip”.

Tot i que la Roser Capdevila reconeix i admira totes i cadascuna de les feines dels professionals que intervenen en els capítols de Les Tres Bessones, destaca la feina de guionatge del Francesc Orteu, l’Albert Vinyoli i el Joan Sol. Els guionistes del llargmetratge són el Cesc Gay, el Francesc Orteu i l’Anna Manso.

La Roser Capdevila pren el guió de la pel·lícula entre les seves mans. Al llarg d’un nombre considerable de pàgines, probablement més de dues-centes vist així a cop d’ull, la Roser hi va fent dibuixos d’acord amb el text que hi han imprès els guionistes. De moment són només esborranys, idees, imatges que li suggereix el que llegeix, que s’acompanyen d’algunes anotacions: botiga de paraigües, llit de molles, cadira “cutre” per a l’avi Palanca, monument a la plaça, el gosset Eines. Caldrà esperar aquests dos anys i mig de feina que espera a l’equip de Cromosoma, per veure aquesta aventura de Les Tres Bessones a la pantalla gran.

“Si no hagués tingut tres nenes, probablement no se m’hauria acudit la idea de fer dibuixos amb Les Tres Bessones i hauria fet altres coses”, reflexiona la Roser Capdevila. Tanmateix, la seva feina ha anat més enllà de les aventures de les tres nenes, tal i com ella mateixa explica: “He fet altres col·leccions: al Japó he dibuixat les històries d’una girafa del zoo de Barcelona que es diu Palmira; a França he fet tota una sèrie, de la que també s’han fet dibuixos animats, de Sambarbe le Pirate, del qual hi ha una cinquantena llarga de capítols. De Les Tres Bessones se n’han fet 104 capítols i és una de les sèries més llargues d’Europa de mitja hora per capítol”.

El món de la Roser Capdevila

Hi ha una faceta artística de la Roser Capdevila que no és gens coneguda pel públic en general: la seva passió pels cartrons i afirma que el seu món és de cartró. “El meu món és feliç, molt feliç, ple de color groc, que per a mi és el color que dóna més llum. Té tots els colors, però el groc sobresurt, és un món de rialles i de felicitat. Jo em diverteixo molt, sobretot fent coses que no es veuen, com per exemple, m’encanta reciclar cartrons. Amb ells faig tota una sèrie de teatrins amb capses de sabates. Tinc una orquestra de cartró de mida natural. Vaig començar amb un conjunt de cambra però he anat ampliant i ara ja té tres violins, un violoncel, clarinets, flauta, un clavicèmbal i un piano vertical, tot fet amb caixes de cartró. Fa tres anys vaig fer una exposició dels meus cartrons al Raval i per a mi, ha estat la millor. La vaig fer en una sala que es diu Pa’tothom, que era un forn de pa i ara és una sala d’exposicions. Al darrera hi ha una escola de teatre on assisteixen alumnes de totes les races, una gent molt maca. Allí vaig fer una exposició dels meus cartrons, perquè he fet cuinetes, estacions de tren, vestits de bisbe, maletes, tota una munió de coses curioses. Ho he fet sobretot, per divertir-me, però també per divertir els altres”.

Així és. La Roser Capdevila és una dona entranyable, mereixedora de la quantitat de premis i reconeixements que li han estat atorgats al llarg de la seva carrera, com el Premi Nacional de l’audiovisual del Departament de Cultura de la Generalitat el 1999, la Medalla Francesc Macià del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya el 2002, la Creu de Sant Jordi el 2004, la Medalla d’Or de la Ciutat al mèrit artístic el 2006 i encara d’altres, que té penjats d’un medaller que ella mateixa es va fer i que demostra el seu increïble sentit de l’humor. Que sigui per molts anys i amb molts futurs èxits.

Entrevista a Martí Gironell: "La literatura del país ha de donar a conèixer personatges, reivindicar-los i lligar-los a la pròpia història"

El naixement de la darrera novel·la de l’escriptor i periodista Martí Gironell (Besalú, 1971) gira a l’entorn d’una casualitat. Un dia, en Gironell estava fullejant un diari quan, de cop i volta, la notícia que s’estava restaurant una mòmia egípcia que hi ha a Montserrat, li va cridar l’atenció. Què hi fa una mòmia egípcia a Montserrat? Com hi ha anat a parar? En quines circumstàncies? La notícia també incloïa una fotografia en blanc i negre d’un monjo que havia viscut al monestir de Montserrat, el pare Bonaventura Ubach (Barcelona, 1879 – Montserrat, 1960), i al peu de foto hi deia “El pare Bonaventura Ubach, és el responsable de portar aquesta mòmia i molts altres tresors de l’orient bíblic a Montserrat”. Aquest va ser el punt d’arrencada d’en Gironell. De moment no va saber ben bé què fer de la informació que anava obtenint sobre el pare Ubach, però a mesura que anava endinsant-se en aquesta història, va entendre que calia posar sobre paper i des d’una visió novel·lada i moderna, la història del pare Bonaventura Ubach, barrejant una part (la més important) de biografia i una altra part de novel·la, per obtenir finalment, l’èxit literari del moment en català, “L’arqueòleg”.

“L’arqueòleg” va sortir el 25 de novembre i estic molt content de com està anant”, comenta satisfet en Gironell. “Va ser el llibre més venut el Nadal passat i per Sant Jordi va estar entre els tres més venuts. Estic molt content perquè la gent respon i quan em demanen que els hi firmi el llibre, m’adono que sovint no es tracta d’un lector puntual de “L’arqueòleg”, sinó que també porten els altres títols que he escrit. Aleshores veig que he anat fent una parròquia i això em fa molta il·lusió”.

En aquest moment “L’arqueòleg”, de Martí Gironell segueix formant part de la llista dels deu llibres més venuts. “Va oscil·lant entre el cinquè, el setè, el quart, va pujant i baixant. Des del mes de novembre fins aquí han passat molts mesos i no es pot menysprear la gran competència que té. Tenim la percepció que els llibres duren cada vegada menys i que perquè es mantinguin a les llibreries, han de comptar amb una gran implicació de l’autor. Això jo ho he tingut sempre molt clari. El llibre no té cames i l’has d’acompanyar, no té rodes i l’has de portar i l’has de defensar a tort i a dret a tot arreu”.

La feina de promoció del llibre no és pas poca ni baladí, però en Gironell comenta que també resulta molt gratificant fer-la. “Quan arribes a un lloc i t’esperen 70 persones o ni que només n’hi hagi 15, saps que totes 15 marxaran amb el llibre i que en seran uns bons prescriptors, ajudant molt al boca-orella. Ara bé, això cal treballar-ho. Cal que la novel·la estigui bé i que a la gent li agradi. Això farà que la recomani, que la regali, que la faci córrer”.

Sense anar més lluny, quan es va fer la presentació de “L’arqueòleg” a Tarragona, explica en Martí Gironell: “Es va fer a El Corte Inglés. Aquell dia van posar una pila enorme d’exemplars en una taula llarga i jo era allà, voltant-hi al davant. Quan veia algú que s’aturava a la pila, que agafava el llibre, que es mirava la contraportada, li deia, “escolta, vols que te l’expliqui? Més que res perquè, com que en sóc l’autor t’ho puc explicar de viva veu que sempre és millor”. A la gent això els sorprenia i també els feia gràcia i al final, molts van acabar emportant-se el llibre a casa”. I somriu satisfet mentre ho explica.

L’arqueòleg

“No coneixia el pare Ubach abans de llegir la notícia al diari, però em va cridar molt l’atenció”, comenta en Gironell. “Vaig posar-me en contacte amb Montserrat i el cap de premsa em va respondre: “el pare Ubach, quin personatge!”. A Montserrat em van donar un munt de documentació, una biografia que s’havia escrit sobre ell i em va deixar fotocopiar el seu primer llibre de viatges de l’any 1913”. Així va començar en Gironell el seu treball.

Ras i curt: “Bonaventura Ubach era un monjo de Montserrat que el 1911 tenia la dèria de fer la bíblia en català, perquè no n’hi havia cap”, argumenta en Martí Gironell. “Ell era un biblista, que havia estudiat els textos sagrats a l’Escola Bíblica de Jerusalem i li feia molta ràbia que no tinguéssim una Bíblia en català. Per tant, li va proposar a l’abat d’aquella època que el deixés viatjar pels indrets bíblics, d’on Ubach volia extraure tot el que pogués per fer la Bíblia en català, il·lustrada, amb fotos i dibuixos. A banda, també volia recollir i portar tot de peces, arqueològiques i també de flora i fauna, per fer un museu que ajudés a la gent a entendre el que s’explica a l’Antic Testament i que veient-ho i tocant-ho, ho poguessin entendre”.

Està clar, doncs: el pare Ubach era un aventurer que anava pel món armat només amb la seva pròpia fe. Però al mateix temps era un visionari que tenia un concepte museístic molt modern. “El pare abat li va dir que sí a l’Ubach”, segueix en Gironell “i per tant, el pare Ubach va viure, durant 35 anys, des del 1911 fins al 19454, constants viatges d’anada i tornada de Terra Santa a Montserrat, interromputs per la Primera Guerra Mundial. Va travessar Egipte, fins al Sinaí, Jerusalem, Jordània, Síria, Mesopotàmia, Babilònia (l’actual Iraq), tota la zona del Wadi Rum, Petra i fins a Grècia, perquè el Nou Testament està escrit en grec. Tot això fa que passi mil i una aventures al més pur estil Indiana Jones. Els seus llibres de viatges són dietaris d’un viatger per aquelles terres, en les que explica les peripècies i l’odissea que va viure per aconseguir la mòmia egípcia, per exemple, regatejant amb el director del museu del Caire o portant peces històriques, les quals, estan totes inventariades i amb el seu corresponent rebut perquè mai ningú pogués acusar Montserrat d’espoli o de saqueig”.

El pare Ubach va coincidir a Terra Santa amb distints arqueòlegs britànics que han passat a la història, com Leonard Wooley, per exemple, però també va trobar espoliadors britànics que no tenien tanta cura ni eren tan legals com ell. Gironell ho explica així: “Al llibre també hi ha una crítica ferotge a aquell moment en el que francesos i britànics es repartien el botí colonial, mentre ell, un català vestit d’àrab, parlant àrab i amb una colla de beduïns primer i amb un atrotinat Ford T després, anant des d’Alep (a Síria) fins a Bagdad, va recorrent la pàtria d’Abraham i de Moisès, per traduir la Bíblia al català i posar les bases per construir el Museu Bíblic que, tot just ara, fa 100 anys que va obrir les portes”.

El Museu Bíblic del pare Ubach

“Quan entres al museu bíblic i ja has llegit el llibre, fa molta gràcia saber la història que hi ha rera aquelles peces, com va costar aconseguir-les i portar-les, tant a nivell econòmic (només disposava de 10.000 pessetes) com a nivell personal. L’Ubach va haver de posar tot el seu enginy i tota la seva traça en aconseguir el que volia. Era un home molt respectuós, obert de ment, de mires, però mai imposava el seu criteri a ningú”, comenta Gironell amb una evident admiració pel personatge que a hores d’ara, tant bé coneix. I continua: “Era un Indiana Jones sense fuet ni pistola. Això sí, era molt persuasiu i molt cabut (Hauré de fer més o menys giragonses però ho aconseguiré). Si volia fotografiar una noia perquè li havia semblat veure en la seva cara un personatge que s’imaginava de la Bíblia, volia aquella foto encara que per la cultura islàmica és impossible fer una foto a una noia, però ell se les va enginyar perquè el pare li donés permís per fer aquella foto. Com? Doncs en el llibre s’explica aquesta anècdota, entre moltes altres coses que li passen”.

A “L’arqueòleg” també s’hi expliquen molts detalls de les cultures beduïna i àrab, que en Martí Gironell ha extret dels diaris del pare Ubach i de la documentació que s’ha anat procurant, a mesura que ha anat escrivint el llibre. “He barrejat aquests trets culturals amb històries, llegendes, rituals i tradicions àrabs. Això enriqueix tot el relat perquè aquest, no deixa de ser un llibre de viatges, d’aventures, que permet conèixer el bressol de les civilitzacions: l’egípcia, la babilònica i la mesopotàmica; conèixer països que en aquell moment estaven emergint sota els paraigües imperials dels francesos i els britànics, abans que arribessin els italians i els nazis. I en tot aquest poti-poti, hi havia un català per allà al mig, fent de les seves. És al·lucinant!”.

Malgrat totes les seves aventures i el que va arribar a aconseguir, el pare Bonaventura Ubach era un perfecte desconegut per a la immensa majoria de gent. Com pot ser que no el coneguéssim, abans de “L’arqueòleg”? “Els lectors que ja han llegit el llibre, sovint es pregunten el mateix. L’Ubach era un monjo que a principis del segle XX s’embolica la manta al cap (i mai tan ben dit) i se’n va a fer un París-Dakar en camell”, bromeja en Martí Gironell. “Com t’ho faries per travessar el desert amb unes condicions mínimes? perquè anava amb un esclop i una espardenya, molt a la catalana, amb el mínim pressupost no fos cas que gastéssim… Clar, és increïble, i tot, només per la tossuderia de recollir aquest coneixement, portar-lo aquí i compartir-lo amb els catalans”.

Tot recaptant proves de l’existència real de les històries bíbliques

No es pot perdre de vista l’objectiu que el pare Ubach es va marcar: reunir proves de l’existència real de les històries bíbliques. “Amb això sí que es fot una colla de trucs als morros força importants”, diu en Martí Gironell francament, “perquè tot i anant armat amb una gran fe, topa amb algunes coses que un altre diria per aquí no anem bé, això m’ho desmenteix, això altre m’ho desmunta, però ell sempre acaba trobant una explicació teològica al fet o al moment, però el lector va veient que allò no s’aguanta per enlloc. Si el lector té un coneixement religiós obtindrà una lectura d’aquesta novel·la diferent d’algú que no la tingui, però això no impedeix que passi una gran aventura, un gran viatge, que faci grans descobertes al costat del pare Ubach i de la resta de personatges que l’acompanyen”.

Un d’aquests personatges és el pare Joseph Vandervorst, que acompanya a Ubach des de l’inici del viatge, travessant el Sinaí i Egipte fins a la terra promesa, tot reproduint plegats el viatge de Moisès i els israelites fins arribar a Jerusalem. En Martí Gironell comenta sobre aquest personatge: “És un monjo belga que va existir i que va estar estudiant amb l’Ubach a l’Escola Bíblica. Es deia Joseph Vandervorst. D’ell només en sabem el nom i en tenim una foto que li va fer l’Ubach. No en sabem res més i això m’ha permès crear un personatge com una mena de Sancho Panza del Quixot. Quan l’Ubach està esverat, l’altre el fa tocar de peus a terra (Ubach, per aquí no anem bé, Ubach, vols dir que d’aquí no en sortirem malparats? Ubach ves alerta). I a part, també em permet fer-li fer coses que l’Ubach no pot fer com per exemple, enamorar-se d’una beduïna i penjar els hàbits per aquesta beduïna. Em serveix per tractar la figura d’aquell monjo que se n’ha hagut de fer per obligació, perquè les famílies es treien de sobre els fills que no eren l’hereu i els enviaven al seminari. Així, mentre l’Ubach fa un viatge cap a un objectiu molt concret, l’altre fa un viatge interior per veure què està fent aquí, si realment aquesta és la seva vida, si això és el que vol fer. El llibre, per tant, té moltes lectures, moltes capes, més enllà dels viatges i les aventures”.

Moltes aventures en un sol any

“Jo agafo només un any de la vida de l’Ubach, des que es planteja el que vol fer, fins el 27 d’abril de 1911, quan s’obre el museu. Però clar, això no vol dir que ell no continués viatjant. He agafat els elements més importants i he traçat un viatge en dues etapes, amb personatges diferents a la primera part i a la segona, amb un fil conductor que és ell, la seva història i la seva dèria”.

Un dels llocs que més sovint visita el pare Ubach, és el Caire. En Martí Gironell explica una anècdota força aclaridora: “Al Museu del Caire el coneixien molt i amb en Reginald Engelbach, que és el director d’aquella època, eren col·legues. Hi ha una fundació a Montserrat que ha cuidat molt tota la col·lecció egípcia i van fer, ara fa 5 anys, un llibre il·lustrat amb els objectes que ell va portar. Per fer aquest catàleg, els responsables van anar fins al Museu del Caire per parlar amb la seva conservadora, amb qui van contrastar dades, especialment d’una figura en concret. La conservadora va buscar als arxius i va treure la fitxa amb el rebut dient: “Si si, això ho va comprar l’any 22 un tal Bonaventura Ubach, i va pagar tantes lliures; aquest home sabia, realment, què es feia i què comprava”. Són anècdotes com aquesta que demostren la importància i la dimensió del personatge. Això és el que m’empès a endinsar-me en una història així i donar-lo a conèixer, perquè penso que també és un servei que ha de fer la literatura d’aquest país: no només donar a conèixer personatges i reivindicar-los sinó també lligar-los a la pròpia història”.

Un llistó altíssim de cara a propers treballs

Fins al moment, en Martí Gironell ha aconseguit un gran èxit en tots els llibres que ha publicat, especialment amb “El pont dels jueus” i “La venjança del bandoler”, del qual ha venut 15.000 exemplars. Com serà el pròxim llibre? “Encara no ho puc dir ben bé”, respon en Gironell amb un mig somriure, “però tinc clar de què anirà. Penso que és una història que mereix molt la pena i em resulta igual de fascinant que “L’arqueòleg”. Espero que el públic l’accepti bé. Jo m’hi dedicaré tant o més que amb aquesta. Això és un ofici i en vas aprenent a mesura que vas fent llibres l’un darrer l’altre. Però tot i així, estic molt il·lusionat amb el nou projecte”.

En Martí Gironell és un treballador incansable, amb una voluntat de ferro per aconseguir els objectius que s’ha marcat. “Procuro fer-ho sempre el millor que sé i puc. No em permeto adormir-me als llorers perquè un llibre o dos o tres, hagin tingut èxit. Quan vaig lliurar a l’editorial “L’arqueòleg”, ja em vaig posar a treballar en la història que m’ocupa ara perquè, arran d’haver estat en contacte amb Montserrat, vaig descobrir una cosa d’un altre monestir, en el que hi ha un personatge que em va cridar molt l’atenció... en fi…”.

Caldrà esperar a veure i llegir les novetats i mentre, que tinguem tots plegats bones lectures.

Entrevista a Ramce Oña: “Ja és hora que l’art contemporani comenci a jugar el seu paper”

Passa de vegades. Una persona qualsevol es planta davant d’un quadre i la contemplació de la imatge que l’artista hi ha deixat plasmada, fa que l’espectador, d’una forma automàtica i pràcticament immediata, es senti atret cap a l’escena que contempla que, posem per cas, és un paisatge. Aleshores, amb l’ànim dins el quadre, l’espectador pot caminar pels seus paisatges i descobrir, des de l’interior del propi quadre, racons i raconets que s’amaguen a la vista. Si el paisatge del quadre és prou ampli, frondós i detallat, la contemplació pot durar hores, dies, i es pot repetir l’experiència en cada nova ocasió. L’ànim en revolta i permanent urgència apaivaga momentàniament la seva fúria pel fet de trobar-se en un lloc de calma. Molts cops, trobar aquest espai de pausa enmig d’una ciutat, és com trobar un oasi al desert.

Pintor de renom internacional

“Projecte Oasis”. Així és com l’artista d’origen cubà Ramon Cecilio Oña, “Ramce” (Ciutat de La Havana), ha titulat l’obra més gran, pel que fa a les dimensions, que ha portat a terme fins al moment. Ramce és un pintor de renom internacional que malgrat el seu impressionant currículum i una obra que l’avala per ella mateixa, no és excessivament conegut a casa nostra. A l’haver de Ramce hi ha una quantitat de premis internacionals impressionant: com a pintor, 26 primers premis, 14 segons premis, 1 accèssit i 5 mencions; com a dissenyador gràfic, 19 primers premis, 23 Segons Premis i 11 mencions; com a com a humorista gràfic, 34 Primers Premis, 25 Segons Premis i 32 mencions. Haver participat en115 mostres col·lectives a Bulgària, Canadà, Cuba, Finlàndia, Holanda, Itàlia, Japó, Mèxic, Nicaragua, l’antiga URSS, Alemanya, Estats Units i Espanya . Des de l’any 1972 i fins a dia d’avui ha realitzat un total de 47 exposicions personals a Angola, Alemanya, Cuba, Mèxic, Espanya, Estats Units i Japó, en les que ha ensenyat al món la seva prolífica obra que arriba a un total de 2.435 quadres, la majoria d’ells de grans dimensions.

En aquest moment Ramce viu a Tarragona i des del mes de setembre de 2010 es dedica a la grandiosa pintura mural de l’aparcament de Saavedra. “Li vaig posar “Oasis” al projecte perquè calia donar vida a aquest espai de l’aparcament”, explica Ramce. “Els túnels i els aparcaments són, en general, llocs amb poca gràcia i fins i tot una mica tenebrosos. Aquesta part de Saavedra, a més, estava força deteriorada perquè hi havia filtracions i humitats que calia arreglar abans d’iniciar el treball d’aquest mural, en el qual, volia plasmar la naturalesa, aquesta naturalesa que estem fent malbé cada dia. Ubicar-la en un espai d’aquestes característiques era com trobar un oasi al desert. Per això porta aquest nom”.

La impressionant pintura que s’allargassa per les parets del túnel a banda i banda, és un paisatge lineal, continu, amb unes enormes dosis de surrealisme. “Ens trobarem en un ambient molt agradable, que encomanarà pau, un ambient que convidarà a la gent a connectar-se amb aquest espai”.

Ramce viu a Tarragona i des del mes de setembre de 2010 es dedica a la grandiosa pintura mural de l’aparcament de Saavedra.

Un paisatge lineal

La distribució del mural va d’esquerra a dreta. “Efectivament”, aclareix Ramce. “El paisatge comença de dia i acaba de nit. En aquest moment del treball he acabat la fase de dia i ara que ja estic a la segona paret, on comença la nit”. Perquè és així? “Doncs perquè en el paisatge, el públic hi trobarà tot el que hi ha a la naturalesa, vist des d’una perspectiva onírica, com potser es podria veure en somnis. Per tant, no s’hi veurà un paisatge que es pugui identificar en cap lloc concret, sinó un d’imaginari que jo tinc al cap. Així sorgeix aquest procés creatiu en el que plasmo el que vull expressar i com vull que es vegi dins l’obra. Vull que la gent senti la natura i s’hi connecti per començar a estimar-la i a respectar-la més. Vull que aquest mural toqui les fibres sensibles de les persones que de vegades, passen entremig del paisatge natural sense prestar-li cap atenció”.

El treball creatiu, la planificació i la realització del Projecte Oasis és una feina de volum considerable per la gran quantitat d’elements distints que conté el mural i també, pel grau de detallisme que té cada un d’aquests elements. “Aquest mural porta molta feina i conté molta informació. És un treball que, tot i que es conclourà en breu, per enllestir-se del tot, per donar-lo per acabat i perquè s’hi pugui veure tot el que jo he imaginat, caldria disposar de més temps, ben bé d’un any i mig més per poder fer tota la feina. Ara bé, quan s’obri el túnel, el públic hi veurà una pintura completament acabada, que contindrà molta informació per a tots els gustos”.

Tanmateix, la intenció de Ramce amb aquest treball va una mica més enllà de la qüestió purament estètica. Ell ho explica així: “Les persones que vegin l’obra i la mirin amb profunditat, ni que sigui només per fragments, experimentaran una sensació que les connectarà amb el seu jo intern i segurament sentiran coses. Hi ha molta poesia en tot el mural. El plantejament és molt oníric. Estic jugant amb el realisme i introduint-hi elements surrealistes, de manera que l’espectador es podrà fer preguntes, rememorar moments, sentir coses de la seva vida. Són petites bogeries que se m’acuden i que deixo plasmades aquí”.

Quan el públic visita una exposició en una galeria d’art, la galeria reuneix una sèrie de condicions d’ambientació, il·luminació i fins i tot fil musical, que afavoreixen la contemplació de les obres exposades de la millor manera possible. Està clar que el Projecte Oasis de Saavedra, almenys de moment, no disposa d’aquestes facilitats: “El túnel s’ha d’ambientar col·locant-hi una il·luminació d’acord amb el meu projecte i està previst que es faci”, explica Ramce. A banda, el pintor també va iniciar l’obra pensant en altres usos que se li puguin donar: “Jo penso que la millor manera perquè el públic pugui veure l’obra és que les persones puguin transitar pel túnel. Això significa que caldria anular un carril per als cotxes, deixant el túnel només en entrada o només en sortida. Espero que aquesta qüestió es tingui en compte. La considero força important”.

Experiència innovadora a Tarragona

A Tarragona, aquesta és una experiència innovadora i la ciutat, a banda de guanyar un actiu estètic, també podrà disposar d’aquests espai per portar-hi a terme esdeveniments culturals de petit format. “Penso honestament que a Tarragona li falten alguns espais per portar-hi a terme actes culturals. Ja és hora que tot el contemporani, el nou, comenci a jugar el seu paper, perquè cal deixar un legat a la següent generació. Només cal veure l’exemple dels romans, que van deixar la seva ciutat, els seus monuments, les seves construccions, per a les generacions següents. D’això Tarragona en sap molt. Ara ens toca a nosaltres: hem de deixar el nostre legat artístic als que ens venen al darrera”.

I continua argumentant Ramce: “Tarragona aspira a ser referent cultural a Europa però en aquest moment, no estic segur que estigui en condicions de ser-ho, perquè les comissions avaluadores tenen en compte, no només el que hi ha, sinó també el que es fa. Jo crec que si Tarragona vol ser capital Europea de la Cultura el 2022, ha de fer dues coses: un canvi de mentalitat i un anàlisi que indiqui exactament què es vol fer. A partir d’aquí cal fer una planificació que permeti anar recollint els valors que hi ha a la ciutat, idees que permetin créixer i que vinguin de persones que estimin la cultura. Per créixer cal fomentar els projectes i no ofegar-los en el moment que sorgeixen. En aquest moment hi ha moltes persones que tenen coses a dir però que sovint, troben que no tenen un espai on dir-les. Ara tindran també el túnel de Saavedra. Penso que aquest treball canvia completament el sentit de l’aparcament i més encara si s’hi fan dues voreres perquè la gent hi pugui transitar i veure l’obra com a mostra de les coses noves que s’estan fent a la Tarragona. Potser a partir d’aquest túnel es llencin altres projectes novedosos. Per exemple, aquí s’hi poden fer concerts de càmera o de jazz, xerrades d’art, representacions teatrals de petit format… Penso que si aquest túnel es gestiona com un espai que, integrat a l’aparcament, ha de donar diners a tota costa, es farà malbé de seguida com a espai polivalent per a altres usos. Espero que això no passi”.

“Jo pinto amb acrílic”, aclareix Ramce. “Quan vaig començar, les parets estaven en força mal estat i per tant, el primer que va caldre va ser sanejar-les per deixar-les el més semblant possible a una tela. Un cop fet aquest treball previ, pel que fa a la pintura en sí, vaig força de pressa, perquè es tracta de dues parets molt llargues, de 71 i 68 metres respectivament. Procuro treballar ràpid sense descuidar la qualitat. De fet, treballo al ritme que ho he fet sempre, però tot i així, fa set mesos que el túnel està tancat i això és molt de temps”.

‘Mai havia treballat en condicions tan hostils’

Tanmateix, no són les dificultats tècniques les que disgusten a Ramce, sinó algunes situacions d’incomprensió i de tensió en les quals comenta que s’ha trobat, tant per part d’alguns usuaris de l’aparcament, que s’han queixat pel fet de no poder accedir a la instal·lació a través de l’entrada de l’Avinguda Catalunya, com per part d’algunes persones de la pròpia instal·lació. “La base material per fer el treball ha tingut alguns problemes però la base humana, la que m’hauria permès treballar en un entorn agradable, aquesta ha fallat completament”.

En aquest aspecte, Ramce comenta entristit: “Mai havia treballat en condicions tan hostils per part d’algunes persones de l’empresa, una hostilitat agressiva que no té res a veure amb l’empresa en sí, sinó en la qualitat humana d’alguns treballadors que hi ha allí, dels quals, quan acabi el treball diré els noms i cognoms. Cal entendre’m. La meva feina al túnel és de creació, no estic collant cargols en una cadena de muntatge, per exemple i per tant, quan tens al voltant tant de soroll, et desconnectes, et desconcentres i no pots continuar. Això ha passat al llarg d’aquests mesos. És lamentable però és com ho sento”. I segueix explicant: “Vaig començar a treballar en aquest projecte amb molta il·lusió, però l’he anat perdent durant tot aquest temps. Quan acabi ho explicaré tot i ho donaré a conèixer perquè la gent sàpiga en quines condicions humanes vaig treballar. Són només 4 o 5 persones a les que em refereixo, amb massa frustracions a la seva vida. Malgrat això, com que la ciutat no en té cap culpa, acabaré el meu treball mantenint-me molt fidel als meus principis i per respecte al meu propi nom. No permetré que per totes aquestes situacions el treball quedi malament o amb no prou qualitat, perquè aquesta és l’obra que deixaré a la ciutat de Tarragona”.

D’entre els projectes i compromisos professionals que Ramce té previst atendre, el principal d’ells un cop finalitzat el túnel, el portarà a Mèxic. “Com a pintor em cal seguir connectat a les galeries amb les quals he treballat fins ara, per tant, en breu tornaré cap a Mèxic”. Entre els seus projectes, Ramce també preveu obrir la seva pròpia galeria d’art. “A Espanya el negoci de l’art costa molt de moure però a Mèxic, per exemple, és molt diferent. De fet, Mèxic és una de les meves places principals i l’art allí es mou de forma molt diferent”.

El paper de les galeries

Segons el punt de vista de Ramce, el problema aquí és que les galeries fomenten i recolzen, sobretot, els artistes autòctons. Ramce ho comenta així: “Les galeries s’han tornat molt conservadores i potser sense adonar-se’n, estan dificultant i molt, aquesta trobada, aquest intercanvi amb els artistes d’altres llocs del món. A Espanya l’únic esdeveniment fort és la fira ARCO (Arte Contemporáneo) i en canvi, a altres països, de l’estil d’ARCO tenen diversos esdeveniments a l’any repartits en diverses ciutats. Als Estats Units hi ha cada any un munt de mostres i fires en les quals els artistes poden participar. Aquí no passa el mateix. Sento que a Espanya s’ha deixat passar el temps i s’ha perdut la oportunitat que l’art estigui ben valorat. Aquí el col·leccionista mitjà inverteix uns 6.000 euros a l’any en la seva col·lecció i en canvi, només a Mèxic, els col·leccionistes es gasten una mitja de 2 o 3 milions de dòlars en la col·lecció. Estic parlant del moment abans de la crisi”.

Segons Ramce, precisament en aquest context de crisi es dóna el millor moment per invertir en art. “Sí perquè l’art es revaloritza. L’obra d’un artista, ni que sigui desconegut o novell, sempre prendrà valor amb els anys: una pintura, una escultura… Jo entenc que aquest moment econòmic fa difícil la inversió en art, però a banda, jo sento que s’ha perdut la cultura de col·leccionar i l’hem convertit en una pura acumulació. La gent compra una làmina i l’emmarca. La gent no té connectada la idea d’invertir en obres d’art i en aquests darrers 20 anys, a Espanya s’ha perdut sensibilitat en aquest sentit. Per tant, la gent no té idea del valor que té una obra d’art, no només per a l’artista a la que se li compra, sinó per a ells mateixos”.

Per qui vulgui tenir més informació sobre el Projecte Oasis, pot connectar-se a la pàgina de Facebook: https://www.facebook.com/RAMCE2211#!/pages/Proyecto-oasis/155271144522912?sk=wall i en breu, al propi túnel.