Entrevista a Mercedes Salisachs: "Jo no escric per entretenir, escric perquè la gent reflexioni”

Als anys 40 del segle passat, una dona amb un immens talent i una capacitat de treball poc usual, va trencar amb l’encarcarament de l’època que li va tocar viure i contravenint les disposicions i plans de futur que per a ella havia traçat el seu pare, va voler seguir la seva vocació, mantenir-la i triomfar exercint-la de forma professional. Aquesta dona és l’escriptora Mercedes Salisachs.

Mercedes Salisachs va néixer a Barcelona l’any 1916 i és, en aquest precís moment, l’escriptora en actiu, més longeva del món. Als seus 95 anys, aquesta escriptora catalana, però que té la seva obra escrita en castellà, pot dir amb orgull que ha vist transitar davant d’ella pràcticament tot un segle d’història, de la qual ha après a interpretar les cadències i els ritmes, incorporant-los als seus llibres amb mà destra.
Era la filla d'un ric industrial barceloní i l’educació que va rebre va ser conservadora. De fet, el seu burgès pare, veia en el futur de la seva filla a una magnífica dama de classe acomodada, educadíssima i molt fina, amb possibles per casar-se amb algú de la seva mateixa classe. Ella, però, tenia altres plans. Contravenint la voluntat del seu pare i deixant astorada a la resta de la família i entorn més immediat, va estudiar peritatge mercantil a l'Escola de Comerç i el 1935 es va casar amb un altre industrial ric, també perit mercantil. Amb ell va tenir cinc fills, un dels quals, Miguel, va morir als 21 anys, essent la font d'inspiració per a una de la seves novel·les, “La gangrena”, amb la qual obtingué el Premi Planeta el 1975.

Dona intel·ligent que manejava les lletres amb habilitat i gràcia, Mercedes Salisachs va publicar la seva primera novel·la, “Primera mañana, última mañana”, el 1955, tot i que l'hagué de signar amb el pseudònim María Ecín.

A aquesta novel·la va seguir una amplíssima producció composta per 36 títols entre novel·la i teatre, entre els quals és forçós recordar “Carretera intermedia” que va resultar finalista del IV Premi Planeta 1955, “La estación de las hojas amarillas” de 1963, “Adagio confidencial”, de 1973, finalista del XXII Premi Planeta 1973, “La gangrena” XXIV Premi Planeta 1975, “Sea breve, por favor”, 1983, Premi Rosa Navarro, “Feliz Navidad, señor Ballesteros”. Finalista del Premi Hucha de Oro 1983 i Goodby, España, Guanyadora del Premi de novel·la històrica Alfons X el Savi el 2009. Finalment, el darrer llibre que ha escrit és “El cuadro”.

“M’ha agradat escriure sobre les coses que passen al món, especialment de la Guerra Civil espanyola i fins ara”, explica Mercedes Salisachs. L’entrevista és feta a casa seva, en un sumptuós pis del Passeig de Gràcia de Barcelona. Mercedes Salisach està asseguda en una butaca, a la qual ha pogut arribar amb l’ajuda de la seva néta, Alejandra, el seu principal suport familiar en aquest moment. Els seus 95 anys no li perdonen una evident feblesa física, materialitzada en la paràlisi del seu braç esquerra, però Mercedes Salisachs continua mantenint la gràcia d’una nina de porcellana i el cap claríssim i serè, després de 60 anys de carrera.

“Quan vaig començar a escriure els temps eren molt difícils. Recordo que el primer premi que vaig guanyar va ser el Ciutat de Barcelona amb la novel·la “Una mujer llega al pueblo”, però era un premi de l'Estat que concedia l'alcaldia. Això passava l’any 1956. Amb el premi a la mà, l’editor em va dir “Mercedes, aquest llibre no el podem publicar perquè el que s’hi diu està prohibit de dalt a baix”. S’hi explicava el que estava passant a Espanya en aquells moments, aquella tragèdia tan profunda, que al llibre està explicada d’una forma irònica. Jo no he escrit mai sobre coses desagradables, però sí que vaig voler retratar les coses que passaven a Espanya i que molestava que es sabessin i que es diguessin”.

Llavors el llibre va tenir serioses complicacions per veure la llum i aconseguir que es publiqués. “Vaig posar l’acció del llibre en un poble amb molta gent. A aquell poble hi arribava una dona que es trobava amb problemes terribles, i jo descrivia aquella tragèdia tan forta. Per això me’l van prohibir. Llavors vaig anar a Madrid a parlar amb el director de l’aleshores Ministeri d'Informació i Turisme, perquè no hi havia Ministeri de Cultura i li vaig dir “Miri, aquest llibre ja està contractat a França i a Anglaterra. Serà un escàndol dels grossos si vostès no em permeten publicar-lo aquí”. Llavors ho va comprendre. La censura li van eliminar moltes coses però me’l van deixar publicar. En aquella època ho vaig passar malament, molt malament, amb els llibres. Tots me'ls prohibien o me'ls tallaven i això era terrible”.

Una tossuderia basada en la convicció personal

Malgrat tots els problemes que Mercedes Salisachs va tenir amb la censura i els censors del règim, va seguir, tossuda, el camí que havia escollit i malgrat totes les complicacions que se li van presentar, va continuar amb el propòsit d’escriure. “Vaig seguir endavant amb molta tenacitat”, afirma Mercedes Salisachs. “En època democràtica es va publicar “La sinfonía de las moscas” i va tenir un èxit enorme. Se’n van fer cinc edicions. Era un llibre terrible, que explicava històries d’aquella època, situades al barri xinès de Barcelona. Abans estava completament prohibit”. I segueix reflexionant: “Tots aquests talls de la censura, la mutilació de les obres, era lamentable, molt trist. Escrivies amb angoixa perquè pensaves, “bé, això no ho permetran”.

Un dels principals títols de Mercedes Salisachs, “La gangrena”, va salvar-se de la censura per molt poc. Així ho explica l’escriptora: “Amb “La gangrena” vaig aconseguir guanyar el Premi Planeta de l’any 1975. Vaig pensar que també me’l retallarien però en aquell moment, Franco s’estava morint i quan va sortir el llibre ja es podia llegir complert, perquè Franco es va morir en l'època que va sortir la obra. Si l’hagués escrit abans, mare meva!”.

“La gangrena”, no va passar pas desapercebuda, més aviat al contrari i de fet, és una obra que encara s’està editant avui dia. “Porta seixanta edicions i encara s'està editant. No és un llibre, el títol del qual cridi l'atenció. Hi ha títols que susciten un cert encant o una certa curiositat pel llibre però “La gangrena”, precisament, no figura entre aquests llibres. La novel·la està basada en una frase d'un llibre molt important d'un filòsof que diu "aquesta gangrena, que pot ser viure". Vaig posar aquesta frase i vaig titular l’obra com “La gangrena”, perquè viure de vegades pot ser una gangrena. Així ho crec. De vegades sí. La continuació la vaig escriure 10 anys després i la vaig titular “Bactèria mutante”. D’aquest llibre també se’n van fer moltes edicions, però va acabar desapareixent. Quan els editors han fet el seu agost retiren les obres i vinga, una altra. Això passava abans i ara també”.

Els nous lectors

Mercedes Salisachs porta 60 anys en actiu, dedicada a la literatura i per tant, ha viscut molt de prop molts canvis en l’ofici d’escriure, no només amb l’ús generalitzat de les noves tecnologies sinó també ens els gustos i costums dels lectors, tant els de tota la vida, com els de nova incorporació. “No hi ha dia que no rebi correus electrònics dels meus lectors. Aquests són els meus veritables premis perquè em diuen unes coses que jo mai havia imaginat que podien dir-me: que els he canviat la vida, que els obligo a reflexionar i una quantitat de coses precioses que em fan arribar per correu electrònic cada dia, cada dia”.

Vist des de l’angle dels lectors, poder-se dirigir directament a qui escrit una obra, poder opinar i saber segur que aquests punts de vista arribarà directament l’interessat a través d’internet, fa que la relació entre qui escriu i qui llegeix, s’acosti d’una manera poderosa. “És bo que la tècnica estigui al servei de la novetat. Per tant, fins i tot als meus anys, m’hem adaptat tant bé com he pogut i de fet, quan descobreixo alguna cosa nova, procuro conèixer-la i adaptar-m’hi. Si no fos així no podria seguir escrivint”.

I segueix reflexionant: “Jo no escric per entretenir, escric perquè la gent reflexioni. Per exemple diuen oh, quin argument més bonic!. A mi els arguments no em diverteixen. En realitat el que vull és enviar un missatge i per això busco un argument. Altres escriptors ho fan al revés. Per exemple alguns llibres que tenen molt d’èxit jo els trobo pesadíssims. Sovint expliquen molts fets, inventats o reals que passen, però no expliquen el per què passen, ni donen raons dels motius que ha fet que això o allò passi. S’escriu per entretenir, per divertir al lector, però a mi això no em va. Jo prefereixo tenir menys lectors però que aprofundeixin en el que escric. No imposo, però sí exposo. En el fons, prefereixo no tenir tant d’èxit, tot i que tinc. Perquè sento que la gent llegeix i entén els meus llibres. Ho veig cada dia a través dels mails que rebo de tot arreu. Això per mi és un regal, el meu veritable premi”.

L’escriptora més vella del món

Mercedes Salisachs, als seus 95 anys, és l’escriptora en actiu més vella del món. “Em sembla que a la revista Qué Leer, que sempre ha estat molt amable amb mi (ironitza), diuen que això no és veritat, perquè es veu hi ha un escriptor xinès que té 100 anys, segueix escrivint i té molt d’èxit. Bé, està molt bé, però és que jo no sóc un escriptor, sóc una escriptora, que no és el mateix. Sembla que això de ser molt vella i seguir en actiu molesta. No em tenen tírria, sinó silenci. Mai diuen res de mi ni dels meus llibres però aquesta vegada han parlat per poder rebatre. Però no m'importa gens perquè s'equivoquen. Es veu que sóc l'escriptora més vella del món, en actiu. Això si”.

Precisament, la seva activitat l’ha portat a treure al mercat recentment, un llibre anomenat “El cuadro” i en aquest moment ja n’està preparant una altra. “Vaig començar una novel·la, abans de “El cuadro” de la que ja tinc un munt de pàgines escrites, però vaig tenir una caiguda, em vaig trencar les costelles i vaig estar un mes al llit. Quan em vaig poder aixecar vaig rellegir el que havia escrit i no em va agradar. Va ser quan vaig escriure “El cuadro”, però segurament, ara tornaré a reprendre aquesta història”.

I continua: “També he acabat un encàrrec per a la Clínica Universitària de Navarra. Fan una cosa molt bona que jo no sabia. Publiquen llibres de petit format per als malalts greus, en els que expliquen històries veritables de gent que estava gravíssima i s'ha salvat. Això aixeca els ànims dels malalts perquè són històries amb esperança. M'ho van proposar i els vaig dir que sí i encantada. Van ser molt amables perquè alguns malalts em van venir a veure, juntament amb el metge que els havia salvat i amb la persona que s'ocupa d'editar aquests llibrets. Va ser molt emocionant i vaig sentir que havia fet un bé. Ara, en la mesura del que pugui, seguiré amb el llibre que tenia començat i com que no m'agradava, el començaré des de zero”.

Una clara vocació per escriure

“Quan jo era joveneta publicava novel·les que ara em semblen horribles i que no estan ni en el meu currículum, amb l'Editorial Joventut”, recorda Mercedes Salisachs. “Quan vaig començar de veritat va ser amb “Primera mañana, última mañana” i des d’aleshores ja no he parat. Tot i així, jo tinc la carrera de comerç perquè el meu pare es va obstinar que havia de fer una carrera universitària en un època en la qual, les dones ho teníem difícil. La vaig acabar però en realitat, jo volia escriure. No li deia res al meu pare però escrivia i al final vaig enviar els llibres a editors millors, que em deien que no deixés d'escriure, que amb el temps ho faria molt bé. Els vaig escoltar i vaig seguir escrivint però no signava amb el meu nom, sinó amb el pseudònim Maria Ecín perquè ningú pogués recriminar-me res. En l’ambient social en el que jo em movia no estava ben vist que una dona volgués ser escriptora i se’m va criticar i molt, per això. Però en fi, jo no he fet mai cas, ni abans ni ara, d'aquestes coses. Jo volia escriure, dir el que volia dir i ho he aconseguit. Al llarg de la meva carrera he obtingut premis però no premis extraordinaris. De fet, no he caigut mai bé ni en una banda ni en un altre”. I somriu com fotent-se’n.

I ella mateixa aclareix: “Jo he estat sempre una mena de bitxo estrany, que no he caigut bé a la dreta perquè deia coses que no volien sentir, i no he caigut bé a l’esquerra perquè m’han titllat de conservadora i burgesa. Els uns han dit “aquesta senyora què s'ha cregut que escriu” i els altres en consideraven una nosa perquè escrivia coses molt fortes que explicaven el que passava i ells s’hi veien retratats. Quan escrivia sobre “l'alta societat” es veien retratats tot i que no vaig fer un retrat de ningú en concret, però ells se sentien ofesos”.

En aquest punt els ulls de Mercedes Salisach s’omplen d’aigua i explica: “Jo tenia un fill, Miguel, que va morir quan tenia 21 anys. Va ser un cop fortíssim perquè ell i jo estàvem molt units i era un noi fantàstic, un artista que volia ser pintor. Quan va morir el meu fill, una senyora que va venir a donar-me el condol i em va dir “espero que amb això que t'ha passat. a partir d'ara en endavant, canviaràs la teva forma d'escriure”. Aquest va ser el condol que em va donar. Em vaig quedar gelada i no ho he pogut oblidar mai més”. Fa una pausa llarga i emotiva i rebla: “Se m'ha silenci sempre que s’ha pogut. Al llarg de la meva vida he fet conferències en moltes universitats dels Estats Units, a Anglaterra, a França, a Rússia, però a Espanya no s'ha dit res, de tot això, perquè estic malament amb uns i amb altres. Ara res d’això m’afecta i només m’importa que els meus lectors em segueixen llegint. Això és fantàstic. Estic encantada amb els meus lectors”.

Entrevista a Jesús Conte: "La tossuderia de Tarradellas va ser clau per al restabliment de la Generalitat"

El mes de setembre retorna la calma i l’ordre a la vida diària de les persones, a la rutina de la feina i els horaris, fet que sovint, implica també una pèrdua (acordada i consentida) de llibertat. Aquest és un moment tan bo com un altre per conèixer alguns dels episodis de la història recent, la importància dels quals, ens han conduit fins al moment polític i social en el que ens trobem ara. Tots els moments històrics tenen els seus protagonistes, els quals, han provocat amb les seves decisions, que la història prengui un curs o un altre.

En el delicat context històric de la transició espanyola, un polític català va prendre un paper rellevant: Josep Tarradellas (Cervelló, 1899 - Barcelona, 1988), president de la Generalitat de Catalunya després de Josep Irla i paladí d’aquesta institució a l’exili durant els anys més ferotges de la dictadura franquista.

En els seus llargs anys d’absència de Catalunya, Josep Tarradellas va anar creant el vast arxiu documental “Montserrat Tarradellas i Macià”, dipositat al monestir de Poblet. El periodista Jesús Conte s’ha capbussat en aquest arxiu i ha pogut veure i llegir una part de la documentació que allí s’hi guarda. El fruit d’aquest treball és el seu llibre “Tarradellas, testigo de España” (Ed. Destino, col·lecció Imago Mundi, 18).

Jesús Conte (Barcelona, 1954), és periodista, escriptor i consultor de comunicació de la Universitat Internacional de Catalunya. Entre els anys 1998 i 2003 va ser el cap de premsa de la Generalitat de Catalunya i té al seu haver títols com “Los partidos políticos al desnudo”, “Cap a la Generalitat” o “Les parets parlen”.

Al seu despatx de l’agència de comunicació que dirigeix, ConteBCN Comunica, Jesús Conte explica perquè Tarradellas, justament ara. “Va ser un repte amb l’editorial. Els de Destino són amics meus, en concret en Ramon Perelló, que és l’editor de no-ficció de Destino. Un dia, mentre parlàvem, va comentar que seria interessant editar un llibre sobre l’arxiu Tarradellas de Poblet. Corre la llegenda, entre periodistes i historiadors, que l’arxiu Tarradellas només conté retalls de diari, però el cert és que els retalls són una part molt petita de l’arxiu”.

De fet, l‘arxiu té uns 2 milions de pàgines. La metodologia a emprar per bussejar entre tantíssima informació, va ser per a Jesús Conte, la clau de l’èxit, sobretot per evitar la temptació de passejar-se per altra documentació que li fes fer marrada de l’objectiu inicial. “L’arxiu està molt ben organitzat i, sobre el que va deixar el president Tarradellas, s’ha fet una feina ingent de sistematització. L’arxiu està tal i com el va deixar Tarradellas, però amb afegits. Ell personalment el portava al dia. Les carpetes estan tal i com ell les disposava, amb els rètols corresponents i el que ha fet l’equip actual de conservadors és sistematitzar l’índex”, explica Conte. I segueix: “Es pot accedir a la informació de l’arxiu per èpoques (República, Guerra Civil, exili, presidència efectiva (des de l’octubre de 1977 fins a l’abril de 1980), i l’època d’expresident). Amb aquesta ordenació és fàcil trobar informació sobre els personatges que intervenen en cada moment, i facilita molt la tasca de recerca. El repte va consistir en veure què hi ha a l’arxiu Tarradellas, comprovar si donava prou de sí com per poder escriure un llibre i la resposta va ser que sí. Dels 2 milions de pàgines que formen l’arxiu, jo n’he vist unes 10.000”.

“Tarradellas, testigo de España”

Aquest és el nom que Jesús Conte va escollir per al seu llibre. Ell mateix aclareix: “No es tracta de la biografia de Tarradellas ni de la guia oficial de l’arxiu, sinó que d’entre el molt que el president va viure, he escollit 15 temes que he cregut significatius per entendre l’Espanya de l’exili i de la Transició, a través d’aquest arxiu. És un retrat del personatge de Tarradellas a través del que ell escrivia, li escrivien i el que terceres persones escrivien sobre ell, basant-me sempre en els seus papers, però complementant la informació amb més documentació. Així, també he entrevistat a distints personatges, les respostes dels quals serveixen per trufar aquests capítols, com ara Rodolfo Martín Villa, Jordi Pujol o Josep Torres, per exemple. Són personatges que han conegut molt bé Tarradellas i que tenen molt a dir sobre el president”.

Tarradellas, un personatge ombrívol

Des de la restauració de la Generalitat, Catalunya ha tingut fins al moment 8 presidents, als quals, els ha tocat gestionar moments històrics diversos, alguns més galdosos que altres. En aquest sentit, Jesús Conte reflexiona: “El president Macià és el més entranyable i coincideix amb el restabliment de la institució, que no existia com a tal des de 1714. Per tant, 217 anys després, havent proclamat la República Catalana dins dels pobles d’Ibèria amb aquell pacte amb el president Alcalá Zamora, restableix la Generalitat. Tanmateix, Macià, és simbòlic i fins que s’estableix l’Estatut de 1932, com a president no té gaires competències. El segon president, Lluís Companys, amb un haver i un deure que el fan controvertit, va viure el 6 d’octubre i la Guerra Civil, però el fet que l’afusellin l’any 1940, el converteix en el president màrtir i per tant, té un paper rellevant en la història. El tercer president, Josep Irla, per les circumstàncies desgraciades de l‘exili, ocupa un lloc molt petit a la història, molt simbòlic, entre vels, però si el president Irla no hagués aguantat la torxa, el president Tarradellas no hauria existit com a tal. Ara bé, Tarradellas va seguir aguantant-la, la torxa, amb molta lleialtat, constància i tossuderia. Era un president molt tossut i de fet, la tossuderia de Tarradellas va ser clau per al restabliment de la Generalitat”.

Seguint aquesta mateixa línia, Jesús Conte explica: “L’any 1977, diverses circumstàncies de la transició van plantejar la necessitat de donar satisfacció a unes certes ànsies d’autonomia de Catalunya i es va pensar que la fórmula més adequada podia ser retornar el president Tarradellas de l’exili i amb ell, la Generalitat que presidia. Sense la tossuderia de Tarradellas, potser l’any 77 s’hagués establert un Règim General o una Mancomunitat de Catalunya, però en cap cas, s’hagués recuperat el nom històric de Generalitat. Per tant, amb les seves virtuts i defectes, Tarradellas, l’any 1977, va encarnar aquest retorn de la Generalitat en la seva persona com a president”.

Testimoni d’Espanya, no pas còmplice d’Espanya

“Són dues connotacions diferents”, aclareix Jesús Conte. “Tarradellas era un catalanista però també era home de diàleg amb Espanya, diàleg en general, que s’escapa fins i tot de l’ordre polític. Per exemple, a l’any 1980, quan hi havia una certa disputa entre el Barça i el Reial Madrid, amb els presidents Luís de Carlos i Josep lluís Núñez, a Tarradellas se li va acudir que havia de posar pau entre els presidents dels dos clubs i ho va aconseguir. Curiosament, aquest fet d’aconseguir la pau entre el Reial Madrid i el Barça va obtenir entre 300 i 400 pàgines al recull de premsa; és a dir, dels fets del mandat efectiu de Tarradellas, segurament el que va generar més paper i va fer córrer més tinta, va ser que posés pau entre Barça i Reial Madrid, més que no pas el fet que aconseguís fites importants, com la catalanització de l’escola i la implantació del català com a llengua obligatòria a l’ensenyament, per exemple. Està clar que ahir i avui, el futbol mana”, bromeja Conte.

Però tornant al paper de Tarradellas a Catalunya i a Espanya, Jesús Conte segueix explicant: “Hi ha una anècdota que exemplifica molt bé aquest paper de Tarradellas i al mateix també, la seva caparrudesa. Quan ja no era president i vivia al pis que se li va facilitar a la Via Augusta de Barcelona, el rei Joan Carles li va concedir el marquesat de Tarradellas i Tarradellas, tot i que apreciava el rei i tots dos es reconeixien mútuament, era republicà. Va acceptar el marquesat només perquè el seu fill, que era un descregut i pensava que l’esforç del seu pare a l’exili no havia valgut la pena, s’adonés que allò havia tingut molta importància, que tants anys d’esforç, d’exili no reconegut per l’Estat espanyol del moment, havien valgut la pena. No cal dir que se’n va sortir”.

Tarradellas i els bascos

“Jo crec que el llibre aporta elements curiosos, fins i tot sorprenents”, apunta Jesús Conte. “Per exemple, que les relacions de Tarradellas amb el País Basc eren molt dolentes. Al llibre apunto exemples històrics, des de la Guerra Civil als primers anys de l’exili. Abans de res, Tarradellas era dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya. En termes de política espanyola, l’any 39, Tarradellas era el Secretari General d’ERC. Normalment, ERC participava en el govern d’Espanya (cosa que ara no es produeix) i per això Tarradellas tenia un nivell d’interlocució que feia que s’escrivís amb el president de la República a l’exili, amb el primer ministre a l’exili Juan Negrín, amb el socialista Rodolfo Llopis, amb l’anarquista Frederica Montseny, amb dirigents de tot tipus i evidentment, amb la gent d’esquerra i també amb els bascos”.

I segueix explicant: “El president Tarradellas i els bascos, tenien punts de vista diferents sobre el paper dels partits de l’exili envers la governació d’Espanya, a través d’uns governs fantasma que realment van ser molt poc operatius. A més, també tenia cuites de tema econòmic, sobre l’aportació que havia de fer Catalunya al govern de la República i la que havien fet els bascos. Després, a l’època de la transició, quan es comença a plantejar la possibilitat que Tarradellas tornés, el president va tenir una conversa amb un personatge que al llibre, apareix sense que se’n desvetlli el nom, al qual, Tarradellas li diu: “Supongo, fulanito, que ustedes tendrán en cuenta que todo esto que se está haciendo para Catalunya y sobre mi persona, no significa que automáticamente se vaya a reproducir para los vascos”, volent dir que si els bascos volien que es restablís la seva autonomia, havien d’espavilar-se pel seu compte, ja que ell no estava disposat a fer de mitjancer ni ser el portaveu dels interessos de ningú més que no fossin els catalans”.

I encara més, Jesús Conte explica: “Tarradellas era molt crític amb el que suposava ETA com a moviment terrorista, i pels silencis còmplices per part d’alguna força nacionalista basca. Això feia mal a les relacions i feia que, concretament amb el PNB com a principal representant del nacionalisme basc, les relacions fossin dolentes. Ell es va entendre molt bé amb el lehendakari Aguirre, que va ser un lehendakari històric, estava molt malament amb el que va ser ministre de justícia, Manuel de Irujo, amb el qual es carteja amb unes correspondències molt dures, i al lehendakari Leizaola, directament l’ignorava. Ell considerava que cadascú s’havia d’espavilar pel seu compte”.

Els tres convenciments de Tarradellas

Des de l’exili estant, Tarradellas mantenia tres convenciments: que Catalunya tornaria a ser una República en la qual la Generalitat es restituiria, que ell tornaria a Catalunya com a president i que Franco acabaria caient. Dels tres convenciments, només un es van complir. “En capítol del llibre “Hasta que caiga Franco”, s’explica que Tarradellas pensava que Franco acabaria caient: que ho faria l’any 39; que cauria amb la victòria dels aliats a la 2ª. Guerra Mundial, quan va haver-hi la vaga de tramvies i quan es va produir la vaga dels miners d’Astúries o fins i tot, quan es van produir revoltes al País Basc... En cap moment li va passar pel cap a Tarradellas, que Franco moriria la llit. Per això encara és més sorprenent que, en morir el dictador, es pensés en ell com a solució al contenciós català. De fet, Tarradellas creia que algun dia, hauria de parlar amb qui substituís a Franco”.

El retorn de Tarradellas de l’exili és un dels episodis històrics més sonats i més recordats dels darrers 30 anys, pel que significava, pel que representava, per les conseqüències històriques posteriors que arriben fins als nostres dies. “Des del govern espanyol sempre s’ha volgut treure l’èpica del retorn de Tarradellas, i el cert és que quan va tornar, va fer-ho sense garanties, sense saber què li passaria a ell personalment, perquè cal recordar que era el segon president després de Companys, al qual, el mateix règim havia afusellat”, argumenta Jesús Conte.

Així doncs, Tarradellas va tornar com a “ciudadano español”, en virtut de la Llei d’Amnistia que permetia que qualsevol exiliat sense antecedents, tornés. El govern espanyol, tanmateix, no li reconeixien el caràcter de president de la Generalitat. “En cap document oficial s’anomena a Tarradellas com a president de la Generalitat i l’únic que s’aconsegueix és que se li atorgui el tractament de Molt Honorable”. Jesús Conte segueix explicant: “Quan Tarradellas es veu amb el rei tenen una certa pugna: ”Jo sóc el president de la Generalitat de Catalunya”, diu Tarradellas i l’altre li etziba: “Y yo soy el rey de todos los españoles, siéntese señor Tarradellas”. A partir d’aquí hi va haver química i això va facilitar que Tarradellas i el rei es veiessin per segona vegada. D’aquest segon encontre surten els acords amb els quals s’apunta la possibilitat que Tarradellas torni i sigui restablerta l’autonomia de Catalunya, amb una fórmula que en aquell moment encara no estava clar que fos la de la Generalitat”.

Què pensaria Tarradellas de la situació actual?

Aquest moment de crisi que tenalla el món, fa que es visqui un moment delicat en tots els aspectes: econòmic, sociològic, polític i tot sembla indicar que està a punt de tancar-se un cicle que ha de donar pas a una nova situació de les coses. Els episodis històrics es succeeixen. Què pensaria Tarradellas del moviment dels indignats, de les consultes populars per a la independència, de les retallades pressupostàries, de l’auge de la dreta, del cansament d’Espanya des de Catalunya i de Catalunya des d’Espanya? “Tarradellas va morir l’any 1989 i per tant, només es pot respondre a aquesta pregunta a nivell hipotètic”, respon Jesús Conte. “Jo crec que ell hagués estat en contra de les consultes sobiranistes; hauria estat en contra d’obrir el meló de l’Estatut per fer un segon estatut, perquè de fet, ja estava en contra del primer, per un cert interès de supervivència, ja que fer un Estatut implicava convocar unes eleccions i que ell se n’anés a casa seva. Aquesta és la pura realitat. Ell va estar al marge de l’estatut del 79 per voluntat pròpia i perquè acariciava una fórmula semblant a una Mancomunitat engreixada, unint les 4 Diputacions, que li donessin quatre competències i ser un president més honorífic i menys “autoritas”. Potser tot plegat era fruit de la seva pròpia egolatria”.

I continua reflexionant Jesús Conte: “Jo crec que Tarradellas hagués apostat per entendre’s amb Espanya i per això desqualificaria consultes sobiranistes. A Catalunya, Tarradellas té grans defensors i grans detractors. En canvi, en certs cercles polítics i en alguns mitjans d’Espanya, el tenen com una icona del model d’enteniment de Catalunya amb Espanya. Aquí no es té aquesta percepció d’ell”.

Passarà a la història? “Sí, però jo crec que passarà a la història en quart lloc d’importància i m’explico: Francesc Macià és el primer, el president estatutari d’època moderna, que proclama la República Catalana i després accepta una figura menor que és la Generalitat. En segon lloc, crec que és pel president Pujol i el seu dilatat mandat de 23 anys en els quals, governa una autonomia que sembla un estat sense ser-ho. El tercer, perquè la història el va fer president màrtir, és el president Companys i el quart seria Tarradellas. Els presidents Maragall i Montilla, com que protagonitzen un mandat curt, de només quatre anys, fa que quedin en cinquè i sisè lloc i el president Mas encara és una incògnita”.

Caldrà seguir-ne parlant.