Entrevista a Mercedes Salisachs: "Jo no escric per entretenir, escric perquè la gent reflexioni”

Als anys 40 del segle passat, una dona amb un immens talent i una capacitat de treball poc usual, va trencar amb l’encarcarament de l’època que li va tocar viure i contravenint les disposicions i plans de futur que per a ella havia traçat el seu pare, va voler seguir la seva vocació, mantenir-la i triomfar exercint-la de forma professional. Aquesta dona és l’escriptora Mercedes Salisachs.

Mercedes Salisachs va néixer a Barcelona l’any 1916 i és, en aquest precís moment, l’escriptora en actiu, més longeva del món. Als seus 95 anys, aquesta escriptora catalana, però que té la seva obra escrita en castellà, pot dir amb orgull que ha vist transitar davant d’ella pràcticament tot un segle d’història, de la qual ha après a interpretar les cadències i els ritmes, incorporant-los als seus llibres amb mà destra.
Era la filla d'un ric industrial barceloní i l’educació que va rebre va ser conservadora. De fet, el seu burgès pare, veia en el futur de la seva filla a una magnífica dama de classe acomodada, educadíssima i molt fina, amb possibles per casar-se amb algú de la seva mateixa classe. Ella, però, tenia altres plans. Contravenint la voluntat del seu pare i deixant astorada a la resta de la família i entorn més immediat, va estudiar peritatge mercantil a l'Escola de Comerç i el 1935 es va casar amb un altre industrial ric, també perit mercantil. Amb ell va tenir cinc fills, un dels quals, Miguel, va morir als 21 anys, essent la font d'inspiració per a una de la seves novel·les, “La gangrena”, amb la qual obtingué el Premi Planeta el 1975.

Dona intel·ligent que manejava les lletres amb habilitat i gràcia, Mercedes Salisachs va publicar la seva primera novel·la, “Primera mañana, última mañana”, el 1955, tot i que l'hagué de signar amb el pseudònim María Ecín.

A aquesta novel·la va seguir una amplíssima producció composta per 36 títols entre novel·la i teatre, entre els quals és forçós recordar “Carretera intermedia” que va resultar finalista del IV Premi Planeta 1955, “La estación de las hojas amarillas” de 1963, “Adagio confidencial”, de 1973, finalista del XXII Premi Planeta 1973, “La gangrena” XXIV Premi Planeta 1975, “Sea breve, por favor”, 1983, Premi Rosa Navarro, “Feliz Navidad, señor Ballesteros”. Finalista del Premi Hucha de Oro 1983 i Goodby, España, Guanyadora del Premi de novel·la històrica Alfons X el Savi el 2009. Finalment, el darrer llibre que ha escrit és “El cuadro”.

“M’ha agradat escriure sobre les coses que passen al món, especialment de la Guerra Civil espanyola i fins ara”, explica Mercedes Salisachs. L’entrevista és feta a casa seva, en un sumptuós pis del Passeig de Gràcia de Barcelona. Mercedes Salisach està asseguda en una butaca, a la qual ha pogut arribar amb l’ajuda de la seva néta, Alejandra, el seu principal suport familiar en aquest moment. Els seus 95 anys no li perdonen una evident feblesa física, materialitzada en la paràlisi del seu braç esquerra, però Mercedes Salisachs continua mantenint la gràcia d’una nina de porcellana i el cap claríssim i serè, després de 60 anys de carrera.

“Quan vaig començar a escriure els temps eren molt difícils. Recordo que el primer premi que vaig guanyar va ser el Ciutat de Barcelona amb la novel·la “Una mujer llega al pueblo”, però era un premi de l'Estat que concedia l'alcaldia. Això passava l’any 1956. Amb el premi a la mà, l’editor em va dir “Mercedes, aquest llibre no el podem publicar perquè el que s’hi diu està prohibit de dalt a baix”. S’hi explicava el que estava passant a Espanya en aquells moments, aquella tragèdia tan profunda, que al llibre està explicada d’una forma irònica. Jo no he escrit mai sobre coses desagradables, però sí que vaig voler retratar les coses que passaven a Espanya i que molestava que es sabessin i que es diguessin”.

Llavors el llibre va tenir serioses complicacions per veure la llum i aconseguir que es publiqués. “Vaig posar l’acció del llibre en un poble amb molta gent. A aquell poble hi arribava una dona que es trobava amb problemes terribles, i jo descrivia aquella tragèdia tan forta. Per això me’l van prohibir. Llavors vaig anar a Madrid a parlar amb el director de l’aleshores Ministeri d'Informació i Turisme, perquè no hi havia Ministeri de Cultura i li vaig dir “Miri, aquest llibre ja està contractat a França i a Anglaterra. Serà un escàndol dels grossos si vostès no em permeten publicar-lo aquí”. Llavors ho va comprendre. La censura li van eliminar moltes coses però me’l van deixar publicar. En aquella època ho vaig passar malament, molt malament, amb els llibres. Tots me'ls prohibien o me'ls tallaven i això era terrible”.

Una tossuderia basada en la convicció personal

Malgrat tots els problemes que Mercedes Salisachs va tenir amb la censura i els censors del règim, va seguir, tossuda, el camí que havia escollit i malgrat totes les complicacions que se li van presentar, va continuar amb el propòsit d’escriure. “Vaig seguir endavant amb molta tenacitat”, afirma Mercedes Salisachs. “En època democràtica es va publicar “La sinfonía de las moscas” i va tenir un èxit enorme. Se’n van fer cinc edicions. Era un llibre terrible, que explicava històries d’aquella època, situades al barri xinès de Barcelona. Abans estava completament prohibit”. I segueix reflexionant: “Tots aquests talls de la censura, la mutilació de les obres, era lamentable, molt trist. Escrivies amb angoixa perquè pensaves, “bé, això no ho permetran”.

Un dels principals títols de Mercedes Salisachs, “La gangrena”, va salvar-se de la censura per molt poc. Així ho explica l’escriptora: “Amb “La gangrena” vaig aconseguir guanyar el Premi Planeta de l’any 1975. Vaig pensar que també me’l retallarien però en aquell moment, Franco s’estava morint i quan va sortir el llibre ja es podia llegir complert, perquè Franco es va morir en l'època que va sortir la obra. Si l’hagués escrit abans, mare meva!”.

“La gangrena”, no va passar pas desapercebuda, més aviat al contrari i de fet, és una obra que encara s’està editant avui dia. “Porta seixanta edicions i encara s'està editant. No és un llibre, el títol del qual cridi l'atenció. Hi ha títols que susciten un cert encant o una certa curiositat pel llibre però “La gangrena”, precisament, no figura entre aquests llibres. La novel·la està basada en una frase d'un llibre molt important d'un filòsof que diu "aquesta gangrena, que pot ser viure". Vaig posar aquesta frase i vaig titular l’obra com “La gangrena”, perquè viure de vegades pot ser una gangrena. Així ho crec. De vegades sí. La continuació la vaig escriure 10 anys després i la vaig titular “Bactèria mutante”. D’aquest llibre també se’n van fer moltes edicions, però va acabar desapareixent. Quan els editors han fet el seu agost retiren les obres i vinga, una altra. Això passava abans i ara també”.

Els nous lectors

Mercedes Salisachs porta 60 anys en actiu, dedicada a la literatura i per tant, ha viscut molt de prop molts canvis en l’ofici d’escriure, no només amb l’ús generalitzat de les noves tecnologies sinó també ens els gustos i costums dels lectors, tant els de tota la vida, com els de nova incorporació. “No hi ha dia que no rebi correus electrònics dels meus lectors. Aquests són els meus veritables premis perquè em diuen unes coses que jo mai havia imaginat que podien dir-me: que els he canviat la vida, que els obligo a reflexionar i una quantitat de coses precioses que em fan arribar per correu electrònic cada dia, cada dia”.

Vist des de l’angle dels lectors, poder-se dirigir directament a qui escrit una obra, poder opinar i saber segur que aquests punts de vista arribarà directament l’interessat a través d’internet, fa que la relació entre qui escriu i qui llegeix, s’acosti d’una manera poderosa. “És bo que la tècnica estigui al servei de la novetat. Per tant, fins i tot als meus anys, m’hem adaptat tant bé com he pogut i de fet, quan descobreixo alguna cosa nova, procuro conèixer-la i adaptar-m’hi. Si no fos així no podria seguir escrivint”.

I segueix reflexionant: “Jo no escric per entretenir, escric perquè la gent reflexioni. Per exemple diuen oh, quin argument més bonic!. A mi els arguments no em diverteixen. En realitat el que vull és enviar un missatge i per això busco un argument. Altres escriptors ho fan al revés. Per exemple alguns llibres que tenen molt d’èxit jo els trobo pesadíssims. Sovint expliquen molts fets, inventats o reals que passen, però no expliquen el per què passen, ni donen raons dels motius que ha fet que això o allò passi. S’escriu per entretenir, per divertir al lector, però a mi això no em va. Jo prefereixo tenir menys lectors però que aprofundeixin en el que escric. No imposo, però sí exposo. En el fons, prefereixo no tenir tant d’èxit, tot i que tinc. Perquè sento que la gent llegeix i entén els meus llibres. Ho veig cada dia a través dels mails que rebo de tot arreu. Això per mi és un regal, el meu veritable premi”.

L’escriptora més vella del món

Mercedes Salisachs, als seus 95 anys, és l’escriptora en actiu més vella del món. “Em sembla que a la revista Qué Leer, que sempre ha estat molt amable amb mi (ironitza), diuen que això no és veritat, perquè es veu hi ha un escriptor xinès que té 100 anys, segueix escrivint i té molt d’èxit. Bé, està molt bé, però és que jo no sóc un escriptor, sóc una escriptora, que no és el mateix. Sembla que això de ser molt vella i seguir en actiu molesta. No em tenen tírria, sinó silenci. Mai diuen res de mi ni dels meus llibres però aquesta vegada han parlat per poder rebatre. Però no m'importa gens perquè s'equivoquen. Es veu que sóc l'escriptora més vella del món, en actiu. Això si”.

Precisament, la seva activitat l’ha portat a treure al mercat recentment, un llibre anomenat “El cuadro” i en aquest moment ja n’està preparant una altra. “Vaig començar una novel·la, abans de “El cuadro” de la que ja tinc un munt de pàgines escrites, però vaig tenir una caiguda, em vaig trencar les costelles i vaig estar un mes al llit. Quan em vaig poder aixecar vaig rellegir el que havia escrit i no em va agradar. Va ser quan vaig escriure “El cuadro”, però segurament, ara tornaré a reprendre aquesta història”.

I continua: “També he acabat un encàrrec per a la Clínica Universitària de Navarra. Fan una cosa molt bona que jo no sabia. Publiquen llibres de petit format per als malalts greus, en els que expliquen històries veritables de gent que estava gravíssima i s'ha salvat. Això aixeca els ànims dels malalts perquè són històries amb esperança. M'ho van proposar i els vaig dir que sí i encantada. Van ser molt amables perquè alguns malalts em van venir a veure, juntament amb el metge que els havia salvat i amb la persona que s'ocupa d'editar aquests llibrets. Va ser molt emocionant i vaig sentir que havia fet un bé. Ara, en la mesura del que pugui, seguiré amb el llibre que tenia començat i com que no m'agradava, el començaré des de zero”.

Una clara vocació per escriure

“Quan jo era joveneta publicava novel·les que ara em semblen horribles i que no estan ni en el meu currículum, amb l'Editorial Joventut”, recorda Mercedes Salisachs. “Quan vaig començar de veritat va ser amb “Primera mañana, última mañana” i des d’aleshores ja no he parat. Tot i així, jo tinc la carrera de comerç perquè el meu pare es va obstinar que havia de fer una carrera universitària en un època en la qual, les dones ho teníem difícil. La vaig acabar però en realitat, jo volia escriure. No li deia res al meu pare però escrivia i al final vaig enviar els llibres a editors millors, que em deien que no deixés d'escriure, que amb el temps ho faria molt bé. Els vaig escoltar i vaig seguir escrivint però no signava amb el meu nom, sinó amb el pseudònim Maria Ecín perquè ningú pogués recriminar-me res. En l’ambient social en el que jo em movia no estava ben vist que una dona volgués ser escriptora i se’m va criticar i molt, per això. Però en fi, jo no he fet mai cas, ni abans ni ara, d'aquestes coses. Jo volia escriure, dir el que volia dir i ho he aconseguit. Al llarg de la meva carrera he obtingut premis però no premis extraordinaris. De fet, no he caigut mai bé ni en una banda ni en un altre”. I somriu com fotent-se’n.

I ella mateixa aclareix: “Jo he estat sempre una mena de bitxo estrany, que no he caigut bé a la dreta perquè deia coses que no volien sentir, i no he caigut bé a l’esquerra perquè m’han titllat de conservadora i burgesa. Els uns han dit “aquesta senyora què s'ha cregut que escriu” i els altres en consideraven una nosa perquè escrivia coses molt fortes que explicaven el que passava i ells s’hi veien retratats. Quan escrivia sobre “l'alta societat” es veien retratats tot i que no vaig fer un retrat de ningú en concret, però ells se sentien ofesos”.

En aquest punt els ulls de Mercedes Salisach s’omplen d’aigua i explica: “Jo tenia un fill, Miguel, que va morir quan tenia 21 anys. Va ser un cop fortíssim perquè ell i jo estàvem molt units i era un noi fantàstic, un artista que volia ser pintor. Quan va morir el meu fill, una senyora que va venir a donar-me el condol i em va dir “espero que amb això que t'ha passat. a partir d'ara en endavant, canviaràs la teva forma d'escriure”. Aquest va ser el condol que em va donar. Em vaig quedar gelada i no ho he pogut oblidar mai més”. Fa una pausa llarga i emotiva i rebla: “Se m'ha silenci sempre que s’ha pogut. Al llarg de la meva vida he fet conferències en moltes universitats dels Estats Units, a Anglaterra, a França, a Rússia, però a Espanya no s'ha dit res, de tot això, perquè estic malament amb uns i amb altres. Ara res d’això m’afecta i només m’importa que els meus lectors em segueixen llegint. Això és fantàstic. Estic encantada amb els meus lectors”.

Entrevista a Jordi Bertran: "La recuperació d'un ball o d'un element és un procés col·lectiu i ningú el firma".

Tot va començar, segons explica la història, quan a l’any 1321 el rei Jaume II va arribar a Tarragona portant una relíquia santa, que es corresponia amb un fragment d’un braç d’una santa anomenada Tecla, que va viure a la ciutat d’Iconio i era filla d’un matrimoni benestant. Els plans vitals de Tecla, es van veure trastocats el dia que va sentir la prèdica de Sant Pau i va decidir seguir-lo, fent-se ella també cristiana i seguint a Sant Pau com a deixeble (i també, diuen, com a amant). Sigui com sigui, els enemics del cristianisme van acabar arrestant-la i sotmetent-la a horrorosos martiris els quals va sortir-ne il·lesa: va ser llençada a un forat amb tot de rèptils verinosos que no van mossegar-la, la van lligar entre dos bous per obrir-la en canal i aquests van perdre la seva força, la van col·locar sobre una pira per cremar-la i el foc es va apartar i a la fi, la van llençar als lleons però aquests van llepar-li les ferides i els hi van curar. Els seus perseguidors es van declarar derrotats i van decidir alliberar-la. Llavors Tecla va arraconar-se fent vida en una cova però un bon dia, la cova es va esfondrar i de sota del munt de runa només en va sobresortir un braç. Els seus seguidors van agafar el braç i el van traslladar a Armènia per enterrar-lo i sembla que és d’Armènia d’on el va traslladar Jaume II fins a Tarragona. A grans trets i d’una forma molt resumida, aquesta és la llegenda de Santa Tecla, venerada com a màrtir i en record de la qual, es celebra la festa major de la ciutat.

Aquest és el dia. 23 de setembre, una data única en el calendari, que els tarragonins esperen d’una manera molt especial. El dia de la celebració de Santa Tecla, Tarragona, que ja està ficada en actes festius, lúdics i culturals des de ja fa unes quantes jornades, arriba al seu moment de màxima ebullició, especialment quan la tradició personificada en el Seguici Popular i la festa i alegria que encomanen, surt al carrer i es barreja amb el públic en una amalgama de celebració de primer ordre. No en va, aquesta festa ha estat declarada Festa Tradicional d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya.

De tots els actes festius, el Seguici Popular s’endú la part per important i significativa de la celebració.

Jordi Bertran és un dels principals artífex del Seguici tarragoní, tal i com el coneixem avui dia, ja que durant molts anys ha estat el tècnic de l’Ajuntament encarregat d’aquesta qüestió. Es pot afirmar, per tant, que Jordi Bertran no és només un expert i curós folklorista, sinó que la seva feina com a tècnic municipal en la vessant de la gestió cultural, l’ha convertit en un especialista en la matèria, reconegut arreu i a banda, és un fervent entusiasta de la festa. En aquest moment, Jordi Bertran es mira el Seguici Popular enretirat dues o tres passes de la seva organització i coordinació. “Em miro la festa com me la mirava quan vaig començar a fer Santa Tecla. Abans de treballar a l’ajuntament participava en diverses entitats i prenia part en la festa com un fester més i ara passa el mateix. No faig la festa però hi participo fent altres coses. Jo diria que me la miro des d’un altre punt de vista però no pas des de fora”, aclareix Jordi Bertran.

I segueix explicant: “Em vaig incorporar a feines de recerca de la festa l’any 1983, tot i que a l’any 80 ja participava en alguna entitat de la Festa Major com un fester més. En aquell moment que jo estudiava a l’institut Pons d’Icart de la Rambla Vella i el Josep Barballó, que n’era professor, em va plantejar un treball sobre l’escriptor tarragoní Josep Pin i Soler i el seu llibre “La família dels Garrigas”, una novel·la que està ambientada a Tarragona entre els anys 1895-1862 i que va sortir publicada posteriorment. En aquest llibre hi ha un moment que explica amb força detall la festa de Santa Tecla. Això em va despertar l’interès per saber més coses i a més, va coincidir en un moment en el qual, un col·lectiu de gent, estudiants dels instituts Martí Franqués i el Pons d’Icart, vam participar en la recuperació del Ball de Diables de Tarragona. Aquest ball no se sabia quan havia deixat de sortir i que de fet, ningú recordava haver-lo vist. Llavors vam combinar la part de recerca amb la part pràctica i aquesta va ser la meva primera acció, participar en la recuperació del Ball de Diables l’any 1983, que van tornar a sortir al carrer l’any 1984. Un any després, l’Alfred Fort, que era el tècnic de cultura que hi havia a l’ajuntament en aquell moment, em va proposar incorporar-me a l’equip i aquell any, va ser el de la meva primera Santa Tecla en temes de producció tècnica per, a través de la recuperació dels elements de cultura popular, donar eines a l’Ajuntament perquè es pogués incorporar més gent a la festa”.

La feina de Jordi Bertran és, sobretot, d’investigació, en el sentit més folklòric del terme. “La meva feina permet que s’encarrilin idees que després cada entitat ha de portar a terme. En els darrers deu anys s’han recuperat a Tarragona tres balls diferents: la Moixiganga, el Ball de Cossis i els Set Pecats Capitals. En el cas d’aquests balls en concret, faltava força documentació però en vaig poder trobar alguna. Ara bé, després cal elaborar la informació que permet partir des de zero, actualitzar i articular-la amb un discurs del segle XXI perquè hi ha molts elements que intervenen, com el vestuari, la música, la coreografia i s’ha d’aconseguir quadrar tot això. No crec que ningú pugui dir la recuperació d’un ball o d’un element és l’obra d’una persona concreta, sinó que és un procés col·lectiu i ningú el firma. No crec que la cultura popular tingui autor”.

Investigació i recerca

L’objectiu últim de la recerca folklòrica és la recuperació d’elements que es puguin incorporar al Seguici Popular però la seva finalitat principal és incorporar i convidar a participar activament de la festa a tanta gent com sigui possible. Tanmateix, aquests dos objectius no sempre són fàcils de complir i en el cas de la investigació, la qüestió es complica quan no hi ha documentació prèvia. “De vegades el repte és difícil perquè si bé hi ha elements que estan molt documentats, d’altres se’n tens poques notícies. Si l’element és compartit amb altres poblacions, aquest fet també pot donar pistes. Per exemple, hi ha elements que a Tarragona no existien però sí que ho feien en altres poblacions en un radi d’uns 70 quilòmetres. De fet, a la zona geogràfica del Camp de Tarragona, el Penedès i el sud del massís del Garraf, molts elements s’han pogut mantenir, si no amb un gran número, sí amb qualitat i això és important i ajuda”.

Hi ha elements que tenen molta documentació històrica. “Sí”, afirma Jordi Bertran, “Els Gegants, per exemple, existeixen i estan documentats des del 1425. Això no vol dir que sempre hagin estat iguals, sense canvis, perquè les figures van canviant i els gegants vells són del 1825. Un altre cas seria el Ball de Diables, que existeix com a tal des del 1426 i la darrera vegada que va sortir a Tarragona va ser després de la guerra. A Tarragona havien vingut diables convidats d’altres poblacions, per exemple del Vendrell. L’Ajuntament els llogava perquè els Diables del Vendrell no s’havien perdut. De fet, els primers ajuntaments franquistes, van potenciar el folklore com un signe de normalitat després de la guerra, tot i que li van donar un tractament regionalista molt allunyat del tractament que té ara. Altres exemples els podríem trobar al Ball de Dames i Vells, que estan documentats el 1514 i arriben fins després de la Guerra Civil, moment en el qual són prohibits perquè els versots no agradaven a l’autoritat del moment”.

Aquests són els tres elements del seguici amb més trajectòria. Tot i que segurament en podríem trobar algun més, aquests són prou significatius. “Efectivament”, respon Jordi Bertran. “Tenen els seus orígens a l‘Edat Mitjana i arriben fins avui. Aquests balls, amb tants anys de pervivència, són més fàcils de documentar”. I segueix explicant Jordi Bertran: “A la meitat del segle XV hi va haver a Catalunya una gran crisi econòmica i arran d’això hi ha un grup d’elements que desapareixen a Tarragona, just a la fi del segle XV. Són bona part del bestiari, exceptuant l’Àliga, que l’assumeix el Gremi de Ferrers i la fan perviure fins al segle XIX, i la Mulassa. Però les altres bèsties desapareixen molt aviat i per tant, hi ha poca documentació. Per contra, les bèsties són les millor documentades perquè han quedat consignades en altres poblacions. A l’hora de recuperar-les cal tenir en compte que a Tarragona, les peces les feien artistes i per tant, les peces noves també s’encarreguen a artistes que ajuden a que pervisquin fins a dia d’avui. De tota manera, les peces que coneixem avui, no són fotocòpies de les peces originals, perquè han anat evolucionant, com tot. Al segle XV, la pirotècnia era diferent de l’actual. A Tarragona hi havia tallers de pirotècnia al segle XIV però les carretilles, sense anar més lluny, no tenien els mateixos colors i ni la força dels d’ara”.

L’imaginari popular

D’alguns balls populars n’han quedat dibuixos, alguns gràfics i fins i tot algunes fotografies, producte de la labor de folkloristes que s’han dedicat a la recerca intensiva, com Joan Amades, per exemple. “Hi ha alguns elements que estan millor documentats que altres. Per exemple, quan es va plantejar recuperar el Ball de Pastorets, vam aconseguir trobar una foto de les primeres vegades que va sortir i del Ball de Dames i Vells també en vam trobar alguna. En el cas del bestiari no hi ha fotografies, però sí que podríem considerar les representacions dels capitells, de les gàrgoles i dels retaules, com les fotografies de l’època”.

I apunta Jordi Bertran: “Aquests elements s’encarregaven a artistes locals que, sovint, eren els mateixos que abans havien fet els capitells. En un dels capitells de la catedral de Tarragona hi ha una escena en la que es veuen uns armats vigilant el sepulcre de Jesús. Bé, resulta que la catedral tenia una representació teatral pròpia, que es deia “La Visita al Sepulcre” en la que es representava la resurrecció de Jesús i hi ha dues figures d’armats, com els coneixem ara. És com una mena de foto de com era aquell drama medieval. Doncs així mateix es pot anar traduint en totes les figures del bestiari”.

Està clar que aquesta és una bona pista a seguir en el procés d’investigació folklòrica. “Sí, però en origen no es va utilitzar al 100%. Hi ha estudis europeus sobre la correlació entre la figura del carrer i una gàrgola o un capitell. Nosaltres aquí ho hem anat incorporant progressivament. La imatge de Sant Miquel que surt el dia 23 de setembre amb el Ball de Diables és una còpia del Sant Miquel que hi ha al retaule de la catedral. Les màscares dels Set Pecats Capitals, són tretes de màscares que existeixen a la catedral. Els Gegants Moros avui coneixem, obra de l’escultor Verderol, presenten una curiosa coincidència amb la imatge d’uns tapissos d’orient del segle XIX. No vol dir que siguin còpies però hi ha una inspiració en aquests tapissos. La Negrita de Tarragona va sortir l’any 1859, dos anys després de la fundació, tant del Ron Negrita com de la imatge que dóna nom al rom, que és ben bé com la Negrita de Tarragona i fins i tot en el procés de restauració es va veure que la roba que portava la Negrita original era de ratlles blanques i blaves, com les del rom. Aquest procés d’inspiració sabem que arriba fins al segle XIX. Els artistes trobaven la seva font d’inspiració primer en les catedrals i després en les arts gràfiques, per fer els elements festius. Mai són còpies exactes, però sí que són clares inspiracions”.

La Comissió Assessora del Seguici

“A Tarragona la recuperació s’ha fet amb molts anys”, explica Jordi Bertran. “Hi ha un procés que comença a l’any 1979 i que encara continua, perquè la festa segueix generant nous elements. Penso que aquest és un moment dolç per la seguici de Tarragona perquè mai com ara havien sortit tants elements. La feina de recuperació i d’investigació és molt artesana i és un procés molt curós en el que tothom hi té un paper. A Tarragona els elements que s’han recuperat han comptat amb l’aprovació d’un òrgan molt important que és la Comissió Assessora del Seguici, la feina de la qual és assessorar i vetllar per aquesta cura en tots els elements del seguici i aglutina la part institucional que representa l’Ajuntament, la part tècnica i professional i les entitats que són, al capdavall, les que donen vida al seguici. Aquesta comissió està formada per persones que aporten els seus coneixements des del punt de vista de la història , l’antropologia, etc”.

El cas de la Víbria és força significatiu. “La Víbria no té documentació a Tarragona, però ens va semblar oportú recrear-la, perquè el rei Jaume I la porta al seu casc. Aquí hi va intervenir el Dídac Bertran, que fa fer un detallat estudi heràldic per poder recuperar-la. Hi havia una gran indefinició sobre com eren les víbries perquè les que s’havien fet eren molt rudimentàries, així que vam voler fer un treball d’heràldica perquè l’heràldica ha mantingut una imatge que la tradició popular no havia conservat. Vull dir amb això que en la tasca de recuperació es suma el treball de moltes persones que hi contribueixen, cadascú en la seva faceta i àmbit professional”.

Un altre exemple a tenir en compte en aquest sentit, és el Ball de la Moixiganga. Així ho comenta Jordi Bertran: “La Moixiganga té un vestuari excepcionalment cuidat, amb les mitgetes calades, els barrets amb les flors. Aquests barrets es van voler fer així perquè a totes les moixigangues de Catalunya apareixien flors. De fet, les representacions de danses religioses acostumen a anar lligades a les flors i aquí a Tarragona es va fer tot el barret sencer de flors, treballant-los amb molta cura. Les atxes porten l’escut de la ciutat. De fet, tots els elements tenen detalls de la ciutat. Al Ball de Diables, la Diablessa té una estructura al seu vestuari que és completament històric. Porta la faldilla acampanada subjecta per enaigües i per una sèrie de cercles que l’abomben. Alguns balls l’havien mantingut i altres l’havien perdut i aquí a Tarragona es va decidir que estava bé donar-li a la diablessa aquesta indumentària històrica. Un altre exemple és la Mulassa. Quan la vam recuperar es va fer un estudi en el qual es va comprovar que la Mulassa porta campanetes i no pas picarols. Per tant, vam buscar una persona experta en guarniments d’equins, qui va confirmar que les mules porten campanes i els cavalls porten picarols. Encara que aparentment això no sigui noticiable ni sembli important, jo crec que és un gest molt important, que porta al resultat final”.

El retaule de Santa Tecla

Al llarg de la celebració de la festa major, hi ha una altra representació que sobresurt per ser molt significativa: el retaule de Santa Tecla. Jordi Bertran explica: “El retaule no és una recuperació sinó que és una creació nova basada en la gestualitat i en moviments coreogràfics antics. Enguany fa vint anys que l’Esbart Santa Tecla va iniciar aquest procés i és una peça modèlica creada a partir d’uns moviments coreogràfics patrimonials de Catalunya. L’Esbart Santa Tecla i el seu director, Jaume Guasch, van crear una representació de la vida de la santa. De vides de Santa Tecla en tenim dues de documentades: una és medieval i l’altra es correspon al ball parlat de Santa Tecla, basat en un text antic i per tant, el retaule va buscar un marc litúrgic a la catedral per poder-lo representar. Penso que també és important aclarir que Santa Tecla va ser un personatge històric i és a partir de la vida i la mort d’aquesta persona, que neix la festa”.

La casa de la festa i la Santa Tecla dels nens

La Festa Major és per a tothom, grans i petits i els petits també hi participen activament contribuint a engrandir-la mentre la gaudeixen. En aquest sentit, Tarragona compta amb un equipament que facilita aquesta tasca, no només els dies que toca, sinó durant tot l’any, que és la Casa de la Festa. “La Casa de la Festa és un equipament històric. A Tarragona, a l’edat mitjana conservaven els seus elements en un lloc que en deien la Casa dels Entremesos, perquè ja tenien la idea que els elements festius eren un bé comú que calia conservar. A València la Casa de les Roques o dels Castells arrenca al segle XV. Les roques són com una mena d’escenaris mòbils que anaven muntats sobre carros estirats per cavalls. A Tarragona també estan documentats. La Casa de la Festa és un equipament que fa la funció de conservació, perquè abans els elements es guardaven en 17 locals diferents, i també fa feina de divulgació d’explicació de la Festa, articulant el que s’hi diu. Ara s’està en procés de completar la dinàmica audiovisual de la Casa”.

Tanmateix, per a Jordi Bertran, hi ha un aspecte de la Casa de la Festa que no s’ha tingut en compte i que li resulta preocupant: “No s’ha fet un pla de dinamització de la Casa i tot i que és un equipament viu, necessita dinamització i elements de suport al que s’hi explica, com per exemple so. No s’entén la festa sense música, so, soroll fins i tot. La festa mai és silenci, excepte en moments molt concrets, quan impera la dimensió religiosa i per tant, a la Casa de la Festa li resulta imprescindible una banda sonora permanent, que ara no té, que acosti la festa als visitants i ajudi a entendre-la”.

Pel que fa a la Santa Tecla Petita, Jordi Bertran opina i adverteix: “A mi em sembla molt bé que els nens tinguin Santa Tecla a les escoles, accés i coneixement de les peces, que hi hagi activitats didàctiques, però hi ha un aspecte amb el que cal anar molt en compte (i això no ho dic jo sinó que ho diu un premi de Cultura Popular que és el Bienve Moya de Vilanova i la Geltrú, la primera persona que valora aquest model festiu i que té una òptica moderna del segle XX) i és el perill que suposa la infantilització de la festa. Tinc la percepció que alguns actes que es deriven de la Santa Tecla Petita es fan més per cobrir la necessitat il·lusòria i inexistent de sumar activitats noves, que per una necessitat real. Cal ser molt prudent. Està documentat que una festa, just abans de començar la seva decadència, s’infantilitza. S’ha d’anar molt en compte que tota aquesta feina que es fa molt bé, no sigui excloent de la cura pels elements grans. No pot ser que en ocasions, els elements petits supleixin els grans. En altres festes del mateix caràcter, com la Patum petita o el Sant Fèlix petit, està molt acotada la participació dels infants a la festa i el que és positiu d’això no s’ha de convertir en una qüestió de suplència de res. De vegades a les escoles hi van els elements petits i jo no sé si és el més adequat, perquè els elements són els grans, no pas els petits. El que passa és que és molt més fàcil i econòmic moure un element petit que un de gran”.

I segueix explicant Jordi Bertran: “Tanmateix, em consta que la Comissió del Seguici ja està pendent d’aquesta qüestió i n’estan parlant. La Santa Tecla Petita ha de ser una còpia del seguici gran i hi ha coses que no s’estan copiant exactament. Els elements de la festa són per la festa i no poden sortir en inauguracions o actes protocol·laris. Està molt estudiat que les festes rituals es caracteritzen perquè només passen el dia que toca i els petits, com que han d’aprendre dels grans, han de fer el mateix que els grans, i això vol dir que com els grans, només han de sortir el dia que toca. Que surtin els nens ho trobo més que positiu però aquest fet no pot ser suplent de res i per mi hi ha símptomes que la Tecla Petita supleix moments de la Santa Tecla gran i per aquí podem tenir una fuga de no cura de la festa, quan el que estem buscant és tot el contrari i que els nens entenguin que repeteixen uns moviments, que tenen un significat i això se’ls ha d’explicar i se’ls hi ha de fer entendre”.

Santa Tecla Gloriosa,
Mare dels Tarragonins,
Què tenim per dinar?
Espineta amb cargolins.

Toca Peron! I Bona festa major per tothom.

Entrevista a Roser Capdevila: "És molt important donar als nens un entreteniment sà"

La casa de la il·lustradora Roser Capdevila (Barcelona, 1939) és la casa de les tres bessones i això es pot afirmar en sentit literal perquè la Roser Capdevila és la mare de les tres bessones, tant de les autèntiques l’Helena, l’Anna i la Teresa, que ara ja tenen 40 anys cadascuna, com de les petites bessonetes de dibuixos animats (1, 2, 3, són tres bessones, us durem sols una estona, viatjant al cor dels contes…) que podem veure pel Canal 33, entre altres.

L’atzar i la naturalesa van voler que la Roser Capdevila donés a llum a tres filles bessones que han estat la seva inspiració per tota aquesta sèrie de dibuixos animats i per altres produccions tant o més importants, que es poden veure en distintes cadenes de tot el món. Potser aquesta sigui la faceta més coneguda i popular de la il·lustradora, però la Roser Capdevila, a més, també pot comptar dins la seva extensa producció, amb el goig de ser la dibuixant que va il·luminar els primers llibres de català i en català, amb els quals va estudiar tota una primera generació de nens i nenes que estaven creixent i aprenent en democràcia.

“Quan jo vaig començar a il·lustrar llibres tenia 40 anys”, explica la Roser Capdevila amb un gest de gran tranquil·litat. “Abans havia fet estampats i algunes altres coses i un bon dia em van trucar de l’Editorial Teide dient-me que havien vist uns dibuixos meus i proposant-me que els dibuixés un llibre de text, en un moment en el qual, tot just començaven a fer llibres en català per les primeres classes de català. Bé, els vaig fer la prova, els va agradar i des d’aquell dia ja no vaig parar”.

Somriu i enfila una anècdota que li fa gràcia comentar: “El dia que vaig anar a l’editorial a lliurar aquell primer llibre de text, molt contenta i il·lusionada perquè era el primer llibre de text de la meva vida, vaig sortir de casa amb la intenció de fer diverses coses. Primer vaig anar a l’Editorial Teide i un cop lliurada la feina, me’n vaig anar als jutjats a canviar-me el nom, perquè fins llavors al carnet m’hi constava Rosario però jo em dic Roser. Van fer el canvi de nom sense cap problema i quan arribo a casa, trobo que per la televisió estaven dient que hi havia hagut un cop d’estat. Era el 23-F. Aleshores vaig dir: ai que em tornaran a canviar el nom i em tornaré a dir Rosario!, ai que no faré més llibres en català!…, però per sort no va passar res. Va ser un dia curiós i l’he recordat tota la meva vida. De llibres després, no vaig parar de fer-ne”.

Donació a la Biblioteca de Catalunya

A primers d’aquest any 2011 la Roser Capdevila va fer un pas endavant prenent una decisió important per a ella i també per a la cultura del país: donar tot el seu material original a la Biblioteca Nacional de Catalunya, amb la finalitat que es guardi, es conservi i estigui a l’abast de tothom.

Preguntada per aquest tema, la Roser Capdevila explica: “Ja feia temps que pensava fer alguna cosa amb el meu material, donar-ho tot a algun lloc. D’originals mai n’he venut cap perquè jo trobo que els dibuixos, les il·lustracions, no han d’anar amb un marc i penjats a la paret sinó que el marc de les il·lustracions són els llibres, ja que les il·lustracions tenen una continuïtat perquè expliquen, visualment, una història als nens. Jo tenia tots els dibuixos a casa, empaquetats als altells, armaris i calaixos… Els he anat buscant i recopilant i ara de moment ja tinc gairebé 3000 dibuixos, més tot el material en suport digital”.

Quan pensa en aquests dibuixos creats amb l’ordinador, la Roser Capdevila s’entristeix una mica i comenta: “Penso que és una llàstima que hagués fet aquests dibuixos amb ordinador perquè m’agrada molt més el paper. En tinc moltíssims fets amb ordinador els darrers anys que he treballat”. I segueix reflexionant: “L’ordinador té avantatges però també té la fredor de la màquina. Sobre paper els dibuixos es poden tocar, s’hi veu el traç de la pinzellada, l’aquarel·la, és molt més càlid”.

Sobre el procés que l’ha portat a cedir tot el seu material a la Biblioteca Nacional de Catalunya, la Roser Capdevila explica: “Vaig parlar-ne amb l’aleshores conseller Tresserras, per veure què podia fer amb els meus originals i va ser ell qui em va parlar de la Biblioteca de Catalunya. Allí vaig conèixer a la seva directora, la Dolors Lamarca, qui es va mostrar entusiasmada i em va donar molts ànims perquè donés el pas. Em va ensenyar on ho guardarien tot, en un lloc protegidíssim de la claror perquè els dibuixos es descoloreixen molt fàcilment. Ara ja ho estan arxivant tot i n’estic molt contenta”. Ho diu amb una expressió d’evident satisfacció.

Els contes de Les Tres Bessones

De tota la producció de la Roser Capdevila, els llibres de Les Tres Bessones són els més famosos i en aquest moment, hi ha al mercat una munió de productes que porten com a imatge aquestes tres nenetes: samarretes, gorres, material escolar de tota mena com ara quaderns i porta llapis, per exemple, i un etcètera llarguíssim. “Els llibres de les tres bessones són els més famosos perquè s’han publicat en 35 llengües i a hores d’ara es poden trobar a pràcticament tot el món ”, comenta la Roser Capdevila. “En un primer moment, l’Editorial Planeta va editar les històries en alemany, anglès, francès, italià, castellà, islandès… i la veritat és que van tenir molt d’èxit. Tant és així que un dia, els directius de la productora de televisió Cromosoma, em van venir a veure per dir-me que volien fer dibuixos animats amb les històries de les tres bessones. Semblaven molt convençuts. D’entrada jo els vaig dir que no, perquè calia fer molts dibuixos, però ells em van dir que estigués tranquil·la, que jo només havia de crear els personatges i que la resta de feina era cosa dels guionistes i els animadors. El primer dia que vaig entrar a Cromosoma érem 5 persones i vàrem arribar a ser-ne 200”. L’aposta de Cromosoma va valdre la pena i la sèrie de televisió s’ha emès fins al moment, a 158 països. Ara Cromosoma vol fer una pel·lícula de Les Tres bessones.

Algunes primícies del llargmetratge de Les Tres Bessones

Des de fa uns quants mesos, una sèrie de professionals de la productora Cromosoma estan treballant en la primera pel·lícula de Les Tres Bessones que portarà per nom “La màquina del món”.

“El llargmetratge s’està fent amb dibuixos animats perquè jo no vull 3D. És la tendència actual, però no”, argumenta la Roser Capdevila. “El que m’agrada més del dibuix animat és, precisament, que es veu que és un dibuix. Ho trobo preciós: un dibuix que es mou, molt més que aquesta aproximació a la realitat tan forçada. A mi m’agrada que els personatges es vegin dibuixos i que els fons, es vegi que són dibuixos i això és el que vull per a la pel·lícula”.

La sèrie per a la televisió estava formada per 12 dibuixos per segon però en un llargmetratge caldran 16 dibuixos per segon. “Representa dos anys i mig de feina i tot just estem començant”. Es nota, però, per una lluentor especial en els ulls de la Roser Capdevila quan parla d’aquest projecte, que la idea l’entusiasma i la il·lusiona moltíssim. “L’argument de la pel·lícula gira al voltant d’una màquina que ens hem inventat que hi ha al centre de la Terra. En aquest centre hi viu una família que es diuen Palanca i que tenen un fill. Doncs bé, el fill dels Palanca surt a l’exterior perquè cada dia va a l’escola, la mateixa escola a la que van les bessones. Un dia les bessones li demanen on viu i ell respon que al centre de la terra. De moment les nenes no se’l creuen però un dia el segueixen i veuen que al monument de la plaça hi ha una porteta a través de la qual, el nen Palanca entra i va baixant fins al centre de la terra. Les bessones el segueixen i descobreixen tot de coses, per exemple, que hi ha una caldera que fa els volcans, uns ventiladors que fan els vents… Comencen a tocar màquines i ho “destoruten” tot, fins al punt que a Groenlàndia comença a fer una calor espantosa, que al desert hi fa un fred que pela. En definitiva, que posen el món de panxa enlaire i de tot plegat en surt una gran aventura”.

Un compromís amb tota una generació

La sèrie de Les Tres Bessones va néixer l’any 1994 i per tant, fa 26 anys que roda pel món, alimentant la imaginació i divertint, als membres de tota una generació. “Quin compromís!”, exclama la Roser Capdevila, conscient del repte i de la responsabilitat. “A la productora Cromosoma s’ha lluitat per fer un producte digne i cuidat, sobretot pel que fa als continguts. Jo sempre he anat repetint que a més d’educatiu i d’instructiu, ha de ser divertit, ha de contenir una diversió sana i no es pot fer qualsevol cosa. No és cert que per als nens valgui qualsevol cosa”. Ara es posa seriosa i reflexionant, comenta: “Les televisions compren a les productores qualsevol cosa que els ompli espais pels nens i jo això ho trobo gravíssim perquè és precisament aquí, on els nens comencen a ser els homes del futur i és molt important donar-els-hi un entreteniment sa. Els nens són esponges i ho enganxen tot. Es posen davant el televisor més del que s’hi haurien de posar perquè massa sovint, les famílies tampoc no tenen un control. Jo sempre dic que cal ensenyar als nens a apagar el televisor, però és que els pares sovint tampoc en saben. Hi ha cases que al matí, quan s’aixequen, ja l’engeguen i el televisor està engegat fins que se’n van a dormir. El nen es queda davant la pantalla veient de tot. Veu les notícies amb morts, guerres, atemptats. Jo penso que cal protegir al nen de la morralla que de vegades se’ls dona”.

Programes infantils educatius i divertits

L’acceptació per part del públic, gran i petit, de Les Tres Bessones és evident i per això, han aconseguit un gran èxit. “No crec que hi hagi cap secret”, comenta la Roser Capdevila. “Vàrem aparèixer al mercat de la televisió en un moment en el qual, hi havia una manca de nenes heroïnes. Jo he d’agrair a Cromosoma el fet que apostessin per mi, perquè jo no volia. Hi van insistir molt fins que vaig dir que sí i he estat 10 anys treballant a Cromosoma a jornada completa. La primera sorpresa sóc jo”.

Una de les gràcies de Les Tres Bessones, a banda de les nenes en sí i dels altres personatges que les acompanyen, com la imperdible Bruixa Avorrida amb el seu mussol, és que les aventures que van vivint, passen en una ubicació molt familiar. “És cert”, afirma la Roser Capdevila. “Als meus dibuixos s’hi pot veure el paisatge quotidià i conegut, perquè les històries passen aquí. Fins i tot la Ventafocs, que va s’escapa amb moto, té de fons les muntanyes de Montserrat. També hem fet el Timbaler del Bruc, Sant Jordi, Gaudí, històries d’aquí i per tant, es veu Barcelona i Catalunya, la nostra ciutat i el nostre país. Això ha arribat arreu i ho han entès els nens de la Xina, del Canadà, de Bolívia, de l’Àfrica, dels països àrabs, de tot el món. Llavors penses, com és això? Doncs perquè els nens són nens a tot arreu. Reconec que no he hagut de fer massa esforç per transmetre l’ambient en el que jo visc”. Les Tres Bessones també tenen la seva pàgina web: http://www.lestresbessones.com.

Les històries de Les Tres Bessones: un treball d’equip

En el procés creatiu dels 104 capítols dels quals es composa la sèrie de Les Tres Bessones hi intervé molta gent “gairebé un exèrcit”, rebla la Roser Capdevila. “Els guionistes estableixen la història, el director d’animació, els animadors, els que fan el muntatge… Cal tenir present que un cop estan fets els dibuixos a llapis, els dotze dibuixos per segon, s’escanegen dibuix per dibuix i llavors cal pintar-los amb l’ordinador. Un cop fet tot això hi intervenen els muntadors, els encarregats dels efectes especials i després, la música i les veus són el 50% de l’èxit o del fracàs de tot aquest treball d’equip”.

Tot i que la Roser Capdevila reconeix i admira totes i cadascuna de les feines dels professionals que intervenen en els capítols de Les Tres Bessones, destaca la feina de guionatge del Francesc Orteu, l’Albert Vinyoli i el Joan Sol. Els guionistes del llargmetratge són el Cesc Gay, el Francesc Orteu i l’Anna Manso.

La Roser Capdevila pren el guió de la pel·lícula entre les seves mans. Al llarg d’un nombre considerable de pàgines, probablement més de dues-centes vist així a cop d’ull, la Roser hi va fent dibuixos d’acord amb el text que hi han imprès els guionistes. De moment són només esborranys, idees, imatges que li suggereix el que llegeix, que s’acompanyen d’algunes anotacions: botiga de paraigües, llit de molles, cadira “cutre” per a l’avi Palanca, monument a la plaça, el gosset Eines. Caldrà esperar aquests dos anys i mig de feina que espera a l’equip de Cromosoma, per veure aquesta aventura de Les Tres Bessones a la pantalla gran.

“Si no hagués tingut tres nenes, probablement no se m’hauria acudit la idea de fer dibuixos amb Les Tres Bessones i hauria fet altres coses”, reflexiona la Roser Capdevila. Tanmateix, la seva feina ha anat més enllà de les aventures de les tres nenes, tal i com ella mateixa explica: “He fet altres col·leccions: al Japó he dibuixat les històries d’una girafa del zoo de Barcelona que es diu Palmira; a França he fet tota una sèrie, de la que també s’han fet dibuixos animats, de Sambarbe le Pirate, del qual hi ha una cinquantena llarga de capítols. De Les Tres Bessones se n’han fet 104 capítols i és una de les sèries més llargues d’Europa de mitja hora per capítol”.

El món de la Roser Capdevila

Hi ha una faceta artística de la Roser Capdevila que no és gens coneguda pel públic en general: la seva passió pels cartrons i afirma que el seu món és de cartró. “El meu món és feliç, molt feliç, ple de color groc, que per a mi és el color que dóna més llum. Té tots els colors, però el groc sobresurt, és un món de rialles i de felicitat. Jo em diverteixo molt, sobretot fent coses que no es veuen, com per exemple, m’encanta reciclar cartrons. Amb ells faig tota una sèrie de teatrins amb capses de sabates. Tinc una orquestra de cartró de mida natural. Vaig començar amb un conjunt de cambra però he anat ampliant i ara ja té tres violins, un violoncel, clarinets, flauta, un clavicèmbal i un piano vertical, tot fet amb caixes de cartró. Fa tres anys vaig fer una exposició dels meus cartrons al Raval i per a mi, ha estat la millor. La vaig fer en una sala que es diu Pa’tothom, que era un forn de pa i ara és una sala d’exposicions. Al darrera hi ha una escola de teatre on assisteixen alumnes de totes les races, una gent molt maca. Allí vaig fer una exposició dels meus cartrons, perquè he fet cuinetes, estacions de tren, vestits de bisbe, maletes, tota una munió de coses curioses. Ho he fet sobretot, per divertir-me, però també per divertir els altres”.

Així és. La Roser Capdevila és una dona entranyable, mereixedora de la quantitat de premis i reconeixements que li han estat atorgats al llarg de la seva carrera, com el Premi Nacional de l’audiovisual del Departament de Cultura de la Generalitat el 1999, la Medalla Francesc Macià del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya el 2002, la Creu de Sant Jordi el 2004, la Medalla d’Or de la Ciutat al mèrit artístic el 2006 i encara d’altres, que té penjats d’un medaller que ella mateixa es va fer i que demostra el seu increïble sentit de l’humor. Que sigui per molts anys i amb molts futurs èxits.