Entrevista a Jordi Llompart: "En el cinema 3D encara hi ha un llarg camí per recórrer i oportunitats per anar innovant"

El mes de maig de l’any passat, les cartelleres de cinema es van veure sorpreses per l’estrena d’una pel·lícula, diferent de les altres que s’estrenaven al mateix temps, pel que fa referència a la seva procedència: era una pel·lícula de producció catalana i més encara que això, era una pel·lícula catalana enregistrada en 3D. De fet, la primera creada íntegrament en 3D per part d’una productora de casa nostra. Amb el títol “Viatge màgic a Àfrica”, aquesta pel·lícula explica una història sorprenent i molt emotiva, dirigida al públic en general i especialment al familiar i infantil.

L’argument d’aquesta pel·lícula està basat en el conte “El cor sobre la sorra”, el llibre que el propi director de la pel·lícula, Jordi Llompart (Barcelona, 1962) va escriure per a la seva filla Jana, quan la nena va morir en un accident al Sàhara en el transcurs d’un viatge en el que acompanyava al seu pare. Com a homenatge i perpetu recordatori de la petita, que tenia només set anys, el seu pare li va dedicar aquest conte, del qual va néixer la pel·lícula.

A la cinta, la Jana és una nena de deu anys, que enllaça amistat amb un nen bosquimà que està hospitalitzat. Aleshores decideix iniciar un viatge màgic amb el seu cavall alat, buscant al nen per Àfrica. En el transcurs del viatge coneixerà a Mel, el seu nou i millor amic, que viatjarà amb ella molt sovint. També coincideix amb altres nens africans, animals i plantes, que li mostraran el camí a la imaginació i el sentit de la vida. El viatge màgic, doncs, conté un missatge profund sobre l’amistat, l’amor, la passió, la naturalesa, que fan volar la imaginació dels més petits i recorda als adults, l’existència d’aquests valors.

“L’origen de la història és “El cor sobre la sorra”, dedicat al record de la meva filla Jana”, comenta en Jordi Llompart. “Primer va ser el conte però molt aviat me’n vaig adonar que el conte podia convertir-se en una història més llarga, més sòlida, apropiada per ser portada a la pantalla, pensant sobretot en un públic familiar. Vaig pensar que podia ser un bon projecte i a més, vaig tenir clar que podia ser en 3D. De fet, aquest és un producte innovador a casa nostra. El públic a hores d’ara, ja ha vist altres pel·lícules en 3D, començant per Avatar, que va tenir un èxit de taquilla impressionant, i d’altres, però aquí encara no s’havia rodat ni estrenat res, així que ens hi vam engrescar molt, al mateix temps que vam procurar innovar en aquest camp”.

Algunes nocions de tridimensionalitat

Amb una gran capacitat didàctica, en Jordi Llompart explica en què consisteix la tridimensionalitat portada al cinema: ““El fet que Viatge màgic a Àfrica és una pel·lícula rodada en 3D, significa que les imatges no es projecten planes, sinó que a banda de llargada i amplada, també tenen profunditat i això les fa molt vívides, com si sortissin de la pantalla i es poguessin tocar”. I segueix: “Els humans tenim una visió estereoscòpica gràcies al fet que tenim els ulls, situats un a la dreta de la cara i l’altra a l’esquerra, separats ambdós per uns pocs centímetres que es corresponen a l’entrecella i al naixement del nas. Aquesta separació obliga a veure un mateix objecte des de dos angles lleugerament distints en 2D, però quan el cervell processa aquestes dues imatges, produeix la sensació de tridimensionalitat, afegint el volum que falta a la percepció: alt, ample i profund. Las imatges cinematogràfiques en 3D intenten reproduir la manera com els nostres ulls registren les imatges del món real”.

Ara bé, aplicant aquesta teoria al cinema, en Jordi Llompart respon: “La sensació de tridimensionalitat en una pel·lícula s’obté mostrant una imatge lleugerament diferent per cadascun dels ulls de l’espectador i després, el cervell s’encarregarà de recomposar la imatge 3D, aportant-li la profunditat que li falta a l’hora de projectar-se contra la pantalla. L’efecte és que l’espectador rep les imatges de la mateixa forma com entén el seu entorn i per aconseguir això, cal portar les ulleres que es lliuren a l’entrada del cinema”.

Les primeres ulleres que facilitaven l’efecte 3D tenien cel·lofana transparent de color blau en un ull i de color vermell en l’altra. Era una gran curiositat però en el fons, aquest giny permetia unir en un solo perfil les dues imatges de les que consta la pel·lícula 3D. “Sí”, comenta en Jordi Llompart, “però avui les ulleres de dos colors s’han substituït per unes altres que tenen un filtre LCD, que es sincronitza amb el sistema de projecció i que emet una pel·lícula per cada ull, amb frames intercalats que enfosqueixen el vidre de l’ull esquerra o del dret, segons la ocasió. Així, el cervell dels espectadors rep seccions espacials que es tradueixen en proximitat amb el que passa a la pantalla pel que fa a volum, conferint-li realitat”.

L’antecedent: “El misteri del Nil”

Tot i que aquest viatge màgic a l’Àfrica és una pel·lícula de llarga durada, el cert és que en Jordi Llompart i la seva productora, Orbita Max, ja tenien una certa experiència en aquest tipus de treball per al cinema IMAX. “Sí, “El misteri del Nil” va tenir un gran èxit, més del que en un principi ens esperàvem i per això ens vam engrescar en el projecte de la pel·lícula”, comenta en Jordi Llompart. “El misteri del Nil” té un component d’aventura perquè tracta d’una expedició de científics i no científics que baixen per primera vegada pel Nil Blau. Es complementa amb reflexions i informacions sobre els pobles, les cultures, les religions que anàvem trobant en el trajecte. Aquesta va ser la primera producció espanyola per a cinemes IMAX en forma de reportatge i ens va fer adonar d’un aspecte que ja intuíem: que a la gent li agradava la novetat que suposa el 3D, sobretot a la gent més jove, que sempre està més predisposada als canvis tecnològic i les innovacions en tots els camps, però especialment en el de l’audiovisual. Jo ho vaig tenir claríssim des del primer moment, malgrat que poca gent ho compartia amb mi. Ho vaig veure com un nou enfocament per a la productora, una forma creativa i innovadora d’avançar. Va ser l’any 2006 quan vam començar a parlar del projecte i sobretot, a buscar la forma de finançar-lo”.

Aquest finançament ha estat totalment privat. “Sí, els deu milions de pressupost han sortit de fons privats, amb la participació d’una caixa d’estalvis, una televisió i de l’empresa de postproducció Apuntolapospo de Barcelona”.

Potser aquesta va ser una de les parts més complicades, la del finançament? “Sí que va ser complicat”, respon en Jordi Llompart, “però no va ser la única qüestió complicada de la producció de la pel·lícula. Pensa que tots els animals que hi apareixen són autèntics, començant per l’elefant i acabant pel lleó. A banda, també hem treballat amb nens, amb tot el que això vol dir, perquè costa molt que es mantinguin concentrats en el rodatge durant totes les preses i totes les hores que ens hi vam dedicar. Pel que fa als animals, per molt ben ensinistrats que estiguin, sovint fan coses espontànies i tenen reaccions imprevisibles que no es poden controlar prèviament. De vegades això va bé per la pel·lícula i de vegades no i cal tornar-hi un cop i un altre”. I reflexionant afegeix amb un mig somriure: “Realment, no hem fet gens de cas a Alfred Hitchcock quan feia allò de “No treballis mai amb nens, amb animals o amb Charles Laughton”.

Rodar amb nens i amb animals

Bé, amb en Charles Laughton no, però en Jordi Llompart ha pogut comptar amb un elenc força interessant d'actors i actrius “Entre els actors i actrius adults vam poder comptar amb la Verónica Blume, que debuta en el món del cinema; juntament amb l’Adrià Collado són els pares de la nena protagonista. La Leonor Watling va posar-se a la pell d’una petita fada. A banda, els nens protagonistes van ser l’Eva Gerretsen en el paper de la Jana, el Raymond Nuvla va ser en Mel i el Michael Van Wyk va ser en Kabbo. Va ser una enorme sort poder comptar amb tots ells”.

Com és rodar amb nens i amb animals? “Havíem de fer molts assaigs, moltes repeticions abans d’engegar les càmeres. De fet, vam ser nosaltres qui els vam seguir a ells i no pas al contrari. Podríem dir que va ser més aviat un treball d’adaptació mútua. Tècnicament és més complicat perquè no es poden repetir les preses que no han sortit prou bé. Cal tenir en compte que rodar en 3D és més complicat que fer-ho de la forma convencional i cal que tot l’equip, actors i tècnics, estiguin molt i molt concentrats en el que estan fent, amb poc marge d’error a causa de possibles distraccions. A banda, les condicions climàtiques tampoc ens van ajudar en ocasions, perquè en ple desert de Namíbia, a 45 graus de temperatura… ja pots imaginar-te…”

I continua: “Amb el tema dels animals no hi valen distraccions, especialment quan són animals que pesen tones, com l’elefant, o que tenen molta gana, com els lleons”.

Alguna anècdota destacable? “Una no, moltes, però te n’explicaré una de molt significativa. Hi ha una escena de la pel·lícula en la qual el lleó somia que es menja un gran àpat amb una taula molt ben parada. Bé, l’escena que es veu a la pel·lícula és completament real, sense retocs ni efectes especials. Va passar que el nostre lleó era molt jove, d’uns nou mesos, amb una gana de por. Per rodar l’escena, l’equip de producció va preparar una taula amb tota mena de menjar que al lleó li pogués agradar, mentre ell estava tancat en una gàbia a uns cent metres de distància. En el moment convingut per deixar-lo anar, se li va muntar un passadís de protecció amb tanques, que el portaven directament a la taula. La idea era que el lleó hi anés pel seu compte a poc a poc, s’enfilés sobre la taula i comencés a menjar. Tal dit tal fet, només que quan es parava la taula i es preparava tot, el lleó va sentit l’olor del menjar i en comptes d’anar-hi tranquil·lament, es va abraonar sobre la taula defensant el seu menjar, donant-nos un ensurt de por i fins i tot vam pensar que havia ferit a un company. Al final, tot va anar bé, però el lleó no va parar de menjar fins que va voler i qualsevol li diu que no…”. En Jordi Llompart somriu mentre ho explica.

El camí del 3D

En el darrer any el sistema 3D s’està obrint pas amb força a les cartelleres de cinema, tenint bona acollida per part del públic i força èxit a les taquilles. Produccions com “Avatar” de James Cameron o “Alicia in Wonderland” de Tim Burton, així semblen demostrar-ho, consolidant un públic que ja no es conforma amb menys. Potser sigui aquest el camí del cinema, a partir d’ara? En Jordi Llompart és contundent pel que fa a aquesta qüestió: “Jo crec que si no es fa més cinema en 3D és perquè els cinemes no estan encara adaptats al nou sistema. En aquest aspecte la crisi econòmica també hi ha tingut força a veure, però malgrat això, des de fa 5 o 6 anys, s’ha vist una evolució enorme pel que fa a les possibilitats tècniques que ofereix el 3D, començant per l’evolució de la imatge, la postproducció o el software amb el que es treballa. Jo crec que s’anirà per aquí, però encara hi ha un llarg camí per recórrer i oportunitats per anar innovant. Si no fos per la crisi econòmica, moltes sales ja haurien deixat el projector de 35 mm i s’haurien enfilat al carro del 3D. A mesura que les sales es vagin adaptant, també es faran més pel·lícules. De fet, aquest és un negoci que ha de córrer paral·lel, la producció amb les sales de projecció”.

Va ser aquesta, realment, la primera pel·lícula de factora espanyola, rodada en 3D? “Efectivament”, respon seriós en Jordi Llompart. “I m’agradaria que aquest punt quedés molt clar. Aquesta és la primera pel·lícula estereoscòpica realitzada per una productora espanyola, vol dir, que tota sencera ha estat enregistrada en 3D. Vull que quedi molt clar perquè algunes altres produccions que es llencen al mercat es venen com a 3D quan en realitat, són pel·lícules enregistrades en 2D que després s’han reconvertit a 3D mitjançant un tractament informàtic”. I continua, contundent: “La diferència entre 2D i 3D és molt clara i de fet, el propi rodatge també és diferent. S’ha d’anar amb molta cura amb els moviments de la càmera, els travelings, tot el que representen moviments perquè sinó, l’espectador podria marejar-se. Aquestes precaucions no són necessàries en el 2D i per tant també, els rodatges són més fàcils. A banda, els equips de rodatge són més grans, pesats i cal saber-los utilitzar per anar sobre rails especials, diferents dels que s’usarien pel 2D. És una altra metodologia tècnica que vol el seu estudi i la seva planificació, ben acurada i precisa”.

Jordi Llompart

En Jordi Llompart és un entusiasta de la seva feina. En parla amb passió, amb orgull i amb respecte. Amb passió perquè li encanta el que fa, amb orgull perquè juntament amb el seu equip, ha conreat notables èxits i reconeixements amb les seves produccions i amb respecte per tot el que vindrà de nou, per tot el que caldrà aprendre.
En la seva faceta de periodista es va fer molt conegut com a presentador del Telenotícies de TV3 durant dotze anys i posteriorment, com a conductor d’altres programes com Versió directa, Fem empresa i L’oblit del passat. “Quan vam començar a TV3 érem molt joves: la Mònica Huguet, la Fina Brunet, la M. Pau Huguet, el Ramon Pellicer, jo mateix… Cap de nosaltres havia arribat a la trentena i ens preníem la feina com un nou repte cada dia. Calia donar prestigi i solvència a la televisió de Catalunya i això ens feia ser molt i molt responsables”.

L’any 2000 en Jordi Llompart va fundar la productora Orbita Max, amb la qual va produir documentals com “Nòmades de la condició humana” (2002), “Asha, la filla del Ganges” (2003), “Històries d’aigua” (2003), “Aventura al Nil” (2004) i The nomad experience (2006). Tots aquests reportatges i documentals tenen un component d’aventura i descoberta força marcats.

La següent pregunta no pot ser altra: t’hi avorries molt, a TV? En Jordi Llompart somriu i comenta: “No, no és que m’hi avorrís molt, però és que tenia ganes de fer més coses, d’experimentar més, de veure més món, fer coses diferents de les que havia fet fins aquell moment. Fer aquests documentals m’ha portat a descobrir aspectes nous del món, m’ha permès aprendre molt. Ara ja no podria entendre la meva vida allunyat del cinema i tot i que segueixo fent incursions en el món de la televisió, entenc que el meu món és el del cinema. Això no és en absolut incompatible amb la meva professió de periodista perquè de fet, en el món del cinema hi treballen persones provinents de molt diverses disciplines acadèmiques i branques del saber, especialment científiques i tècniques. El que trobo apassionant i engrescador és que cada nou treball plantegi nous reptes”.

Entrevista a Pep Escoda: "Cal buscar la imatge però també deixar que ella et trobi".

En un instant passen moltes coses, moltes més de les que els ulls capten. En un moment, un ocell arrenca el vol, un raig pàl·lid de sol es filtra a través d’un núvol de tempesta amenaçador recordant que sempre hi ha una esperança, una parella es fa un petó, un home encén una cigarreta, un nen marca un gol mentre juga amb els seus companys al carrer i se li il·lumina la mirada amb un gran somriure, una fulla desvalguda i sense esma cau d’una branca d’un arbre, algú mira distretament un aparador amb el cap a un altre lloc, una dona jove aixeca la mà enmig del trànsit d’una gran ciutat indicant que vol un taxi... Les possibilitats són infinites, però són només això, instants en els quals es produeix un gest, una mirada, una expressió de les persones o de la natura, que representen tot un món, fugisser i efímer que a l’instant següent, s’ha transmutat per un altre de diferent que expressa tota una altra cosa.

Tanmateix, és possible captar i conservar aquell instant per sempre més, immortalitzant-lo tal i com es va produir, just en el segon exacte en el qual va respirar? Doncs sí, és possible i de fet, aquesta és la feina i l’habilitat dels fotògrafs.

Si se li demana al fotògraf Pep Escoda (Tarragona, 1958) que es defineixi a ell mateix, la seva resposta és clara, directa i no es fa esperar: “Jo sóc mediterrà”, apunta i immediatament afegeix: “no podria viure i no entendria la meva vida sense el mar”. Tanmateix, aquesta essència mediterrània i tarragonina que ell sent en el més profund del seu ésser, no el priva ni el coarta per viatjar pel món i conèixer altres cultures, altres ciutats, altres maneres de viure enmig de persones de tota mena. Així doncs, en Pep Escoda és ric, molt ric, en amics, en experiències, en vivències i també en reconeixements i premis que l’han convertit en un dels fotògrafs més importants i influents del moment.

En Pep Escoda té al seu haver personal setze premis LUX, entre els que es troben el LUX or en Projecte Personal el 2009, el LUX Or i Plata en la categoria de Reportatge Temàtic l’any 2005, el LUX or en Retrat 2007 i el diploma LUX en Paisatge, Industrial i Retrat, Reportatges de viatges temàtics, arquitectura, interiorisme i alimentació. En Pep Escoda també ha participat en l’edició de diversos llibres, el darrer dels quals és el “Genius Loci” dedicat a Tarragona.

“Sóc de caràcter mediterrà, optimista i tot i que la vida de vegades té paisatges tristos, intento evitar-los. Em sento tan mediterrà que si em deixessin escollir la meva identitat, seria la mediterrània abans que qualsevol altra, perquè té una riquesa cultural brutal”. En Pep Escoda es sent, sobretot, molt i molt tarragoní, tot i que, “Aquí, per la gent molt pròxima sóc el Pep i prou”, aclareix, “però en el meu cas també es dóna allò que diu el refranyer i que jo detesto, que “ningú és profeta a casa seva”. Una ciutat com Tarragona, que és en el fons un poble gran, ja les té aquestes històries”.

Parlem de l’experiència de Sant Petersburg

En el moment de fer aquesta entrevista en Pep Escoda tot just acabava de retornar de Sant Petersburg, després d’haver estat elegit per participar en l’exposició fotogràfica que es va poder veure al Centre d’Art Contemporani d’aquesta ciutat. No va marxar sol, tanmateix, sinó que es va emportar per exposar-hi, alguns amics que havia fotografiat, com ara l’Oriol Gran, el Jordi Abelló, el Sr. Boada, l’Amadeu Anguera o el Josep Maria Rosselló. De fet, la fotografia del Sr. Boada en la que se’l veu tapant-se els ulls amb unes rodanxes de llimona, és la que va servir per a la invitació i el cartell de la mostra russa. En l’especialitat d’arquitectura, en Pep Escoda va exposar imatges del Guggenheim de Bilbao, d’una bodega del Priorat, de la carpa del Teatre Auditori del Camp de Mart de Tarragona (que està publicada al llibre editat per Harper Desing de New York, sota el títol “The Espectaculars Tens”), entre altres i en l’apartat alimentari, va exposar les fotografies realitzades pel recull Tarragona Essència.

En Pep Escoda explica: “L’experiència de Sant Petersburg és la millor que m’ha passat en 21 anys de professió. Cal tenir clar que Sant Petersburg és una ciutat de 5 milions d’habitants, amb un nivell cultural que vaig quedar impressionat. Llavors, que la gent em reconegués, que la foto genèrica dels cartells que anunciaven la mostra i que empaperava tot Sant Petersburg, fos una foto meva, igual que a les invitacions, fos una foto meva, que just a l’entrada de la mostra hi hagués unes banderoles de cinc o sis metres, penjades del sostre, amb dues fotos meves, la veritat és que em va posar els pèls de punta. Encara se m’hi posen ara quan ho recordo”.

I continua: “Que les millors revistes d’art russes, els diaris, les televisions, estiguin per tu, doncs no ho sé, em vaig sentir com una estrella del rock i així mateix els hi va dir a les persones que van assistir a la masterclass que vaig donar”.

A banda de la seva participació en la mostra en sí, en Pep Escoda també va donar a Sant Petersburg, una classe magistral. “Jo vaig exposar retrat i alimentació i els organitzadors de la mostra em van demanar si podia parlar de la fotografia en l’alimentació, que és una de les especialitats més difícils. Llavors vaig basar aquesta masterclass en projeccions que mostraven imatges de les pintures rupestres d’Altamira de fa 14.000 anys, de Pompèia, un quatre de Zurbarán, un de Cézanne, un de Miró, un de Picasso, per parlar d’alimentació. Llavors els vaig parlar sobre la importància de la fotografia en l’alimentació, perquè és la fotografia més publicada i posant-els-hi exemples els vaig mostrar el fet simple i quotidià que en qualsevol botiga o supermercat, cada producte té una foto d’alimentació al seu envàs”. I segueix explicant: “Vaig començar per aquí i vaig entrar en Tarragona. Els vaig explicar el treball realitzat per Tarragona Turisme i el grup de restaurants Tarragona Essència el que passa quan un cuiner ve a l’estudi i li demanes que munti els seus plats en una base de metacrilat. Això va passar amb el meu gran amic David Solé del restaurant Quet, que em va venir amb un arrossejat i li vaig dir: no vull ni cassoletes ni res, sinó que m’has de muntar el plat sobre aquesta base per poder fer fotos des de sota. Reconec que és un risc que vaig assumir perquè vaig crear les imatges com a mi em semblava que necessitava Tarragona en aquell moment pel que fa a gastronomia, una imatge molt més contemporània, més avançada per evitar caure en el tòpics de l’all i la cullera. Vaig intentar anar una mica més enllà. Això és el que els vaig presentar a Sant Petersburg, tota l’experiència del treball, personificades en les fotos de Tarragona Essència”.

En Pep Escoda exerceix el seu tarragonisme i la seva mediterranitat a tot arreu on va: “A la masterclass els vaig explicar on està situat Tarragona, els vaig explicar una mica d’història i després els vaig projectar l’audiovisual que es va fer de les mateixes fotos Tarragona Essència. En això es va basar la classe, però no en vaig tenir prou i llavors els vaig presentar el meu jo”.

El meu jo?

“El meu jo es basat en una part de la meva història. Jo vaig ser pescador dels 16 als 24 anys, per això em sento molt mediterrani. La mar va ser la meva universitat de blau immens i intens. Jo anava de nit a la sardina perquè la meva família era molt humil i als 16 anys el meu pare em va posar a la mar. En aquell moment jo no ho vaig entendre però amb el temps ho he comprès i ara el pare és el meu fan n. 1. Jo sempre li dic que li agraeixo molt que m’hagués matriculat a la “Universitat del Mediterrani”. I segueix explicant en Pep Escoda: “Tot això estava fora del programa de la masterclass i als russos els va deixar molt sorpresos. De cop els vaig dir: “avui sereu uns privilegiats perquè veureu el meu últim treball, fet ahir a les 8 de la tarda”. Resulta que el dia abans em vaig passar unes quantes hores fent fotos en blanc i negre de Sant Petersburg en les quals vaig posar cos i ànima. M’hi vaig estar des de les 4 de la tarda fins a les 9 del vespre i van quedar molt parats, perquè les fotos també tenien un toc surrealista. Fins i tot em van fer aturar alguna imatge perquè els hi expliqués, perquè els xocava aquella visió meva de Sant Petersburg. De fet, van veure la seva ciutat a través dels ulls d’un altre i van quedar molt parats. Jo ho vaig passar molt bé, m’hi vaig sentir molt a gust, com a casa”.

Consideres que has arribat a l’èxit?

En Pep Escoda reflexiona davant d’aquesta pregunta i respon: “Partim de la base: jo sóc molt clar. Aquest setembre va fer 21 anys que sóc professional. Si no m’agradés la fotografia com m’agrada, si no fos la meva vida i la visqués tant, ja hauria deixat aquest ofici 20 vegades. Ser reconegut, que et donin un copet a l’esquena, sempre agrada, això és segur, però jo no ho considero un èxit. Primer perquè tot i que Sant Petersburg és el millor que m’ha passat a la meva vida professional, ja forma part del passat. Si és que existeix l’èxit, jo no el busco. Tinc molt clar que sóc un treballador de la fotografia i com tots els treballadors, poso hores i hores en la meva feina. Sóc un treballador i mai en denomino a mi mateix artista. Jo sóc un autor i prou. Em sembla que un mateix no es pot dir artista, sinó que ho ha de dir un altre. Jo em considero només un autor fotogràfic. Això d’artista són paraules majors, és com ser un Cum Laude de l’ofici i el Cum Laude no me’l puc adjudicar jo mateix”. I somriu amb gest d’evidència.

Què comporta ser un treballador de la fotografia?

En Pep Escoda respon sense pensar-s’hi ni un segon, perquè té la resposta molt clara: “Comporta la satisfacció d’assolir uns coneixements en un camp que m’apassiona i procurar treballar-los i portar-los a la pràctica tant bé com pugui. El fet d’haver treballat a la mar quan era molt jove i viure la vida dels pescadors m’ha estat de gran ajuda per encarar el futur amb humilitat, però també amb esperança i il·lusió. En aquest ofici, abans de res, cal ser un treballador constant i exigent perquè si es treballa, la sort, la oportunitat, no vindrà mai. El cas de Sant Petersburg és molt evident. La comissària russa es va fixar en les meves fotos i les va fer servir com a imatge de la mostra. Si jo no hagués treballat com ho faig i com ho seguiré fent, això no hauria passat”.

Tanmateix i amb una certa resignació, aclareix: “Jo no em guanyo la vida a Tarragona. Suposo que la gent d’aquí deu pensar, que aquest tio, amb 16 LUX, em “fotrà” una cargolada de nassos. No és cert. Hi ha gent molt més cara que jo, només aquí a Tarragona”.

Amb 21 anys de professió, en Pep Escoda ha viscut una mica de tot, però està clar que tot té un inici. “A casa hi havia una kodak amb la que vaig començar a fer fotos i aquí em va atrapar la fotografia. Em vaig comprar una reflex que encara conservo i un dia vaig decidir deixar la feina i muntar un estudi de fotografia aquí a Tarragona (en aquella època no n’hi havia cap). Jo no venia ni càmeres ni carrets sinó que tenia un estudi de fotografia en el qual, la gent hi venia a fer-se fotos personalitzades. Així vaig començar amb la fotografia”. Bé, de fet, així va començar en Pep Escoda en el món de la fotografia professional, però la vocació arrenca de més enrere. “Recordo una anècdota de quan era molt. Quan la gent sortia de l’església de Sant Pere del Serrallo, el diumenge de rams, a fora el carrer esperaven els retratistes, que feien una fotografia al nen o la nena que lluïa el ram. Eren aquells retratistes que malauradament han desaparegut, que esperaven plantats a la porta de l’església, com l’Hermenegild Vallvé o en Valentí Canadell. A mi m’agradava el que feien. En aquella època em van regalar aquella càmera que quan es pitjava el botonet sortia un ninotet fent un soroll. Aquesta va ser la meva primera càmera. Amb ella vaig fer la primera foto, de la qual recordo tots els detalls, només que no està impresa perquè la tinc dins el cap. La millor imatge és la que queda a la retina. La llàstima és que no la puc compartir, tot i que la puc explicar perquè penso que és molt bonica. Aquella primera foto mostrava el pòsit dels pescadors a dalt de la puda, al rellotge aquell (que no me’l treguin per favor, perquè he sentit comentaris que potser el volen tirar a terra, si us plau, que no me’l toquin)”.

La visió del món que tenen els fotògrafs

La fotografia, com la pintura o l’escultura, és un art particular. Cada artista i cada professional veu un objecte, una escena o una persona a fotografiar, d’una manera diferent a com la veu un altre. “Cadascú veu el món de la seva manera. Hi ha un aspecte molt important: el primer que cal és predisposició. Hi ha imatges que es busquen però n’hi ha d’altres que et busquen a tu. Cal estar sempre atent. Tinc clar que les casualitats no existeixen. Jo penso que el destí està escrit i amb això de les imatges no hi ha casualitat sinó predisposició. I encara diria més: busca la imatge, però deixa que ella et trobi. En les fotos que vaig fer a Sant Petersburg s’hi pot veure, per exemple, una parella que està dalt d’un pont, que van tirar uns globus i es van fer un petó. Jo els vaig veure i vaig pensar que passaria alguna cosa. És a dir, vaig estar en el moment just en el lloc oportú per disparar la foto. Jo estava allí predisposat, però la imatge em va buscar a mi. Ara bé, no tots els fotògrafs faríem el mateix i cadascú és com és. De fet, el que mostrem és la nostra realitat, el que ens està passant. Tenim la capacitat de capturar l’instant en el pocs temps que es triga a fer la fotografia: només un clic".

Les noves tecnologies

L’estudi d’en Pep Escoda està ple de fotografies que té penjades a les seves parets i que per a ell tenen un significat especial: uns peixos en una parada del mercat de Palerm, que miren atentament a la càmera pulcrament ordenats de menys a més, un insòlit camp de futbol amb unes porteries formades només per tres pals rovellats, una rosada bicicleta al costat de la seva propietària, una ullada de sol al Malecón... tot són instants, res més que instants, alguns en color, altres en gamma de grisos i blanc i negre. Les possibilitats són enormes: blanc i negre, color, sèpia envellida? “La pregunta seria més aviat, analògic o digital?, corregeix Pep Escoda. “Molt ràpid: són llenguatges diferents. El blanc i negre té una càrrega molt més melancòlica. Treballar en blanc i negre és molt més difícil perquè primer has de veure la foto en blanc i negre dins el cap. Ara tot és més fàcil i quan surto amb càmera digital, que és en color, només cal posar la pantalla en blanc i negre i ja està. Però cal anar mentalitzat que es va a fotografiar en blanc i negre”.

I continua argumentant: “Les noves tecnologies ajuden molt al procés de la fotografia, però fan que es desestimi tot lo anterior, les càmeres de fotos amb rodets i la tècnica que calia emprar per aconseguir bons resultats. Penso que les coses han de tenir el seu ordre. Crec que s’ha perdut una mica la màgia de la il·lusió amb la que esperaves els dos o tres dies de laboratori, per tenir a les mans les còpies en positiu. O quan revelaves fotos amb un paper en blanc i veies com anaven pujant les imatges. Això era fantàstic. Ara és clar, amb les noves tecnologies les distàncies no existeixen, només existeixen les energies. De moment tinc energia per fer el que faig, m’encanta compartir-ho amb la gent, considero que el que faig no és art fins que ho veu algú i ho considera així i el dia que senti que no tinc energia i no tingui aquesta il·lusió per compartir el que faig, ja estarà tot acabat. La meva raó no és només veure la realitat sinó compartir-la. En aquest sentit, les possibilitats que ofereix la xarxa són meravelloses”.

El món d’en Pep Escoda

“Si hagués de dibuixar el meu món seria el dibuix d’una rodona en la qual pintaria un ull, l’altre ull picaria l’ullet i tindria un gran somriure. A sota tindria una ratlla recta, que simbolitzaria l’horitzó i que aniria allargant-se per espai de papers i papers i papers...” I rebla: “Tot ve de l’excel·lència del no res. L’excel·lència del no res encara està en blanc. A l’hora de fer fotos cal tenir la ment en blanc i només d’aquesta manera, la projectes”.

No us podeu perdre la pàgina web d’en Pep Escoda: www.pepescoda.com.

Entrevista a Josep Roca: "Em fascina conèixer gent apassionada, que diu coses amb una copa de vi".

En aquests temps que corren, marcats per la pressa, la pressió, la immediatesa de les obligacions i l’estrés que comporta haver d’atendre molts assumptes urgents tots alhora, poder gaudir de la proposta culinària, gastronòmica, sensitiva, sensible i humana (sobretot molt humana) que ofereixen els professionals del restaurant El Celler de Can Roca (Girona), és un privilegi.
El Celler de Can Roca és considerat el segon restaurant més influent del món, segons la llista britànica “Restaurant”, guardonat amb tres estrelles Michelin, resultat de l’equació que té, en una de les seves igualtats, la dedicació, el treball rigorós i constant dels germans Roca, Joan, Josep i Jordi i a l’altra banda de l’igual, el seu constant i diàriament renovat, compromís amb l’excel·lència. A cop i d’anys d’experiència i d’una contínua i sublim recapitulació del seu saber, han creat una carta famosa arreu per l’exquisidesa i originalitat de les seves preparacions i la qualitat dels seus ingredients. El resultat final del treball desenvolupat a la cuina i al menjador, condueix als comensals a un desitjat estat de benestar molt proper a la felicitat. A l’interior del restaurant les hores s’allargassen, la urgència desapareix i l’esperit es sana amb un impagable sentiment de calma. La relació client-restaurant es planteja com un joc en el qual, els germans Roca demanen als visitants que els segueixin i participin en aquest efímera diversió, deixant-se seduir per textures, sabors, combinacions i maridatges d’un encert tan sorprenent, que resulten admirables i impressionants alhora.

Josep Roca és el cambrer de vins del Celler de Can Roca, fidel guardià i delicat cuidador de l’ànima del restaurant: el celler, on s’emmagatzema amb cura una col·lecció escrupolosament triada de vins. El celler és un àmbit clos dins el restaurant, dedicat al culte del vi, un autèntic santuari en el que de forma gràfica, ordenada, exemplificadora, molt didàctica i molt poètica, en Josep Roca desgrana amb verb estudiat i les paraules exactes, les característiques i infinites qualitats dels vins atresorats al celler. Reblen cada ocasió peces de seda, piles d’alabastre, fragments de pissarra i de terra aspra i resseca, espurnes metàl·liques i peces de fusta envellida que formen els autèntics altars d’aquest culte laic, que en Josep Roca explica d’una manera magistral i generosa, sense regatejar elogis ni amagar la seva passió. Ens acompanyen Mozart, Bach, Pau Casals, Massenet, Miguel Poveda, cantant amb la boca seca. Un autèntic deliri.

“Aquest espai és especial per a nosaltres”, explica en Josep Roca. “Vàrem comprar la casa on tenim el restaurant l’any 1992. Els 22 anys anteriors havíem estat en un emplaçament a 200 metres d’aquí al costat del restaurant dels pares. El primer restaurant el vam obrir l’any 1986 i el 92-93 els tres germans ens vam embarcar en la compra i les obres del restaurant actual. Llavors vam veure que no podíem fer el restaurant que desitjàvem i vam dedicar tot aquest espai a fer-hi un saló de banquets de casaments que va funcionar pràcticament 12 anys, en els quals, vam fer guardiola. L’objectiu era treballar, amortitzar, generar benefici i estalviar per, quan poguéssim, fer el restaurant que havíem somiat. Això va passar l’any 2007, quan vam adaptar el nou restaurant sobre l’espai en el que anteriorment havíem fet casaments”.

I va arribar el moment d’obrir el restaurant, tal i com el podem veure avui. “Quan vam obrir l’any 2007, hi havia molta energia positiva, treball, esforç i essent un espai familiar, en coneixíem cada metre quadrat. Hi havia una atmosfera que ens ajudava i vam comptar amb la professionalitat de dues interioristes meravelloses, la Sandra Torroella i la Isabel López que van entendre aquest espai com nosaltres no ens l’haguéssim imaginat mai, amb totes les eines per poder reflexionar sobre què és el luxe en el segle XXI. Aquí interacciona la calidesa, l’ajardinament, la temporalitat, el concret i l’efímer amb els arbres enmig del restaurant, mini reservats entretinguts, mobiliari preparat per servir amb racionalitat, amb capacitat per insinuar sense evidenciar, jocs de miralls engrescadors, transparències i canvi d’ambient del migdia a la nit. Els tres germans hem tingut la oportunitat de disposar d’un espai que compta amb 250 metres de celler, 300 de cuina i 300 de sala noble i restaurant, per poder atendre les 50 persones que venen cada dia”.

Una restaurant que és una filosofia de vida

La filosofia que jeu al fons del Celler de Can Roca no és la que mouria un negoci tal i com l’entenem, és a dir, com una activitat que condueix a guanyar tants diners com sigui possible. Ben al contrari, aquest restaurant és un projecte de vida dels germans Roca, de creixement personal enmig del col·lectiu de professionals que hi desenvolupen la seva activitat a diari. “Nosaltres sabem que això no és un negoci”, explica en Josep Roca. “Quan nosaltres estalviem és per reinvertir i aquest restaurant és la conseqüència d’un treball lent però constant. La nostra filosofia de vida va vinculada a aquest restaurant i el fet que nosaltres puguem estar il·lusionats en projectes paral·lels que ens ajuden a créixer, incideix en la nostra empresa. Tots tres germans tenim ganes de dir i d’aprendre coses i a banda, jo gaudeixo d’una generositat extraordinària dels meus germans, que no és habitual. Aquesta relació dels caps de cuina marcant un discurs i els altres al darrera, aquí es converteix en un diàleg constant cuina-menjador. Aquesta transversalitat i fraternitat de tres móns que s’uneixen, és el que ens fa estar bé amb nosaltres mateixos i amb el nostre projecte. La nostra filosofia de vida s’amaneix amb el fet que la gent ens ve, ens ajuda un gran equip, tenim un gran positivisme, una sinèrgia extraordinària, lògica, ben trenada i ben greixada. La gent ens dedica temps, ens el regala, es deixa servir i això és extraordinari: la gent ens regala temps i ve amb les mans obertes”.

Anar a un restaurant és un fet cultural?

“Al nostre restaurant sí”, s’afanya a respondre en Josep Roca. “Veiem que la gent ve amb il·lusió, en una data assenyalada de la seva vida i tot això és un mòbil perquè passin coses. Ells es deixen portar, es deixen seduir de manera que nosaltres podem provocar, juguem (amb rigor, però juguem) i amanim una vetllada en la qual, hi ha gent que comenta que per a ells, això és un espectacle. Intento que la gent que ve aquí ho passi bé i entengui que està en un espai en el que hi ha generositat, qualitat, afecte i passió desbocada. Bé, divertim-nos, passem-ho bé”.

I segueix reflexionant: “Estem en la societat de l’entreteniment. Probablement un dels papers de la gastronomia s’està escapant del que és només menjar i beure. Ens estem convertint en ambaixadors dels productes agroalimentaris, d’un fet cultural arrelat referit al menjar i al que ens envolta, que també incideix en què donem per menjar. Probablement tot això és igual a interpretació i exaltació de la cultura. Suposo que per això nosaltres tenim aquest reconeixement afegit, d’entreteniment i distracció”.

Què vol dir ser sommelier?

La formació acadèmica d’en Josep Roca és la de sommelier, però ell prefereix autodenominar-se cambrer de vins. “Intento definir-me com a cambrer de vins perquè jo treballo en un restaurant i em sento cambrer. M’agrada la meva feina de cambrer perquè la denominació “cambrer de vins” implica una professionalitat, una càrrega de coneixements i d’estudi a la qual jo no vull renunciar. La paraula sommelier s’escapa del restaurant. Ara sommelier també és algú que pot dedicar-se a la formació sobre vins, la divulgació en el món del periodisme, en la botiga, el comerç, l’assessorament de cellers i de marques. Hi ha un creixement d’aquest professional degut a la incidència que ara mateix té el món del vi, en el qual, molts professionals poden expressar-se en diferents especialitats paral·leles”.

D’acord. Aleshores, què vol dir ser cambrer de vins al Celler de Can Roca? “El cambrer de vins és la persona encarregada de la compra i venda de vins al restaurant, de fer recerca i investigació, de passar pel sedàs tot el que està passant al món del vi, destil·lar-ho i posar-ho en una carta, amb una proposta vinculada a un diàleg constant amb la cuina, amb coherència i rigor. A banda, també vol dir control d’estocs, gestió, psicologia aplicada, pedagogia, acompanyament, descobriment. Tot aquests són conceptes que van lligats al que representa ser un cambrer de vins en un restaurant com aquest”.

Dots de sommelier

Tot i que en Josep Roca és un dels sommeliers més coneguts del moment i que la seva vàlua professional l’ha fet mereixedor de distints premis i reconeixements, entre els quals el Premi Nacional i Memorial de Gastronomia com a millor sommelier del 2010 i el 2011, el Premi Especial a la Qualitat a FENAVIN, el premi Gla d’Or el 2009 i un llarg etcètera més, ell opina, amb una modèstia infinita, que qualsevol persona pot ser sommelier. Ho explica així: “Jo crec que s’exagera el concepte sensorial en els sommeliers. Un bon sommelier és un cambrer de vins i això té a veure amb rigor, esforç, sacrifici, prudència, generositat, psicologia aplicada, gestió, control, diàleg i coordinació. Tot això és bàsic i després, si ets bo tastant, fantàstic, però no és prioritari”.

I continua argumentant: “Per a mi el problema apareix quan la gent té un gran talent per tastar i fa de sommelier, però no té generositat, ni control, ni diàleg, ni capacitat per interpretar altres ritmes vitals del restaurant, altres cercles que s’uneixen al món de la cuina. Cal tenir present que en el món del vi hi passen coses diferents dues vegades l’any, a l’hemisferi nord i a l’hemisferi sud i llavors, hi ha tant per saber, per descobrir, per estudiar, que requereix molt d’esforç en equip. El recorregut del sommelier pot ser tan ample i inabastable que et fa sentir en una situació de competitivitat constant per assolir coneixement i aprendre i entendre millor què està passant a l’actualitat”.

Les tendències d’avui

Tal i com ha dit i repetit alguna veu molt qualificada, “el món del vi és un món de sensacions insondables que no s’acaba mai”. En aquest sentit en Josep Roca explica: “La tendència ens porta a gaudir del vi de diferents maneres però sobretot, com una beguda cultural que ha sigut costumisme, que ara es converteix en hàbit arrelat de transmissió i en via d’exportació de cultura d’uns països cap a uns altres com a mostra d’eclecticisme i riquesa”.

I segueix explicant amb gran vehemència: “En aquest moment jo detecto dues velocitats. Una velocitat representa la indústria del gran consum. Aquesta velocitat forma representa la base d’un triangle. Aquí hi trobem l’especulació, el negoci, la intervenció de la física i la química, la doma de la natura, l’home interposant conscientment el seu coneixement per fer els vins amables i arribar al gran públic amb facilitat, amb uns tactes agraïts i molt endolcits i també presència del màrqueting, el moviment de masses i la competitivitat en un sector ferotge i abrasiu com és el de les marques de begudes carbonatades, al que també afegiria la cervesa industrial. En canvi, a la punxa del triangle hi ha la mirada curta, més lenta, consistent en l’observació de la vinya, el rigor convertit en una manera de viure, una filosofia de vida al voltant d’un vi. És una relació en la que la intervenció de la química no hi és tan evident, on hi ha més riscos, més defectes que es converteixen en virtuts, imperfeccions que jo en dic màgiques… Hi ha un diàleg a cau d’orella i una relació de vins vius i de respecte a la terra i al subsòl. A la part central del triangle hi ha la gent indecisa, que no sap si tirar amunt o avall. El que a mi m’interessa és observar com el món s’adapta a una beguda de consum. Em fascina aquesta mirada curta de la gent que es desviu per poder mostrar un discurs i expressar la seva manera de ser. Em sembla fascinant, ara mateix, poder conèixer gent apassionada que diu coses amb una copa de vi”.

Imperfeccions màgiques

No és el primer cop que surt en la conversa aquesta expressió, “imperfeccions màgiques” i per tant, la pregunta no pot ser una altra: què són i quines són aquestes imperfeccions? En Josep Roca somriu i respon: “De vegades pensem que més, vol dir millor i no sempre és així. Així pot passar, per exemple, amb la maduresa del raïm. Potser és millor arriscar-se amb un raïm no tant madur encara que el vi sigui més àcid i més lliscant. De vegades hi ha zones en les que els elaboradors podrien afegir alguns elements per assegurar la fermentació i no ho fan i per tant, allí hi ha sinceritat, no hi ha intervenció. Quan tastes un vi molt poc filtrat, molt dens i gens brillant, pots pensar que és un defecte però també pot ser una manera de mostrar-se despullat; quan les proteccions sulfuroses no són tan altes, saps que hi ha risc, però quan aquest vi s’ha fet bé des d’un principi, veus la valentia i com s’ha trencat amb la rigidesa per expressar-se amb llibertat. Tot això són imperfeccions màgiques”.

Malgrat haver tastat tants i tan bons vins, en Josep Roca té les seves preferències: “Tinc especial debilitat per un raïm que em sedueix que es diu Riesling. Es tracta d’una varietat que es troba a l’Europa central i que em fascina per la seva capacitat de mostrar-se obert a matisos, dolçors i acideses diferents i variades interpretacions del paisatge. També m’agrada molt la Pinot Noire, que és una varietat negra que té poc pes però que també em serveix moltíssim”.

I ara una confidència. En arribar al Celler de Can Roca a l’hora en punt que havíem quedat per aquesta entrevista, en Josep Roca ja m’espera. Em rep educadament, em saluda amabilíssim, m’ofereix seient i em demana: un cafè, una aigua, un refresc, una copa de vi? Són les 11 del matí i fa calor. Li dic que un tallat, si ell m’hi acompanya. Ens el serveixen en tassetes exquisides a la temperatura justa i no m’estic de preguntar-li: qualsevol hora és bona per una copa de vi? “No, no necessàriament”, respon en Josep sense pensar-s’ho, “tot depèn de la predisposició. Jo crec que hi ha una relació fantàstica en l’harmonia del menjar i el beure, que representa la gastronomia en majúscules. A mi, al matí acabat de llevar, no em ve de gust beure vi, si no és que em serveixin un plat d’ostres i una copa de cava. Si és així, el moment de l’esmorzar es converteix en màgic. A l’hora d’esmorzar, prendre només una copa de xampany o de cava, no té cap sentit. Ara bé, si el cava te’l prens amb unes ostres, fas un esmorzar extraordinàriament interessant perquè acompanyes el cava amb un plantejament de menjar al costat. Sol no és interessant, en companyia és molt enriquidor i si és en companyia, a totes les hores del dia és possible una combinació excepcional. Aquesta barreja de costumisme volgut, de tradició valorada, de sofisticació original o d’exclusivitat concreta (com això de les ostres i el cava), fa que hi hagi un deixar-te seduir per aquest moment”.

Tercera temporada de ”En clau de vi”

En Josep Roca s’ha fet molt conegut en els darrers anys, per les seves aparicions en qualitat d’expert, en el programa “En clau de vi” que dirigeix i presenta el periodista Marcel Gorgori. Precisament, aquest proper diumenge engega la tercera temporada d’aquest programa. Visiblement il·lusionat, en Josep Roca explica sobre el programa: “Engeguem el diumenge 2 d’octubre pel C33, a partir de les 11. La tercera temporada serà un xic diferent i canviem el format. El Marcel Gorgori i jo pensàvem que des del plató no es podien dir massa més coses aprenent, si entretenint però no tant aprenent. Per tant, aquest cop sortim del plató i més enllà de les habituals entrades i sortides que fa el Marcel, hi veurem un recorregut en el que anirem coneixent personatges del vi, alguns d’ells de Tarragona, i expliquem qui és que fa el vi”. I segueix explicant: “A mi em quedava recança de pensar que l’únic prescriptor del món del vi era jo, quan hi ha gent extraordinària que cal conèixer i reconèixer, tractant-los com a personatges importants en la producció del vi. Hem fet un recorregut amb 14 personatges molt diferents entre ells, per poder explicar temes sobre el paisatge, les fermentacions, els llevats, el vigor de les plantes, el procés d’elaboració d’un cava. Tot plegat pot semblar molt tècniques però ho fem molt fàcil de pair”.

Des de la primera temporada, “En clau de vi” ha representat un apetitós repte per a en Josep Roca. “Quan ens vam plantejar fer un programa de vins sabíem que fora complicat ensenyar i fer escoltar coses que tu flaires i tastes, amb els sentits contraris al que la gent està rebent. Tanmateix, un programa en el que es flaire i es tasta, la gent el veu i l’accepta. Tot i això sabíem que havíem de fer-ho d’una manera entenedora i en aquest cas, per a mi la sort és comptar amb el valor i la capacitat pedagògica del Marcel Gorgori, perquè en un tema difícil com aquest, ell sap què pot entendre la gent, fins on pot arribar, què pot assumir i on cal frenar. Vaig acceptar el repte de participar en el programa perquè hi era el Marcel, que em transmetia una sensació de compromís, de molta exigència, de molta sensibilitat, de molt respecte, valors que per mi són importants per funcionar. El Marcel és molt exigent i jo també en sóc i per tant, hem anat molt bé”.

El món de Josep Roca

“El meu món és la meva família i la meva feina i la meva feina és el menjar i el beure. Només això. La meva afició és la gastronomia i per això sóc cambrer. La meva vinculació i el meu sentit de viure és fraternal i familiar. La meva vida és el restaurant i prendre part en aquesta missió en família, és un somni. La realitat nua la trobem a casa els pares on anem a dinar cada dia. Allà he entès la realitat d’un menú d’un bar de barri de 9,50 euros, amb una relació de normalitat de la vida lenta i repetitiva en la que no passa res. Aquesta és l’autèntica vida. Jo crec que nosaltres, els tres germans, vivim un somni ple d’obertura, dinamisme, frescor, aire net, viu, divers, en el que constantment rebem la influència d’altres móns. Anar cada dia a casa als pares ens ajuda molt a saber que això és temporal i difícilment repetible, un somni tocant de peus a terra”.

Entrevista a Sergio Dalma: "La gent s'enamora igual ara que fa cinquanta anys"

Corria l’any 1980 quan un joveníssim adolescent de només 16 anys, completament desconegut per al gran públic, pujava als escenaris per primer cop, com a cantant d’un grup anomenat Styl’s. El seu nom, Josep Capdevila, tampoc deia res, però la seva veu era impressionant, especialment per a una persona tan jove. No va passar inadvertit ni desapercebut. Al cap de molt poc temps, quan en Josep estudiava Filologia Romànica, va debutar com a cantant d’orquestra i es recorda el seu pas per diverses d’elles com la “Pasarela”, “Superorquesta” i “Josep Capdevila y su Banda Sonora”, les quals, es dedicaven a amenitzar les vetllades en diverses sales de festa.

El següent pas de Josep Capdevila en direcció cap a la professionalització en el món de la música va fer-lo aturar un temps en el món de la publicitat, com a cantant de jingles de molts i molt distints productes comercials i va ser precisament llavors quan en Josep Capdevila va poder tractar amb distints músics i productors. En aquella mateixa època es va començar a gestar un primer disc de presentació, una maqueta, que li obrís unes quantes portes clau per entrar al negoci discogràfic. Així, de la mà dels productors de la companyia Horus, superant força dificultats i acceptant el futur com un repte, el desconegut Josep Capdevila es va convertir en el solista Sergio Dalma. El primer disc que va treure al mercat, l’any 1989, es va dir “Esa chica es mía”.

A partir d’aquell moment i fins a l’actualitat, Sergio Dalma s’ha convertit en un referent de la música i sobretot, de la música de qualitat. La seva particular veu, trencada, esquerdada, molt personal, ben posada, perfectament controlada i amb una gran força, és coneguda al nostre país, a Espanya i al món. A aquell primer disc n’han seguit 13 més, el darrer dels quals, “Via Dalma”, ha proporcionat a Sergio Dalma un dels moments més reeixits i feliços de la seva carrera.

La gira 2011 “Via Dalma”, ha portat al cantant a actuar a moltes ciutats d’Espanya i de Catalunya: València, Santander, Eivissa, Bilbao, Pontevedra, Valladolid, Granada, i ara també Tarragona, en motiu de les festes de Santa Tecla. Aquest és doncs, un moment magnífic per conversar amb en Sergio Dalma. Molt amable, rialler, tranquil i afable, en Sergio Dalma comenta què és el que trobarà el públic que vagi a veure el seu concert: “Doncs la gent veurà un resum d’aquests 22 anys de carrera, donant prioritat al darrer treball, Via Dalma. Donarem l’oportunitat de passejar per un carrer, per la Via Dalma, a la ciutat de Tarragona i que la gent pugui transitar-hi durant uns moments. Els tarragonins ja estan acostumats a tractar i conviure amb qüestions romanes i per tant, penso que és un marc ideal per oferir aquest disc al Tàrraco Arena” .

Somrient, bromejant amb picardia, en Sergio Dalma comenta que després de molts anys de carrera, encara sent la mateixa il·lusió a l’hora d’actuar i d’afrontar la gran feina que suposa treure al mercat un nou treball discogràfic. “Sí, la feina s’afronta amb moltes ganes, perquè és vocacional. La il·lusió no consisteix només en pujar a l’escenari, sinó també en tenir contacte amb el públic, la gent, els i les fans, atendre els mitjans, el públic, tot forma part d’aquesta feina i després de 22 anys, te n’adones que ets un supervivent. Ho afronto amb molta il·lusió perquè, encara que tot l’equip de la gira fem el mateix espectacle cada nit, el fem cada cop en un lloc diferent, davant d’un públic diferent i per tant, cada nit és diferent”.

El secret de l’èxit

Dels 14 discos que Sergio Dalma ha anat traient al mercat al llarg d’aquests anys, aquest darrer, “Via Dalma”, és el que més èxits ha conreat. Ha estat número 1 en vendes al llarg de 10 setmanes consecutives, n. 1 en I-Tunes durant 8 setmanes, quàdruple disc de platí amb més de 200.000 còpies venudes i fins al moment, ha realitzat un total de 30 concerts en els quals, l’han vist en directe més de 45.000 persones. La pregunta no pot ser una altra: quin és el secret de tant d’èxit?, Sergio somriu i comenta: “Tant de bo tinguéssim la fórmula o el secret de l’èxit. El cert és que aquest disc, “Via Dalma”, ha tingut molt de ressò. Potser quan el món discogràfic està malament i un disc d’aquestes característiques trenca els motlles, se’n parla molt. És un disc en el qual hi ha un afany per tornar a escoltar cançons de fa uns quants anys i ha vingut en el moment oportú. Jo tenia aquest projecte des de feia molt de temps però potser calia que jo també tingués més experiència per enfrontar-me a aquestes cançons, que són icones de la música italiana”.

I segueix explicant: “Jo sempre havia tingut clar que si havia de fer un disc de música de concepte, havia de ser de música italiana, perquè és el tipus de música que m’ha influït més vivament, és una de les influències més clares de la meva música. Pel color de veu, per la forma d’interpretar, sempre he tingut una tendència italiana. Amb les cançons de “Via Dalma” m’he sentit molt a gust, però la meva obsessió a l’hora de gravar era que sonessin a Dalma. El millor que em pot passar és que algú jove que no conegui els originals, pensi que aquestes cançons les han fet per mi. Això és el que volia, que no sonés a karaoke. Evidentment les cançons poden agradar més o menys, però sense cap dubte sonen a Dalma”.

Un estil molt particular que arriba fàcil

Sergio Dalma té un estil molt particular de cantar, que arriba al públic amb molta facilitat. “Això és molt important, que el que canto arribi a la gent. És fantàstic quan algú em diu “mira, el que dius en aquesta cançó m’ha passat a mi” o “això és el que jo volia dir-li a la meva dona o a la meva parella”. Al final, les cançons de “Via Dalma” agraden perquè la gent s’enamora igual ara que fa cinquanta anys, ens enamorem exactament igual i per tant, són balades clàssiques que estan molt presents en la memòria musical col·lectiva”.

L’enamorament és un estat d’ànim, una sensació interior intensa que provoca símptomes externs visibles i evidents. L’enamorament és, per tant, una qüestió física? Sergio Dalma respon: “Al final no se sap ben bé què és, però els símptomes són ben clars i fan que quan un s’enamora, vagi amb aquell somriure tontet d’orella a orella i fa que les coses es vegin d’una altra manera, com si caminessis a un pam per damunt del terra. Amb això també hi té molt a veure el coco i l’estómac. Els experts diuen que gaudim de l’enamorament i del desenamorament perquè en el fons som una mica masoquistes, no ens hem d’enganyar. I a més, totes aquestes sensacions físiques, necessàries, són les que fan continuar l’espècie i més val que sigui així, perquè anem una mica fluixos pel que fa a natalitat”. I pica l’ullet somrient…

Els temes amorosos de les cançons

Són molts, pràcticament tots, els temes que s’han tocat en les lletres de les cançons, al llarg de la història de la música però per damunt de tots, el més recorrent, repetit i iteratiu, és el tema amorós, que exalta l’ànim o l’abat, que ha inspirat les melodies més estripades, líriques i sentides i tot un avalot de sentiments en les seves lletres. “En el meu cas, el meu afany per la música italiana em va venir perquè a l’inici de la meva carrera, vaig fer tres anys de cant clàssic i aleshores, l’idioma més important pel cant líric era i és l’italià”, explica Sergio Dalma. “Jo recordo, quan estudiava Filologia Romànica, que anava a les classes d’italià i em trobava que era l’únic noi en una classe plena de noies i jo estava allà ben sol. Però m’era igual perquè m’enamorava la llengua i el que comportava. Al final resulta ser cert que som els artistes els qui hem de donar la clau per enamorar o desenamorar a la gent”.

En aquest sentit, Sergio Dalma té una cançó bandera: Bailar pegados. “Sí”, reconeix Dalma amb una certa satisfacció que no pot amagar. “Sembla que “Bailar pegados” ha marcat un abans i un després. De vegades, a les signatures de discos, algunes persones em diuen: em vaig enamorar amb el Bailar pegados, o el meu fill es diu Sergi com tu o la meva filla es diu Galilea o Lucía per les teves cançons. Això em demostra que la feina està ben feta i ha arribat i això és el més important”.

Alguns detalls de “Via Dalma”

Ras i curt, ”Via Dalma” és una col·lecció de dotze cançons italianes molt conegudes, de cantants italians com Umberto Tozzi o Toto Cotugno, per exemple, entre altres. El productor del disc és Claudio Guidetti, un músic molt conegut a Itàlia, que té a l’haver de la seva carrera, haver col·laborat en alguns dels èxits d’Eros Ramazzotti o Laura Pausini. “Un disc és sempre un treball en equip”, comenta Sergio Dalma. “El paper del productor és molt important perquè ha de tenir una compenetració total amb el cantant i ha de veure el treball ja acabat quan tot just està començant. Hem de parlar el mateix llenguatge i entendre’ns perfectament. Això ha passat amb Claudio Guidetti. De fet, volíem un productor italià amb una trajectòria important a Europa perquè la idea era respectar l’original d’aquestes cançons i el resultat es va veure de seguida. Quan vam començar a treballar plegats ens hi vam sentir molt a gust i de fet, ara tornarem a treballar junts en una segona part”.

Aquesta és una primícia, que Dalma avança fins allà on pot: “La demanda d’aquest disc per part del públic, ens ha fet pensar en una segona part i a més, a l’hora de preparar el disc van quedar-ne fora moltes cançons. El Festival de San Remo ha donat per molt i era una llàstima que alguns temes importants i significatius quedessin fora. A l’hora de projectar un segon volum ens hem animat a recuperar aquestes cançons. És complicat fer cap més avenç perquè ho estem ultimant, amb la idea que el disc surti per Nadal. Penso que serà un repertori buscant l’equilibri entre les cançons italianes dels anys 70 i les cançons una mica més modernes”.

Salt generacional

Al llarg dels 22 anys de la seva carrera, Sergio Dalma ha arribat al cor de tres generacions. “És curiós aquest efecte, però és cert. Això em fa content perquè el desig de tot músic és arribar a totes les edats i passar d’una generació a una altra. Quan vaig començar era un cantant adolescent que cantava per adolescents però he anat creixent i hem crescut tots d’una forma paral·lela. La següent generació, la dels adolescents d’avui, han escoltat les meves cançons a través dels seus pares o bé m’han descobert per atzar, però és molt emotiu, des de l’escenari, veure a la platea un públic molt variat i arribar a aquestes generacions, que tothom gaudeixi del concert i del disc. Això és el millor que pot passar”.

El món de Sergio Dalma

Com seria un dibuix del teu món? “Hi veuríem molts interrogants perquè pertanyo al món de l’espectacle però hi ha molts aspectes d’aquest món que no comparteixo. Per exemple allò del tant vens tant vals, no m’acaba de convèncer”.

Aquí, Sergio Dalma es posa seriós: “Penso que el més important és tenir el recolzament del públic, haver fet forat entre la gent, comptar amb la seva fidelitat i la comprensió i participació dels mitjans. Hi ha moltes coses del món de la faràndula que no comparteixo perquè són irreals, superficials i interessades. Quan tu fas un disc que funciona, tens el copet a l’esquena i l’abraçada de tothom però si en fas un altre que no funciona tant bé, aquesta abraçada es perd i penso que això no hauria de ser així. Tot hauria de ser més autèntic. És el que passa quan entra en joc el negoci i es converteix en el més important. La indústria discogràfica ha estat, durant molts anys, un negoci molt fals i molt hipòcrita i s’han fet moltes coses malament, per això s’ha arribat a aquest punt en el qual ens trobem ara. S’ha pensat més en la qüestió comercial i en vendre cançons, que en ajudar en el creixement i el desenvolupament de l’artista. Malgrat això, afortunadament, compto amb un equip de professionals que em diu les coses pel seu nom i tal com són, sense enganyar-me. Jo mateix sóc molt autocrític amb la meva feina, molt autoexigent i també sóc conscient i veig clar quan les coses estan o no bé i m’esforço per millorar-les. Aquesta autocrítica, segons com em molesta, però també m’agrada ser així, és la forma d’avançar i de créixer”.

A la pregunta: ets feliç?, Sergio Dalma respon sense pensar-s’ho: “Moltíssim perquè la meva vida és un tot compacte: la meva feina, la meva carrera com a persona i una ha complementat l’altra. Em sento molt bé”.

De tot cor, molts èxits, presents i futurs!

Entrevista a Joan-Pere Viladecans: "Les obres només estan acabades quan els ulls del públic les contemplen"

Fem una prova. Com a simples espectadors, col·loquem-nos davant d’un quadre (el que sigui, el que vulgueu), a una distància prudencial per poder-lo observar en tota la seva magnitud, sense veure’ns condicionats per la seva mida original. Sense tenir més informació que la que ens entra pels ulls, observem amb deteniment el quadre, deixant la ment en blanc, l’ànim en un estat d’expectativa, alerta al més mínim detall i amb la receptivitat intuïtiva que ens fa humans, completament activa. Estem-nos-hi una estona, tanta o tant poca com a cadascú li faci falta per captar completament l’essència de l’obra observada, amb calma, posant en pràctica un exercici personal d’introspecció, enmig del silenci de la sala d’exposicions. Ara, si podem, intentem explicar amb paraules, la informació que ens ha comunicat l’obra. Veureu que és molt complicat, pràcticament impossible perquè a més, les obres d’art tenen la característica de parlar de diferent manera, segons qui se les mira i amb l’ànim amb el que ho fa.

Aquesta afirmació, que correspon a la realitat més ajustada, resulta ser un gran desafiament per a l’artista Joan-Pere Viladecans (Barcelona, 1948) qui, en la seva darrera exposició “Obra recent 2008-2010”, busseja amb fermesa i decisió per la literatura, el món de les paraules i dels gèneres literaris.

Joan-Pere Viladecans, pintor i cartellista es va donar a conèixer amb obres en les que combinava sàviament, la pintura amb objectes quotidians que enganxava directament als quadres, mantenint en ells un diàleg constant entre la figuració i l’abstracció, tenint especialment present la vida de les persones, la naturalesa, el temps i en aquests darrers treballs, també les paraules, els llibres i la literatura.

“Jo crec que tota creació respon sempre a una interrogació d’un mateix, alhora que la creació, també proposa preguntes i interrogants als espectadors”, explica Joan-Pere Viladecans. “De fet, la creació és com anar deixant senyals i al llarg de la trajectòria professional, anar incrementant aquests senyals per convertir-los en senya d’identitat particular i personal, que vol respondre a l’interrogant que proposa la societat i la realitat”.

Obra recent 2008-2010

Al llarg dels seus 44 anys de professió, Joan-Pere Viladecans ha exposat a les principals galeries de tot el món, des d’Europa fins a Amèrica i des d’Àsia fins a l’Àfrica. La darrera d’aquestes exposicions s’ha portat a terme a Can Framis, una de les principals sales de la Fundació Vila Casas de Barcelona.

“En aquesta exposició he volgut pouar a on i de quina manera, s’originen els gèneres literaris”, comenta Viladecans. “En aquestes obres hi ha el pensament de l’home i més que la literatura en sí, m’ha interessat fonamentalment el fet poètic. El pensament és el tret que identifica als humans i jo el veig com una imatge. El públic podrà veure la imatge d’una butaca intemporal en el sentit que, segurament, és un element del mobiliari imaginat per una de les novel·les de Thomas Mann o del primer Steinberg; el niu com a font de vida, de reflexió, rodó, clos en ell mateix, amb ous, també font de vida. Cal mesurar les meves obres d’acord amb el fet poètic que les anima i tot el pensament, la natura, l’home i la humanitat que tenen com a rerefons. També hi ha una mirada retrospectiva a la meva pròpia obra, com una mena d’autocita. He recuperat colors sòlids que feia temps que no utilitzava (blau, vermell, negre), perquè els colors i els materials s’usen d’acord amb el moment en el qual un es troba i de les idees que vol transmetre. En aquesta ocasió he anat a buscar els colors que havia utilitzat en etapes anteriors per reutilitzar-los i dir coses diferents. És com anar a buscar el propi codi passat, per afrontar millor el futur”.

Joan-Pere Viladecans és pintor però també i sobretot, és lector, devorador de llibres, amant de les imatges que es formen al seu cap quan assaboreix i paladeja amb fruïció una bona història, explicada amb les paraules justes i precises, deixant un espai entre allò que s’hi diu i allò que s’hi pot arribar a entendre. Així ho explica Viladecans: “Les imatges, els colors i les pintures enteses com a tal, s’organitzen en un lloc on no hi ha penetrat mai cap paraula, en un indret on són nomes formes, vaguetats intuïtives”.

Treballador incansable, Viladecans és extremadament metòdic a l’hora de crear una nova obra i al mateix temps, manté amb ell mateix una crítica ferotge que el té permanentment instal·lat en una sensació d’insatisfacció. “Es pot dir que aquestes obres han estat creades “necessàriament i inevitablement”, perquè s’autoimposen per elles mateixes. Han volgut néixer i per això m’han empès fins que m’he posat a treballar. Les obres moltes vegades em venen donades. Són com sensacions que tinc a dintre, a la boca de l’estómac, idees i formes que es concreten en temes i després definitivament en l’obra. Moltes vegades aquestes idees són vagues, boiroses i la meva manera d’expressar la inquietud o el neguit que em provoquen, aquesta inspiració, és posar-me a treballar. Tinc la necessitat urgent de fer-les sortir”.

Joan Pere Viladecans és, sobretot, implacable i feroç en les seves pròpies autocrítiques. “Primer hi ha un inici que pot ser més alegre, melangiós o trist, depèn del moment, i aquest inici es concreta en el procés del treball, que per a mi és fonamental. Tanmateix i malgrat això, tinc sempre una sensació permanent d’insatisfacció perquè a mi, la satisfacció per una obra feta, em dura cinc minuts, tot i haver-la treballat, haver pres apunts i fet proves. Aquesta satisfacció d’obra feta em dura cinc minuts perquè ja estic pensant en la següent. Suposo que això és bo, tot i que és incòmode, no ho puc evitar”.

I segueix explicant: “M’estimula molt la insatisfacció però també és cert que no m’agrada. Jo pensava que amb el temps i l’experiència la cosa seria diferent, perquè resulta molt dolorós estripar una obra que ha costat mesos o fins i tot anys fer-la, però és veritat que cada cop n’estripo més. Cada cop refuso més coses i sóc més estricte en el meu propi procés d’autoexigència i de síntesi. Suposo que d’això se’n deu dir maduresa”.

Viladecans i el temps

El pas del temps està molt present en les obres de Viladecans i l’artista és conscient d’aquest anar avançant amb rapidesa. “Les etapes d’adolescència, maduresa i vellesa, en un creador, tenen un caràcter molt diferent perquè el temps va d’una altra manera. Nosaltres tenim una relació estranya amb el temps i l’espai, perquè estem tot el dia tancats a l’estudi, creant un món particular. A més, jo m’imposo horaris estrictes per treballar, de tal hora a tal altre. Moltes vegades sorprèn que això ho faci un pintor i en canvi, si jo fos escriptor, aquesta rigidesa horària no sorprendria a ningú. Suposo que els pintors tenim una immerescuda fama de bohemis i de ser anàrquics amb la feina, a l’espera que aparegui la inspiració. A mi la inspiració em ve quan em poso a treballar”.

Els quadres de l’exposició “Obres recents 2008-2010”, a banda del pas del temps, també reflecteixen l’amor immens que Joan-Pere Viladecans sent per la literatura i el món de les lletres, fet que queda constatat en la successiva repetició dels distints gèneres literaris, en les seves obres: poesia, narrativa, assaig, dramatúrgia, literatura, art, filosofia, paisatge, novel·la, biografia, són alguns dels mots que Viladecans afegeix en els seus quadres per expressar allò que vol transmetre: el naixement de les lletres i dels gèneres literaris. La pregunta al voltant de què està llegint ara l’artista, és obligada: “En aquest moment estic llegint molt d’Steinberg, que per a mi és tota una descoberta, sobretot les obres considerades de menors, que trobo sensacionals. També llegeixo Phillip Roth, Cormac McCarthy i Thomas Mann. En aquest moment he deixat una mica apartada la poesia perquè quan torni a llegir-la me la prendré amb més entusiasme.”

I segueix explicant: “Els llibres sempre han estat els meus amics: són objectes de consulta però també m’agraden molt com a objecte en sí i per això els he volgut tractar com si fossin personatges. Una part de l’exposició té a veure amb els gèneres literaris i amb aquest joc del llibre com a objecte i com a personatge que planteja una reflexió permanent del món que ens envolta. Els llibres també són fets creatius. Jo penso que sota qualsevol fet creatiu hi ha el desig poètic que es vol manifestar. Només es pot valorar la capacitat d’arribar o d’emocionar d’una obra si aquesta és poètica. Jo sóc un apassionat de les paraules, però el meu pensament i les meves reflexions tenen forma d’imatge. Quan escric alguna cosa sempre és partint d’una imatge i el procés de confecció d’un articulat és sempre amb un quadre. Em cal tenir una idea central i anar-la desenvolupant a mesura que va agafant forma, vida i em reclama en una o una altra direcció. Amb la pintura això que és tan complicat d’explicar, resulta molt més fàcil de veure”.

Sobre l’art català

De la mateixa manera que Viladecans és molt crític amb ell mateix, tampoc té cap problema per argumentar vivament, el que pensa sobre la consideració que s’està donant de l’art català. “L’art català ha estat teoritzat i explicat per crítics i historiadors com un tronc únic que arrenca al romànic fins a Tàpies, fins al nostres dies i exclouen d’aquest tronc, tendències i artistes que han quedat en un segon o tercer pla i de vegades fins i tot, el seu nom s’ha silenciat. Com és que a l’art contemporani català no hi ha surrealisme? Doncs perquè això explicaria l’existència del grup Dau al Set. Alguns estan molt interessats en fer veure que Dau al Set no va existir mai i a més, hi ha una obra molt important creada pel representant del surrealisme, Salvador Dalí. La persona de Dalí no desperta ni la més mínima simpatia i el seu comportament franquista, insolidari i antipaís català resulta repugnant, però se li ha de reconèixer una obra fonamental i aquesta evidència també s’ha negat. Per exemple, Guinovart, que és un pintor potentíssim, en quina situació ha quedat?. On és la nova figuració catalana tant soroll va fer? I l’hiperrealisme català? Doncs no existeix o té una consideració molt subalterna. Cal tenir més grandesa, menys mesquinesa i sobretot tenir un orgull de país, perquè aquí tenim de tot i sembla que no tinguem de res per la nostra pròpia culpa”.

Un profund exercici de contemplació

Joan-Pere Viladecans crea per esbravar les perplexitats “perquè segurament no sé viure i intento aprendre’n a través de la pintura”, s’exclama. “Una exposició és una espectacle i el seu muntatge és molt important, ja que unes obres poden ajudar en la lectura d’unes altres. Cal buscar silencis, incitacions, crits, espais d’una atmosfera més plàcida… Aquest exercici l’espectador ha de fer-lo sol, només amb ell mateix, per entendre i per entendre’s i a més, cadascú té la seva manera particular de mirar un quadre. Passejar pels quadres d’una galeria és un exercici d’interiorització personal i les obres només estan acabades quan els ulls del públic les contemplen”.

D’acord amb el punt de vista de Joan-Pere Viladecans, l’art és un espai en el qual no hi poden entrar les paraules. “Aquesta és una qüestió que jo em plantejo contínuament perquè si el que faig es pogués explicar amb paraules, probablement no caldria que ho fes, ho explicaria i ja està. Tota creació s’origina en un àmbit preliterari i prearticulable amb sons. És un misteri que té el seu origen en un altre misteri. A partir d’aquí neixen les formes, els colors, les emocions i la capacitat per explicar aquest procés literàriament”.

Que vagi de gust.

Entrevista a Jesús Conte: "La tossuderia de Tarradellas va ser clau per al restabliment de la Generalitat"

El mes de setembre retorna la calma i l’ordre a la vida diària de les persones, a la rutina de la feina i els horaris, fet que sovint, implica també una pèrdua (acordada i consentida) de llibertat. Aquest és un moment tan bo com un altre per conèixer alguns dels episodis de la història recent, la importància dels quals, ens han conduit fins al moment polític i social en el que ens trobem ara. Tots els moments històrics tenen els seus protagonistes, els quals, han provocat amb les seves decisions, que la història prengui un curs o un altre.

En el delicat context històric de la transició espanyola, un polític català va prendre un paper rellevant: Josep Tarradellas (Cervelló, 1899 - Barcelona, 1988), president de la Generalitat de Catalunya després de Josep Irla i paladí d’aquesta institució a l’exili durant els anys més ferotges de la dictadura franquista.

En els seus llargs anys d’absència de Catalunya, Josep Tarradellas va anar creant el vast arxiu documental “Montserrat Tarradellas i Macià”, dipositat al monestir de Poblet. El periodista Jesús Conte s’ha capbussat en aquest arxiu i ha pogut veure i llegir una part de la documentació que allí s’hi guarda. El fruit d’aquest treball és el seu llibre “Tarradellas, testigo de España” (Ed. Destino, col·lecció Imago Mundi, 18).

Jesús Conte (Barcelona, 1954), és periodista, escriptor i consultor de comunicació de la Universitat Internacional de Catalunya. Entre els anys 1998 i 2003 va ser el cap de premsa de la Generalitat de Catalunya i té al seu haver títols com “Los partidos políticos al desnudo”, “Cap a la Generalitat” o “Les parets parlen”.

Al seu despatx de l’agència de comunicació que dirigeix, ConteBCN Comunica, Jesús Conte explica perquè Tarradellas, justament ara. “Va ser un repte amb l’editorial. Els de Destino són amics meus, en concret en Ramon Perelló, que és l’editor de no-ficció de Destino. Un dia, mentre parlàvem, va comentar que seria interessant editar un llibre sobre l’arxiu Tarradellas de Poblet. Corre la llegenda, entre periodistes i historiadors, que l’arxiu Tarradellas només conté retalls de diari, però el cert és que els retalls són una part molt petita de l’arxiu”.

De fet, l‘arxiu té uns 2 milions de pàgines. La metodologia a emprar per bussejar entre tantíssima informació, va ser per a Jesús Conte, la clau de l’èxit, sobretot per evitar la temptació de passejar-se per altra documentació que li fes fer marrada de l’objectiu inicial. “L’arxiu està molt ben organitzat i, sobre el que va deixar el president Tarradellas, s’ha fet una feina ingent de sistematització. L’arxiu està tal i com el va deixar Tarradellas, però amb afegits. Ell personalment el portava al dia. Les carpetes estan tal i com ell les disposava, amb els rètols corresponents i el que ha fet l’equip actual de conservadors és sistematitzar l’índex”, explica Conte. I segueix: “Es pot accedir a la informació de l’arxiu per èpoques (República, Guerra Civil, exili, presidència efectiva (des de l’octubre de 1977 fins a l’abril de 1980), i l’època d’expresident). Amb aquesta ordenació és fàcil trobar informació sobre els personatges que intervenen en cada moment, i facilita molt la tasca de recerca. El repte va consistir en veure què hi ha a l’arxiu Tarradellas, comprovar si donava prou de sí com per poder escriure un llibre i la resposta va ser que sí. Dels 2 milions de pàgines que formen l’arxiu, jo n’he vist unes 10.000”.

“Tarradellas, testigo de España”

Aquest és el nom que Jesús Conte va escollir per al seu llibre. Ell mateix aclareix: “No es tracta de la biografia de Tarradellas ni de la guia oficial de l’arxiu, sinó que d’entre el molt que el president va viure, he escollit 15 temes que he cregut significatius per entendre l’Espanya de l’exili i de la Transició, a través d’aquest arxiu. És un retrat del personatge de Tarradellas a través del que ell escrivia, li escrivien i el que terceres persones escrivien sobre ell, basant-me sempre en els seus papers, però complementant la informació amb més documentació. Així, també he entrevistat a distints personatges, les respostes dels quals serveixen per trufar aquests capítols, com ara Rodolfo Martín Villa, Jordi Pujol o Josep Torres, per exemple. Són personatges que han conegut molt bé Tarradellas i que tenen molt a dir sobre el president”.

Tarradellas, un personatge ombrívol

Des de la restauració de la Generalitat, Catalunya ha tingut fins al moment 8 presidents, als quals, els ha tocat gestionar moments històrics diversos, alguns més galdosos que altres. En aquest sentit, Jesús Conte reflexiona: “El president Macià és el més entranyable i coincideix amb el restabliment de la institució, que no existia com a tal des de 1714. Per tant, 217 anys després, havent proclamat la República Catalana dins dels pobles d’Ibèria amb aquell pacte amb el president Alcalá Zamora, restableix la Generalitat. Tanmateix, Macià, és simbòlic i fins que s’estableix l’Estatut de 1932, com a president no té gaires competències. El segon president, Lluís Companys, amb un haver i un deure que el fan controvertit, va viure el 6 d’octubre i la Guerra Civil, però el fet que l’afusellin l’any 1940, el converteix en el president màrtir i per tant, té un paper rellevant en la història. El tercer president, Josep Irla, per les circumstàncies desgraciades de l‘exili, ocupa un lloc molt petit a la història, molt simbòlic, entre vels, però si el president Irla no hagués aguantat la torxa, el president Tarradellas no hauria existit com a tal. Ara bé, Tarradellas va seguir aguantant-la, la torxa, amb molta lleialtat, constància i tossuderia. Era un president molt tossut i de fet, la tossuderia de Tarradellas va ser clau per al restabliment de la Generalitat”.

Seguint aquesta mateixa línia, Jesús Conte explica: “L’any 1977, diverses circumstàncies de la transició van plantejar la necessitat de donar satisfacció a unes certes ànsies d’autonomia de Catalunya i es va pensar que la fórmula més adequada podia ser retornar el president Tarradellas de l’exili i amb ell, la Generalitat que presidia. Sense la tossuderia de Tarradellas, potser l’any 77 s’hagués establert un Règim General o una Mancomunitat de Catalunya, però en cap cas, s’hagués recuperat el nom històric de Generalitat. Per tant, amb les seves virtuts i defectes, Tarradellas, l’any 1977, va encarnar aquest retorn de la Generalitat en la seva persona com a president”.

Testimoni d’Espanya, no pas còmplice d’Espanya

“Són dues connotacions diferents”, aclareix Jesús Conte. “Tarradellas era un catalanista però també era home de diàleg amb Espanya, diàleg en general, que s’escapa fins i tot de l’ordre polític. Per exemple, a l’any 1980, quan hi havia una certa disputa entre el Barça i el Reial Madrid, amb els presidents Luís de Carlos i Josep lluís Núñez, a Tarradellas se li va acudir que havia de posar pau entre els presidents dels dos clubs i ho va aconseguir. Curiosament, aquest fet d’aconseguir la pau entre el Reial Madrid i el Barça va obtenir entre 300 i 400 pàgines al recull de premsa; és a dir, dels fets del mandat efectiu de Tarradellas, segurament el que va generar més paper i va fer córrer més tinta, va ser que posés pau entre Barça i Reial Madrid, més que no pas el fet que aconseguís fites importants, com la catalanització de l’escola i la implantació del català com a llengua obligatòria a l’ensenyament, per exemple. Està clar que ahir i avui, el futbol mana”, bromeja Conte.

Però tornant al paper de Tarradellas a Catalunya i a Espanya, Jesús Conte segueix explicant: “Hi ha una anècdota que exemplifica molt bé aquest paper de Tarradellas i al mateix també, la seva caparrudesa. Quan ja no era president i vivia al pis que se li va facilitar a la Via Augusta de Barcelona, el rei Joan Carles li va concedir el marquesat de Tarradellas i Tarradellas, tot i que apreciava el rei i tots dos es reconeixien mútuament, era republicà. Va acceptar el marquesat només perquè el seu fill, que era un descregut i pensava que l’esforç del seu pare a l’exili no havia valgut la pena, s’adonés que allò havia tingut molta importància, que tants anys d’esforç, d’exili no reconegut per l’Estat espanyol del moment, havien valgut la pena. No cal dir que se’n va sortir”.

Tarradellas i els bascos

“Jo crec que el llibre aporta elements curiosos, fins i tot sorprenents”, apunta Jesús Conte. “Per exemple, que les relacions de Tarradellas amb el País Basc eren molt dolentes. Al llibre apunto exemples històrics, des de la Guerra Civil als primers anys de l’exili. Abans de res, Tarradellas era dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya. En termes de política espanyola, l’any 39, Tarradellas era el Secretari General d’ERC. Normalment, ERC participava en el govern d’Espanya (cosa que ara no es produeix) i per això Tarradellas tenia un nivell d’interlocució que feia que s’escrivís amb el president de la República a l’exili, amb el primer ministre a l’exili Juan Negrín, amb el socialista Rodolfo Llopis, amb l’anarquista Frederica Montseny, amb dirigents de tot tipus i evidentment, amb la gent d’esquerra i també amb els bascos”.

I segueix explicant: “El president Tarradellas i els bascos, tenien punts de vista diferents sobre el paper dels partits de l’exili envers la governació d’Espanya, a través d’uns governs fantasma que realment van ser molt poc operatius. A més, també tenia cuites de tema econòmic, sobre l’aportació que havia de fer Catalunya al govern de la República i la que havien fet els bascos. Després, a l’època de la transició, quan es comença a plantejar la possibilitat que Tarradellas tornés, el president va tenir una conversa amb un personatge que al llibre, apareix sense que se’n desvetlli el nom, al qual, Tarradellas li diu: “Supongo, fulanito, que ustedes tendrán en cuenta que todo esto que se está haciendo para Catalunya y sobre mi persona, no significa que automáticamente se vaya a reproducir para los vascos”, volent dir que si els bascos volien que es restablís la seva autonomia, havien d’espavilar-se pel seu compte, ja que ell no estava disposat a fer de mitjancer ni ser el portaveu dels interessos de ningú més que no fossin els catalans”.

I encara més, Jesús Conte explica: “Tarradellas era molt crític amb el que suposava ETA com a moviment terrorista, i pels silencis còmplices per part d’alguna força nacionalista basca. Això feia mal a les relacions i feia que, concretament amb el PNB com a principal representant del nacionalisme basc, les relacions fossin dolentes. Ell es va entendre molt bé amb el lehendakari Aguirre, que va ser un lehendakari històric, estava molt malament amb el que va ser ministre de justícia, Manuel de Irujo, amb el qual es carteja amb unes correspondències molt dures, i al lehendakari Leizaola, directament l’ignorava. Ell considerava que cadascú s’havia d’espavilar pel seu compte”.

Els tres convenciments de Tarradellas

Des de l’exili estant, Tarradellas mantenia tres convenciments: que Catalunya tornaria a ser una República en la qual la Generalitat es restituiria, que ell tornaria a Catalunya com a president i que Franco acabaria caient. Dels tres convenciments, només un es van complir. “En capítol del llibre “Hasta que caiga Franco”, s’explica que Tarradellas pensava que Franco acabaria caient: que ho faria l’any 39; que cauria amb la victòria dels aliats a la 2ª. Guerra Mundial, quan va haver-hi la vaga de tramvies i quan es va produir la vaga dels miners d’Astúries o fins i tot, quan es van produir revoltes al País Basc... En cap moment li va passar pel cap a Tarradellas, que Franco moriria la llit. Per això encara és més sorprenent que, en morir el dictador, es pensés en ell com a solució al contenciós català. De fet, Tarradellas creia que algun dia, hauria de parlar amb qui substituís a Franco”.

El retorn de Tarradellas de l’exili és un dels episodis històrics més sonats i més recordats dels darrers 30 anys, pel que significava, pel que representava, per les conseqüències històriques posteriors que arriben fins als nostres dies. “Des del govern espanyol sempre s’ha volgut treure l’èpica del retorn de Tarradellas, i el cert és que quan va tornar, va fer-ho sense garanties, sense saber què li passaria a ell personalment, perquè cal recordar que era el segon president després de Companys, al qual, el mateix règim havia afusellat”, argumenta Jesús Conte.

Així doncs, Tarradellas va tornar com a “ciudadano español”, en virtut de la Llei d’Amnistia que permetia que qualsevol exiliat sense antecedents, tornés. El govern espanyol, tanmateix, no li reconeixien el caràcter de president de la Generalitat. “En cap document oficial s’anomena a Tarradellas com a president de la Generalitat i l’únic que s’aconsegueix és que se li atorgui el tractament de Molt Honorable”. Jesús Conte segueix explicant: “Quan Tarradellas es veu amb el rei tenen una certa pugna: ”Jo sóc el president de la Generalitat de Catalunya”, diu Tarradellas i l’altre li etziba: “Y yo soy el rey de todos los españoles, siéntese señor Tarradellas”. A partir d’aquí hi va haver química i això va facilitar que Tarradellas i el rei es veiessin per segona vegada. D’aquest segon encontre surten els acords amb els quals s’apunta la possibilitat que Tarradellas torni i sigui restablerta l’autonomia de Catalunya, amb una fórmula que en aquell moment encara no estava clar que fos la de la Generalitat”.

Què pensaria Tarradellas de la situació actual?

Aquest moment de crisi que tenalla el món, fa que es visqui un moment delicat en tots els aspectes: econòmic, sociològic, polític i tot sembla indicar que està a punt de tancar-se un cicle que ha de donar pas a una nova situació de les coses. Els episodis històrics es succeeixen. Què pensaria Tarradellas del moviment dels indignats, de les consultes populars per a la independència, de les retallades pressupostàries, de l’auge de la dreta, del cansament d’Espanya des de Catalunya i de Catalunya des d’Espanya? “Tarradellas va morir l’any 1989 i per tant, només es pot respondre a aquesta pregunta a nivell hipotètic”, respon Jesús Conte. “Jo crec que ell hagués estat en contra de les consultes sobiranistes; hauria estat en contra d’obrir el meló de l’Estatut per fer un segon estatut, perquè de fet, ja estava en contra del primer, per un cert interès de supervivència, ja que fer un Estatut implicava convocar unes eleccions i que ell se n’anés a casa seva. Aquesta és la pura realitat. Ell va estar al marge de l’estatut del 79 per voluntat pròpia i perquè acariciava una fórmula semblant a una Mancomunitat engreixada, unint les 4 Diputacions, que li donessin quatre competències i ser un president més honorífic i menys “autoritas”. Potser tot plegat era fruit de la seva pròpia egolatria”.

I continua reflexionant Jesús Conte: “Jo crec que Tarradellas hagués apostat per entendre’s amb Espanya i per això desqualificaria consultes sobiranistes. A Catalunya, Tarradellas té grans defensors i grans detractors. En canvi, en certs cercles polítics i en alguns mitjans d’Espanya, el tenen com una icona del model d’enteniment de Catalunya amb Espanya. Aquí no es té aquesta percepció d’ell”.

Passarà a la història? “Sí, però jo crec que passarà a la història en quart lloc d’importància i m’explico: Francesc Macià és el primer, el president estatutari d’època moderna, que proclama la República Catalana i després accepta una figura menor que és la Generalitat. En segon lloc, crec que és pel president Pujol i el seu dilatat mandat de 23 anys en els quals, governa una autonomia que sembla un estat sense ser-ho. El tercer, perquè la història el va fer president màrtir, és el president Companys i el quart seria Tarradellas. Els presidents Maragall i Montilla, com que protagonitzen un mandat curt, de només quatre anys, fa que quedin en cinquè i sisè lloc i el president Mas encara és una incògnita”.

Caldrà seguir-ne parlant.

Entrevista a Raimon: "Les meves cançons conviden a reflexionar sobre la vida"

Abans que la seva veu es comenci a sentir entre el públic que l’acompanya i que omple el teatre, Raimon (Xàtiva, 1940), prem amb força els ulls tancats, estrafà la fesomia per fer sortir del més profund del seu ésser, les cançons llargament interpretades i per les quals és famós arreu. Comparteix l’escenari només amb quatre músics més que l’acompanyen i amb la seva inseparable guitarra. Ara sí, la seva veu atenorada, potent i fàcilment identificable, entona, per exemple “D’un temps, d’un país”, “Jo vinc d’un silenci”, “Treballaré el teu cos”, “Veles e vents” o les conegudíssimes “Diguem no” o “Al vent”.

Raimon Pelegero, més conegut amb el nom artístic de Raimon, és un dels pioners de la cançó d’autor en català. Va començar la seva carrera en els moments difícils i compromesos de la dictadura franquista, a l’inici de la dècada dels 60. Membre del grup de cantants i artistes que formaven la Nova Cançó, Raimon també ha musicat a grans clàssics de la poesia catalana com Salvador Espriu i Ausiàs March. La seva trajectòria musical l’ha portat a actuar pràcticament per tot el món, cantant sempre en català. Als seus 70 anys, Raimon ha fet recentment, una parada a Tarragona, on ha ofert les cançons velles, per descomptat, i també les noves que integren el seu disc “Rellotge d’emocions”.

Accessible, rialler, bromista i realista, Raimon comenta satisfet que aquest disc és el primer que enregistra en estudi, amb cançons inèdites, després de tres o quatre anys d’absència. “En els nous concert, els músics que m’acompanyen i jo, oferim al públic les noves cançons, i ho fem tant bé com ens és possible. No es tracta pas d’un concert de petit format, perquè nosaltres som molt grans com a músics. Això és, molt grans, si ho fem bé”, bromeja Raimon.

Rellotge d’emocions

“Rellotge d’emocions” és el nom que porta aquest nou disc de Raimon. Com és aquest disc? “Això no ho hauria de dir jo”, comenta en Raimon somrient, “més aviat ho hauria de fer el públic després d’escoltar-lo. La meva manera d’explicar-me és fent les cançons i prou”.

Després d’insistir-li, aclareix: “És un disc unitari, amb cançons fetes al llarg dels darrers anys (surt a una o dues cançons per any i n’he fet 10). Aquestes cançons són força subjectives, en el sentit que hi ha un ‘jo’ que desitja un ‘nosaltres’, però al mateix temps el rebutja, i també el ‘nosaltres’ rebutja el ‘jo’. Tota aquesta dialèctica entre els ‘jo’ i els ‘nosaltres’ està present en moltes de les meves cançons”. I continua: “Jo crec que en aquestes cançons hi ha una sèrie d’experiències viscudes i per tant, hi ha una major entrada del ‘jo’, però musicalment i des d’un punt de vista de mètrica, poètica i d’imatges, excepte en el poema de Salvador Espriu (Diré del vell foc i de l’aigua), que és l’únic poema que he musicat després que el poeta va morir, on nega el principi de contradicció, la convivència dels contraris, una qüestió força complexa, però en canvi, les imatges de la cançó és tan bella que entra fàcilment i la melodia l’acompanya molt bé. Les altres cançons totes parlen de vivències meves, personals. Es tracta en conjunt, d’un treball molt exigent que, crec, està donant el seu fruit”.

Despullar-se a l’escenari

Sovint, quan els artistes parlen d’ells mateixos en les seves obres, comenten que es despullen (d’una manera simbòlica), davant el públic, mostrant obertament i sense cap vergonya, allò que senten, creuen i són. En un disc tan autobiogràfic com el de Raimon, aquesta sensació d’obrir-se, de despullar-se, també hi és continguda “Vull tranquil·litzar al personal: jo no em despullaré de cap de les maneres, perquè tinc 70 anys i un gran sentit del ridícul. Això per començar” i riu tot bromejant. “No, el que faig és aquest joc amb el ‘jo’. Al començament jo tenia una certa vergonya a l’hora de publicar les cançons d’amor i al capdavall, n’he publicat una vintena, però en les primeres, sentia una certa vergonya, perquè pensava que aquests sentiments eren personals i intransferibles i en canvi, resulta que no, que són completament transferibles. Resulta que els sentiments que he expressat, els ha tingut altra gent i a més, aquesta gent ha vist en aquesta fórmula lingüística i musical, l’expressió d’aquestes emocions que ha sentit. Quan un busseja sobre un mateix, com que no som tan diferents, si s’encerta la fórmula lingüística i musical d’expressar-ho, es deixa d’expressar sobre un mateix per passar a parlar sobre els altres. A primer cop d’ull costa de veure, però es comprova l’encert en el moment que la gent fa seves les cançons que en un primer moment, parlaven d’un mateix”.

El temps com a fil conductor

A l’obra d’en Raimon, el pas del temps és una constant i per tant, un fil conductor que l’ajuda a arribar allà a on vol portar als espectadors. “De fet, en el disc, “Punxa de temps”, és un primer vers. A l’hora de la veritat, posar els títols de les cançons no em costa gaire i els tinc molt ràpid, però trobar el nom del disc em costa molt, perquè són moltes cançons i el títol hauria de tractar-se d’un concepte que les englobés totes. No vull que siga un títol d’una cançó perquè aleshores sembla que només hi hagi aquesta cançó”.

I segueix reflexionant amb posat pensatiu: “Evidentment, el fil conductor del treball és el pas del temps al damunt de la persona i de la persona en el temps. S’estableix una dialèctica entre el temps i el jo. Un jo que es va construint i que només es pot donar per totalment construït quan s’arriba al final. El jo s’acaba de fer o de desfer en el moment que un es mor. En quant es desapareix, el temps deixa d’existir. Aleshores està clar, en aquest disc el fil conductor és el temps, juntament amb les emocions viscudes i per això és un disc molt vital, tot i que és també un disc molt personal, perquè hi ha aquest joc de temps i vida”.

És un disc optimista? “Hi ha un lema d’Antonio Gramsci, que parla del ”pessimisme de la intel·ligència i optimisme de la voluntat”. Jo he intentar portar-ho a la pràctica, el que passa és que costa molt i això de l’optimisme cada cop costa més”. Ho diu somrient, tanmateix.

Nova cançó i cançó protesta

Algunes de les cançons més conegudes de Raimon contenen una gran dosi d’energia i de força per expressar algunes idees polítiques, corresponents amb el moment difícil en el qual va iniciar la seva carrera. En aquest sentit, potser el títol més conegut és “Diguem no”.

“Jo no vaig començar amb cançó protesta. “Al vent”, per exemple, no és una cançó de protesta i de fet, en el disc en el qual va sortir publicada per primera vegada, que és del 63, hi havia una cançó que es diu “Som” (“Som una llum que se’n fuig, som una llum que s’apaga”), una altra que deia “A cops” (“Tires la pedra, on anirà?”). No és que jo comencés amb aquest tipus de cançó de protesta. El “Diguem no” es publica en un disc que també incloïa “Se’n va anar”, “La cançó del capvespre” i una cançó d’un pessimisme adolescent o almenys d’una certa tristesa adolescent que portava com a títol “17 anys”. És a dir, jo no vaig començar amb la cançó de protesta, sinó amb una tipus de cançó que convidava a fer una reflexió sobre la vida. El que passa és que, si el que es viu, es fa sota una dictadura, poden passar diverses coses: que hi estiguis d’acord, que t’hi mostris indiferent o bé, que a l’hora d’expressar les pròpies vivències, es vegi clarament l’oposició contra aquesta dictadura. Moltes de les cançons que jo he fet han estat en contra la dictadura, la de Franco i la de qualsevol altra dictador”.

I segueix explicant: “Això de cançó de protesta és una etiqueta que ve dels Estats Units, arran de la guerra del Vietnam, la “protest song”. El “Veles e vents” és del 1.970, per exemple, i les cançons d’amor “Treballaré el teu cos” i d’altres, també són dels anys 60. Després també hi ha als meus discos d’aquells anys, molts poemes musicats d’Espriu i altres coses, que havia fet en plena dictadura. Ara bé, jo no he esperat que el dictador es morís per expressar el meu amor o les meves idees. No he estat un cantant de cançó de protesta, única i exclusivament, tot i que sé que en el seu moment, em van posar aquesta etiqueta. Ara bé, una etiqueta no defineix una personalitat, una persona o un caràcter, això jo ho tinc molt clar”.


Cançons de protesta per avui dia

La cançó de protesta venia motivada i tenia com a transfons, una sèrie d’esdeveniments de caràcter social i polític. La pregunta per a Raimon és obligada: la cançó de protesta triomfaria també avui dia, amb totes les convulsions socials que veiem i vivim cada dia? “La cançó de protesta és d’avui en dia i de demà passat en dia i ahir en dia”, contesta en Raimon sense pensar-s’ho dos cops. “El “Diguem no”, per exemple, està escrita i publicada el 1963 i jo no he deixat de cantar-la en els meus més de 50 anys en l’ofici. La condició humana ja ho porta això. Hem de cantar, flors i violes? També, perquè una cosa no contradiu l’altra. La persona que plora és la que riu i la que està en contra de certes coses pot, en algun moment determinat, pensar que en allò, l’equivocat era ell. Tot això és molt més complex que el simple blanc i negre, perquè les coses tenen molts matisos i tots nosaltres som una mica més complexos del que les etiquetes voldrien. Això és un problema de mercat, de comerç: això és cançó protesta, allò és cançó d’amor. Avui en dia encara es porta la lluita i ho dic en una cançó d’amor. Les coses no són així. Això de posar els sentiments en calaixets no m’acaba d’agradar. No he estat mai d’acord amb això. Crec que és una manera de passar l’estona i no enterar-se de res. Potser un dels meus defectes sigui la contundència. Fa uns quants dies em va dir un amic que la civilització consisteix en no dir el que penses, però si els artistes no diem el que pensem, què hem de dir? Més val que no diguem res...”

És curiós observar el poc que canvia el món. “Això va com va”, respon en Raimon. ”La condició humana és molt constant i perenne. Si llegeixes un poema d’un poeta grec que fa la tira de segles que va ser escrit, o del mateix Ausiàs March, que escrivia al segle XV, una cop se li ha tret l’arqueologia que ha posat el temps sobre les obres, resulta que els sentiments estan tan ben expressats que són els mateixos que els nostres”.

Una cançó en concret

Els artistes solen dir que de tota la seva producció, estimen una obra per damunt de totes les altres. En Raimon és contundent en la seva resposta: “Si jo hagués de triar una cançó només hagués fet aquesta, hagués fet un disc d’una sola cançó i per tant, jo les he de triar totes 10, perquè sinó no publicaria o estaria enganyant a la gent. És molt difícil, per un que fa cançons, poder triar. De vegades jo recorde cançons que em pensava que eren meravelles i han passat completament desapercebudes. “Veles e vents”, sobre un poema d’Ausiàs March escrit el segle XV, quan la vaig començar a cantar, la gent no sabia de què anava i en canvi després, el públic l’ha pres com una cançó esplèndida. No puc distingir per sobre de les altres una cançó concreta, però sí que n’hi ha tres o quatre que són les que la gent agafa més. Del darrer disc, per exemple, a la gent li agrada “Mentre s’acosta la nit”, el poema musicat de Salvador Espriu “Poema del vell foc i de l’aigua), “Punxa de temps” i especial “A l’estiu quan són les 9” i “Si miraves l’aigua”. A mi m’agrada bastant “Si miraves l’aigua”, però em costa molt dir només una cançó perquè me les estimo totes”.

Un disc d’èxit i amb recorregut

“Els músics i jo estem contents de com està anant el disc. La gent l’ha escoltat i l’ha acceptat molt bé”, comenta en Raimon amb satisfacció. “Penso que encara té força recorregut. Es va fer una presentació a Madrid, també a Xàtiva i després hem fet concerts a Barcelona, al teatre Tívoli, on cada dia vam fer ple i fins i tot es va quedar gent a fora. El proper concert serà a Sant Feliu de Llobregat i després, el dia 1 d’octubre, al gran teatre del Liceu. Després seguirem per Alacant, Girona i Sant Cugat del Vallès”.

Feia molt temps que en Raimon no feia un disc en un estudi de gravació i per això probablement, aquest sigui un disc força esperat. “Jo toco de peus a terra. He fet de la meva vida el que he volgut i del cant n’he fet vida. Des de l’any 1961 que em dedico a cantar professionalment i tota la meua vida ha estat això. No puc prendre-ho com una cosa superficial”. Tanmateix, la modèstia natural de Raimon l’obliga a treure’s importància, malgrat la trajectòria artística impecable que l’ha portat a complir mig segle en la professió. “Ningú no és més que ningú i si a més les cançons agraden a la gent, doncs millor. Per a mi, cantar ha estat una manera d’expressar els meus sentiments i compartir-los amb la gent que els agrada i aquí s’acaba i no hi ha res més. Tots tenim una mena d’afany que les nostres obres perdurin i jo penso que si alguna de les cançons que he cantat, la gent se les fa seues i a més això es pot veure en vida, millor. Però no té més i ja està. No em sento el rei del mambo de res”.


Que sigui per molts anys i amb molts èxits.