Entrevista a Muriel Casals: "Els catalans ens n’hem anat sortint perquè som tossuts i tenim molta confiança en nosaltres mateixos’

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-muriel-casals-els-catalans-ens-n%e2%80%99hem-anant-sortint-perque-som-tossuts-i-tenim-molta-confianca-en-nosaltres-mateixos/

L’any 1961, cinc empresaris catalans, Lluís Carulla, Joan B. Cendrós, Fèlix Millet, Pau Riera i Joan Vallvé van fundar una entitat de caràcter cultural, la finalitat de la qual era promoure la cultura catalana i protegir-la. Aquests cinc empresaris van decidir posar els seus diners, el seu temps i la seva energia per “salvar-nos els mots”, com deia Salvador Espriu, organitzant classes de català, tot i que amb aquest gest també comprometien la seva pròpia seguretat personal, ja que l’any 61 la dictadura franquista estava en ple apogeu. Aquella acció, per tant, va requerir també una gran valentia. D’aquesta arriscada manera, per aquesta noble finalitat i en aquells difícils moments històrics, va néixer Òmnium Cultural, l’entitat que l’11 de juliol, celebra els seus 50 anys d’història.

Avui, Òmnium és una entitat consolidada, molt activa, que compta amb 24.600 socis distribuïts per tot el territori de parla catalana. Té 29 seus territorials: 27 a Catalunya, una a Perpinyà i una altra a l’Alguer. A més, Òmnium està agermanada amb Acció Cultural del País Valencià i amb l’Obra Cultural Balear, formant la Federació Llull.

Muriel Casals (Avinyó, 1945), la presidenta l’Òmnium Cultural, explica ”Òmnium neix amb la vocació de fer classes de català, de llengua i cultura. Els fundadors van tenir l’esperança i la il·lusió que el país se’n sortiria. El naixement d’Òmnium s’ha d’emmarcar juntament amb l’aparició d’altres fenòmens d’afirmació de la nostra cultura, com el sorgiment de la Nova Cançó i d’Edicions 62, entre altres. Semblava que sortíem del túnel de la dictadura i aquells empresaris van veure que caldria gent preparada per parlar i ensenyar el català, que caldria fer classes de català, classes de formació per mestres de català i donar uns títols amb garantia. La dictadura havia relegat el català a l’ús familiar estrictament, que és una manera de fer desaparèixer una llengua. Afortunadament vam ser tossuts i no vam deixar que la voluntat de la dictadura franquista tingués èxit. Això de la tossuderia és una característica molt catalana. Els catalans, si ens n’hem sortit, és perquè som tossuts, tenaços i tenim confiança en el nostre país i en nosaltres mateixos”.

Actes de celebració

Un 50è aniversari no pot deixar-se passar sense organitzar una bona celebració. Aquesta és la que Òmnium té prevista: “Vam començar pensant que no podíem fer un gran acte de 50 anys per motius de pressupost, perquè és un any de restricció a tots els nivells. Aleshores vam pensar que al llarg de l’any, en cadascun dels actes que fem, posarem de relleu que és l’any del nostre 50 aniversari. El primer d’aquests actes va ser un homenatge a Joan Triadú perquè Triadú està en l’origen d’aquestes classes de català de les que parlàvem. Al lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes també ho vam tornar a dir i ho anirem fent durant tot l’any fins a la Nit de Santa Llúcia al desembre. La veritat però, és que vam veure que aquests 50 anys s’han de celebrar el dia de l’aniversari, exactament l’11 de juliol i per tant, farem un acte aquest mateix dia”.

Segueix explicant la Muriel Casals: “L’acte estarà dividit en dues grans parts: a la primera es farà un homenatge als fundadors d’Òmnium i a la segona part, la junta nacional i les juntes del territori, farem una declaració de principis: què som ara i avui. Òmnium té seu a 27 punts del territori i els presidents de les seus són persones molt importants en el funcionament de l’entitat i per tant, tots junts direm, en homenatge als que van fundar Òmnium fa 50 anys, què ens toca fer a nosaltres ara”.

Un Òmnium humanista i compromès

“Res humà ens és aliè”, com deia l’escriptor romà Terenci. La Muriel Casals, en aquest sentit, comenta: “Òmnium Cultural no és un grup polític, però tractem de temes humans, de qüestions humanes, perquè l’home és un animal polític. La cultura va lligada a les relacions humanes i aquestes, molt sovint, són polítiques. Quan parlem de la llengua, de l’ús de la llengua a l’escola, això té a veure amb la política”.

De fet, Òmnium va jugar un gran paper en la manifestació del 10-J que es va portar a terme l’any passat, arran de la sentència del Tribunal Constitucional en contra de l’Estatut de Catalunya. Muriel Casals explica: “Ens vam abocar del tot amb la manifestació del 10-J. Unes setmanes abans i uns dies abans, tant a la seu nacional com a les seus del territori no es pensava en res més. Vam fer el paper d’aglutinador, vam ser lloc de reunió, perquè aquella manifestació no podia sortir bé si no hi concorrien forces molt diferents que s’hi sumaven i teníem entre els convocants als sindicats, les organitzacions patronals, els partits polítics, grups extraparlamentaris, grups polítics que reneguen dels polítics oficials, grups no polítics, col·legis professionals, etc. Així és que vam tenir la il·lusió de veure que Òmnium té la capacitat de posar totes aquestes entitats una al costat de l’altra. Va ser molt interessant i molt emocionant veure el respecte que Òmnium desperta i també, pensar que fèiem era el que haurien fet els fundadors”.

Està clar que asseure al voltant de la mateixa taula a representants de col·lectius tan diversos i amb interessos de vegades tan contraposats, no va ser fàcil. “Aquesta va ser una feina que va voler molta paciència”, comenta la Muriel Casals, “perquè tothom té raons i fer aquesta feina de dia a dia, és una de les funcions d’Òmnium, una feina que demana molt temps. La maquinària funciona amb els professionals però les persones que estem a les juntes realitzem treball voluntari i en aquesta ocasió, era donar temps per una acció que ens sembla que era bona pel país”.

Després del 10 de juliol

Després del 10 de juliol i d’aquella convocatòria que va fer sortir al carrer a un milió i mig de persones va venir el dia següent, l’11 i posteriorment, el 12 i així successivament fins avui mateix. “Els resultats no es veuen en un dia ni en un any”, argumenta la Muriel. “Sovint tenim la impressió que el temps s’accelera i que ja hauríem de veure uns resultats que no arriben. Tanmateix, la gent d’Òmnium som optimistes per definició i per tant, pensem que sí que hi ha hagut moviments. En aquest any el capital polític i social del nostre país ha augmentat. Aquella manifestació és un actiu que tenim. Ara sabem que hi ha un milió i mig de persones, que van sortir un dissabte a la tarda per dir que el futur és nostre. Aquest darrer any també hem vist tot el procés de les consultes per a la independència, en les quals, si mirem els resultats de totes les consultes fetes, es suma gairebé 1 milió de persones que han anat a votar, tot i que la consulta no era vinculant i no estava dins l’esquema institucional, legal, del moment. Però serveix per visualitzar una evidència: la possibilitat de dir que volem decidir quina ha de ser la nostra relació amb els pobles veïns. Aquesta és una riquesa que fa un any no teníem i que ara tenim. Un any després, també els polítics parlen diferent a com ho feien perquè els hem empès a posar a la seva agenda, prioritats en aquesta direcció. El futur del país està en mans dels ciutadans, però la forma política l’han d’organitzar els polítics. No ho podem fer ni Òmnium ni els ciutadans desorganitzats. És l’estructura política la que ha d’avançar i la gent hem d’exigir al nostre govern que faci els passos que ha de fer”.

Tanmateix i malgrat aquest convenciment, Òmnium Cultural s’ha desmarcat de la manifestació del 9-J i en una nota de premsa va anunciar la seva decisió de no adherir-se a aquesta manifestació, que concorrerà pels carrers de Barcelona sota el lema “Pel nostre futur, independència”, perquè, segons ha fet pública l’entitat, “la manifestació del 10-J va ser un fet històric i excepcional que no ha de convertir-se en una simple efemèride, ja que això “li restaria força i devaluaria l’èxit que va significar reunir un milió i mig de persones als carrers de la capital catalana”. De fet, aquest posicionament els ha costat algunes dures crítiques i una certa incomprensió.

Retallades pressupostàries

Òmnium Cultural no s’ha salvat de les retallades pressupostàries que s’estan aplicant a tots els àmbits. En aquest aspecte, Muriel Casals opina que precisament els dos departaments de la Generalitat amb el pressupost més retallat, Ensenyament i Sanitat, són els que tracten la matèria més sensible. “Aquests dos departaments, juntament amb el d’Obres Públiques, que és on hi ha la inversió. Quan es retalla, la retallada es nota en aquells llocs on hi ha una partida més important. A Òmnium també ens ha afectat. Nosaltres tenim els nostres ingressos dividits: un 60% prové de les quotes dels socis i l’altre 40% de les subvencions de la Generalitat, els ajuntaments i altres institucions públiques. La part que ve de la Generalitat, aquest any s’ha reduït un 30%, que per nosaltres és moltíssim. La nostra postura ha estat entomar-ho esportivament i no fer una enrabiada excessiva perquè vam pensar que els nostres socis no entendrien que en moments en què s’està retallant en llocs molt sensibles, nosaltres sortíssim dient que no volem que se’ns toqui la subvenció”.

Com a professora d’Economia a la Universitat Autònoma de Barcelona, la Muriel Casals té formada una opinió força sòlida al respecte de la crisi econòmica: “Jo penso que aquests darrers anys de vaques grasses ens han fet molt mal, quasi tant com el que ens pugui fer la crisi. Hem pensat que érem més rics del que érem i ens hem acostumat a estirar més el braç que la màniga. Tot i així, en el cas d’Òmnium, no em puc posar en contra de les retallades perquè el fet d’entomar-les ens dóna molta força per vigilar què es retalla i què no i per tant, ara mirarem amb quatre ulls i si veiem que es retalla una cosa important en detriment d’una altra menys important, tindrem molta força moral per aixecar-nos i des del civisme, posar en tela de judici el que fan els polítics, ja que són els nostres servidors i no pas al contrari”.

Muriel Casals comenta que està bé fer una mica de neteja de coses supèrflues, però considera d’una certa gravetat que les principals retallades s’apliquin a la Sanitat i a l’Ensenyament. “Sobretot amb l’ensenyament, ens hi juguem molt: la cohesió social. Hi ha una part de despesa que és despesa extra, destinada a sufragar el cost que representa incorporar al sistema a infants que arriben dels seus països sense saber llegir ni escriure, no ja només el català, sinó sense saber llegir ni escriure en general. Incorporar gent nova demana atenció, mestres que tinguin temps, que estiguin tranquils i de bon humor. Els nostres mestres estan molt cansats. Per anar bé, cal donar facilitat als ensenyants”.

Quan hi haurà recuperació econòmica?

“A Catalunya ens vam enganxar al model econòmic espanyol, basat en el creixement de la construcció”, comenta la Muriel Casals. “Per tirar endavant caldrà retrobar allò millor del nostre passat industrial. Jo crec que sí que hi haurà recuperació, tot i que no es veu a curt termini. Després, un cop arribi aquesta recuperació, a tota la gent que ha suportat la crisi i hi ha lluitat en contra, caldrà donar-li alguna compensació i en el sentit contrari, tots aquests senyors i senyores que s’han passat aquests anys venent-nos no sé quants productes financers, caldrà que també tinguin el que mereixen. Caldrà posar ordre i fer net de moltes coses”. I continua: “Tanmateix, cal mirar la situació des d’un punt de vista optimista i buscar accents positius en tot plegat. Les retallades són molt dures i el pressupost és inferior al de l’any passat, però en xifres absolutes, el pressupost de l’any 2011 és el mateix que el del 2008, només amb la variació per la inflació. A banda, del 2008 fins al 2011 no hi ha hagut un gran creixement de població perquè el creixement fort ja s’havia fet. I bé, el 2008 tampoc estàvem tan malament. És cert que ens pensàvem que cada any aniríem a més, però això no és ni serà així, almenys de moment”.

Òmnium des de fora

Malgrat la retallada pressupostària que obligarà a Òmnium Cultural a ajustar-se als números dels que disposi, aquesta entitat segueix la seva activitat amb la vivacitat i la força que l’ha caracteritzat des del seu naixement. Per col·laborar amb Òmnium no cal necessàriament ser-ne soci. “Es pot ajudar Òmnium sense ser d’Òmnium, venint a donar un cop de mà quan hi ha feina a fer, fent-se soci, donant idees, fent crítica, escrivint-nos i dient-nos això que feu ens agrada o no ens agrada, etc. També establint llaços de col·laboració amb altres entitats i associacions”, explica la Muriel Casals.

En aquest moment Òmnium té engegats diversos programes, encaminats sobretot a la integració lingüística. Així, “Somescola.cat”, agrupa gent de diversos àmbits relacionats amb l’ensenyament per fer pinya davant les agressions del Tribunal Suprem; “Quedem”, que és un programa de lleure entre catalanoparlants i nouvinguts, en el qual s’estableixen llaços d’amistat tot visitant alguns indrets de Catalunya; “Sambori”, que és un concurs de redacció en català dirigit a escolars i també “Grups de conversa”, “Voluntariat per la Llengua” i “Escoles en Xarxa”, entre altres.

Es pot trobar tota la informació de l’entitat a la seva pàgina web: http://www.omnium.cat./ I en tot cas, en l’any de celebració del seu 50è aniversari, que sigui per molts anys més.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat:
http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-muriel-casals-els-catalans-ens-n%e2%80%99hem-anant-sortint-perque-som-tossuts-i-tenim-molta-confianca-en-nosaltres-mateixos/

Entrevista a Jordi Carbonell: "Socialment, el país està a la vora de la independència’

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-jordi-carbonell-socialment-el-pais-esta-a-la-vora-de-la-independencia/

El filòleg i polític Jordi Carbonell (Barcelona, 1924), reconeix que ha tingut al llarg de la seva vida pública, dues grans passions: Catalunya, entesa com a país des del punt de vista polític, i el català com a llengua digna d’estudi, conservació i difusió entre les generacions futures. Així, Jordi Carbonell es va llicenciar en filologia romànica a la Universitat de Barcelona, va ser professor de llengua catalana als Estudis Universitaris Catalans i també a la UAB.

També va ser catedràtic de la Universitat de Càller, a Sardenya i lector de català de la universitat de Liverpool. Membre de l’Associació de sociolingüistes de llengua catalana, va dirigir la Gran Enciclopèdia Catalana entre els anys 1965 i 1971. Ara, enretirat de la vida pública, acaba de publicar el seu llibre de memòries “Entre l’amor i la lluita” (Ed. Proa, 2010).

Pren un exemplar del llibre amb les seves mans una mica tremoloses i amb lletra petita, apretada i tortuosa, hi escriu una dedicatòria senzilla, però que com tot el que fa, li surt del cor. Hi escriu: “A Roser Pros, molt estimada amiga de fa molts anys, amb la qual comparteixo l’esperança d’un país lliure”.

Aquest és el resum de la vida de Jordi Carbonell qui, als seus 87 anys, segueix mantenint intacte el neguit d’aprendre cada dia coses noves, de transmetre-les amb la fidelitat i el rigor que han marcat tots els episodis de la seva llarga vida i sobretot, Jordi Carbonell manté viva la convicció que han de venir nous temps, més propicis i favorables per Catalunya.

De fet, ell ha viscut des de la primera fila de l’acció, els més diversos episodis de la història recent de Catalunya: la proclamació de la República l’any 1931, la guerra civil, els quaranta anys de dictadura franquista, la transició democràtica i la democràcia en la que vivim actualment. “Jo tenia set anys quan Francesc Macià va proclamar la República”, recorda Jordi Carbonell, “Ho vaig viure des del balcó de casa meva, al carrer Gran de Gràcia, on vivia amb els pares i els avis. La gent pujava i baixava pels carrers com una rierada, amb una eufòria extraordinària. Molts anaven amb camions de trabuc, cridant “Visca en Macià, mori en Cambó”. Va ser un impacte extraordinari després de tot aquell període terrible de la monarquia d’Alfons XIII, el “Cametes”. A casa jo sentia parlar d’en Cametes i la proclamació de la República va produir una gran il·lusió familiar. En tinc un record vivíssim, com si ho veiés ara mateix”.

Jordi Carbonell considera que el període de la Catalunya Republicana va ser esplendorós i així mateix ho explica, amb un punt d’aigua als ulls: “El meu record del 14 d’abril és tan resplendent que diria que feia un dia magnífic. Sobretot, la idea de resplendor, d’alegria de la gent, de satisfacció, de canvi, de pau. Era una proclama molt esperada. És un dels records més bonics de la meva vida. La gent cantava la cançó que havia de ser l’himne de Catalunya amb la lletra d’en Sagarra: “La nostra terra és redimida, ningú ens prendrà nostra llibertat”, i és la sensació que es tenia: una terra redimida i lliure. Només va durar 6 anys, però en aquells 6 anys que es va fer la política més progressista de l’Europa occidental, es van engegar una quantitat d’iniciatives culturals, el desenvolupament ple de la creativitat del país, perquè la gent se sentia identificada amb allò que passava. Però només va durar sis anys”.

Sentit i sentiments d’independentista

La vida de Jordi Carbonell ha estat marcada en gran part, per la seva faceta política. Va ser un incansable lluitador antifranquista que va viure a les seves pròpies carns les malvestats del règim, patint presó i tortura pel fet de no voler deixar de parlar en català. Va participar també a l’Assemblea de Catalunya, va crear el moviment de Nacionalistes d’Esquerra i va ser president d’Esquerra Republicana de Catalunya entre els anys 1996 i 2004.

Com veu Carbonell la situació d’ERC en aquest moment? “Jo continuo sent membre del Consell Nacional d’Esquerra i sóc molt crític amb l’actual direcció de la qual, vaig demanar la dimissió perquè en un país normal, en una empresa privada, en una associació, en un partit polític on hi ha hagut els resultats horribles que hi va haver tant a les darreres eleccions al Parlament com a les municipals, el president i el secretari general pleguen, perquè reconeixen que han de prendre el relleu unes altres persones que donin al partit l’empenta i la orientació que li cal. Això és el que normalment hauria de passar però de moment, s’esperen al congrés de la tardor”. I segueix reflexionant: “A les municipals, tot i que el resultat no ha estat l’esperat, almenys s’ha mantingut la implantació a tot el país, amb regidors i alguns alcaldes”. Ho diu amb conformitat i amb resignació.

“Jo crec molt en ERC”

“ERC ha estat el pal de paller de l’independentisme d’aquest país durant molts anys”, reflexiona Jordi Carbonell. “En un moment determinat semblava que despuntava entre els grans quan va treure 23 diputats i diputades, i jo crec que remuntarà la situació perquè l’independentisme ha crescut d’una manera que no podíem sospitar. Si ens haguessin dit que l’independentisme havia de créixer com ha crescut, no ho hauríem cregut. Jo penso que socialment, el país està a la vora de la independència. Fa uns quants anys enrere, no hi havia independentistes entre els intel·lectuals, entre la gent de cultura amb un cert pes públic, però ara en aquest moment passa el contrari. Penso que la situació anirà madurant fins que petarà perquè amb Espanya no hi ha res a fer, però encara hi ha molt camí per recórrer”.

La dreta catalana

Jordi Carbonell sempre ha militat a l’esquerra i aquesta és la seva visió de la dreta catalana: “El primer polític significatiu de la dreta catalana va ser Cambó. De fet, Cambó va ser un mecenes de categoria europea, però va ser un polític fracassat. La dreta d’aquest país no funciona. Ara Catalunya està governada pel centre-dreta, perquè tant Convergència com Unió tenen tics de dreta però no n’acaben de ser”.

Al respecte de les retallades, Carbonell argumenta: “Aquesta reducció del 10% del pressupost de totes les conselleries és absurd. Com es vol reduir el pressupost de la Conselleria de Sanitat, que té el pressupost més baix de tot l’estat, que està per sota de la mitjana dels pressupostos europeus i que en canvi, té una qualitat de primer ordre? Com se li pot treure el 10%, encara? No té sentit. Amb l’Ensenyament passa igual”.

I segueix explicant: “Jordi Pujol, que mai ha estat independentista, diu que la independència ara és possible, que és difícil però que és possible. Ho podia haver dit fa 24 anys enrere! Ell i jo vam tenir problemes i en un moment determinat vam tenir topades polítiques. Aleshores un dia em va trucar i em va dir: “Jordi, et convido a dinar i fem les paus”. Molt bé, hi vaig anar i al final del dinar li vaig dir: “Jo sóc independentista” i ell em va dir: “Doncs jo no”. Per tant, que en Pujol reconegui que ara el país només té una solució, que és o bé la indepèndència o bé desaparèixer, em sembla tremend; que un home com ell només vegi un camí, o endavant o endarrere. Està clar que el camí enrere no es pot acceptar tot i que sempre hi haurà algú a que li agradaria, perquè a tot arreu del món hi ha gent disposada a posar pals a les rodes. Temps enrere hi havia gent que defensava la federació amb Espanya però avui ja ningú en parla d’això. Federar-nos amb qui? només amb algú que es vulgui federar, perquè és impossible fer-ho d’una altra manera, és un impossible metafísic. És com casar-se amb algú que no es vol casar”.

Malgrat anar força feixuc de cames, Jordi Carbonell comenta satisfet que va poder anar a la manifestació del 10 de juliol de l’any passat. “Va ser una fita històrica. Hi vaig anar amb cadira de rodes i vaig estar molt content d’haver-hi anat. Va ser una experiència magnífica, d’aquelles que donen optimisme i confiança en el país”.

Entre l’amor i la lluita

Aquests és el títol de les memòries de Jordi Carbonell. “El lector hi trobarà l’amor que sempre vaig sentir per la meva muller, l’Hortènsia Curell, que va morir l’any 2005, i també pel meu país, Catalunya. És la història de la lluita que he mantingut durant tota la meva vida perquè Catalunya sigui un país lliure i en el qual, els valors de l’esquerra es posin en pràctica”. Carbonell ho argumenta fermament convençut: “Aquest és un país viu, actiu, que vibra. Aquest país té vibració i a més, té una llengua normal com qualsevol llengua europea, una literatura riquíssima, una cultura de pintors, d’arquitectes en la qual s’emmiralla el món. Per exemple, aquesta onada d’admiració del món cap a la Sagrada Família, és un fet singular i extraordinari”.

Fent camí cap a la independència

“Ara és el moment de preparar la independència”, afirma convençut Jordi Carbonell. “Però compte!, que ningú s’enganyi. La independència suposa molts problemes, començant pel repartiment dels diners del Banc d’Espanya, de la Seguretat Social, la reorganització de la societat catalana… Hi ha infinitat de problemes que s’han d’anar treballant perquè en el moment en el que es faci una declaració unilateral d’independència, cal estar a punt. Jo crec més probable una declaració unilateral d’independència que un plebiscit, perquè un plebiscit és molt difícil d’organitzar, sobretot tenint tot l’aparell de l’Estat en contra. En canvi, que la declaració unilateral d’independència es faci al Parlament, crec que és més fàcil, però és clar, quan s’hagi fet caldrà construir el país i és aleshores quan comença la feina”. I segueix, incansable i entusiasta: “Catalunya pot ser un dels països més avançats d’Europa. Pot ser-ho. El país té capacitat econòmica, tecnològica, cultura, lingüística, identitària…, pot ser un país com Dinamarca, com Finlàndia, que són països amb de menys demografia que nosaltres però que són països reconeguts com a tals. Jo no sé si ho veuré, però crec que arribarà un moment que la situació actual patirà un daltabaix, un canvi radical, De fet, la societat ja l’està fent. En tot cas, és una gran esperança i un gran plaer, viure en un país com el nostre en el qual s’està forjant un país nou i una societat nova”.

Jordi Carbonell va rebre l’any 2001, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, el 2002 va ser distingit amb la Medalla d’Honor de Barcelona i el 2010 el Consell de Menorca li va atorgar la seva màxima distinció, la Taula d’Or.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-jordi-carbonell-socialment-el-pais-esta-a-la-vora-de-la-independencia/