Entrevista a Muriel Casals: "Els catalans ens n’hem anat sortint perquè som tossuts i tenim molta confiança en nosaltres mateixos’

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-muriel-casals-els-catalans-ens-n%e2%80%99hem-anant-sortint-perque-som-tossuts-i-tenim-molta-confianca-en-nosaltres-mateixos/

L’any 1961, cinc empresaris catalans, Lluís Carulla, Joan B. Cendrós, Fèlix Millet, Pau Riera i Joan Vallvé van fundar una entitat de caràcter cultural, la finalitat de la qual era promoure la cultura catalana i protegir-la. Aquests cinc empresaris van decidir posar els seus diners, el seu temps i la seva energia per “salvar-nos els mots”, com deia Salvador Espriu, organitzant classes de català, tot i que amb aquest gest també comprometien la seva pròpia seguretat personal, ja que l’any 61 la dictadura franquista estava en ple apogeu. Aquella acció, per tant, va requerir també una gran valentia. D’aquesta arriscada manera, per aquesta noble finalitat i en aquells difícils moments històrics, va néixer Òmnium Cultural, l’entitat que l’11 de juliol, celebra els seus 50 anys d’història.

Avui, Òmnium és una entitat consolidada, molt activa, que compta amb 24.600 socis distribuïts per tot el territori de parla catalana. Té 29 seus territorials: 27 a Catalunya, una a Perpinyà i una altra a l’Alguer. A més, Òmnium està agermanada amb Acció Cultural del País Valencià i amb l’Obra Cultural Balear, formant la Federació Llull.

Muriel Casals (Avinyó, 1945), la presidenta l’Òmnium Cultural, explica ”Òmnium neix amb la vocació de fer classes de català, de llengua i cultura. Els fundadors van tenir l’esperança i la il·lusió que el país se’n sortiria. El naixement d’Òmnium s’ha d’emmarcar juntament amb l’aparició d’altres fenòmens d’afirmació de la nostra cultura, com el sorgiment de la Nova Cançó i d’Edicions 62, entre altres. Semblava que sortíem del túnel de la dictadura i aquells empresaris van veure que caldria gent preparada per parlar i ensenyar el català, que caldria fer classes de català, classes de formació per mestres de català i donar uns títols amb garantia. La dictadura havia relegat el català a l’ús familiar estrictament, que és una manera de fer desaparèixer una llengua. Afortunadament vam ser tossuts i no vam deixar que la voluntat de la dictadura franquista tingués èxit. Això de la tossuderia és una característica molt catalana. Els catalans, si ens n’hem sortit, és perquè som tossuts, tenaços i tenim confiança en el nostre país i en nosaltres mateixos”.

Actes de celebració

Un 50è aniversari no pot deixar-se passar sense organitzar una bona celebració. Aquesta és la que Òmnium té prevista: “Vam començar pensant que no podíem fer un gran acte de 50 anys per motius de pressupost, perquè és un any de restricció a tots els nivells. Aleshores vam pensar que al llarg de l’any, en cadascun dels actes que fem, posarem de relleu que és l’any del nostre 50 aniversari. El primer d’aquests actes va ser un homenatge a Joan Triadú perquè Triadú està en l’origen d’aquestes classes de català de les que parlàvem. Al lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes també ho vam tornar a dir i ho anirem fent durant tot l’any fins a la Nit de Santa Llúcia al desembre. La veritat però, és que vam veure que aquests 50 anys s’han de celebrar el dia de l’aniversari, exactament l’11 de juliol i per tant, farem un acte aquest mateix dia”.

Segueix explicant la Muriel Casals: “L’acte estarà dividit en dues grans parts: a la primera es farà un homenatge als fundadors d’Òmnium i a la segona part, la junta nacional i les juntes del territori, farem una declaració de principis: què som ara i avui. Òmnium té seu a 27 punts del territori i els presidents de les seus són persones molt importants en el funcionament de l’entitat i per tant, tots junts direm, en homenatge als que van fundar Òmnium fa 50 anys, què ens toca fer a nosaltres ara”.

Un Òmnium humanista i compromès

“Res humà ens és aliè”, com deia l’escriptor romà Terenci. La Muriel Casals, en aquest sentit, comenta: “Òmnium Cultural no és un grup polític, però tractem de temes humans, de qüestions humanes, perquè l’home és un animal polític. La cultura va lligada a les relacions humanes i aquestes, molt sovint, són polítiques. Quan parlem de la llengua, de l’ús de la llengua a l’escola, això té a veure amb la política”.

De fet, Òmnium va jugar un gran paper en la manifestació del 10-J que es va portar a terme l’any passat, arran de la sentència del Tribunal Constitucional en contra de l’Estatut de Catalunya. Muriel Casals explica: “Ens vam abocar del tot amb la manifestació del 10-J. Unes setmanes abans i uns dies abans, tant a la seu nacional com a les seus del territori no es pensava en res més. Vam fer el paper d’aglutinador, vam ser lloc de reunió, perquè aquella manifestació no podia sortir bé si no hi concorrien forces molt diferents que s’hi sumaven i teníem entre els convocants als sindicats, les organitzacions patronals, els partits polítics, grups extraparlamentaris, grups polítics que reneguen dels polítics oficials, grups no polítics, col·legis professionals, etc. Així és que vam tenir la il·lusió de veure que Òmnium té la capacitat de posar totes aquestes entitats una al costat de l’altra. Va ser molt interessant i molt emocionant veure el respecte que Òmnium desperta i també, pensar que fèiem era el que haurien fet els fundadors”.

Està clar que asseure al voltant de la mateixa taula a representants de col·lectius tan diversos i amb interessos de vegades tan contraposats, no va ser fàcil. “Aquesta va ser una feina que va voler molta paciència”, comenta la Muriel Casals, “perquè tothom té raons i fer aquesta feina de dia a dia, és una de les funcions d’Òmnium, una feina que demana molt temps. La maquinària funciona amb els professionals però les persones que estem a les juntes realitzem treball voluntari i en aquesta ocasió, era donar temps per una acció que ens sembla que era bona pel país”.

Després del 10 de juliol

Després del 10 de juliol i d’aquella convocatòria que va fer sortir al carrer a un milió i mig de persones va venir el dia següent, l’11 i posteriorment, el 12 i així successivament fins avui mateix. “Els resultats no es veuen en un dia ni en un any”, argumenta la Muriel. “Sovint tenim la impressió que el temps s’accelera i que ja hauríem de veure uns resultats que no arriben. Tanmateix, la gent d’Òmnium som optimistes per definició i per tant, pensem que sí que hi ha hagut moviments. En aquest any el capital polític i social del nostre país ha augmentat. Aquella manifestació és un actiu que tenim. Ara sabem que hi ha un milió i mig de persones, que van sortir un dissabte a la tarda per dir que el futur és nostre. Aquest darrer any també hem vist tot el procés de les consultes per a la independència, en les quals, si mirem els resultats de totes les consultes fetes, es suma gairebé 1 milió de persones que han anat a votar, tot i que la consulta no era vinculant i no estava dins l’esquema institucional, legal, del moment. Però serveix per visualitzar una evidència: la possibilitat de dir que volem decidir quina ha de ser la nostra relació amb els pobles veïns. Aquesta és una riquesa que fa un any no teníem i que ara tenim. Un any després, també els polítics parlen diferent a com ho feien perquè els hem empès a posar a la seva agenda, prioritats en aquesta direcció. El futur del país està en mans dels ciutadans, però la forma política l’han d’organitzar els polítics. No ho podem fer ni Òmnium ni els ciutadans desorganitzats. És l’estructura política la que ha d’avançar i la gent hem d’exigir al nostre govern que faci els passos que ha de fer”.

Tanmateix i malgrat aquest convenciment, Òmnium Cultural s’ha desmarcat de la manifestació del 9-J i en una nota de premsa va anunciar la seva decisió de no adherir-se a aquesta manifestació, que concorrerà pels carrers de Barcelona sota el lema “Pel nostre futur, independència”, perquè, segons ha fet pública l’entitat, “la manifestació del 10-J va ser un fet històric i excepcional que no ha de convertir-se en una simple efemèride, ja que això “li restaria força i devaluaria l’èxit que va significar reunir un milió i mig de persones als carrers de la capital catalana”. De fet, aquest posicionament els ha costat algunes dures crítiques i una certa incomprensió.

Retallades pressupostàries

Òmnium Cultural no s’ha salvat de les retallades pressupostàries que s’estan aplicant a tots els àmbits. En aquest aspecte, Muriel Casals opina que precisament els dos departaments de la Generalitat amb el pressupost més retallat, Ensenyament i Sanitat, són els que tracten la matèria més sensible. “Aquests dos departaments, juntament amb el d’Obres Públiques, que és on hi ha la inversió. Quan es retalla, la retallada es nota en aquells llocs on hi ha una partida més important. A Òmnium també ens ha afectat. Nosaltres tenim els nostres ingressos dividits: un 60% prové de les quotes dels socis i l’altre 40% de les subvencions de la Generalitat, els ajuntaments i altres institucions públiques. La part que ve de la Generalitat, aquest any s’ha reduït un 30%, que per nosaltres és moltíssim. La nostra postura ha estat entomar-ho esportivament i no fer una enrabiada excessiva perquè vam pensar que els nostres socis no entendrien que en moments en què s’està retallant en llocs molt sensibles, nosaltres sortíssim dient que no volem que se’ns toqui la subvenció”.

Com a professora d’Economia a la Universitat Autònoma de Barcelona, la Muriel Casals té formada una opinió força sòlida al respecte de la crisi econòmica: “Jo penso que aquests darrers anys de vaques grasses ens han fet molt mal, quasi tant com el que ens pugui fer la crisi. Hem pensat que érem més rics del que érem i ens hem acostumat a estirar més el braç que la màniga. Tot i així, en el cas d’Òmnium, no em puc posar en contra de les retallades perquè el fet d’entomar-les ens dóna molta força per vigilar què es retalla i què no i per tant, ara mirarem amb quatre ulls i si veiem que es retalla una cosa important en detriment d’una altra menys important, tindrem molta força moral per aixecar-nos i des del civisme, posar en tela de judici el que fan els polítics, ja que són els nostres servidors i no pas al contrari”.

Muriel Casals comenta que està bé fer una mica de neteja de coses supèrflues, però considera d’una certa gravetat que les principals retallades s’apliquin a la Sanitat i a l’Ensenyament. “Sobretot amb l’ensenyament, ens hi juguem molt: la cohesió social. Hi ha una part de despesa que és despesa extra, destinada a sufragar el cost que representa incorporar al sistema a infants que arriben dels seus països sense saber llegir ni escriure, no ja només el català, sinó sense saber llegir ni escriure en general. Incorporar gent nova demana atenció, mestres que tinguin temps, que estiguin tranquils i de bon humor. Els nostres mestres estan molt cansats. Per anar bé, cal donar facilitat als ensenyants”.

Quan hi haurà recuperació econòmica?

“A Catalunya ens vam enganxar al model econòmic espanyol, basat en el creixement de la construcció”, comenta la Muriel Casals. “Per tirar endavant caldrà retrobar allò millor del nostre passat industrial. Jo crec que sí que hi haurà recuperació, tot i que no es veu a curt termini. Després, un cop arribi aquesta recuperació, a tota la gent que ha suportat la crisi i hi ha lluitat en contra, caldrà donar-li alguna compensació i en el sentit contrari, tots aquests senyors i senyores que s’han passat aquests anys venent-nos no sé quants productes financers, caldrà que també tinguin el que mereixen. Caldrà posar ordre i fer net de moltes coses”. I continua: “Tanmateix, cal mirar la situació des d’un punt de vista optimista i buscar accents positius en tot plegat. Les retallades són molt dures i el pressupost és inferior al de l’any passat, però en xifres absolutes, el pressupost de l’any 2011 és el mateix que el del 2008, només amb la variació per la inflació. A banda, del 2008 fins al 2011 no hi ha hagut un gran creixement de població perquè el creixement fort ja s’havia fet. I bé, el 2008 tampoc estàvem tan malament. És cert que ens pensàvem que cada any aniríem a més, però això no és ni serà així, almenys de moment”.

Òmnium des de fora

Malgrat la retallada pressupostària que obligarà a Òmnium Cultural a ajustar-se als números dels que disposi, aquesta entitat segueix la seva activitat amb la vivacitat i la força que l’ha caracteritzat des del seu naixement. Per col·laborar amb Òmnium no cal necessàriament ser-ne soci. “Es pot ajudar Òmnium sense ser d’Òmnium, venint a donar un cop de mà quan hi ha feina a fer, fent-se soci, donant idees, fent crítica, escrivint-nos i dient-nos això que feu ens agrada o no ens agrada, etc. També establint llaços de col·laboració amb altres entitats i associacions”, explica la Muriel Casals.

En aquest moment Òmnium té engegats diversos programes, encaminats sobretot a la integració lingüística. Així, “Somescola.cat”, agrupa gent de diversos àmbits relacionats amb l’ensenyament per fer pinya davant les agressions del Tribunal Suprem; “Quedem”, que és un programa de lleure entre catalanoparlants i nouvinguts, en el qual s’estableixen llaços d’amistat tot visitant alguns indrets de Catalunya; “Sambori”, que és un concurs de redacció en català dirigit a escolars i també “Grups de conversa”, “Voluntariat per la Llengua” i “Escoles en Xarxa”, entre altres.

Es pot trobar tota la informació de l’entitat a la seva pàgina web: http://www.omnium.cat./ I en tot cas, en l’any de celebració del seu 50è aniversari, que sigui per molts anys més.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat:
http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-muriel-casals-els-catalans-ens-n%e2%80%99hem-anant-sortint-perque-som-tossuts-i-tenim-molta-confianca-en-nosaltres-mateixos/

Entendre la política

Article publicat al blog del Col·legi de Periodistes de Catalunya: http://www.periodistes.org/?q=entblog/45010

Estem vivint temps renouers socialment parlant, però apassionants des del punt de vista periodístic, ja que a cada hora que passa, la situació d'alguns ajuntaments importants de casa nostra, canvia de signe i de color.Això és el que ha estat passant aquests dies a Tarragona.

Després de les eleccions municipals que van donar 12 regidors al socialista Josep Fèlix Ballesteros i que el van portar a fregar la majoria absoluta (que s'aconsegueix a Tarragona amb 14 regidors), es va obrir un període intens de converses, de negociacions, de correndisses, d'informacions creuades, de filtracions i d'accions per part de tots els grups que han obtingut representació al plenari municipal. I és que la situació no era baladí i els números, capritxosament interpretables depenent del lector de torn. Deixant de banda el resultat del PSC i els dotze regidors que unes línies més amunt es comentaven, a la part baixa de la classificació va quedar IC, amb una sola regidora, l'Arga Sentís, que ha desaparegut del món tots aquests dies i després, a la part compromesa, CiU i PP, empatats amb 7 regidors i regidores cadascun i separats només per la minimíssima xifra de 3 paperetes a favor de CiU.

Està clar que amb aquesta situació, podia passar de tot i que un pacte CiU-PP que reduís el PSC a la més mísera oposició, no només era possible aritmèticament, sinó desitjable més com a revenja personal que no pas com a acció afirmativa i positiva en favor de Tarragona i de la seva ciutadania, perquè hi ha hagut moments al llarg d'aquests darrers dies, en els que l'encegament ha fet perdre a CiU la perspectiva general de la negociació que s'estava portant a terme i la finalitat última per la que es treballava.

Amb anterioritat a la data de les eleccions, el pacte CiU-PP ja estava fet, amb repartiment del cartipàs municipal i tot, sempre i quan però, la diferència de regidors entre CiU i PP hagués aconseguit fer prevaler els drets dels uns sobre els dels altres per una qüestió de suport a les urnes. No ha estat aquest el cas. CiU i la seva candidata, Victòria Forns, han volgut fer prevaldre un major suport popular basant-se en només tres paperetes, tres simples i senzilles paperetes. El PP d'Alejandro Fernández, però, no s'ha deixat abassegar per unes argumentacions tan míseres i per tant, no s'ha deixat imposar la voluntat convergent que amb la llei a la mà, s'ha vist amb els mateixos drets i poders exactes, que els seus contrincants convergents. A banda, una assemblea fraudulenta, una escenificació de boudevil davant el número 2 del partit, Oriol Pujol i unes intencions no gens clares per part d'un Joan Aregio en hores baixes, han aconseguit que el pacte no arribi a bon port, tan clar com en un principi estava. Si no hagués estat així, pregunto, s'haurien arriscat tant Forns com Fernández a esventar públicament i a crits als quatre vents, que ja es veien alcaldessa i alcalde respectivament? Un punt de prudència i d'atenció als rivals, tampoc els hauria fet cap mal davant l'opinió pública.

En tot aquest procés, Ballesteros ha estat l'únic que s'ha mantingut en el seu lloc, malgrat la sensació que el fins ara alcalde estava no només sol davant el perill, sinó també "captiu i desarmat" en la seva batalla per la permanència en el càrrec pels propers quatre anys. Al llarg d'aquests dies, ha estat el més digne de tots i per aquest motiu, entre d'altres, ara té l'alcaldia.La pregunta és òbvia: si en una fase activa de negociació entre CiU i PP, aquests dos partits no s'han entès i els seus respectius candidata i candidat han acabat retreient-se en públic i davant la premsa, totes les misèries i patetismes de la seva negociació, si haguessin arribat a obtenir l'un o l'altre l'alcaldia, què hauria passat? Probablement (intueixo), haurien acabat esbatussant-se als plenaris fent prevaler els seus impetuosos personalismes i a la llarga, deixant la ciutat de potes enlaire. Potser m'equivoco però em sembla que no.

Finalment, s'ha imposat el seny, la seriositat i la voluntat de la majoria de la gent que va convertir la llista del PSC que encapçalava Josep Fèlix Ballesteros, en la més votada. Tarragona afronta en aquests quatre anys que vindran, projectes i problemes seriosos i cal gent preparada i responsable per afrontar-los i donar-els-hi sortida. El temps dirà qui es va equivocar.

A la gent normal, els costa entendre la política i els seus entortolligats camins cap a la consecució d'alguns fins, però la trama prèvia, ordida pel tàndem CiU-PP molt abans de la data de les eleccions, té els signes de la traïdoria i la maquinació, sense tenir en compte el que havien de dir les urnes. Estava clar que l'opinió de la gent expressada a les paperetes en l'exercici lliure del dret a vot, els importava a Forns-Fernández exactament un pito. A la gent normal, la bona gent del carrer, la gent de cada dia, els costa veure i comprendre com les revenges personals, els ajustos de comptes per qüestions passades (fins i tot molt passades), les ànsies de poltrona i el poder que atorga, el pujar un o dos graons socials, resulta ser el més important en política, trepinant i destrossant a la ja malmesa democràcia.

La visió externa de tot l'assumpte és aquesta i és una llàstima. Si m'ho permeteu, és una merda, una autèntica traïció a la ciència política i els seus fonaments i a la ciutadania que assisteix amb estupor al drama escenificat per uns politicastres que desafien la intel·ligència de la gent.El temps s'encarregarà, però, d'atorgar a qui la tingui, la seva justa raó.

Entrar en política

Article publicat a la pàgina http://www.periodistes.org/?q=entblog/44106 del Col·legi de Periodistes de Catalunya

Em fa gràcia aquesta expressió “entrar en política”, perquè cada vegada que es pronuncia, sembla que qui emprèn l’acció s’endinsi en una selva profunda i enredada en la que es deu viure prou bé, perquè n’hi ha molts que hi volen entrar i els que són a dins de cap manera en volen sortir.

Aquestes eleccions municipals han portat a encapçalar distints cartells de les més diverses formacions, a persones que han entrat en política (almenys en política municipal) de retruc, portats de la mà de la seva militància activa en aquest o aquell partit i enlairats al capdamunt de les llistes perquè en ocasions, la formació de torn, no tenia altra alternativa i d'entre el pitjor han escollit el que encara pot salvar-se. Corren mals temps per als aficionats. Suposo que en poblacions de cens escuet, la simple coneixença amb el cap de llista ja deu ser suficient però en altres casos, l'aposta arriscada per cares noves pot pagar-se cara a l'hora de la veritat perquè, abans de res, com en totes les matèries, cal ser professional i coneixedor dels assumptes que es tenen entre mans, especialment quan des del poder de gestió de l'Ajuntament, es governa el dia a dia d'uns centenars o d'uns milers d'ànimes que es veuen abocades a confiar en el govern que tenen més a la vora.

Trobo que aquesta campanya electoral ha resultat ser, resumint-la i generalitzant molt, grisa i sense trempera. Una vegada més s'han escoltat lemes com "un projecte nou", "necessitat d’aire fresc", "canvi", postulats publicitaris molt poc originals i repetitius que en boca d'alguns líders, tenen la consistència d’una bombolla de sabó enmig d’una ventada. La intenció no és només el que compta.

Tothom mereix una oportunitat? És clar que sí, només que en aquest moment, la política necessita autèntics professionals, gent capacitada, preparada i oberta de mires, capaç de demostrar que pot fer surar la societat enmig d'aquesta tempesta perfecta i els ajuntaments són, de fet, el primer pas i també la primera institució que ha de retornar a la ciutadania la confiança en l'exercici de la noble ciència de la política, portats a la realitat quotidiana a través dels seus mecanismes de funcionament. Són els ajuntaments qui han de saber captar l'atenció dels desenganyats, dels desil·lusionats, dels que en aquest moment tan renouer, ho estan passant malament. La feina no és ni fàcil ni baladí, però aquí està.De polítics aprenents, pusil·lànimes, oportunistes i vividors ja en coneixem molts. I encara més: de corruptes, de venuts, de pressumptes delinqüents que tenen diverses causes obertes amb la justícia. El temps dirà si la llista es pot allargar amb uns quants noms més.

Article publicat al blog "Coses que dèiem avui": http://www.periodistes.org/?q=entblog/44106