Entrevista a Mercedes Salisachs: "Jo no escric per entretenir, escric perquè la gent reflexioni”

Als anys 40 del segle passat, una dona amb un immens talent i una capacitat de treball poc usual, va trencar amb l’encarcarament de l’època que li va tocar viure i contravenint les disposicions i plans de futur que per a ella havia traçat el seu pare, va voler seguir la seva vocació, mantenir-la i triomfar exercint-la de forma professional. Aquesta dona és l’escriptora Mercedes Salisachs.

Mercedes Salisachs va néixer a Barcelona l’any 1916 i és, en aquest precís moment, l’escriptora en actiu, més longeva del món. Als seus 95 anys, aquesta escriptora catalana, però que té la seva obra escrita en castellà, pot dir amb orgull que ha vist transitar davant d’ella pràcticament tot un segle d’història, de la qual ha après a interpretar les cadències i els ritmes, incorporant-los als seus llibres amb mà destra.
Era la filla d'un ric industrial barceloní i l’educació que va rebre va ser conservadora. De fet, el seu burgès pare, veia en el futur de la seva filla a una magnífica dama de classe acomodada, educadíssima i molt fina, amb possibles per casar-se amb algú de la seva mateixa classe. Ella, però, tenia altres plans. Contravenint la voluntat del seu pare i deixant astorada a la resta de la família i entorn més immediat, va estudiar peritatge mercantil a l'Escola de Comerç i el 1935 es va casar amb un altre industrial ric, també perit mercantil. Amb ell va tenir cinc fills, un dels quals, Miguel, va morir als 21 anys, essent la font d'inspiració per a una de la seves novel·les, “La gangrena”, amb la qual obtingué el Premi Planeta el 1975.

Dona intel·ligent que manejava les lletres amb habilitat i gràcia, Mercedes Salisachs va publicar la seva primera novel·la, “Primera mañana, última mañana”, el 1955, tot i que l'hagué de signar amb el pseudònim María Ecín.

A aquesta novel·la va seguir una amplíssima producció composta per 36 títols entre novel·la i teatre, entre els quals és forçós recordar “Carretera intermedia” que va resultar finalista del IV Premi Planeta 1955, “La estación de las hojas amarillas” de 1963, “Adagio confidencial”, de 1973, finalista del XXII Premi Planeta 1973, “La gangrena” XXIV Premi Planeta 1975, “Sea breve, por favor”, 1983, Premi Rosa Navarro, “Feliz Navidad, señor Ballesteros”. Finalista del Premi Hucha de Oro 1983 i Goodby, España, Guanyadora del Premi de novel·la històrica Alfons X el Savi el 2009. Finalment, el darrer llibre que ha escrit és “El cuadro”.

“M’ha agradat escriure sobre les coses que passen al món, especialment de la Guerra Civil espanyola i fins ara”, explica Mercedes Salisachs. L’entrevista és feta a casa seva, en un sumptuós pis del Passeig de Gràcia de Barcelona. Mercedes Salisach està asseguda en una butaca, a la qual ha pogut arribar amb l’ajuda de la seva néta, Alejandra, el seu principal suport familiar en aquest moment. Els seus 95 anys no li perdonen una evident feblesa física, materialitzada en la paràlisi del seu braç esquerra, però Mercedes Salisachs continua mantenint la gràcia d’una nina de porcellana i el cap claríssim i serè, després de 60 anys de carrera.

“Quan vaig començar a escriure els temps eren molt difícils. Recordo que el primer premi que vaig guanyar va ser el Ciutat de Barcelona amb la novel·la “Una mujer llega al pueblo”, però era un premi de l'Estat que concedia l'alcaldia. Això passava l’any 1956. Amb el premi a la mà, l’editor em va dir “Mercedes, aquest llibre no el podem publicar perquè el que s’hi diu està prohibit de dalt a baix”. S’hi explicava el que estava passant a Espanya en aquells moments, aquella tragèdia tan profunda, que al llibre està explicada d’una forma irònica. Jo no he escrit mai sobre coses desagradables, però sí que vaig voler retratar les coses que passaven a Espanya i que molestava que es sabessin i que es diguessin”.

Llavors el llibre va tenir serioses complicacions per veure la llum i aconseguir que es publiqués. “Vaig posar l’acció del llibre en un poble amb molta gent. A aquell poble hi arribava una dona que es trobava amb problemes terribles, i jo descrivia aquella tragèdia tan forta. Per això me’l van prohibir. Llavors vaig anar a Madrid a parlar amb el director de l’aleshores Ministeri d'Informació i Turisme, perquè no hi havia Ministeri de Cultura i li vaig dir “Miri, aquest llibre ja està contractat a França i a Anglaterra. Serà un escàndol dels grossos si vostès no em permeten publicar-lo aquí”. Llavors ho va comprendre. La censura li van eliminar moltes coses però me’l van deixar publicar. En aquella època ho vaig passar malament, molt malament, amb els llibres. Tots me'ls prohibien o me'ls tallaven i això era terrible”.

Una tossuderia basada en la convicció personal

Malgrat tots els problemes que Mercedes Salisachs va tenir amb la censura i els censors del règim, va seguir, tossuda, el camí que havia escollit i malgrat totes les complicacions que se li van presentar, va continuar amb el propòsit d’escriure. “Vaig seguir endavant amb molta tenacitat”, afirma Mercedes Salisachs. “En època democràtica es va publicar “La sinfonía de las moscas” i va tenir un èxit enorme. Se’n van fer cinc edicions. Era un llibre terrible, que explicava històries d’aquella època, situades al barri xinès de Barcelona. Abans estava completament prohibit”. I segueix reflexionant: “Tots aquests talls de la censura, la mutilació de les obres, era lamentable, molt trist. Escrivies amb angoixa perquè pensaves, “bé, això no ho permetran”.

Un dels principals títols de Mercedes Salisachs, “La gangrena”, va salvar-se de la censura per molt poc. Així ho explica l’escriptora: “Amb “La gangrena” vaig aconseguir guanyar el Premi Planeta de l’any 1975. Vaig pensar que també me’l retallarien però en aquell moment, Franco s’estava morint i quan va sortir el llibre ja es podia llegir complert, perquè Franco es va morir en l'època que va sortir la obra. Si l’hagués escrit abans, mare meva!”.

“La gangrena”, no va passar pas desapercebuda, més aviat al contrari i de fet, és una obra que encara s’està editant avui dia. “Porta seixanta edicions i encara s'està editant. No és un llibre, el títol del qual cridi l'atenció. Hi ha títols que susciten un cert encant o una certa curiositat pel llibre però “La gangrena”, precisament, no figura entre aquests llibres. La novel·la està basada en una frase d'un llibre molt important d'un filòsof que diu "aquesta gangrena, que pot ser viure". Vaig posar aquesta frase i vaig titular l’obra com “La gangrena”, perquè viure de vegades pot ser una gangrena. Així ho crec. De vegades sí. La continuació la vaig escriure 10 anys després i la vaig titular “Bactèria mutante”. D’aquest llibre també se’n van fer moltes edicions, però va acabar desapareixent. Quan els editors han fet el seu agost retiren les obres i vinga, una altra. Això passava abans i ara també”.

Els nous lectors

Mercedes Salisachs porta 60 anys en actiu, dedicada a la literatura i per tant, ha viscut molt de prop molts canvis en l’ofici d’escriure, no només amb l’ús generalitzat de les noves tecnologies sinó també ens els gustos i costums dels lectors, tant els de tota la vida, com els de nova incorporació. “No hi ha dia que no rebi correus electrònics dels meus lectors. Aquests són els meus veritables premis perquè em diuen unes coses que jo mai havia imaginat que podien dir-me: que els he canviat la vida, que els obligo a reflexionar i una quantitat de coses precioses que em fan arribar per correu electrònic cada dia, cada dia”.

Vist des de l’angle dels lectors, poder-se dirigir directament a qui escrit una obra, poder opinar i saber segur que aquests punts de vista arribarà directament l’interessat a través d’internet, fa que la relació entre qui escriu i qui llegeix, s’acosti d’una manera poderosa. “És bo que la tècnica estigui al servei de la novetat. Per tant, fins i tot als meus anys, m’hem adaptat tant bé com he pogut i de fet, quan descobreixo alguna cosa nova, procuro conèixer-la i adaptar-m’hi. Si no fos així no podria seguir escrivint”.

I segueix reflexionant: “Jo no escric per entretenir, escric perquè la gent reflexioni. Per exemple diuen oh, quin argument més bonic!. A mi els arguments no em diverteixen. En realitat el que vull és enviar un missatge i per això busco un argument. Altres escriptors ho fan al revés. Per exemple alguns llibres que tenen molt d’èxit jo els trobo pesadíssims. Sovint expliquen molts fets, inventats o reals que passen, però no expliquen el per què passen, ni donen raons dels motius que ha fet que això o allò passi. S’escriu per entretenir, per divertir al lector, però a mi això no em va. Jo prefereixo tenir menys lectors però que aprofundeixin en el que escric. No imposo, però sí exposo. En el fons, prefereixo no tenir tant d’èxit, tot i que tinc. Perquè sento que la gent llegeix i entén els meus llibres. Ho veig cada dia a través dels mails que rebo de tot arreu. Això per mi és un regal, el meu veritable premi”.

L’escriptora més vella del món

Mercedes Salisachs, als seus 95 anys, és l’escriptora en actiu més vella del món. “Em sembla que a la revista Qué Leer, que sempre ha estat molt amable amb mi (ironitza), diuen que això no és veritat, perquè es veu hi ha un escriptor xinès que té 100 anys, segueix escrivint i té molt d’èxit. Bé, està molt bé, però és que jo no sóc un escriptor, sóc una escriptora, que no és el mateix. Sembla que això de ser molt vella i seguir en actiu molesta. No em tenen tírria, sinó silenci. Mai diuen res de mi ni dels meus llibres però aquesta vegada han parlat per poder rebatre. Però no m'importa gens perquè s'equivoquen. Es veu que sóc l'escriptora més vella del món, en actiu. Això si”.

Precisament, la seva activitat l’ha portat a treure al mercat recentment, un llibre anomenat “El cuadro” i en aquest moment ja n’està preparant una altra. “Vaig començar una novel·la, abans de “El cuadro” de la que ja tinc un munt de pàgines escrites, però vaig tenir una caiguda, em vaig trencar les costelles i vaig estar un mes al llit. Quan em vaig poder aixecar vaig rellegir el que havia escrit i no em va agradar. Va ser quan vaig escriure “El cuadro”, però segurament, ara tornaré a reprendre aquesta història”.

I continua: “També he acabat un encàrrec per a la Clínica Universitària de Navarra. Fan una cosa molt bona que jo no sabia. Publiquen llibres de petit format per als malalts greus, en els que expliquen històries veritables de gent que estava gravíssima i s'ha salvat. Això aixeca els ànims dels malalts perquè són històries amb esperança. M'ho van proposar i els vaig dir que sí i encantada. Van ser molt amables perquè alguns malalts em van venir a veure, juntament amb el metge que els havia salvat i amb la persona que s'ocupa d'editar aquests llibrets. Va ser molt emocionant i vaig sentir que havia fet un bé. Ara, en la mesura del que pugui, seguiré amb el llibre que tenia començat i com que no m'agradava, el començaré des de zero”.

Una clara vocació per escriure

“Quan jo era joveneta publicava novel·les que ara em semblen horribles i que no estan ni en el meu currículum, amb l'Editorial Joventut”, recorda Mercedes Salisachs. “Quan vaig començar de veritat va ser amb “Primera mañana, última mañana” i des d’aleshores ja no he parat. Tot i així, jo tinc la carrera de comerç perquè el meu pare es va obstinar que havia de fer una carrera universitària en un època en la qual, les dones ho teníem difícil. La vaig acabar però en realitat, jo volia escriure. No li deia res al meu pare però escrivia i al final vaig enviar els llibres a editors millors, que em deien que no deixés d'escriure, que amb el temps ho faria molt bé. Els vaig escoltar i vaig seguir escrivint però no signava amb el meu nom, sinó amb el pseudònim Maria Ecín perquè ningú pogués recriminar-me res. En l’ambient social en el que jo em movia no estava ben vist que una dona volgués ser escriptora i se’m va criticar i molt, per això. Però en fi, jo no he fet mai cas, ni abans ni ara, d'aquestes coses. Jo volia escriure, dir el que volia dir i ho he aconseguit. Al llarg de la meva carrera he obtingut premis però no premis extraordinaris. De fet, no he caigut mai bé ni en una banda ni en un altre”. I somriu com fotent-se’n.

I ella mateixa aclareix: “Jo he estat sempre una mena de bitxo estrany, que no he caigut bé a la dreta perquè deia coses que no volien sentir, i no he caigut bé a l’esquerra perquè m’han titllat de conservadora i burgesa. Els uns han dit “aquesta senyora què s'ha cregut que escriu” i els altres en consideraven una nosa perquè escrivia coses molt fortes que explicaven el que passava i ells s’hi veien retratats. Quan escrivia sobre “l'alta societat” es veien retratats tot i que no vaig fer un retrat de ningú en concret, però ells se sentien ofesos”.

En aquest punt els ulls de Mercedes Salisach s’omplen d’aigua i explica: “Jo tenia un fill, Miguel, que va morir quan tenia 21 anys. Va ser un cop fortíssim perquè ell i jo estàvem molt units i era un noi fantàstic, un artista que volia ser pintor. Quan va morir el meu fill, una senyora que va venir a donar-me el condol i em va dir “espero que amb això que t'ha passat. a partir d'ara en endavant, canviaràs la teva forma d'escriure”. Aquest va ser el condol que em va donar. Em vaig quedar gelada i no ho he pogut oblidar mai més”. Fa una pausa llarga i emotiva i rebla: “Se m'ha silenci sempre que s’ha pogut. Al llarg de la meva vida he fet conferències en moltes universitats dels Estats Units, a Anglaterra, a França, a Rússia, però a Espanya no s'ha dit res, de tot això, perquè estic malament amb uns i amb altres. Ara res d’això m’afecta i només m’importa que els meus lectors em segueixen llegint. Això és fantàstic. Estic encantada amb els meus lectors”.

Entrevista a Jordi Llompart: "En el cinema 3D encara hi ha un llarg camí per recórrer i oportunitats per anar innovant"

El mes de maig de l’any passat, les cartelleres de cinema es van veure sorpreses per l’estrena d’una pel·lícula, diferent de les altres que s’estrenaven al mateix temps, pel que fa referència a la seva procedència: era una pel·lícula de producció catalana i més encara que això, era una pel·lícula catalana enregistrada en 3D. De fet, la primera creada íntegrament en 3D per part d’una productora de casa nostra. Amb el títol “Viatge màgic a Àfrica”, aquesta pel·lícula explica una història sorprenent i molt emotiva, dirigida al públic en general i especialment al familiar i infantil.

L’argument d’aquesta pel·lícula està basat en el conte “El cor sobre la sorra”, el llibre que el propi director de la pel·lícula, Jordi Llompart (Barcelona, 1962) va escriure per a la seva filla Jana, quan la nena va morir en un accident al Sàhara en el transcurs d’un viatge en el que acompanyava al seu pare. Com a homenatge i perpetu recordatori de la petita, que tenia només set anys, el seu pare li va dedicar aquest conte, del qual va néixer la pel·lícula.

A la cinta, la Jana és una nena de deu anys, que enllaça amistat amb un nen bosquimà que està hospitalitzat. Aleshores decideix iniciar un viatge màgic amb el seu cavall alat, buscant al nen per Àfrica. En el transcurs del viatge coneixerà a Mel, el seu nou i millor amic, que viatjarà amb ella molt sovint. També coincideix amb altres nens africans, animals i plantes, que li mostraran el camí a la imaginació i el sentit de la vida. El viatge màgic, doncs, conté un missatge profund sobre l’amistat, l’amor, la passió, la naturalesa, que fan volar la imaginació dels més petits i recorda als adults, l’existència d’aquests valors.

“L’origen de la història és “El cor sobre la sorra”, dedicat al record de la meva filla Jana”, comenta en Jordi Llompart. “Primer va ser el conte però molt aviat me’n vaig adonar que el conte podia convertir-se en una història més llarga, més sòlida, apropiada per ser portada a la pantalla, pensant sobretot en un públic familiar. Vaig pensar que podia ser un bon projecte i a més, vaig tenir clar que podia ser en 3D. De fet, aquest és un producte innovador a casa nostra. El públic a hores d’ara, ja ha vist altres pel·lícules en 3D, començant per Avatar, que va tenir un èxit de taquilla impressionant, i d’altres, però aquí encara no s’havia rodat ni estrenat res, així que ens hi vam engrescar molt, al mateix temps que vam procurar innovar en aquest camp”.

Algunes nocions de tridimensionalitat

Amb una gran capacitat didàctica, en Jordi Llompart explica en què consisteix la tridimensionalitat portada al cinema: ““El fet que Viatge màgic a Àfrica és una pel·lícula rodada en 3D, significa que les imatges no es projecten planes, sinó que a banda de llargada i amplada, també tenen profunditat i això les fa molt vívides, com si sortissin de la pantalla i es poguessin tocar”. I segueix: “Els humans tenim una visió estereoscòpica gràcies al fet que tenim els ulls, situats un a la dreta de la cara i l’altra a l’esquerra, separats ambdós per uns pocs centímetres que es corresponen a l’entrecella i al naixement del nas. Aquesta separació obliga a veure un mateix objecte des de dos angles lleugerament distints en 2D, però quan el cervell processa aquestes dues imatges, produeix la sensació de tridimensionalitat, afegint el volum que falta a la percepció: alt, ample i profund. Las imatges cinematogràfiques en 3D intenten reproduir la manera com els nostres ulls registren les imatges del món real”.

Ara bé, aplicant aquesta teoria al cinema, en Jordi Llompart respon: “La sensació de tridimensionalitat en una pel·lícula s’obté mostrant una imatge lleugerament diferent per cadascun dels ulls de l’espectador i després, el cervell s’encarregarà de recomposar la imatge 3D, aportant-li la profunditat que li falta a l’hora de projectar-se contra la pantalla. L’efecte és que l’espectador rep les imatges de la mateixa forma com entén el seu entorn i per aconseguir això, cal portar les ulleres que es lliuren a l’entrada del cinema”.

Les primeres ulleres que facilitaven l’efecte 3D tenien cel·lofana transparent de color blau en un ull i de color vermell en l’altra. Era una gran curiositat però en el fons, aquest giny permetia unir en un solo perfil les dues imatges de les que consta la pel·lícula 3D. “Sí”, comenta en Jordi Llompart, “però avui les ulleres de dos colors s’han substituït per unes altres que tenen un filtre LCD, que es sincronitza amb el sistema de projecció i que emet una pel·lícula per cada ull, amb frames intercalats que enfosqueixen el vidre de l’ull esquerra o del dret, segons la ocasió. Així, el cervell dels espectadors rep seccions espacials que es tradueixen en proximitat amb el que passa a la pantalla pel que fa a volum, conferint-li realitat”.

L’antecedent: “El misteri del Nil”

Tot i que aquest viatge màgic a l’Àfrica és una pel·lícula de llarga durada, el cert és que en Jordi Llompart i la seva productora, Orbita Max, ja tenien una certa experiència en aquest tipus de treball per al cinema IMAX. “Sí, “El misteri del Nil” va tenir un gran èxit, més del que en un principi ens esperàvem i per això ens vam engrescar en el projecte de la pel·lícula”, comenta en Jordi Llompart. “El misteri del Nil” té un component d’aventura perquè tracta d’una expedició de científics i no científics que baixen per primera vegada pel Nil Blau. Es complementa amb reflexions i informacions sobre els pobles, les cultures, les religions que anàvem trobant en el trajecte. Aquesta va ser la primera producció espanyola per a cinemes IMAX en forma de reportatge i ens va fer adonar d’un aspecte que ja intuíem: que a la gent li agradava la novetat que suposa el 3D, sobretot a la gent més jove, que sempre està més predisposada als canvis tecnològic i les innovacions en tots els camps, però especialment en el de l’audiovisual. Jo ho vaig tenir claríssim des del primer moment, malgrat que poca gent ho compartia amb mi. Ho vaig veure com un nou enfocament per a la productora, una forma creativa i innovadora d’avançar. Va ser l’any 2006 quan vam començar a parlar del projecte i sobretot, a buscar la forma de finançar-lo”.

Aquest finançament ha estat totalment privat. “Sí, els deu milions de pressupost han sortit de fons privats, amb la participació d’una caixa d’estalvis, una televisió i de l’empresa de postproducció Apuntolapospo de Barcelona”.

Potser aquesta va ser una de les parts més complicades, la del finançament? “Sí que va ser complicat”, respon en Jordi Llompart, “però no va ser la única qüestió complicada de la producció de la pel·lícula. Pensa que tots els animals que hi apareixen són autèntics, començant per l’elefant i acabant pel lleó. A banda, també hem treballat amb nens, amb tot el que això vol dir, perquè costa molt que es mantinguin concentrats en el rodatge durant totes les preses i totes les hores que ens hi vam dedicar. Pel que fa als animals, per molt ben ensinistrats que estiguin, sovint fan coses espontànies i tenen reaccions imprevisibles que no es poden controlar prèviament. De vegades això va bé per la pel·lícula i de vegades no i cal tornar-hi un cop i un altre”. I reflexionant afegeix amb un mig somriure: “Realment, no hem fet gens de cas a Alfred Hitchcock quan feia allò de “No treballis mai amb nens, amb animals o amb Charles Laughton”.

Rodar amb nens i amb animals

Bé, amb en Charles Laughton no, però en Jordi Llompart ha pogut comptar amb un elenc força interessant d'actors i actrius “Entre els actors i actrius adults vam poder comptar amb la Verónica Blume, que debuta en el món del cinema; juntament amb l’Adrià Collado són els pares de la nena protagonista. La Leonor Watling va posar-se a la pell d’una petita fada. A banda, els nens protagonistes van ser l’Eva Gerretsen en el paper de la Jana, el Raymond Nuvla va ser en Mel i el Michael Van Wyk va ser en Kabbo. Va ser una enorme sort poder comptar amb tots ells”.

Com és rodar amb nens i amb animals? “Havíem de fer molts assaigs, moltes repeticions abans d’engegar les càmeres. De fet, vam ser nosaltres qui els vam seguir a ells i no pas al contrari. Podríem dir que va ser més aviat un treball d’adaptació mútua. Tècnicament és més complicat perquè no es poden repetir les preses que no han sortit prou bé. Cal tenir en compte que rodar en 3D és més complicat que fer-ho de la forma convencional i cal que tot l’equip, actors i tècnics, estiguin molt i molt concentrats en el que estan fent, amb poc marge d’error a causa de possibles distraccions. A banda, les condicions climàtiques tampoc ens van ajudar en ocasions, perquè en ple desert de Namíbia, a 45 graus de temperatura… ja pots imaginar-te…”

I continua: “Amb el tema dels animals no hi valen distraccions, especialment quan són animals que pesen tones, com l’elefant, o que tenen molta gana, com els lleons”.

Alguna anècdota destacable? “Una no, moltes, però te n’explicaré una de molt significativa. Hi ha una escena de la pel·lícula en la qual el lleó somia que es menja un gran àpat amb una taula molt ben parada. Bé, l’escena que es veu a la pel·lícula és completament real, sense retocs ni efectes especials. Va passar que el nostre lleó era molt jove, d’uns nou mesos, amb una gana de por. Per rodar l’escena, l’equip de producció va preparar una taula amb tota mena de menjar que al lleó li pogués agradar, mentre ell estava tancat en una gàbia a uns cent metres de distància. En el moment convingut per deixar-lo anar, se li va muntar un passadís de protecció amb tanques, que el portaven directament a la taula. La idea era que el lleó hi anés pel seu compte a poc a poc, s’enfilés sobre la taula i comencés a menjar. Tal dit tal fet, només que quan es parava la taula i es preparava tot, el lleó va sentit l’olor del menjar i en comptes d’anar-hi tranquil·lament, es va abraonar sobre la taula defensant el seu menjar, donant-nos un ensurt de por i fins i tot vam pensar que havia ferit a un company. Al final, tot va anar bé, però el lleó no va parar de menjar fins que va voler i qualsevol li diu que no…”. En Jordi Llompart somriu mentre ho explica.

El camí del 3D

En el darrer any el sistema 3D s’està obrint pas amb força a les cartelleres de cinema, tenint bona acollida per part del públic i força èxit a les taquilles. Produccions com “Avatar” de James Cameron o “Alicia in Wonderland” de Tim Burton, així semblen demostrar-ho, consolidant un públic que ja no es conforma amb menys. Potser sigui aquest el camí del cinema, a partir d’ara? En Jordi Llompart és contundent pel que fa a aquesta qüestió: “Jo crec que si no es fa més cinema en 3D és perquè els cinemes no estan encara adaptats al nou sistema. En aquest aspecte la crisi econòmica també hi ha tingut força a veure, però malgrat això, des de fa 5 o 6 anys, s’ha vist una evolució enorme pel que fa a les possibilitats tècniques que ofereix el 3D, començant per l’evolució de la imatge, la postproducció o el software amb el que es treballa. Jo crec que s’anirà per aquí, però encara hi ha un llarg camí per recórrer i oportunitats per anar innovant. Si no fos per la crisi econòmica, moltes sales ja haurien deixat el projector de 35 mm i s’haurien enfilat al carro del 3D. A mesura que les sales es vagin adaptant, també es faran més pel·lícules. De fet, aquest és un negoci que ha de córrer paral·lel, la producció amb les sales de projecció”.

Va ser aquesta, realment, la primera pel·lícula de factora espanyola, rodada en 3D? “Efectivament”, respon seriós en Jordi Llompart. “I m’agradaria que aquest punt quedés molt clar. Aquesta és la primera pel·lícula estereoscòpica realitzada per una productora espanyola, vol dir, que tota sencera ha estat enregistrada en 3D. Vull que quedi molt clar perquè algunes altres produccions que es llencen al mercat es venen com a 3D quan en realitat, són pel·lícules enregistrades en 2D que després s’han reconvertit a 3D mitjançant un tractament informàtic”. I continua, contundent: “La diferència entre 2D i 3D és molt clara i de fet, el propi rodatge també és diferent. S’ha d’anar amb molta cura amb els moviments de la càmera, els travelings, tot el que representen moviments perquè sinó, l’espectador podria marejar-se. Aquestes precaucions no són necessàries en el 2D i per tant també, els rodatges són més fàcils. A banda, els equips de rodatge són més grans, pesats i cal saber-los utilitzar per anar sobre rails especials, diferents dels que s’usarien pel 2D. És una altra metodologia tècnica que vol el seu estudi i la seva planificació, ben acurada i precisa”.

Jordi Llompart

En Jordi Llompart és un entusiasta de la seva feina. En parla amb passió, amb orgull i amb respecte. Amb passió perquè li encanta el que fa, amb orgull perquè juntament amb el seu equip, ha conreat notables èxits i reconeixements amb les seves produccions i amb respecte per tot el que vindrà de nou, per tot el que caldrà aprendre.
En la seva faceta de periodista es va fer molt conegut com a presentador del Telenotícies de TV3 durant dotze anys i posteriorment, com a conductor d’altres programes com Versió directa, Fem empresa i L’oblit del passat. “Quan vam començar a TV3 érem molt joves: la Mònica Huguet, la Fina Brunet, la M. Pau Huguet, el Ramon Pellicer, jo mateix… Cap de nosaltres havia arribat a la trentena i ens preníem la feina com un nou repte cada dia. Calia donar prestigi i solvència a la televisió de Catalunya i això ens feia ser molt i molt responsables”.

L’any 2000 en Jordi Llompart va fundar la productora Orbita Max, amb la qual va produir documentals com “Nòmades de la condició humana” (2002), “Asha, la filla del Ganges” (2003), “Històries d’aigua” (2003), “Aventura al Nil” (2004) i The nomad experience (2006). Tots aquests reportatges i documentals tenen un component d’aventura i descoberta força marcats.

La següent pregunta no pot ser altra: t’hi avorries molt, a TV? En Jordi Llompart somriu i comenta: “No, no és que m’hi avorrís molt, però és que tenia ganes de fer més coses, d’experimentar més, de veure més món, fer coses diferents de les que havia fet fins aquell moment. Fer aquests documentals m’ha portat a descobrir aspectes nous del món, m’ha permès aprendre molt. Ara ja no podria entendre la meva vida allunyat del cinema i tot i que segueixo fent incursions en el món de la televisió, entenc que el meu món és el del cinema. Això no és en absolut incompatible amb la meva professió de periodista perquè de fet, en el món del cinema hi treballen persones provinents de molt diverses disciplines acadèmiques i branques del saber, especialment científiques i tècniques. El que trobo apassionant i engrescador és que cada nou treball plantegi nous reptes”.

Entrevista a Pep Escoda: "Cal buscar la imatge però també deixar que ella et trobi".

En un instant passen moltes coses, moltes més de les que els ulls capten. En un moment, un ocell arrenca el vol, un raig pàl·lid de sol es filtra a través d’un núvol de tempesta amenaçador recordant que sempre hi ha una esperança, una parella es fa un petó, un home encén una cigarreta, un nen marca un gol mentre juga amb els seus companys al carrer i se li il·lumina la mirada amb un gran somriure, una fulla desvalguda i sense esma cau d’una branca d’un arbre, algú mira distretament un aparador amb el cap a un altre lloc, una dona jove aixeca la mà enmig del trànsit d’una gran ciutat indicant que vol un taxi... Les possibilitats són infinites, però són només això, instants en els quals es produeix un gest, una mirada, una expressió de les persones o de la natura, que representen tot un món, fugisser i efímer que a l’instant següent, s’ha transmutat per un altre de diferent que expressa tota una altra cosa.

Tanmateix, és possible captar i conservar aquell instant per sempre més, immortalitzant-lo tal i com es va produir, just en el segon exacte en el qual va respirar? Doncs sí, és possible i de fet, aquesta és la feina i l’habilitat dels fotògrafs.

Si se li demana al fotògraf Pep Escoda (Tarragona, 1958) que es defineixi a ell mateix, la seva resposta és clara, directa i no es fa esperar: “Jo sóc mediterrà”, apunta i immediatament afegeix: “no podria viure i no entendria la meva vida sense el mar”. Tanmateix, aquesta essència mediterrània i tarragonina que ell sent en el més profund del seu ésser, no el priva ni el coarta per viatjar pel món i conèixer altres cultures, altres ciutats, altres maneres de viure enmig de persones de tota mena. Així doncs, en Pep Escoda és ric, molt ric, en amics, en experiències, en vivències i també en reconeixements i premis que l’han convertit en un dels fotògrafs més importants i influents del moment.

En Pep Escoda té al seu haver personal setze premis LUX, entre els que es troben el LUX or en Projecte Personal el 2009, el LUX Or i Plata en la categoria de Reportatge Temàtic l’any 2005, el LUX or en Retrat 2007 i el diploma LUX en Paisatge, Industrial i Retrat, Reportatges de viatges temàtics, arquitectura, interiorisme i alimentació. En Pep Escoda també ha participat en l’edició de diversos llibres, el darrer dels quals és el “Genius Loci” dedicat a Tarragona.

“Sóc de caràcter mediterrà, optimista i tot i que la vida de vegades té paisatges tristos, intento evitar-los. Em sento tan mediterrà que si em deixessin escollir la meva identitat, seria la mediterrània abans que qualsevol altra, perquè té una riquesa cultural brutal”. En Pep Escoda es sent, sobretot, molt i molt tarragoní, tot i que, “Aquí, per la gent molt pròxima sóc el Pep i prou”, aclareix, “però en el meu cas també es dóna allò que diu el refranyer i que jo detesto, que “ningú és profeta a casa seva”. Una ciutat com Tarragona, que és en el fons un poble gran, ja les té aquestes històries”.

Parlem de l’experiència de Sant Petersburg

En el moment de fer aquesta entrevista en Pep Escoda tot just acabava de retornar de Sant Petersburg, després d’haver estat elegit per participar en l’exposició fotogràfica que es va poder veure al Centre d’Art Contemporani d’aquesta ciutat. No va marxar sol, tanmateix, sinó que es va emportar per exposar-hi, alguns amics que havia fotografiat, com ara l’Oriol Gran, el Jordi Abelló, el Sr. Boada, l’Amadeu Anguera o el Josep Maria Rosselló. De fet, la fotografia del Sr. Boada en la que se’l veu tapant-se els ulls amb unes rodanxes de llimona, és la que va servir per a la invitació i el cartell de la mostra russa. En l’especialitat d’arquitectura, en Pep Escoda va exposar imatges del Guggenheim de Bilbao, d’una bodega del Priorat, de la carpa del Teatre Auditori del Camp de Mart de Tarragona (que està publicada al llibre editat per Harper Desing de New York, sota el títol “The Espectaculars Tens”), entre altres i en l’apartat alimentari, va exposar les fotografies realitzades pel recull Tarragona Essència.

En Pep Escoda explica: “L’experiència de Sant Petersburg és la millor que m’ha passat en 21 anys de professió. Cal tenir clar que Sant Petersburg és una ciutat de 5 milions d’habitants, amb un nivell cultural que vaig quedar impressionat. Llavors, que la gent em reconegués, que la foto genèrica dels cartells que anunciaven la mostra i que empaperava tot Sant Petersburg, fos una foto meva, igual que a les invitacions, fos una foto meva, que just a l’entrada de la mostra hi hagués unes banderoles de cinc o sis metres, penjades del sostre, amb dues fotos meves, la veritat és que em va posar els pèls de punta. Encara se m’hi posen ara quan ho recordo”.

I continua: “Que les millors revistes d’art russes, els diaris, les televisions, estiguin per tu, doncs no ho sé, em vaig sentir com una estrella del rock i així mateix els hi va dir a les persones que van assistir a la masterclass que vaig donar”.

A banda de la seva participació en la mostra en sí, en Pep Escoda també va donar a Sant Petersburg, una classe magistral. “Jo vaig exposar retrat i alimentació i els organitzadors de la mostra em van demanar si podia parlar de la fotografia en l’alimentació, que és una de les especialitats més difícils. Llavors vaig basar aquesta masterclass en projeccions que mostraven imatges de les pintures rupestres d’Altamira de fa 14.000 anys, de Pompèia, un quatre de Zurbarán, un de Cézanne, un de Miró, un de Picasso, per parlar d’alimentació. Llavors els vaig parlar sobre la importància de la fotografia en l’alimentació, perquè és la fotografia més publicada i posant-els-hi exemples els vaig mostrar el fet simple i quotidià que en qualsevol botiga o supermercat, cada producte té una foto d’alimentació al seu envàs”. I segueix explicant: “Vaig començar per aquí i vaig entrar en Tarragona. Els vaig explicar el treball realitzat per Tarragona Turisme i el grup de restaurants Tarragona Essència el que passa quan un cuiner ve a l’estudi i li demanes que munti els seus plats en una base de metacrilat. Això va passar amb el meu gran amic David Solé del restaurant Quet, que em va venir amb un arrossejat i li vaig dir: no vull ni cassoletes ni res, sinó que m’has de muntar el plat sobre aquesta base per poder fer fotos des de sota. Reconec que és un risc que vaig assumir perquè vaig crear les imatges com a mi em semblava que necessitava Tarragona en aquell moment pel que fa a gastronomia, una imatge molt més contemporània, més avançada per evitar caure en el tòpics de l’all i la cullera. Vaig intentar anar una mica més enllà. Això és el que els vaig presentar a Sant Petersburg, tota l’experiència del treball, personificades en les fotos de Tarragona Essència”.

En Pep Escoda exerceix el seu tarragonisme i la seva mediterranitat a tot arreu on va: “A la masterclass els vaig explicar on està situat Tarragona, els vaig explicar una mica d’història i després els vaig projectar l’audiovisual que es va fer de les mateixes fotos Tarragona Essència. En això es va basar la classe, però no en vaig tenir prou i llavors els vaig presentar el meu jo”.

El meu jo?

“El meu jo es basat en una part de la meva història. Jo vaig ser pescador dels 16 als 24 anys, per això em sento molt mediterrani. La mar va ser la meva universitat de blau immens i intens. Jo anava de nit a la sardina perquè la meva família era molt humil i als 16 anys el meu pare em va posar a la mar. En aquell moment jo no ho vaig entendre però amb el temps ho he comprès i ara el pare és el meu fan n. 1. Jo sempre li dic que li agraeixo molt que m’hagués matriculat a la “Universitat del Mediterrani”. I segueix explicant en Pep Escoda: “Tot això estava fora del programa de la masterclass i als russos els va deixar molt sorpresos. De cop els vaig dir: “avui sereu uns privilegiats perquè veureu el meu últim treball, fet ahir a les 8 de la tarda”. Resulta que el dia abans em vaig passar unes quantes hores fent fotos en blanc i negre de Sant Petersburg en les quals vaig posar cos i ànima. M’hi vaig estar des de les 4 de la tarda fins a les 9 del vespre i van quedar molt parats, perquè les fotos també tenien un toc surrealista. Fins i tot em van fer aturar alguna imatge perquè els hi expliqués, perquè els xocava aquella visió meva de Sant Petersburg. De fet, van veure la seva ciutat a través dels ulls d’un altre i van quedar molt parats. Jo ho vaig passar molt bé, m’hi vaig sentir molt a gust, com a casa”.

Consideres que has arribat a l’èxit?

En Pep Escoda reflexiona davant d’aquesta pregunta i respon: “Partim de la base: jo sóc molt clar. Aquest setembre va fer 21 anys que sóc professional. Si no m’agradés la fotografia com m’agrada, si no fos la meva vida i la visqués tant, ja hauria deixat aquest ofici 20 vegades. Ser reconegut, que et donin un copet a l’esquena, sempre agrada, això és segur, però jo no ho considero un èxit. Primer perquè tot i que Sant Petersburg és el millor que m’ha passat a la meva vida professional, ja forma part del passat. Si és que existeix l’èxit, jo no el busco. Tinc molt clar que sóc un treballador de la fotografia i com tots els treballadors, poso hores i hores en la meva feina. Sóc un treballador i mai en denomino a mi mateix artista. Jo sóc un autor i prou. Em sembla que un mateix no es pot dir artista, sinó que ho ha de dir un altre. Jo em considero només un autor fotogràfic. Això d’artista són paraules majors, és com ser un Cum Laude de l’ofici i el Cum Laude no me’l puc adjudicar jo mateix”. I somriu amb gest d’evidència.

Què comporta ser un treballador de la fotografia?

En Pep Escoda respon sense pensar-s’hi ni un segon, perquè té la resposta molt clara: “Comporta la satisfacció d’assolir uns coneixements en un camp que m’apassiona i procurar treballar-los i portar-los a la pràctica tant bé com pugui. El fet d’haver treballat a la mar quan era molt jove i viure la vida dels pescadors m’ha estat de gran ajuda per encarar el futur amb humilitat, però també amb esperança i il·lusió. En aquest ofici, abans de res, cal ser un treballador constant i exigent perquè si es treballa, la sort, la oportunitat, no vindrà mai. El cas de Sant Petersburg és molt evident. La comissària russa es va fixar en les meves fotos i les va fer servir com a imatge de la mostra. Si jo no hagués treballat com ho faig i com ho seguiré fent, això no hauria passat”.

Tanmateix i amb una certa resignació, aclareix: “Jo no em guanyo la vida a Tarragona. Suposo que la gent d’aquí deu pensar, que aquest tio, amb 16 LUX, em “fotrà” una cargolada de nassos. No és cert. Hi ha gent molt més cara que jo, només aquí a Tarragona”.

Amb 21 anys de professió, en Pep Escoda ha viscut una mica de tot, però està clar que tot té un inici. “A casa hi havia una kodak amb la que vaig començar a fer fotos i aquí em va atrapar la fotografia. Em vaig comprar una reflex que encara conservo i un dia vaig decidir deixar la feina i muntar un estudi de fotografia aquí a Tarragona (en aquella època no n’hi havia cap). Jo no venia ni càmeres ni carrets sinó que tenia un estudi de fotografia en el qual, la gent hi venia a fer-se fotos personalitzades. Així vaig començar amb la fotografia”. Bé, de fet, així va començar en Pep Escoda en el món de la fotografia professional, però la vocació arrenca de més enrere. “Recordo una anècdota de quan era molt. Quan la gent sortia de l’església de Sant Pere del Serrallo, el diumenge de rams, a fora el carrer esperaven els retratistes, que feien una fotografia al nen o la nena que lluïa el ram. Eren aquells retratistes que malauradament han desaparegut, que esperaven plantats a la porta de l’església, com l’Hermenegild Vallvé o en Valentí Canadell. A mi m’agradava el que feien. En aquella època em van regalar aquella càmera que quan es pitjava el botonet sortia un ninotet fent un soroll. Aquesta va ser la meva primera càmera. Amb ella vaig fer la primera foto, de la qual recordo tots els detalls, només que no està impresa perquè la tinc dins el cap. La millor imatge és la que queda a la retina. La llàstima és que no la puc compartir, tot i que la puc explicar perquè penso que és molt bonica. Aquella primera foto mostrava el pòsit dels pescadors a dalt de la puda, al rellotge aquell (que no me’l treguin per favor, perquè he sentit comentaris que potser el volen tirar a terra, si us plau, que no me’l toquin)”.

La visió del món que tenen els fotògrafs

La fotografia, com la pintura o l’escultura, és un art particular. Cada artista i cada professional veu un objecte, una escena o una persona a fotografiar, d’una manera diferent a com la veu un altre. “Cadascú veu el món de la seva manera. Hi ha un aspecte molt important: el primer que cal és predisposició. Hi ha imatges que es busquen però n’hi ha d’altres que et busquen a tu. Cal estar sempre atent. Tinc clar que les casualitats no existeixen. Jo penso que el destí està escrit i amb això de les imatges no hi ha casualitat sinó predisposició. I encara diria més: busca la imatge, però deixa que ella et trobi. En les fotos que vaig fer a Sant Petersburg s’hi pot veure, per exemple, una parella que està dalt d’un pont, que van tirar uns globus i es van fer un petó. Jo els vaig veure i vaig pensar que passaria alguna cosa. És a dir, vaig estar en el moment just en el lloc oportú per disparar la foto. Jo estava allí predisposat, però la imatge em va buscar a mi. Ara bé, no tots els fotògrafs faríem el mateix i cadascú és com és. De fet, el que mostrem és la nostra realitat, el que ens està passant. Tenim la capacitat de capturar l’instant en el pocs temps que es triga a fer la fotografia: només un clic".

Les noves tecnologies

L’estudi d’en Pep Escoda està ple de fotografies que té penjades a les seves parets i que per a ell tenen un significat especial: uns peixos en una parada del mercat de Palerm, que miren atentament a la càmera pulcrament ordenats de menys a més, un insòlit camp de futbol amb unes porteries formades només per tres pals rovellats, una rosada bicicleta al costat de la seva propietària, una ullada de sol al Malecón... tot són instants, res més que instants, alguns en color, altres en gamma de grisos i blanc i negre. Les possibilitats són enormes: blanc i negre, color, sèpia envellida? “La pregunta seria més aviat, analògic o digital?, corregeix Pep Escoda. “Molt ràpid: són llenguatges diferents. El blanc i negre té una càrrega molt més melancòlica. Treballar en blanc i negre és molt més difícil perquè primer has de veure la foto en blanc i negre dins el cap. Ara tot és més fàcil i quan surto amb càmera digital, que és en color, només cal posar la pantalla en blanc i negre i ja està. Però cal anar mentalitzat que es va a fotografiar en blanc i negre”.

I continua argumentant: “Les noves tecnologies ajuden molt al procés de la fotografia, però fan que es desestimi tot lo anterior, les càmeres de fotos amb rodets i la tècnica que calia emprar per aconseguir bons resultats. Penso que les coses han de tenir el seu ordre. Crec que s’ha perdut una mica la màgia de la il·lusió amb la que esperaves els dos o tres dies de laboratori, per tenir a les mans les còpies en positiu. O quan revelaves fotos amb un paper en blanc i veies com anaven pujant les imatges. Això era fantàstic. Ara és clar, amb les noves tecnologies les distàncies no existeixen, només existeixen les energies. De moment tinc energia per fer el que faig, m’encanta compartir-ho amb la gent, considero que el que faig no és art fins que ho veu algú i ho considera així i el dia que senti que no tinc energia i no tingui aquesta il·lusió per compartir el que faig, ja estarà tot acabat. La meva raó no és només veure la realitat sinó compartir-la. En aquest sentit, les possibilitats que ofereix la xarxa són meravelloses”.

El món d’en Pep Escoda

“Si hagués de dibuixar el meu món seria el dibuix d’una rodona en la qual pintaria un ull, l’altre ull picaria l’ullet i tindria un gran somriure. A sota tindria una ratlla recta, que simbolitzaria l’horitzó i que aniria allargant-se per espai de papers i papers i papers...” I rebla: “Tot ve de l’excel·lència del no res. L’excel·lència del no res encara està en blanc. A l’hora de fer fotos cal tenir la ment en blanc i només d’aquesta manera, la projectes”.

No us podeu perdre la pàgina web d’en Pep Escoda: www.pepescoda.com.

Entrevista a Josep Roca: "Em fascina conèixer gent apassionada, que diu coses amb una copa de vi".

En aquests temps que corren, marcats per la pressa, la pressió, la immediatesa de les obligacions i l’estrés que comporta haver d’atendre molts assumptes urgents tots alhora, poder gaudir de la proposta culinària, gastronòmica, sensitiva, sensible i humana (sobretot molt humana) que ofereixen els professionals del restaurant El Celler de Can Roca (Girona), és un privilegi.
El Celler de Can Roca és considerat el segon restaurant més influent del món, segons la llista britànica “Restaurant”, guardonat amb tres estrelles Michelin, resultat de l’equació que té, en una de les seves igualtats, la dedicació, el treball rigorós i constant dels germans Roca, Joan, Josep i Jordi i a l’altra banda de l’igual, el seu constant i diàriament renovat, compromís amb l’excel·lència. A cop i d’anys d’experiència i d’una contínua i sublim recapitulació del seu saber, han creat una carta famosa arreu per l’exquisidesa i originalitat de les seves preparacions i la qualitat dels seus ingredients. El resultat final del treball desenvolupat a la cuina i al menjador, condueix als comensals a un desitjat estat de benestar molt proper a la felicitat. A l’interior del restaurant les hores s’allargassen, la urgència desapareix i l’esperit es sana amb un impagable sentiment de calma. La relació client-restaurant es planteja com un joc en el qual, els germans Roca demanen als visitants que els segueixin i participin en aquest efímera diversió, deixant-se seduir per textures, sabors, combinacions i maridatges d’un encert tan sorprenent, que resulten admirables i impressionants alhora.

Josep Roca és el cambrer de vins del Celler de Can Roca, fidel guardià i delicat cuidador de l’ànima del restaurant: el celler, on s’emmagatzema amb cura una col·lecció escrupolosament triada de vins. El celler és un àmbit clos dins el restaurant, dedicat al culte del vi, un autèntic santuari en el que de forma gràfica, ordenada, exemplificadora, molt didàctica i molt poètica, en Josep Roca desgrana amb verb estudiat i les paraules exactes, les característiques i infinites qualitats dels vins atresorats al celler. Reblen cada ocasió peces de seda, piles d’alabastre, fragments de pissarra i de terra aspra i resseca, espurnes metàl·liques i peces de fusta envellida que formen els autèntics altars d’aquest culte laic, que en Josep Roca explica d’una manera magistral i generosa, sense regatejar elogis ni amagar la seva passió. Ens acompanyen Mozart, Bach, Pau Casals, Massenet, Miguel Poveda, cantant amb la boca seca. Un autèntic deliri.

“Aquest espai és especial per a nosaltres”, explica en Josep Roca. “Vàrem comprar la casa on tenim el restaurant l’any 1992. Els 22 anys anteriors havíem estat en un emplaçament a 200 metres d’aquí al costat del restaurant dels pares. El primer restaurant el vam obrir l’any 1986 i el 92-93 els tres germans ens vam embarcar en la compra i les obres del restaurant actual. Llavors vam veure que no podíem fer el restaurant que desitjàvem i vam dedicar tot aquest espai a fer-hi un saló de banquets de casaments que va funcionar pràcticament 12 anys, en els quals, vam fer guardiola. L’objectiu era treballar, amortitzar, generar benefici i estalviar per, quan poguéssim, fer el restaurant que havíem somiat. Això va passar l’any 2007, quan vam adaptar el nou restaurant sobre l’espai en el que anteriorment havíem fet casaments”.

I va arribar el moment d’obrir el restaurant, tal i com el podem veure avui. “Quan vam obrir l’any 2007, hi havia molta energia positiva, treball, esforç i essent un espai familiar, en coneixíem cada metre quadrat. Hi havia una atmosfera que ens ajudava i vam comptar amb la professionalitat de dues interioristes meravelloses, la Sandra Torroella i la Isabel López que van entendre aquest espai com nosaltres no ens l’haguéssim imaginat mai, amb totes les eines per poder reflexionar sobre què és el luxe en el segle XXI. Aquí interacciona la calidesa, l’ajardinament, la temporalitat, el concret i l’efímer amb els arbres enmig del restaurant, mini reservats entretinguts, mobiliari preparat per servir amb racionalitat, amb capacitat per insinuar sense evidenciar, jocs de miralls engrescadors, transparències i canvi d’ambient del migdia a la nit. Els tres germans hem tingut la oportunitat de disposar d’un espai que compta amb 250 metres de celler, 300 de cuina i 300 de sala noble i restaurant, per poder atendre les 50 persones que venen cada dia”.

Una restaurant que és una filosofia de vida

La filosofia que jeu al fons del Celler de Can Roca no és la que mouria un negoci tal i com l’entenem, és a dir, com una activitat que condueix a guanyar tants diners com sigui possible. Ben al contrari, aquest restaurant és un projecte de vida dels germans Roca, de creixement personal enmig del col·lectiu de professionals que hi desenvolupen la seva activitat a diari. “Nosaltres sabem que això no és un negoci”, explica en Josep Roca. “Quan nosaltres estalviem és per reinvertir i aquest restaurant és la conseqüència d’un treball lent però constant. La nostra filosofia de vida va vinculada a aquest restaurant i el fet que nosaltres puguem estar il·lusionats en projectes paral·lels que ens ajuden a créixer, incideix en la nostra empresa. Tots tres germans tenim ganes de dir i d’aprendre coses i a banda, jo gaudeixo d’una generositat extraordinària dels meus germans, que no és habitual. Aquesta relació dels caps de cuina marcant un discurs i els altres al darrera, aquí es converteix en un diàleg constant cuina-menjador. Aquesta transversalitat i fraternitat de tres móns que s’uneixen, és el que ens fa estar bé amb nosaltres mateixos i amb el nostre projecte. La nostra filosofia de vida s’amaneix amb el fet que la gent ens ve, ens ajuda un gran equip, tenim un gran positivisme, una sinèrgia extraordinària, lògica, ben trenada i ben greixada. La gent ens dedica temps, ens el regala, es deixa servir i això és extraordinari: la gent ens regala temps i ve amb les mans obertes”.

Anar a un restaurant és un fet cultural?

“Al nostre restaurant sí”, s’afanya a respondre en Josep Roca. “Veiem que la gent ve amb il·lusió, en una data assenyalada de la seva vida i tot això és un mòbil perquè passin coses. Ells es deixen portar, es deixen seduir de manera que nosaltres podem provocar, juguem (amb rigor, però juguem) i amanim una vetllada en la qual, hi ha gent que comenta que per a ells, això és un espectacle. Intento que la gent que ve aquí ho passi bé i entengui que està en un espai en el que hi ha generositat, qualitat, afecte i passió desbocada. Bé, divertim-nos, passem-ho bé”.

I segueix reflexionant: “Estem en la societat de l’entreteniment. Probablement un dels papers de la gastronomia s’està escapant del que és només menjar i beure. Ens estem convertint en ambaixadors dels productes agroalimentaris, d’un fet cultural arrelat referit al menjar i al que ens envolta, que també incideix en què donem per menjar. Probablement tot això és igual a interpretació i exaltació de la cultura. Suposo que per això nosaltres tenim aquest reconeixement afegit, d’entreteniment i distracció”.

Què vol dir ser sommelier?

La formació acadèmica d’en Josep Roca és la de sommelier, però ell prefereix autodenominar-se cambrer de vins. “Intento definir-me com a cambrer de vins perquè jo treballo en un restaurant i em sento cambrer. M’agrada la meva feina de cambrer perquè la denominació “cambrer de vins” implica una professionalitat, una càrrega de coneixements i d’estudi a la qual jo no vull renunciar. La paraula sommelier s’escapa del restaurant. Ara sommelier també és algú que pot dedicar-se a la formació sobre vins, la divulgació en el món del periodisme, en la botiga, el comerç, l’assessorament de cellers i de marques. Hi ha un creixement d’aquest professional degut a la incidència que ara mateix té el món del vi, en el qual, molts professionals poden expressar-se en diferents especialitats paral·leles”.

D’acord. Aleshores, què vol dir ser cambrer de vins al Celler de Can Roca? “El cambrer de vins és la persona encarregada de la compra i venda de vins al restaurant, de fer recerca i investigació, de passar pel sedàs tot el que està passant al món del vi, destil·lar-ho i posar-ho en una carta, amb una proposta vinculada a un diàleg constant amb la cuina, amb coherència i rigor. A banda, també vol dir control d’estocs, gestió, psicologia aplicada, pedagogia, acompanyament, descobriment. Tot aquests són conceptes que van lligats al que representa ser un cambrer de vins en un restaurant com aquest”.

Dots de sommelier

Tot i que en Josep Roca és un dels sommeliers més coneguts del moment i que la seva vàlua professional l’ha fet mereixedor de distints premis i reconeixements, entre els quals el Premi Nacional i Memorial de Gastronomia com a millor sommelier del 2010 i el 2011, el Premi Especial a la Qualitat a FENAVIN, el premi Gla d’Or el 2009 i un llarg etcètera més, ell opina, amb una modèstia infinita, que qualsevol persona pot ser sommelier. Ho explica així: “Jo crec que s’exagera el concepte sensorial en els sommeliers. Un bon sommelier és un cambrer de vins i això té a veure amb rigor, esforç, sacrifici, prudència, generositat, psicologia aplicada, gestió, control, diàleg i coordinació. Tot això és bàsic i després, si ets bo tastant, fantàstic, però no és prioritari”.

I continua argumentant: “Per a mi el problema apareix quan la gent té un gran talent per tastar i fa de sommelier, però no té generositat, ni control, ni diàleg, ni capacitat per interpretar altres ritmes vitals del restaurant, altres cercles que s’uneixen al món de la cuina. Cal tenir present que en el món del vi hi passen coses diferents dues vegades l’any, a l’hemisferi nord i a l’hemisferi sud i llavors, hi ha tant per saber, per descobrir, per estudiar, que requereix molt d’esforç en equip. El recorregut del sommelier pot ser tan ample i inabastable que et fa sentir en una situació de competitivitat constant per assolir coneixement i aprendre i entendre millor què està passant a l’actualitat”.

Les tendències d’avui

Tal i com ha dit i repetit alguna veu molt qualificada, “el món del vi és un món de sensacions insondables que no s’acaba mai”. En aquest sentit en Josep Roca explica: “La tendència ens porta a gaudir del vi de diferents maneres però sobretot, com una beguda cultural que ha sigut costumisme, que ara es converteix en hàbit arrelat de transmissió i en via d’exportació de cultura d’uns països cap a uns altres com a mostra d’eclecticisme i riquesa”.

I segueix explicant amb gran vehemència: “En aquest moment jo detecto dues velocitats. Una velocitat representa la indústria del gran consum. Aquesta velocitat forma representa la base d’un triangle. Aquí hi trobem l’especulació, el negoci, la intervenció de la física i la química, la doma de la natura, l’home interposant conscientment el seu coneixement per fer els vins amables i arribar al gran públic amb facilitat, amb uns tactes agraïts i molt endolcits i també presència del màrqueting, el moviment de masses i la competitivitat en un sector ferotge i abrasiu com és el de les marques de begudes carbonatades, al que també afegiria la cervesa industrial. En canvi, a la punxa del triangle hi ha la mirada curta, més lenta, consistent en l’observació de la vinya, el rigor convertit en una manera de viure, una filosofia de vida al voltant d’un vi. És una relació en la que la intervenció de la química no hi és tan evident, on hi ha més riscos, més defectes que es converteixen en virtuts, imperfeccions que jo en dic màgiques… Hi ha un diàleg a cau d’orella i una relació de vins vius i de respecte a la terra i al subsòl. A la part central del triangle hi ha la gent indecisa, que no sap si tirar amunt o avall. El que a mi m’interessa és observar com el món s’adapta a una beguda de consum. Em fascina aquesta mirada curta de la gent que es desviu per poder mostrar un discurs i expressar la seva manera de ser. Em sembla fascinant, ara mateix, poder conèixer gent apassionada que diu coses amb una copa de vi”.

Imperfeccions màgiques

No és el primer cop que surt en la conversa aquesta expressió, “imperfeccions màgiques” i per tant, la pregunta no pot ser una altra: què són i quines són aquestes imperfeccions? En Josep Roca somriu i respon: “De vegades pensem que més, vol dir millor i no sempre és així. Així pot passar, per exemple, amb la maduresa del raïm. Potser és millor arriscar-se amb un raïm no tant madur encara que el vi sigui més àcid i més lliscant. De vegades hi ha zones en les que els elaboradors podrien afegir alguns elements per assegurar la fermentació i no ho fan i per tant, allí hi ha sinceritat, no hi ha intervenció. Quan tastes un vi molt poc filtrat, molt dens i gens brillant, pots pensar que és un defecte però també pot ser una manera de mostrar-se despullat; quan les proteccions sulfuroses no són tan altes, saps que hi ha risc, però quan aquest vi s’ha fet bé des d’un principi, veus la valentia i com s’ha trencat amb la rigidesa per expressar-se amb llibertat. Tot això són imperfeccions màgiques”.

Malgrat haver tastat tants i tan bons vins, en Josep Roca té les seves preferències: “Tinc especial debilitat per un raïm que em sedueix que es diu Riesling. Es tracta d’una varietat que es troba a l’Europa central i que em fascina per la seva capacitat de mostrar-se obert a matisos, dolçors i acideses diferents i variades interpretacions del paisatge. També m’agrada molt la Pinot Noire, que és una varietat negra que té poc pes però que també em serveix moltíssim”.

I ara una confidència. En arribar al Celler de Can Roca a l’hora en punt que havíem quedat per aquesta entrevista, en Josep Roca ja m’espera. Em rep educadament, em saluda amabilíssim, m’ofereix seient i em demana: un cafè, una aigua, un refresc, una copa de vi? Són les 11 del matí i fa calor. Li dic que un tallat, si ell m’hi acompanya. Ens el serveixen en tassetes exquisides a la temperatura justa i no m’estic de preguntar-li: qualsevol hora és bona per una copa de vi? “No, no necessàriament”, respon en Josep sense pensar-s’ho, “tot depèn de la predisposició. Jo crec que hi ha una relació fantàstica en l’harmonia del menjar i el beure, que representa la gastronomia en majúscules. A mi, al matí acabat de llevar, no em ve de gust beure vi, si no és que em serveixin un plat d’ostres i una copa de cava. Si és així, el moment de l’esmorzar es converteix en màgic. A l’hora d’esmorzar, prendre només una copa de xampany o de cava, no té cap sentit. Ara bé, si el cava te’l prens amb unes ostres, fas un esmorzar extraordinàriament interessant perquè acompanyes el cava amb un plantejament de menjar al costat. Sol no és interessant, en companyia és molt enriquidor i si és en companyia, a totes les hores del dia és possible una combinació excepcional. Aquesta barreja de costumisme volgut, de tradició valorada, de sofisticació original o d’exclusivitat concreta (com això de les ostres i el cava), fa que hi hagi un deixar-te seduir per aquest moment”.

Tercera temporada de ”En clau de vi”

En Josep Roca s’ha fet molt conegut en els darrers anys, per les seves aparicions en qualitat d’expert, en el programa “En clau de vi” que dirigeix i presenta el periodista Marcel Gorgori. Precisament, aquest proper diumenge engega la tercera temporada d’aquest programa. Visiblement il·lusionat, en Josep Roca explica sobre el programa: “Engeguem el diumenge 2 d’octubre pel C33, a partir de les 11. La tercera temporada serà un xic diferent i canviem el format. El Marcel Gorgori i jo pensàvem que des del plató no es podien dir massa més coses aprenent, si entretenint però no tant aprenent. Per tant, aquest cop sortim del plató i més enllà de les habituals entrades i sortides que fa el Marcel, hi veurem un recorregut en el que anirem coneixent personatges del vi, alguns d’ells de Tarragona, i expliquem qui és que fa el vi”. I segueix explicant: “A mi em quedava recança de pensar que l’únic prescriptor del món del vi era jo, quan hi ha gent extraordinària que cal conèixer i reconèixer, tractant-los com a personatges importants en la producció del vi. Hem fet un recorregut amb 14 personatges molt diferents entre ells, per poder explicar temes sobre el paisatge, les fermentacions, els llevats, el vigor de les plantes, el procés d’elaboració d’un cava. Tot plegat pot semblar molt tècniques però ho fem molt fàcil de pair”.

Des de la primera temporada, “En clau de vi” ha representat un apetitós repte per a en Josep Roca. “Quan ens vam plantejar fer un programa de vins sabíem que fora complicat ensenyar i fer escoltar coses que tu flaires i tastes, amb els sentits contraris al que la gent està rebent. Tanmateix, un programa en el que es flaire i es tasta, la gent el veu i l’accepta. Tot i això sabíem que havíem de fer-ho d’una manera entenedora i en aquest cas, per a mi la sort és comptar amb el valor i la capacitat pedagògica del Marcel Gorgori, perquè en un tema difícil com aquest, ell sap què pot entendre la gent, fins on pot arribar, què pot assumir i on cal frenar. Vaig acceptar el repte de participar en el programa perquè hi era el Marcel, que em transmetia una sensació de compromís, de molta exigència, de molta sensibilitat, de molt respecte, valors que per mi són importants per funcionar. El Marcel és molt exigent i jo també en sóc i per tant, hem anat molt bé”.

El món de Josep Roca

“El meu món és la meva família i la meva feina i la meva feina és el menjar i el beure. Només això. La meva afició és la gastronomia i per això sóc cambrer. La meva vinculació i el meu sentit de viure és fraternal i familiar. La meva vida és el restaurant i prendre part en aquesta missió en família, és un somni. La realitat nua la trobem a casa els pares on anem a dinar cada dia. Allà he entès la realitat d’un menú d’un bar de barri de 9,50 euros, amb una relació de normalitat de la vida lenta i repetitiva en la que no passa res. Aquesta és l’autèntica vida. Jo crec que nosaltres, els tres germans, vivim un somni ple d’obertura, dinamisme, frescor, aire net, viu, divers, en el que constantment rebem la influència d’altres móns. Anar cada dia a casa als pares ens ajuda molt a saber que això és temporal i difícilment repetible, un somni tocant de peus a terra”.

Entrevista a Jordi Bertran: "La recuperació d'un ball o d'un element és un procés col·lectiu i ningú el firma".

Tot va començar, segons explica la història, quan a l’any 1321 el rei Jaume II va arribar a Tarragona portant una relíquia santa, que es corresponia amb un fragment d’un braç d’una santa anomenada Tecla, que va viure a la ciutat d’Iconio i era filla d’un matrimoni benestant. Els plans vitals de Tecla, es van veure trastocats el dia que va sentir la prèdica de Sant Pau i va decidir seguir-lo, fent-se ella també cristiana i seguint a Sant Pau com a deixeble (i també, diuen, com a amant). Sigui com sigui, els enemics del cristianisme van acabar arrestant-la i sotmetent-la a horrorosos martiris els quals va sortir-ne il·lesa: va ser llençada a un forat amb tot de rèptils verinosos que no van mossegar-la, la van lligar entre dos bous per obrir-la en canal i aquests van perdre la seva força, la van col·locar sobre una pira per cremar-la i el foc es va apartar i a la fi, la van llençar als lleons però aquests van llepar-li les ferides i els hi van curar. Els seus perseguidors es van declarar derrotats i van decidir alliberar-la. Llavors Tecla va arraconar-se fent vida en una cova però un bon dia, la cova es va esfondrar i de sota del munt de runa només en va sobresortir un braç. Els seus seguidors van agafar el braç i el van traslladar a Armènia per enterrar-lo i sembla que és d’Armènia d’on el va traslladar Jaume II fins a Tarragona. A grans trets i d’una forma molt resumida, aquesta és la llegenda de Santa Tecla, venerada com a màrtir i en record de la qual, es celebra la festa major de la ciutat.

Aquest és el dia. 23 de setembre, una data única en el calendari, que els tarragonins esperen d’una manera molt especial. El dia de la celebració de Santa Tecla, Tarragona, que ja està ficada en actes festius, lúdics i culturals des de ja fa unes quantes jornades, arriba al seu moment de màxima ebullició, especialment quan la tradició personificada en el Seguici Popular i la festa i alegria que encomanen, surt al carrer i es barreja amb el públic en una amalgama de celebració de primer ordre. No en va, aquesta festa ha estat declarada Festa Tradicional d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya.

De tots els actes festius, el Seguici Popular s’endú la part per important i significativa de la celebració.

Jordi Bertran és un dels principals artífex del Seguici tarragoní, tal i com el coneixem avui dia, ja que durant molts anys ha estat el tècnic de l’Ajuntament encarregat d’aquesta qüestió. Es pot afirmar, per tant, que Jordi Bertran no és només un expert i curós folklorista, sinó que la seva feina com a tècnic municipal en la vessant de la gestió cultural, l’ha convertit en un especialista en la matèria, reconegut arreu i a banda, és un fervent entusiasta de la festa. En aquest moment, Jordi Bertran es mira el Seguici Popular enretirat dues o tres passes de la seva organització i coordinació. “Em miro la festa com me la mirava quan vaig començar a fer Santa Tecla. Abans de treballar a l’ajuntament participava en diverses entitats i prenia part en la festa com un fester més i ara passa el mateix. No faig la festa però hi participo fent altres coses. Jo diria que me la miro des d’un altre punt de vista però no pas des de fora”, aclareix Jordi Bertran.

I segueix explicant: “Em vaig incorporar a feines de recerca de la festa l’any 1983, tot i que a l’any 80 ja participava en alguna entitat de la Festa Major com un fester més. En aquell moment que jo estudiava a l’institut Pons d’Icart de la Rambla Vella i el Josep Barballó, que n’era professor, em va plantejar un treball sobre l’escriptor tarragoní Josep Pin i Soler i el seu llibre “La família dels Garrigas”, una novel·la que està ambientada a Tarragona entre els anys 1895-1862 i que va sortir publicada posteriorment. En aquest llibre hi ha un moment que explica amb força detall la festa de Santa Tecla. Això em va despertar l’interès per saber més coses i a més, va coincidir en un moment en el qual, un col·lectiu de gent, estudiants dels instituts Martí Franqués i el Pons d’Icart, vam participar en la recuperació del Ball de Diables de Tarragona. Aquest ball no se sabia quan havia deixat de sortir i que de fet, ningú recordava haver-lo vist. Llavors vam combinar la part de recerca amb la part pràctica i aquesta va ser la meva primera acció, participar en la recuperació del Ball de Diables l’any 1983, que van tornar a sortir al carrer l’any 1984. Un any després, l’Alfred Fort, que era el tècnic de cultura que hi havia a l’ajuntament en aquell moment, em va proposar incorporar-me a l’equip i aquell any, va ser el de la meva primera Santa Tecla en temes de producció tècnica per, a través de la recuperació dels elements de cultura popular, donar eines a l’Ajuntament perquè es pogués incorporar més gent a la festa”.

La feina de Jordi Bertran és, sobretot, d’investigació, en el sentit més folklòric del terme. “La meva feina permet que s’encarrilin idees que després cada entitat ha de portar a terme. En els darrers deu anys s’han recuperat a Tarragona tres balls diferents: la Moixiganga, el Ball de Cossis i els Set Pecats Capitals. En el cas d’aquests balls en concret, faltava força documentació però en vaig poder trobar alguna. Ara bé, després cal elaborar la informació que permet partir des de zero, actualitzar i articular-la amb un discurs del segle XXI perquè hi ha molts elements que intervenen, com el vestuari, la música, la coreografia i s’ha d’aconseguir quadrar tot això. No crec que ningú pugui dir la recuperació d’un ball o d’un element és l’obra d’una persona concreta, sinó que és un procés col·lectiu i ningú el firma. No crec que la cultura popular tingui autor”.

Investigació i recerca

L’objectiu últim de la recerca folklòrica és la recuperació d’elements que es puguin incorporar al Seguici Popular però la seva finalitat principal és incorporar i convidar a participar activament de la festa a tanta gent com sigui possible. Tanmateix, aquests dos objectius no sempre són fàcils de complir i en el cas de la investigació, la qüestió es complica quan no hi ha documentació prèvia. “De vegades el repte és difícil perquè si bé hi ha elements que estan molt documentats, d’altres se’n tens poques notícies. Si l’element és compartit amb altres poblacions, aquest fet també pot donar pistes. Per exemple, hi ha elements que a Tarragona no existien però sí que ho feien en altres poblacions en un radi d’uns 70 quilòmetres. De fet, a la zona geogràfica del Camp de Tarragona, el Penedès i el sud del massís del Garraf, molts elements s’han pogut mantenir, si no amb un gran número, sí amb qualitat i això és important i ajuda”.

Hi ha elements que tenen molta documentació històrica. “Sí”, afirma Jordi Bertran, “Els Gegants, per exemple, existeixen i estan documentats des del 1425. Això no vol dir que sempre hagin estat iguals, sense canvis, perquè les figures van canviant i els gegants vells són del 1825. Un altre cas seria el Ball de Diables, que existeix com a tal des del 1426 i la darrera vegada que va sortir a Tarragona va ser després de la guerra. A Tarragona havien vingut diables convidats d’altres poblacions, per exemple del Vendrell. L’Ajuntament els llogava perquè els Diables del Vendrell no s’havien perdut. De fet, els primers ajuntaments franquistes, van potenciar el folklore com un signe de normalitat després de la guerra, tot i que li van donar un tractament regionalista molt allunyat del tractament que té ara. Altres exemples els podríem trobar al Ball de Dames i Vells, que estan documentats el 1514 i arriben fins després de la Guerra Civil, moment en el qual són prohibits perquè els versots no agradaven a l’autoritat del moment”.

Aquests són els tres elements del seguici amb més trajectòria. Tot i que segurament en podríem trobar algun més, aquests són prou significatius. “Efectivament”, respon Jordi Bertran. “Tenen els seus orígens a l‘Edat Mitjana i arriben fins avui. Aquests balls, amb tants anys de pervivència, són més fàcils de documentar”. I segueix explicant Jordi Bertran: “A la meitat del segle XV hi va haver a Catalunya una gran crisi econòmica i arran d’això hi ha un grup d’elements que desapareixen a Tarragona, just a la fi del segle XV. Són bona part del bestiari, exceptuant l’Àliga, que l’assumeix el Gremi de Ferrers i la fan perviure fins al segle XIX, i la Mulassa. Però les altres bèsties desapareixen molt aviat i per tant, hi ha poca documentació. Per contra, les bèsties són les millor documentades perquè han quedat consignades en altres poblacions. A l’hora de recuperar-les cal tenir en compte que a Tarragona, les peces les feien artistes i per tant, les peces noves també s’encarreguen a artistes que ajuden a que pervisquin fins a dia d’avui. De tota manera, les peces que coneixem avui, no són fotocòpies de les peces originals, perquè han anat evolucionant, com tot. Al segle XV, la pirotècnia era diferent de l’actual. A Tarragona hi havia tallers de pirotècnia al segle XIV però les carretilles, sense anar més lluny, no tenien els mateixos colors i ni la força dels d’ara”.

L’imaginari popular

D’alguns balls populars n’han quedat dibuixos, alguns gràfics i fins i tot algunes fotografies, producte de la labor de folkloristes que s’han dedicat a la recerca intensiva, com Joan Amades, per exemple. “Hi ha alguns elements que estan millor documentats que altres. Per exemple, quan es va plantejar recuperar el Ball de Pastorets, vam aconseguir trobar una foto de les primeres vegades que va sortir i del Ball de Dames i Vells també en vam trobar alguna. En el cas del bestiari no hi ha fotografies, però sí que podríem considerar les representacions dels capitells, de les gàrgoles i dels retaules, com les fotografies de l’època”.

I apunta Jordi Bertran: “Aquests elements s’encarregaven a artistes locals que, sovint, eren els mateixos que abans havien fet els capitells. En un dels capitells de la catedral de Tarragona hi ha una escena en la que es veuen uns armats vigilant el sepulcre de Jesús. Bé, resulta que la catedral tenia una representació teatral pròpia, que es deia “La Visita al Sepulcre” en la que es representava la resurrecció de Jesús i hi ha dues figures d’armats, com els coneixem ara. És com una mena de foto de com era aquell drama medieval. Doncs així mateix es pot anar traduint en totes les figures del bestiari”.

Està clar que aquesta és una bona pista a seguir en el procés d’investigació folklòrica. “Sí, però en origen no es va utilitzar al 100%. Hi ha estudis europeus sobre la correlació entre la figura del carrer i una gàrgola o un capitell. Nosaltres aquí ho hem anat incorporant progressivament. La imatge de Sant Miquel que surt el dia 23 de setembre amb el Ball de Diables és una còpia del Sant Miquel que hi ha al retaule de la catedral. Les màscares dels Set Pecats Capitals, són tretes de màscares que existeixen a la catedral. Els Gegants Moros avui coneixem, obra de l’escultor Verderol, presenten una curiosa coincidència amb la imatge d’uns tapissos d’orient del segle XIX. No vol dir que siguin còpies però hi ha una inspiració en aquests tapissos. La Negrita de Tarragona va sortir l’any 1859, dos anys després de la fundació, tant del Ron Negrita com de la imatge que dóna nom al rom, que és ben bé com la Negrita de Tarragona i fins i tot en el procés de restauració es va veure que la roba que portava la Negrita original era de ratlles blanques i blaves, com les del rom. Aquest procés d’inspiració sabem que arriba fins al segle XIX. Els artistes trobaven la seva font d’inspiració primer en les catedrals i després en les arts gràfiques, per fer els elements festius. Mai són còpies exactes, però sí que són clares inspiracions”.

La Comissió Assessora del Seguici

“A Tarragona la recuperació s’ha fet amb molts anys”, explica Jordi Bertran. “Hi ha un procés que comença a l’any 1979 i que encara continua, perquè la festa segueix generant nous elements. Penso que aquest és un moment dolç per la seguici de Tarragona perquè mai com ara havien sortit tants elements. La feina de recuperació i d’investigació és molt artesana i és un procés molt curós en el que tothom hi té un paper. A Tarragona els elements que s’han recuperat han comptat amb l’aprovació d’un òrgan molt important que és la Comissió Assessora del Seguici, la feina de la qual és assessorar i vetllar per aquesta cura en tots els elements del seguici i aglutina la part institucional que representa l’Ajuntament, la part tècnica i professional i les entitats que són, al capdavall, les que donen vida al seguici. Aquesta comissió està formada per persones que aporten els seus coneixements des del punt de vista de la història , l’antropologia, etc”.

El cas de la Víbria és força significatiu. “La Víbria no té documentació a Tarragona, però ens va semblar oportú recrear-la, perquè el rei Jaume I la porta al seu casc. Aquí hi va intervenir el Dídac Bertran, que fa fer un detallat estudi heràldic per poder recuperar-la. Hi havia una gran indefinició sobre com eren les víbries perquè les que s’havien fet eren molt rudimentàries, així que vam voler fer un treball d’heràldica perquè l’heràldica ha mantingut una imatge que la tradició popular no havia conservat. Vull dir amb això que en la tasca de recuperació es suma el treball de moltes persones que hi contribueixen, cadascú en la seva faceta i àmbit professional”.

Un altre exemple a tenir en compte en aquest sentit, és el Ball de la Moixiganga. Així ho comenta Jordi Bertran: “La Moixiganga té un vestuari excepcionalment cuidat, amb les mitgetes calades, els barrets amb les flors. Aquests barrets es van voler fer així perquè a totes les moixigangues de Catalunya apareixien flors. De fet, les representacions de danses religioses acostumen a anar lligades a les flors i aquí a Tarragona es va fer tot el barret sencer de flors, treballant-los amb molta cura. Les atxes porten l’escut de la ciutat. De fet, tots els elements tenen detalls de la ciutat. Al Ball de Diables, la Diablessa té una estructura al seu vestuari que és completament històric. Porta la faldilla acampanada subjecta per enaigües i per una sèrie de cercles que l’abomben. Alguns balls l’havien mantingut i altres l’havien perdut i aquí a Tarragona es va decidir que estava bé donar-li a la diablessa aquesta indumentària històrica. Un altre exemple és la Mulassa. Quan la vam recuperar es va fer un estudi en el qual es va comprovar que la Mulassa porta campanetes i no pas picarols. Per tant, vam buscar una persona experta en guarniments d’equins, qui va confirmar que les mules porten campanes i els cavalls porten picarols. Encara que aparentment això no sigui noticiable ni sembli important, jo crec que és un gest molt important, que porta al resultat final”.

El retaule de Santa Tecla

Al llarg de la celebració de la festa major, hi ha una altra representació que sobresurt per ser molt significativa: el retaule de Santa Tecla. Jordi Bertran explica: “El retaule no és una recuperació sinó que és una creació nova basada en la gestualitat i en moviments coreogràfics antics. Enguany fa vint anys que l’Esbart Santa Tecla va iniciar aquest procés i és una peça modèlica creada a partir d’uns moviments coreogràfics patrimonials de Catalunya. L’Esbart Santa Tecla i el seu director, Jaume Guasch, van crear una representació de la vida de la santa. De vides de Santa Tecla en tenim dues de documentades: una és medieval i l’altra es correspon al ball parlat de Santa Tecla, basat en un text antic i per tant, el retaule va buscar un marc litúrgic a la catedral per poder-lo representar. Penso que també és important aclarir que Santa Tecla va ser un personatge històric i és a partir de la vida i la mort d’aquesta persona, que neix la festa”.

La casa de la festa i la Santa Tecla dels nens

La Festa Major és per a tothom, grans i petits i els petits també hi participen activament contribuint a engrandir-la mentre la gaudeixen. En aquest sentit, Tarragona compta amb un equipament que facilita aquesta tasca, no només els dies que toca, sinó durant tot l’any, que és la Casa de la Festa. “La Casa de la Festa és un equipament històric. A Tarragona, a l’edat mitjana conservaven els seus elements en un lloc que en deien la Casa dels Entremesos, perquè ja tenien la idea que els elements festius eren un bé comú que calia conservar. A València la Casa de les Roques o dels Castells arrenca al segle XV. Les roques són com una mena d’escenaris mòbils que anaven muntats sobre carros estirats per cavalls. A Tarragona també estan documentats. La Casa de la Festa és un equipament que fa la funció de conservació, perquè abans els elements es guardaven en 17 locals diferents, i també fa feina de divulgació d’explicació de la Festa, articulant el que s’hi diu. Ara s’està en procés de completar la dinàmica audiovisual de la Casa”.

Tanmateix, per a Jordi Bertran, hi ha un aspecte de la Casa de la Festa que no s’ha tingut en compte i que li resulta preocupant: “No s’ha fet un pla de dinamització de la Casa i tot i que és un equipament viu, necessita dinamització i elements de suport al que s’hi explica, com per exemple so. No s’entén la festa sense música, so, soroll fins i tot. La festa mai és silenci, excepte en moments molt concrets, quan impera la dimensió religiosa i per tant, a la Casa de la Festa li resulta imprescindible una banda sonora permanent, que ara no té, que acosti la festa als visitants i ajudi a entendre-la”.

Pel que fa a la Santa Tecla Petita, Jordi Bertran opina i adverteix: “A mi em sembla molt bé que els nens tinguin Santa Tecla a les escoles, accés i coneixement de les peces, que hi hagi activitats didàctiques, però hi ha un aspecte amb el que cal anar molt en compte (i això no ho dic jo sinó que ho diu un premi de Cultura Popular que és el Bienve Moya de Vilanova i la Geltrú, la primera persona que valora aquest model festiu i que té una òptica moderna del segle XX) i és el perill que suposa la infantilització de la festa. Tinc la percepció que alguns actes que es deriven de la Santa Tecla Petita es fan més per cobrir la necessitat il·lusòria i inexistent de sumar activitats noves, que per una necessitat real. Cal ser molt prudent. Està documentat que una festa, just abans de començar la seva decadència, s’infantilitza. S’ha d’anar molt en compte que tota aquesta feina que es fa molt bé, no sigui excloent de la cura pels elements grans. No pot ser que en ocasions, els elements petits supleixin els grans. En altres festes del mateix caràcter, com la Patum petita o el Sant Fèlix petit, està molt acotada la participació dels infants a la festa i el que és positiu d’això no s’ha de convertir en una qüestió de suplència de res. De vegades a les escoles hi van els elements petits i jo no sé si és el més adequat, perquè els elements són els grans, no pas els petits. El que passa és que és molt més fàcil i econòmic moure un element petit que un de gran”.

I segueix explicant Jordi Bertran: “Tanmateix, em consta que la Comissió del Seguici ja està pendent d’aquesta qüestió i n’estan parlant. La Santa Tecla Petita ha de ser una còpia del seguici gran i hi ha coses que no s’estan copiant exactament. Els elements de la festa són per la festa i no poden sortir en inauguracions o actes protocol·laris. Està molt estudiat que les festes rituals es caracteritzen perquè només passen el dia que toca i els petits, com que han d’aprendre dels grans, han de fer el mateix que els grans, i això vol dir que com els grans, només han de sortir el dia que toca. Que surtin els nens ho trobo més que positiu però aquest fet no pot ser suplent de res i per mi hi ha símptomes que la Tecla Petita supleix moments de la Santa Tecla gran i per aquí podem tenir una fuga de no cura de la festa, quan el que estem buscant és tot el contrari i que els nens entenguin que repeteixen uns moviments, que tenen un significat i això se’ls ha d’explicar i se’ls hi ha de fer entendre”.

Santa Tecla Gloriosa,
Mare dels Tarragonins,
Què tenim per dinar?
Espineta amb cargolins.

Toca Peron! I Bona festa major per tothom.

Entrevista a Sergio Dalma: "La gent s'enamora igual ara que fa cinquanta anys"

Corria l’any 1980 quan un joveníssim adolescent de només 16 anys, completament desconegut per al gran públic, pujava als escenaris per primer cop, com a cantant d’un grup anomenat Styl’s. El seu nom, Josep Capdevila, tampoc deia res, però la seva veu era impressionant, especialment per a una persona tan jove. No va passar inadvertit ni desapercebut. Al cap de molt poc temps, quan en Josep estudiava Filologia Romànica, va debutar com a cantant d’orquestra i es recorda el seu pas per diverses d’elles com la “Pasarela”, “Superorquesta” i “Josep Capdevila y su Banda Sonora”, les quals, es dedicaven a amenitzar les vetllades en diverses sales de festa.

El següent pas de Josep Capdevila en direcció cap a la professionalització en el món de la música va fer-lo aturar un temps en el món de la publicitat, com a cantant de jingles de molts i molt distints productes comercials i va ser precisament llavors quan en Josep Capdevila va poder tractar amb distints músics i productors. En aquella mateixa època es va començar a gestar un primer disc de presentació, una maqueta, que li obrís unes quantes portes clau per entrar al negoci discogràfic. Així, de la mà dels productors de la companyia Horus, superant força dificultats i acceptant el futur com un repte, el desconegut Josep Capdevila es va convertir en el solista Sergio Dalma. El primer disc que va treure al mercat, l’any 1989, es va dir “Esa chica es mía”.

A partir d’aquell moment i fins a l’actualitat, Sergio Dalma s’ha convertit en un referent de la música i sobretot, de la música de qualitat. La seva particular veu, trencada, esquerdada, molt personal, ben posada, perfectament controlada i amb una gran força, és coneguda al nostre país, a Espanya i al món. A aquell primer disc n’han seguit 13 més, el darrer dels quals, “Via Dalma”, ha proporcionat a Sergio Dalma un dels moments més reeixits i feliços de la seva carrera.

La gira 2011 “Via Dalma”, ha portat al cantant a actuar a moltes ciutats d’Espanya i de Catalunya: València, Santander, Eivissa, Bilbao, Pontevedra, Valladolid, Granada, i ara també Tarragona, en motiu de les festes de Santa Tecla. Aquest és doncs, un moment magnífic per conversar amb en Sergio Dalma. Molt amable, rialler, tranquil i afable, en Sergio Dalma comenta què és el que trobarà el públic que vagi a veure el seu concert: “Doncs la gent veurà un resum d’aquests 22 anys de carrera, donant prioritat al darrer treball, Via Dalma. Donarem l’oportunitat de passejar per un carrer, per la Via Dalma, a la ciutat de Tarragona i que la gent pugui transitar-hi durant uns moments. Els tarragonins ja estan acostumats a tractar i conviure amb qüestions romanes i per tant, penso que és un marc ideal per oferir aquest disc al Tàrraco Arena” .

Somrient, bromejant amb picardia, en Sergio Dalma comenta que després de molts anys de carrera, encara sent la mateixa il·lusió a l’hora d’actuar i d’afrontar la gran feina que suposa treure al mercat un nou treball discogràfic. “Sí, la feina s’afronta amb moltes ganes, perquè és vocacional. La il·lusió no consisteix només en pujar a l’escenari, sinó també en tenir contacte amb el públic, la gent, els i les fans, atendre els mitjans, el públic, tot forma part d’aquesta feina i després de 22 anys, te n’adones que ets un supervivent. Ho afronto amb molta il·lusió perquè, encara que tot l’equip de la gira fem el mateix espectacle cada nit, el fem cada cop en un lloc diferent, davant d’un públic diferent i per tant, cada nit és diferent”.

El secret de l’èxit

Dels 14 discos que Sergio Dalma ha anat traient al mercat al llarg d’aquests anys, aquest darrer, “Via Dalma”, és el que més èxits ha conreat. Ha estat número 1 en vendes al llarg de 10 setmanes consecutives, n. 1 en I-Tunes durant 8 setmanes, quàdruple disc de platí amb més de 200.000 còpies venudes i fins al moment, ha realitzat un total de 30 concerts en els quals, l’han vist en directe més de 45.000 persones. La pregunta no pot ser una altra: quin és el secret de tant d’èxit?, Sergio somriu i comenta: “Tant de bo tinguéssim la fórmula o el secret de l’èxit. El cert és que aquest disc, “Via Dalma”, ha tingut molt de ressò. Potser quan el món discogràfic està malament i un disc d’aquestes característiques trenca els motlles, se’n parla molt. És un disc en el qual hi ha un afany per tornar a escoltar cançons de fa uns quants anys i ha vingut en el moment oportú. Jo tenia aquest projecte des de feia molt de temps però potser calia que jo també tingués més experiència per enfrontar-me a aquestes cançons, que són icones de la música italiana”.

I segueix explicant: “Jo sempre havia tingut clar que si havia de fer un disc de música de concepte, havia de ser de música italiana, perquè és el tipus de música que m’ha influït més vivament, és una de les influències més clares de la meva música. Pel color de veu, per la forma d’interpretar, sempre he tingut una tendència italiana. Amb les cançons de “Via Dalma” m’he sentit molt a gust, però la meva obsessió a l’hora de gravar era que sonessin a Dalma. El millor que em pot passar és que algú jove que no conegui els originals, pensi que aquestes cançons les han fet per mi. Això és el que volia, que no sonés a karaoke. Evidentment les cançons poden agradar més o menys, però sense cap dubte sonen a Dalma”.

Un estil molt particular que arriba fàcil

Sergio Dalma té un estil molt particular de cantar, que arriba al públic amb molta facilitat. “Això és molt important, que el que canto arribi a la gent. És fantàstic quan algú em diu “mira, el que dius en aquesta cançó m’ha passat a mi” o “això és el que jo volia dir-li a la meva dona o a la meva parella”. Al final, les cançons de “Via Dalma” agraden perquè la gent s’enamora igual ara que fa cinquanta anys, ens enamorem exactament igual i per tant, són balades clàssiques que estan molt presents en la memòria musical col·lectiva”.

L’enamorament és un estat d’ànim, una sensació interior intensa que provoca símptomes externs visibles i evidents. L’enamorament és, per tant, una qüestió física? Sergio Dalma respon: “Al final no se sap ben bé què és, però els símptomes són ben clars i fan que quan un s’enamora, vagi amb aquell somriure tontet d’orella a orella i fa que les coses es vegin d’una altra manera, com si caminessis a un pam per damunt del terra. Amb això també hi té molt a veure el coco i l’estómac. Els experts diuen que gaudim de l’enamorament i del desenamorament perquè en el fons som una mica masoquistes, no ens hem d’enganyar. I a més, totes aquestes sensacions físiques, necessàries, són les que fan continuar l’espècie i més val que sigui així, perquè anem una mica fluixos pel que fa a natalitat”. I pica l’ullet somrient…

Els temes amorosos de les cançons

Són molts, pràcticament tots, els temes que s’han tocat en les lletres de les cançons, al llarg de la història de la música però per damunt de tots, el més recorrent, repetit i iteratiu, és el tema amorós, que exalta l’ànim o l’abat, que ha inspirat les melodies més estripades, líriques i sentides i tot un avalot de sentiments en les seves lletres. “En el meu cas, el meu afany per la música italiana em va venir perquè a l’inici de la meva carrera, vaig fer tres anys de cant clàssic i aleshores, l’idioma més important pel cant líric era i és l’italià”, explica Sergio Dalma. “Jo recordo, quan estudiava Filologia Romànica, que anava a les classes d’italià i em trobava que era l’únic noi en una classe plena de noies i jo estava allà ben sol. Però m’era igual perquè m’enamorava la llengua i el que comportava. Al final resulta ser cert que som els artistes els qui hem de donar la clau per enamorar o desenamorar a la gent”.

En aquest sentit, Sergio Dalma té una cançó bandera: Bailar pegados. “Sí”, reconeix Dalma amb una certa satisfacció que no pot amagar. “Sembla que “Bailar pegados” ha marcat un abans i un després. De vegades, a les signatures de discos, algunes persones em diuen: em vaig enamorar amb el Bailar pegados, o el meu fill es diu Sergi com tu o la meva filla es diu Galilea o Lucía per les teves cançons. Això em demostra que la feina està ben feta i ha arribat i això és el més important”.

Alguns detalls de “Via Dalma”

Ras i curt, ”Via Dalma” és una col·lecció de dotze cançons italianes molt conegudes, de cantants italians com Umberto Tozzi o Toto Cotugno, per exemple, entre altres. El productor del disc és Claudio Guidetti, un músic molt conegut a Itàlia, que té a l’haver de la seva carrera, haver col·laborat en alguns dels èxits d’Eros Ramazzotti o Laura Pausini. “Un disc és sempre un treball en equip”, comenta Sergio Dalma. “El paper del productor és molt important perquè ha de tenir una compenetració total amb el cantant i ha de veure el treball ja acabat quan tot just està començant. Hem de parlar el mateix llenguatge i entendre’ns perfectament. Això ha passat amb Claudio Guidetti. De fet, volíem un productor italià amb una trajectòria important a Europa perquè la idea era respectar l’original d’aquestes cançons i el resultat es va veure de seguida. Quan vam començar a treballar plegats ens hi vam sentir molt a gust i de fet, ara tornarem a treballar junts en una segona part”.

Aquesta és una primícia, que Dalma avança fins allà on pot: “La demanda d’aquest disc per part del públic, ens ha fet pensar en una segona part i a més, a l’hora de preparar el disc van quedar-ne fora moltes cançons. El Festival de San Remo ha donat per molt i era una llàstima que alguns temes importants i significatius quedessin fora. A l’hora de projectar un segon volum ens hem animat a recuperar aquestes cançons. És complicat fer cap més avenç perquè ho estem ultimant, amb la idea que el disc surti per Nadal. Penso que serà un repertori buscant l’equilibri entre les cançons italianes dels anys 70 i les cançons una mica més modernes”.

Salt generacional

Al llarg dels 22 anys de la seva carrera, Sergio Dalma ha arribat al cor de tres generacions. “És curiós aquest efecte, però és cert. Això em fa content perquè el desig de tot músic és arribar a totes les edats i passar d’una generació a una altra. Quan vaig començar era un cantant adolescent que cantava per adolescents però he anat creixent i hem crescut tots d’una forma paral·lela. La següent generació, la dels adolescents d’avui, han escoltat les meves cançons a través dels seus pares o bé m’han descobert per atzar, però és molt emotiu, des de l’escenari, veure a la platea un públic molt variat i arribar a aquestes generacions, que tothom gaudeixi del concert i del disc. Això és el millor que pot passar”.

El món de Sergio Dalma

Com seria un dibuix del teu món? “Hi veuríem molts interrogants perquè pertanyo al món de l’espectacle però hi ha molts aspectes d’aquest món que no comparteixo. Per exemple allò del tant vens tant vals, no m’acaba de convèncer”.

Aquí, Sergio Dalma es posa seriós: “Penso que el més important és tenir el recolzament del públic, haver fet forat entre la gent, comptar amb la seva fidelitat i la comprensió i participació dels mitjans. Hi ha moltes coses del món de la faràndula que no comparteixo perquè són irreals, superficials i interessades. Quan tu fas un disc que funciona, tens el copet a l’esquena i l’abraçada de tothom però si en fas un altre que no funciona tant bé, aquesta abraçada es perd i penso que això no hauria de ser així. Tot hauria de ser més autèntic. És el que passa quan entra en joc el negoci i es converteix en el més important. La indústria discogràfica ha estat, durant molts anys, un negoci molt fals i molt hipòcrita i s’han fet moltes coses malament, per això s’ha arribat a aquest punt en el qual ens trobem ara. S’ha pensat més en la qüestió comercial i en vendre cançons, que en ajudar en el creixement i el desenvolupament de l’artista. Malgrat això, afortunadament, compto amb un equip de professionals que em diu les coses pel seu nom i tal com són, sense enganyar-me. Jo mateix sóc molt autocrític amb la meva feina, molt autoexigent i també sóc conscient i veig clar quan les coses estan o no bé i m’esforço per millorar-les. Aquesta autocrítica, segons com em molesta, però també m’agrada ser així, és la forma d’avançar i de créixer”.

A la pregunta: ets feliç?, Sergio Dalma respon sense pensar-s’ho: “Moltíssim perquè la meva vida és un tot compacte: la meva feina, la meva carrera com a persona i una ha complementat l’altra. Em sento molt bé”.

De tot cor, molts èxits, presents i futurs!