Entrar en política

Article publicat a la pàgina http://www.periodistes.org/?q=entblog/44106 del Col·legi de Periodistes de Catalunya

Em fa gràcia aquesta expressió “entrar en política”, perquè cada vegada que es pronuncia, sembla que qui emprèn l’acció s’endinsi en una selva profunda i enredada en la que es deu viure prou bé, perquè n’hi ha molts que hi volen entrar i els que són a dins de cap manera en volen sortir.

Aquestes eleccions municipals han portat a encapçalar distints cartells de les més diverses formacions, a persones que han entrat en política (almenys en política municipal) de retruc, portats de la mà de la seva militància activa en aquest o aquell partit i enlairats al capdamunt de les llistes perquè en ocasions, la formació de torn, no tenia altra alternativa i d'entre el pitjor han escollit el que encara pot salvar-se. Corren mals temps per als aficionats. Suposo que en poblacions de cens escuet, la simple coneixença amb el cap de llista ja deu ser suficient però en altres casos, l'aposta arriscada per cares noves pot pagar-se cara a l'hora de la veritat perquè, abans de res, com en totes les matèries, cal ser professional i coneixedor dels assumptes que es tenen entre mans, especialment quan des del poder de gestió de l'Ajuntament, es governa el dia a dia d'uns centenars o d'uns milers d'ànimes que es veuen abocades a confiar en el govern que tenen més a la vora.

Trobo que aquesta campanya electoral ha resultat ser, resumint-la i generalitzant molt, grisa i sense trempera. Una vegada més s'han escoltat lemes com "un projecte nou", "necessitat d’aire fresc", "canvi", postulats publicitaris molt poc originals i repetitius que en boca d'alguns líders, tenen la consistència d’una bombolla de sabó enmig d’una ventada. La intenció no és només el que compta.

Tothom mereix una oportunitat? És clar que sí, només que en aquest moment, la política necessita autèntics professionals, gent capacitada, preparada i oberta de mires, capaç de demostrar que pot fer surar la societat enmig d'aquesta tempesta perfecta i els ajuntaments són, de fet, el primer pas i també la primera institució que ha de retornar a la ciutadania la confiança en l'exercici de la noble ciència de la política, portats a la realitat quotidiana a través dels seus mecanismes de funcionament. Són els ajuntaments qui han de saber captar l'atenció dels desenganyats, dels desil·lusionats, dels que en aquest moment tan renouer, ho estan passant malament. La feina no és ni fàcil ni baladí, però aquí està.De polítics aprenents, pusil·lànimes, oportunistes i vividors ja en coneixem molts. I encara més: de corruptes, de venuts, de pressumptes delinqüents que tenen diverses causes obertes amb la justícia. El temps dirà si la llista es pot allargar amb uns quants noms més.

Article publicat al blog "Coses que dèiem avui": http://www.periodistes.org/?q=entblog/44106

Entrevista al doctor Eduard Estivill: "Dormim per estar desperts"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat:
http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-dr-eduard-estivill-dormim-per-estar-desperts/

La negra nit està tancada. És hora de fer un pensament i d’anar a dormir, un cop enllestides les feines del dia. Per algunes persones, aquesta hora, la d’anar a dormir, és una de les més angoixants i incòmodes del dia, perquè per uns o altres motius, no hi ha manera que puguin dormir en condicions. Moltes vegades és més profitós dormir que menjar i a banda, dormir és, estrictament, una necessitat vital.

El doctor Eduard Estivill (Barcelona, 1948) és el responsable de la Unitat d’Alteracions del Son de l’Institut Dexeus de Barcelona i un expert en la matèria. Molt amable, amb un somriure pràcticament permanent i una veu que convida a la confiança i fins i tot a la relaxació, contesta a la primera pregunta, que té un to una mica impertinent.

Com ha dormit avui, doctor?

“Doncs jo dormo com tothom. Alguns dies dormo malament però la majoria de dies dormo bé”. Què fa que algunes nits dormim malament?. El doctor Estivill ho aclareix: “Dormir bé o malament depèn de molts factors i és un símptoma. En medicina un símptoma indica alguna cosa que ens passa, provocada per alguna causa. Per exemple, hi ha gent que dorm malament perquè pren 5 cafès al dia, altres perquè prenen drogues, altres perquè treballen de nit i han de dormir de dia, hi ha gent que dorm malament per diferents malalties: perquè té alzheimer o una depressió. La principal causa del mal dormir és el cúmul de petits estats d’estrès i ocupacions durant el dia. Hi ha un moment que s’acumulen i actuen com una tapadora que no deixa sortir la son. Aquesta és la causa del 80% de la gent que dorm malament. És a dir, no és un trastorn del son sinó que un trastorn del dia”.

Persones amb insomni

“Si la causa és aquesta, el cúmul de petits estats d’estrès i de tensió durant el dia, no estem davant un problema psicològic ni psiquiàtric, sinó que és el tarannà de cadascú. Això és un símptoma. Les persones amb insomni no tenen malalties, excepte aquesta, que dormen malament. El son és com una fàbrica, un taller en el que reparem i restaurem el que hem gastat el dia anterior, per deixar-ho tot a punt pel dia següent. Per tant, la gent que dorm malament, durant el dia està més cansada, més irritable, de mal humor, i això fa que quan arribi la nit, dormi pitjor i per tant, si dorm pitjor, l’endemà el dia encara és pitjor i torna a passar mala nit… llavors es crea aquest cercle que condueix a aquesta situació de cansament, físic i mental”.

De fet, després d’aquestes nits en les quals s’ha dormit malament o simplement no s’ha dormit, l’endemà sembla que el terra s’ondula sota els peus. “Exactament”, comenta el doctor Estivill. “És aquest taller. Si aquest taller no pot reparar adequadament, les sensacions les tens durant el dia: cansament, malestar, irritabilitat, mal humor, pèrdua de concentració, pèrdua de memòria, etc. Dormim per estar desperts. Si arribem als 90 anys, haurem dormit 30 anys de la nostra vida, però no és una pèrdua de temps, sinó una inversió per poder estar-ne 60 de desperts”.

Dormir més o menys hores

Tot i que la mitjana d’hores per dormir s’aconsella que sigui d’unes 8 diàries, no tothom en necessita la mateixa quantitat. Sobre aquesta qüestió, el doctor Estivill aclareix: “Si tenim en compte que la son és un taller on restaurem, reparem i memoritzem el que hem gastat el dia anterior, s’entén fàcilment que les hores de son depenen de l’edat. En un nen de 5 anys que es mou molt durant el dia, que gasta molt, que aprèn molt, el taller ha de funcionar 11 o 12 hores per estar a punt pel dia següent. El 90% dels adults, amb 7 o 8 hores en tenen prou, però d’entre aquests, hi ha un 5% que amb 5 o 6 hores ja funcionen. Això vol dir tot i haver dormit només 5 o 6 hores, arriben al final del seu dia magníficament bé. Si hi arriben matats vol dir que no en tenen prou”.

La medicina de la son

L’estudi del son és una disciplina molt nova dins el món de la medicina. “Fins ara es pensava que dormir era perdre el temps”, comenta el doctor Estivill. “Ara en canvi, se sap que dormir bé és viure millor”. I ho recalca: “dormir bé és viure millor. Per tant, la informació sobre què és el son, perquè serveix, què passa mentre dormim, és encara minsa. Fins ara no en sabíem res. Només fa 80 anys que els metges hem començat a estudiar a la gent mentre dorm. Abans ens pensàvem que era com un parèntesi, que no passava res. Ara sabem que es mora més gent de nit que de dia, que hi ha més infarts, més atacs d’asma, de pànic o d’ansietat. Hi ha moltes patologies que són exclusivament nocturnes, com el ronc i les apnees”.

Els roncs i les apnees

De totes les patologies nocturnes, la més comú és el ronc. Pràcticament a cada casa hi ha una persona que ronca, més sovint un roncador, més que no pas una roncadora. “Els homes ronquen i les dones respiren fort”, explica el doctor Estivill amb un mig somriure. “El ronc és un soroll anòmal. Quan estem desperts no ronquem pas. Perquè? Doncs perquè hi ha unes circumstàncies que afecten el pas de l’aire quan entra i surt a l’hora d’omplir els pulmons. És a dir, el ronc és una afectació de la nostra respiració quan dormim”.

I quines causes el provoquen? “La gent ronca per diferents causes. La més normal és per sobreprès. El greix corporal té tendència a posar-se a la musculatura del coll i a la panxa i això fa que aquest coll es tanqui més durant la nit. En tancar-se provoca la dificultat d’entrada i sortida de l’aire i aquesta circumstància provoca el ronc. També, les persones que tenen la barbeta tirada enrera i dormen de enlaire, la musculatura se’ls relaxa i dormen malament i ronquen. El ronc és un símptoma. Un cop se n’identifica la causa, ja es pot tractar: si és per sobreprès, el pacient s’ha d’aprimar; si és perquè té la mandíbula molt petita o tirada enrera, s’ha de posar una pròtesi. El primer i més important és saber el diagnòstic, perquè hi ha diferents tipus de ronc i diferents gravetats d‘apnees; per això és tan important que quan un ronca i té apnees, vagi al metge”.

Els roncs es poden “arreglar”

“Si”, contesta rotund el doctor Estivill. “El 99,9% dels casos de roncs s’arreglen. La gent que no va al metge ho fa per desconeixement. I compte, perquè els roncs poden ser una font d’hipertensió i un problema cardíac. Les persones que ronquen molt, poden morir per un atac de cor per la falta d’oxigen que pateixen. Això cal que se sàpiga molt bé i s’han de difondre aquestes alteracions”.

A tot el món, entre un 5 i un 7% dels homes ronquen. “Pel que fa a les dones”, diu el doctor Estivill, “ és cert que no ronquen quan són joves, perquè les hormones femenines els donen una protecció perquè no se’ls estovi tant el coll; però quan arriba la menopausa, ronquen igual que els homes. Una dona molt obesa, encara que sigui jove, pot roncar per culpa de l’obesitat, igual que una dona amb una barbeta molt tirada enrera de naixement, segur que també roncarà, però la gran majoria de dones que ronquen, ho fan a partir de la menopausa”.

Un dels problemes associats als roncadors són les apnees. “Apnea vol dir falta d’oxigen i en els grans roncadors es produeixen d’una forma molt freqüent. Si això els passa 5, 10, 50 vegades en una nit, vol dir que el cos els funciona sense oxigen. Això a la llarga afecta el cor i es pot produir una aturada cardíaca enmig d’una apnea, per falta d’oxigen. Aquesta qüestió no s’ha difós tant com caldria i és molt important que se sàpiga. Ho estem intentant”.

Els tractaments de la son

Antigament es pensava que dormir no tenia cap importància, que tothom dormia i que la nit era només una pausa entre dos dies i prou. Avui dia però, gràcies a l’estudi del son, es pot saber que quan una persona dorm, també pot estar malalta. “Hi ha tres grans grups de patologia”, explica el doctor Estivill. “Són la gent que no dorm, la gent que dorm massa i la gent que no deixa dormir. Quan venen a la Clínica de la Son, els tractem de la següent manera. Primer es fa una història clínica, després una exploració (que és veure com dormen, el que se’n diu un estudi del son) i arribem al diagnòstic, a identificar la causa que provoca el problema”. I segueix: “Després del diagnòstic es fa el tractament adequat, ja sigui farmacològic o no. Per exemple, si el problema és bàsicament un cert desordre en els horaris de la persona que no pot dormir, o per exemple, que pren massa cafè, posem ordre a la seva vida mitjançant unes pautes. Aquest seria un tractament no farmacològic. En canvi, si es tracta d’una persona molt neguitosa, llavors utilitzem alguns medicaments durant el dia, no pas per dormir, sinó per arribar a la nit amb una situació millor. Però això sempre acompanyat de normes no farmacològiques: canvi d’estil de vida, una mica d’exercici, és a dir, el que sap tothom però que la gent no es pren seriosament fins que apareix un problema de son”.

Bons hàbits en els nens

El doctor Eduard Estivill és molt conegut també, pels seus llibres, en concret i entre altres, per seu “Nen, a dormir” (Ed. Debolsillo), en el que desenvolupa el famós Mètode Estivill per ensenyar als nens l’hàbit del son. Segons els que l’han provat, funciona en el 95% dels casos i ensenya com fer-ho perquè anar a dormir es converteixi en un fet mecànic, gens traumàtic. En aquest sentit, el doctor Estivill comenta: “Avui sabem que un nen que dorm bé de petit, dorm bé tota la vida. En canvi, un nen que ha dormit malament de petit, arrossega problemes de son tota la vida. És aquest nen que quan és gran pren pastilles, té problemes d’ansietat, etc., per culpa de no haver après a dormir bé de petitet. És molt important ensenyar els nens a dormir, perquè dormir és una necessitat del cos, però aprendre a dormir bé és un hàbit. La feina que hem fet en aquest llibre la Sylvia Bejar i jo, s’ha dedicat a ensenyar els pares que ells són els responsables d’ensenyar a dormir als seus nens. Aquest ha estat el nostre mèrit en una de les feines que hem fet i que s’ha fet més popular”. I somriu satisfet.

Altres llibres del doctor Estivill per ensenyar als nens els bons hàbits que han de regir la vida de tota persona educada estan escrits en forma de contes. Així, “Contes per anar a dormir”, “Nous contes per anar a dormir” o “Contes per créixer”, són alguns dels títols disponibles. “Els contes constitueixen una activitat que serveix molt per interrelacionar-se pares i fills, per comunicar afecte i els nens els accepten molt bé. La coautora, la Montserrat Domènech i jo, vam pensar que podíem fer contes, molt específics, amb temes concrets i que ensenyin un valor. Sempre hi ha una part pedagògica. El conte té la gràcia de ser atractiu i divertit pel nen, però al darrera hi ha una conclusió que serveix als pares per inculcar valors als nens com la tolerància, les bones maneres, el respecte… tot això va calant en els nens i és, de fet, una de les feines de les que estem més orgullosos”.

Ara bé, el conte serveix per transmetre afecte mentre s’expliquen històries, no és per dormir. “Normalment el nen, després d’aquesta activitat, es relaxa i llavors és quan l’hem de portar a dormir. És important llegir els contes en un lloc diferent del lloc on dorm. És molt agradable asseure els nens al sofà, abraçar-los i explicar-els-hi el conte. Els pares han de parlar-los perquè no s’adormin, entretenint-los i inculcant-los valors. Ells saben que quan s’acaba el conte comença una cosa diferent que és el dormir i això s’aprèn sol”.

Recomanacions per dormir bé

Realment, sabem dormir o més encara, sabem preparar-nos per dormir bé? El doctor Estivill dóna uns quants consells professionals. “Un concepte molt important: el son no ve de cop, no podem passar d’esta totalment activats, connectats a l’ordinador, fent llistes, parlant o pensant en les coses que hem de fer demà fins a l’últim molent del dia, anar-nos-en al llit, apagar el llum i pensar que el son vindrà de cop. El son s’ha de preparar. És igual que la llum i la foscor. No passem de tenir llum de dia a tenir negre nit, sinó que entre un i altre hi ha el crepuscle. La nit s’ha de preparar, el son s’ha de preparar”. Per tant, consells pràctics. “Primer. Dues hores abans d’anar a dormir, cal apagar l’ordinador, el telèfon, no fer res de la feina que es fa habitualment i fer una cosa totalment diferent de l’habitual, ja sigui ordenar amaris, decorar (si no ets decorador), escoltar música (si no ets músic), etc. Segon: fer un sopar adequat a base de pasta, verdura, derivats làctics i fruita. Per exemple, una amanida de pasta amb una mica de formatge, genial, i en la quantitat apropiada. Tercer: abans d’anar a dormir, fer qualsevol activitat que sigui relaxant, des d’escoltar música (si no ets músic) o llegir (si no ets escriptor ni periodista). És una disciplina molt recomanable de seguir i mantenir”.

Condicions per a un bon descans

Un cop tranquils i preparats per al son, és important complir una sèrie de condicions perquè el son es tradueixi en un bon descans. Així ho explica el doctor Estivill: “És molt important la superfície de dormir. El matalàs és bàsic i ha d’estar en funció del pes i l’alçada. El més normal que és els dos membres d’una parella, necessitin matalassos diferents. Per això, són molt bons aquests llits que fan que els dos matalassos estiguin separats però a la vegada junts. Un altre aspecte essencial és absència total de llum i de soroll. Són molt recomanables els taps de dormir. Els taps fan que disminueixi el soroll ambiental, però en canvi, no priven sentir el plor d’un nen o el despertador. La tercera Recomanació és la temperatura, que ha d’estar entre els 18 i els 22 graus”.

“És quan dormo que hi veig clar…

“… foll d’una dolça metzina. Amb perles a cada mà, Visc al cor d’una petxina”, continua recitant el doctor Estivill. De fet, aquest poema de JV Foix omple tota sencera, una de les parets del rebedor de la Clínica de la Son. “Aquesta qüestió està en tots els idiomes. Molta gent diu: si no veus una cosa clara, dorms i a l’endemà ho veuràs millor, allò de consultar al coixí i realment és veritat perquè, mentre dormim posem en ordre totes les idees que durant el dia anem captant. Durant la nit configurem la nostra memòria, organitzem el nostre cervell, organitzem les idees i és per això que “és quan dormo que hi veig clar”. I somriu, amable. I els somnis? La quantitat de bestieses que veiem mentre dormim i que no sempre recordem: “El somni és la reunió de diferents informacions, però sense cap coherència”, explica el doctor Estivill. “El cervell, quan està despert, té la capacitat de tot el que té emmagatzemat i quan ho necessita, ho ajusta coherentment. Quan somiem, tota aquesta informació es barreja de forma incongruent: un record, una cosa feta, una cosa vista, una de pensada, una d’escoltada, i a més, en aquesta barreja estranya, el cervell perd la capacitat d’organitzar coherentment la informació quan està dormint. A més, s’hi ajunten emocions com l’ansietat, la tristor, l’alegria, per això un somni pot ser angoixant i convertir-se en un mal son, o pot ser alegre. Hi ha gent que riu, que parla o que crida. Tot això és el somni. Per recordar un somni necessitem despertar-nos”.

Feliços somnis.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-dr-eduard-estivill-dormim-per-estar-desperts/

Entrevista a Roger Alier: "A l'òpera cal anar-hi sense prejudicis"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat:
http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-roger-alier/

La gent coneixem més òpera de la que ens pensem i l’acceptem a la nostra vida d’una forma natural. No cal anar als grans teatres per acostar-se a aquest gènere, sinó que el podem trobar en els nostres afers diaris: en la banda sonora d’algunes pel·lícules, en els fils musicals de moltes cadenes, fins i tot en els tons de l’espera en les trucades de telèfon, per exemple. Això és curiosament habitual. Val la pena fer aquest exercici d’atenció.

L’historiador i crític musical Roger Alier (Los Teques, Miranda, Veneçuela, 1941) és una de les personalitats de referència en el món de l’òpera a Catalunya, en les vessants de divulgació, crítica i ensenyament. És llicenciat en Història Moderna i va obtenir la seva tesi doctoral l’any 1970 amb “Els orígens de l’òpera a Barcelona”. A més, té publicats diversos llibres: “Guía Universal de la Ópera”, “La Zarzuela” y “¿Qué es esto de la ópera?”, entre altres. És un conferenciant incansable, loquaç i extraordinàriament interessant, que té la capacitat de divulgar els temes operístics més densos d’una forma molt fàcil i amena. En el seu ampli llistat de reconeixements hi destaca el d’acadèmic electe de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, membre del Consell Assessor del Conservatori del Liceu, president honorari de la Federació d’Associacions d’Amics de l’Òpera de Catalunya, professor a l’Escola d’Òpera de Sabadell i de la Universitat de Barcelona. Actualment, cada dimecres se'l pot escoltar en el programa de Catalunya Música "Històries de l'Òpera: al Liceu", que realitza juntament amb el periodista Marcel Gorgori.

Una entrada a l’òpera

Què cal fer per donar un primer pas i acostar-se a l’òpera? El Roger Alier ho té clar i respon sense rumiar-s’ho massa: “Primer, no anar-hi amb prejudicis, perquè l’òpera no és un espectacle ni més bo ni més extraordinari que un altre. Que sigui més bo o més dolent depèn del dia, de l’obra, del cantant, de la interpretació i d’un mateix, del propi estat d’ànim. Jo recomanaria anar-hi amb tranquil·litat, anar a sentir i a escoltar, amb atenció i agafar una obra que sigui fàcil i assequible; per això recomano les òperes tardanes de Mozart com “Les noces de Fígaro” o “Don Giovanni”, les òperes de Donizetti o de Verdi i en un aspecte més líric, les òperes belcantistes són molt boniques; per aquells que els hi vagi més la ‘marxa’, potser les òperes de Puccini, més veristes. Sigui quina sigui, la clau és escoltar amb atenció, no fer judicis prematurs, escoltar bé i veure què t’acaba semblant”.

Els nous cantants han superat a altres cantants més antics?

“Això de superar és un terme molt difícil d’establir perquè no hi ha un varem ni una mesura. Discutir sobre si un cantant agrada més o menys en un determinat paper, és una qüestió opinable. Avui als cantants se’ls enregistra i se’ls retoca tant com calgui i d’aquesta manera no es pot comparar amb igualtat de condicions abans i ara”. I continua: “Per exemple, escoltes l’Alfredo Krauss en una gravació moderna i la poses al costat d’una grabació del Tito Schipa feta els anys 30 i no hi ha color. En aquell moment es feien gravacions amb uns aparells infames que avui no faríem servir ni per la primera comunió del nen, però en aquella època era el que hi havia”.

L’òpera: un espectacle de moda i en plena expansió

“Sóc de l’opinió que avui hi ha més òpera que mai”, comenta el Roger Alier amb un cert grau de satisfacció a l’hora de dir-ho. “Hi ha més difusió, més facilitats per arribar a tot arreu, fins i tot geogràficament. Per exemple, des de fa quatre o cinc anys hi ha un teatre d’òpera fix a Tailàndia, n’hi ha un altre a l’Azerbaidjan, etc. En aquests llocs hi ha teatres d’òpera que estan funcionant. Potser ara tenen un nivell baix però hi són i aquest també és un punt de creixement de l’espectacle”.

Malgrat la seva dilatada experiència i d’haver vist grans moments operístics, Roger Alier està convençut que aquest l’òpera no es farà mai majoritària. Explica: “No serà mai universal, però està creixent i ho continuarà fent. Pel que fa al cas d’Espanya, jo recordo perfectament quan vaig anar a València a sentir la primera òpera de Mozart que es feia fora de Barcelona (d’això fa 25 anys o 30). En canvi ara, només a l’any passat, a Espanya hi va haver 14 temporades d’òpera, en un país que només hi havia la de Barcelona i la de Bilbao. A Amèrica l’òpera ha crescut enormement. A molts països europeus es fan moltes representacions. A més, el mercat nou de l’audiovisual, que en quatre dies s’ha imposat d’una forma impressionant, permet en qualsevol moment, veure la inauguració de l’Scala de Milan, que es transmet a molts cinemes de Barcelona i de tota Europa. Això és una forma de difusió increïble”.

Seguint el fil de la mateixa qüestió, Alier explica: “En la darrera edició del Concurs de Cant Montserrat Caballé que es fa a Saragossa, vaig parlar un moment de cara al públic i vaig veure tot de gent jove allà asseguda i vaig dir ‘això que diuen que a la gent jove no li interessa l’òpera és mentida. Mireu, tota la gent que hi ha aquí, que ve a escoltar aquests cantants i mireu tots aquests cantants, n’hi ha més de 150 que es volen dedicar a l’òpera’. Hi ha l’afició, l’interès, l’entusiasme. Ara, per la gent és com un tòpic: ‘la gent jove ja no va a l’òpera, això no interessa a ningú’. No, no és veritat, és completament al revés i hem de lluitar contra aquesta actitud pessimista que, potser en algun moment va tenir una certa raó, però avui dia no en té cap”.

La composició de noves òperes

A la programació dels grans teatres d’òpera del món, cada temporada segueixen sortint els mateixos títols i es segueixen programant les òperes de sempre. Preguntat per aquesta qüestió, Roger Alier explica: “És realment preocupant. La gent va a sentir allò que ja coneixen i això sí que ho considero negatiu. A la gent els dic: ‘allò que ja coneixes ho vas conèixer un dia, no? Doncs perquè no fas el mateix amb un títol desconegut? Però no ja entre els títols contemporanis sinó també entre els antics?’. Si el títol no els hi sona o no el coneixen, no van al teatre. Aquest aspecte sí que és molt negatiu, la manca de curiositat pel coneixement. Per altra banda, també n’han tingut culpa els compositors”.

Els compositors: un plat a banda

Les òperes antigues estaven escrites perquè agradessin al públic i pràcticament, l’únic objectiu que tenien és que havien d’agradar. “Alguns compositors contemporanis han volgut fer obres d’un gran atreviment, s’han mirat el melic i han procurat captar l’atenció del veí, de l’altre compositor, dient-li ‘mira què faig jo!’ i és clar, mira, però no et mira ningú i això és una llàstima. Amb això s’han fet malbé moltes expectatives. Un director d’orquestra (el nom del qual el Roger manté en secret) em va dir que alguns compositors han perdut la carta de navegar, en el sentit que ja no escriuen pel públic i aquest és un gran problema”.

I segons Alier, no és l’únic: “De vegades, l’espectador que va a veure l’òpera no és una persona que s’hi dedica, sinó algú que va a buscar en l’espectacle un cert enlairament, unes amplituds de mires i per tant, no se li pot demanar que faci grans esforços per entendre una cosa, que no es pot entendre sense tenir la partitura al davant i coneixent perfectament l’estil que pretenen seguir els compositors. Si no és així, no hi ha manera”. El problema, segons el punt de vista de Roger Alier, va més enllà: “Avui dia els compositors no escriuen pel públic sinó que ho fan per les institucions: escriuen pels governs, per les generalitats, pels ministeris de cultura, per les ràdios, per entitats que paguen. Però resulta que al ministeri de torn hi ha unes persones responsables que no en tenen ni idea, reben al compositor i aquest els hi diu: ‘escolti, vostè està en contra de l’òpera contemporània? No, no, jo no’. I aquí, immediatament, s’hi imposen. L’altre, per no quedar malament, contracta, paga, escenifica i llestos. En aquestes condicions, no poden pretendre que el públic vagi a veure i escoltar òpera massivament”.

L’òpera del segle XX

L’òpera del segle XX presenta una dispersió d’estils i de formes impressionant. “Del segle XVIII no es troben òperes d’estils extravagants perquè no se’n feien. El compositor cobrava de l’empresa, generalment del noble o de l’entitat que era l’empresari de teatre. Al segle XX això ha desaparegut i a canvi, hi ha aquesta absoluta dispersió. Un compositor s’ha pogut dirigir cap a un camí que potser a ell li ha semblat molt adequat i no segueix el model del compositor del costat que està fent exactament el contrari, també amb els mateixos objectius. En aquest aspecte s’ha perdut la unitat de criteri, el sentit de per on va la música. Com a conseqüència, l’’espectador es perd i deixa d’anar a veure l’espectacle”.

En aquest sentit i seguint el mateix fil, algunes veus autoritzades opinen que aquesta dispersió que apuntava el Roger Alier no hauria de ser un fet negatiu en sí; el que fa que s’hi torni és que la recerca no sigui en funció de buscar. L’art sempre té un punt de transgressió, que sovint vol dir evolució de la base preexistent, però quan es transgredeix la transgressió de la transgressió transgredida, pot sortir una cosa inescoltable.

Muntatges escènics originals i fora del comú

Roger Alier comenta sobre aquesta qüestió: “Els muntatges estranys ja fa temps que duren. Aixo va començar a alemanya. A Berlín vaig veure un Mesies de Haendel tan horrorós, que em vaig aixecar i me’n vaig anar perquè no es podia aguantar. Hi havia un anyell que creixia i se li obria el cos i sortia sang i fetge i no sé quantes coses. Em sap greu perquè els alemanys em cauen molt bé i cada any vaig al festival de Bayreuth, des de ja en fa 29. Em sap greu que estiguin una mica desorientats en aquest aspecte però com que això, per la raó que sigui, ven, doncs estan a on estan”.

Tanmateix, no tots els muntatges són així i n’hi ha de més amables i encertats. Damunt l’escenari no hi ha res més que un gran rellotge que marca les hores. Quan toca, entra i surt de l’escena un sofà o una cadira i pel que fa a escenografia, res més. Suficient? Potser sí, d’acord amb el punt de vista del director d’escena Wolfgang Gussmann. En aquesta representació d’òpera tan minimíssima de “La Traviata” de Verdi, que es va estrenar al Festival de Salzburg l’any 2005, la soprano Anna Netrebko va donar vida a Violeta Valery i el tenor Rolando Villazón a Alfredo Germont. De fet, ells dos sols, ja eren suficients i no calia una Traviata vestida d’època, movent-se per salons plens de gent, seguint la imatge clàssica de l’obra. “Hi ha directors d’escena que són molt bons professionals i busquen una manera de fer que la transgressió tingui un sentit”, explica el Roger Alier. “També hi ha el que només va a fer nom, fortuna i fama i representa qualsevol cosa, com més bèstia millor. En canvi, hi ha escenografies molt senzilles però molt ben aconseguides, com la representació de La Traviata del festival de Salzburg el 2005, que està plena de simbolismes. Quan Violeta està amb el seu amant estan tots els sofàs coberts de flors i quan s’acaba la història ella treu les fundes dels sofàs. És d’una gran simplicitat i està força bé. Igual com el rellotge, que simbolitza el pas del temps. Verdi, amb la Traviata va voler posar el personatge en època contemporània i per tant, que els cantants surtin vestits com anem avui dia, té un sentit”.

Els tres tenors van acostar l’òpera al gran públic?

L’any 1990 els tenors Luciano Pavarotti, Josep Carreras i Plácido Domingo, van protagonitzar una idea innovadora que va tenir un enorme ressò: una sèrie de concerts dels “3 tenors” en els quals interpretaven, prioritàriament, fragments conegudíssims d’òpera. Aquests concerts van acostar l’òpera al gran públic? Roger Alier no ho veu així: “En realitat, aquest acostament és una ficció. És cert que hi va haver molta gent que va sentir més òpera del que havien sentit abans, però d’afició a l’òpera en va agafar un percentatge que potser igualment l’hauria agafat amb una altra cosa. El que els cantants han de fer per difondre l’òpera és cantar bé, tenir una gran personalitat i una gran presència. Jo vaig veure els tres tenors al Camp Nou i vaig veure que la gent, després de sentir-los, se n’anava i ja està perquè per entrar al món de l’òpera s’ha de tenir uns cert nivell de coneixement i la gent que hi vulgui entrar ho pot fer sense sentir els tres tenors”.

Roger Alier és home de geni viu i d’opinions sòlides i ben fonamentades, que alça el to de veu quan una cosa l’empipa. “Hi ha una cosa que em deprimeix molt”, explica, “per exemple, quan es va posar de moda “La mamma morta” de l’òpera Andrea Chénier de Giordanno, perquè estava a la banda sonora de la pel·lícula Philadelphia. “La mamma morta” ha estat sempre allà, des que es va escriure el 1896, però la gent va haver de descobrir-la a través d’una pel·lícula. Per què aquesta gent no s’havia pres la molèstia d’intentar descobrir alguna cosa interessant en aquella òpera, que està a les cantonades i que es ven a les cases de discos?. No, ha de venir la pel·lícula perquè l’ària es faci famosa. Ja sé que és així i ja sé que és inevitable, però trobo que és una llàstima que la gent sigui tan rutinària, que no pugui prendre una decisió pel propi gust i hagi d’esperar que li diguin ‘mira que maco’ i així, au, tots cap allà. També va sortir el Duet de les flors de Lakmé (Léo Delibes) en un anunci d’una companyia d’aviació. Aquell Duet de les flors hi ha estat sempre. S’havia fet aquí, s’havia fet allà, s’havia fet a tot arreu, hi ha quaranta versions d’aquest duet i el dia que una empresa diu ‘posem això com a fons’, és quan té èxit. Ho trobo trist. Ja sé que és la societat en la que vivim i que no hi podem fer més, però de tota manera no deixa de ser trist”.

Bons cantants i cantants com’ si com’ sa i… “andando”

“Un cantant no s’arrisca a cantar si no està molt ben preparat”, explica el Roger Alier. “És molt difícil que sentis un cantant fer una veritable porqueria. Jo tinc una gran quantitat d’òperes gravades en disc i et podria citar no més de cinc o sis exemples de cantants que canten horrorosament en una gravació. Normalment estan preparats i el director no els deixa fer el ridícul”. Però sempre hi ha una excepció. Somriu amb una mica de malícia i continua: “Tinc el cas d’una mezzosoprano molt famosa que canta una ària secundària del Barbero de Sevilla (Rossini) que és per tancar-la a la presó, però això és una excepció i la tinc com un cas especial; si algun dia vull posar un exemple d’algú que canta malament, poso aquella cantant. Ara bé, això de dir que un cantant no val res, sovint no és veritat. M’irrito quan algú al teatre diu ‘aquest tio és molt dolent’. No senyor!, aquest senyor és un cantant, que ha fet un esforç molt gran per arribar fins aquí, que ha treballat i que, si no li ha sortit del tot bé, és perquè el seu treball és insegur, i imprevisible el que en pot sortir”.

Un exemple: “Una vegada”, explica el Roger Alier, “el tenor Nicolai Gedda va fer un gall espectacular al Liceu, però espectacular!. Al “Rigoletto” de Verdi, l’ària de ‘la donna e mobile’, (que no és una ària sinó una cançó), és molt traïdora i és molt fàcil fer-hi un gall. Jo n’he sentit quatre de galls, en aquesta mateixa cançó, per quatre cantants diferents. I el Gedda va fer una cosa que no s’ha de fer mai, que és intentar-ho arreglar. Quan surt el gall, si intentes reconduir-lo encara és pitjor. Si hagués tallat immediatament no s’hauria notat tant. Això són incidents que poden passar. Aquest cantant era boníssim, l’assaig general li va sortir molt bé i l’home sembla que anava tranquil, però quan escoltes aquella gravació, les últimes notes abans del gall, aquella veu va sonar insegura i és clar, se li va trencar. Va intentar arreglar-ho i la va acabar s’espifiar. Això pot passar al millor i al pitjor dels cantants i per tant, no té cap importància. El que té importància és la trajectòria, el resultat, el treball, la manera com enfoca el personatge”.

Un bon col·leccionista

Degut a la seva feina però sobretot a la seva passió, Roger Alier té una col·lecció d’òperes molt important. Quàntes? “No sé ben bé dir-ho perquè ja fa molt que he perdut el compte. D’òperes diferents jo en conec unes quatre-centes; conèixer d’haver-les sentit i que jo conegui bé, un centenar. Després n’hi ha unes quantes de les que tinc referències i d’altres no les conec de res. D’òperes al món, disponibles per ser escoltades, n’hi ha unes 30.000, el que passa és que d’aquestes 30.000, 29.500 no surten mai del forat. Després hi ha un grup d’unes 130 o 140 que són el que en diem el repertori; el repertori marginal, 50 o 60, és el que surt alguna vegada”.

L’òpera preferida de Roger Alier és “El matrimoni secret” de Cimarosa, “seguida immediatament del “Cosi fan tutte” de Mozart i de “La Cenerentola” de Rossini”, s’afanya a aclarir. “Aquestes són les meves preferides ara, però això també canvia”. I abans d’acabar, una recomanació del ‘doctore’: “Hi ha una òpera preciosa, francesa de Rossini que es diu “Le comte Ory”, L’enregistrament del tenor Juan Diego Flórez és molt recomanable. No te la perdis”.

Prenc nota.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-roger-alier/

Entrevista a Fermí Puig: "La cuina és un fet cultural"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-fermi-puig-la-cuina-es-un-fet-cultural/

Des que el xef Fermí Puig (Granollers, 1959) es va iniciar en el món de la cuina, gairebé per casualitat, la gastronomia i l’alta cuina van guanyar un actiu de primer ordre. Avui, amb trenta anys d’ofici a l’esquena, el Fermí Puig és el xef director dels restaurants Drolma, dedicat a la cuina d’autor a l’interior del prestigiós Hotel Majestic del Passeig de Gràcia de Barcelona i també del Petit Comitè, en el que es treballa la cuina catalana tradicional. L’any 2002 va ser distingit amb una estrella Michelin, que ve a corroborar el que ja sabia la gent que havia tastat amb anterioritat la seva cuina: que el Fermí Puig és un artista dels fogons, un mestre dotat d’un paladar exquisit i un bon gust excepcional, que posa cor, ànima i vida en tot el que fa i a més, té l’habilitat de saber-ho comunicar amb gràcia i encert per la ràdio, cada dijous, al costat del Jordi Basté a El Món a Rac 1.

Malgrat el seu reconegudíssim nom dins i fora de l’àmbit professional, corren temps estranys per a l’hosteleria, que tenen com a teló de fons la crisi econòmica global que sotraga fins i tot, les economies més sanejades.

“L’hosteleria d’alt nivell ha de patir molt perquè la crisi l’afecta severament”, explica el Fermí. “Restaurants com el Drolma, desgraciadament, segueixen un model que a totes les capitals europees és molt car. I dic desgraciadament perquè acabaran sent restaurants només per a elits econòmiques. En realitat, si féssim justícia al preu final dels plats, d’acord amb qualsevol teoria econòmica que digui que a més a més, com a negoci, hi ha d’haver un benefici, els restaurants com aquest encara serien més cars”.

Segons comenta el Fermí Puig, la crisi provoca que potencials clients de restaurants d’alta gastronomia, contemplin les seves visites com a inversions en oci i cultura. “Reconec que aquests moments de crisi, allunyen dels grans establiments de restauració, fins i tot als aficionats que fan un esforç per poder-se gastar uns diners en aquest espai d’oci i de cultura. Persones que cada mes o cada dos mesos, estalvien uns diners i els agrada fer una volta, anar a restaurants de Catalunya, avui el Drolma, un altre dia a Can Roca, en la següent ocasió a un altre gran restaurant. Però avui dia, d’això se’n sent tothom’.

Un restaurant ‘de mudar’

Arribats a aquest punt, la següent pregunta és pràcticament obligada: i per tal de fomentar la visita de nous i de vells clients, no seria millor abaratir els preus i posar aquest espai d’oci i cultura, com en diu el Fermí, més al seu abast? “No”, – argumenta el Fermí- “perquè aquests no són restaurants de diari i no han de ser-ho. L’oferta gastronòmica de les ciutats, dels països, és molt extensa i molt àmplia. Si mirem una piràmide de població de la gent que cada dia menja fora de casa seva, veurem que hi ha gent que s’emporta la carmanyola a l’obra o a l’oficina; hi ha gent que va al bar de la cantonada i dinen un menú de 9 o 10 euros; n’hi ha d’altres que, ocasionalment, es poden permetre anar a restaurants que en poden valdre 20 o 30, etc, etc., Dins aquesta piràmide de població, la mínima expressió són els restaurants d’elit, perquè no són restaurants de diari sinó de celebració. Són aquells que els aficionats a la gastronomia conceben com a restaurants per moments especials, per celebrar una data important, etc. Bé, són restaurants ‘de mudar’. I segueix: “Aquesta, ‘de mudar’ és una expressió que faig anar molt sovint perquè quan es muda la gent? Quan va a casaments, quan tenen celebracions, esdeveniments. Els cuiners de cuina d’autor pensem que la gent ve perquè aquest, és un espai social apte per a la relació. Amb l’esforç de molta gent s’ha aconseguit que el públic entengui que l’alta cuina és cultura, tant com anar a veure una òpera al Liceu, per exemple. Aquests restaurants tenen uns rituals, un ambient i no hi pots anar de qualsevol manera, sinó que s’hi ha d’anar una mica més endreçat, sense necessitat de caure en el classicisme. Avui dia hi ha restaurants que tenen un ambient ultramodern, que faciliten sentir-te bé i estar còmode a l’hora d’estar assegut a taula i això és fantàstic”.

La clau de l’èxit

“Que la gent s’hi senti bé i s’hi senti a gust”, revela el Fermí. “Els restaurants són un ambient i s’ha de poder fer coincidir això: distinció amb comoditat. Hi ha ambients de tota mena. Hi ha restaurants que potser la seva carta és molt modesta però en canvi, el quadre general del restaurant és simpatiquíssim i això fa que puguem dir: el divendres quedo aquí amb els amics i què ens donen, una mica de paté amb no sé què? Doncs jo m’està bé perquè el que vull és estar amb els amics. Hi ha un ambient i un local per a cada moment. L’alta cuina, en el fons, està a dalt de tot d’aquesta piràmide i ens dediquem a donar de menjar a molt poca gent”.

La cuina d’autor i la cuina tradicional, estan emparentades?

“Jo crec que no”, respon rotund el Fermí, “tot i que formen part del mateix tronc d’excel·lència. Ara, són dos móns diferents, amb elaboracions i tècniques diferents a les cuines d’altíssim nivell. Nosaltres tenim el Drolma i tenim el Petit Comitè. El Petit Comitè és un restaurant de cuina tradicional catalana i per tant, no hi ha ni un plat de cuina d’autor, tots els plats són extrets del corpus de la cuina catalana, fets de la manera com jo els he après, passades pel tamís d’un cuiner que vol fer les coses d’acord a com es fan al segle XXI i que treballa amb ingredients de primera qualitat. Això és molt diferent del Drolma, per raó de preu i per raó d’elaboració. Per tant, no enganyem a ningú. L’un és cuina tradicional catalana i l’altra és cuina d’autor”.

Aquests darrers anys s’ha vist un ressorgir de la cuina, i la concepció dels seus procediments i resultat final ha fet créixer la fama d’alguns cuiners que amb les seves elaboracions i fins i tot experimentacions, han donat la volta al món diverses vegades. Aleshores, el món de la gastronomia pren un relleu que fins ara no tenia i està, d’alguna manera, de moda. El Fermí explica: “Nosaltres no hem fet mai res ni per iniciar, ni per tenir seguiment, ni per posar res de moda, ni per ser capdavanters. Quan vam crear el Petit Comitè i el vam posar en marxa fa tres anys i mig, ho vam fer per certa militància envers la cuina tradicional catalana. Primer perquè vèiem que hi ha un espai comercial; en segon terme perquè els cuiners que avui dia som més o menys coneguts, tenim una certa obligació de reivindicar una cuina tradicional, popular que és de les més sàvies de tota Europa, i que de vegades, no està prou ben representada. Aquest és un exercici que també serveix per recuperar la memòria històrica del país”. I segueix explicant-se molt vehementment: “Jo penso que la incorporació de la dona al mercat del treball és un fet molt positiu, però, té un efecte col·lateral, i és que en alguns casos, s’ha obert una esquerda en la via de transmissió familiar del receptari tradicional. Per tant, els cuiners que tenim una clara consciència de pertànyer a un nucli culinari col·lectiu, si en tenim l’oportunitat, hem de treballar aquest receptari tradicional, perquè la cuina del país és molt bona. Això també ho estan fent altres col·legues, com el Carles Gaig, l’Avellan, el Nando Jubany i d’altres. Val molt la pena fer-ho”.

Evitar la pèrdua memorística del receptari tradicional

“S’ha fet una feina extraordinària. En els congressos de cuina catalana, molta gent que s’ha dedicat a recollir receptes que s’estaven perdent, d’aquestes que les àvies i les rebesàvies apuntaven a una llibreta. Per tant, tota aquesta feina de continuació del receptari tradicional català s’ha fet per comarques, per pobles i està a l’abast de tothom, avui dia. Què passa? doncs que s’han perdut els secrets. Els cuiners d’avui dia no tenim secrets”.

Qui ho ha dit que no? Tot bon cuiner té el seu “secret” que dóna a tal plat un sabor determinat, diferent de qualsevol altra que elabori el plat d’una forma semblant. Aquí el Fermí Puig somriu amb picardia i acomodant-se les ulleres sobre el nas amb un gest molt personal, comenta: “Els cuiners ja no tenim secrets, ja no hi ha misteri perquè no ens guardem res. Hi ha congressos de cuina, fem llibres, les receptes que s’hi expliquen són puntuals, pas per pas, tant de cuina d’autor com de cuina tradicional, i per tant, en la mesura que un sàpiga interpretar això, ho té tot a l’abast”. I segueix: “Fins i tot la nostra icona més important, el Ferran Adrià, acaba de dir que un cop tanqui el Bulli, tot el que faci allà i que ell cregui que pugui tenir interès, ho penjarà a Internet, a l’abast de tot el món. Per tant, aquest és el gran canvi, radical: ja no depenem de la transmissió oral ni de la impremta. Els primers receptaris de gruix a nivell europeu (segle XV) eren catalans. A partir del moment en què la transmissió deixa de ser oral i passa a ser escrita aquest receptari ja no es perd sinó que s’emmagatzema i es compila. Més enllà d’això, cada mestressa, dóna el seu toc a les receptes i pot triar entre posar un carquinyoli en comptes d’un borrego, això sí que passa a les famílies, però els dipositaris dels receptaris, de forma global, seguim sent els cuiners i per això, no perdrem mai el receptari. A més, avui, treballar dignament la cuina del país té el mateixa valor que la cuina que poden realitzar els cuiners de cuina d’autor que tenim un ressò mediàtic important”.

“Cuinetes”

El Fermí Puig va escriure fa prop de dos anys, el llibre “Cuinetes” (Ed. Columna), amb pròleg de Jordi Basté. Preguntat per aquesta qüestió, somriu i comenta: “Els editors m’empaitaven des de feina temps perquè fes un llibre i jo sempre deia que se’n fan molts de llibres de cuina i em feia una mica de mandra. Però la veritat és que l’èxit de l’espai a El Món a Rac 1, va precipitar que els editors em posessin un ganivet al coll per fer-lo”.

Com a llibre en sí, “Cuinetes” és estrictament un receptari, però té un element que el diferencia de qualsevol altre receptari i és que el Fermí afegeix a cada recepta, el seu propi comentari. Per exemple, a la recepta de les “espatlles de conill amb romaní”, després de comentar una anècdota explica: “Haig de reconèixer que no en sóc gens, d’home de costums, més aviat tinc poca cura per l’exactitud de les programacions, però tinc un costum que, sense adonar-me’n, mantinc: anar a menjar a Ca l’Aligué de Manresa quan torno amb la família de fer un tomb per la Cerdanya, i menjar-me les espatlles de conill rostides d’en Benvi. La recepta que us dono no és la seva, però segur que és molt semblant. Si cal, demaneu permís a la concurrència, però mengeu-vos-les amb els dits”. “Sí”, diu. “Jo estudiava a la universitat filologia i dret. Per tant, ja tenia una tendència a l’escriptura i la meva principal passió és llegir. Escriure forma part de la meva genètica i per tant, quan vam fer les receptes, jo vaig dir que volia fer quatre comentaris que es relacionessin una mica i que expliquessin algunes coses més. No entenia el llibre sense això i aprofito per explicar 4 anècdotes, 4 astúcies de la cuina”. El proper mes de setembre sortirà a la llum el “Cuinetes 2. “La idea del segon és exactament la mateixa: fer una recopilació de més receptes meves, altres que agafo d’amics i coses que m’han interessat, dels llocs on he estat i d’altres que han proposat els oients de la ràdio, que n’hi ha de molt interessants i amb permís dels autors, també vull posar-els-hi”.

Cap a on va el món de la cuina

“Catalunya és el bressol de la cuina d’avantguarda, la cuina que s’ha generat, sobretot, a partir de Ferran Adrià i que ha fet que Catalunya sigui un punt de referència mundial en aquest aspecte. Les elits culinàries de la majoria de països occidentals s’inspiren en les fórmules del Ferran Adrià. Ell ha obert les portes d’un llenguatge nou en la cuina. Els camins que s’han obert són insospitats. Ara bé, aquesta serà la única expressió culinària dins de l’alta cuina? No, ni de lluny. A mi se’n plantegen moltes incògnites. Veure ara el futur des del prisma d’un moment de tristor, tant dur com aquest de crisi, fa que el que jo pugui dir sigui una mica esbiaixat. El que és segur és que no hi ha marxa enrera i una certesa: la cuina, la gastronomia, el fet no només d’alimentar-nos sinó de transformar els aliments amb una certa gràcia per poder-los gaudir amb més sentits que no pas únicament el gust té èxit. Mai com ara, tants milions de persones tenien les seves necessitats bàsiques satisfetes i són molts els milions de persones que poden accedir a distints gustos dins la gastronomia. Aquí no hi ha volta enrera i per tant, hi ha motius per a l’optimisme. Per altra banda, cada cop hi ha més gent interessada en el món culinari, perquè la cuina forma part de l’espai d’oci i de cultura de la gent, per tant, anirem a més. I com més siguem, més criteri tindrem, més educació del paladar tindrà la gent”. I reflexivament afegeix: “No veig aspectes negatius, de debò, no els veig”.

Les noves generacions de cuiners i pastissers

I ara, un missatge per a les noves fornades d’estudiants que es preparen a les distintes escoles d’hosteleria de Catalunya: “La primera cosa, molt important, és el respecte per la feina. Hi havia hagut èpoques, fa molts anys, en què la gent que accedia ho feia per menjar calent. Per sort, aquestes èpoques ja han passat. Els estudiants descobriran, després de l’escola, si s’han equivocat o si han triat bé l’ofici perquè si tens un ofici al qual, cada dia quan et lleves, has d’anar-hi forçat, malament rai. Per tant, aquest és un ofici que té un component de passió i d’estima, molt delicat i molt vocacional. A partir d’aquí l’esforç que cadascú faci per un mateix, se’l reconeixerà un mateix i no necessitarà que vingui ningú per treure les novetats als diaris, perquè un, cada dia quan es mira al mirall, ha de sentir-se orgullós de la feina que fa, de treballar net i polit i de portar la jaqueta blanca amb dignitat i de guanyar-se la vida amb el seu ofici amb dignitat, faci cuina tradicional, nova cuina, surti als diaris o no. El respecte, per a mi, és bàsic. Sempre he cregut que en aquest ofici, en el que saps l’hora que entres però no a quina sortiràs, segueix sent vital el propi esforç personal. És indispensable”.

Felicitats per la feina feta.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-fermi-puig-la-cuina-es-un-fet-cultural/

Entrevista a Francesc Sanuy: "Una Catalunya independent és perfectament possible"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat:
http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-francesc-sanuy-una-catalunya-independent-es-perfectament-possible/

Són temps renouers aquests que corren. Només cal obrir les pàgines de política, economia i societat dels diaris per adonar-se’n. Sense anar més lluny, aquesta setmana hem pogut llegir en diversos diaris, els següents titulars: “Salgado tanca totes les portes. La vicepresidenta ignora les amenaces de diverses autonomies de recórrer als tribunals”; “Retall de les autonomies. Els plans aprovats suposen un reajust de 4.283 milions d’euros”; “Més llistes d’espera. Els retalls en sanitat cobreixen la meitat de l’ajust: encara falten 330 milions”; “9 milions de ciutadans invisibles. Amnistia Internacional alerta que Espanya vulnera els drets econòmics, socials i culturals dels sectors més desafavorits”; “El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya investiga al jutge que troba irrespectuós l’ús del català als jutjats”.

Francesc Sanuy (Barcelona, 1936) és advocat i polític retirat. És molt conegut per l’expressió oberta, sense complexos i sovint polèmica, dels seus punts de vista, quan fa de tertulià en distints mitjans de comunicació o escriu les seves columnes i articles en diversos mitjans escrits. Les seves opinions no solen deixar indiferents als qui l’escolten. La seva activitat professional s’ha desenvolupat de cara al públic en els diversos càrrecs que ha anat ocupant al llarg de la seva vida activa. Des de l’any 1972 al 1975 va ser membre de la junta directiva del Cercle d’Economia i a les eleccions al Parlament de l’any 1984 va ocupar un escó de diputat per Convergència i Unió. Va ser conseller de Comerç, Consum i Turisme del Govern de Catalunya i delegat de la Generalitat a Madrid.

Avui, ja retirat de l’activitat política, es mira des de la primera fila de l’actualitat la creixent desafecció entre la ciutadania i la classe política. Sobre aquesta qüestió el seu punt de vista és especialment interessant. “El divorci entre el ciutadà i el poder públic (desafecció de Catalunya en relació a Espanya) és evident, perquè ‘ara li retallo la pensió, ara li rebaixo el sou…’ i tots aquests senyors tan rics i intel·ligents, a les mans dels quals l’Estat ha posat la direcció d’empreses públiques, demostren que la seva gestió és manifestament millorable ja que sovint no tenen cap qualificació ni cap preparació, excepte la de ser del partit”.

I segueix: “Aquesta gent pugen, quan els sembla, els rebuts de l’electricitat, que abans pujaven només al gener amb una ‘punyalada trapera’; en canvi ara és trimestral i després mensual, justificada per un cànon del carbó o una moratòria nuclear que s’atreveixen a posar al rebut i tot; això la llum i també el gas un 8% i d’aquí a 30 dies potser un tant per cent més, perquè aquesta colla de ximples s’han barallat amb Algèria… Com volen que la gent simpatitzi amb aquest poder que escanya, asfixia, arruïna, impedeix arribar a final de mes?; en canvi, a aquests cabrons que dirigeixen serveis públics, els autoritzen uns increments de tarifes desmesurats. I qui ho paga tot això? Els usuaris. La primera víctima és el jubilat, el pensionista; el segon l’assalariat, perquè de moment han pujat l’IVA un 2%. Però si la única manera de sortir de la crisi és fomentar el consum? Doncs miri, de moment ja és tot un 2% més car”.
“Estem en mans d’una oligarquia que prèviament, ha subornat els partits i el govern. Com que subornar el govern és tan barat, subornen al qui mana, al de l’oposició i al que fa quatre. Per una gavardina te’l pots emportar allà on vulguis. I esperen que la gent trempi i vagi a votar amb alegria i convençuts? És normal que la gent estigui decebuda i no es vegi reflectida en les propostes dels partits polítics”.

El paper dels partits polítics

“Seria desitjable les formacions polítiques exposessin els diagnòstics de la situació actual i fessin propostes clares i fermes sobre les vies de sortida del que ens està passant”, explica Sanuy “però els assessors dels partits diuen als líders ‘si t’estàs quiet i calles, el vent bufarà a favor teu’ i per tant, tots quiets. Alguns polítics com ZP, passen per diferents fases etíliques, que van des de la negació de l’evidència fins a l’exaltació de l’amistat (jo m’estimo molt el PNB i la Coalició Canària perquè son com germans). També l’exaltació de la xenofòbia o de qualsevol ocurrença de campanar localista. Tot plegat acaba provocant que el ciutadà digui ‘i què hi ha d’allò meu?, dels 5 milions d’aturats?, de la crisi?, de la sanitat?, de l’ensenyament?…’. Els partits viuen en campanes de vidre, en un món artificial i es guien per enquestes en un moment en el que les enquestes estan perdent valor, perquè fins ara, les enquestes es feien per telèfon, però la gent ens hem tornat tan pobres que moltes persones que ja no tenen telèfon fix i només usen un mòbil; i tot i que fer trucades robotitzades al mòbil està prohibit, hi ha una colla de poca-vergonyes en aquest país, (que són de Telefònica o de qualsevol empresa de serveis públics), controlats per una colla de bandarres, aprofitats, avariciosos i lladregots, que tot i la prohibició et truquen i et maregen. Les enquestes ja no valen perquè la gent pobre jove, mileurista, que ha de ser la més progressista de la nació, no sap cap a on tirar. Res és segur”.

El presumpte pam de net

El panorama polític que presenta Francesc Sanuy té tints obscurs i gens optimistes. Les seves argumentacions neixen de la immensa decepció que Sanuy sent envers la classe política en general. Tanmateix, probablement encara es pugui trobar, en algun punt d’aquest paisatge tan calamitós, algun pamet de net, ni que sigui només un. “Jo vull creure que encara hi ha gent honrada” reflexiona Sanuy molt seriós. “Tinc la impressió que quan algú és honest, honrat, té bona fe, és treballador i vol canviar les coses, en els nuclis de poder se’l margina, se l’envia al racó dels mal endreços i no se’l deixa entrar allà on s’aplica i es practica l’art del poder, en unes bizantines operacions de favors mutus i recíprocs que sempre es fan a costa del contribuent. El que paga impostos en aquest país no és mai el ric, sempre és l’assalariat, la classe mitjana, la classe treballadora, i en canvi, els altres, els que tenen recursos fiscals, roben amb l’acord del recaptador de tributs i aquest, és el pitjor de tots els robatoris”.

La sentència de l’Estatut va ser un detonant

Des del punt de vista de Francesc Sanuy, hi ha un abans i un després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, almenys pel que fa al sentir de molta de la bona gent del país. ”Ha estat un detonant quan ha esclatat la indignació, com els vins escumosos als que els salta el tap i el líquid surt i s’esbrava. També és normal que després, els ànims s’hagin calmat, tot i que ha quedat sembrat i ja res serà el mateix”. I segueix argumentant: “Quan durant 31 anys de la teva vida t’han dit que finalment hi haurà democràcia, que es respectaran els drets col·lectius dels pobles, les cultures i les diferents identitats prevaldran, que hi haurà una solidaritat que no vampiritzarà els qui treballen, perquè puguin seguir jugant al dòmino els qui viuen a costa dels altres; en definitiva, que el donant de sang no estarà més malalt que qui la rep sense fer cap mena d’esforç…. Arriba un moment que, 31 anys després de l’engany de l’autogovern, d’haver negociat sense èxit en un exercici semblant a La Yenca (dues passes endavant i tres o quatre enrera) i quan al final acceptes signar un paper que és un Estatut i dius ‘bé, sembla que ara sí’, llavors surten quatre indocumentats (que van perdonar als Albertos i que són uns lladres monumentals) i diuen que això no val per res: ni el que va acordar el Parlament de Catalunya, amb el compromís del president del govern (apoyaré… ), ni el que diuen les “Cortes Generales”, ni el referèndum del poble de Catalunya, ni la firma del seu rei. Ara bé, tant la dreta com l’esquerra espanyola estan d’acord en un aspecte: que Catalunya és una indústria extractiva, una mina de la que poden prendre tot el que volen, un territori colonial. Per això, arriba un moment que et dius que si 31 anys després hem de tornar a començar de zero i en conviden a parlar de reforma de la Constitució, doncs mirin, vagin vostès a fregir-se un ou i part de l’altre i amb mi no hi comptin més”.

Visions sobre l’independentisme

Per Francesc Sanuy, les darreres actuacions, accions i comportaments polítics d’Espanya envers Catalunya el porten a ell, mentalment, cap a l’independentisme i ho argumenta en els següents termes: “Jo que mai he practicat l’independentisme, mentalment no vull saber res d’un Estat que, per exemple, em deixa sense avions, amb un aeroport cinc vegades més barat que el de Madrid, que serveix només perquè ells puguin cobrar les comissions i els suborns de les obres que fan empreses madrilenyes, perquè no ens deixen gestionar, ni construir, ni dirigir els nostres aeroports, com si aquí no hi haguessin empreses. Doncs escolti, a partir d’aquí, jo mentalment, com aquells ajuntaments que moralment ja es senten independents. M’he esborrat d’Espanya perquè no tinc 31 anys més, ni els vull tenir. Repeteixo: amb mi que no hi comptin”.

Consultes populars

Seguint el fil de l’argumentació de les possibilitats d’una Catalunya independent, Francesc Sanuy fa una aturada i reflexiona sobre les consultes populars sobre la independència, promogudes per distintes entitats de casa nostra. “Tot i que són festives i de costellada són un símptoma. La gent, un cop hem expressat la nostra indignació, ens hem calmat, però ha quedat un pòsit. La gent està tan desconcertada i tan descol·locada que no sap a quina causa es pot abraçar perquè això no torni a passar. Perquè mentre veus una colla de “vivales”, es diguin bascos o canaris, que van escombrant cap a casa seva sense pensar en ningú més (i tothom els troba simpatiquíssims), la gent d’aquí estem cada vegada pitjor. I jo ja estic cansat de sentir-me odiat per una família de la qual formava part; però si no em volen, doncs que els bombin, no tinc cap interès en seguir pendent d’això”.

Una Catalunya independent és possible

“És perfectament viable i és per això que hi ha tanta prevenció, odi i animadversió”, explica Francesc Sanuy, “perquè hi ha territoris que això ho temen. És tal com diu l’Alex Salmon el candidat independentista d’Escòcia. Diu “estic disposat a compartir la corona perquè si la reina d’Anglaterra, que és de la Commonwealth, ho és de 18 països, perquè no de 19?. Aquest punt ja li discutiria una mica més perquè aquí de Commonwealth no n’hi ha i d’interès per inventar una cosa una mica més ibèrica, tampoc. L’únic que estaria disposat és el copríncep d’Andorra, però bé, el que diu el d’Escòcia és veritat: les relacions familiars, culturals, esportives, tot això, no té perquè ser motiu de matança. Hem de poder conviure, però cadascú a casa seva i aquí, quan vinguin, que truquin a la porta i ja veurem si els obrirem”.

Ara bé, com que el territori geogràfic no es pot partir ni es pot separar físicament, l’entesa amb Espanya hauria de ser necessària en el supòsit d’una Catalunya independitzada. “Aquesta entesa seria necessària”, rebla Sanuy, “per establir els termes i emportar-nos a casa el 22% d’or i de divisa que hi ha a les reserves al Banc d’Espanya i que ens pertoca; també per quedar-nos la part alíquota de la Seguretat Social, etc. O es que als altres països que han nascut aquests 16 o 17 anys darrers no s’ha fet així? A més, aquests carrers són nostres… si ho volen fer pacíficament que ho bé i si no, que es fotin. La que no és viable és Espanya sola, sense Catalunya, però Catalunya és perfectament viable econòmicament i socialment i d’aquí ve el problema”.

I com podem fer-ho per proclamar la independència? “Comencem cada dilluns boicotejant una empresa espanyola i una darrera l’altra, fins que el rei vingui agenollat a demanar que tornem a pagar impostos. Llàstima que això no passarà. El que jo no accepto és obrir cap nou procés de negociació sobre idees noves ni més pèrdua de temps. Caldria dir ‘dilluns que ve, a les 9 del matí, som sobirans’. Aleshores ja decidirem si ens confederem o si juguem la copa del rei de futbol o si diem ‘aquí s’ha acabat el bròquil’. Jo de processos de negociació ja no en vull cap més”.

Veurem.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-francesc-sanuy-una-catalunya-independent-es-perfectament-possible/

Entrevista a Màrius Serra: "El català s'ha de preservar però també s'ha de salivar"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat:
http://www.tarragona21.com/rosera-pros-entrevista-a-marius-serra-%e2%80%9cel-catala-s%e2%80%99ha-de-preservar-pero-tambe-s%e2%80%99ha-de-salivar%e2%80%9d/

L’escriptor, periodista i enigmista Màrius Serra (Barcelona, 1963), autor de títols tan coneguts com “Verbàlia”, “Mon oncle” o “Quiet”, entre d’altres, està prenent-se un tallat en un bar de Valls. L’oportunitat del lloc és indiferent pel que a l’anècdota respecta, perquè això mateix que va passar a Valls podia haver succeït en qualsevol altre població de Catalunya. Una senyora de mitjana edat, ben posada i força decidida reconeix al Màrius, se li acosta per l’esquena sense que ell la vegi i amb la punta dels dits crida la seva atenció donant-li al Màrius uns copets suaus a l’espatlla esquerra. Ell, en notar aquest toc d’atenció es gira i aleshores la veu. Ella li dirigeix unes paraules breus però efectives i evidentment sinceres: “Felicitats pel “Quiet”. És un testimoni que ha arribat a molta gent”. El Màrius li dirigeix un somriure i li diu que moltes gràcies, que celebra que el llibre li hagi agradat. I aleshores, fent gala del filòleg observador i juganer que porta a dins, li pregunta a la lectora: “Sou d’aquí?”. “No”, s’afanya a respondre la lectora, “sóc valenciana”. I ell: “ah, per la parla ja m’ho ha semblat”. I ella rebla abans d’acomiadar-se: “Només volia dir-te això, que independentment de la resta de la teva carrera professional, el “Quiet” és una passada”. “Molt bé, moltes gràcies”, respon el Màrius i sense més, s’acomiaden.

Aquesta és una anècdota molt real, viscuda des de la primera fila, com qui diu, esdevinguda per dues raons: perquè certament el llibre “Quiet” és, en paraules de la lectora, “una passada” i perquè el Màrius Serra és un escriptor tremendament popular que ha obligat a milers de lectors i d’oïdors, a fer funcionar el cap en busca de la solució dels mots encreuats que proposa o dels “Enigmàrius” que inventa. A més, el públic que segueix el programa “Divendres” de TV3, el poden veure cada dilluns, endinsant-se, buscant i fent florir les paraules i expressions més genuïnes de la població que el programa visita.

Una de les obres més importants del Màrius Serra és de no ficció: “Quiet”, que explica els set anys de vida del seu fill Lluís, Llullu, que va néixer amb una greu encefalopatia que no li permetia ni tant sols moure’s. “Què més pots voler, que reviure un record i més encara quan aquest record és tan dolorós i dur com aquest?”, comenta el Màrius Serra. “Gràcies a l’escriptura vaig fer teràpia i no només em va anar bé a mi sinó també als de casa. Tampoc vaig escriure “Quiet” per això però posar paraules als fets, fa que la muntanya no sigui tan alta”.

En el cas del “Quiet”, trobar el to del llibre va ser el repte més complicat. “Tens tots els elements per fer plorar i a l’hora d’escriure, ho saps. És una història trista que toca el cor i aquest sentiment és transversal”. I segueix explicant. “També parteixo d’un avantatge i és que jo em dedico a l’escriptura; per tant, sé fins a on pot arribar i què pot arribar a donar el llenguatge, com manipular-lo amb mesura. Això és el que es busca quan es fa una novel·la, que el que diem tingui un efecte determinat. De tota manera, arriba un moment en que el dolor, igual que la joia, si no és per contrast, no es valora. Les grans cançons d’amor o els grans poemes d’amor han estat cançons i poemes de desamor quan aquella situació idíl·lica s’ha trencat, perquè quan tot va bé, tot és molt monocorde. Per això també calia trobar un to que permetés diversos colors. Aquest era el punt més delicat a “Quiet”.

Conreador de diversos gèneres

Al llarg de la seva carrera el Màrius Serra s’ha dedicat a la novel·la breu, a l’assaig i també a l’enigmística i als mots encreuats. Comenta que el gènere en el qual es troba més a gust és: “la novel·la. M’agrada inventar històries i és el gènere del qual em sento més a prop. Ara bé, les novel·les, els mots encreuats formen part del mateix paisatge. Jugant amb les paraules, t’entrenes i estàs tocant la matèria primera. És com demanar-li a un ebenista si li agrada més fer armaris, cadires, taules o jugar amb la fusta. Segur que dirà que si no juga amb la fusta no farà ni armaris, ni cadires, ni taules. En el meu cas, si m’hagués de decantar per alguna cosa, seria per la novel·la, probablement perquè en faig una cada sis o set anys; en canvi, els articles i els encreuats els vaig fent dins la quotidianitat i potser per això no els valoro tant”.

El procés invers dels mots encreuats

Qui més qui menys ha resolt un autodefinit o uns mots encreuats. No sempre és fàcil trobar el mot que es demana a la definició, però quan l’exercici finalitza i totes les caselles de la quadrícula estan plenes, formant paraules amb sentit, la sensació de satisfacció és notable. L’altra cara dels encreuats és per a la persona que els idea i els proposa. El Màrius Serra és un expert creador d’encreuats i explica: “Hi ha una tècnica clara, perquè aquest és un gènere molt ben definit. La tècnica és invertir l’ordre del que després demanes. És a dir, es parteix de la resposta. Es comença amb una graella d’una mida determinada i a partir d’aquí es comencen a posar horitzontals i verticals en ordre. Aquesta és la part d’orfebreria, anar combinant vocal-consonant, vocal-consonant. La línia de treball és des de la línia superior esquerra de la graella, anar baixant i anar colonitzant-la fins arribar a l’extrem inferior dret”. I segueix: “Després ve la segona part, que és on hi ha l’estil de cadascú. Imaginem que demanem “taxi”, per exemple. A la definició pots dir: “vehicle de transport públic” o com va dir un altre famós creador d’encreuats, el Tísner, “alça la bandera en senyal de llibertat”. Aquí és on trobo més plaer, perquè és la part creativa i cal estar “inspiradet”, per trobar aquella paraula. Però en fi, és tan ric l’encreuat que permet arribar a la definició final per un costat o per un altre”.

Els ENIGMÀRIUS

Uns quants exemples d’aquestes mini propostes lingüístiques que cada matí, des de Catalunya Ràdio, ens fan ballar el cap: “Si quan arribes ja estan dites, és que fas tard”, de 6 lletres; la resposta és misses. Un altre: “Es fot de lloros per culpa del joc”, de 7 lletres; la resposta és estimba; i encara un tercer: “Carta d’una bella inspectora d’Hisenda”, de 7 lletres; a resposta és missiva (una missiva, sinònim de carta, es pot descompondre en un títol de bellesa digne d’una inspectora d’Hisenda: Miss IVA).

D’on li neix al Màrius tot aquest pou d’inspiració i d’enginy? “De la llengua”, contesta sense pensar-ho ni un instant. “La sensació és que, així com amb la novel·la parteixes del no-res i has d’inventar un món, en el joc verbal ets l’explorador d’una selva riquíssima com l’Amazònia, que és la llengua. Llavors has d’aprendre a explorar, agafar un cert hàbit i tenir coneixement, sensibilitat i experiència, com en tot a la vida.”

Màrius Serra és un autèntic enamorat de la llengua. “La creativitat és implícita en la llengua. Els Enigmàrius els trec quan estic definint els mots encreuats de La Vanguardia i és quan veig una paraula que podria funcionar bé. Me la reservo i després la destil·lo, trio, miro, però en el fons, no és un esforç excessiu. Això és anar explorant, sabent que el tresor ja hi és”.

Tombs per catalunya

El Màrius reconeix que el fet de tombar per tot Catalunya amb el programa “Divendres” de TV3 també l’ajuda a conèixer més la llengua. “Això és molt nou”, comenta. “Quan m’ho va proposar l’Espartac Peran em vaig adonar que faríem molts quilòmetres però a mi m’agrada trepitjar el país i no em fa gens de mandra sortir de Barcelona, moure’m, escoltar i conèixer. Aquí també he acabat desenvolupant una tècnica, que és buscar informants de tots els llocs on vaig. Podria partir de l’Alcover-Moll o del Coromines, dels atles lingüístics en els que hi ha un material boníssim, però sempre és millor l’explicació de la gent, perquè la llengua és una cosa molt viva”.
La gent jove i la llengua.

El cas de Ripoll

“La llengua és un ésser viu i malament rai si deixa de ser-ho”, reflexiona el Màrius. “Si la posem a l’armari la preservarem, salvarem els mots, seguint el lema espriuà, però jo també vull afegir: salvem-los, evidentment, però salivem-los també, tal com deia el Tísner. Salvem-los però salivem-los, és a dir, fem-los anar, juguem-hi”.

Content i amb un somriure, el Màrius explica una anècdota que li va passar a Ripoll amb el programa “Divendres”: “A Ripoll en va passar una de molt bona. Un jove ripollès, amb un accent que feia feredat, es va acostar a la pissarra del programa on explico les peculiaritats lingüístiques de cada població. En aquell moment jo estava dient que a Ripoll dels envans en diuen tempanells o tempanills i de les prestatgeries antostes. El xaval aquest va ser valent, es va posar al costat de la pissarra i va dir: (aquí el Màrius imposta la veu fent to de sòmines) “no ho diem pas això aquí” i tots els jaios i sobretot les jaies que hi havia al costat se’l miren i me’l renyen: (torna a impostar la veu, ara refinant-la per semblar una iaia criticona) “això tu, que el jovent ja no sabeu com es parla, que ara ja no dieu no sé què” i l’increpaven. El pobre noi es va arronsar i ja no va tornar a dir res (i riu amb rialla franca). A mi m’interessa que es parli i que es digui com ho diu aquest xaval, més enllà que hi pugui haver una línia de continuïtat que sempre fa molt de goig”.

Reflexions al voltant de la llengua

Ara ja en termes més seriosos, el Màrius explica: “Totes les llengües han evolucionat incorporant lèxic nou. Aquest no és el problema. El problema és quan el que s’incorpora és una sintaxi forana, quan la genuïnitat es perd per elements que no tenen res a veure amb dir barco o vaixell; això és una anècdota, és una substitució d’una paraula per una altra i prou. La llengua és un sistema molt més complex i la sintaxi, és la manera de formar-lo”. I s’exclama: “Aquesta pèrdua esgarrifosa dels pronoms febles: “nena, quans anys tens? Tinc quinze. Quinze què?”. Tinc quinze és una translació directa del castellà; en tinc quinze o tinc quinze anys. Aquí és on es perd genuïnitat, quan avui un jove no li diu antosta a la prestatgeria i en canvi usa una paraula que és anglòfona, per exemple. Jo crec que cal sensibilitat per la llengua catalana, essent conscients de la seva importància. Si no hi ha aquesta consciència tampoc hi ha curiositat i si no hi ha curiositat per la qüestió lingüística, doncs això és el final”.

Visions de Catalunya, del català i del catalanisme

“La sociolingüística dóna eines per fer un anàlisi desapassionat de la realitat dels parlants”, explica el Màrius. “És obvi que el català ha sofert una reculada en el seu ús demogràfic general, perquè la societat ha incorporat molta nova immigració i també en la seva genuïnitat, perquè hi ha molta gent que l’usa, però com l’usa, és tot un altre discurs. Això té una translació al discurs polític, l’opinió pública i l’opinió publicada. Aquí la legislació és una eina coercitiva i Espanya utilitza les seves forces jurídiques, la qual cosa també té la seva conseqüència en forma de revulsiu, en la societat catalana. De sobte, l’independentisme esdevé molt més central del que semblava i fins i tot al vell Pujol li sents a dir el que fa vint anys enrere no va dir mai. Això és un símptoma perquè el Pujol té un nas polític extraordinari que no descobrirem ara, i aquest nas polític no vol ser oportunista sinó que vol crear un estat d’opinió general. Pujol era i segueix sent, un símbol per molta gent del país. De sobte, ell sol arriba a la conclusió sobre la independència i la diu. Tot això és un efecte de la situació política”.

I segueix reflexionant: “És obvi que el català està amenaçat políticament i jurídicament. El català, la nostra cultura i el nostre model de país. La pròpia essència del país, avui està confrontada, absolutament orquestrada, pensada, meditada, enraonada i així estem. Per tant, no és només el català el que està amenaçat per la situació política, sinó que és la pròpia Catalunya, com a subjecte existent més enllà d’una quadrícula que la regionalitza, dins una idea d’Espanya errònia. La idea d’Espanya és absolutament irreal. La utopia és molt més el fet d’una Espanya unitària que no pas d’una Espanya trencada. El que es defensa darrera d’això i que fa que gent com el Pujol s’esborri d’Espanya després d’haver-hi cregut tota a vida, és que sigui sospitós de ser espanyol d’aquesta manera. En això la llengua sempre és la qüestió més visible, la part més fàcil d’entendre per tothom, però no és la única, sinó que hi ha més elements de caràcter cultural”.

Verbàlia 2.0

Tornem als llibres del Màrius Serra. Aquest Sant Jordi es podran veure a les parades de llibres dos volums en els quals el Màrius Serra pren tot el protagonisme. Per una banda, el llibre “L’orgia verba. Converses amb Màrius Serral” de Biel Barnils (Edicions Dau), en el que es transcriuen les converses en profunditat que van tenir el seu autor, Biel Barnils, amb el Màrius Serra, durant nou dilluns a de deu a dos quarts de dotze del matí. L’altre volum és “Verbàlia 2.0”. Aquest és la continuïtat del Verbàlia que el Màrius va publicar fa deu anys, en el qual, s’endinsa al país dels “verbívors” (de verb), proposant jocs verbals, estratègies, mots encreuats, logogrifs, endevinalles, embarbussaments… Aquest Verbàlia 2.0 dóna continuïtat a aquell treball, incorporant-hi les darreres entrades referents a Internet. “Em veia en una certa obligació moral de fer aquesta versió d’Internet, bàsicament perquè fa deu anys enrere, Internet era una realitat molt incipient i no estava gens clar si quallaria. En un llibre de referència com el Verbàlia jo hauria pogut posar molts d’aquests mots quan l’escrivia el 1998-1999 i no els vaig posar perquè deia: “http, www, això durarà dos dies” i per tant, vaig fer una tria estrictament llibresca. En deu anys aquest món ha girat i ara cal introduir tot aquest univers de l’era digital. Ha estat una feinada de por, afegir prop de 200 pàgines més al llibre original i reescrivint-ne moltes”.

El llibre del Màrius

Fer-li escollir un llibre preferit al Màrius Serra és una qüestió que al Màrius li complica la vida, però arribats a aquest punt, contesta: “Escollir un o un altre, depèn de l’època, però si n’he de destacar algun seria “El retrat d’un artista adolescent” de James Joyce. El vaig llegir quan feia la carrera i em va marcar molt”.

El món del Màrius Serra

Si el Màrius Serra hagués de fer un dibuix del seu món, en aquest dibuix s’hi podria veure: “Una A, majúscula, molt grossa, que és l’entrada de l’alfabet. Després la pintaria d’un color verd ben potent, perquè sóc una persona molt optimista; m’agraden els semàfors verds i endavant sempre. Al damunt d’aquesta A hi posaria el Messi fent un gol, que és quelcom que dóna uns plaers insospitats”.

Esperem que aquest Sant Jordi el Màrius Serra tingui molt d’èxit. De tot cor.

Entrevista a Lluís Claret: "La música pot apaivagar la desesperança del món"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-lluis-claret/

Amb l’esperit en revolta i una actitud d’immens respecte, el violoncel·lista Lluís Claret (Principat d’Andorra, 1951) pren l’instrument amb les mans. El recolza contra els seu cos i l’acomoda enmig dels genolls, amb gran cura, com si temés fer-li mal. Amb l’expertesa dels seus molts anys com a músic professional, col·loca els dits de la mà esquerra a l’alçada del màstil, en el punt exacte en el qual sap que l’instrument li donarà la nota adequada. Amb la mà dreta pren l’arquet i el recolza en els dits índex, cor i anular, el menovell està lleugerament alçat, i l’equilibra amb el polze perquè no perdi l’esma. Acluca els ulls per concentrar-se en la música i comença. El fregament amb les cordes provoca que de l’instrument neixin, aspres però fluïdes, les primeres notes de la Suite d’Enric Casals, la Sonata Brotons, la Suite per violoncel de Gaspar Cassadó o l’emocionant Cant dels Ocells. El marc en el qual aquestes interpretacions prenen vida és, en aquesta ocasió, l’abadia de Fontfroide, a França, un escenari familiar per Lluís Claret, qui hi ha fet aturada altres cops en el seu llarg anar pel món.

“El 50% del meu temps el dedico a donar classes”, comenta Lluís Claret “i l’altra 50% em centro en la interpretació. Pràcticament des que vaig començar la meva activitat professional en la música, he repartit el meu temps d’aquesta manera. Una activitat sense l’altra no anirien bé. No m’agradaria només fer classes tot l’any, com tampoc m’agradaria fer concerts sense parar, renunciant a la relació amb els alumnes i al goig que tinc quan els veig progressar. Les dues activitats es complementen molt bé i em donen equilibri. Fent classes amb els alumnes aprenc coses que després aplico en els concerts i al revés, fent concerts puc experimentar aspectes que després puc ensenyar als alumnes”.

Integral per violoncel i piano de Pau Casals

Lluís Claret és el seguidor número u i deixeble d’un altre gran músic, internacionalment reconegut, que a hores d’ara, 38 anys després de la seva mort, encara desperta admiració per la seva trajectòria vital i nous fans pel que fa a les seves interpretacions: Pau Casals. El passat mes de juliol, en el marc del 30è Festival Internacional de Música Pau Casals que es porta a terme a l’auditori del Vendrell, Lluís Claret va estrenar-hi la “Integral per violoncel i piano” escrita pel mestre. “Per qualsevol violoncel·lista, tenir l’oportunitat d’interpretar aquesta Integral és un privilegi”, apunta satisfet Claret, i segueix: “és la primera vegada que s’interpreten aquestes obres, és una estrena mundial, perquè no estaven publicades”.

Refer la Integral va ser un treball de recerca que ha donat com a resultat la publicació d’aquestes obres de Casals per l’editorial Boileau. Així ho explica Lluís Claret: “Vaig tenir l’ocasió de rebre a casa una còpia dels manuscrits i amb el pianista Gerard Pastor les vam treballar perquè la Marta Casals, vídua del mestre, volia saber si valia o no la pena publica-les. Les vam muntar perquè la Marta les escoltés (això passava als mesos de febrer i març de l’any passat). Amb la Marta vam decidir immediatament que les obres eren absolutament publicables. El fet de l’estrena al Festival Internacional de Música Pau Casals va ser una coincidència d’aquestes astrals. El Juli Grandia, gerent de l’auditori, m’havia encarregat la inauguració d’aquella edició amb un grup de violoncels i per tant, el programa que vam presentar va ser el grup de cellos a la segona part i a la primera, l’estrena mundial d’aquestes obres”. Somriu amable i continua: “Si hi ha un indret apropiat per a l’entrena d’aquestes obres, aquest és el Vendrell. Fins i tot la cinquena, el Poema, diu el manuscrit que està escrit a Sant Salvador, probablement coincidint amb alguna estada d’estiu de Casals a la platja vendrellenca, l’any 1917”.

L’alumne avançat d’Enric Casals

La relació de Lluís Claret amb la família Casals ve de lluny. A banda de la immensa admiració que Claret sempre ha manifestat per Pau Casals, el professor que més directament va influir en la seva formació va ser el germà del mestre, Enric Casals, cap a la meitat dels anys 60. Aquest fet vital ha convertit a Claret en un fervent estudiós, intèrpret i difusor de la figura de Casals. Pel que fa a la dificultat d’interpretació de la Integral per violoncel i piano, Claret destaca: “Pau Casals va començar a escriure aquestes obres quan tenia 17 anys, l’any 1893. Això vol dir que són l’obra d’una persona molt jove, amb excepció del Poema, que va escriure el 1917 quan ja en tenia 41. No són peces molt complexes. Són obres de música de saló, que és el que s’escrivia en aquella època: obres curtes, però amb una intensitat dramàtica interior força considerable”. Tanmateix, argumenta Claret, “es veu un progrés, una evolució des de la primera obra fins a aquesta última, el Poema. Aquesta sí que és molt complexa, no tan tècnicament a l’hora de tocar, però sí harmònicament i musicalment. És una peça enrevessada, amb molts cromatismes, variacions de colors i d’estats d’ànim. Aquesta evolució cap a aquesta manera d’escriure perdurarà en Casals i es trobarà en les obres posteriors, però les obres de joventut no són molt complicades tot i que probablement, no entrarien als hit-parade dels 40 Principales, en fi…”.

El violoncel és un instrument dur

La veu del violoncel és profunda, emocionant, potser ruda a l’oïda poc avesada, barroca, cerimonial, serena malgrat el gemec que s’eleva des de la cavitat del seu ventre expressant grans solemnitats. Tanmateix, quan l’instrument és tocat amb gràcia i saviesa, es percep clara la complicitat, gairebé orgànica, entre l’instrument i les mans que el subjecten. “Un recital de violoncel sol no pot ser mai com un recital de piano o de cançons, però justament, Pau Casals va contribuir a que el violoncel sol tingui la seva parcel·la, el seu lloc en el món dels instruments solistes. Està clar que amb un piano sempre es podrà fer un concert amb obres de Beethoven, Shubert, Chopin i en canvi, el repertori per violoncel és més limitat”. I reflexiona: “Són molt conegudes les Suites de Bach però després d’elles, pràcticament saltem al segle XX amb composicions de Hindemith per exemple. També hi ha autors catalans que han escrit obres molt maques, com Joan Guinjoan o Salvador Brotons. En aquest sentit potser sí que el repertori per violoncel sol és més limitat i no abasta obres molt romàntiques, exceptuant la Suite “El caçador” i la suite de Casals que, tot i haver estat escrita als anys 70, és una música molt romàntica”.

Noves composicions

El darrer disc que Lluís Claret ha enregistrat porta per nom “Lluís Claret a Fontfroide”. Sobre aquest nou treball, el músic explica: “El disc conté obres d’autors catalans romàntics com l’Enric Casals i el Gaspar Cassadó i també s’hi poden escoltar dues obres de Joan Guinjoan i de Salvador Brotons, de tall més clàssic”. I immediatament aclareix: “Tot i que el Brotons és més jove que el Guinjoan (el Guinjoan està a punt de fer els 80 i el Brotons en deu tenir 50), escriu més clàssic el Brotons que el Guinjoan. Per exemple, l’Elegia de Guinjoan que he gravat en aquest disc està escrita el 1996 i com a llenguatge, per a mi és més expressionista que la “Cadença de cello sol”, que és un concert que va escriure els anys 70. Des del meu punt de vista, està més a prop del públic però es segueix reconeixent el llenguatge del Guinjoan. Això és fantàstic, que el compositor, sense perdre la seva personalitat, pugui fer una música a l’abast del públic”.

De vegades, a la gent ens costa entrar en aquest tipus de música, però està bé procurar que la nostra oïda es familiaritzi amb aquest llenguatge musical. “No és fàcil, però el públic s’hi pot acostar sense por, perquè sona interessant. Jo crec que el públic també ha d’escoltar coses diferents. A banda d’escoltar la simfonia tal de Mozart per cent vintena vegada, en el mateix programa també pot dir “a veure què em donen ara?.” I reflexiona: “Tots els llenguatges són moderns perquè quan dic “més clàssic” no vull pas dir que els compositors escriguin com Mozart o com Haydn, sinó que alguns fan una música més tonal, per entendre’ns”. Pel que fa a les noves tendències, “hi ha compositors que havien fet experiments molt moderns, amb més sons i sorolls i que ara estan tornant a un cert expressionisme musical que els apropa al públic. Això està molt bé, tornar al classicisme sense perdre les ànsies d’experimentació i de fer noves descobertes. Són avenços, al capdavall, també en el món de la música”.

L’art d’ensenyar l’art de la música

Una de les facetes més importants de la vida professional de Lluís Claret és la docència a l’Escola Municipal de Música Victòria dels Àngels de Sant Cugat del Vallès. “Jo intento a través de la música, donar una visió més global de l’art. Això gairebé tots els meus antics alumnes ho diuen. Tocar música, com qualsevol activitat que necessita disciplina i l’ambició per fer-ho cada dia millor, implica tota una recerca a nivell personal, del gest, de la idea, de la necessitat d’entrar dins l’esperit del compositor. Tot això cal instal·lar-ho com a cosa inherent teva perquè si es tracten aquests aspectes només a nivell musical, difícilment el resultat és el desitjat a llarg termini. A l’escola intento que aquests aspectes de l’aprenentatge acabin sent una actitud general de l’alumne. La humilitat davant la música, la recerca, el respecte pel text (que vol dir el respecte pels altres), intentar treure el que un porta a dins. Cal, abans de res, estimar-se a un mateix per poder fer la cercar personal. Estic parlant, doncs, d’autoestima. Sense ella no es pot treure el que un porta a dins d’una manera fàcil. Cal assumir aquest tot per poder tocar bé el violoncel i interpretar bé la música. Això és el que intento que els alumnes interioritzin i comprenguin”.

El món de Lluís Claret

Quan al violoncel·lista Lluís Claret se li pregunta com és el seu món, fa una aturada en el seu discurs. Es pren uns segons per a la reflexió i després respon: “Si hagués de dibuixar el meu món, li donaria forma de triangle equilàter. En un angle hi ha la família, en un altre els amics més propers i en el tercer la música, que acaba d’arrodonir aquest tot i li dóna sentit. Una cosa sense l’altra no funcionaria. Faltaria una pota”. I somriu, afable.

El món des del seu món

Lluís Claret, que ha viatjat i tocat la seva música pels cinc continents, veu el món de la següent manera: “El món es veu de moltes maneres, segons a quin país vagis. En aquest moment, amb la famosa crisi, hi ha gent desesperada a tot arreu. La meva esperança, com a artista i com a músic, és que la música pugui servir per apaivagar aquesta sensació de desesperança que hi ha, no només a nivell econòmic sinó de canvi de cicle. La música pot fer que el canvi sigui més dolç, més suau i que ens hi puguem agafar tots perquè el tràngol passi millor”.

Molts dels qui l’admirem i el seguim, l’acompanyem en aquesta esperança; en aquest convenciment.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-lluis-claret/