Entrevista al Mag Lari: "La màgia atrau per ella mateixa"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-mag-lari-la-magia-atrau-per-ella-mateixa/

Comença l’espectacle. El públic s’inquieta als seus seients amb l’atenció posada en tot el que ha de passar a l’escenari per espai del parell d’hores en les que es succeiran números diversos, la mecànica dels quals, de vegades ja és coneguda, però que al final, no deixaran de sorprendre. És aquesta l’autèntica finalitat de la màgia: sorprendre i meravellar a un públic curat d’espants.

El joc de llums, la música, l’ambientació, tot està a punt perquè salti a l’escenari el Mag Lari, l’autèntic protagonista de l’espectacle. Va vestit amb una levita llarga, acampanada, molt entallada a l’alçada de la cintura el que fa que en un tipus alt i prim com ell, es creï la il·lusió (una vegada més), d’una persona encara més alta i més prima. Josep M. Lari (Barcelona, 1973), el Mag Lari, quan era ben petit ja sabia que volia pujar als escenaris i ara, complert el seu somni, materialitzada la seva vocació, és un dels mags més coneguts i significatius de casa nostra. Ara bé, el Mag Lari és alguna altra cosa? doncs sí: filòleg.

Somriu i comenta: “La vida ja les té aquestes coses. Jo vaig estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, que és una carrera molt assenyada, però de fet, jo ja sabia que volia ser “teatrero”. Per tant, vaig decidir que faria filologia i que a més, estudiaria teatre, així és que el teatre va ser de més a més, però quan vaig acabar filologia ja tenia feina de mag i ni em vaig plantejar dedicar-me a cap altra cosa que no fos aquesta”.

El debut del Mag Lari es va produir l’any 1994 al teatre el Llantiol de Barcelona. Aleshores, la seva manera de fer va causar impacte perquè el Lari, en aquell moment, executava amb una precisió científica els jocs i els números ja coneguts, però ho feia amb una gràcia i una elegància que el van distingir de seguida i li van donar el toc característic que 17 anys després, perfeccionat i revisat, encara l’acompanyen. “Jo sóc un defensor dels jocs senzills”, explica el Mag Lari. “No cal que el joc sigui molt complicat, molt enrevessat o molt bo per ser un bon mag. Si un joc, encara que sigui senzill, es fa ben fet, és fantàstic. Penso que no hi ha jocs bons o dolents sinó jocs ben fets o mal fets”.

Sonrisas y magia

Aquest és el nom de l’espectacle que en aquest moment, el Mag Lari i el seu equip, estan portant per tots els pobles i ciutats de Catalunya. “Sonrisas y magia” és un espectacle que té una mica tot: té màgia, comicitat, diversió, complicitat i participació del públic, números espectaculars, una posada en escena molt maca, un disseny de llums molt xulo… Modèstia a part, crec que triomfo bastant amb aquest espectacle (i pica l’ullet amb un somriure foteta). Estic molt content perquè allà a on anem, venem totes les entrades i penso que la gent ho passa molt bé. Jo he lluitat perquè la marca “Mag Lari” s’aguanti per ella sola i que la gent vagi a veure al Mag Lari prescindint del que faci. Aleshores anem reciclant els espectacles i cada dos o tres anys en fem un de nou perquè la gent que torni al teatre ho passi, com a mínim, igual que bé que la darrera vegada. A més, els espectacles ens surten cada cop millor. De “Sonrisas y magia” portem 1.500 funcions realitzades. Aquest espectacle em permet fer campanyes per les escoles, fer festes majors, programacions de teatre per a tots els públics, sopars d’empresa, representacions privades per celebracions… és un espectacle que puc col·locar a molts llocs i per això fem moltes funcions a l’any i només que un espectacle duri tres o quatre anys, el nombre de funcions es dispara”.

La màgia de tota la vida

El mag agafa una corda llarga, d’aproximadament uns tres metres i la dóna a un voluntari del públic perquè l’examini. Està clar que el voluntari no troba en aquella corda res extraordinari, ni tant sols en les tisores que ara el mag li allarga i que serviran per fer la corda a trossos. Un cop la corda tallada, el mag, amb una sèrie de passis i de moviments teatralment estudiats, la tornarà a refer altre vegada i serà la mateixa corda, que un instant abans estava separada en diversos fragments. Ara per art de màgia, torna a ser sencera, novament d’uns tres metres de llarg. És un joc vist i repetit una vegada i una altra que continua causant fascinació. Està tot inventat en el món de la màgia? El Mag Lari comenta: “Tenim un ventall molt limitat de jocs, però la gràcia està en les variacions que es facin i que aquestes variacions sobre el mateix tema, estiguin ben fetes. Jo potser sóc un presentador de jocs de mans més que un mag. M’encanta agafar un clàssic que ja existeix i donar-li la volta canviant la música o variant la manera de fer-lo perquè així, s’obtenen uns resultats que la gent no espera. Si aquest efecte s’aconsegueix, tant me fa que el número sigui una revisió d’un altre joc que la gent ja hagi vist”.

Una habilitat especial?

“No, no es necessita una habilitat especial per fer els jocs, sinó que més aviat cal acostumar-se als joc”. I segueix explicant el Mag Lari ”És una mica esquizofrènic el fet de fer una cosa, explicar què estàs fent, mentre en realitat estàs fent una altra cosa diferent. Per exemple, dius: (fa un ademà com si agafés a l’aire una caixa) “aquí tinc una caixa buida, com es pot comprovar”, però en realitat, la caixa té un doble fons i aquest doble fons està ple. És només un exemple, però el cúmul de totes aquestes circumstàncies d’ensenyar sense ensenyar, d’explicar sense dir ben bé res, fan que hagis d’estar molt concentrat, molt pendent del que fas. Aquest és, de fet, el secret: assajar i practicar fins que el joc surt”.

Diferents tipus de màgia

De maneres de practicar la màgia n’hi ha tantes i tan diverses com nombrosos i diversos són els mags que a més, amb els seus jocs van d’una punta a l’altra del ventall de possibilitats que la màgia ofereix, des de l’enorme espectacularitat del conegudíssim David Copperfield, que ha fet desaparèixer fins i tot a la mateixa estàtua de la Llibertat, fins a la cartomàgia i màgia de proximitat de Juan Tamariz, per exemple. “Jo sóc un mag dels de tota la vida”, explica el Mag Lari “i segueixo les passes d’aquells mag que anaven a les festes majors i que portaven el “carromato leno de cajas y cosas”. Sóc un il·lusionista que vaig per pobles i ciutats i porto el meu material. És màgia d’un format entremig. M’agrada estar dalt d’un escenari: en un de petit, en un envelat d’una festa major, en una tarima a l’aire lliure o en un d’un teatre molt ben equipat. Tot i així, tendeixo a fer espectacles cada cop més complerts, perquè els anys i les possibilitats ara m’ho permeten. A mi m’agrada portar els meus llums, les meves coses. En aquest sentit, l’espectacle que estem preparant serà el més gran que hagi fet mai”.

Les noves tecnologies maten la màgia?

Malgrat la quantitat d’informació a la qual les persones tenim accés, la gent encara tenim capacitat per sorprendre’ns? “Sí, és clar”, respon el Mag Lari, “La màgia atrau per ella mateixa. Quan penses que una cosa és impossible i de cop passa davant teu, això sorprèn. Hi va haver una època, fa potser uns 100 anys, que la gent creia que els mags tenien poders i al final descobrien que no, que el mag és només un il·lusionar, algú que crea il·lusions. La gent ara ja ho sap tot això i ja saben que hi ha una “trampa” al darrera del joc (el Lari fa una cara d’evident desgrat quan diu “trampa”). I de fet, ara que la convenció ja està creada, ja només em preocupa que a la gent els agradi l’espectacle i que els sorprengui el que hi veuen. Si tu poses una moneda aquí a la mà, tanques la mà i quan la tornes a obrir al cap d’un segon, la moneda ja no hi és, et sorprendrà tinguis internet o no en tinguis”. I com ho fas? (pregunto) “Doncs ara no me’n recordo” (respon somrient el Lari).

“Els secrets del Mag Lari”

Aquest és el títol del llibre que el Mag Lari va publicar a Pagès Editors en el qual, desvetlla el secret d’alguns jocs senzills perquè tothom pugui practicar-los, especialment els nens i les nenes. “Jo vaig començar a fer màgia amb un llibre com aquest, en el que s’expliquen tècniques, jocs i trucs molt senzills. Aquest llibre està pensat sobretot, per la gent que vol fer màgia i no saben per on començar. Aquí s’hi expliquen trucs que són senzills però que fan efecte. Aquest llibre també vol servir perquè la gent s’enganxi a la màgia i comenci a néixer la llavor de la il·lusió per, a partir d’aquí, aspirar a fer coses més importants”. El Mag Lari confessa que de petit, també tenia el típic joc de màgia, la “Magia Borrás”, “pero tenia totes les peces perdudes i llavors és clar, ja no funcionava”, comenta amb resignació encongint les espatlles.

Una màgia amb estil

Interessat en trencar tòpics i de trobar la seva pròpia manera de fer màgia, confessa que no acaba ben bé d’emmirallar-se amb ningú. “M’agrada, com a concepte, l’estil de David Copperfield, perquè ell fa coses grosses, però no tinc previst seguir-lo. Si em demanessis que fes desaparèixer, per exemple, al torre Agbar, tècnicament podria fer-ho i quedaria com un senyor, però no va amb mi. Els muntatges de Copperfield són pensats per la televisió i sovint es veuen per tot el món. En canvi, jo de projecció internacional, de moment, no en tinc”.

Comenta que el seu joc preferit és el darrer que ha après a fer. “En aquest moment un dels meus preferits és una caixa d’espases. És molt xulo perquè la fem amb música de Tino Casal, amb Eloise, que és una horterada i jo surto amb una levita de pell de “leopardo”. Aleshores un dels meus col·laboradors es fica dins la caixa, jo li començo a clavar espases per tot arreu i quan la caixa ja no n’admet més, es descobreix que les espases sí que hi són travessant la caixa, però que el meu col·laborador ha desaparegut. Aleshores es comencen a retirar les espases i al final surt el col·laborador de la caixa, com si res, això sí, vestit de “leopardo”. Mentre, és molt divertit perquè ballo per l’escenari seguint la música, faig molt el ruc i això a la gent els fa molta gràcia”. I somriu.

Al llarg de la seva carrera, al Mag Lari li han estat atorgats diversos premis: el Premi Nacional de Màgia Còmica el 1995, el 2002 guanya el premi al millor espectacle de sala de la Fira de Teatre de Tàrrega amb l’espectacle Estrelles de la Màgia i més recentment, ha rebut el premi ARC a les arts escèniques i el premi Butaca. A banda, regularment, fa aparicions en diversos programes de la televisió i també a la ràdio i presenta el seu propi programa a 8TV que es diu “Ni de conya”. A finals de 2011 estrenarà el seu nou espectacle del qual, de moment, no n’ha desvetllat cap detall. Tot un misteri, fins al final.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-mag-lari-la-magia-atrau-per-ella-mateixa/

Entrevista a Pere Arquillué: "Som un país amb un gran fracàs cultural i és una llàstima"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-pere-arquillue-som-un-pais-amb-un-gran-fracas-cultural-i-es-una-llastima/

Les cortines que tanquen l’escenari es descorren i apareixen al mig de l’escenari tres personatges, dos homes i una dona. Parlen entre ells com si estessin sols i el públic encara estarà uns moments abans de saber qui són, què fan i en quina circumstància es troben. El misteri, però, es desvetlla aviat i els noms dels personatges, encarnats per dos actors i una actriu de primeríssima categoria, són descoberts finalment. Es tracta de Niels Bohr, al qual dóna vida Lluís Marco, la seva ajudant i muller Margrethe Bohr, que interpreta Rosa Renom i finalment, Werner Heisenberg al qual dóna vida Pere Arquillué.

L’escenografia és summament senzilla: només una tarima de la qual aniran sorgint, com per art de màgia, cadires i taules i un joc de llums que reforça l’acció. Aquesta es produeix en un lloc indeterminat en el temps i en l’espai, perquè els personatges, basats en persones reals que van viure al segle XX, expliquen què va passar entre ells, un cop ja són morts. Senyores i senyors, silenci, perquè s’inicia Copenhaguen.

“Copenhaguen” és una obra escrita l’any 1998 per Michael Frayn, (el mateix autor que va escriure la conegudíssima “Per davant i pel darrera”) i per això, d’entrada, podria semblar que el que ha escrit és un tipus d’obra com aquella, una comèdia, i no”, explica l’actor Pere Arquillué, tot just uns tres quarts d’hora abans de començar la representació al Teatre Metropol de Tarragona.

“Aquesta és una obra, amb una fusteria molt elaborada, que tracta de la trobada de dos científics, en Niels Bohr i el Wermer Heisenberg, dos científics que van exercir entre els anys 20 i 50”. I segueix explicant: “L’obra se situa en un moment molt clau, a l’any 1941, quan els dos científics van tenir una trobada a la ciutat de Copenhaguen i en la qual, ningú sap què es van dir. Després d’aquella conversa, Heisenberg va tornar a Alemanya i Bohr, al cap d’un parell d’anys, es va exiliar als Estats Units. Els aliats van aconseguir la bomba atòmica i els alemanys, no. A partir d’aquesta anècdota, que no és una anècdota sinó un fet real, Frayn agafa tot el que pugui haver-hi d’ètica i de moral al darrera d’aquesta trobada i parla sobre ciència i el que suposen els avenços tecnològics d’avui dia”.

La fusteria que comenta Pere Arquillué al voltant de Copenhaguen està basada, sobretot, en una estructura del teatre dins el teatre en alguns moments. Explica Arquillué: “Els personatges fan una mena d’esborranys del que va passar aquell 1941 i en els seus 10 minuts de trobada. L’autor, Frayn es pregunta a què va portar tot allò, quines van ser les causes i quines les conclusions de la seva trobada. El resultat de tot plegat és una obra molt dialèctica en la que es parla molt de ciència però també d’amistat, de l’ètica dins i fora de la ciència… És una obra molt discursiva i interessant”.

El personatge que Pere Arquillué interpreta a “Copenhaguen” és el del matemàtic i físic alemany Werner Heisenberg (1901-1976) “El meu personatge, Heisenberg, té una relació paterno-filial amb Bohr, des que el 1924 tenen una primera trobada en la que Bohr li fa una mica de pare espiritual. Tant l’un com l’altre van acabar rebent el Premi Nobel perquè tots dos van fer grans avenços en l’estudi de la fissió nuclear i la teoria quàntica”.

L’acceptació del públic de Copenhaguen

“Copenhaguen té moltes dades, però també té un punt teatral molt important, amb moments molt emotius entre ells dos, aquesta relació paterno-filial. Frayn juga amb tots aquests elements”, explica Pere Arquillué. De fet, l’entrena de l’obra l’any 1998 no va passar pas desapercebuda ni entre la comunitat científica ni entre el públic en general. En aquest sentit, Arquillué comenta: “A partir del moment en què es va estrenar aquesta obra, tant la família de Heisenberg com la de Bohr van treure a la llum noves dades, nous papers, algunes cartes que ells dos es van escriure. Ha sigut una obra molt polèmica i fins i encara avui, algunes societats científiques en fan representacions i debats. De fet, el mateix Frayn va dir que si ara l’hagués de tornar a escriure, probablement canviaria alguna cosa”.

“Copenhaguen” no és text fàcil i el seu seguiment per part del públic obliga als espectadors a prestar una atenció imprescindible. Així mateix ho argumenta Pere Arquillué: “Sí que té un punt on el públic ha d’estar atent, que obliga als espectadors a estar molt actius, perquè s’hi donen moltes dades i també molt joc teatral, fins al punt que arriba moment en el que no se sap si els personatges estan als llims o estan realment a l’any 41 i això també dóna la satisfacció de gaudir d’un joc teatral molt brillant. El director del muntatge, Ramon Simó, ha puntualitzat molt i li ha interessat molt el tema científic, però els actors ens hem inclinat més cap l’aspecte emotiu i penso que la barreja és bona”.

Primer amor

Fa pocs mesos, el públic tarragoní vam poder veure i gaudir d’Arquillué en l’altra obra que està portant a terme: “Primer amor”. En aquest monòleg de Samuel Beckett (Dublín 1906, París 1989), Pere Arquillué dóna vida a un personatge estrany, que explica una història duríssima molt més propera al desamor i a la deixadesa amatòria que no pas al vincle que l’uneix a una dona amb la qual, que té una relació tan estranya com ell mateix. En aquesta ocasió, a l’escenari només hi ha un banc de marbre, al damunt del qual penja un cel fluorescent que il·lumina la penombra somorta que acompanya a Arquillué tota l’hora que està el personatge explicant al públic la seva història. Preguntat per aquesta qüestió, Pere Arquillué somriu i comenta: “No sé si aquell personatge està o no mort. En tot cas, ell no ho diu en cap moment. Parla molt de tombes però no ens aclareixen en cap moment el seu estat vital”.

“Primer amor” és una obra arriscada però de la qual, Arquillué comenta que n’està obtenint grans satisfaccions. “És cert”, confessa amb posat de nen dolent. “A més, és una obra amb la que vam intentar alguna cosa nova, perquè té un punt de risc, amb un text molt potent de Samuel Beckett, en la que buscàvem poder ensenyar una faceta meva una mica diferent. És una obra per la qual m’han donat molts premis, entre ells premi Nacional de Cultura de teatre i que ha donat uns resultats increïbles. Jo sabia que era un text dur, contundent. La posada en escena és molt asèptica, neta i té un punt de fredor important. Aquí ens hi va ajudar molt l’Àlex Oller de la Fura dels Baus. L’Àlex està acostumat a fer macromuntatges per 76 actors i 1000 més de cor i per a ell va ser un repte muntar una escenografia per un home sol, amb una cadira i una bombeta. La cadira i la bombeta es van convertir en un cel blanc i un banc. Ha estat un muntatge apassionant amb la co-direcció d’en Miguel Gorri i un treball molt, molt xulo. Jo sabia que el text tenia sentit de l’humor, que era molt dur però alhora també, que tenia una part molt tendra, però no em pensava que anés tan bé”.

Especialista en personatges estranys

En aquest moment els espectadors de TV3 que segueixen “La Riera” poden veure al Pere Arquillué en el seu personatge de Claudi, un empresari immobiliari fatxenda, mafiós, sense massa escrúpols, que no s’atura per aconseguir el que vol pel que fa als negocis, però que al mateix temps, també té una part tendra i fins i tot innocent en alguns aspectes. Anteriorment, el públic també el vam poder veure fent de Tomàs Fuster a “Mar de Fons”, un altre personatge assedegat de poder però amb poques possibilitats per aconseguir-lo. Es pot dir, doncs, que els personatges que Pere Arquillué interpreta, sobretot per la televisió, acostumen a ser estranys i fora del normal? “Vaig començar fent personatges molt naïf, molt galants: el Pere Màrtir, l’Arnau, personatges molt blancs, però a mesura que m’he anat fent gran, els personatges que em donen han anat canviant, s’han anat com complicant i més cap aquí, amb personatges més complexos, torturats i mal parits, que també són molt divertits i brillants d’interpretar perquè els passen moltes coses. A la gent els agraden molt perquè tenen aquest punt de cabronets. Per exemple ara, el Claudi que estic fent a “La Riera”, fa coses que de vegades, a la gent li agradaria fer, sortir per “peteneres”, amb sortides que la gent normal no podem fer i jo tampoc. En canvi, la ficció ho permet”.

Com a actor molt versàtil i que es troba bé en diferents registres, Arquillué comenta amb un punt d’indiferència, que tant li és interpretar un personatge amb un caràcter o amb un altre “sempre que el material sigui bo”. I rebla: “al teatre hi ha d’haver un substrat literari de més qualitat i que demana anar més al fons. Si els personatges són d’autors contrastats ja ni en parlem, però fins i tot en autors novells, si tenen els personatges tenen una certa profunditat, normalment m’hi trobo bé. Sóc un home amb capacitat de registres diferents. Darrerament em tornen a donar una comèdia. N’havia fet molta de comèdia, però de seguida em van donar personatges més tràgics i dramàtics. De tota manera, amb personatges més comediants també m’ho passo bé”.

Un actor que no para

Tot i que ell mateix reconeix que en alguna ocasió la seva vocació pel treball s’ha vist qüestionada i se li ha adjudicat la fama de gandul (somriu amable mentre ho explica), Pere Arquillué és un actor que enfila un muntatge amb un altre i que, de fet, no para. Ell mateix explica: “Vivim en un país en el que és difícil combinar treballs alhora i sovint és necessari perquè el teatre no està exactament ben pagat. Jo vinc d’aquesta tradició fins que un bon dia, sortint amb el Lliure, 4 anys per tota Europa, des de Sant Petesburg fins a Cadis, vaig estar una setmana a Berlín i vaig conèixer una manera nova de fer, un teatre de repertori realment valent, amb uns actors que estan treballant en 7, 8 o 9 peces de repertori i això va fer que m’adonés que el ventall pot ser més ample i que per créixer, cal eixamplar horitzons. Així, al mateix Lliure portàvem 5 peces de repertori, en català i en castellà alhora. Peces com el Juli Cèsar on deia 800 versos, l’Otel·lo, on tenia 1200 versos o el Ricard III, on en tenia 1450 més. Això volia dir que interpretàvem el Ricard III avui aquí, demà el Juli Cèsar a Reus i demà passat, Santa Joana dels escorxadors a Berlín. Això dóna una visió, una actitud i un entrenament molt importants”.

Un home tranquil, serè… i supersticiós

Pere Arquillué mostra un aspecte tranquil mentre parla, gesticula amb posat decidit, somriu, es pentina inconscientment el serrell, força llarg i que li cau una mica sobre els ulls i sobretot i especialment, mira directament i netament als ulls. Està serè i mira cap al futur. “No em puc queixar”, reflexiona, “estic bé, tinc feina… Tot i amb això, no m’agrada gaire dir-ho, perquè sóc supersticiós. Ara no tant perquè amb els anys m’he anat calmant, però de jove n’era molt”. Ell mateix busca una raó per la seva mania: “En aquesta feina es necessiten bàsicament dues coses: salut i coratge, molt coratge per fer-la. Si no, és impossible fer-la cada dia davant de 400 o 500 persones i de vegades es passa por. Llavors la gent que passem por a la feina som gent supersticiosa. Per exemple, jo entro sempre amb el peu dret a l’escenari, sempre, sempre (ho recalca). No trobo malament que la gent tingui supersticions, en contra d’aquesta asèpsia en què tot ha de ser tan raonable. Per a mi el teatre encara té un punt de màgia important i coses com aquesta fan que la màgia continuï”.

Un teatre amb retallades

Estem vivint una època complicada en tots els àmbits socials, en els quals, les retallades pressupostàries estan a l’ordre del dia. El teatre i la resta d’aspectes culturals no n’han quedat al marge. Pere Arquillué es posa seriós quan tracta aquesta qüestió: “El teatre se n’ha ressentit molt i més que se’n ressentirà. El problema de la cultura en aquest país no està en les retallades que hi pugui haver ara, sinó en que quan les coses han anat bé, la cultura no s’ha atiat mai. Ara només s’allarga la suma de fracassos”. I segueix expressant-se durament: “Som un país amb un gran fracàs cultural i és una llàstima, perquè una de les eines bàsiques per l’ànima d’un país és la cultura. Però la cultura demana un esforç a temps relatiu i no dóna resultats immediats, de manera que s’ha anat practicant una certa deixadesa arrossegada perquè llastimosament, això no s’acaba d’entendre. Per a mi el problema continua sent el mateix: no hi ha una visió de fons en el que la cultura sigui valorada en la seva justa mesura. No hi és”.

I aquesta situació, com es podria solucionar?

“És molt complex i jo no sóc gestor”, explica Arquillué, “però hi ha coses que es veuen molt clares. Cal greixar la maquinària, no només des del punt de vista només de les infrastructures, sinó des del punt de vista humà. La cultura està més a prop de l’educació que no pas de les autopistes, per exemple, i en canvi, des de fa uns anys hem tirat més pel cantó de les autopistes. Cada poble de 1000 o 1500 habitants té un auditori o un teatre, que està molt bé, però no és només això. Si féssim aquest símil, em sembla que tocaria anar més cap a l’educació del que es va ara. Apostar pels creadors d’una manera valenta i buscar la manera que la societat i la cultura s’acostin el màxim possible, perquè encara hi ha barreres que impedeixen arribar. És un tema complex perquè arrosseguem un dèficit important d’anys, però jo penso que cal començar per la base, per exemple, amb els nens i nenes de les escoles, començar des d’aquí i intentar fer fruitar aquest àmbit. Cal canviar la distància, l’actitud i que la política hi prengui una part activa i se’n preocupi”.

Un dia normal al món del Pere Arquillué

La immensa majoria de vegades les persones vivim i distribuïm el nostre temps d’acord amb les hores i sobretot els horaris, que dediquem a la feina. Una feina d’actor com la de Pere Arquillué fa que ell hagi de canviar completament el que es podria definir com uns horaris “normals”. Pere Arquillué explica en aquest sentit: “Normalment m’aixeco al matí i me’n vaig a treballar. Si aquell dia no em toca treballar aprofito per estar a casa i estudiar, llegir o fer qualsevol altra cosa. Als rodatges de La Riera hi vaig 2 o 3 cops per setmana, depèn. A la tarda, si tinc alguna obra en funcionament, assajo i al vespre si tinc funció vaig allà on toqui. L’horari de feina és anàrquic i ja fa molts anys que he esborrat el concepte cap de setmana. El temps per a mi és lineal perquè treballo sempre els caps de setmana i tinc els dilluns com els dies més probablement festius. També tinc les vacances al febrer o al març. El meu horari està capgirat, però ja m’està bé”.

Si el Pere Arquillué hagués de fer un dibuix del seu món particular, aquest tindria forma circular i estaria separat en dos hemisferis. “Hi veuríem dues coses que són molt bàsiques per a mi: la meitat estaria ple d’espais amb molta gent i a l’altra meitat hi estaria jo completament sol. M’agraden molt els mercats, per exemple, els teatres, els llocs on la gent es comunica i on es pot intercanviar de tot, des de fruita fins a informació. A l’altra meitat del meu món hi estic molt sol. M’agrada molt estar sol. A mi la feina d’actor m’agrada molt perquè els teatres són espais on puc comunicar amb molta gent al mateix temps i alhora, em permet estar al meu món, sol, només acompanyat per molts llibres i molta música. Aquest món és circular tot i que el temps el veig lineal, en sentit vertical, amb un ordre d’hores que no es correspon amb l’habitual de l’altra gent. La tarda es fa més prima, com el vespre i en canvi, la nit i el matí s’allarguen més. Al món hi hauria molta gent per un cantó i molta solitud per un altre, perquè ho necessito, perquè m’agrada estar sol”.

El següent muntatge que el públic podrem veure de Pere Arquillué serà “Qui tem a Virginia Woolf”, juntament amb Emma Vilarasau.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-pere-arquillue-som-un-pais-amb-un-gran-fracas-cultural-i-es-una-llastima/

Entrevista a Pepa Plana: "Els pallassos posem un mirall davant el públic i per això fem riure"

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-pepa-plana-els-pallassos-posem-un-mirall-davant-el-public-i-per-aixo-fem-riure/

Surt a l’escenari amb una mica de timidesa i es mostra sencera tal i com és: menudeta, primeta, però molt coqueta i presumida. Qui deu ser aquella noieta que enlluerna els espectadors amb els seus llarguíssims cabells de color carbassa? Vès que no sigui la Penèlope… o millor dit, la Pepa Plana, en el paper de la soferta muller de l’Ulisses del mite d’Homer. Doncs sí que ho és. Porta un vestit menudet com ella de color blau i unes sabatasses enormes de pallasso i per si encara quedava cap dubte, al nas hi porta la màscara més petita del món: un nassiró de pallasso. Ara ja està clar. És hora de gaudir de l’espectacle de la pallassa més famosa de Catalunya, la Pepa Plana.

La Pepa Plana (Valls, 1965) va tenir clar molt aviat que volia ser pallassa i això, en tota l’extensió del terme, és a dir, una combinació de colors estrambòtics en el vestiuari, unes sabatasses desmesurades, un nas característic i força personal. Ara en aquest moment, està representant amb molt d’èxit de públic i crítica el seu darrer espectacle, Penèlope.

“Les representacions van molt bé”, explica la Pepa Plana. “Ara ve la gira de Catalunya i per tant farem cada setmana tres o quatre funcions, però amb l’avantatge que cada dia vas a dormir a casa. Tot ique el ritme és frenètic, en el meu cas no haig de fer el sacrifici d’haver d’anar massa lluny. Altre cosa serà quan vinguin les representacions a Espanya i a l’estranger, concretament a Eslovènia, però vaja...” I continua, somrient convençuda: “El pitjor d’aquesta feina és quan no la tens i per tant, no em queixo mai de tenir representacions contractades, perquè és millor això que aquest neguit de no tenir feina”.

Penèlope

“La Penèlope és un espectacle que vaig estrenar fa un any i per tant, és molt jove. Els espectacles de pallassos solen tenir una llarga vida perquè els vas aprenent a mesura que els fas, i els fas i els fas. De fet, hi ha pallassos que han fet un sol espectacle a la seva vida. L’Avner Eisenberg (Avner the Eccentric) fa 35 anys que fa el mateix espectacle, o per exemple, el Tortell Poltrona, que és genial. És un treball d’artesania que sempre es va polint. Mai fas ben bé el mateix, sinó que vas perfeccionant-ho i fent teu el número”.

Penèlope és el darrer espectacle de la Pepa en solitari damunt l’escenari i tot i que ja porta més de 60 funcions, tot just comença a caminar. “Paral·lelament també tinc altres quatre espectacles en cartell, comptant “De Pe a Pa”, que és el primer espectacle que vaig fer com a pallassa i no he aparcat mai, igual com la Giulietta o L’Atzar. Molts espectacles ja els he fet a Catalunya i per tant, també sento aquesta necessitat meva de posar-me en nous reptes i fer espectacles nous”.

La Penèlope és una revisió del mite clàssic que reflecteix aquest model de dona submissa, que espera durant 20 anys que el seu marit, l’Ulisses, arribi de la guerra de Troia. “Era delirant pensar què opina la Penèlope d’això d’haver d’esperar i posar el meu punt de vista com a pallassa i com a dona: val la pena seguir esperant o no i ja n’hi ha prou? I també aquest drama profund, aquesta perversió que té l’amor perquè, qui no ha esperat hores i hores una trucada o que et vinguin a buscar?.És aquest punt de la Penèlope el que conecta amb el públic perquè, en el fons, tots hem esperat alguna vegada”. I segueix argumentant la Pepa Plana: “La història de la Penèlope s’ha explicat sempre des del punt de vista masculí i les dones som les grans oblidades del mite, sempre quedem en l’anècdota, però hi ha hagut dones històriques que s’han passat tres pobles, com Cleòpatra, per exemple, i d’altres, però normalment la història s’explica en masculí. La meva Penèlope és una modista i qui marxa és el Ramon i amb aquesta facilitat que tenim les pallasses de dir: ‘i si sóc la Penèlope? Aleshores jugo a ser la Penèlope. Qui no torna és el Ramon i és molt divertit quan s’explica la faula, però com que el Ramon no torna, aleshores dius, pobre, no?”.

El drama i la comèdia

Tot i que semblin dos aspectes diametralment oposats, el drama i la comèdia tenen un punt de contacte força evident, segons el sentir de la Pepa Plana: “És aquesta doble capa. Que divertit quan imagino que no em passa a mi, però quin drama més profund quan sí que em passa, però els pallassos no fem altra cosa que posar un mirall davant el públic i jo penso que per això fem riure. També connectem i commoven perquè ser pallassa és això: ets patètica, ets ridícula, fracasses, però en el fons, estàs dient-li al públic que tu ets igual que ells i aquest punt de contacte, em sembla que és imprescindible”.

El més còmic sol estar en el drama i en el drama portat al límit hi ha la comèdia. “És cert”, explica la Pepa. “No hi ha res més còmic que veure algú caient pel carrer i de fet, els espectacles de pallassa són això: estirar el drama portant-lo tant al límit que provoca el riure. És part de la condició humana: ens agrada riure’ns dels altres i som cruels. És així. El pallasso fa riure i commou perquè en un moment determinat se li planteja un problema i tot i que busca solucions constantment, amb cada solució se li planteja un nou problema i aleshores busca la solució d’aquest problema, que resulta ser un altre problema i la nova solució és un altre problema. En el fons, el pallasso, la pallassa, no es busca els problemes però aquests li venen sols, exactament igual com passa a la vida”.

D’actriu a pallassa

La formació de la Pepa Planas la va encaminar a fer d’actriu i de fet, s’hi va treballar com a actriu els deu primers anys de la seva carrera professional però un bon dia, va veure que el que volia, era fer una altra cosa. Com te’n vas adonar, Pepa? “Per casualitat i per sort. Jo no m’havia plantejat mai ser pallassa. Jo sóc de Valls i vaig venir a Tarragona a estudiar teatre perquè en un primer moment, jo no sabia ni que el teatre s’estudia. Molts actors i actrius de les comarques del sud de Catalunya vam començar a l’Escola de Teatre de Tarragona i després vam fer el salt cap a Barcelona, cap a l’Institut del Teatre. Jo volia ser actriu: còmica, dramàtica, m’era igual i vaig ser actriu durant deu anys. Però de cop i volta vaig topar amb el pallasso i vaig trobar que era molt divertit jugar a posar-se la màscara més petita del món”.

Tres esdeveniments crucials

“El primer va ser amb un espectacle a París al Teatre du Soleil, en el que vaig veure una pallassa i em vaig dir: ostres que xulo això de la pallassa i m’hi vaig decantar perquè jo pensava que enriquia la meva actriu, que li donava més recursos. El segon esdeveniment crucial va ser quan vaig veure la primera dona pallassa, a la Gardi Hutter i vaig pensar: jo vull ser com aquesta dona. Em semblava tan deliciós i tan bonic el que feia que no gosava dir que allò era fer de pallassa i després, una altra dona pallassa, la Virgínia Imaz va ser qui em va posar les bases, l’estructura, del que vol dir ser pallassa i em va fer fascinar per l’ofici. Així que vaig pensar que m’havia de buscar una maleteta i ensenyar la meva feina a on fos, als bars, als carrers, a on fos i a més, vaig veure que no hi havia marxa enrera, que ja no m’interessava ser actriu, que podia explicar les històries com volgués, que ja no depenia d’un director que em truqués i estar esperant el paper de la meva vida, perquè fent de pallassa podia anar més enllà. Definitivament, ja no hi havia marxa enrera. Sabia que havia trobat un camí i que m’apassionava”.

El pallasso pejoratiu

Qui no ha dit alguna vegada “ves si és pallasso”, referint-se a algú en el sentit de menysprear-lo i de no prendre-se’l seriosament. Aquest pallasso pejoratiu, ofensiu fins i tot, entristeix a la Pepa Plana. “Em sap greu quan pallasso s’usa com a insult, anomenant així a algú que no s’ha de tenir en compte perquè fa pallassades. Sap greu perquè és un ofici que es fa amb molt de respecte. A mi m’entristeix quan algú utilitza el nom de pallasso com a insult, perquè denota que aquest algú té molt poc vocabulari, perquè hi ha insults deliciosos i molt adequats: “cantamañanas”, “capsigrany”, “borinot”, “imbècil” i fins i tot, polític… (i riu)… denota una gran pobresa de vocabulari, perquè n’hi ha tants d’insults preciosos…”

La crítica i el públic de la Pepa

La Penèlope està tenint molt bones crítiques tant per part dels crítics professionals com de part del públic. La Pepa demostra satisfacció a l’hora de tocar el tema. “Sí, però a mi, més que la crítica, em commouen els correus que de vegades m’envia la gent, particulars que no conec de res. Són gent espontània que m’escriu coses que m’emocionen. Jo faig espectacles per al públic, no per la critica. Ara m’acaben de donar un premi a la Gala dels Premis de la Revista Zirkolika i és un premi del públic, no del jurat. Això sí que em pentina l’ego, molt més que la crítica. El públic m’escriu sense que li hagi demanat, li surt el fer-ho, i això és molt xulo perquè el públic em diu coses des de dintre, des de la veritat, i ja està”.

El nas (valga’m déu quin nas!)

Tot pallasso i tota pallassa que es preui ha de tenir un nas. La Pepa plana en té diversos que sempre tragina dins la seva bossa de mà (que per cert, representa una ràdio antiga molt original) i els porta desats en capsetes metàl·liques amb tanca, ben bé iguals, tot i que de mida més reduïda, als grans baguls que serveixen per transportar els focus i el material elèctric i electrònic dels seus espectacles. “El nas és una màscara, la màscara més petita del món i té el seu intríngulis, tant posar-se-la com portar-la. De vegades és incòmoda i si estàs refredat ja ni t’ho explico, és horrorós, però t’he de dir que et poses el nas i te n’oblides que el portes. Per mi l’estrany seria sortir sense màscara, perquè m’ajuda en la meva feina i me n’oblido completament. Hi ha tants nassos de pallasso com pallassos i cadascú, d’alguna manera, s’inventa el seu. L’Slava Polunin, que és un pallasso rus, porta per nas un tap de Coca-cola, sense anar més lluny. De fet, per un pallasso, és una eina de treball imprescindible”.

Si et ve la inspiració…

“… que m’agafi treballant, com deia Picasso. Jo creo els meus espectacles, els meus personatges i els col·loco en el seu món imaginari i quan més idees surten és treballant, perquè vas obrint portes”. Pel que fa al cas de la Penèlope, la direcció és de la Nola Rae, que és la degana de les pallasses. “Si”, diu la Pepa “i és una sort i un regal haver treballat amb ella. L’altre regal imprescindible va ser comptar amb la col·laboració del Joan Busquets, que és el meu director de capçalera. El primer espectacle, “De Pe a Pa” el vaig fer agafada de la seva mà i em va ajudar a donar els primers passos de pallassa. Amb la Penèlope va ser ell qui em va donar la pauta, el treball de pallassa, perquè ja em coneixia moltíssim. Ens va deixar el mes de maig passat, ara ha fet un any i el trobo molt a faltar. Hi ha molts dies que baixa. Hi ha dies que en coses que vam treballar i en les que m’ajudava, en el moment que ho faig el sento a la vora. Aquest art efímer que fem que és a l’escenari, viurà només a la memòria i no vull deixar de fer aquesta memòria perquè hi ha molt del segell Joan Busquets. Si hagués sigut un pintor haurien quedat les seves obres però com que aquest és un art efímer, el seu art es veurà als meus espectacles mentre els faci”.

Fa uns quants dies va aparèixer als mitjans de comunicació que la Pepa Plana ha fitxat pel Cirque du Soleil i que és amb aquest circ, el més important del món en aquest moment, en el que seguirà els seus passos com a pallassa. Tant de bo la veiem plena d’èxits, ben aviat.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-pepa-plana-els-pallassos-posem-un-mirall-davant-el-public-i-per-aixo-fem-riure/