Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Salva Racero. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Salva Racero. Mostrar tots els missatges

diumenge, 12 de juny del 2011

Entrevista a Salva Racero, Pemi Fortuny i Jimmy Pinyol, músics de Lax'n'Busto: "Al darrera d'un treball musical hi ha una gran feina"

















L’expectació és màxima a la platea del teatre de l’institut perquè a l’escenari lluen, entre penombres, els instruments que habitualment usen els Lax’n’Busto (En Vendrell, 1986) en les seves actuacions: una bateria, un parell de guitarres, els corresponents micròfons i també tot un muntatge de llums, amplificadors i bafles, que han de permetre-els-hi emular els efectes i sensacions d’una actuació en directe, ni que sigui de mida reduïda, adaptada, de fet, a l’espai en el qual es troben. La professionalitat consisteix també en això: en un exercici constant d’adaptació a les circumstàncies singulars del moment.



S’encenen els focus de colors, els músics surten a l’escenari i saluden a un públic expectant i impacient, integrat completament per nois i noies adolescents d’entre 13 i 16 anys, que directament, embogeixen tant aviat veuen als músics sortir d’entre les cortines del teló i ocupar els seus llocs. Els crits, els xiulets i els aplaudiments (mínimament continguts per la presència del cos de mestres, que obliguen a mantenir les formes i l’actitud), s’alcen i omplen tot l’espai de la sala. El xivarri és eixordador i reté el nerviosisme per veure en directe als músics, als ídols, als referents. La vichyssoise hormonal pròpia de l’edat fa la resta. La prudència evita algun desmai però no conté els xiscles. És una de les múltiples cares de l’alegria.


Acte seguit, tres dels sis integrants dels Lax’n’Busto, el Pemi Rovirosa a la guitarra, el Jimmy Piñol a la bateria i el cantant Salva Racero, comencen a tocar i s’inicia així el projecte educatiu “Lax’n’rock a les aules”. “L’objectiu d’aquesta activitat, “Lax’n’rock a les aules”, és arribar al màxim nombre de joves i adolescents possible, als nois i noies que estan estudiant Primària, ESO, Batxillerat, que estudien a les escoles de música, que pertanyen a associacions educatives i entitats dedicades als joves. Anem a fer actuacions directament als seus col·legis i instituts i els expliquem que al darrera d’un treball musical hi ha tot l’esforç de creació, d’aplicació i de professionalitat, d’una gent que ha decidit dedicar-se a la música”, comenta el Pemi Rovirosa.



Les cançons que es van alternant a les explicacions dels tres membres dels Lax són totes conegudíssimes i els nois i les noies les canten: “Blues del diumenge”, “M’agrades tu”, “T’estimo molt”, que serveixen de demostració per allò que els músics volen transmetre als joves: “Els expliquem cadascun dels passos que seguim per arribar a treure un disc”, comenta el Pemi, “des de la composició, el treball en equip, els assajos i l’enregistrament del disc en un estudi professional. Els fem saber tota la gent que treballa en les campanyes de promoció i totes les que treballen als concerts en directe. És a dir, expliquem tot el que hi ha darrera de la nostra feina”.


Tot fent pedagogia a les aules


Fer pedagogia és una de les tasques que també es demana als bons professionals de qualsevol àmbit. “L’ofici de músic és com el d’arquitecte, advocat o mestre d’escola”, explica el Jimmy Piñol. “Abans de començar a treballar, el músic també ha de preparar-se, estudiar, dominar la tècnica de la seva feina i invertir una sèrie d’anys en adquirir el coneixement i la pràctica que requerirà el seu virtuós exercici, sense deixar mai d’aprendre i perfeccionar-se”.



Qui sap quants músics pot haver-hi a la sala”, segueix el Pemi, “i per tant, els anirà molt bé a aquests joves, conèixer les possibilitats laborals que hi ha en el negoci de la música. De vegades sembla que la música giri només entorn dels músics i això és veritat només en part, perquè també es pot ser productor, tècnic d’estudi, treballar als concerts, en managements o en discogràfiques. Són aspectes que sovint la gent desconeix i que són tant o més importants que els altres, només que la seva feina no és de cara al públic”.



L’aproximació dels músics als estudiants no deixa indiferents ni als uns ni als altres i ambdues parts estan contentes. El Salva comenta: “Ens agrada apropar-nos a l’alumnat. Ens veuen per la televisió, potser ens escolten per la ràdio, a través dels mitjans, però no tenen l’oportunitat d’acostar-se a nosaltres. La manera que tenim d’explicar-els-hi el que fem, a què ens dediquem i l’esforç que això suposa, és anant directament a les escoles i als instituts. Som conscients que això provoca una gran expectació, que ens ajuda a arriba als joves més fàcilment i així fer-els-hi entendre en què consisteix la professió”. I encara rebla: “És un bon moment per fer-ho perquè els estudiants han de decidir en breu, quin serà el seu futur professional”.



La posada en escena és espectacular, amb tots els mitjans possibles de llum, música i projecció. El Jimmy Piñol comenta: “Procurem que tant la xerrada com l’actuació sigui amena i no els deixi indiferents. Toquem música en directe, els hi muntem llums, so, pantalles de vídeo, ordinadors, els hi ensenyem amb imatges tot el procés de la nostra feina, li donem forma de documental i al final de la xerrada els fem un mini-concert. La idea és que els nois i noies ho passin molt bé i recordin el que se’ls ha explicat.”



La importància de l’ofici


L’activitat està pensada per estudiants de primària i de secundària, amb lleugeres variacions: la de primària està preparada amb més audiovisuals, amb dibuixos animats i explicacions molt planeres i divertides. Per als més grans la xerrada és més tècnica, més complexa i detallada. “Se’ls ensenya tot el procés de la feina dels músics, des del moment en el qual el músic pren un paper pautat i es posa a escriure una cançó, fins que aquesta cançó arriba al públic en forma de disc i posteriorment, la poden cantar en directe amb el grup, en les seves diferents actuacions i concerts en directe. També expliquen com funciona un estudi de gravació i es dóna molta la importància a la gent que intervé en tot el procés, sobretot en el directe”, explica el Pemi Rovirosa.



El Salva Racero comenta: “Cal valorar tot el que es fa, tant en l’àmbit de la música com en la resta de facetes de la vida. En aquesta xerrada donem molta importància al nostre treball a fi que els i les joves coneguin la feina d’un músic i siguin conscients dels esforços i anys d’estudi que hi ha al darrera”.



El Jimmy Piñol, molt seriós, afegeix: “Expliquem al jovent que no tot el que tenen és gratis i perquè sí. Seria un error que pensessin que per fer una descàrrega des de la xarxa no passa res. Això no és així. En el fons, estan fent riques a les companyies telefòniques, que són les que s’enriqueixen d’una feina que fem els altres. Per culpa d’aquesta pirateria s’està perdent molta música, fet que afecta a la cultura i per nosaltres, que cantem en català, també a la cultura catalana, la qual mereix tot el respecte i protecció”.


Un cop acabada l’actuació, un centenar llarg d’estudiants s’acosten als músics armats amb les seves agendes, discos, càmeres fotogràfiques amb les que immortalitzaran el moment… i sobretot, amb la seva emoció i ganes d’explicar cadascú la seva anècdota, el que senten. Els músics els escolten pacients amb atenció. Invertiran tot el temps que calgui en atendre a tothom i s’ho prenen amb calma. Marxen a la fi, ben contents.


Una banda consolidada


Els Lax’n’Busto van irrompre al panorama musical català l’any 1986, per tant, aquest proper mes d’agost, els Lax celebraran el seu 25è aniversari com a professionals. Avalen la seva trajectòria els 14 discos que tenen enregistrats, que contenen cançons “bandera” tan conegudes com “Llença’t”, “La meva terra és el mar”, “Miami beach” o “Més que la meva sang”, només per esmentar-ne algunes. El cantant dels Lax, Salva Racero, comenta: “25 anys després d’haver començat, els Lax estem en el nostre millor moment musical i tenim una maduresa que ens ha donat l’edat i l’experiència. Ara és quan més gaudim de la nostra feina i com més podem fer gaudir d’ella al públic”.



La darrera fita que han aconseguit ha estat omplir d’un públic entusiasta el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, on van interpretar, juntament amb l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, sota la direcció de Joan Albert Amargós, el seu darrer disc “Simfònic”, que és una revisió d’algunes de les seves cançons més conegudes, però amb l’arranjament adequat per ser interpretades per orquestra i conjunt. Sobre el “Simfònic”, el Salva explica: “El disc està integrat per cançons que els Lax’n’Busto no toquem en un concert habitual, però que estan enregistrades en els diversos discos. Vam presentar el projecte al Joan Albert Amargós i arran d’això vam fer la selecció de cançons del Simfònic. De fet, al disc no hi són totes perquè algunes altres es poden comprar a través d’Itunes i al concert en directe en toquem 5 o 6 més com a mínim”.



De fet, el concert al Liceu va ser un enorme èxit, tant de públic com pel que fa a l’actuació en sí i per tant, no poden (ni tenen perquè) amagar la seva alegria i satisfacció “El Liceu va ser la cirereta del pastís”, explica el Salva. “Després de 25 anys de professió en el món de la música, l’actuació al Liceu va ser un moment molt màgic per nosaltres i per tothom que voler compartir-lo.”



En breu els Lax’n’Busto actuaran ben a la vora de Tarragona, concretament, el dia 18 de juny tocaran a Reus i el 23 de juliol a Riudoms. Molta sort i una llarga vida!.



Per a més informació es pot visitar la pàgina del grup: http://www.laxnbusto.com/aules.htm






diumenge, 3 d’abril del 2011

Entrevista a Salva Racero, veu de Lax'n'Busto: "La clau dels Lax’n’Busto és la naturalitat, la il•lusió i el treball tossut i acurat"


Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-salva-racero-veu-de-laxnbusto/



Els llums s’apaguen i tot queda en penombra. Diversos centenars de persones, potser milers, es desplacen cap a l’escenari i ocupen l’espai mínim que s’han pogut procurar en començar el concert de la banda del Vendrell, Lax’n’Busto. Tothom té ganes de veure’ls i sentir-los, de cantar i ballar les seves cançons i carregar les piles amb l’energia que encomanen. Comença a sonar la bateria del Jimmy Pinyol: forta, potent, aclaparadora. A continuació s’hi afegeixen les guitarres distorsionades del Cristian G. Montenegro i el Pemi Rovirosa, el baix del Jesús Rovira i els teclats de l’Edu Font. Els focus s’encenen i la gent embogeix, llençant al vent crits d’entusiasme que es perden entre el volum de la música que desplega les ales. Les primeres notes del “Blues del Diumenge” s’escampen per l’espai i tothom identifica la melodia. Un instant després, el Salva Racero, vestit amb una samarreta senzilla que acabarà xopa de suor i uns texans Levis rosegats, salta a l’escenari rabent com un llamp, pren el micròfon i anuncia amb veu atenorada que “la plaça duu un bany extra de sol”.
Inevitables comparacions, no sempre justes
La veu del Salva Racero (Manresa, 1975) és preciosa, lleugera, ampla, rodona, generosa i evoca la textura de la pell d’un préssec: vellutada i fina però madura, tècnica i ben posada. Les seves capacitats vocals són innegables i l’avalen anteriors treballs professionals d’importància al “Mar i Cel” de Dagoll Dagom o al “El geperut de Notre dame”. El repte que es presentava al Salva substituint a Pemi Fortuny, el cantant dels Lax de tota la vida, no era fàcil i ell mateix n’era conscient en el moment d’acceptar-lo. “La comparació fa mal i costa acceptar el canvi –reconeix el Salva-, però cal deixar espai perquè la gent s’acostumi a la nova veu, perquè al darrera hi ha el treball més dur i exigent de la meva vida professional. M’hi he dedicat, he estudiat i és el camí que he decidit emprendre. Espero que els qui encara tinguin dubtes, escoltin Lax despullats de prejudicis i amb la consciència que, tot i escoltar una veu diferent, seguiran escoltant Lax’n’busto”.
Un cantant molt tècnic
En el concert en directe les cançons es succeeixen, fent créixer la força i el volum de l’actuació, el bon rotllo i les ganes que s’allargui encara una bona estona. Així, “Intuïció”, “La Terra”, “Per tu mare”, “Abraça’m”, són algunes de les cançons dels tres primers discos que el Salva ha enregistrat amb els Lax en aquests quatre anys: Relax (2007), Objectiu: la lluna (2008) i A l’Apol·lo (2009). A dalt l’escenari els músics no paren i el Salva increpa al públic, s’hi confon, els convida a unir-s’hi. La seva impecable tècnica vocal li permet cantar balades senzilles o el rock’n’roll més estripat, amb la mateixa “manca de patiment”. “Està bé ser tècnic i haver estudiat com utilitzar correctament les cordes vocals” –comenta el Salva-, “ja que un cantant que no sàpiga fer-ho, pot acabar cremat i fer-se malbé la veu. Amb els Lax aquests coneixements tècnics m’ajuden molt. Noto que quan canto expresso i que el missatge que vull donar, arriba amb molta més facilitat”.
Al Salva l’escenari se li fa petit i d’una hora lluny es veu el grau de compenetració i de complicitat que ha pres amb els components de la banda. Són companys de feina però sobretot, són amics: “Estic molt a gust i em sento feliç. Sento que són la meva família, m’han acollit molt bé i els estic molt agraït perquè m’ho han posat fàcil. Jo també vaig ser seguidor dels Lax abans de ser-ne el cantant i per això quan canto les cançons, les noves i les velles, les canto de cor.”
Referents musicals i influències americanes
Els referents musicals del Salva cal buscar-los en alguns cantants de rock dur, tot i que també li agrada la lírica. “Quan vaig començar escoltava heavy metal i cantants com Bruce Dickinson (Iron Maiden), que després de molts anys segueixen donant-ho tot a l’escenari. Un altre cantant que també m’agrada és Michael Kisky (Helloween), que amb 18 o 19 anys tenia una tècnica espectacular; també Mike Patton (Faith No More), Chris Corner (Soundgarden) i encara d’altres”. En aquests darrers discos, els Lax han apostat per “endurir” el seu so i fer-lo tendir cap al rock dur, tot i que el Salva diu que no arribaran al heavy. “Hi ha reminiscències de heavy en algunes cançons, però nosaltres estem fent rock amb aires pop en temes com “M’agrades tu”, per exemple, tot i que en altres cançons com “Que boig el món” o “Amnèsia” es pot entreveure un aire de rock més dur. També és ben veritat que al grup ens agrada el rock americà, però no arribarem al heavy”.
Una de les persones més influents en el so potent que gasten els Lax, especialment en el seu espectacular directe, és la seva productora americana Silvya Massy, qui els ha donat un impuls vital i definitiu emportant-se’ls una temporada a Califòrnia. “Als Estats Units vam aprendre-hi moltíssim i l’experiència va ser meravellosa. El primer que vam aprendre va ser a no martiritzar-nos perquè tot i que a Catalunya sovint hi ha més cantautors que bandes de rock, nosaltres també hi som i encara tenim molt per donar”.
El secret dels Lax’n’Busto
Enguany farà 25 anys que els Lax van començar a fer bona música. Des d’aleshores, la unió del grup s’ha fet llegenda. És aquest el gran secret del grup? “Absolutament sí”, –afirma el Salva-. “No hi ha un star que sobresurti per damunt dels altres i això fa que ens ho passem molt bé junts, dins i fora de l’escenari. Nosaltres ens sentim músics i ens sentim grup. La clau és la naturalitat, la il·lusió i el treball tossut i acurat: és l’autèntica essència de la banda”.
Simfònic
El mes de novembre passat els Lax’n’Busto es van endinsar en una experiència nova, en un projecte musical que no té res a veure amb el que fins ara el públic havia escoltat d’ells: el disc Simfònic en el qual, els Lax interpreten una tria de les seves cançons menys habituals, les anomenades cares B, acompanyats per l’Orquestra de Cambra de l’Empordà sota la direcció de Joan Albert Amargós. El Salva comenta: “Es tracta de cançons que els Lax’n’Busto no toquem en un concert habitual. Vam presentar el projecte al Joan Albert Amargós i arran d’això vam fer la selecció de cançons del Simfònic. De fet, al disc no hi són totes perquè algunes altres es poden comprar a través d’Itunes i al concert en directe en toquem 5 o 6 més com a mínim”.
La feina d’arranjament que ha fet el Joan Albert Amargós és, de fet, una de les claus de la novetat i de l’èxit del Simfònic. En aquest aspecte el Salva comenta: “L’Amargós és un músic contrastat i millor persona i juntament amb una selecció de professionals músics molt bons, han fet aquestes adaptacions. És una feina molt primmirada, molt delicada, el resultat de la qual posa els pèls de punta perquè és una molt bona feina a nivell harmònic, que ha buscat els espais melòdics, els espais de veu… és un treball molt acurat i molt sensible”.
La dificultat de portar l’orquestra en directe
Posar sobre l’escenari el Simfònic implica moure tots els membres de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, amb la complicació que això representa. “Aquest any, els Lax farem el que hem anat fent sempre, que és rock”- explica el Salva. “La gent ens podrà veure arreu dels Països Catalans fent el concert habitual de rock, fins i tot recuperant algunes cançons roqueres que fa molts anys que no tocàvem i algunes dels darrers discos que no fem habitualment, però també portem el Simfònic. Està clar que costa molt moure la quantitat de gent que som, perquè som una trentena de músics a dalt de l’escenari entre els uns i els altres i per tant, es necessita un espai gran amb un bon aforament perquè pugui sortir més o menys rentable. De tota manera, de cara als propers dies, portem el Simfònic a Vic, el diumenge 10 d’abril el tocarem a Roses i el dia 15 al Gran Teatre del Liceu de Barcelona”.
Els Lax’n’Busto al Gran Teatre del Liceu
El Liceu és la cirereta del pastís”, explica el Salva. “Després de 25 anys de professió en el món de la música, se’ns crea un entorn especial, un dia especial, un moment especial i per tant, el concert al Liceu serà un moment molt màgic per nosaltres i per tothom que vingui a compartir-lo.” Comenta el Salva que es plantegen aquesta fita amb una immensa il·lusió i sentit de la responsabilitat i que aprofitaran l’oportunitat de tocar les seves cançons en un escenari de tan prestigi i importància com és el Liceu. “Jo crec que serà emotiu escoltar “Les nits del Liceu”, per exemple, al mateix teatre. Em fa especial il·lusió i la veritat és que tot coincideix i serà un moment molt especial, sense cap dubte”.Probablement aquest sigui un dels concerts més compromesos que els Lax hagin fet mai, per la dimensió, per la manera d’interpretar les cançons, pel tipus de cançons i a més, aquesta fita coincideix amb un moment de molta maduresa musical i una trajectòria envejable de 25 anys de donar al públic bona música.

Entrevista publicada al diari digital Tarragona21.cat:
http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-salva-racero-veu-de-laxnbusto/