Eros y Psique: amor y desamor hasta nuestros días

Article publicat a Suite101.net:
http://www.suite101.net/content/eros-y-psique-amor-y-desamor-hasta-nuestros-dias-a39656

Todas las civilizaciones han ideado una serie de divinidades cuyo culto estaba dedicado al amor y a la pasión amorosa en el ámbito de la pareja.

La vida sentimental de las personas es una de las claves para conseguir la felicidad o la condena que conduce a un estado de desdicha y ansiedad permanente. ¿Por qué algunas personas se atraen y otras se repelen?

La explicación mítica

El corpus de creencias y de cultos de las civilizaciones griegas y romanas daba su propia explicación a estas cuestiones de alcance universal y por ello, griegos y romanos hacían recaer la culpa o el mérito de los altibajos amorosos a un dios en concreto: al dios griego Eros, Cupido para los romanos.

A Eros se le representa como un muchachito alado, vestido con una toguita y armado con arco y flechas. Es el dios del acercamiento y el culpable de la atracción entre personas, las relaciones de los cuales, aseguran la continuidad de la vida.

Con poco acierto y ningún tino, los olímpicos encargaron la tarea de procurar el amor entre los humanos, al dios más joven y travieso del Olimpo. Le proporcionaron un arco y unas flechas, algunas de las cuales estaban rematadas con una punta de plomo y otras con una punta de oro. Armado así, dejaron a su criterio el disparar una flecha con cabeza de plomo o de oro, según la ocasión. Las flechas de oro infligen punzadas de amor y las de plomo provocan repulsión entre hombres y mujeres.

Eros y Afrodita: la terrible combinación

La experiencia adquirida tendría que haber proporcionado a Eros la sabiduría necesaria para elegir la flecha adecuada en cada ocasión, pero esto no es así. Además, Eros se convirtió en el confidente de Venus Afrodita, la cual, se divierte entrometiéndose en asuntos amorosos y goza persiguiendo y acosando a hombres y a dioses. Incluso permite que Eros se siente a la vera de su cama mientras ella goza retozando con alguno de sus amantes.

Este ejemplo excitante empujó a Eros a convertirse en un eterno gamberro adolescente, campando a sus anchas por el Olimpo mientras disparaba las flechas de oro maliciosamente y no después de una atenta reflexión. A menudo clavaba flechas de oro en el corazón de hombres y mujeres incompatibles y flechas de plomo a parejas que podrían haber sido felices juntas. Aún a día de hoy, este dios irreflexivo y alocado, dispara una flecha de oro al corazón de un amante y una de plomo al corazón de la persona deseada, con lo cual, provoca el sufrimiento y la ansiedad del amor no correspondido.

Probablemente Eros ha causado más trastornos que ningún otro dios. Su risa maliciosa se escucha demasiado a menudo sobre las camas de los amantes.

Malévolas confidencias

Se explica que un día, Afrodita le preguntó a Eros si la veía envejecida. Eros le respondió que no existía en el mundo una mujer más bella que ella, pero a Afrodita no le satisfizo la respuesta así que le replicó que Psique, una mortal, afirmaba ser más bella que la diosa y por esa insolencia, Afrodita consideraba que merecía una lección.

Encargó a Eros que fuese en busca de Psique y le disparase una flecha capaz de partirle el corazón. Eros se negó, argumentó razones e intentó convencer a la ofendida diosa, pero Afrodita no cedió y finalmente, Eros le prometió el cumplimiento de la misión encomendada.
Eros y Psique

Eros partió para matar a Psique pero al verla, se enamoró de ella perdidamente. Eros sabía que le convenía ser prudente y que Afrodita no debía saber nada de su amor así que, por si acaso, Psique tampoco debía reconocerle ni identificarle.

Se llevó a Psique a una habitación oscura y le dijo que los dos disfrutarían de un amor infinito con la condición de que Psique no intentase descubrir el rostro de Eros. Así pues, Eros y Psique se amaron durante muchas noches hasta que Psique no pudo resistir la tentación de descubrir a su amante y mientras Eros dormía, se acercó a la cama con una lumbre y vio el rostro del dios dormido. Como es de suponer, en cuanto Psique se acercó a Eros, éste despertó a causa de la luz y al ver a Psique a su lado, mirándole fijamente al rostro, su mirada se oscureció y sin pronunciar palabra, se levantó y en silencio abandonó la habitación.

A lo largo de los meses que siguieron, Psique recorrió el mundo buscando a su amor perdido. Finalmente, desesperada, acudió a Afrodita y le confesó todo. Afrodita respondió que el hombre a quien amaba era su confidente, Eros. Reprimiendo la rabia y sintiéndose traicionada por Eros, Afrodita le dijo a Psique que si hacía exactamente lo que ella le mandaría, encontraría nuevamente a Eros. Psique accedió a acatar las órdenes y seguir las instrucciones de la diosa, ignorando que Afrodita había ideado para ella una tarea que, estaba segura, Psique no podría culminar con éxito.

La vengativa diosa ordenó a Psique que bajara a los infiernos a buscar un cofre de amor. Psique no sabía cómo llegar hasta los infiernos, de manera que vagó sola y desconsolada, inmensamente cansada y triste. Su suerte se vio, sin embargo, favorecida al encontrar en su camino a Orfeo, quien le indicó la entrada al pasadizo que conduce al Hades. Una vez en su interior, Psique fue conducida ante la reina de los Infiernos quien, tras escuchar la historia de Psique y apiadándose de ella, le dijo que Afrodita tendría su cofre. Se lo libró al tiempo que le imponía a Psique una condición: el contenido del cofre sólo podía verlo Afrodita, así que no debía abrirlo. Con esta recomendación le entregó el cofre a Psique.

Pero Psique no pudo resistir la tentación de ver el contenido del cofre y con mucho cuidado levantó la tapa. En su interior no halló belleza sino un profundo sueño eterno. Se echó sobre la hierba y se durmió para siempre.

Article publicat a Suite101.net: http://www.suite101.net/content/eros-y-psique-amor-y-desamor-hasta-nuestros-dias-a39656

Entrevista a Feliu Formosa: 'Visc molt intensament perquè sóc conscient que cada dia, fa que em perdi una mica a mi mateix'

Entrevista publicada a Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-feliu-formosa/

Feliu Formosa (Sabadell, 1934) és un poeta, dramaturg i traductor, el reconegut bagatge del qual l’ha portat a ser mereixedor d’un seguit de premis que reconeixen l’esforç de tota una vida dedicada als llibres, a la literatura i a la difusió de la cultura.

La vida de Feliu Formosa no es podria entendre sense la presència dels llibres. Ell escriu llibres, tradueix llibres, és un lector afamat de llibres de temàtica diversa (167 des de l’estiu del 2008, els títols dels quals anota meticulosament a la seva llibreta per portar-ne millor el compte) i a més, viu envoltat de milers de llibres pulcrament endreçats i arrenglerats, un al costat de l’altre, portada contra esquena, al llarg de les desenes de lleixes de fusta que cobreixen literalment, les parets del seu estudi.

Si fem un recorregut lineal per l’obra poètica de Feliu Formosa, trobarem títols com “Albes breus a les mans” (1973), “Llibre de les meditacions” (1973), “Llibre dels viatges” (1978), “Si tot és dintre” (1980), “Al llarg de tota una impaciència” (1994) o “Centre de brevetat” (2006). En total 12 volums de poemes d’entre els quals, el més personal és “Cançoner” (1976), dedicat a la memòria de Maria, la primera muller de Formosa, que va morir inesperadament quan tenia 40 anys. El poeta explica: “De tots els llibres que he escrit, “Cançoner” és, crec, el millor. Tot i ser un llibre originat per la pèrdua d’una persona estimada, no és gens sentimental. És molt reflexiu i al llarg dels 20 poemes que el formen, la paraula mort no hi surt mai. En canvi sí que es parla d’un hipotètic retrobament, dels records creats a partir de les vivences conjuntes, sense fer un plany molt directe pel perdiment. Vaig expressar-hi la solitud, el desconcert, la dificultat per reconciliar-se amb la realitat quan falta la parella, la difícil readaptació a la realitat. De tot això parla el llibre”.

‘Sala de miralls’

El nou llibre de Feliu Formosa és un dietari, un estil nou que el poeta ja havia tocat en altres volums de caire dietarístic. “Sala de miralls”, el nom que dóna títol al llibre, prové d’una cita del que fou el meu amic, el poeta Joan Vinyoli (1914-1984). Es tracta d’una sèrie d’anotacions fragmentàries sobre tota mena de temes, especialment literaris i relacionats amb la traducció d’autors alemanys, que són els que més he traduït. Parlo molt d’un autor que m’interessa: Klaus Mann, fill de Thomas Mann i parlo molt d’un parell de poetesses alemanyes que he traduït. Entremig també hi afegeixo poemes. Jo crec que és un llibre molt llegible perquè s’hi van tocant temes molt diversos. També hi ha tota una sèrie d’anotacions sobre viatges, per exemple, del viatge que vaig fer l’estiu passat, per Carcassona i el departament d’Aude; descric el que vaig veure, els llocs que vaig visitar, la relació que vaig establir amb gent… És simplement un dietari, no ben bé un diari íntim (encara que també té coses de la vida personal), sinó més aviat un seguit de petits assaigs”.

Un poeta que tradueix a altres poetes

Tot i que a Feliu Formosa se’l coneix especialment per la seva obra poètica, el gruix més important de la seva feina ha estat dedicat a la traducció d’escriptors i poetes alemanys. Dels 115 llibres que ha traduït al català, el 60% són obres de teatre. Justament ara, Formosa està treballant en la traducció d’una obra de Peter Handke que el director Lluís Pascual vol muntar pel Teatre Lliure de Barcelona. “Jo vaig començar al teatre i a hores d’ara, sóc encara un home de teatre”, explica Feliu Formosa. “A primers dels 60, quan vaig tornar de Heidelberg, vaig crear un grup de teatre popular que es deia Gil Vicente i que actuava als barris. Després vaig entrar a l’Institut del Teatre on vaig fer d’actor i de director i de fet, el darrer espectacle que vaig dirigir va ser el 2003, precisament a Tarragona, al Teatre Metropol. Es tractava d’un cicle de lieder de Schubert, sobre una sèrie de poemes de Wilhelm Müller. Els interpretaven un tenor, un baríton i una ballarina. Aleshores vaig crear tot un argument per poder anar col·locant les cançons mentre s’explicava una història. Era com una mena d’”òpera de càmara”. Es va dir “El camí del rierol” i es estrenar a Tarragona en el marc dels actes de la Tardor Literària d’aquell any”.

L’alemany és la seva especialitat

Feliu Formosa va estudiar filologia romànica a la Universitat de Barcelona i va ampliar els seus estudis a la ciutat alemanya de Heidelberg. És per aquest motiu que Formosa domina perfectament l’idioma alemany, fins al punt de poder traduir els autors germànics més importants, entre ells, Botho Strauss, Johan W.Goethe, Thomas Mann, Hermann Hesse, Bertolt Brecht i d’altres. “M’agrada traduir”, explica Feliu Formosa. “La traducció és una mena de coixí idiomàtic, de maneig constant de l’idioma, que enriqueix moltíssim aportant coneixements per escriure els teus propis textos. T’ajuda molt a créixer. Dic això perquè, per exemple, jo recordo que la Generalitat va donar una mena de beca a Miquel Martí i Pol perquè no hagués de guanyar-se la vida traduint i es pogués dedicar a crear. No volien que es dediqués a una tasca inferior”. I continua: “Per a mi la traducció no és una tasca inferior sinó una labor molt creativa i complicada en la qual, has de posar-te a la pell de la persona que va escriure el text a traduir i així, ésser-li el màxim fidel possible, passant-lo a un altre idioma”. Comenta Formosa que el darrer text que va traduir era dificilíssim. Era l’obra “Prometeu” de Heiner Müller, que es va estrenar al Grec la darrera temporada, com a espectacle inaugural".

Activitat pública

Als seus 76 anys Feliu Formosa manté una relació amb el públic molt activa i molt sovint assisteix als actes al qual el conviden, especialment a lectures públiques de la seva obra. “Sempre acostumo a tenir programada alguna activitat pública. Com a mínim una cada mes i de vegades més fins i tot. En aquest moment hi ha una certa afició a les lectures públiques. Encara que la poesia es ven poc, a la gent li agrada escoltar-la. Els festivals de poesia que es fan durant la Setmana de la Poesia de Barcelona, o el festival de Sant Cugat, sempre són plens de gent. A hores d’ara la poesia oral sembla funcionar més i millor que la poesia publicada, a nivell de projecció i de venda”.

Tornant a la poesia

Sempre s’ha dit que els poetes tenen una sensibilitat especial i que la poesia neix d’un sentiment interior profundíssim que, independentment del caire que tingui, ha de sortir fora del poeta. Feliu Formosa va començar a escriure poesia per tota una sèrie de dubtes que el van assaltar a l’any 1972, quan comptava prop de 40 anys. “Vaig començar a escriure poesia –explica Formosa serenament-, perquè tota l’activitat professional anterior i la meva activitat política dins el PSUC, em plantejava dubtes i en comptes de recórrer a un altre gènere més extens, com la novel·la o el teatre, em vaig adonar que la poesia em permetia dir el que em calia dir en poc espai; em permetia sintetitzar i treballar les idees a mesura que m’anaven sorgint. Un poema és, de fet, una tarda o un matí o bé aquella nit en què et despertes amb la idea i t’hi poses. És un gènere que permet una certa llibertat d’acció. En aquell moment em semblava que m’havia de ser útil per reflexionar sobre tot el passat. Així vaig anar abandonant la pràctica teatral i vaig dedicar-me més a la poesia”.

En aquest sentit, les influències de Formosa tenen noms propis escrits en majúscula. “Em va influir molt l’amistat que vaig tenir amb el poeta Agustí Bartra (1908-1982), que va venir a viure a Terrassa amb la seva muller, l’escriptora Anna Murià, després de l’exili de Mèxic. Jo vaig fer el pròleg del primer llibre que va publicar aquí i després, quan vaig escriure els meus primers poemes, els hi vaig passar a l’Agustí perquè els donés el vist-i-plau. El primer llibre el vaig publicar amb un altre poeta que ha estat per a mi com un pare, Joan Oliver (Pere Quart) (1899-1986). Ell era el director editorial de Proa i érem íntims amics. El primer llibre “Albes breus a les mans” (1973) me’l va editar sense cap problema. Aquell mateix any va sortir un altre llibre meu: el “Llibre de les meditacions”.

Feliu Formosa té escrits una dotzena de llibres de poesia i en aquest moment, confessa el poeta, la poesia se li fa cada cop més difícil. “Ara em sento més a gust amb el dietari” –comenta content. “Escric cada dia una cosa nova. Per exemple, em plantejo: avui què he llegit? O ahir, què vaig veure? O perquè no parlo, per exemple, dels veïns pintorescos que hi ha aquí al barri… He descobert que m’agrada molt fer una cosa. Per exemple, Klaus Mann (1906 – 1949) té un llibre en el que sota el títol “Canvi de rumb”, explica els problemes pels quals van passar els exiliats alemanys als Estats Units entre el 1938 i el 1942. Llavors jo reblo aquest text explicant la meva experiència personal: en aquells temps de la meva primera infància: on vivia, què feia, el molt diferent que era tot respecte d’ara, explico coses del meu pare, que era un afiliat al POUM…faig una mena de paral·lelisme entre la situació complicada del Klaus Mann i la situació difícil que s’estava passant aquí. Això m’agrada molt”.

Tanmateix, la poesia no està pas relegada a un segon pla, ni oblidada en un calaix la seva capacitat per jugar amb les paraules i els conceptes: “La darrera cosa que he fet de poesia és una col·laboració amb la Sandra Morera, filla de la meva companya Anna Vila. La Sandra és una noia amb paràlisi cerebral que pinta pedres. El projecte es diu: “La pedra insòlita” (Ed. Meteora). Es tracta d’uns kaikús japonesos a partir de les pedres de la Sandra fotografiades per l’Anna. Els vaig escriure, en molts pocs dies i són com petits diàlegs amb el color i amb el paisatge que ocupen les pedres”.

Una poesia personal i molts premis

Llegir a Feliu Formosa és fàcil. El poeta no es perd per un laberint de conceptes que porten al lector cap a paisatges allunyats de la poesia i del missatge que s’hi vol donar. Més aviat al contrari, les seves imatges són clares, les paraules que utilitza són planeres i els poemes són composicions rodones amb una gran musicalitat. Es pot dir, doncs, com ell mateix proclamava en un poema del llibre “Centre de brevetat”, que ha aconseguit “afirmar-se en l’actitud antipoètica que persegueixo amb ràbia”. Preguntat per aquesta qüestió somriu i amb un gest afable comenta: “És una exageració. Busco un llenguatge molt clar, sintètic i sense floritures. Un llenguatge antiretòric, podríem dir-ne, usant el mínim nombre de paraules possibles però sense que resulti pobre ni fàcil. Visc molt intensament perquè sóc conscient que cada dia fa que em perdi una mica a mi mateix. El temps va passant i això em provoca una certa angoixa. En els meus poemes la relació amb l’altre sempre hi és present, amb una tendència a la nostàlgia, a l’afany de permanència. Tots els meus poemes tenen una història certa al darrera”.

D’entre els guardons amb els quals Feliu Formosa ha estat distingit al llarg de la seva carrera destaquen el Premi Carles Riba de poesia, el Premi Crítica Serra d’Or, el Premi Lletra d’Or, el Premi Nacional de traducció de les Lletres Espanyoles, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la Creu de Sant Jordi i el Premi Nacional de Teatre. Precisament el proper dia 14 de maig Feliu Formosa viatjarà fins a Estocolm on li serà lliurat el Premi per la Difusió de la Cultura Alemanya a l’Estranger que li ha concedit l’Acadèmia de la llengua i la literatura alemanyes. Ben merescudament.

Entrevista publicada a Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-feliu-formosa/

Entrevista a Joan Rigol (2a. part): "Tot poble té dret a independitzar-se"

Entrevista publicada a Tarragona21.cat:
http://www.tarragona21.com/joan-rigol-ii-tot-poble-te-dret-a-independitzar-se/#comment-547

La segona part de l’entrevista amb en Joan Rigol (Torrelles de Llobregat, 1943), ens porta a parlar llargament sobre política. En el dilatadíssim llistat de càrrecs i responsabilitats polítiques que Rigol ha anat assumint al llarg de la seva vida pública, hi figuren el de Conseller de Treball i Indústria (1980-1984), Conseller de Cultura (1984-1985), President del Parlament de Catalunya (1999-2003). També va ser Senador en representació de la Generalitat l’any 1993 i ocupà la vicepresidència de la cambra alta des de 1995 a 1999. Avui, retirat de la primera línea de foc de la política, ofereix el seu punt de vista al darrer llibre que ha publicat: “Les meves consideracions” (Col. Llibres a l’Abast. Edicions 62).

Políticament parlant aquest és un moment delicat ja que els polítics han de fer front a reptes que van mes enllà de les estrictes fronteres, veient-se influïts i arrossegats per esdeveniments de caràcter mundial com la crisi financera que atenalla l’economia mundial des de fa dos anys llargs. En aquest sentit, Joan Rigol identifica dos reptes immediats: “Hi ha dos grans problemes focals que van derivant en altres. L’un és la crisi econòmica i l’altre la complexitat social en la qual vivim. Cal partir de lluny, des del moment de la reforma agrària del s.XVIII en la qual, Catalunya va adoptar el concepte econòmic de procurar crear riquesa i excedents i així obrir l’economia a tot el món. En aquests moments de globalització Catalunya queda en una economia d’escala petita; per tornar a créixer hem d’adoptar altres conceptes i aquest és el primer gran repte”. I afegeix Rigol: “També caldrà saber donar resposta a la societat, tremendament complexa, que tenim ara. Aquest és un gran problema i hem de confiar que la gent que governa el país tingui capacitat, responsabilitat i iniciativa per trobar una solució apropiada, assumint els riscos que toquin en cada moment”.

Les complicades relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol

Una altra qüestió que per a Rigol també es planteja com un repte de primer ordre és la relació que ha de mantenir Catalunya amb Espanya i Espanya amb Catalunya. “Em remeto al discurs de l’Almirall i de Prat de la Riba en el que es deia: “Catalunya és una nació que pot participar de l’Estat espanyol”. Bé, això era abans. Ara arribem a la conclusió que l’Estat espanyol no ens vol reconèixer com a nació; per això nosaltres hem perdut molta confiança en Espanya i no tenim cap doctrina alternativa a això. Són els polítics d’aquí els que han de saber donar una resposta. La sentència del Tribunal Constitucional ha fet veure a molta gent que s’ha arribat al cap del carrer i a la manifestació del 10 de juliol es va veure que quan hi ha un projecte comú, la gent és capaç de sortir al carrer, d’assumir-lo i de tirar-lo endavant, sempre en el marc d’un possibilisme democràtic”. I continua: “Espanya ens trasllada el problema a nosaltres i si ara aquí, fruit d’aquest problema que ens trasllada, ens dividim entre independentistes i no independentistes, ja han guanyat la batalla ells, perquè ens hauran fracturat. Jo crec que nosaltres hem de tenir l’habilitat de saber traslladar el problema a les institucions d’Espanya. Per això es necessita una unitat bàsica sobre l’estructura de partits, perquè tractem un tema de nació, per damunt de qualsevol ideologia. Són aquests temes bàsics els que hem de saber compartir els partits catalanistes, amb el compromís de defensar aquest plantejament a Madrid, per sobre de qualsevol altra relació política a nivell estatal. Amb això, als espanyols se’ls trenquen les oracions, perquè ells entenen el sentit del nacionalisme espanyol com una lluita bipolar per tenir el poder. Amb aquesta cunya a les institucions de l’Estat se’ls ha de fer veure que per aquest camí no van enlloc. Són els polítics d’aquí els que han de fer saber a Madrid que hi ha unes quantes coses amb les que no es juga: la llengua, la cultura, les inversions, etc. Tot el que fa referència al diner i a la dignitat del poble, perquè sinó, encara considerarien que només anem darrera la pela. Hem d’aconseguir l’acord del pacte fiscal, el concert econòmic, però també hem de tenir presents els valors que ens diferencien com a comunitat humana i com a poble”.

Una Catalunya independent

La següent pregunta ha de ser necessàriament directa: Senyor Rigol, si a vostè se li preguntés: una Catalunya independent, sí o no?. La resposta també és directa: “Jo dic sí, com a Joan Rigol persona, però com a Joan Rigol polític, abans de formular aquesta pregunta me n’he de formular una altra que és: sóc capaç de fer que aquest sí meu particular arribi a quallar en una formulació positiva majoritària i que tiri endavant? Perquè de vegades, un sí particular pot significar també una fractura. Aquest és el matís que jo hi afegeixo. Però està clar que això no ve per un vot o dos. Tot poble té dret a independitzar-se , però no ha de fer-ho per un vot sinó d’una manera més important i per voluntat majoritària”.

Després de la multitudinària manifestació esdevinguda el 10 de juliol de 2010, després de fer-se pública la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, semblava que el dia 11 les coses havien de canviar ràpidament i que l’esperit independentista ressuscitat aquell dia, havia de marcar el calendari polític des d’aquell mateix instant. En aquest sentit Joan Rigol opina: “Jo crec que el catalanisme polític ha fallat. I és que després del 10 va venir la campanya electoral, com si el dia 10 hagués estat un accident i això no és així. El dia 10 el poble es va manifestar d’una manera majoritària a favor de la dignitat de Catalunya però aquest esperit es va esvair durant la campanya. Ara, el President de la Generalitat, el Govern, els parlamentaris, es trobaran amb aquest problema una altra vegada, perquè no és una qüestió d’una notícia d’un diari que avui hi és i que demà o d’aquí a una setmana ja no hi és, sinó que és una resposta de fons a una situació. A més, a Madrid no tenen cap ganes de canviar i per tant, caldrà afrontar-ho des d’aquí”.

Tanmateix, segons Rigol, la visió que Madrid percep sobre aquest sentit de nació catalana i d’afirmació com a poble que demostra a Catalunya, té una lectura molt diferent. Ell ho expressa amb contundència: “A Madrid tenen una visió i intenten minimitzar-la perquè així els hi va millor. Pensen: sí, a Catalunya el descontentament per la sentència els hi durarà tres o quatre dies però després vindran a demanar caritat un altre cop i amb calers tot es pot pagar. Ells minimitzen el sentit català perquè no es volen adonar que la dimensió del catalanisme i de la independència es va estenent com una taca d’oli”.

Una tasca delicada al Senat

Durant cinc anys (1995-1999), Joan Rigol va ser vicepresident del Senat espanyol, la Cambra de representació territorial per excel·lència. “Com a vicepresident del Senat em va tocar liderar la proposta de reforma de la Cambra Baixa, que té dos capítols: l’un és, com a segona cambra, quines competències ha de tenir i el segon és, com a cambra de representació territorial, com ha de quedar representada la diversitat que hi ha al conjunt de l’estat. La meva tasca era que les nacionalitats històriques que ja estaven reconegudes a la Constitució, tinguessin un reconeixement específic com a entitats dintre de l’Estat espanyol, per la seva condició d’històriques. Això ho anàvem avançant i ho anàvem negociant amb tots els partits, però va arribar un moment que el senyor Aznar, que aleshores presidia el govern, ho va frenar en sec i aquí es va acabar tot. Aquesta acció des del Senat volia trobar un forat legal a la Constitució per fer-hi entrar les comunitats autònomes històriques. Així hauríem tingut una distinció que hauria advertit al Tribunal Constitucional, que aquí hi ha unes diferències de tracte. La Constitució, a les comunitats històriques, els dóna la possibilitat de fer entrar l’Estatut d’Autonomia per la via de l’article 151, que diu que aquelles comunitats autònomes que ja de per sí tenen dret al 151, faran un Estatut d’Autonomia pactat entre la Comissió de diputats catalans i l’Estat. Aquest sentit de pacte és el que havia de donar sobirania al conjunt de les nacionalitats històriques. Aquesta és la lluita que vaig tenir durant sis anys”.

El parlament de Catalunya amb més grups de la història

Joan Rigol va ser president del Parlament de Catalunya durant la VI Legislatura (1999-2003). En aquest moment, el nombre de partits polítics que comparteixen l’arc parlamentari és més nombrós que en cap altre moment de la història recent, de la democràcia ençà. En aquest aspecte Joan Rigol opina: “La fragmentació no afavoreix la presa de decisions, però cal saber que aquesta fragmentació és fruit de la presa de decisió del poble i per tant, l’hem de saber assumir. En aquesta legislatura sortiran grans temes que ja tenim puntejats. És a dir, o tirem enrere (i això seria alarmant econòmicament) o fem un plantejament amb la força de la societat civil catalana, que és la que ha aguantat aquest país des de 1714 fins que va venir el President Macià. Avui dia la nostra capil·laritat d’iniciativa empresarial és enorme encara i per tant, hem de confiar en donar aire a tota aquesta colla de gent i mirar de sortir de la crisi enfortits”. I continua: “Jo vaig ser conseller de treball (1981-1984) en una època en què l’atur estava al 24%. En aquell moment la crisi era purament espanyola i quan Espanya va pujar al carro de la NATO i de la Unió Europea ens en vam sortir. Aquesta no és una crisi com aquella. Aquesta és molt més dura. Aquesta ens interpel·la i no vindran de fora a rescatar-nos perquè ja prou feina tenen. Ens hem de saber endreçar nosaltres mateixos. Aquí ja no hi valen debats purament dialèctics al Parlament de Catalunya; aquí s’ha de ser operatiu i remar tots en la mateixa corrent”.

El temps dirà.

Article publicat a Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/joan-rigol-ii-tot-poble-te-dret-a-independitzar-se/#comment-547

Entrevista a Joan Rigol: "La Sagrada Família té un potencial cultural de primer ordre"

Entrevista publicada a Tarragona21.cat. http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-joan-rigol/

Parlar amb Joan Rigol (Torrelles de Llobregat, 1943) és sempre una garantia d’aprenentatge i d’adquisició de nous i interessants coneixements. La seva dimensió humana i humanística l’ha portat a dedicar-se a la política per espai de més de 30 anys, arribant a ser durant la VI Legislatura, President del Parlament de Catalunya. Ara, retirat de la primera línia de foc, està compromès amb diferents entitats i institucions de caràcter sociocultural, com ara el Gran Teatre del Liceu, l’Institut d’Humanitats o el Patronat de la Sagrada Família, que presideix. Aquesta circumstància el converteix en una de les persones més adequades per parlar del temple expiatori, després de la visita del sant pare Benet XVI el 7 de novembre passat.

Per Joan Rigol, president del Patronat de la Sagrada Família, aquesta visita del Sant Pare ha significat diverses coses: “La primera, que tots els ciutadans del país han percebut la Sagrada Família com un monument propi. Gràcies a la transmissió de la televisió, tothom es va adonar que la Sagrada Família té un potencial cultural de primer nivell. És un monument d’abast mundial. Fins ara sabíem per les estadístiques, que la Sagrada Família és el monument més important de Catalunya, però ara la gent s’ha adonat del perquè és així i se sent el temple molt seu. El segon aspecte important és que la Sagrada Família es va començar fa uns 130 anys des d’aleshores no ha deixat de ser un símbol del país”.

Joan Rigol reflexiona al voltant de l’enorme esforç que ha representat, al llarg d’aquests 130 anys, la construcció del temple expiatori i en aquest sentit, comenta: “El nostre país sovint l’han fet els “pessimistes actius” (i somriu), és a dir, aquells que diuen que no hi ha res a fer però que s’hi han posat i ho han aconseguit. En un país petit com el nostre, el fet puguem fer una obra tan gran, fa que la gent s’hi identifiqui molt, no només per la meravella de l’arquitectura d’en Gaudí, sinó pel com s’ha anat fent. Això és ben representatiu de com el nostre poble es manté fins i tot en situacions molt adverses”.

En la Sagrada Família conflueixen diversos aspectes: el miracle arquitectònic del geni de Gaudí, el símbol del nostre país i també, i probablement el més important per tractar-se de la finalitat última d’aquest projecte, un espai per a l’esperit. D’aquesta manera en parla Joan Rigol: “És un lloc on les persones no hi van a veure què hi troben d’útil sinó que hi van a identificar-se amb el clima que genera l’espai (això que els filòsofs en dirien la intuïció, que és la intuïció de la bellesa). Aquest espai de l’esperit ha de servir tant pels creients (perquè es tracta d’un temple cristià), com pels no creients, però que reconeixen que és un espai de sintonia amb la bellesa. Per molts dels creients, també significa el compromís i el deure de comportar-nos tal i com Jesucrist va dir a l’Evangeli que havíem de fer-ho, intentant estimar a tothom i especialment als qui ho passen pitjor. Al meu entendre, hi ha tots aquests valors a l’interior de la Sagrada Família”.

Una decoració arquitectònica extraordinària

Mai com en aquesta ocasió, els espectadors i els assistents a la cerimònia de dedicació del Sant Pare, havíem pogut gaudir de l’interior del temple, descobrint així la seva decoració arquitectònica increïble. En aquest sentit Joan Rigol comenta: “L’interior del temple és una gran sorpresa perquè fins fa dos o tres mesos la perspectiva del temple no es veia. Hi havia unes enormes bastides que tallaven la visual del conjunt del temple i realment, el poder arribar a veure-la tota sencera i des d’una perspectiva de dalt a baix ha estat impressionant. Aquí hi ha tota l’arquitectura de Gaudí. L’arquitecte va començar projectant un edifici d’estil neogòtic però sense contraforts ni clau de volta, ja que volia que tota la força del pes passés per les columnes; per això les columnes són com un arbre que es ramifica fins arribar a les fulles. Teòricament un podria agafar un d’aquests arbres, endur-se’l i les altres quedarien igual. Aquesta és l’esveltesa que li permet a Gaudí arribar tant i tant amunt. Pel que fa a l’exterior, el perfil de la Sagrada Família amb les quatre torres, canviarà ben aviat i el perfil del temple serà un altre. Per damunt del conjunt actual s’alçarà una torre altíssima de 170 m que farà que les que hi ha ara es vegin molt baixetes. Encara serà més espectacular”.

L’esclat de geni arquitectònic és a l’exterior del temple però també a l’interior. Cal tenir en compte, pel que fa a dimensions i que ens en fem una idea comparativa, que a la part curta del creuer hi cap tota sencera, la basílica de Santa Maria del Mar. De fet, és tanta l’alçada que, per percebre-la en tota la seva magnitud, es desdibuixa la seva gran llargada.

Rigol explica: “Gaudí va pensar fer un temple sense cap altar a dins. Els dos grans retaules que projecta en Gaudí són a les dues façanes, la del Naixement i la de la Passió, que miren enfora. No hi ha capelles, ni laterals ni de cap mena. A la nau central s’hi ha posat el Sagrari i un espai que convida al silenci. D’altar de culte només hi ha l’altar major amb la capella del Santíssim col·locat en una fornícula de l’absis central i prou”.

Com a curiositat, tant l’altar les quatre grans columnes del creuer de la Sagrada Família són de pedra de pòrfir. El pòrfir és el mineral més potent que dóna la naturalesa i donat que la torre més alta s’ha d’aguantar sobre les quatre columnes del creuer, es va escollir aquest material per la seva gran resistència. Aquest en concret, és un pòrfir que s’importa de l’Iran.

Uns plànols força detallats

Els plànols i maquetes originals de Gaudí tenen 130 anys de vida. Des de 1881 fins als nostres dies, la tècnica ha avançat prou i es pot disposar de maquinària adequada que fa més eficient i ràpida la tasca de construcció. Tanmateix, el disseny inicial de Gaudí es segueix al peu de la lletra. “En Gaudí va estar uns 20 anys dedicat, gairebé en exclusiva, a la Sagrada Família –comenta Joan Rigol- però el juliol del 36, la gent aquella que va agafar la mania de cremar tot el que representava a la religió, també van cremar el despatx d’en Gaudí i la feina que havia fet. Per sort, Gaudí va deixar una maqueta de l’interior molt detallada i malgrat que aquesta maqueta també es va destruir, els arquitectes que l’ajudaven i que el seguien, van poder reconstruir-la com si fos un trencaclosques. Per altra banda, Gaudí va deixar molts detalls sobre la Sagrada Família escrits en els seus àlbums i també dibuixos i instruccions”.

Al voltant de l’extraordinària visió de Gaudí sobre l’arquitectura, Joan Rigol destaca: “La força de Gaudí rau en la barreja que fa de geometria i naturalesa. Desxifrant les normes geomètriques es va poder anar refent tot el seu projecte. Gaudí ja sabia que no veuria el temple acabat, i a més ho sabia tant clar que va començar la Sagrada Família d’una manera estranya perquè, a qui se li podria acudir començar l’edifici per la façana? Doncs ell va fer una façana perquè la gent veiés el que havia de fer-se amb posterioritat”.

Més llarg que la construcció de la Sagrada Família

La quantitat d’anys que fa que el temple està en construcció ha permès que en la parla popular, s’usi aquesta expressió “més llarg que la construcció de la Sagrada Família”, per indicar que una cosa no s’acaba mai. Ara però, sembla que la data de finalització es pot aventurar amb moltes possibilitats d’encert. Joan Rigol és optimista i comenta: “Déu dirà però si em pregunten, quan et sembla que estarà tota acabada? Doncs jo calculo que amb uns quinze anys. Ara tenim una velocitat de creuer en la construcció, que a mi em permet dir això. Si li pregunta a un arquitecte es curarà en salut i li dirà que en seran vint, però dins d’aquest ordre”.

Portes obertes per a tots els públics

Al llarg de tres diumenges consecutius, la Sagrada Família ha viscut una jornada de portes obertes en les quals, tothom qui ho ha volgut, milers de persones, l’ha pogut visitar lliurement i sense haver de pagar entrada. “La Sagrada Família es pot visitar com tots els altres monuments i temples d’arreu –comenta Rigol. En aquest sentit, ara tenim dos grans reptes que caldrà afrontar en breu. Tenim l’edifici i hem d’estudiar, primer, com hem d’anar desenvolupant el seu futur perquè no sigui un “parc temàtic”, sinó allò que en Gaudí i tota la gent que hi ha participat i pres part d’una manera o altra, volia que fos: un espai de referència conegut per la monumentalitat però sobretot pel seu contingut. Des de la meva perspectiva, la Sagrada Família porta implícit el concepte de fraternitat. Hem de veure si som capaços de donar un missatge al conjunt del món (perquè estem davant d’un fet d’abast mundial) per poder projectar això i reunir les més importants universitats de tots els continents, reflexionant sobre aquest fet per identificar la Sagrada Família amb el missatge d’humanisme, tant cristià com laic”. I segueix encara: “Hem de fer de la Sagrada Família allò que volia en Gaudí: la catedral dels pobres”.

Ara bé, no es pot perdre de vista el fet que la Sagrada Família és un temple i que com a tal, ha de mantenir relacions cultuals amb els seus feligresos. “A la part més baixa de la Sagrada Família hi ha una cripta que fa les funcions de parròquia, on es celebra missa cada diumenge i tots els actes propis. Tenim un espai reservat a la pregària en el qual, la gent que vulgui anar-hi a pregar, pot entrar per una porta i situar-se a la capella de l’absis central on podrà gaudir del seu espai de reflexió personal i de silenci. Al davant de l’altar major s’hi ha col·locat uns bancs perquè la gent , després de visitar la Sagrada Família, s’hi pugui asseure i tenir un espai de descans i interiorització. És molt complicat fer una missa per a alguns centenars de persones a la nau principal, quan n’hi caben 6000. Per això ja s’ha habilitat la cripta, que permet una cabuda de 350 a 400 persones. Tots aquests aspectes estan per definir-se, però estan plantejats i tenim obertes totes les possibilitats”.

A hores d’ara la tuneladora que tanta polèmica va provocar, en la construcció de l’AVE pel subsòl de Barcelona, ja ha superat la Sagrada Família i per tant, el perill de danys al temple ja ha passat. De fet i per sort, el temple només es va moure un mil·límetre i prou. Tanmateix el problema encara no s’ha acabat perquè ara caldrà comprovar quins seran els efectes del moviment de terres a més llarg termini, ja que les obres han fet pujar el nivell freàtic i els corrents d’aigua natural es veuran bloquejats per una barrera de formigó. “Si em demanen l’opinió –apunta Rigol-, jo hagués canviat de trajecte de l’AVE per no haver de patir perquè Déu me’n guard d’un “ja està fet”.

La conversa amb Joan Rigol s’allarga i ara, després de tractar de la Sagrada Família, és ocasió i moment per mantenir amb ell una conversa seriosa i profunda de política, sobretot a propòsit de la publicació del seu darrer llibre “Les meves consideracions” (Col. Llibres a l’Abast. Edicions 62). Serà de cara al proper divendres.

http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-joan-rigol/

De la democracia orgánica a la democracia liberal en España

Article publicat a Suite101.net - http://www.suite101.net/content/de-la-democracia-orgnica-a-la-democracia-liberal-en-espana-a37173

Las diferencias y similitudes entre ambos sistemas vendrán clarificadas por la definición de cada uno de estos modelos de gobierno.

Democracia orgánica es la autodenominación del régimen franquista. De acuerdo con este concepto, la representatividad se encontraba en los órganos del Estado (familia, sindicato y municipio) y no en los votos de los ciudadanos, de modo que el ejercicio de cualquier derecho individual se veía sometido a las decisiones tomadas por las corporaciones sociales anteriormente citadas, en las instituciones religiosas y eclesiásticas y en el partido único en el ámbito político. El modelo económico era el corporativismo, consistente en un modelo común de los distintos fascismos históricos del siglo XX.

En este escenario el sufragio estaba restringido, limitado sólo a la elección de una persona por parte de los procuradores. El argumento que esgrimía Franco era que el sistema político corporativista que había aplicado con mano de hierro durante la dictadura, era la solución que permitía que, sin la intervención de los partidos políticos, los españoles pudiesen participar en la vida política a través de sus organizaciones naturales. Era también una forma de reafirmar los caciques locales que encabezaban las corporaciones tradicionales, y que se imponían sin proceso electoral alguno.

De hecho, a pesar de tratarse de un simulacro de democracia, este sistema de gobierno no pasaba de ser un mero intento de disfrazar la dictadura haciéndola más atractiva de cara al exterior, ya que el régimen de Franco vivía bajo la presión internacional ejercida por una Europa que vivía ya en democracia.

Democracia liberal

La democracia liberal consiste en una democracia representativa donde la capacidad de los representantes electos para la toma de decisiones está sujeta al Estado de Derecho. Los derechos y libertades ciudadanas están recogidos en el texto constitucional que establece regulaciones y restricciones para toda la ciudadanía y es la base de la democracia ya que garantiza el derecho a la vida, a la integridad física, a la intimidad, a la propiedad privada y a la libertad de expresión, asociación y culto. Independencia judicial e igualdad ante la Ley.

Diferencias radicalmente opuestas

A diferencia de la democracia orgánica, las democracias liberales tienen un trasfondo de carácter tolerante y plural: las distintas ideas sociales y políticas conviven en paz, incluso aquellas que tienen una connotación más extrema. Además, todas ellas tienen derecho a competir para conseguir el poder político, siempre sobre la base de la democracia.

Otra diferencia importante consiste en que las democracias liberales celebran elecciones periódicas en las cuales, los grupos políticos pueden presentarse con las mismas oportunidades de conseguir el poder. El poder se consigue, pues, obteniendo el mayor número de votos de la ciudadanía, emitidos sobre la base del sufragio universal.

Un aspecto clave de la democracia liberal es el concepto de oposición leal, inexistente en la democracia orgánica de Franco. Durante el régimen franquista no había posibilidad de ejercer oposición y el imperativo del partido único era una imposición. La existencia de distintas formaciones políticas en las democracias liberales permite cambios regulares de gobierno.
La mayor parte de los analistas políticos cree que el período de transición de la dictadura a la democracia en España debe enmarcarse entre la muerte de Franco en noviembre de 1975 y las primeras elecciones democráticas del mes de junio de 1977. Esto se considera así porque la Constitución define España como una monarquía parlamentaria y precisamente estos dos elementos se consiguieron durante este período: la monarquía en noviembre de 1975 y el sistema democrático representativo el junio de 1977.

Una democracia consolidada

Desde ese momento y hasta hoy, el proceso de consolidación de la democracia en España es un hecho, asentado sobre las siguientes razones:

• Está consolidado el sufragio universal para la ciudadanía mayor de edad;
• Se vota en referéndum;
• Se toma en cuenta la iniciativa popular;
• Es adopta la determinación que ha escogido la mayoría, aunque existan distintas propuestas;
• Existe la división de poderes: ejecutivo, legislativo y judicial;
• Las normas de convivencia, derechos y deberes, están reguladas en el texto constitucional consensuado por los distintos partidos políticos y con el voto positivo de la mayoría expresado en las urnas;
• El derecho a votar y ser votado en las elecciones es el mecanismo para conseguir el poder por parte de los grupos políticos;
• La existencia de distintos partidos que defienden ideologías diversas, es otro factor que determina una democracia consolidada y que funciona con normalidad.

En España el texto constitucional garantiza los derechos mínimos de libertad de expresión, asociación, culto, derecho a la propiedad privada, a la propia vida y la vigencia de los derechos humanos incluidos en el marco institucional de protección a las minorías.

La democracia marca la forma de convivencia y de organización social que impera hoy en España, en la cual se establecen relaciones más justas entre sus miembros, ya que toda la ciudadanía es igual ante la ley.

En lo que a la promulgación de leyes se refiere y atendiendo al hecho que España es una monarquía constitucional, el rey promulga las leyes, convoca y disuelve las cortes generales, propone y cesa al presidente del gobierno, declara la guerra, etc., siempre desde un punto de vista de árbitro, sin asumir la responsabilidad de sus actos, los cuales deben ser avalados por el poder ejecutivo o por el legislativo.

A modo de conclusión puede afirmarse que en España, treinta y cinco años después de la muerte del dictador Franco, se cumplen los ejes básicos que definen la democracia en el ámbito teórico y que ésta estando ya consolidada, se encamina hacia un futuro sin excesivas amenazas.

Podeu llegir més a Suite101: De la democracia orgánica a la democracia liberal en España http://www.suite101.net/content/de-la-democracia-orgnica-a-la-democracia-liberal-en-espana-a37173#ixzz1C5dSo95z

Historia de Roma I: después del asesinato de Julio César

Article publicat a http://www.suite101.net/
http://www.suite101.net/content/historia-de-roma-despues-del-asesinato-del-emperador-julio-cesar-a36728

En el año 44 aC, un grupo de senadores conspiraron contra César para asesinarlo. Pasó en los Idus de marzo cuando César entró en el Senado.

El asesinato del emperadorJulio César, quizá el más famoso de todos los césares y cuyas citas y obras han pasado a la historia, marca un antes y un después en la historia del imperio romano. El después se reveló confuso, incierto y violento.

Tras la muerte de Julio César, la Roma de César pasó a ser la de su lugarteniente, Antonio; pero a César sólo podía sustituirle alguien tan grande como él y éste no era el caso de Antonio. El vacío de poder que la desaparición de César había generado era muy profundo. Con cierto apoyo del Senado, la firma de una alianza con el cónsul Marco Emilio Lépido (que controlaba la caballería) y buena parte de la plebe, Marco Antonio consiguió hacerse, parcialmente, los resortes del poder.
Sin embargo, César había dejado escrito en su testamento que el heredero de gran parte de sus bienes era un joven de 18 años, a quien en aquel momento, casi nadie de Roma conocía: su sobrino-nieto Octavio.

Cayo Julio César Augusto

En el año 45 a. C. Julio César adoptó a Octavio quien, desde aquel momento, se llamó Cayo Julio César Octaviano. En el 27 a.C. el Senado de Roma le concedió permiso para usar Augusto como apellido o cognomen, pasando a llamarse Cayo Julio César Augusto.

A causa de los diversos nombres que ostentó, es común llamarlo «Octavio» al referirse a él entre el 63 y el 44 a. C., «Octaviano» del 44 hasta el 27 a. C. y «Augusto» después del 27 a. C.

En un acto de gran confianza, César envió a Octaviano al Epiro (región histórica del noroeste de Grecia que va desde las montañas de Pindos hasta elmar Adriático) para detener a los partos. Fue en ese lugar donde Octaviano recibió la noticia que forzaría su entrada en política: el asesinato de su padre adoptivo durante los Idus de marzo.

Octaviano embarcó hacia Roma dispuesto a recibir su herencia, consistente en posesiones materiales y en algo que iba mucho más allá de lo meramente utilitario, ya que si César había gobernado Roma, Roma, consideraba Octaviano, formaba parte de esa herencia.

Roma estaba inmersa en el caos, pero Octaviano supo demostrar a todo el mundo porqué César lo había nombrado heredero. Supo ganarse el apoyo de los veteranos de César y aunque Antonio se le opuso, Octaviano lo derrotó gracias a los cónsules Aulo Hircio y Cayo Vibio Pansa, que murieron en la batalla no sin antes darle la victoria.

Un forzado pacto entre caballeros vengativos

La necesidad de acabar con los asesinos de César impuso un pacto entre Antonio, Octaviano y Lépido. En la sesión del Senado del 17 de marzo, convocada para tratar sobre la situación del Estado en raíz del asesinato de César, fueron aprobadas medidas de compromiso entre los dos bandos opuestos de conjurados y cesarianos: los tiranicidas no serían castigados pero a su vez, no se condenaba ni la persona ni la obra de César. Este acuerdo ofendió y provocó las iras del pueblo de Roma y si ya durante los funerales de César hubo manifestaciones populares que exigían la muerte de sus asesinos, la aplicación de las voluntades testamentarias de César (quien legaba 300 sestercios a cada ciudadano necesitado de Roma, así como sus jardines del Trastevere), estimuló todavía más la devoción popular y se alzaron voces en contra del compromiso de Antonio con los tiranicidas y sus partidarios.

Ante la que se les venía encima, los conjurados reclutaron un ejército que fue deshecho por Antonio y Octavio en la Batalla de Filipos. Los asesinos se suicidaron. Marco Antonio ordenó preservar el cuerpo deBruto, pero Octaviano (en adelante Augusto) no lo permitió y los centuriones veteranos de César despedazaron el cuerpo y echaron los trozos a los perros. Uno de ellos se llevó la cabeza de Bruto a Roma y la arrojó a los pies de la estatua de César. La venganza estaba cumplida.

Sed de venganza y divinización de Julio César

Augusto obró empujado por la sed de revancha contra aquellos que habían asesinado a Julio César. Éste fue su principal motor y también el deseo de restituir en Roma la paz y la situación política que Julio César había establecido. Las acciones de Augusto necesitaban recursos económicos, pero pudo contar con su patrimonio personal. En la Res Gestae, Augusto comenta que pudo reclutar a un ejército con sus propios recursos y es que Augusto nació en el seno de una familia burguesa procedente de Veletri, en el Lazio. Su padre, Cayo Octavio, había sido gobernador de Macedonia, con lo que el capital familiar era también notable. Además, Augusto contó con la colaboración de Mecenas, noble patricio que sufragó con su fortuna, buena parte de las operaciones y colaboró con él en la puesta en marcha de las reformas propuestas por Julio César.

Una de las primeras acciones de Augusto una vez alcanzó el poder, fue divinizar a su padre adoptivo y elevarlo a los altares de culto romanos. Esto a primera vista, puede parecer extraño e incluso ridículo, pero en aquel momento no lo vieron de esta forma. Además la decisión de Octaviano coincidió con la aparición de un cometa durante unos juegos, prodigio que se interpretó como una señal evidente. De esta providencial forma, Octaviano consiguió su primer triunfo ante sus más directos rivales, precisamente cuando Marco Antonio pasaba por sus momentos más bajos entre los partidarios de César.

http://www.suite101.net/content/historia-de-roma-despues-del-asesinato-del-emperador-julio-cesar-a36728

Una benvinguda tranquil·la

Article publicat al diari digital http://www.calafell21.cat/.

Un dels meus poetes preferits, en Josep M. de Sagarra va escriure en una ocasió: “Vinyes verdes vora el mar, ara que el vent no remuga, us feu més verdes i encar teniu la fulla poruga, vinyes verdes vora el mar”. Aquesta és per a mi la imatge del bon temps: un dibuix molt breu, pràcticament només un esbós, d’un migdia a cavall entre l’acabament de la primavera i el començament de l’estiu, quan les hores s’esllangueixen i s’allargassen sense voler acabar de passar, impulsades només per una mica de vent que les empeny ben bé d’esma, les vinyes verdes amb ceps de fulla tendra i fruita que tot just brosta, arrenglerades obedientment i pulcrament a la vora del mar en calma, ben blau, d’un blau turquesa aclaparador i ple de matisos, una temperatura suau que convida al repòs i al relax. Un sol que pica i una mica de silenci… només una mica.

Aquesta imatge, potser poètica, potser romàntica, es va repetint en totes les poblacions del Baix Penedès que toquen el mar amb les puntes dels dits i combinen sàviament els seus paisatges agrícoles amb el vaivé de l’aigua i les barques que hi feinegen o que s’esperen pacients per sortir més cap al tard. Calafell també. Calafell sobretot, que és, del principi a la fi, un poble de pescadors que va créixer a l’ombra del castell medieval i al voltant del qual, ha anat obrint-se pas la civilització moderna, a la qual, tanmateix, no s’ha permès que engoleixi per sempre fent-lo desaparèixer, el tipisme, la tradició i l’encant que ha caracteritzat aquesta població baixpenedesenca.

Conec Calafell de tota la vida. No només la població en sí, el traçat de carrers, places i cases, sinó que també, a alguns dels seus habitants els considero amics. Durant força anys, vaig participar amb la millor de les voluntats, en l’emissora municipal Calafell Ràdio i és a partir d’aquí, quan el meu lligam de simpatia amb el poble, ha anat creixent i afermant-se. Quins temps aquells!. I quins bons records i aprenentatges!. Tot plegat em porta avui a estar contenta i a sentir-me feliç en donar l’enhorabona a Calafell, pel naixement d’un nou mitjà de comunicació, aquest Calafell21.cat que ofereix una nova manera d’informar, d’explicar amb qualitat i rigor què passa i a qui li passa i a més, fer-ho amb la major rapidesa possible, donat que es tracta d’un mitjà digital que funciona a partir d’avui, les 24 hores a través de la xarxa.

Crec que ja està tot dit. Espero i desitjo una llarga i profitosa vida per aquest nou mitjà, Calafell21.cat, que ve a afegir-se i a complementar els mitjans ja existents, tan a nivell radiofònic com en paper. Enhorabona als companys per la iniciativa i bona feina!.

http://www.calafell21.cat/una-benvinguda-tranquil%c2%b7la/